domingo, julio 29

La Transpirinenca…


Avui que no he sortit a córrer, aprofito per rendir un molt sincer i merescut homenatge a una companya de correries, la nostre “tribandera” Núria, que -en solitari- se’n ha anat a fer la
o el que és el mateix, anar-se’n en bici de muntanya des del Cap de Creus fins a Hondarribia, des del Mediterrani fins al Atlàntic,  travessant els Pirineus entre natura i més natura, i “chupant-se” ni més ni menys que 996,75 quilòmetres ! (si tot va bé com fins ara, demà dilluns l’acaba).

I et dius: “quina passada”, oi ? sí, ho és; doncs bé, ella sembla que no en té prou, perquè avui m’ha dit que descansarà un parell de dies... i que s’arribarà tot pedalant (suposo que pel Camí de Santiago) fins a Santiago de Compostela, o sigui, pedalant gaire bé uns altres 800 quilòmetres més!; és clar que, coneixent-la, no s’aturarà aquí i continuarà pedalant fins a Finisterre (“el final de la tierra”, “donde acaba el mundo”... “la Finis Terre”) per haver pogut així completar un recorregut que l’haurà dut des del punt més oriental de la península ibèrica i fins al punt més occidental; i si no, ja ho veureu.
Núria, ets tota una campiona ! (... si algun dia torno a ser jove, voldré ser com tu).

Més o menys, aquest haurà estat el seu recorregut (que podeu veure, molt més detallat, clicant al enllaç de dalt):

Etapa 0: "per escalfar": Cap de Creus - Llançà  -  23 quilòmetres
Etapa 1: Llançà – Albanyà  -  68,60
Etapa 2: Albanyà – Camprodon  -  65,00
Etapa 3: Camprodon – Planoles  -  59,40
Etapa 4: Planoles – Bagà  -  55,00
Etapa 5: Bagà – Noves de Segre  -  68,10
Etapa 6: Noves de Segre – Llavorsí  -  55,15  
Etapa 7: Llavorsí – Espuí  -  58,80
Etapa 8: Espuí – El Pont de Suert  -  53,30
Etapa 9: El Pont de Suert – Senz  -  57,50
Etapa 10: Senz – Sarvisé  -  66,00
Etapa 11: Sarvisé – Senegué  -  59
Etapa 12: Senegué – Aragüés do Puerto  -  59,50
Etapa 13: Aragüés do Puerto – Isaba  -  55,60
Etapa 14: Isaba – Orreaga  -  76,80
Etapa 15: Orreaga – Etxalar  -  71,00
.... i, final,  Etapa 16: Etxalar – Hondarribia  -  45,00

(m'esgoto només d'escriure-ho)

viernes, julio 27

Sanseacabó !

Últim divendres de la temporada, i últim divendres corrent per la Carretera de les Aigües. L’únic objectiu d’avui eren "les birras" en acabar, al bareto de Pl. Mireia... i bona compta d’elles que hem donat.
Temps “enganyós” el que reflecteix el meu Garmin:
(http://connect.garmin.com/activity/203657721); no és fals, perquè no ho ha estat, però no contempla les meves tres “paradetes” caminant, d’uns 150 metres cadascuna, amb el crono aturat; una a l’anada, en arribar al pla on es troben els aficionats als avions teledirigits; un altra, ja a la tornada del pas elevat de Vallvidrera i altra cop al mateix lloc, i després una mica més endavant, en arribar “a la cadena”. Anava una mica "tocat" jo avui.
Tot i així, el resultat ha estat força engrescador per tancar la temporada: 6,300 quilometres, en 31:57, a una molt bona mitja de 5:04... en gran part per “culpa” d’en Per, que m’ha portat dos quilòmetres  -del 2 al 4- a un ritme de 4:40. Però li agraeixo (...tot i que això ha provocat els meus “parons” posteriors).
A partir d’ara, i fins al setembre, faré sortidetes “de manteniment”, per no perdre la forma, sobre tot pel meu tradicional “camí de la carena” a Sant Julià de Vilatorta, on hi aniré a petar a partir del 8 d’agost.
Va, deixem-ho aqui, que me'n vaig a veure la Cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics  "Londres 2012"
(C.Q.  668  76-291-377)... aquest és el resum final de temporada (gener-juliol) 


jueves, julio 26

31-12-2005 / 31-7-2012


6 anys i set mesos; aquest és el període en que hauré estat soci de Can Mèlich. El proper dimarts aniré a buidar la taquilla i plego.
I és que jo soc un paio de “rampells”.
Just abans d’anar cap el sopar de fi d’any, el 31 de desembre del 2005 i cap els voltants de les nou del vespre, me’n vaig anar amb un cop de moto fins a Can Mèlich i, plis-plas, em vaig fer soci. No m’ho havia pensat abans. Però era tota una declaració d’intencions, de cara al 2006 que ja tenia al damunt, d’un paio que portava un bon grapat d’anys fent una vida sedentària o, sí més no, poc activa i gens esportiva.
I aquest període de temps m’ha canviat la vida, us ho ben asseguro.
Perquè, als meus 49 anys, entrava en la dinàmica del esport de continuïtat, amb regularitat, guiat, tutelat... i el que per a mi era gaire bé impensable: vaig “descobrir” el córrer. És clar que molta, gran part de “la culpa”, l’ha tingut l’Albert Barrachina i la seva manera d’engrescar-me... (i més endavant en Pau, i en Xavi, i en Per, i en David... i tot una colla de gent sana, molt més jove que jo, que em van acollir des del primer dia, i em van motivar, animar, recolzar, aconsellar, entrenar plegats ...i que ho continuen fent).
Insospitadament varem passar del “Txabi tocant-se els collons al sofá" (amb l'esquerra, com podeu veure) al Txabi que acabaria corrent la seva primera Marató als seus gaire bé 54 tacos -a Berlín- i, un mes i mig després, una segona Marató, aquest cop a Donosti.
I és que en lloc d’anar “cap a baix” en l’aspecte físic amb el pas dels anys, el que he fet és anar “cap amunt” (amb un “parón” obligat, l’estiu/tardor del 2006, per la operació de menisc).  
El córrer s’ha convertit per a mi en gaire bé una necessitat: surto a córrer sol (molts cops), corro en companyia de la colla, per la ciutat, per Sant Julià, per Costa Rica, per Menorca, per Sant Feliu, pel Retiro... Corro per mi, ho necessito. I és que, surti de viatge per feina o per plaer, des de fa anys el primer que va a parar dins la meva maleta són les sabatilles, un parell de samarretes, mitjons i els pantalons, cosa que em va permetre -per exemple- poder córrer, sense esperar-m'ho ni haver-ho previst, ¾ parts de la Mitja Marató de Nova York l’agost del 2009 (... i no va ser sencera perquè no sabia que es corria aquell dia en que estàvem la Marta i jo a la ciutat).
Ja no m’imagino el meu demà sense córrer; vull envellir corrent, sentir la necessitat, un dia rere l'altra, de possar-me les sabatilles i tornar a sortir a córrer. Cada cop aniré corrent més a poc a poc, llei de vida, ja ho sé; però també sé que ja no deixaré de córrer mitja distància; així que no és gens gratuïta la frase que m’acompanya des de ja fa uns quatre anys: “Seré feliç si el córrer i jo podem envellir plegats...” d’en Murakami.
I doncs... què ha passat avui per haver pres aquesta decisió?. Doncs rés que tingui a veure ni amb “defalliment físic”, pèrdua de ganes ni rés per l’estil. Ni perquè tingui problemes a la feina, tot el contrari (insospitadament, la cosa ens està funcionant molt bé... per ara). No.
És que avui, en un altra dels meus “rampells”, m’ha sortit de dins el “Txabi-forestal”; però no aquell que surt corrent a apagar el foc del bosc quan aquest ja está cremant, sinó el que -molt abans de que comenci el foc- preventivament es posa a netejar el sotabosc, per minimitzar els riscos.
Aquest no ha estat mai -o gaire bé mai- un blog polititzat (realment, no és ni tan sols un blog, sinó més bé una mena de “diari de correries”) així que no trencaré aquesta norma no escrita; però “pintan bastos” al nostre país (... i ja ni us explico el que ens vindrà a sobre quan arribi setembre); per això, abans de que les retallades, i més retallades, i més, i més, i més... m’arribin a afectar directament (com a tots nosaltres sense excepció) he començat avui mateix amb una racionalització de despeses. Així, de cop. I la de donar-me de baixa del Club ha estat la primera (...i no serà la única). Hi ha tingut molt a veure també el fet de que, des de ja fa un parell de mesos, torno a sortir a córrer tots els dimecres i els divendres “per fora”, amb la colla, així que gaire bé no trepitjava el Club més que per estirar després de córrer... i/o jugar algun dilluns a soft.
- “Despesa substituïble no traumàtica”, li ha dit el Txabi racional al Txabi emocional (...i gaire bé guanya sempre el primer).
Però confio, espero i dessitjo que rés canviarà i que, via Twitter, Facebook, blog Tribanda, WhatsApp... etc., mantindré el contacte amb la colla i podrem continuar sortint a entrenar junts, i a fer curses junts com fins ara... si és que encara m'hi volen.
Per mi no quedarà.
Run, run, Txabi, run...!


miércoles, julio 25

Un dimecres rodó !


Últim dimecres de córrer fins al  Parc de Cervantes de la temporada; i ho he fet a un molt bon ritme, a 5:13 , el meu segon millor ritme de la temporada, tot i la calor que fotia; soc genial !. El meu cos continua desconcertant-me: avui, que estava convençut de que “faria figa” i que potser,en arribar al Ajuntament d’Esplugues “giraria cua”, vaig i faig un dels meus millors temps de la temporada (...tot i que ja m’avorreix el fer sempre, cada dimecres, el mateix recorregut). Avui hi hem anat en Per, l’Albert, en Xavi i l’Enric.
-“Avui anirem xino xano, tranquils”... han dit; però a tots aquests no els feu mai ni cas, perquè un cop arribats a la altura del rentat de cotxes (llavors jo ja anava uns 200 metres per darrera) en Per s’ha posat a tirar, a tirar, a tirar... i s’han perdut en la llunyania. I el bo del cas és que, com que en Per tenia hora al club amb en David -l’osteòpata- després d’haver “revolucionat al grup”, en arribar a la Nestlé ha girat cua i se n’ha entornat.
Hem fet l’habitual reunió a la font del Cervantes (que bàsicament, del que es tracta, és de que ells s’esperen a que jo hi arribi... parlant en plata); quan jo hi he arribat, ells han continuat fins a la Creu de Pedralbes i jo, un cop herecuperat “el resuello”, me n’he entornat al club.  
He acabat content, satisfet... rebentat però content i satisfet.

En arribar al club, abans de sortir a córrer, li he explicat a l’Albert  les molèsties que tinc a la planta del peu esquerra, en “el pont” del peu: el diagnòstic, en plena sintonia amb en Dario, que també hi era quan li explicava, ha estat clar i rotund:  F Fascitis plantarr
(...no “cistitis” plantar, com els vaig sentir dir a uns runners l’altra dia).

Por fascitis plantar se entiende una inflamación aguda de la aponeurosis plantar del pie. El síntoma principal es dolor plantar en el talón o en la zona media de la planta del pie, el cual no suele deberse a un traumatismo, sino al desgaste por el trabajo habitual que realiza, es decir, al microtraumatismo repetitivo. El problema se puede ver causado o agravado por un calzado inadecuado, así como por malas posturas, trabajo excesivo de esta zona, por ejemplo correr cuesta abajo.En la fascitis plantar se inflama el tejido conectivo grueso que está en la planta del pie y que se fija al talón (aponeurosis o fascia plantar). El dolor se siente normalmente en la base antero-medial del talón y suele ser más agudo por las mañanas por la rigidez que se presenta durante la noche, y al realizar ejercicios que demanden de un aumento mayor de la carga sobre la zona. La fascitis plantar ha sido atribuida frecuentemente a la existencia de espolón calcáneo, un hallazgo radiológico consistente en una exostosis del calcáneo. La presencia de espolones calcáneos se ha asociado con la fascitis plantar, al ser una reacción perióstica al aumento de tracción de la musculatura plantar medial del pie, aunque no deben considerarse como patognomónico de la patología, dado que la fascia plantar se inserta por encima del espolón, y no como prolongación del mismo.
El tratamiento suele incluir fisioterapia, AINES o corticosteroides, y necesariamente la modificación del reparto de fuerzas plantares con plantillas o soportes plantares termoconformados. Un calzado adecuado sirve como remedio y como prevención. En casos agudos y como medida paliativa puede realizarse un vendaje funcional que elimine la tensión plantar medial (dura aproximadamente de 2 a 3 días) o inyecciones de corticoides directamente en la inserción fascial plantar talar.
I això, la meva "fascitis", ha estat provocada per córrer ? Noooo, precisament per córrer, no. La "culpa" la tenen els partits de soft-ràquet; però no per l’esport en sí, sinó pel calçat. I és que, després de gaire bé quatre anys i mig corrent, el meu peu s’ha emmotllat als moviments del córrer, i he portat sempre les sabatilles adequades. Quan corro, el peu es doblega en fer el moviment de la petjada, i a la vegada es doblega la sabatilla. En canvi, per jugar a soft-raquet porto les meves velles “Wilson”, molt rígides, i en fer el moviment del peu, el peu es doblega ... però no la sabatilla, i això és el que acaba produint-me (per sobre-càrrega) la fascitis plantar. I deu ser ben bé això, perquè m’ha aparegut després d’haver jugat dilluns... però en canvi no m’ha molestat gens corrent avui.
En principi, és bo el repòs i el fer rodar -amb el peu nu- una pilota de tennis per la planta del peu. Ho provarem !.
Divendres, ara sí, serà la última sortida de la temporada, per la Carretera de les Aigües, amb cervesa de germanor al bar de la Plaça Mireia en acabar.
Per cert que avui he aconseguit, ja, la xifra de vendes prevista en el pressupost per tot aquest any 2012; així doncs... un dimecres rodó !.

(C.Q.  662  75-291-371)

lunes, julio 23

¡¡ Peasso revolcón... !!


Avui he arrancat, en arribar al club, corrent a la cinta; ja ni recordava els dies que feia que no m’hi pujava (crec que des de que vaig reprendre la “normalitat” de sortir a córrer per fora amb la colla els dimecres i els divendres); i ja no recordava tampoc lo ensopida que és la cita... i avui tenia tantes ganes de córrer com de llençar-me de cap escales avall. I és per això que, mentre corria, anava mirant de reüll pels miralls per veure si arribava la Mercedes i podia trobar la “coartada” per deixar de córrer i canviar d’activitat (jugar a soft-ràquet); però no, la Mercedes no ha arribat... però sí ho ha fet la Susana (per cert, avui és el seu aniversari) quan jo ja portava correguts 1,5 quilòmetres.
Peasso revolcón que m’ha donat ! 15-13, 15-13, 15-11, 13-15  i  15-12.
Sense pal·liatius. Ni una sola excusa; tot i que jo estava avui “pesat de cames”, la Susana ha millorat, i molt, el seu joc... i a sobre hi arriba a tot, és incombustible (SusanitaDuracel) el que deixa gaire bé “inutilitzada” la meva millor arma, i que tants punts sovint em dona i tant encabrona als meus rivals: les meves deixades mortals. I avui no he sabut contrarestar  aquest “arribar-hi a tot” de la Susana i he insistit, un cop i un altra, amb les deixades a les que -gaire bé sempre- hi arribava. I a sobre, he anat sempre per darrere i jo, quan em poso 3-0 ó 5-1 en contra, se’m fa molt muntanya amunt el partit. A més a més, avui ens hem repartit llenya de valent, amb cops de raqueta -involuntaris- l’un a l'altra: cara, dits, cames (veurem cóm es lleva demà al matí “mi pobre dedo corassón” de la ma dreta...).
Quina gran putada, i quina desgràcia, lo dels focs de l’Empordà !.

Palau Surroca molt i molt a prop de les flames ahir...

(C.Q.   654  74-291-363)

sábado, julio 21

Una mica de bici…



… per alleugerir la mala llet.
M’he llevat de força mala llet de la migdiada avui, així que el  millor -perquè la cosa no anés a més- ha estat fotrem una mica més de 45 minuts de bici al club, acabant fent 18 quilòmetres i una bona suada.
En Plans, l'Albert, l'Alexis, en Xavi, en Toni,
en Marc, en César, en Pau, l'Ali, en  ?  i en Gerard
Ahir va ser tarda de 100x100 swimming al club (fer 100 piscines, de 100 metres cadascuna, 10.000 metres en total, per equip) que ja varem fer l’any passat a la piscina del club. Feia patxoca el Tribanda Team "on the water", als que s'hi va afegir l’Alicia i també el socorrista de la piscina, del que no recordo ara el nom. A mi, per culpa d’un sopar que teníem, només em va donar temps d’anar a veure cóm es preparaven, fer la foto i un parell de vídeos i poca cosa més, així que no sé cóm va acabar la cosa, però espero que -com l’any passat- molt bé i amb molt bona sintonia entre tots els components, que ahir es varen repartir en quatre equips, corrent per quatre "carrers" de la piscina. En acabar "piscolabis" de germanor...
(C.Q.  652  73-291-361). 


miércoles, julio 18

Realment t'ha d’agradar molt...


… això de córrer, per sortir a fer-ho en una tarda infernal com la d’avui. Però és que avui és dimecres i els dimecres se surt a córrer sí... o sí.
i és que, per unes coses i per d'altres, des de dimecres passat en que vaig poder  sortir a córrer pel Retiro madrileny 
no ho havia pogut tornat a fer.
La tarda de la cloenda dels Campionats del Mon
Avui ha estat "en petit comité" : a dos quarts de vuit estàvem llestos per sortir a córrer la María, en Xavi, l’Albert i jo. El destí, l’habitual : el Parc Cervantes. La calor, inhabitual; i no només era la calor, era l’aire calent que corria, que t’ofegava. I és per això que ens ho hem pres amb calma (la Maria i jo al menys, perquè aquells dos han fet de les seves, “apretando de lo lindo”, tant a la anada com a la tornada). Pel que fa a mi, les darreres mitges per quilòmetre -en aquest mateix recorregut- havien estat de 5:07, 5:15, 5:19, 5:17... i avui he fet els gaire bé 8 quilòmetres en uns més que discret 5:27 (això sí, fent gaire bé el mateix temps -5 segons amunt, 5 segons avall- tant a l'anada com a la tornada) que, per la asfixiant calor que feia, tampoc ha estat tant malament...
Aquest divendres no hi haurà sortida -per a mi al menys- així que la temporada, a nivell de colla, s'acabarà la setmana següent; dimecres (Parc Cervantes) i la cloenda divendres per la Carretera de les Aigües, rematada, en acabar de córrer, amb l’habitual "cervesa de germanor" ben freda, al mateix bar de la Pl. Mireia.

(C.Q.  634  72-273-361)

Ja no necessitem…


… un dels dits de les dues mans per poder fer el compte enrere, perquè ja només falten
 9 dies
perquè comencin els Jocs Olímpics

“ L o n d r e s   2 0 1 2 ”

l’espectacle mundial del atletisme.


lunes, julio 16

That's all, my friends...


Ana Peleteiro, gallega, única medalla espaÑola
- i medalla d'Or - al Campionat (en triple salt).
Doncs si senyor, el Campionat del Mon Junior d’Atletisme, el B-12, ja és història. I confio en que haurà estat una molt bona “història” pels més de 2.000 atletes -de entre 15 i 18 anys- que han vingut a competir-hi però, sobre tot, a viure una gran experiència.

El matí de diumenge es va llevar amb la noticia de que l’equip de relleus femení de 4x400 dels USA havia aconseguit tirar endavant la protesta per la seva desqualificació la tarda anterior (van fer un lliurament de “testimoni” fora de lloc) i que tindrien l’oportunitat de córrer altra cop la semifinal per veure si podien entrar, per temps, a la final de diumenge per la tarda; també van desqualificar al equip romanès. Així doncs, en un soleiat diumenge pel matí, amb l'Estadi completament buit, a les onze, tot l’engranatge d’una cursa estava en marxa: jutges, cronometradors, metges, voluntaris, sanitaris, seguretat, megafonia... tots per controlar i veure córrer per l’Estadi -en solitari- a les quatre atletes dels USA (l’equip romanès no es va presentar). Van aconseguir finalment el millor temps de les sèries (i per la tarda van guanyar l’or, destacades); l’únic dubte que tinc és: si la protesta l’hagués fet Ruanda, o les Illes Feroe, posem per cas... els haguessin també “indultat”?. (digueu-me ingenu...)
Com córre el paio....!
La motxilla "tunejada"
Pel que fa a mi, ahir diumenge poc després de les 10 ja era al Estadi. Força ensopit tot (tret de la "cursa especial" del 4x400), perquè fins ben entrat el migdia no vaig fer el primer viatge: des del Estadi fins al Hotel Vincci Bit per recollir un atleta de Kuwait per dur-lo al Aeroport. Jo anava amb el meu "pequeño y coquetón" Audi A-1, així que cap problema... si no fos perquè finalment no era UN atleta, sinó DOS entrenadors de Kuwait, amb QUATRE mega-maletorros immensos; me les vaig veure i desitjar per posar els kuwaitís i tot el seu equipatge dins el vehicle (penosa la situació del que anava al darrera, empotrat contra la porta, perquè al seient del darrera hi havia un dels “maletorros”). Els vaig deixar al Aeroport i, d’allà, altra cop cap al Estadi .
I com que “gato escaldado, del agua fria -o tibia, no recordo bé- huye”, vaig dinar ben d’hora (no fos que em pasés com l'altra dia)... i menys mal, perquè només acabar, un altra viatge, ara cap el Expo Hotel, a recollir un atleta de Singapur, per dur-lo al Aeroport i tornar al Estadi cap els voltants de tres quarts de quatre. A partir d’aleshores, “calma chicha” pel que fa a viatges, així que vaig poder gaudir altra cop de la competició tota la tarda.
Ja al vespre, un cop acabada la Cerimònia de Cloenda, vaig fer -a un quart de deu- el que jo creia darrer viatge del dia i dels Campionats: portar a dos periodistes francesos-italians al Hotel Meliá. Ja de tornada al Estadi, en Xavi em va dir que ja podia deixar el cotxe al pàrquing, que això era tot per avui... i pel Campionat. 
Des del "meu"  A-1
Vaig creuar-me amb Olga, Marcela i companyia i varem petar una mica la xaerrada i acordar quedar després per anar una estona a la Festa dels Atletes i Voluntaris que feien al Poble Espanyol. Més tard, quan ja sortia cap a la moto, em creuo amb en Xavi i li dic:
-          Tot bé, no ?  vas sobrat de gent pels serveis que resten , oi ?.
I la resposta va ser:
-          Doncs, mira, no... és més, et necessito per un darrer servei, si no et sap greu...
Jo, que ja havia retornat les claus del cotxe, el telèfon i els cables de connexió, vaig haver de tornar a buscar les claus; els meuspassatgers” aquest cop eren dos francesos, la Amandine i el "no sé qué" (a ells no els pregunto gaire bé mai el nom...). I no va ser un servei ni fàcil, ni molt menys ràpid, perquè teníem que esperar a que els de TVE els donessin unes cintes de vídeo dels campionats (els dos treballaven per la IAAF, en l’àrea de drets televisius). Vaig esperar força estona, xerrant amb la Amandine (un encant de persona) mentre ell recollia les cintes. Al cap d’una bona estona, varem baixar cap al Hotel. I justament en arribar-hi... zas !:
-          Em falten unes cintes de vídeo, no me les han donat... !. diu ell.
Era ja tard, força tard però... cóm deixar-lo allà “tirat” a aquell pobre home, a aquelles hores del vespre ?. Em vaig acomiadar de la Amandine, que és una enamorada de Barcelona i em va dir que contactarà amb Andrea -la meva filla gran- per fer els tres tours a la ciutat la propera vegada que vingui
 (per cert, tots els qui ho volgueu podeu visitar  www.discoverwalks.com  per informar-vos de cóm conèixer Barcelona de la ma de barcelonins, de les meves dues filles per exemple, fent algun dels tres tours que us tenen preparats...)
... i vaig pujar altra cop al seu company fins al Estadi; i després d'esperar a que li donessin les cintes el vaig tornar a baixar cap el Hotel... i jo vaig tornar a pujar, ara sí ja per darrer cop al Estadi, per deixar-hi el cotxe, agafar la moto (eren ja gaire bé tres quarts de dotze) i passar-me una estona per la Festa del Poble Espanyol. Vaig intentar trobar-me amb la colla, però va ser literalment impossible, per la gentada d’atletes que hi havia, i tot esquivant els milers i milers d'hormones asalvatjades que flotàven en aquell ambient tant jovenívol i festiu (vaig pensar que, per l’hora que era, ja haurien marxat... però avui Olga m’ha dit que no van marxar fins que tot allò es va acabar, és a dir, a les dues de la nit!).
Amics Runners del B-12
Per a mí ha estat una experiència diferent aquest cop: al B-10 varem fer més “germanor” amb gaire bé tota la gent del equip, perquè estàvem junts tota l’estona (pel bo i pel no tant bo, que va ser poc, la veritat);  en canvi, aqui al B-12, al estar al àrea de transport, ens anàvem creuant amb els companys i poca estona coincidíem. Això sí, m’ha permès xerrar i xerrar amb  gent molt diversa (atletes, jutges-árbitres, coachs, directius, periodistes... d’arreu del mon). I podent “sortir” al Estadi (cosa que no vaig poder fer al B-10) aquest cop he pogut gaudir de la festa, de les curses, dels salts, dels llançaments... i de la multiculturalitat, de la barreja d’ètnies, d'idiomes, d'actituds, de les converses entre atletes de països ben diferents i llunyans, de la “picaresca” d’alguns (els jamaicans, llestos ells, coneixedors del “tirón” que tenen, havien vingut amb unes samarretes especialment dissenyades per l'ocasió, una “JAM TRACK TEAM” ¿ per bescanviar-les amb d’altres atletes, com feien tots ?... noooo:  per vendre-les a 20 euros !. I si dissabte el “mercadeo” entre atletes de samarretes, xandalls, pantalons, gorres i tot el que fos era tot un espectacle... ahir era com “el darrer dia de rebaixes”, el dia de "liquidación por derribo": tots anaven com a boixos per aconseguir els seus trofeus... i també per fer-se fotos fins i tot “amb el Lucero del Alba(jo, com heu vist, també he tingut la meva... i de quin nivell !).
Quina gran experiència per a tots aquest joves!.... i per a mi.
Per cert, a tots els nivells, van arribar enormes felicitacions del equip directiu de la IAAF per com s’ha desenvolupat tot el Campionat en totes les seves áreas organitzatives. I és que és el que jo dic:
-          Senyors.... això és Barcelona, i nosaltres "de montar saraos " en sabem un munt !.
Fins la propera, que n'hi haurá; ...segur !.   

sábado, julio 14

El verdugo y su víctima


De retorn “a casa”. Dia tranquil avui a l’Estadi; hi he arribat cap els voltants de les deu del matí, tot i que només tenia el torn de tarda, i me n'he anat cap el voltant de les deu del vespre. En arribar m’han assignat “la meva 27” (la Mercedes Benz Viano) i el primer que he fet és comprovar cóm estaven el dipòsit (del cotxe) i la bateria (del telèfon mòbil). De gasoil en quedava ben poquet, així que el primer que he fet -per no “patir” com l’altra dia- ha estat anar a emplenar el dipòsit. I al cap d’una estona, el primer servei: anar fins al Expo-Hotel a buscar a tres atletes de Indonèsia i dur-los al Aeroport (els esperaven unes llarguííííssimes hores de vol, Barcelona-Dubai-Yakarta).
De retorn al Estadi, he deixat les claus de la Mercedes i m’han assignat pel torn de tarda un Audi 1, el nº 35... també amb el dipòsit gaire bé sec i, per tant, un nou viatge a la benzinera. I a fer el segon i últim servei del dia: dur uns cartells al Hotel Princess a Diagonal Mar. Un cop fet això, i ja de retorn al Estadi, ja no m’he tornar a moure, perquè gaire bé no hi ha hagut més serveis. Per tant, havia arribat l’hora de gaudir del Campionat com a espectador.
He baixat a pista abans de que comencés la sessió i m’he trobat amb un futimé de gent fent-se una foto a les graderies; no m’ha costat gaire esbrinar que eren tots els jutges àrbitres del Campionat. Com a bon "verdugo", he localitzat rápid a la meva víctima de l’altra dia, en Simón, el Director de Jutges Àrbitres d’España. M’he apropat i li he preguntat que què tal, que cóm anava el seu cop al front, si es trobava bé. M’ha dit que tranquil, que anava tot bé i que m’agraïa molt el meu interès i la meva preocupació; s’ha apartat el serrell i m’ha ensenyat la ferida: no sé si ell n’és conscient, però aquesta cicatriu que li ha quedat la durà al seu front tota la seva vida, és de les que no marxa!. Em sap greu, la veritat, tot i que, repeteixo, va ser culpa seva (és el tercer, començant per la dreta, dels ajupits).
He pogut veure un grapat de proves durant tota la tarda-nit i, entre prova i prova m’he recorregut l’Estadi per dins, que és el que més m’agrada. I recorrent-lo m’he anat topant amb cares conegudes: la Marcela, a la porta d’entrada a la llotja d’autoritats, la Rosa en una altra entrada, la ? (no recordo el nom, però ens varem fer una foto junts el dia de la Cursa de la Dona i que està ara a la zona de lliurament del pic-nic)... i, és clar, a Olga i les seves banderes (també he vist en Ferran).
Però el que també he vist és un esport que és fa "fora de competició" en tots els campionats: el intercanvi, el “mercadeo”, de camisetes entre esportistes (bé, de camisetes, pantalons, tops, gorres...). Normalment és un exercici sa:
-jo et dono la meva, tu em dones la teva...
però també hi ha “espavilats”, com un brasiler que -amb tota la jeta del món-  s’havia dut de Brasil "un munt de camisetes falses, de les de menys de dos euros al mercadillo" volent-les fer passar  com autèntiques del equip del Brasil !. I alguna n’ha colat, no us penseu... Les més buscades, les del USA.
Demà, últim dia de competició, últim dia de voluntariat, que conclourà amb la tradicional “Festa de cloenda pels atletes i voluntaris”, aquest cop al Poble Espanyol (en acabar el B-10 ens va tocar anar fins a la zona Fórum). Veurem en què acaba tot demà.

lunes, julio 9

Viatjar per tot el mon…


… sense moure’m de casa.
Això és el que -virtualment- et permet el voluntariat al àrea de transport.
Tot i que tinc el torn de tarda, avui m’he plantat ja a mig matí al Estadi; i és qué, a diferència del meu voluntariat del B-10 (en que vaig ser-hi tots els dies, a costa de dies de vacances),aquí al B-12 només podré -per assumptes de feina- estar-hi els dos caps de setmana, i creia que anar-hi avui pel matí (igual que faré dissabte i diumenge vinent ) em “compensaria”.
La primera sortida del matí, al poc d’arribar (amb “canvi de montura” perquè, al no ser el meu torn, el meu vehicle nº 27 no estava disponible, i he anat amb una Vito, la nº 30) ha estat per anar amb
6 persones fent el recorregut: Estadi-Estació de Sants-Expo Hotel-Hotel H10 Mar-Hotel Vincci Bit-Estadi, per portar a un periodista de RUSSIA (Moscou) fins l’Estació de Sants; d’allar, anar fins al Expo a recollir 3 persones de FINLANDIA (la leader group i dos atletes) i 2 atletes de RUANDA per portar-los als hotels H10 i Vincci respectivament. Camí dels hotels els he pogut oferir un dels espectacles més típics de Barcelona: el clàssic embús de la Ronda Litoral, que aquest cop, però, estava més que justificat perquè un cotxe s’ha incendiat a l’altura de “La gamba d’en Mariscal” del Passeig de Colon. Quan hem passat pel costat, en sentit contrari, el bombers encara apagaven les flames i era tot un espectacle. Han al·lucinat!.
Durant el trajecte ha aparegut, per primer cop, la pregunta:
-“When is the siesta’s time ?” que m’ha deixat anar la finlandesa, que seia al davant, al meu costat.
Altra cop al Estadi, eran ja dos quarts de tres, i quan m'anava a fotre la primera forquillada de l’amanida de pasta del pic-nic d'avui, ha vingut el bo de l’Iñaki i m’ha deixat anar...
-“Me sabe mal, que estás comiendo, pero Txabi, tienes un servicio...”.
I amb una Viano aquest cop, la nº 25, des del Estadi cap al aeroport a recollir un matrimoni yankee dels EE.UU, per anar a deixar-los al Hotel Meliá i d’allà anar-me’n cap al aeroport; ell era... del Comitè de Jutges Àrbitres dels EEUU (sí, tranquils, he anat en compta en obrir el porton de la Viano per no reventar-li també a ell el front). També ell m’ha preguntat pel “siesta’s time”.
Un cop al aeroport, una estona “aturats” a sota el pont (...i jo, a sobre, amb l’error logístic d’haver-me deixat el pic-nic al Estadi). Però ja a dos quarts de sis de la tarda ha començat el “no parar”:
Aeroport-Meliá-aeroport, per recollir i deixar a.... tachán ! un altre jutge àrbitre, aquest cop de BÉLGICA.
De retorn al aeroport hem estat força estona mano sobre mano, així que he aprofitat per cruspir-me un “cacho pizza” d'aquesta a la cantina d’empleats del aeroport (com es nota que ningú no vol les cantonades de la pizza); a dos quarts de vuit he tingut que portar, sí, cap al Meliá, a un, sí... a un altre jutge àrbitre, aquest cop de SUECIA (tercera pregunta pel “siesta’s time”). De retorn al aeroport, una hora després, he hagut de portar a... sí, sí, no us ho creureu, a un altre jutge àrbitre, aquest cop de RUSSIA (de Sant Petersburg), i sí, també al Meliá.
A tot això, durant tota la tarda he estat molta estona parat, inactiu, així que, per compensar-ho, des de la tarda a primera hora, al aeroport, el que feia era deixar la Viano a sota el pont, me'n anava caminant fins al primer pis de la Terminal (a les arribades) amb tots els companys d’acollida d’atletes i quan em deien:
-“Txabi, has de portar aquest a....
sortia corrent fins a sota el pont on tenia aparcat el cotxe, per portar-lo fins a la terminal i que poguessin pujar-hi ells; al menys, així, corria una estona.
Després de deixar al segon rus del dia, a un quart de deu, camí del Aeroport he passat per l’Estadi a buscar un pic-nic per sopar. I quan eren dos quarts de deu, i estava sota el pont a punt altra cop de donar la primera queixalada a l'amanida de pasta...
-“Ring-ring.. Txabi, tienes un servicio...”.
(no ho havia dit, però tots els cotxes tenen mòbil, i és per ell com ens comuniquen amb la colla).
Aquest cop tenia que portar fins al... sí, el Hotel Meliá, a una noia del JAPÓ (Tòquio) que treballa en una empresa de marketing esportiu. ¿ Us heu fixat en els ulls d’un japonès ?. De "normal" ja gaire bé son una fina línea, oi ? doncs imagineu-vos ara a un japonès fet pols després d’un viatge de més de 17 hores, amb escala a París de dues hores inclosa: ulls completament tancats !.
Quan ja havia deixat “a la japo” a la recepció del Meliá, m’he topat a l’acera amb els yankees d’abans i semblava que buscaven -i no trobaven- un taxi. Els he preguntat on anaven i com que m’han dit “Hotel Torre Catalunya” (que gaire bé m’agafava de pas camí altra cop del aeroport) me’ls he endut amb mi (finalment he esbrinat que eren d’ Oregon, "territori Nike").  
Total, que passades les deu del vespre, i ja altra cop al Aeroport, he pogut sopar amb calma. Però no ha estat fins a les 23:30 que no m’han tornat a dir el clàssic, i últim del dia:
-“Txabi, tienes un servicio...
i ha estat el d'anar a deixar a tres atletes de MOLDAVIA al Hotel Expo. A tot això, des d’abans de portar “a la japo”, la Viano anava ja en reserva. He deixat als molvavos a la recepció, no sense assegurar-me de que “els tenien controlats” i he tornat volant al Estadi, arribant-hi un minut abans de que em donessin les dotze, no fos cosa que la meva Mercedes Benz Viano nº 25 es convertís en una carabassa ! (i sense perdre, però, cap de les dues flamants Adidas negres que ens han donat als voluntaris).
Han estat més de dotze hores les de voluntariat d’avui, però... cóm les he gaudit!.  
Mireu si he “viatjat”; la meva particular ruta pel mon ha estat:
RUSSIA - FINLANDIA - RUANDA - EEUU - BÉLGICA - SUÈCIA - RUSSIA - JAPÓ - EEUU - MOLDAVIA; per un sol dia, no ha estat gens malament, tot i que semblava que hi havia contra mi una "conjura" dels jutges àrbitres, com si volguessin dir-me:
“a ver si tienes coj.... de partirme a mi también la frente, como le hiciste ayer a mi colega... “
Espero amb ànsia l'arribada del proper cap de setmana !.

sábado, julio 7

La primera en la frente…


(… i mai millor dit, us ho asseguro).
Avui m’estrenava com a voluntari al B-12, dins de l’àrea de transports. El vehicle que m’han assignat ha estat el nº 27, una Mercedes Benz “Viano” (que no “Vito”) de 7 places.
El primer servei ha estat anar des del Estadi fins el Aeroport (T-1) a recollir l’únic representant de Madagascar (Lucka Raherindrainy) un atleta que correrà els 400 metres (i que sembla ser que té bona marca). D’entrada, me l’han canviat d’hotel: l’havia de portar al Expo Hotel i en arribar ens han dit:
- "Antes del cheeck-in, tiene que acreditarse en la 3ª planta".
Així doncs, i sense tenir perquè fer-ho, l’he acompanyat a ell i la seva maleta a la tercera planta.
- "Os traigo al único representante de Madagascar para que le acreditéis", els he dit...
- "No, Madagascar lo han trasladado al hotel Barceló Sants" (per sort, a menys de 200 metres).
Hem tornat a pujar al cotxe i me l’he endut cap al nou hotel.
- "Os traigo al único representante de Madagascar para que le acreditéis", els he dit en aquests també...
- "No, no, las acreditaciones son sólo en el Expo Hotel" (en aquest moment volia matar a la noia del Expo Hotel que podia haver-nos dit "se acredita aquí, pero el hotel en el que se va a alojar es otro").
He aconseguit que li deixessin fer el cheeck-in sense acreditació, li he dit que anés a deixar la maleta a l’habitació i, en baixar, l’he tornat a portar altra cop al Expo Hotel (a tot això, el paio parlava un fluixot francès i un deplorable anglès...). Els he explicat la situació als companys d’acreditacions i com que, abans que ell, hi havia encara uns 30 atletes per acreditar-se, allà l’he deixat, tot dient a la gent d’acreditacions que me’l cuidessin, que el paio anava sol, sense familiars, ni directius, ni entrenador. En anar-me’n, els ulls del madagascarí (de poc més de 17 anyets)  eren tot un poema, com dient "no em deixis aquí sol..."; però li he explicat que tranquil, que els companys no el deixarien i que jo tenia que anar-me'n cap el aeroport (no vull ni imaginar-me el què li hagués passat al pobre madagascarí si, com fan tota la resta de companys, en lloc d’acompanyar-lo fins a dins del hotel l'arribo a deixar a la porta perquè s’espavilés sol...).

Però no, aquesta no ha estat "la primera en la frente", no.

El segon servei ha estat, un cop aparcat altra vegada al Aeroport, portar al Director del Equip dels Jutges- Àrbitres del Campionat, un paio “molt campechano y jovial”; tant, que ha volgut pujar ell mateix la maleta al vehicle, tot i jo insistir-li que ja ho feia jo. Estaven tots dos al darrera, i jo he obert el porton de la Mercedes i ell, calculant malament el temps i la distància, s’ha ajupit per agafar la maleta just quan el porton s’aixecava per obrir-se i ... pata-pam ! s’ha fotut una hòstia de mil parell de collons al front amb el canto viu del porton, que li ha fet un trau d’uns 5 ó 6 cms, que no feia més que sagnar i sagnar. Me l’he endut als banys del aeroport perquè s’hi fiqués aigua i s’ho netegés, i li he dit que es tapés la sangria apretant-se el trau amb un gran troç de paper higiènic i me l’he endut, a tota castanya, cap al hotel Aire BCN (Gran Vía cantonada amb carrer Mèxic). Durant el trajecte, jo li anava preguntant
- “¿ qué cómo va...?”, “¿se marea...?”, “¿sigue sangrando...?” “¿se encuentra mejor...?
I tot i que ell, amb la seva veu, volia transmetre’m tranquil·litat, veia la seva mirada assassina pel retrovisor del cotxe clavada al meu clatell. He “llençat” literalment el cotxe sobre l’acera, hem entrat a l’hotel i li he demanat als de recepció que el curessin, o que li donessin quelcom per fer-s’ho ell mateix (finalment li han donat Betadine, unes gases, cotó fluid, i una tirita); m’he acomiadat d’ell repetint-li que em sabia molt de greu i, amb la veu continuava tractant de tranquil·litzar-me, tot i que la seva mirada continuava volent-me assassinar, tot i que la culpa havia estat del tot seva (en aquells moments ja no era només el tall profund, que continuava sagnant, sinó el “chichón” enorme que ja tenia al front i que demà diumenge serà com una pilota de ping-pon).
El que jo deia: "la primera, en la frente !"

He donat “el parte del accident” a la gent del Estadi (tranquilo, m’han dit...) i he sabut que fins a les nou no hi hauria cap més servei, així que me n’he anat cap al Estadi “a fer temps” en lloc d’anar-me’n a fer-lo al aeroport. I al cap de poca estona d’estar a la sala de voluntaris, nou servei: acompanyar a dos representants de la delegació sueca des del Expo Hotel al Hotel Vinci, a la zona de Diagonal Mar. Un cop recollits i deixats a lloc, he tornat altra cop al Estadi, i d’allà ja no m’he mogut perquè no ha calgut. He sopat una mica amb tres companys (un pic-nic ad-hoc preparat per a nosaltres els voluntaris) i després hem anat aparcant tots els vehicles a un pàrquing diferent, al costat del Estadi.

Per ser el primer dia, no ha estat malament. I demà diumenge, tornem-hi !.