miércoles, diciembre 31

HE FET FIGA . . . ! ! !


Diu la dita en castellà (crec que es una dita asturiana) que “nunca llovió que no escampara”… així que, per tocacollons i descollonador que hagi estat aquest 2008 que avui deixarem enrere, aquí tenim ja el 2009 (d’aquí unes poques horetes...).

Ara ja a casa, fet pols -realment cansat avui- i acabada la Cursa dels Nassos 2008, toca seguir amb la vida normal post-cursa... “y aquí no ha pasado nada”.

El temps que he fet a la cursa, encara per verificar fins el 2 de gener, crec que ha estat de 48’43’’ (encara no m’aclaro amb el meu nou crono, regal nadalenc); això vol dir que, com a mínim he “perdut” 45 segons en referència al meu millor temps, el de la Jean Bouin. I sincerament, tal i com ha anat la Cursa, no m’ho esperava perquè al quilòmetre 5 anava a 23’30’’, o el que es el mateix, a una mitja de 4’45’’ per quilòmetre amb una projecció final de 47’30’’, el meu objectiu íntim personal d’avui. Però m’he notat que “afluixava” en el tram del 7 al 8 (des del final de Marina i fins que hem entrat a la Diagonal per la Torre Agbar). Fins i tot, en entrar al carrer Selva de Mar, he sprintat fort (fort per a mi, es clar) durant els primers cinc-cents metres del últim quilòmetre... però quan encara hem faltaven uns altres cinc-cents no he pogut aguantar el ritme; quan he creuat l’arribada el crono marcava exactament 49’00’’. He acabat amb rampes als bessons... i fet pols.

El dia ha començat recollint el cotxe del planxista; cap a les 12,30 me’n he anat cap a Diagonal Mar “a passar l’estona”, polir-me més de 100 pàgines del darrer Premi Planeta, assegut en un parc, al sol, com un jubilat i aparcar el cotxe estratègicament. He dinat el corresponent plat de pasta (sí, Albert, sí, només amb oli...) i una hamburguesa a la planxa. La “logística” ha estat força ben pensada, ja que he aparcat el cotxe al carrer Llull, a menys de 150 metres de l’arribada així que, abans de començar la cursa, tots els meus companys runners de Can Mèlich han vingut a deixar les seves dessuadores al meu cotxe i, en acabar, ens hem retrobat tots al voltant del cotxe per comentar la jugada i obrir un parell d’ampolles de cava que l’Albert ens havia portat. Després cada ovella al seu corral, que avui es fi d’any.

Per cert, segons els GPS’s de més d’un, el darrer quilòmetre era realment de més de 1.150 metres !!! (veurem què diu l'organització al respecte).

Acabem de sopar fa una estona la Marta i jo solets a casa, a base d’autèntiques “delicatessen” de La Boqueria (les nostres dues filles les tenim “despistadas por ahí”, que es el que han de fer). Així que ara, mentre escric això, deixarem passar l’estona fins a les dotze per ennuegar-nos com cada any amb el raïm, fer la copeta... i després de veure una miqueta la tele i cap al llit (... i que sea lo que dios quiera), tot i que estic/estem fets pols...

¡¡¡ Bon, i ràpid, 2009 per a tots...!!!.

"...vull cantar a l'amor, al primer, al darrer, al que ens fa patir, al que vius un dia" (JMS-Ara que tinc vint anys, 1967).
.

martes, diciembre 30

TOT A PUNT . . . ! ! !


S’acaba el dia 30 i arriba ja el esperat 31 de desembre. Esperat perquè així s’acaba ja aquest puto any 2008 que tant ens ha fet la guitza, i perquè arriba... la "CURSA DELS NASSOS" ! ! !.

Ahir vaig anar al pavelló de La Mar Bella a recollir el dorsal i la tradicional bossa d'obsequis. I avui el que he fet ha estat tornar-hi a anar; perquè ? doncs perquè l’obsequi d’aquest any es un tallavent New Balance (que ja està be de donar camisetes que, a sobre, pocs ens posem si exceptuem la de la Cursa dels Bombers...); he tornat perquè havia agafat una talla XL en que hi cabíem jo, l’Albert i en Pau; era enooooorme.

Ahir ni vaig passar per Can Mèlich, ni vaig córrer, ni vaig fer rés de rés; sí que ho vaig fer el diumenge dia 28: 4 quilòmetres a la cinta al trote, amb un sprint final... per “desentumecer”, i sauna i jacuzzi... Els més espavilats ja hauran caigut a hores d’ara en que el diumenge 28 de desembre era el dia dels Innocents, així que "lo del tiempazo” no era més que una innocentada (què collons!!!, si ho poden fer els de La Vanguardia i els de El Mundo Deportivo, perquè jo no... ?).

Avui, vigília de la cursa, no era per fer gaires bestieses, així que m’he limitat a fer pel matí els meus 11 quilòmetres a bon ritme amb bici (30 minutets) i, per la tarda, sauna i jacuzzi (que, per cert, tornava a estar fresquet...).

SENSACIONS ... què en son d’importants les sensacions davant d’una cursa. Eren bones, molt bones, les que tenia el dia abans de la Jean Bouin; per la de demà, en canvi, tinc “un no sé què” que no m’acaba d’agradar gens. I no es lògic: em trobo bé, m’he entrenat més i millor que per a la Jean Bouin (sí mes no, més ben planificada) però no sé, no tinc bones sensacions.

Ahir vaig fer-me un quadrant de 3 mitges de temps: anant a un ritme mig de 4'25'', de 4'35'' i de 4'45''; amb aquesta última mitja per quilòmetre podria acabar la cursa en 47’30’’ i millorar així en 28'' el meu temps de la Jean Bouin, que ja m'estaria prou bé amb aquesta estranya “sensació” que tinc ara mateix; però no m’atabalaré amb el crono i aniré fent el que pugui.

En Pau aquesta tarda m’ha dit que “perilla la seva participació” de demà perquè està molt constipat (¿“miedo escénico” a no poder superar la seva marca ?). La veritat es que, des de que el conec, sempre l’he vist constipat -més o menys- però no se’l treu de sobre en tot l’any (si anés en moto, ya ni te cuento... !!!).

Aquest matí he anat a Decathlon a comprar un Buff "piratilla" i a estampar el “TXABI” a la camiseta vermella que duré demà. Normalment corro amb la meva camiseta "fetiche", la ASICS blava, però vaig prometre a les meves filles que estrenaria la seva, “la roja”, la que elles dues em van regalar aquest Nadal.


"... després va passar molt temps i, remenant aquell calaix amb llibres d'adolescent, el mocador em vaig trovar; el vaig prendre a poc a poc, com si s'hagués de trencar i, amb el mocador a la mà, vaig recordar-te com abans... "(JMS-El Mocador, 1965).
.

lunes, diciembre 29

ALGÚ M’ HO POT EXPLICAR . . . ?


Ho dic de debò: no soc ni pro ni anti sionista i no soc ni pro ni anti palestí... perquè, Déu ni dó "lo que se cuece y cómo se lo cuecen" a casa dels uns i dels altres; aqui, "d'angelets", poquets, ni en el cas dels uns ni en el dels altres... Ni tan sols soc simpatitzant de cap dels dos: soc "suís", neutral, perquè entenc que cadascú ha tingut històricament lo seu i tots dos han patit lo seu...

Però... ¿ algú em pot explicar perquè ningú, NINGÚ, ni diu ni fa res amb la barbàrie, massacra, bestialitat, assassinats massius indiscriminats, ¿ genocidi ?, crim contra la humanitat (se m’acaben els adjectius) dels brutals bombardejos israelians a la franja de Gaza ?. ¿ Algú s’imagina la mateixa situació a l’inrevés, o sigui, que els palestins fessin als israelians tan sols un 5% del que aquests els hi estan fent aquests darrers tres dies ?. Tota la “civilitzada comunitat internacional” sortiria solidàriament i d'immediat, sense pensar-s'ho, "en defensa dels drets humans i del llegitim dret del poble israeliá a defensar-se", i es llençaria -tots a una- a sobre dels palestins, les Nacions Unides la primera.

Digueu-me il·lús però... ¿ fins quan la impunitat d’Israel per a fer tot el que els roti, on els roti, quan els roti i en contra de qui els roti ?; crec haver sentit aquest matí per ràdio que hi ha 147 resolucions en ferm de l’ ONU contra Israel que fins ara se les ha passat sempre pel forro olímpicament... i ningú, ningú mai els hi ha dit res, ni s’ha fet mai res.

Repeteixo: ni pro ni en contra ni dels uns ni dels altres, però...

"Pare, ja son aquí. Monstres de carn amb cucs de ferro. Pare, no tingueu por, digueu que no, que jo us espero. Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar que ens han declarat la guerra..." (JMS-Pare, 1973)
.

domingo, diciembre 28

T I ... E M ... P A ... Z O ! ! !


Està clar que tots aquests àpats nadalencs “no han hecho mella” en el meu estat de forma: aquesta tarda, com a preparació de la Cursa dels Nassos, he fet a la cinta 10 quilòmetres en uns impressionants 45’ 23’’ !!!.
Això representa el haver millorat la meva marca de la Jean Bouin (47' 58'') en ni més ni menys que 2’ 35’’.... una passada !!!; a més, m’he trobat perfecte, “sobradito”, sense cap sensació de fatiga, de cansament, amb el "feeling" de que podia fer-ne, perfectament, uns altres 5 ó 8 quilòmetres més i al mateix ritme.

¡¡¡ Estoy que me salgo... !!!!.

De veritat, començo a pensar que el meu cos -encara que veterà- no té límits, o que al menys jo encara els desconec... no m’estranyaria gens que, a la Cursa dels Nassos d’aquí a 3 dies polvoritzi encara més aquesta esplèndida marca d'avui i l’apropi als 44’ i poc... sinó els 43' 50''; perquè no ?. Ja veig en Pau preocupat -i atemorit- perquè el meu alè estigui escalfant ja el seu clatell a cada Cursa d’aquí en endavant.. quina pressió pel nano !!!.

Avui en Txabi, més “Speedy-Txabi” que mai !!!.

"El temps d'estimar es tan fràgil... quan menys te n'adones es trenca, se'n va donant-te una empenta, deixant-te un regust amarg..." (JMS-Sota un cirerer florit, 1965)
.

sábado, diciembre 27

ABANS D'AHIR, NADAL; AHIR, SANT ESTEVE; AVUI ES "SANT CANVI"....

.
... perquè canvies la corbata que t’ha porta en “Santa”, el CD repetit, aquella talla de camisa, aquell horrorós sweter de la sogre... ho canvies tot !!!. Aquest matí he anat (jo... i tres-cents mil paios més) a El Corte Inglés a fer, com no, un canvi i tothom, tothom feia el mateix: canviar.


“... però morirà el fred i naixeran roses i veurem més noies fer llum pels carrers...” (JMS-Quan arriba el fred, 1965).
.

viernes, diciembre 26

COMENCEN LES ESTROFES DE LES CANÇONS . . .

.
"... no la maleïu, amics, ni ploreu tampoc. Són coses que passen; jo tinc mala sort...".(JMS-Ella em deixa, 1965).
.

EN DARWIN TENIA RAÓ ... !!!



... les espècies evolucionen, i de quina manera !!! no ho creieu ? Sempre, en aquestes fotos, la Martona a l'esquerra i l'Andrea a la dreta (...encara que, com jo, l'esquerrana es l'Andrea).

Avui, dinar de Sant Esteve a casa la Marta i la resta de Gonzalez's; bastant soportable en quant a cantitat ( inclús acabo de sopar fa una estona...). Però abans del dinar, una pasadeta al matí per Can Mèlich per fer-me 5 quilòmetres a la cinta a 11 de velocitat -per estirar una mica les cames- però fent l’últim quilòmetre a 13, sprintant inclús els últims 100 metres a 13,6. He acabat amb la pertinent i més que mai necessària, sessió d'estiraments, després una sauna i una immersió al jacuzzi (amb l’aigua, per cert, “del tiempo”, vull dir que no estaba calenta, ni tan sols tíbia...).

Ha plogut tot el punyeter dia; en acabar de dinar i de la llaaaaaarga sobre taula, hem anat la Marta, l’Andrea i jo a veure “El intercambio”... brutal ( la Jolie ho fa francament be, i la peli es forteta però bona, totalment recomanable ...). I, en arribar a casa, “peazo” regal d’en Roger (bf de la Martona): un llibre amb toootes les lletres de les cançons de J.M.Serrat; curiós i coincident en el temps: ahir al vespre em vaig “enganxar”, en els meus “Favoritos”, la web personal d’en Serrat amb la intenció de començar a posar, cada dia, unes estrofes diferents de cada una de totes les seves cançons (des de 1965 fins avui) a l’entrada del blog... Ara, ho tindré en un llibre i em serà més còmode. Després hi posaré la primera...
.

jueves, diciembre 25

PRIMERA ETAPA CULINÀRIA SUPERADA AMB ÈXIT . . .


Ja ha passat l’àpat de Nadal; aquest any l’hem fet a El Bruc, a casa del meu germà Jordi, amb els pares (érem 10 a dinar). Encara que continuo pensant que el que “ho espatlla tot” (de cara a afartar-se) es el punyeter aperitiu: les copinyes, les navalles, les olives, les escopinyes, els canapès de salmó, de foie, les patatones fregides, el Martini... això, això es el que realment “fa mal” i no l'àpat pròpiament dit.

I com s’ha lluït l’Anna fent-nos un dinar de Nadal realment tradicional i exquisit !!!:
Escudella -amb "mega-galets"- i carn d’olla bonííííssima i una vedella amb llenegues que es desfeia a la boca, impressionant. I per acabar de rematar la bona feina, de "rematar-nos", l’Anna ens ha sorprès, i deleitat, amb una mousse de torró de Xixona realment excel·lent.

He tractat de no beure gaire, i crec que ho he aconseguit (dic “crec” perquè no ho recordo, de la trompa que portava...); no, es broma, m’he contingut perquè entre altres coses havia de tornar a casa amb moto -igual que ja havia anat al Bruc perquè no hi cabíem tots 6 en el cotxe- i també perquè estava convençut de que els col•legues d’en Celma m’estarien esperant, emboscats, en qualsevol revolt (finalment, no n’he vist ni un en tot el trajecte). I parlant d’en Xavi: avui poc abans de les dotze del matí, quan anàvem a buscar als pares, me’l he creuat a la pujada de casa meva CORRENT !!! (collons, aquest paio no descansa ni per Nadal...).

Per cert que, quan ja marxàvem, en Jordi m’ha donat un "tres quarts" que es tota una troballa per anar amb moto: impermeable i paravents i de la meva talla, i que va ser un regal d’agraïment (?) que diu li va fer un hindú que treballa amb ell. El Jordi no se la posa, ni se la posarà, així que me l’ha passat (jo, com a intercanvi, li passaré aquesta bufanda de la Roma que li vaig canviar per una gorra del Barça al propietari d’un restaurant d’Amsterdam de l’any en que els romans van fotre fora de la Champions al Madrid, així que no es una bufanda qualsevol...).

Aquesta nit per sopar, poqueta cosa: demà per Sant Esteve la meva sogre em té preparada una altra emboscada culinària. Sort que, si puc i em llevo dora, m’escaparé una estoneta al matí a Can Mèlich a córrer una miqueta...
.

miércoles, diciembre 24

DONCS BE, PER AVUI JA HEM FET ELS DEURES . . .


















Aquest matí/migdia el que he fet a Can Mèlich ha estat pedalejar, pedalejar i pedalejar fins a 11 quilòmetres en 30 minuts a bon ritme (ara feia dies que no “anava amb bici”) i, sobre tot, fer estiraments, molts estiraments i exercicis de força de braços i abdominals. Continuo amb molèsties a la planta del peu, però tampoc no deixa de tocar-me el que no sona (i ja fa temps...) el isquiotibial de la cama esquerra i també un altra muscle colindant, segons m’ha senyalat en Gilbert (un altra dels bons trainers de Can Mèlich, excel·lent jugador de vòlei i vòlei – platja): el femoral, quasi a l’altura de la natja. Un quadre, vamos...

Amb tot això, havent suat la camiseta com veieu, ja he començat “a fer lloc” a la panxa pel soparet d’aquesta Nit Bona d’avui, primera de les etapes de "La Marató dels àpats nadalencs”.
.

QUESTA NOTTE ES BUONA NOTTE . . .



... e domani, Natale; així que si no vull fer el préssec el 31, ja me’n puc estar anant al Club a fer uns quants quilòmetres a la cinta (per la tarda avui no podré anar-hi) ja que ahir només vaig fer sauna i jacuzzi (estava "cascadet" de les sèries de dilluns); aprofitaré avui per quedar-me a dinar al Club, aprofitant el “ticket invitació” que ens van enviar per Nadal.

martes, diciembre 23

EL XIP…VATO !!!


S’han acabat els temps estratosfèrics de dubtosa credibilitat i, sobre tot, de les “fantasmades”; abans de l’aparició del “xip groc” (com popularment se’l coneix), els tramposets podien anar dient:

- Doncs jo, la d’ahir, la vaig fer en 41’37’’...

o en el temps que se’ls passes pel cap. Però, en quan els espabilats aquests de “Champion Chip” es van muntar el chollazo del tema del seu “xip” i el van popularitzar en l'ambient runner, el que es va aconseguir (a part de forrar-se) va ser que hi hagués una manera infalible de desemmascarar fantasmons.

D’acord, els paios s’ho curren (i s’ho cobren...) perquè a part del muntatge en la pròia cursa en si, a les poques hores d’acabar aquesta ja pots consultar, a la web de la mateixa cursa: el teu temps total, temps real, classificació, classificació per categories, temps parcials als 5 i 7,5 quilòmetres, mitja per quilòmetre...

El preu del xip groc quan te’l compres (i que et val després per sempre) es -era, fa un any- de 18 euritos del ala, però et surt a compte comprar-te’l si es que penses fer curses sovint, ja que d’altra manera al inscriure’t has de pagar cada cop (addicionalment) 3 euros pel “xip blanc ocasional”, que et deixen i que has de retornar en acabar la cursa.

Per inscriure’t a una Cursa de la que ells se’n encarreguin de la logística de les classificacions la despesa pot anar des dels 12 als 18 euros (dels que bona part, segur, se’ls deuen embutxacar la gent de Champion Chip); però ho pagues a gust, jo al menys... La meva primera cursa "enxipat de groc" va ser la Cursa dels Bombers d'aquest any 2008, ja que la del Nassos 2007 -en ser la primera que corria en ma vida- la vaig fer amb "xip blanc de lloguer" per si alló de córrer no era lo meu...

Amb el xip groc entrelligat als cordons de la sabatilla (si no el portes lligat allá baix, "no et detecten"), tens la certesa del teu temps... i dels temps dels antics fantasmons.
.

COMPTE : M’ESTIC CONVERTINT EN UN GAT . . . !!!



... i es que només faig que anar "esgarrapant i esgarrapant" segons al crono dels meus temps.

Ahir, ja sabeu, "em tocaven sèries" i, altra cop, les vaig variar. Aquesta vegada -per tal de poder continuar forçant el ritme de cara a la Cursa dels Nassos- vaig fer les sèries a velocitat de cinta 11,5 (500 metres) i a velocitat 13,5 (1 quilòmetre, a un ritme de 4'26'') i així, alternativament, fins a completar 6 quilòmetres -però bastant esgotadet- en un temps de 28’12’’; això, si les meves comptes no em fallen (soc de lletres), vol dir que la mitja per quilòmetre em va sortir bastant "decent" pel meu nivell, uns +/- uns 4’45'' el quilòmetre o sigui una "projecció" de 47'30'' als 10 quilòmetres.

Tant de bo que pogués mantenir aquest bon ritme d’aquí a vuit dies a la Cursa dels Nassos !!!

Però, tranquils... que tenim salut !!! (que es el que sempre es diu el dia després del sorteig de Nadal quan, com a mí, no m'ha tocat ni un ral...).
.

lunes, diciembre 22

AVUI ES SANT TORNEM-HI . . .! ! !

Dissabte a la tarda, a Can Mèlich, vaig fer 6 quilòmetres amb bici i desprès els exercicis de força (reforçament) que em va preparar l’Albert i la taula d'estiraments pertinents, i vaig acabar la sessió amb una sauna i jacuzzi (per cert, vaig estar totalment sol la tarda de dissabte, tant mentre feia exercici, com al SPA).

Ahir diumenge, descans.

Avui dilluns, que ja estic de vacances fins el 6 de gener, "em toquen sèries"... així que d'aquí a una estona me’n aniré cap a Can Mèlich a suar-la una mica. D’aquí a no res -9 dies- es la Cursa dels Nassos i, entre mig, tots els àpats nadalencs... i s’ha de compensar la cosa per no fer figa ...
.

sábado, diciembre 20

PROVA DE PERSPICÀCIA VISUAL... (quasi bé, quelcom de ciència ficció).





Els quatre de la foto estem a les dues caricatures.

Sabríeu dir-me qui es qui … ?. A la foto, d’esquerra a dreta, hi ha el Pepe, el Nachete, jo i l’Esteve.

On ens col·locaríeu a cadascun de nosaltres a les caricatures ? amb quin personatge ens va, encertadament, identificar l'Iñaki ? (que es l'encaputxat, un geni del llapis i el color... un artista).

La caricatura d'aquí a l'esquerra, en colors, es de quan tots rondàvem -més o menys- els 30 anys. L’altra, en blanc i negre, de quan la barrera dels quaranta s’havia superat per tots i ja la bona/mala vida començava a pasar-nos factura... I la foto es de la meva festa dels 50, el març del 2007.

L’equip, el gloriós equip de futbol sala diria jo, no es altra que el “MILLONARIOS H.C.” (Histèric Club) , que va fer estralls -i no només futbolístics- a finals de la dècada dels 70 i en els 80 (realment, va fer estralls “el segle passat” ara que ho penso...).

Animeu-vos, es només un joc, però amb personatges reals.

(podeu clicar a sobre de les caricatures per a veure-les millor…).
.

CÓM REDACTAR I PUBLICAR UN COMENTARI EN AQUEST BLOG ...



Per a tots aquells que no sàpiguen com va això, dir-vos que es molt fàcil fer un comentari a qualsevol de les entrades d’aquest blog, actuals o pasades (el blog el tinc “open” per a tothom…).

Cliqueu allà on posa, en vermell al peu de cada entrada,"0 comentarios” (ó el número d’ells que hi apareguin).

La pantalla obrirà un quadre de diàleg per poder-hi dir la vostre.

Escriviu directament en el quadre el vostre comentari. Si no ho voleu, no us heu d’identificar (però jo us ho agrairia...).

Després, teniu varies opcions per identificar-vos:

A dins de “comentar como...” obriu el desplegable i podeu posar:

el vostre nombre, o nick que us identifiqui, o un "alias"...
o el vostre URL
o fer-ho com “anònim”.

cliqueu a “publicar comentario” i ja està.

Així de fàcil.
.

viernes, diciembre 19

JA SOC AQUÍ... ! ! !



Finalment, ahir al vespre ja estava dormint a casa. Vaig poder anar avançant les visites del dia anterior i les d’ahir mateix, i en vaig tenir que anular dues... el cas es que ahir, a les 17,30 acabava una visita a Alcalá de Henares i, com que el client que tenia que veure a Saragossa estava “missing”, em vaig dir:

-Nano, cap a casa.

(“peazo” chuletón em vaig prendre per sopar a l’àrea de Servei de Fraga cap allá les 10 del vespre...).

El viatge, tant d’anada com de tornada, sense trepitjar l’autopista. 1.398 quilòmetres, i sense passar de 120 per alló de la meva "virginitat puntual" (què llargs es fan els viatges a aquestes velocitats, no ?).

No sé quan de temps fa que no us moveu per Madrid y “sus alrededores” amb cotxe, però voldria fer-vos dues consideracions, però sense quedar "com un provinciá":

- 1: Collons la de calers que s’han gastat ( dels nostres, suposo ) en fer el munt de noves carreteres, variants, circulars, accessos, M-30’s, M-40’s, M-50’s i scalextrix’s varis... !!!.

- 2: Impossible, literalment impossible (inclús pels mateixos madrilenys) moure’t per Madrid, o ni tan sols accedir-hi, sense un GPS (i actualitzat); ho repeteixo en quatre paraules:

IM PO SSI BLE.

Pobre de tu que et saltis una sortida... perquè vas a parar a l’altra punta de la ciutat, o a la província del costat !!!.

- 3: Si aquí està fotut aparcar, allà ni us explico (tot i que aparquen en segona i tercera fila els paios...).

- 4: Conduint, els madrilenys tenen moooolta paciència; deuen d’estar curats d’espants d’estar en un diari i continu “atasco permanent” que ja ni toquen els claxons; d’això se’n diu resignació, suposo. Ara, això sí, condueixen com el cul !!!.

I, com que vaig arribar ahir, avui he pogut assistir al “aperitiu de Nadal de l’empresa” (coses de la crisis: s’ha desplaçat el típic “sopar de Nadal” pel “pica-pica” que hem fet en acabar la feina aquest migdia). Preveient el més que possible: “sople aquí, por favor”, la meva beguda ha estat tota l’estona suc de taronja.

I no, no he anat al Club aquesta tarda. Com us deia dimecres, anar amb cotxe em destroça l’esquena i avui no la tinc gaire fina. Així que, com inicialment ja no tenia intenció d’anar-hi, doncs m’he quedat a casa. Recuperaré dissabte i diumenge.

(per cert, el peu m’ha fet mal -molèsties- tot el viatge, inclús tenint-lo quiet; es com una punxada punyetera, persistent... no sé, no sé, em fa mala espina i ja només queden 12 dies per la Cursa dels Nassos...).
.

ELS DINARS o SOPARS D'EMPRESA . . .



¡¡¡ Menudo tema… !!!

Es un d’aquells temes que no he acabat d'entendre mai.

• A l’empresa (a la majoria d’elles) els hi surt la broma per una pasta...

• Suposo que l’idea inicial d'aquest àpats deuria ser la de “agermanar” per un dia a les persones dels diferent departaments... i el que veus son sempre taules integrades per persones del mateix departament !!!

• Per a gran part dels treballadors, aquest àpat és un autèntic “conyás”...

• Has aguantar les gracietes del graciós de torn ( o la pallisses del pallissa de torn)... i veure les patètiques demostracions del/dels “pilotes oficials”... I tot això amb un "sincer" somriure als llavis...

• I veure -patèticament- a aquells que aprofiten els efluvis del alcohol -els seus, i els de la majoria de la resta- per “tirar-li la canya” a la buenorra del departament “x” (o al menys, amb la “turca” que porta a sobre, a ell li sembla que ho està i es que, per aquest àpat, ella s’ha posat de vint-i-un botons...).

• I, a sobre, lo del “enemic invisible” (perquè regalant el que es regala -cutre normalment- d’això no se’n pot dir “amic”...). Clar que, amb un presupost de 4€ de mitja què pots esperar...

• Son dinars o sopars que es converteixen en “àpats Duracel”: son d’aquells que duren, duren, i duren.... que no s’acaben mai.

• Per acabar d’arrodonir-ho, els parlaments oficials, tan originals any rere any...

• ... i el ball, la “disco” amb barra lliure (el que faltava !!!).

• I per posar-hi la guinda final al pastel, els Mossos d’Esquadra esperant-te a la sortida per que els hi bufis l’aparell... (Xavi, no és res personal).

Algú em pot explicar quin sentit té tot això ?.

El cas es que, l’any que ve, tornem-hi !!!.
.

miércoles, diciembre 17

QUÈ N'ÉS D'AVORRIT ANAR AMB COTXE... !!!




... de veritat. D’acord, sí, pots anar sentint musiqueta a la radio, escoltar els teus CD’s preferits i -sobre tot- no mullar-te quan plou, això sí; però es mooooolt avorrit. I noto que, conduint amb cotxe, m’adormo, em distrec, no “estic per la feina”... cosa que no em passa quan vaig en moto (més em val !!!). I em reafirmo en que, anant amb cotxe, se’m esconya l’esquena.

M’he llevat abans que els galls aquest matí i he arribat tot “xino-xano” fins a Madrid (soc “verge” encara pel que fa al tema punts del carnet, i no tinc ganes “d’estrenar-me”).

M’ha sortit quasi tot malament: la gent que tenia que veure se m’han escapolit... així que he tingut que anar canviant el pla de feina sobre la marxa.

I a sobre avui no he estat afortunat en el tema d’hotels. Com sempre, no he reservat habitació enlloc, ja que sempre ho faig sobre la marxa. Com que demà al matí haig de començar a Alcorcón, he acabat el dia en aquesta “encantadora villa mesetaria” disposat a dormir a prop del meu client per no tenir que matinar demà i donar voltes per Madrid en hora punta. I, us ho podeu creure ?... ¡¡¡ no hi ha hotels al punyeter Alcorcón !!! He donat voltes i més voltes, he preguntat... però rés de rés. Així que, passada una bona estona, he canviat de poble i ara mateix us escrit des del Hotel Tryp de... Leganés (no, no he vist el monstre del llac... encara); i amb connexió wi-fi gratuïta, com haureu observat.

A l’hora de sopar he pogut tornar a reafirmar-me en la idea de com es de diferent la restauració a casa nostra i “a la meseta”. El tema “tapa” el tenen ben clar aquest madrilenys. He anat a fer un mos per sopar (i,ves per on, a la seu de la Penya Madridista de Leganés): una truita de bacallà. Doncs bé, el que m’han posat “de tapa” mentre arribava la truiteta m’ha afartat més que la pròpia truita: un plat amb un munt de “torreznos” i una llesqueta de pa amb tomàquet i pernil... quelcom impensable en qualsevol bar o tasca catalana (al propietari li deu donar un síncope només de pensar-ho). En serio, valia més el que m’han “regalat” que el que la truita que he pagat.

Depèn de cóm em vagi demà el dia, igual al vespre tiro ja cap a casa, arribi a l’hora que arribi.

Ja us he dit que les motos m’apassionen... però la Marta no es queda curta, com veieu. A diari va amb una Honda HS 150 (la nova Scoopy), més portable per ciutat que la seva flamant BMW GS-650; i l’Andrea va amb una Passion 125 i la Martona amb una Dylan 125 (amb la que, per cert, va “plantar una parcelita” dimarts passat, la quarta en menys d’un any).

Com veieu, “una família sobre dues rodes...”.
.

¿ CASUALITAT ?, JO NO HO CREC, PERQUÈ...



… de les set (7) curses que he fet fins ara, justament a la “Jean Bouin” (la dels meus meravellosos 47’58’’) ha estat en la primera de les curses en que m'he inscrit com a TXABI i no com a Xavier. ¿ Casualitat..?.

Finalment ahir no vaig anar al Club a fer el que tenia previst, bici i exercicis de força ; amb la pluja que queia, vaig arribar el migdia a casa “fet una sopa” i ja no vaig tenir ganes de tornar a sortir (per la tarda m'havia agafat festa). I avui, ja sabeu, camí de Madrid fins divendres...

¿Què dèiem de la “planificació” ?. Ja !!!.

M’he endut amb mi a Madrid l’ordinador, en la confiança de poder trobar bones zones “wi-fi” on connectar-me per tal de poder continuar amb la meva particular “dinàmica del plátano” (ja sabeu, allò de “todos los días un... comentario, por lo menos”).

Aquí en aquesta foto, que no es massa bona, només hi falta el dorsal de la "Cursa dels Bombers" (ja que es la única cursa en la que el teu número de corredor ja va imprès directament a la camiseta que et donen, una preciosa Nike vermella aquest any).
.

lunes, diciembre 15

¿ QUI VA DIR....

...que les planificacions no es podien canviar ?.

Tres sessions de sèries (dijous, dissabte i avui), i tres tandes de sèries diferents. La d’avui ha estat fer un total de 5 quilòmetres, alternant 500 a 11,5 i 1.000 a 13 (en lloc dels habituals 750) i acabant amb uns altres 500 a 11,5 en un temps de 24’12’’, que no està gens malament. Em volia forçar, provar-me, a veure si era capaç de fer sèries de 1.000 metres seguits a velocitat 13, i la cosa ha funcionat, ho he portat bastant bé.

Pel que fa al meu peu dret, una lleu molèstia en arrancar la sèrie, que ha desaparegut entre els quilòmetres 2 i 4, i que ha tornar a “tocar el que no sona” des del 4 i fins al final de la sèrie, però es pot aguantar be. M’ha dit l’Albert que això tenia pinta de “sobrecàrrega”... no sé, ja ho veurem.

I la planificació inicial haurà de canviar també pel que fa a les visites a Can Mèlich, perquè m’acabo de muntar aquest matí un viatge de feina de fi d'any “por los madriles” per aquest dimecres, dijous i divendres, així que de passar pel Club aquests tres dies, ni pensar-ho. Només de pensar en córrer “per la meseta”, ja sigui de nit o a primera hora del matí, se’m arronsa tot !!! . Té tota la pinta de que el que faré seran els exercicis de força i abdominals als hotels, que també m’aniran be. Però m’enduré roba d’esport per si les mosques. I un llibre, per les llargues hores mortes d'aquests viatges en solitari... (s'accepten recomanacions).

Per demà dimarts, al Club, exercicis de força i una miqueta de bici...

Per cert, vaig encertar-ho de ple: les meves dues dones, dissabte, no van passar de la zona d’aigües (jacuzzi, majoritàriament). I a més, se’m van constipar !!!.
.

UNA LLEU MOLÈSTIA INQUIETANT...




Ja m’ho va semblar sentir dijous a la nit, però em vaig imaginar que seria una lleu molèstia seqüela del esforç de les “sèries” fetes a bon ritme; però dissabte a la nit, i per tot el diumenge, ho vaig tornar a sentir i a patir: un dolor, encara que lleu, al pont de la planta del meu peu dret (i quan parlo de “pont”, vull dir pont, ja que els meus peus son el més allunyat possible e imaginable d’uns peus plans...).

No crec que fos com a conseqüència d’haver incrementat el ritme de les sèries: si dijous eren sèries de 750 metres a velocitat 13 i 500 metres a velocitat 11, el que vaig fer dissabte -seguint com sempre els consells de l’Albert- va ser donar una mica més de ritme al meu període de recuperació a les sèries; així que el que vaig fer dissabte, i continuaré fent en endavant, va ser pujar-ho de 11 a 11,5 (velocitat de 5’12’’ per quilòmetre, en lloc dels 5’27’’ de quan vas a 11); això em permet no cascar-me gaire més i, per contra, poder “esgarrapar” alguns segons (vaig acabar els 6.750 metres de dissabte en 32’58’’, quan dijous van ser 33’37’’.... una millora de 39 segonets, que no està gens malament).

A veure si soc capaç de poder mantenir aquest ritme i/o augmentar-ho progressivament “sense fer-me mal”... Però em mosqueja aquest doloret al pont del peu dret... ¿ seran les meves entranyables ASICS que "ja fan figa" ?.

(algun dia us parlaré dels meus “turmells de ballarina”...).
.

domingo, diciembre 14

¿ SEGUR...?



… segur que un 2-0 es millor que una golejada ?. Doncs, veient el què va passar i com va passar ahir a la nit, nit plujosa, freda però a la vegada “calenta”, potser sí que així sigui. Un partit travat, espès, amb una “declaració d’intencions” ben clara des del xiulet inicial: “a por los tobillos de Messi, pero que no le dé siempre el mismo, iros turnando, para que no nos piten falta reiterativa y nos tarjeteen..”.

Una primera part que va cloure amb la típica sensació “depresivo-culer” del “...ai-ai-ai, a veure si aquets avui encara ens he la foten...”.

A la mitja part, al bar, en los “corrillos”, tots dient en veu alta, com per acabant-s’ho de creure nosaltres mateixos:

“... aquesta segona part, ens els mengem !!!. Però l’àpat va trigar en arribar (penalty d’en Eto’o fallat inclós).

Quina nit !!!, quin partit !!!.... quin segon gol d’en Messi !!!.
.

sábado, diciembre 13

AQUESTA NIT... DERBY !!!



Ahir, dia de descans; dijous va ser “dia de sèries” com ja us vaig comentar. I divendres em tocava descansar perquè la setmana passada, la setmana “post Jean Bouin”, vaig voler fer-me el valent i traçar-me, i dur a terme, un pla de treball com si no hi hagués hagut cursa... i vaig arribar a divendres fet “misto”.

I, noticia !!! avui per la tarda no hi aniré sol al Club: m’acompanyaran la meva dona, la Marta, i la meva filla gran, l’Andrea. Elles, que actualment i des de ja fa temps no fan absolutament res d’esport, no son sòcies de Can Mèlich; però aprofitaré els “vals-obsequi” que ens ha donat el Club “perquè ho provin”, per tractar de convèncer-les de que s’hi apuntin. Però molt em temo que mentre jo repeteixi altra cop la meva sessió de sèries, elles que no passaran de la zona d’aigües, del SPA: sauna i jacuzzi. Bueeeno... es un primer pas.

¿ I perquè, una tarda de dissabte, “castigar-me” a sèries ? doncs, està clar: aquesta nit es LA NIT, la nit del derby, aquesta nit hi ha partit... i quin partit !!!. I clar, em calia calmar la tradicional i lògica excitació davant la possibilitat d’apallissar als blancs i deixar-los a 12 punts !!!. Com sempre, aquest es un partit especial, ja estiguem nosaltres bé o ho estiguin ells. Tot sembla indicar que, aquest cop, els passarem per la pedra ben passats; però com diuen els savis filòsofs del futbol (els jugadors i entrenadors): “el futbol es asín...”, “la pelota no ha querío entrar...”, “fútbol es fútbol...”.

A poc mes de sis pel començament del partit, el meu pronòstic: 4-1 (però... a que estaria bé un 6-2 ?).
.

viernes, diciembre 12

¿ ... I A QUI VA "JUBILAR" LA MEVA NOVA TRIUMPH "SPEEDMASTER" ?



…doncs a aquesta preciosa, espectacular i ja tota una clàssica, Kawasaki "ZEPHYR" de 750 cc.

La “jubilació” li va arribar aquest estiu, després de dur-me durant més de 98.000 km. per tot arreu. Si la estètica de la Triumph es espectacular, molt "british", el “classicisme” del disseny de la Zephyr no deixava a ningú indiferent, apart de que la tenia impecable...

Junts des de l’abril del 95, aquest passat mes de juliol la vaig tenir quasi que regalar perquè se la quedés algú i que en continués gaudint tant com jo... Han estat més de 13 anys de moure'ns d'aquí cap allà sense parar, per feina o esplai, amb breus parèntesis de no us a cause de llargues temporades de viatges per feina, però a sobre d’ella em sentia com si fos un dels antics genets del Ponny Expréss: ni el fred, ni el vent, ni la pluja podien impedir que sortíssim “a veure mon”... i vaja si l’hem vist !!!.

Si la veieu rodant per aquests mons de Déu, doneu-li molts records de part meva...
.

PLANIFICACIÓ...



La paraula es… “planificació”. Rés passa per casualitat, o perquè sí, ni “per art de màgia”. Les coses s’han de planificar, preparar...

Ahir, 20 dies abans del “gran dia” (La Cursa dels Nassos 2008, del 31 de desembre), vaig començar a avançar amb les feines previstes a la meva planificació de cursa.

La imatge que aquí veieu reflexa justament els moments abans de posar-me ahir en marxa, de donar el primer pas endavant de la meva planificació, de fer allò que tanta gràcia li fa que digui al Edu de Can Mèlich quan arribo: “avui tinc series”.

I es que, com posa al lateral d'aquest blog, “no es el mateix córrer que entrenar”.
L’Albert -sempre l’Albert- m’ha preparat unes “sèries” per millorar el meu fons (fins fa ben poc, en tenia menys que una llauna d’anxoves) i la meva resistència; no es veu molt bé a la foto, però el que hi ha damunt les meves sabatilles de córrer es “la chuleta” de les sèries que -a la cinta- havia de fer ahir:

· 500 metres a velocitat 11 (promig de 5’27’’ per quilòmetre),
· 750 metres a velocitat 13 (promig de 4’36’’ per quilòmetre),
· i uns altres 500 a 11, altres 750 a 13, altres 500 a 11, altres 750 a 13....

i així fins a completar 6 quilòmetres i 750 metres en 33’37’’... que no està gens malament per un paio com jo i, sobre tot , per les sensacions mentre corria i cóm em vaig sentir en acabar: “sobradet”.

La jornada esportiva d’ahir va acabar amb el ritual dels estiraments (súper importants !!!) i una bona sèrie d’abdominals, ja que -segons diu l’Albert, i no serè jo qui el contradigui- s’han de tenir molt en forma perquè, en córrer, no pateixi l’esquena i puguis moure amb més facilitat les cames, que puguis “allargar la zancada”. A part, la meva dona m’ho agrairà.

Avui ja queden menys de 20 dies, i veient tot el que -culinàriament parlant- tinc per davant (un mínim de quatre “sopars nadalencs” (de feina, amb amics, companys i compromisos varis) més el dinar de Nadal i el ressopó de Sant Esteve, o porto “a rajatabla” la meva planificació, o faré figa el dia de la cursa. Sort que tinc una “bossa de vacances” pendents per fer d’aquest any (treballo per últim dia el divendres 19, i ja no torno a posar-m’hi fins el moooolt llunyà 7 de gener !!!) i podré passar-me forces estones fent exercici preparant la cursa, tant a Can Mèlich com a l’aire lliure.

PLANIFICACIÓ: idear i posar tots els mitjans que tinguis a l’abast per tal d’assolir els objectius que et marquis.

I per planificació, la d’aquest nano; cliqueu, cliqueu...http://www.elbukanero.com/clip/732/necesito_portero.htm

.

.. I SI NO CÓRRER, CAMINAR MUNTANYA AMUNT.



Deu ser que encara mantinc el vell esperit del “minyó escolta” (els boy-scouts catalans), però sembla que no hi ha manera de que tingui les cames quietes: per Montserrat, pel Cadí, pujant el Carlit, el Pedraforca, o bé al cim del Puigmal. El cas es no parar quiet !!!. La muntanya "em tira"... i pel que sembla, a un munt de persones també: aquest passat diumenge, amb un grup d'antics escoltes i grans amics des de fa més de 35 anys, varem anar a donar una volteta per Montserrat... i només faltava que donessin número, com a les carnisseries... quin munt de gent caminant per la muntanya !!!. El dia era emboirat, frescot, ideal per caminar tranquil·lament, tot petant la xerrada... i fent gana per l'àpat del migdia a "La Vinya nova" de El Bruc (no us ho perdeu si passeu algún dia per allá; però truqueu-hi abans perquè, sinó, no dinareu: está a tope sempre).

jueves, diciembre 11

CÓRRER.... I CÓRRER (però més descansat)


Córrer "a peu" m'apasiona... des de fa poc.

Córrer amb moto (encara que amb molt de seny) m'ha apasionat SEMPRE !!!

Tres "montures" tan sols al llarg de la meva vida; aquesta es la darrera, la que ara em porta d'aquí cap allà, la meva desitjada Triumph...

miércoles, diciembre 10

CÓRRER DESPRÉS DELS CINQUANTA....

.
A vegades, jo mateix em sorprenc; sempre he estat, i m’he considerat, un tipus bastant “poliesportiu”, es a dir, he practicat quasi de tot en l’esport, però essent del tipus “aprenent de tot, però mestre de res”. He practicat quasi be de tot llevat del esquí i no he desentonat (soc una bèstia -encara avui- en ping-pong, per exemple). Però córrer, allò que se’n diu córrer, mai no havia corregut en ma vida, el que se’n diu córrer de veritat (com em passessin la pilota una mica més enllà de mig metro d’allà on jo era, pensava: “que corri ta tia, nano... !!!”).

Però, mira per on, en un rampell que em va donar el 31 de desembre de 2005, cap allà les nou i mitja del vespre, abans del “festorro de cotillón”, vaig agafar la moto i... cap a Can Mèlich a fer-me'n soci. Era el meu ferm propòsit de fi d’any i el encara més que ferm propòsit d’Any Nou. He nascut l'any 57 i això volia dir que -en menys de quinze mesos- estrenaria el 5 en el caseller d’anys... i cinquanta ja començaven a ser-ne'n molts, i més amb la vida sedentària que portava als darrers, posem-hi, cinc anys ? (algun dia us explicaré la "maledicció del cinc” que em persegueix, o al menys era així fins fa dos diumenges...).

Així que, no amb la intenció expressa de córrer sinó amb la de fer “quelcom”, des del primer dia vaig esforçar-me en anar-hi al menys tres cops per setmana.
I ves per on, entre d’altres activitats, vaig començar a córrer (a la cinta, però...).

Els ferms propòsits, però, tenen a vegades “francotiradors” que no els deixen arribar a bon fi; i el meu “francotirador” particular va ser el menisc, el menisc intern per ser més exactes, fet pols; en paraules del traumatòleg: “a veure si en poden salvar encara que sigui alguna coseta d’ell...". Em vaig operar a finals de juliol (per tant, les vacances a prendre pel sac !!!).

Amb l’ajut de l’Albert, un dels bons trainers que tenim a Can Mèlich (el reconeixereu d’immediat pel seu inconfusible serrell), varem començar a recuperar el terreny i la musculatura perduda. I bé que ho varem conseguir !!!. I vaig començar a "córrer una miqueta en cinta"...

Però, gelós com es l’Albert, en un entrenament amb el seu equip de basquet, va el paio i es trenca el tendó rotuliá ¡¡¡ manda güevos !!!. Però aquesta lesió seva, dolorosa, llarga i pesada -ves per on- va possibilitar el que jo comencés a córrer “de veritat”, que m’entrenés -des de meitat de l'any 2007- per a córrer curses de 10 km., quelcom impensable en mi, inimaginable. Abans de córrer la meva primera cursa, a la cinta no havia arribat a fer mai ni 5 km. ...i va l’Albert i m’embarca, m'engresca, perquè corri una cursa de 10 !!!.

El fet d’haver pogut córrer aquella primera cursa de 10 km. fent-la colza amb colza amb l’Albert (ell continuava encara “renqueante” de la seva lesió, així que la varem fer plegats) em va ajudar, i molt: ell em marcava el ritme, els temps, em “frenava” quan tocava... fins que em va tocar a mi deixar-lo a ell enrere, a poc més d’un kilòmetre de l’arribada, quan se li va deslligar la sabatilla. Li vaig dir:

-“nano, no puc esperar-te, em sap greu, estic “mort” i si em paro ara, no hi haurà qui em posi en marxa altra cop”.

Per aixó vaig arribar abans que ell i tot a meta (recordeu la seva important lesió).

¿ I quina va ser aquesta primera cursa d'en Txabi ? doncs, “La Cursa dels Nassos 2007”, la “sansilvestre barcelonina”. Tindríeu que haver vist amb quines sabatilles la vaig córrer ¡¡¡ quin espant !!!. Jo pensava que, pel meu nivell, tan se’n hi en fotia amb les sabatilles que corrés. Després, el temps -i sobre tot l’Albert- s’han encarregat de fer-me veure que, facis el que facis, “has d’anar sempre ben equipat”.

D’aquí a no res, tornaré a córrer una nova Cursa dels Nassos. Si la primera, fa poc menys d’un any, la vaig poder acabar amb uns més que honorables 54'48'' (per algú de quasi 51 tacos que, a sobre, no havia corregut mai) aquesta del 2008 espero poder fer-la amb poc més de 47’, encara que el meu repte personal, secret, em demana de fer-la en 46’ i pico...

Entra una i altra “nassada”, he corregut totes les curses que he pogut, ja fossin de 10 ó de 7 km:
-La dels Bombers (50'48'') genial, la millor amb diferència. Tinc moltes ganes de tornar-hi.
-la del Barça (la unica de 7 km. en 33’30’’),
-la de la Mercè (52’44’’),
-la del Mediterrani (51’31’’),
-el Cross de Sants, plovent a brots i barrals (51’03’’).
(ja veieu a què em referia abans amb la meva "maledicció del 5", oi ?).

I així fins arribar al salt qualitatiu i quantitatiu:
-la Jean Bouin de fa dues setmanes: 47’58’’
gràcies, sobre tot, al pla d’entrenament ideat per a mi per l’Albert ja que, com molt be diu ell, no es el mateix córrer que entrenar.

Córrer i entrenar: dues coses ben diferents. I puc assegurar-vos que, després de les meves primeres 7 curses, amb el que jo gaudeixo de veritat no es ni fent ni una cosa ni l’altra: EL QUE REALMENT A MI M’AGRADA ES COMPETIR !!! (de moment, però, només competeixo contra mi mateix...). La competició m’excita; les hores prèvies a la competició em desvetllen, em creen un neguit que ja no recordava feia temps (la nit de Reis de quan era nano es el més semblant que se'm acut...). La nit abans de la Jean Bouin estava exultant, animat, encoratjat, desvetllat; havia entrenat be, em trobava be, i tenia un objectiu ben clar: baixar de 50’. I semblava que aquest era un objectiu compartit també pels demés companys runners de Can Mèlich; era quasi com l'objectiu comú de tots nosaltres: que en Txabi baixi de 50’ !!!. I ni em vaig, ni els vaig defraudar: 47’58’’

(avui diu en aquest blog l’Albert que, després de la Jean Bouin i de la meva espectacular progressió, “se li ha girat feina” i te un grapat de runners demanant-li que els hi faci un pla d’entrenament per tractar de millorar marca...).

Missatge: o entrenes be i força, o no et mouràs mai dels temps que ja fas.

Deixem-ho aquí per ara; un altra dia parlarem de motos, l’altra meva gran passió esportiva i de mobilitat.
.

martes, diciembre 9

BENVINGUTS SIGUEU TOTS....


Hi !!! Sigueu tots benvinguts...

quí de vosaltres no va dir, ja fa temps: mòbil ?, jo no en tindré mai de mòbil...

quí de vosaltres no va dir, ja fa temps: internet ?, jo no en tindré mai d'internet...

quí de vosaltres no va dir (d'aixó, però, ja no en fa tant de temps): blog ? perquè collons necessito jo un blog ?; què coi es això d'un blog ?; jo no en tindré mai de blog...

Doncs bé, jo ja he passat en el seu moment per totes aquestes etapes i de totes elles me'n he tingut que desdir... de totes !!!

Així que aquest es el meu blog, un blog que eminentment serà esportiu (tot i els més de 51 "tacos" que ja arrosegan les meves cames).

Esteu tots convidats a entrar-hi... i a dir-hi la vostra. Els monòlegs son moooolt avorrits.

Endavant, paseu, paseu... !!!
.