jueves, agosto 30

Tornant a córrer en solitari





Per fi, la pluja !    (poqueta, però més val això que rés...)
 
Després dels meus dos dies de “running-vacances” (després d'uns altres dos dies seguits de córrer, diumenge i dilluns), avui m’he decidit a fer una sortida “urbana” en solitari. En principi era només una “sortideta”, un “estirar les cames per deixar anar la musculatura”... i han acabat caient uns altres 10 quilòmetres, perquè me n’he anat des de casa fins a Francesc Macià, travessant el Parc Cervantes, i fent-me tota la Diagonal cara avall. Tot això, és clar, després d’haver-me estat dient, mentre corria, i sobre la marxa:
    -va, només fins El Corte Inglés i tornar...
    -va, només fins a la Illa...
    -va, només fins a Avda. Sarrià...
... i així fins arribar a Francesc Macià.
(...jo i la meva falta absoluta de criteri!).
He fet aquests primers gaire bé 5 quilòmetres (4,720) a un molt bon ritme (a 4:57) en només 23:21. I ja un cop a F.Macià me n'he anat caminant fins el despatx de Marta, allà a prop, a xerrar una estona i a refrescar-me una mica.
De tornada a casa tenia la ferma convicció de fer-ho caminant-trotant (i més plovent com ja plovia en aquells moments); però és que no hi ha manera: si en Txabi porta les sabatilles, en Txabi ha de córrer; només he aguantat caminant dos carrers, fins arribar altra cop a F.Macià i des d’allà-i fins al Parc Cervantes- ja he anat corrent; aquest cop era Diagonal cara amunt (i ho he fet per l'altra vorera, per on no hi ha gaire bé runners) i m’ho he pres amb la calma, anant a un ritme “trote cochinero”, constant sota la pluja, de 5:30 i fent els -ara sí, 5 quilòmetres- en 30:05 ...perquè de tornada he creuat, caminant cara amunt, el Parc Cervantes (per cert, com ja va passar diumenge, el meu Garmin s’ha tornat a tornar boig...).
Cóm m’agrada córrer sota la pluja ! . Avui 5 en sec... i 5 en mullat, i ben mullat !.
(C.Q. 752 91-291-461)

lunes, agosto 27

Ni per un moment…


... m’hagués imaginat que avui -després de la  “matada” d’ahir- tornaria a sortir a córrer. Però, què hi farem,  la carn del runner és dèbil i només ha calgut un WhatsApp de la Núria dient:
- Algú s’apunta a rodar suau aquesta tarda ?
... perquè la meva resposta, immediata, hagi estat:
- Fem unes Aigües ?
Finalment, via WhatsApp al grup de Tribanda (quin gran invent!) s’hi han apuntat també en Tomás, l’Alberto i en Marco; ens hem trobat tots a Plaça Mireia a dos quarts de vuit, a 32 graus encara, però amb força estona d'ombra  pel recorregut que hem fet  (+/- en un 85%).
Força gent avui també a Les Aigües, i interessant la sortida que hem fet perquè, realment, ha estat un “rodar suau” pel que fa a Núria, Tomás i a mi (l’Alberto i en Marco “han anat una mica més feina”): jo he arribat fins el pont de Vallvidrera, en Marco i l’Alberto fins una mica més enllà del pont, la Núria fins a la Font del Mont i en Tomás encara una mica més enllà (perquè volia fer una tirada de 45 minuts d’anada i 45 de tornada). Jo he tornat a Pl. Mireia amb en Marco i l’Alberto, que m’han deixat enrere al cap d’uns 400/500 metres, perquè ells continuaven anant per feina.  He acabat corrent 7 quilòmetres clavats en 37:32, a una bona mitja de 5:22 el quilòmetre que no està gens, però que gens malament, després “de lo d’ahir”. I el millor de tot és que m’he trobat bé, molt regular tota l’estona (...i corrent ja sense música des del primer metre, pel problema que  tinc amb l’iPod). I m'he tornat a calçar les Saucony verde fosforito, i no, no m'han tornat a fer butllofes (el que em reafirmo en la meva idea de que, aquell dia, tenia els talons "resecs" per la calor i això va provocar les butllofes).
M’ha encantat el poder tornar sortir a córrer amb la colla (avui mini-colla), després de 15 dies fent la cabreta corrent tot solt per les muntanyes .
(C.Q.  742   90-291-451)
 

domingo, agosto 26

La millor manera d'acabar...


 
Avui diumenge, darrera pujada al Santuari de Puig-l'Agulla amb una intenció ben clara: millorar el meu millor temps fins ara d'aquest estiu (1:07:09); amb la d'avui, han estat 5 les vegades, en 13 dies, que he pujat al Santuari (amb el seu recorregut total de 10 quilòmetres).
M'he llevat d'hora, però no tant com havia previst (he tornat a dormir de puta mena una nit més, i en van...) i com sempre que em llevo, fent-me mal tot: l'esquena, els genolls, els turmells... i ja era un quart de nou quan arrancava a córrer, amb sol, però sense tanta calor com feia fins ara. I com que la intenció d'avui era “baixar marca”, he apretat de valent cara amunt des del primer quilòmetre. I m'he trobat bé, força bé, tant pujant com baixant; he arribat a dalt del Santuari en 37:19, gaire bé dos minuts menys que el meu millor temps d'aquesta temporada. L'objectiu anava bé. Com que portava la motxilla-camell, he pogut beure i també fer-me la “foto-souvenir-santuaril”.
I si avui he pujat ràpid, he baixat... volant ! sobre tot els dos primers quilòmetres, com un llamp. I com que anava bé, no he afluixat i gaire bé només he anat al trote uns pocs metres, per acabar aturant el crono en...
  1:03:50  
¡ una passada ! he fet la baixada en 26:31. Aquest temps final representa haver “esgarrapat” gaire bé 3 minuts i mig al meu millor temps; i he acabat molt, però que molt millor que cap dels altres quatre cops que hi he pujat i baixat aquesta temporada estiuenca. Les sensacions d'avui han estat genials, m'he sentit “com un etíop per les praderes africanes perseguit per un lleó... però content”.
Ara que ho penso, ha estat com haver-me estat preparant (quatre sessions)durant una setmana i escaig per fer una cursa (la d'avui) patint, sofrint, suant... i quan finalment ha arribat el dia de la cursa (avui) haver-me trobat de p.m. i acabar rebentant el crono!.
Estic content, satisfet, molt cofoi de mi mateix; ha estat una cloenda perfecte, immillorable, a dues setmanes “santjulianeres” d'haver estat corrent com una cabreta muntanya amunt, muntanya avall. Crec que he aconseguit fer un bon “fons d'armari” de resistència a les cames; la necessitaré de cara a “la Behòvia”.
Propera cursa: 9 de setembre, Mitja Marató de Sabadell.
Objectiu: baixar de 1:50:00
Vaaaaamos !.
(C.Q.  735  89-291-444)
 

viernes, agosto 24

Quarta pujada a Puig-l'Agulla....


Després dels 6 quilòmetres de dimecres, ahir dijous poc després de les set de la tarda -i amb una temperatura fregant els 36 graus i amb molt de sol- vaig tornar a pujar al Santuari de Puig-l'agulla; i altra cop amb les “berlineses” als peus. Vaig fer la pujada en el segon millor temps dels quatre cops que fins ara hi he pujat (poc més de 40 minuts), i vaig acabar fent també una molt bona i ràpida baixada, per acabar el recorregut total (els seus 10 quilòmetres) en un temps total final de 1:10:20 i cremant unes molt bones 705 calories. Finalment no vaig sortir a córrer portant la mini-càmera “go-pro” al front (només em faltava estar-me preocupant per la càmera).

Fresquet, abans de sortir...

....fet pols en acabar al vespre !


















Ahir vaig acabar rebentat, força rebentadet, però no rés que no s'arregli amb una bona cerveseta ben fresqueta... (fent els estiraments al costat de la piscina, vaig començar a tornar a notar molèsties a la fascia plantar, i el genoll esquerra “em grinyola” una mica); per cert que, en arribar al Santuari vaig recordar -tard- que... estaven tancats per vacances ! sort que vaig coincidir a dalt amb dos BTT que em van poder oferir una mica d'aigua, tot i que de tota manera, al costat mateix del Santuari hi ha una font.
Tot i la calor que està fotent, el córrer em dona vida, em fa sentir viu (tot i anar, a estones, amb la llengua fora com les vaques quan pasturen...); se'm fa molt “cuesta arriba” el fet d'arrancar, el moment de decidir-me a posar-me les sabatilles i sortir a córrer... però ho acabo fent i amb ganes; i tot i que m'ho proposo -el pujar caminant la carena, per dosificar-me i poder baixar ràpid corrent- acabo pujant també al trote i fins i tot corrent en alguns trams (el 2010, quan preparava la Marató de Berlín, la baixada la feia en poc menys de 25 minuts i ara ho faig en poc menys de... 30; pesen els anys, suposo); ara, a més a més, torno a córrer sense música perquè sembla que tinc un problema “d'envelliment precoç” de la bateria del iPod i no m'aguanta encès ni mitja hora; però tant me fa, així gaudeixo més de la muntanya, dels seus silencis, dels seus sons...

.... i la cerveseta post-cursa.
(com sempre, el millor!)

Ahir, per primer cop, no em vaig creuar amb ningú, ni de pujada ni de baixada; però sí que altra cop vaig tenir un nou acolloniment caní en tornar-me a creuar amb un tros de gos, negre, enooorme, sense collaret, allà sol corrent pel mig del bosc, quan jo ja portava un parell de quilòmetres de baixada des del Santuari; el vaig veure -jo baixava corrent- en sortir d'un revolt, a uns 4 ó 5 metres, ell corrent també, però muntanya amunt, anàvem pel mateix camí... jo no vaig afluixar la marxa, ell tampoc i “ens vàrem ignorar mútuament” quan varem arribar un a l'alçada del altre, i en creuar-nos (...suposo que jo força més acollonit que ell) i també quan ens varem deixar enrere l'un a l'altre.

Aquest proper diumenge, i com deia en Guardiola: “ben d'hora ben d'hora”, faré la última pujada -la cinquena- al Santuari de Puig-l'agulla; sembla ser que farà menys calor (haig de poder acabar fent la meva MMP puiglagullera, i això vol dir baixar de 1:07:09). Veurem !.

Ay, Valdés Valdés... amb el teu "joc de peus" varem pasar del definitiu i demoledor 4-1 a un inquietant 3-2 en un tres i no rés !. Crec que, el resultat de la tornada será 1-2, així que, tranquils tots !.
(C.Q.  725  88-291-434)

jueves, agosto 23

El secret dels africans.


Ahir crec que, finalment, el vaig “descobrir”; què perquè corren tant els keniates, etíops, ruandesos...? Doncs perquè -amb la calor que deu fotre per allà baix a les praderes africanes- corren, i corrent molt... per poder acabar de fer-ho el més aviat possible! (i així poder descansar i beure).

Ahir dimecres, finalment, vaig vèncer la temptació de no sortir a córrer. A quarts de vuit del vespre aquí a la plana de Vic teníem encara 37 graus i una xafogor molt més que considerable. Però en Txabi no corria des de diumenge i això no podia continuar així. Per tant, sabatilles (ahir “retrobada” amb les meves velles “Saucony berlineses”... gens de molèstia als talons, ni cap “amago” de butllofes), pantalons, samarreta i iPod i... cap a fer els 6 quilòmetres de la Ruta dels Molins:
http://connect.garmin.com/activity/213926087  aprofitant que gaire bé tot el recorregut és a l'ombra, vorejant el rierol. Vaig fer altra cop el camí d'anada (3 quilòmetres) corrent, i el de tornada “en format mixt” (corrent-trotant-caminant) segons el desnivell. Uns molt i molt suats 6 quilòmetres en 38:26 (la mitja per quilòmetre puja molt, per la tornada xino-xano) i amb una bona cremada-suada de 374 calories (no recordo una samarreta igual da xopa cap altra cop).
Avui dijous, espero poder tornar a pujar al Santuari de Puig-l'Agulla... a veure si puc rebaixar encara una mica més el meu temps de diumenge, que ja va ser molt bo.
Ah... i a tot això, la meva esquena continua donant-me, i molt, pel sac (sobre tot, abans de començar a córrer i els primers 300/400 metres... després, ja no rés).

(C.Q.  715  87-291-424)

domingo, agosto 19

Per començar...


... no está gens, però que gens malament !.
I la guinda, l'empat a 1 del València a "can Llourinho".
Veient el partit d'avui al Camp Nou, m'he tornat a sentir altra cop com en Bill Murray a la peli "Atrapado en el tiempo" (mal coneguda con a "El día de la marmota"): rés sembla haver canviat a can Barça.


... Avui sí ! (no hay dos sin tres).


A la tercera va la vençuda; avui diumenge, poc després de les nou del matí, arrancava a córrer carena amunt cap el Santuari de Puig-l'Agulla amb la intenció -aquest cop sí- d'esmorzar en arribar a dalt. Però és clar, no és el mateix començar a córrer a dos quarts de vuit del matí -com vaig fer divendres- que fer-ho avui passades les nou del matí. I tot i així, he arribat a dalt (caminant, al trote o corrent, segons el desnivell que m'anava trobant) dos minuts i mig més ràpid que divendres ! (39:06 per 41:36). Reprenent en “Perogrullo” del altra dia, podem dir sense por a equivocar-nos que “com més entrenes, més ràpid vas”, tot i haver-ho fet gaire bé seguit (això de pujar i baixar al Santuari un divendres i un diumenge vull dir). I això que, mentre pujava avui , jo mateix em deia:
- Txabi, vas “tocat”, vas lent...
I no, no anava lent; el que passava era que anava lleugerament més ràpid que divendres i, és clar, em donava la sensació d'anar més “tocat”. 
En arribar a dalt a tres quarts de deu, sorpresa: els dissabtes i diumenges obren el restaurant a les 9 ! (podria haver-hi pujat una hora abans, amb menys calor !). M'he refrescat una mica i he demanat una gerreta de cervesa, mitja torrada de pa amb tomàquet i bull blanc i un talladet; una estoneta de repòs després d'esmorzar... i cap avall corrent (i amb bones sensacions tot i la forta calor que ja fotia a aquelles hores). I no només això: també de baixada he “retallat” un altra parell de minuts al temps que vaig fer divendres, per acabar completant un temps total de 1:07:09 (crec recordar que divendres va ser 1:11:20). 
Em trobo bé, força bé... però hauré de continuar perseverant. Per ser la meva primera “setmana de vacances-repòs”, la tanco amb 37 quilòmetres correguts (6 dilluns - 11 dimarts -10 divendres -10 avui). I les ampolles dels tallons no han tornat a reaparèixer, i és que des de dimarts prenc la precaució de posar-m'hi una mica de crema hidratant abans de sortir a córrer, perquè crec que el què va passar dilluns és que, amb la calor, tenia els talons ressecs i -amb el frec a frec i uns mitjons vells- les ampolles van aparèixer. Crec que ja ho tinc superat, tot i que avui (baixarem a Barcelona per anar al Camp Nou a veure l'estrena de la Lliga) agafaré les meves velles "Saucony berlineses".
Per cert, que no ho vaig comentar l'altra dia: dimarts, quan tornava ja de nit tancada (i només amb la llum del meu frontal encès) corrent cap a Sant Julià per la carretera de Vila-lleons, amb els auriculars a tota metxa a les orelles, de sobte vaig sentir una “llepada” a la cama: després del ensurt, me'n vaig adonar que m'estava perseguint, corrent al darrera meu, un gos d'una talla més que respectable; no sé d'on collons va sortir, ni si era amistós, enemic o el què, però us asseguro que, en plena nit, tot fosc, acollona i molt !. Jo no vaig parar de córrer en cap moment per aquella solitaria carretera i anava girant el cap amb la intenció de veure “amb quines intencions venia el paio”; i així varen anar durant uns tres-cents/quatre-cents metres, jo fotent-li crits perquè marxés i ell dale que te pego corrent al darrera meu; no vaig saber realment en quin moment va desaparèixer  i va deixar de córrer al darrera meu aquell gos ... i ni si ho tornaria a fer més endavant. Va ser potser una “persecució canina” de només un parell de minuts; però de fosca nit, i corrent tot sol per una carretera per on no hi passa gaire bé ningú a aquelles hores, us ho ben asseguro que se'm van fer eterns i molt acollonidors. Mentre corria, tragicòmicament, vaig recordar el llibre d'Stephen King, “ Cujo ”...   (per cert, molt recomanable, t'agradi o no l'Stephen King)
(C.Q.  709  81-291-418)

viernes, agosto 17

Tot “driblant” a la calor...


Després de dos dies de “descanso talonero” (les butllofes als talons gaire bé ja se m'han refet) i tot i que ahir al vespre ens van tornar a amenaçar amb una altra onada de calor, avui he tornat a pujar fins el Santuari de Puig-l'Agulla. I si dimarts ho vaig fer el capvespre-nit, avui m'he llevat a les set del matí tractant de “driblar a la calor”; així que a dos quarts de vuit del matí, i fins i tot amb una mica de “fresqueta”, he arrancat a córrer pel camí habitual cap a la carena. La idea era pujar tot xino-xano fins al Santuari, fer-hi allà dalt un esmorzar d'aquells de “forquilla i ganivet”, fer el rotet, i tornar a baixar corrent fins a Sant Julià.
I sí, he fet el tram de pujada en format “mixt” (caminant, al trote i corrent segons el desnivell) i ho he acabat fent (els 5,140 quilòmetres de pujada) en uns bons 41:36 (contra els gaire bé 55:00 de dimarts, fets només caminant). Però “mi gozo en un pozo”, perquè passaven onze minuts de les vuit del matí quan hi he arribat... i el restaurant no obria fins a les 10 !. Així que sense poder beure (com que la intenció era esmorzar allà, avui no m'he pujat la motxilla-camell) he girat cua i he tornat a baixar, però aquest cop corrent gran part del trajecte (4,840 quilòmetres en 29:35). Total recorregut d'avui: 9,980 en 1:11:21.
Definitivament, les sabatilles -aquestes Saucony al menys- em provoquen les butllofes quan camino, en talonar, però no pas quan corro (verbigracia: avui he corregut més que no pas caminat i, per tant, menys molèsties avui, menys butllofes avui).
Reconfortant i reparador el peasso bocata de fuet i la gerra de cervesa gelada que m'he fotut en arribar al Bar Catalunya (ex-Can Cuca) de Sant Julià. Perquè no tot ha de ser patir !.

Avís d'expert de l'Albert Barrachina... al que tampoc avui no he fet cas:
- Txabi, abans de córrer no beguis suc de taronja, o te vas a cagar patas p'abajo...
I dit i fet... o gaire bé; perquè avui en llevar-me no he menjat rés i només he begut... un gran got del meu Granini de suc de taronja !. I quan portava poc més d'un quilòmetre caminant-trotant-corrent cara amunt per la carena, el suquet de taronja a començat a fer de les seves. Així doncs, i com deia la part final d'una de les estrofes d'aquella vella cançó post colpista del 23-F de La Trinca -“La dansa dels sabres”- he acabat fent tota la resta del recorregut (més 8 quilòmetres) ... i amb el cul apretat per evitar mals majors. Desagradable (ja em va passar el mateix -però sense que en tingués la culpa cap suc de taronja- a la Marató de Sant Sebastià de fa dos anys, quan encara em faltaven gaire bé 12 quilòmetres per acabar-la; què llargs que se'm van fer !).

(C.Q.  699  80-291-408)

miércoles, agosto 15

Sempre hi ha un primer cop per a tot...


Instal·lat ja a Sant Julià de Vilatorta des de la tarda-nit de diumenge, he començat a fer-me “el fons d'armari energètic” necessari per afrontar la propera temporada amb garanties. Ve a ser com allò que feia la formiga a la fábula d'en Samaniego: emplenar durant l'estiu el meu celler muscular amb l'energia que em dona el anar pujant i baixant muntanyes, i endurint la musculatura de les meves cames per tractar d'anar agafant la forma física òptima (“no vull fer el préssec” a la Behòbia-Sant Sebastià de novembre...).
Dilluns, me'n vaig anar a fer la Ruta dels Molins; inicialment, la idea era fer-ho caminant... però està clar que jo, si em poso les sabatilles, no puc evitar el córrer; així que, l'anada fins a Calldetenes la vaig acabar fent corrent (a dos quarts de sis de la tarda i amb un sol de collons!) i la tornada, al trote-caminant. I, per arrodonir la meva primera jornada "santjulianera", a dos quarts de nou estava al Club Tennis Vic jugant tres partits de pàdel amb en Miquel i els seus dos fills (un llarguííííísim primer partit, perdut per 7-9, i guanyant els dos següents per 6-4 i 6-4). Feia al menys dos anys i mig que no agafava una pala de pàdel. Però, quien tuvo, retuvo!.
Ahir dimarts, en principi, “tocava descans”, i a fe que ho vaig intentar... fins a tres quarts de vuit del vespre (està fotent una calor de collons per aquestes conrades). I recordant que m'havia endut el frontal per poder córrer de nit, a un quart de nou del vespre enfilava el camí de la carena per pujar, ara sí, caminant fins a Puig-l'Agulla i tornar a baixar caminant altra cop per la carena. Finalment sí que vaig pujar caminant, i a bon ritme, fins a dalt Santuari (ja amb poca llum, la veritat, i amb molèsties a la planta del peu-taló, dels dos peus, del freg amb la sabatilla). Després de veure una mica d'aigua (portava, per primer cop, la motxilla-camell) em vaig “calçar” el frontal i, sobre la marxa vaig decidir que no desfaria el camí, baixant a les fosques pels camins estrets de la carena (però, més que pel terra, em preocupaven les branques dels arbres, que creuen el camí més d'un cop) així que vaig encarar el camí de baixada cap a Vila-lleons (amb dues “patinades” d'aquelles que va anar d'un pèl d'acabar fent un bon “aterratge” pel terra). En arribar a baix, i acabar-se el camí de terra i petjar l'asfalt, ja vaig començar a córrer els gaire bé cinc quilòmetres que em quedaven fins a tornar a Sant Julià, ja a plena i fosca nit (per cert, el meu “frontal” sembla el Far d'Alexandria... quina llum que fa el paio!).
Un recorregut, “duriyo” de 10,950 quilòmetres, en 1:33:59 i 675 calories cremades que, tenint en compte el desnivell i el haver fet el 60% del recorregut caminant, està força bé.

I perquè deia que “sempre hi ha un primer cop per a tot”?. Doncs perquè, per primer cop en els gaire bé cinc anys i mig que corro, em van sortir dues butllofes a la part dels talons pel freg de les sabatilles; i mira que en tot aquest temps n'he estrenat 5 parells, diferents totes entre elles i mai, mai, ni tan sols a l'hora d'estrenar-les, no m'havien fet “butllofes”... fins ahir. L'explicació ? Crec que és aquesta: jo, en córrer, no talonejo; la meva petjada gaire bé no recolza el taló al terra (“corres com els etíops, no taloneges” em va dir en Carles del J'arribo el primer cop que hi vaig anar). Però, és clar, això és quan corro... però no quan camino. I tant dilluns com ahir gaire bé no vaig córrer, sinó que vaig caminar i, llavors sí, els talons fan tot el moviment e la petjada; i a sobre, les meves noves Saucony “verde-fosforito” tenen justament reforçada la zona del taló (la sola és molt més gruixuda comparant-les amb totes les altres que he tingut abans) i crec, crec, que aquesta va ser la causa... i més val que sigui així. Però també és possible que fos pels partits de pàdel jugats dilluns amb les altres sabatilles -unes Adidas que tinc des de fa anys i que estan sempre muntant guàrdia a Sant Julià- perquè el que també és cert és que la molèstia d'ahir la vaig començar a sentir ja “a las primeras de cambio”, i no al cap d'una bona estona d'anar-me fent zip-zip-zipels peus dins les sabatiles...
No sé, ja veurem. De moment, “no me les he rebentat” i aniré amb “brasilenyes” un parell o tres de dies.
I la meva fascitis plantar? doncs allà baix, donant-me pel sac abans i després de córrer, però en canvi no mentre ho faig.

Serà tot cosa de l'edat ?.

(C.Q.  689  79-291-398)

martes, agosto 7

Ole tu !




Impressionant !  Javier Gómez Noya  medalla de  plata  als Jocs Olímpics de Londres 2012 (ha estat una classificació "empalagosa", ficat entre Brown...lee's). Sempre al davant des de la primera de les braçades, pedalades i petjades.

El Triatló... quina passada !

domingo, agosto 5

PEROGRULLO i les seves veritats ….


Avui no he corregut sol... "ell" estava
allà dalt fent-me "companyia".

Aquest matí (d’un llarg cap de setmana "de Rodríguez" total), i després de 9 dies sense sortir a córrer, m’he arribat fins a la Carretera de Les Aigües per fer el recorregut des de La Font dels Maduixers i fins a la Font del Mont; 3,300 quilòmetres fets a una mitja de 5:06 que, pels dies que feia que no corria, per la hora que era -les onze del matí- i amb la “solana” que queia, no està tant malament.  De tornada m’ho he pres amb filosofia i amb el cap fred (és un dir...) i he anat trotant,a bon ritme, durant els primers 2,300 quilòmetres (la calda que fotia era considerable, i les zones ombrívoles son molt escasses en aquest tram), guardant-me per fer el darrer quilòmetre corrent  a ritme Per del altra dia”: l’he acabat fent a 4:19 (tant cofoi com estava jo...i les noies de la Marató Olímpica de Londres estan fent -al quilòmetre 29- promitjos de 3:06 !).
I és que és de “Perogrullo”: és una bestiesa sortir a córrer a aquestes hores del matí el mes d’agost.
I una altra “Perogrullada”: com més entrenes, amb més regularitat, millor li va al teu cos; i això d’haver-ho deixat durant 9 dies no ha estat una gran idea que diguem...Però volia provar què tal anava el peu (continuo sentint molèsties abans de córrer i després de fer-ho, però no mentre ho faig). Veurem què tal em va a partir de la propera setmana corrent per la carena fins a Puig-l’Agulla o fent El Camí dels Molins, allà pels voltants de Sant Julià de Vilatorta.
Ja s'ha acabat; quin espectacle que son La Maratò i els seus màgics 42,195 quilòmetres ! : avui, durant un munt de quilòmetres, han anat 4 atletes en grup... fins que arribades al quilòmetre 41, Gelana (Etiòpia) “ha pegao el hachazo” i ha deixat enrere a Jeptoo (Kenia) i a la russa Arkipova (agradable sorpresa "blanca" avui entre tanta africana veloz)... deixant molt despenjada a Keitany (l'altra corredora de Kenia): per Gelana, medalla d’or  i record olímpic sota la pluja (al principi). Les  atletes de Kenia hauran de continuar esperant...
(C.Q.  671  77-291-380)

miércoles, agosto 1

Un abans...

31 juliol....
... 1 d'agost.


                   
               ... i un després.