Afaitant-me…

Aquest matí li he escrit un correu a una coneguda meva; el text començava amb un: “aquest matí, mentre m’afaitava he pensat en què...” (l’assumpte no ve al cas). M’ha sobtat però, i m’ha fet reflexionar, el seu comentari, perquè després de dir-me “...XD me parto”, pel text del correu que li havia enviat, m’ha escrit:

-“... lo que me perturba es que pensaras en... (no ve al cas) mientras te estabas afeitando”.

L’afaitat... quin moment més monòton, repetitiu, solitari, insuls, normalment diari; i què és el que fas mentre t’afaites ?.

El que està clar és que t’estàs una bona estona, de bon matí, mirant-te al mirall. Tu sol, cara a cara amb tu mateix. Cada matí, una bona estona, ja sigui amb amb una "gilette" o amb màquina elèctrica a la ma (o amb les dues eines en el meu cas). I què fas durant tota aquesta estona ? (que en el meu cas és força estona, perquè tinc el pèl rebel -per això la dualitat d’estris- i m’hi estic més del que voldria). Doncs suposo que cada cas és un mon. N’hi haurà que ho faran encara mig endormiscats (espero, pel seu bé que siguin els de la “elèctrica”) sense gaire bé ni veure’s reflectits en el mirall, amb la ment en blanc o encara amb el seu “encefalograma plano matinal”, desconnectats encara del món. D’altres, més clàssics, ho faran -possiblement també mig endormiscats- escoltant la ràdio (això ho tenen més fotut els de la “elèctrica”); i d’altres, com jo, estaran ja donant-li voltes al cervell a un munt de coses. I és que jo -coses dels meus bioritmes suposo- és a primera hora del matí quan vaig com una moto, en acabar de llevar-me (per sort, al llarg del dia aquesta marxa no decreix...). I no cal que ja m’hagi dutxat perquè això passi, que l’aigua ja m’hagi espavilat, no: jo ja em llevo ben “revolucionat” tot solet !.

I és afaitant-me, en aquesta llarga estona de mi amb mi mateix, cara a cara davant del mirall, quan em passen pel cap multitud de temes, de coses, de vivències, de projectes, de paràgrafs de textos que  he llegit, d’idees, de problemes (malauradament, massa sovint de feina, tot cal dir-ho), recordo o rememoro situacions, frases... de bon matí, el meu cap -amb una afaitadora a la ma- és una olla bullint !.

Recordo que, de petites, les meves dues peques eren també així (afaitar-se al marge, és clar). Com si fos ara, vint-i-pico anys després, les recordo a l’altra casa baixant poc després de les vuit del matí en l’ascensor ja xerrant pels descosits, a tota metxa les dues, com si ja fos mig matí, o l’hora del pati, i portessin ja hores llevades. Si coincidíem amb algun veí, cosa normal, em mirava -ell encara mig endormiscat- i els seus ulls mig clucs em deien, sense dir-m’ho: “de bon matí ja estan així ?”. Però per elles també han anat passant els anys; i ara millor que no els hi dirigeixis la paraula fins al cap d’una molt bona estona després de que s’hagin llevat.

L’afaitat... quins moments de reflexió m’han donat !. Hi havíeu pensat algun cop en el què feu en aquesta estona, vosaltres, els qui us afaiteu ?.