domingo, febrero 24

Maratest: prova superada ! (... i amb nota)


... a 10 metres de la línea d'arribada.
Amb menys fred, molt menys, del que em pensava he aterrat aquest matí altra cop a Badalona, després de la BDN Running de fa dues setmana i escoltant -a tot volum- el “Bon dia” d’Els Pets pels altaveus instal·lats a la línea de sortida de la Maratest 2013
Abans que res, destacar la excel·lent organització, les ganes i la il·lusió de la gent del Maratest (si hem sortit amb uns minuts de retard no ha estat per ells, sinó per la Guàrdia Urbana).

Només arribar m’he trobat amb les meves “Princeses Runner”, la Su i la Trini, que ja estaven allà amb un grup d’amics que també corrien avui. Hem fet temps tots plegats al vestíbul del Màgic BDN (quin detall que estigués obert, tot i que no ho estaven les botigues; a fora, 1 ó 2 graus com a molt, però amb un bon solet). La Trini, però, ha portat unes bates de quiròfan de material plàstic que els han anat molt bé mentre esperaven en el calaix de sortida que la Guardia Urbana l’ autoritzés.
Les meves "Princeses runner"
La cursa ? Bé, perquè negar-ho.
Tot i que li havia dit a Trini que aniríem a 6:00, ja vaig dir l’altra dia que "em costa molt frenar-me"; així, corrent lleuger i amb ganes, he fet el pas pel quilòmetre 5 en 26:46, pel quilòmetre 10 en 54:37 i he acabat la primera volta, els primers 15 quilòmetres, en uns fantàstics (segons el “baremo” Txabi, és clar) 1:22:38.
No us ho puc negar: he dubtat; han estat 20 llaaaargs segons de dubte, mentre no arribava per primer cop al arc dels 15, pensant:
-¿ Ho deixo estar aquí, i firmo un fantàstic temps en aquesta distància, o m’atreveixo a córrer una segona volta, a fer uns altres 15 quilòmetres... ?
Però, al igual que ja em va passar a Berlín, ja he dit que em trobava força bé a aquelles alçades de la cursa, així que... adelante ! (tot i que des d’abans del quilòmetre 10 he començat a sentir molèsties a la planta del peu per culpa d’una arruga al mitjó).
He fet aquests primers 15 quilòmetres “del tirón”, sense parar-me ni per beure (cosa que sí he fet en arribar al 15, caminant uns metres mentre bevia el Gatorade, l’aigua i em fotia un tros de plàtan).
La incombustible Rosa
Em trobava bé; fins i tot he pujat a molt bon ritme, per segona vegada, el pont del Nàutic. Avui, però, el fet repetir volta no m’ha perjudicat, sinó que m’ha servit per dosificar-me tant per conèixer perfectament el recorregut per la BDN Running (tot i que avui el fèiem a la inversa) com pel fet de treballar a Badalona i conèixer els carrers de la ciutat. M’he pres, sense aturar-me, un NUTRISPORT GEL de llimona, un gel gentilesa de la organització +/- al quilòmetre 20 i (en 1:51:37) i m'ha anat de conya; una mica més endavant, i per segon cop, se m’han fet molt pesats els 5 quilòmetres des de la sortida del túnel per sota la via del tren i la llaaaaarga recta fins a Montgat i tornar.  Al girar cua a Montgat (quilòmetre 23) m’he aturat a caminar uns 50 metres i, a partir d’aleshores el meu ritme ha anat baixant: si cap ni un dels primers 20 quilòmetres els havia fet per sobre de 5:40, a partir d’ençà han començat a caure els primers “sisos” tot i que no gaire escandalosos (del 21 al 29), però acabant l’últim en un digne 5:57. He fet un 6:20 com a màxim al quilòmetre 21 per l’aturada que he fet. El pas pel quilòmetre 25 en 2:22:09.
El peu m’ha fet força la guitza; la molèstia, dolor intens ja a partir del quilòmetre 16-17, ha anat a més a mida que anaven caient els quilòmetres. Haig de dir, però, que “se me ha aparecido la Virgen” al quilòmetre 28, a l’altura de la benzinera de Prim on habitualment omplo el dipòsit a BDN: com ja havia fet passat el quilòmetre 23, m’he aturat per segona vegada a caminar una estona, aprofitant el “pequeño repechón” que sabia que venia. Però no han estat ni 15 metres perquè m’ha enxampat "la llebre" de les 4:00 hores a la marató (ritme 5:41)  i el seu engrescat grup de runners, que m’han començat a a cridar:
- Va, enganxat a nosaltres, no abaixis la guàrdia, amunt, amunt... !  
M’ha arribat en el millor moment; tot i que no m’hi he enganxat per molta per estona, sí que els he tingut molt i molt a prop tot el que restava de cursa; em faltaven per córrer només els 2 ensopits quilòmetres finals, tot i que eren els que més gent ha arreplegat a les voreres. Jo ja sabia feia estona que acabaria els 30 quilòmetres per sota de les tres hores, però aquell grup d’ engrescats runners m’han ajudat a que el meu temps final fos encara més digne:
 2:53:10 
anant a una mitja de 5:43 
Per un paio de gaire bé 56 “tacos” que no és que hagi entrenat ni mitjanament bé, el temps en que he fet aquests 30 quilòmetre d’avui és una passada ! (perdoneu, però algú ho havia de dir...). Perquè, descomptant els 10 de Sant Antoni, els 21 de la Mitja de Granollers i els 10 de la BDN Running, només he entrenat -corregut- 9 dies, fent un ridículs 42 quilòmetres des del 1 de gener (i cap d’ells, en tirada de més de 9 quilòmetres). 42 quilòmetres en 55 dies. Quin desastre!. Es confirma allò que no sé quin dels companys runners del Tribanda em va dir un dia:
- Txabi, tu competeixes millor que entrenes...
En acabar no podia gaire bé ni posar el peu a terra (he conduit descalç fins a casa): preveia una butllofa, i de les grans, i així ho he pogut comprovar en arribar a casa. Veurem cóm evoluciona d’aquí al 17 de març, dia de la Marató de Barcelona.
Objectius de la Maratest d’avui:
1- Acabar-la per sota de tres hores....  Fet !
2-“Testar-me” de cara a la Marató de BCN... Està per veure; però en tinc ganes, mooooltes ganes (“....es como una espinita que se me ha clavado”).
(C.Q.  133,5  14-0-133,5)

jueves, febrero 21

És curiós...

 
...però em preocupa més el “Maratest” de diumenge, i els seus “30 quilòmetres sense premi”, que la pròpia Marató de BCN amb els seus 42,197 quilòmetres.
És el mateix que em passa entrenant: pels qui -com jo- entrenem en solitari, és avorrit fer una "tirada llaga" com aquesta; no hi motivació, se’t fa llarg sigui quina sigui la distància que facis aquell dia, ja siguin 5, 10 ó 15. En acabar, “no hi ha premi”, només has corregut (... que no és poc).
...dies per la Marató
A La Marató serà diferent, molt diferent. Perquè La Marató és una festa. Aquesta serà la quarta que podré viure “en vivo y en directo”.
Jo vaig comenzar a córrer, en això del running, als 51 anys. La primera Marató que vaig córrer, a Berlín el setembre de 2010, va ser quelcom impressionant, emocionant: jo, que no havia corregut mai més de 21 quilòmetres seguits, chulito y echao p’alante que es uno, agafo l’avió i em planto a Berlín. Bé, jo ...i 45.000 corredors més. Pluja durant toooota la Marató (feia 10 anys que no plovia el dia de la Marató i van esperar a que jo hi “debutés” per tornar-ho a fer).
La meva primera Marató a punt de complir els 54 anys. Ambient excepcional i “gallina de piel” abans de la sortida, durant tota la Marató i en acabar-la (4:13:29) 
No havien passat ni dos mesos de la Marató de Berlín, i m’engresco a anar-me’n fins a Donosti a finals de novembre 2010 per córrer la meva segona Marató. Novament pluja toooota l’estona i un temps final millorat (4:03:09... 10 minuts menys que a Berlín 
Dues maratons, sense experiència prèvia, amb gaire bé 54 anyets... i en menys de dos mesos.
Així que, arribat el mes de març del any següent (2011) ...què menys que córrer la Marató de Barcelona, no ?. A pitjor no podia anar. Doncs sí, va anar pitjor, moooolt pitjor. Vaig fer quelcom que no pots fer mai: li vaig perdre el respecte a la distància, als seus 42,197 quilòmetres i vaig córrer per sobre del meu ritme. Per dir-ho ràpid: em vaig fotre la gran trompada contra el mur, exactament al quilòmetre 30 (a aquelles alçades anava 20 minuts més ràpid que a Donosti -2:40:00- ...i les meves cames ho van pagar).
El 2012 vaig deixar tranqui-les les Maratons... i fins ara.
Aquest any la correré amb el cap, i gaudint de la cursa.
El premi ?: Poder creuar per entre les Torres Venecianas amb els braços enlaire i amb un somriure d’orella a orella (...però fet pols, és clar).
Però no us equivoqueu: em fa molta il·lusió -tot i el molt fred que diuen que farà- córrer el "Maratest" d'aquest diumenge... i els seus “30 quilòmetres sense premi”. El meu dorsal ?: el   1 8 3 5  
 
I espero fer-ho en menys de 3 horetes: aquest és el repte !

miércoles, febrero 20

En castellà, avui el compte enrere és de rima fàcil...

 
 ...per la Marató de BCN.

(... i ja només  4  pel "Maratest" de diumenge i els seus 30 quilòmetres, que tampoc no és "moco de pavo").
 
I tal i com havia previst, avui he sortit a "estirar una mica les cames", però no amb l'objectiu ni les intencions previstes, no. 
I és que aquest matí, al baixar al pàrquing de casa m'he trobat una de les rodes del cotxe punxada. Però no era punxada: era “sabotejada”; quan he arribat com he pogut, a poquet a poquet, fins al taller de Sant Just, hem pogut comprovar que al lateral de la coberta hi havia 3 petites punxades fetes amb un punxo finet... amb mala llet. I el lateral no es pot reparar. Total, que apart de la mala llet de bon matí, la broma m’ha acabat sortint per més de 400 euros, ja que he tingut que canviar els dos pneumàtics del davant.
I ha estat al anar a recollir el cotxe –una mica abans de les set, perquè se’ls hi ha fet tard als del taller- quan he pogut córrer una estoneta: he anat des de casa fins a Can Mèlich i d’allà fins al taller (4 quilòmetres, a ritme 5:10). M’he trobat “fluixot”, pesat de cames... i sense que hi hagi manera de que baixi el meu ritme de marxa: m’he acostumat a anar a un ritme promig de 5:10 quan surto a córrer, i sembla que d’aquí ja no em moc, ni cap amunt ni cap avall: és el ja clàssic chaca-chaca-chaca-ritme-dièsel-Txabi. Però diumenge, i sobre tot a la Marató, m’haig d’esforçar en “frenar-me”, en baixar el meu ritme i tractar d'anar a 5:55/6:00 i no pas a 5:10... perquè si no ho faig –literalment- “rebentaré”. Sembla que no, però la diferència d’anar a un ritme o a un altra –amb el pas dels quilòmetres- és brutal. I no és que jo ara mateix estigui tot el ben preparat que hauria d’estar.
¡ Què temptador serà diumenge passar per l’arc d’arribada en acabar els primers 15 quilòmetres i no dir-me: “hasta aquí hemos llegado”, en lloc de continuar i completar la segona volta per acabar fent els 30 quilòmetres !.
Objectiu per diumenge: acabar-la; i fer-ho en 3 hores com a màxim (o sigui, a ritme promig de 6:00). O sigui, córrer amb el cap.
(C.Q.  103,3  13-0-103,3)

martes, febrero 19

MARATEST….


Doncs... ja la tenim liada !
(a 26 dies de la Marató de BCN).
 
No em pregunteu cóm hi he arribat, però el cas és que aquest matí m’ha donat per animar-me a participar en el “Maratest”...  i fa una estoneta “he consumat” la meva inscripció.
I què coi és això del “MARATEST” ?
Doncs és una “cursa prèvia” per afrontar amb certes garanties, o no, un repte esportiu que un mateix es proposi fer; per provar-te. En el meu cas, el repte de fer -i acabar- la Marató de Barcelona el proper 17 de març.  
Aquesta gent -cobrant, és clar- ens preparen una cursa de dues voltes de 15 quilòmetres.
Si en fas només una, es converteix en una “prèvia” -en una “tirada llarga”- per aquells que volen preparar-se per fer una Mitja Marató. I si en fas dues, completant per tant 30 quilòmetres, la “prèvia” -la “tirada llarga”- et servirà per preparar una Marató sencera. I aquest és el meu cas. El recorregut (cadascuna de les dues voltes) és molt similar -encara que 5 quilòmetres més llarg-  al de la BDN Running de fa poc més d'una setmana, força planer.
- Avantatge: Son dues voltes... i per tant, si no ho veus clar, ho deixes estar al acabar la primera. I tant tranquil.
- Desavantatge: La mateixa, que son dues voltes... i és massa llaminer el passar per meta el primer cop i no deixar-ho estar si veus que “no vas gaire fi”. És per això que a mi no m’agraden les curses que repeteixen recorregut.
Coincidiré a la “Maratest” amb la Su i la Trini, les meves “princeses runners”. I, possiblement, amb en Per.
I confio en que la meva esquena em doni una altra treva i em permeti córrer sense molèsties. Demà sortiré a estirar una mica les cames...

lunes, febrero 18

… 27 y bajando !


Setembre 2010 - Marató de Berlín: primera de la meva vida que corro, amb 53 anys i mig, i l'acabo en un temps de  4:13:29Al·lucino del què he fet...
Novembre 2010 - Marató de Donosti : l'acabo en un temps de 4:03:09 (i, per tant, MMP). Alegría desbordant: dues maratons seguides en menys de 2 mesos... i millorant marca !. 
Març 2011 - Marató de Barcelona :  ¡¡ puff !!  (“pinchazo” al quilòmetre 30)Decepció, i de les grans... vaig córrer "de sobrao".

2012  -  Descans “maratonià”. Desanimat.

 
Març 2013 - Marató de Barcelona; serà un dia abans de complir els 56 “tacos”; i com que sempre és bo el tenir un objectiu davant de qualsevol cursa...
¿ perquè no intentar un esplèndid, meravellós i estratosfèric temps de 3:56:00 ? (o amb tan sols baixar de 4:00:00 ja em conformaria... i de quina manera!). 
Encara que la meva realitat física apunta a que:
a/ possiblement tampoc no l’acabaré aquest cop.
b/ i, si ho faig, l’acabaré per sobre de les 4:15:00... que tampoc estarà gens malament, i ben content que estaré d'acabar-la.
Aquest proper diumenge crec que hi ha el “maratest” i potser m’animo a fer-lo com a "tirada llarga sense premi"
(a veure què tal em tracta l’esquena d’aquí a diumenge...).
 
(C.Q.  96,3  12-0-96,3)
 
 

miércoles, febrero 13

32... y restando !


Avui tenia previst tornar a sortir a córrer (demà a mitja tarda me’n vaig a Sevilla i no podré fer-ho). Però m’he passat tota la tarda d'avui tractant de esbrinar el màxim de prestacions d’una tablet que m’han donat al despatx… i he quedat amb el cap ben inflat i amb les cames engarrotades de tantes hores assegut (cóm et passen les hores de ràpid amb joguines tecnològiques com aquesta!) i sense gens ni ganes de fer rés. Això sí, a la maleta -que ja tinc feta- ja hi ha les sabatilles, pantalons, mitjons i “la Tribanda” per poder trotar divendres o dissabte per la bella Híspalis (jo hi vaig aquest cap de setmana... i la Marató de Sevilla és la següent; mala pata, perquè tant m’era anar-hi aquesta com la que ve; però Marta va reservar –ja fa força temps- aquest cap de setmana i no el podíem moure).
Qui any passa, any empeny... i qui dia passa, resta un dia:
ara ja només me'n falten 32 per la Marató de BCN
 

martes, febrero 12

“Diga 33…”


Bé, sembla ser que m’ho he agafat amb ganes: diumenge cursa, dimarts sortideta de 5 quilòmetres des de casa fins a La Creu de Pedralbes i tornar: a ritme promig de 5:09 en 25:38 minuts. Del que es tractava era de començar a acumular quilòmetres a les cames, agafar resistència, i no caure en la temptació d’anar deixant passar els dies sense sortir a córrer, ara amb una excusa, ara amb una altra.
No anava avui gaire fi de cames, però he intentat anar a un ritme constant, tant a l’anada com a la tornada; m’ha anat de conya -com a motivació extra- el veure, a la llunyania, a un veí una mica abans d’arribar als Tres Molinos, ja de tornada a casa, perquè m’he esforçat en enxampar-lo, posar-me al seu costat i tenir el plaer de poder-li dir, molt "sobrao":
-“Hasta luego, Lucas...”
i allunyar-me d'ell, allunyar-me, allunyar-me.... Són d’aquelles coses que, quan corres sol, t’ajuden a trobar una motivació que trenqui la monotonia de la solitud de corredor solitari com soc jo.
33 dies... el compte enrere per la Marató de BCN ja no hi ha qui el pari !.
Per cert, avui és el cumple de “la Moli” la de....
www.cosasqmepasan.com   Aquest és el seu addictiu blog: cliqueu i, si hi entreu un cop, ja no podreu deixar d’entrar-hi CADA dia: crea adicció, una irrefrenable addicció; esteu avisats.
El d’avui és un cumple molt especial per ella: avui en fa 40, però a ella tant se li en fot: la Moli és jovial, vital, divertida, intel·ligent, llesta (que no és el mateix), impulsiva, devoradora impenitent de llibres, amant de tot el que envolta la II Guerra Mundial -però sense arribar al "frikisme"- enginyosa, "Bruce-addicte" fins a la malaltia, punyent, apassionada del que li agrada, bona “comptadora de coses” ...es fa estimar encara que no la coneguis (que no és el cas). Jo avui no li he pogut fer un “caminito de chuches” -que a ella tant li agrada, fer i rebre, pels aniversaris- així que, per compensar-la en la distància, el meu “caminito” del entrenament d’avui al vespre, de fa una estona, va per ella.
Per molts anys, Moli.   
(C.Q.  91,3  11-0-91,3)


 

lunes, febrero 11

Comença el compte enrere...


...per a la:
 
... i que començo avui en:
                                         
Anem a pams...
Tinc una "espineta clavada" des de la “punxada” que vaig patir a la Marató de BCN del 2011. Venia de córrer les Maratons de Berlín 2010 (a finals de setembre) i de Donosti 2010 (a finals de novembre, amb millor temps inclús -10 minuts menys- que a Berlín)…
...i ja em vaig creure el “Haile Gebrselassie d’Esplugues”.
Resultat: vaig “petar” al quilòmetre 30 per anar a un ritme molt per sobre del meu ritme normal, per anar "de sobrao". I a una Marató, amb els seus llarguííííísims 42,195 quilòmetres,  se l'ha de respectar, i molt.
El 2012 “vaig descansar” de Marató i només vaig fer ½ marató dins del recorregut de la Marató (sortint des de Fabra i Puig, quilòmetre 21,097).
I aquest any què ? Doncs aquest any, si puc preparar-me mitjanament bé en aquests 34 dies que falten encara pel 17 de març (vigília, per cert, del meu 56é aniversari) la faré sencera; sinó, repetiré fent-ne només ½... i aquí no passa rés, tot i que em faria molta il·lusió córrer i acabar sencera la Marató de la meva ciutat. Perquè enganyant-se.
Així doncs, a partir d'avui... 34.
 

domingo, febrero 10

Una matinal completeta…



Dempeus ja des de tres quarts de set, m’esperaven avui dues cites pel matí:
la BDN Running, en la seva segona edició, i el partit al Camp Nou contra el Getafe, amb un timing força “apretadet”, i amb l’estrena de la jaqueta Tribanda (que avui era del tot necessària per la baixa temperatura en arribar a Badalona).
El meu company de feina,
en Lluís, badaloní de pro.
BDN Running: molt bones sensacions durant tota la cursa, que hem començat a les 09,30 amb 3 graus de temperatura, però sense vent i amb un sol espatarrant; per tant, l’he correguda –com sempre- amb la Tribanda de tirants. Aquest any la organització han canviat una mica el recorregut, concretament el del tram entre els quilòmetres 5 i mig a 7... i està molt millor així. Aquesta BDN Running és una cursa “maca”: vas fent ciutat, amb els seus carrerons estrets (és per això que crec que sempre tindrà limitada la participació a 2.000 i pocs més corredor) La Rambla, passant per parcs, baixant al costat de platja i recorrent el Port Marítim (... i el seu punyeter pont elevat).
M’he trobat bé tota l’estona, amb bones mitges per quilòmetre, però fent més “lents” el quilòmetres 5, 6  i  7, amb un pas pel quilòmetre 5 en 25:06 (a 5:01)  per acabar finalment la cursa en 50:57  (a una mitja de 5:05) acabant la cursa en la 789ena posició a la general, dels 2.000 inscrits
(per cert, a partir del proper mes de març, a la “classificació per categories” pujaré forces graons, ja que normalment en totes les curses n'hi ha una que va dels 45 als 55 anys (amb molta gent corrent-hi en aquesta franja d’edat)... i jo ja passaré a la de “més de 55”... i aquí ja en corren menys!.

 
I de Badalona cap al Camp Nou, passant abans per casa per estirar una mica, dutxar-me i canviar-me.  L’ambient al Estadi, impressionant, amb molta canalla a les graderies (i algun que altra “canalla-cazatobillos” a la gespa). I com que el partit era a les 12, que és hora de fer l’aperitiu, m’he endut les escopinyes, la salsa Espinaler i la cerveseta i he fet l’aperitiu a la mitja part, al meu seient, a la graderia; final del partit: 6-1, amb gols de Alexis (sí, ho heu llegit bé, Alexis, el seu primer gol a la Lliga) Messi, Villa, Iniesta, Tello i Piqué (d’això se’n diu “messidependència).
(genial la foto d’entrada a meta que m’ha fet Marta, tot i estar ella “completament glaçada” de fred, amb els 3 graus que -encara a dos quarts d’onze del matí- feia a la solejada línea d’arribada).
(C.Q.  86,3  10-0-86,3)

miércoles, febrero 6

Tercer dia de recuperació…

 
És que això és el que te l’edat: que cada cop et costa més recuperar-te dels esforços. Avui, tercer dia post-mitja, i “ya me siento las piernas”; bé, la veritat és que me les he sentit, i de quina manera, des del primer moment en acabar la cursa perquè el dolor, al sòleus sobre tot, ha estat considerable des d'aleshores i ben bé fins a mitja tarda d’avui. I ha estat per això -per la millora-  que m’he plantejat, fins i tot, el sortir a córrer avui. Però ja vaig coneixent sobradament el meu cos, i sé que haurà agraït que...
... potser ho deixi fins demà
(tal com deia la lletra de “L’Empordà”, dels Sopa de Cabra). Així doncs, sortiré a córrer una estona demà dijous; i diumenge participaré a la “BDN Running-2ª edició”.
 
En acabar la cursa, me’n aniré corrents -és un dir- cap a Can Barça, a fotre'm unes escopinyes i un vermut a la llotja, perquè el partit de diumenge al Estadi és a l’hora del aperitiu (12,00).
El que ja no passaré, mai més, és fred abans de començar les curses, en els llargs minuts previs a les sortides: dilluns ja vaig poder anar a recollir la jaqueta Tribanda Triatló. Xula, eh?.

domingo, febrero 3

El que no pot ser, no pot ser…


…i a més a més, és impossible !.
A veure; el córrer, realment, no té gaire secret: si entrenes, i entrenes bé, corres bé... i assoleixes -normalment- els resultats que buscaves.
"Tribanda team"
Però el que no pot ser de cap de les maneres és que et presentis a una Mitja Marató, que t’enfrontis als seus 21 quilòmetres i 97 metres... havent entrenat-corregut només 6 dies, i fent només 38 quilòmetres, en tot el mes anterior a córrer avui la Mitja de Granollers. Val, sí, hi ha hagut el tema del mal d’esquena... però podria haver fet més (per cert, l’esquena continua mantenint-me “la treva”).

Independentment de la fortíssima ventada que fotia avui a Granollers, la primera sorpresa, però, ha estat el recorregut. Perquè jo creia que a l’anada fèiem el recorregut de sempre: Les Franqueses, Llerona i fins a La Garriga (cara amunt, amb els seus ja coneguts “toboganets” trencacames) i que la tornada la fèiem pel nou recorregut. Però no. En sortir de Granollers i arribar a Les Franqueses hem girat a l’esquerra, hem creuat el pont de la via del tren, hem creuat també el pont sobre el riu Congost i hem començat un trist “recorrido poligonero” fins arribar al quilòmetre 10 a La Garriga. La tornada,ha estat gaire bé l’habitual, però fent La Rambla cara avall.
Per fi, la foto amb Trini i Sussana,
les meves "princeses runners".
Anem a pams: en arribar al avituallament del quilòmetre 10 anava totalment fos; he pres aigua tot caminant, per recuperar “resuello” i és que, des de la sortida i fins al quilòmetre 10 i mig, la pujadeta-falso llano ha estat constant. Al ben mig de La Garriga, quilòmetre 11, he caminat una estona (... i en van 2). He enfilat La Rambla avall i ja hem anat pel recorregut “toboganero” habitual cap a Granollers i he intentat agafar “ritme dièsel Txabi” habitual. En passar per sota el clàssic pont, els crits d’avui han estat, exclusivament, nacionalistes i independentistes. M’he tornat a aturar, caminant, al quilòmetre 14,5 (... en van 3) i altra cop al 15,5 (... en van 4) que eren els dos “repechones” cara amunt dels tobogans. En aquest tram, del 14 al 15,5, ens hem anat avançant, ara un, ara l’altra, amb “speedy-Rosa” (ella ha acabat finalment en 1:56 i pico). He fet la cinquena i darrera caminadeta al quilòmetre 18. I ja, des d’allà, cap a meta.
Ha estat una Mitja Marató de “constants canvis d’objectius”:
- Abans de sortir: “acabar-la en 1:49 i pico
- En anar totalment fos en arribar al quilòmetre 10, l’objectiu era només: “acabar-la”.
- Però en veure com em sentia a partir del quilòmetre 16, l’objectiu ha passat a ser de: “... i una merda que aquesta Mitja l'acabes en més de dues hores !.
Així doncs, i fent els darrers 500 metres a poc més de 4:45 (... un “sprint” per mi, i més a aquelles alçades de la cursa i en aquelles condicions) el meu temps final d’avui ha estat de....
   1:59:18 
amb uns temps de pas de:
26:43 (km 5) – 55:05 (km 10) – 1:23:51 (km 15) – 1:53:22 (km 20)
i acabant en la posició 7669 a la General (de 9845 corredors -dels 12.000 inscrits- que han acabat la Mitja).
Un parell de coses:
1- Un cop més l'he encertada corrent -només- amb la samarreta de tirants del Tribanda (el vent ens ha donat una treva generosa i ha lluït un sol espatarrant.)
2- I l'he "cagat" posant-me els mitjons més gruixuts, que m'han escalfat els peus de collons des del quilòmetre 3 (i mira que  ho sé i m'ho tinc dit: els mitjons que millor em van són els "basics", els més senzills...)

En acabar he fet el que gaire bé no faig mai: allà mateix, al Pavelló, m’he fet fer un massatge a les cames. , realment he fet realitat el somni de molts homes: he fet un trio !. Sí, perquè li ha tocat fer-ho a dues massatgistes a la vegada, una “titular” i una altra que  crec que estava fent pràctiques. Així doncs allà estava jo, tombat boca terrosa, amb dues dones grapejant-me les cames, les meves adolorides i  engarrotades cames: bé, no, no és ben bé el trio somiat, però...
I si jo no he guanyat avui... qui ho ha fet ?. Doncs l’ugandès Stephen Kiprotich, ni més ni menys que el Campió Olímpic de Marató a Londres 2012, en un temps de 1:01:15 (què us pensàveu? que amb mi corria qualsevol xitxarel·lo ?); segon, a només 3", ha estat en Carles Castillejo en un fantàstic temps de 1:01:18 (que és nou rècord de Catalunya i la 4ª millor marca espanyola de tots els temps a la distància). Nivell, avui hi havia nivell (com gaire bé sempre en aquesta Mitja Marató de Granollers, que ha vist córrer també als monstres Haile Gebrselassie, Stefano Baldini o Samuel Wanjiru... o la “mevaMarta Domínguez).
(C.Q.  76,3  9-0-76,3)