… perquè ni en Pau “ha fet encara els deures”, ni la gent de l’organització les ha penjades a la web.
Així les coses, poc més per explicar-vos avui, si no es que he anat al club a fer el que en Pau denomina “recuperació activa”: un quart d’hora en bici -5 quilometrets de res- i un parell de quilòmetres a la cinta, a ritme suau, “al trote”....
Per tant, us deixo aquí una altra de les meves cançons preferides d'en JMS... I es que (apart de per ser una cançó molt "dolça") en ella m’hi veig, m’hi sento, molt reflectit, molt identificat, com si jo mateix l’hagués escrit, vessant en ella els meus propis sentiments i emocions. Perquè la meva generació (els de 1957) varem tenir “una mestra”, una “senyu”... Us parlo de la meva etapa escolar de quan jo tenia 10, 11 i 12 anys i feia el preparatori, i el primer i el segon de batxillerat, del antic batxillerat, del meu; us parlo doncs dels anys 1967, 68 i 69.
Així les coses, poc més per explicar-vos avui, si no es que he anat al club a fer el que en Pau denomina “recuperació activa”: un quart d’hora en bici -5 quilometrets de res- i un parell de quilòmetres a la cinta, a ritme suau, “al trote”....
Per tant, us deixo aquí una altra de les meves cançons preferides d'en JMS... I es que (apart de per ser una cançó molt "dolça") en ella m’hi veig, m’hi sento, molt reflectit, molt identificat, com si jo mateix l’hagués escrit, vessant en ella els meus propis sentiments i emocions. Perquè la meva generació (els de 1957) varem tenir “una mestra”, una “senyu”... Us parlo de la meva etapa escolar de quan jo tenia 10, 11 i 12 anys i feia el preparatori, i el primer i el segon de batxillerat, del antic batxillerat, del meu; us parlo doncs dels anys 1967, 68 i 69.
La meva mestra, la que ens ho donava quasi bé tot (mates, geo, història, natus ...) es deia Mari Carmen i era un àngel, un autèntic àngel, del que jo estava perdudament enamorat, tota la classe ho estava... Molts anys després, a ran de la sortida de la cançó, però ja cap al 1979 ó el 80, vaig escriure-li una carta intentant, en va, poder-la retrobar, tornar-la a veure, i poder trobar una estona per tornar a parlar amb ella, recordant aquells anys... però no hi va haver cap resposta. Com diu una altra cançó d’en Serrat, encara que no amb la mateixa connotació: “...ella qui sap on es, ella qui sap on para”. La meva mestra, la meva "senyu", s’ha esvaït, però després de tants i tants anys continua ben viva en els meus records més íntims i estimats; per això m’esgarrifo quan sento parlar del descrèdit i el poc -per no dir la manca absoluta- de respecte, en general, dels nanos cap els seus mestres actuals....
A la seva part final, la cançó diu així :
A la seva part final, la cançó diu així :
“... i si mai penseu en mi, mestra, que dels vostres ullets blaus hi neixi sempre aquella pau que feia un xic més dolça l’escola i no se us faci un nus la gola dient: què han fet...? on han dut el meu grapat de menuts...? perquè vos no sabíeu, mestra, que el mon és el mateix, que l’home és el mateix però no es el mateix, el perfum de vostè, ai! mestra, que l’aire del carrer” (JMS-Cançó per a la meva mestra, 1973).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario