jueves, septiembre 16

PUNYETERA i MALEÏDA ESQUENA….

.
... justament ara que entrem a la recta final del compte enrere, que només falten 10 dies per la ”gran cita”, per la Marató de Berlín, la meva punyetera i maleïda esquena comença a reclamar el seu “paper protagonista”. Té collons la cosa !. Això em passa per parlar (“... ara fa dies que l’esquena no se’m queixa”, deia jo dies enrere). Aquest matí, en ajupir-me per glopejar després de raspallar-me les dents, ha anat de poc que no em dona “la fiblada” característica a la zona lumbar que em deixa “retratat” quatre o cinc dies, derrotat, encarcarat i adolorit. Ha anat d’un pel, però durant tot el dia d’avui “va amenaçant-me” en fer-se visible, en tornar-hi.
No, no em pot passar això a mi, no ara, després de tot el que he posat en marxa per la Marató Berlinesa, la primera Marató de la meva vida. Per tant, ja porto dos dies seguits amb el meu cocktail explosiu preferit de “Myolastan-Normulen-Estomil” (on estigui aquest cocktail, que s’apartin els Bloody Mary’s, els Gin-tonics i demés) que m’alleuja força el dolor, però que em deixa grogui durant els migdies/primeres hores de la tarda: avui mateix, i això no m’havia passat mai fins ara en ma vida, després de dinar m’he quedat ben clapat -estirat tot lo llarg que soc- en un banc del Passeig Marítim de Badalona, prop del despatx: m’ha despertat el so dels meus propis roncs, així que imagineu lo derrotat i aixafat que estava. Patètic !.

Ahir, el gran David, el fisio del Club (“l’àngel de la guarda” d’en Marco i la seva pubàlgia i que va ser qui em va fer el test de resistència el mes de gener de 2006, als pocs dies de fer-me’n soci de Can Mèlich) ahir, deia, mentre ell feia una sessió de recuperació a un dels socis, i veient-me córrer a mi a la cinta, em va comentar que “corro massa rígid” del terç superior del troc i que no “bracejo” gaire, cosa que em pot acabar provocant contractures (que les tinc); em va aconsellar que faci estiraments, forces estiraments, de la part superior de l’esquena (ara només em cal preguntar-li quina classe d’estiraments, perquè els desconec...).

El que està clar és que cadascú corre com corre. Hi ha coses que es poden intentar corregir amb la pràctica... però al final acabes corrent com tu, per naturalesa, has corregut sempre.
Per exemple, jo corro amb el tronc tirat endavant, quan els canons diuen que com més recte corres, millor que millor, perquè hi ha menys resistència en aixecar les cames per fer la passa, aixeques més els genolls i la passa pot ser més llarga. I a fe que ho he intentat, que he intentat corregir la meva posició del tronc... però acabo sempre tornant a la meva manera de córrer original. El mateix passa amb les passes (“la zancada”): jo la tinc de curt recorregut, passets curts, aixecant poc els genolls i, per tant, tampoc els talons no s’aixequen gaire del terra pel darrera, perquè de seguida “han de tornar a lloc”; i és això, la “passa curta”, el que em provoca el dolor a la “cintilla iliotibial”, perquè el genoll és doblega poc i tensiona el tendó; en canvi, si fas la passa llarga, els genolls -endavant- van més amunt, avances més distància, els talons pugen gaire bé fins a les teves natges i els genoll -pel darrera- es dobleguen gaire 90 graus.

I jo, en canvi, corro tirat cap endavant i amb les passes curtes... genial !.

Reflexions prèvies berlineses:

- Quan el desembre de 2007, sense cap tipus de preparació, vaig córrer la meva primera cursa de 10 quilòmetres, no havia corregut mai abans, mai, més de 3 quilòmetres seguits... I no vaig fer-ho malament (vaig acabar-la en 54:48).

- Quan el març de 2009, sense cap tipus de preparació específica vaig córrer la meva primera Mitja Marató (21,097 quilòmetres) no havia corregut mai abans, mai, més de 10 quilòmetres seguits (... i vaig acabar-la en 1:54:08 un temps més que acceptable; i fins ara ja en porto cinc de mitges maratons corregudes).

- I dic jo: quan comenci a córrer pels carrers de Berlín els 42,195 quilòmetres de la meva primera Marató, encara que preparant-la una mica més, no hauré corregut mai abans, mai, més de 21 quilòmetres “del tirón”... em passarà el mateix que a les altres dues experiències prèvies, que me’n sortiré ?.

Sincerament, ho dubto però.... ho intentarem, segur !.
.

3 comentarios:

  1. Vigila Txabi aquests cocktails de medicaments. No m'agrada gens el que expliques. Aquestes coses són molt adictives. Si el teu cos t'envia senyals doloroses, fes-li cas, que el cos és sabi.

    ResponderEliminar
  2. volia dir savi, és clar!

    ResponderEliminar
  3. Txabi, espero que te salga fenomenal el maraton, ¡suerte!
    Acuérdate de descansar muchísimo la última semana antes de la cursa, no deberías correr más de una vez y sobre todo de manera suave.
    Recuerdos de los EE.UU., la vida laboral ya está empezando...

    ResponderEliminar