domingo, septiembre 29

Mitja Marató Sant Cugat: Me rio yo del infierno de Dante...


Avui, estava clar, tocava patir…
Jo i la meva punyetera mania de no entrenar com cal, m’ha portat a una situació ben coneguda: avui em tocaria patir a la Mitja Marató de Sant Cugat.
D’entrada (1), i com gaire bé sempre, “felicitar en Tomás Molina and her boys” per “clavar-la” amb la predicció meteorològica: baixada de temperatures i núvols, deien... i el que hem tingut és un cel blau com la funda del meu iPhone i un sol espatarrant, el meu “gran amic”.

D’entrada (2), i com a la darrera cursa, m’he equivocat en l’hora de la sortida. Vaig llegir que era a les 09,00... però el que no vaig fer és llegir-ho bé, perquè aquesta era la hora de la sortida de la cursa popular de 5 quilòmetres. Tenia previst recollir a la sempre voluntària i jovial Wai-Shan Tang a la benzinera d’Esplugues a les 06,30; però com que la bona gent del BDR em van recollir ahir el dorsal i els obsequis, ho he pogut retardar fins a les 07,15 (sempre creient que la sortida era a les 09,00)... però no, era a les 09,30. Així doncs, Wai-Shan i jo hem tingut tooooot el temps del món a Sant Cugat (gaire bé per ajudar a colocar fins i tot les tanques) i per esperar als companys del BDR (Xavi, Javi, Susanna, RubénJorge, Carlos i Juan... sense oblidar a la mega-reportera Nuria, responsable de la majoria d’aquestes fotos, juntament amb les de Wai-Shan).
Sortida “reflexionada” la meva... per la part dels collons !. I és que m'havia dit a mi mateix:
- “no corris, Txabi, no surtis com sempre com un boig; tu ves fent, perquè avui patiràs, nano, què aquesta és una Mitja "toboganera"... així que surt a ritme 6:00 i vas veient que tal ho portes...”
Però, sí sí a 6....  ja d'entrada a 4:54, 5:02, 5:05, 5:17, 5:25, 5:23,  5:42, 5:31, 5:26, 5:30, 5:22, 5:36 i 5:34  els 13 primers quilòmetres, cap ni un per sobre de 6:00, que era el pla inicial donada la poca preparació que portava i la calda i la solana que fotia. I això que havia superat “la primera gran prova”, perquè m’havia anat dient, des del quilòmetre 7:
-“Txabi, tu aquesta avui no l’acabes...”
però lluitava mentalment contra això. Així que, gaire bé ho he deixat a la sort; m’he dit:
-“si passem per sota del arc de meta al acabar la primera de les voltes, o deixo estar...”
Però no, no hem passat per sota l’arc de meta, sinó que -per segon cop- ho hem fet pel de sortida, així que avui... “tocava acabar”.
El primer quilòmetre per sobre de 6:00 ha coincidit amb el tram del 13 al 14, amb la pujadeta per sota el pont caminant -per primer cop- a ritme ràpid (6:30) doncs intentava córrer més amb el cap que amb les cames, havent ja vist a la primera volta el tipus de terreny que em trobaria altra cop en aquesta segona. A 5:40 el quilòmetre 15, nova paradeta abans i després del avituallament del poble (7:30, el meu pitjor tram, però és que m’ho he pres amb la calma). El 17 ha caigut en 6:53, gaire bé al trote; 6:21 i 6:26 el 18 i el 19. Ara això ja ho tenia “coll avall” i no era cosa de llençar, justament ara, la tovallola. En 5:50 el 20 i a 5:34 el 21... per acabar esprintant durant els darrers 370 metres (la cursa era avui de 21,370 i no de 21,095 segons el meu Garmin) a un temps estratosfèric -per a mi- de 4:35 (per poder tenir una entrada a meta d’allò més digne, per si hi havia fotos, que ho ha estat el cas...). Un ritme final al·lucinant pel meu estat físic després dels desgastadors 21 quilòmetres a les cames.
De cardio ? Bé, gràcies (si parlem de quàdriceps, la cosa ja canvia... però ben portat !).

Ha estat el meu pitjor temps en una Mitja Marató ( 2:02:12  973é classificat -de 1.157- i el 166é de la meva categoria, els “juràssics”); temps de pas pels 10 quilòmetres: 53:55, que no està gaire malament; però, sobre tot, un temps què està molt lluny del meu rècord personal en Mitja Marató, el del 2011 a Granollers (1:50:04) i del de la meva primera Mitja, la del Maresme de 2009 (1:54:03). Però... està clar que "els anys no pasan en balde", i ja en són gaire bé 57.
A destacar que, al quilòmetre 20 he vist desplomat -i amb atenció d’ambulància medicalitzada- a un corredor. Però el pitjor m’esperava a l’arribada a meta: només creuar-la, un corredor de 44 anys, a qui esperava i animava allà mateix la seva dona, ha caigut desplomat i, tot i les atencions immediates del equip mèdic, ha mort d’una parada cardio-respiratòria. Una desgracia.
A mi, a la linea d’arribada, m’esperava la colla del BDR, amb els que hem fet les fotos de rigor, així com unes cerveseta i bocates a la Plaça del Monestir.
L’anècdota de la jornada: la gaire bé impossible localització del cotxe d’en Javier (que, per cert, se’ns en  va a Nova York d’aquí a un mes a córrer la Marató). Els he apropat a ell, al Jorge, al Xavi i en Carlos amb el meu cotxe fins "más o menos era por aquí por donde lo hemos dejado..." (confio en que, a hores d’ara, ja l’hagin localitzat.
A destacar el molt brillant paper dels debutants d’avui  a la distancia:
-insultants el 1:34:23 d’en Jorge,
-molt bons els 1:46:11 d’en Rubén (acompanyat per l’angelet de la guàrdia de la Su i també del rapidísim i veterà Juan).
-i també el molt bon temps d’en Carlos (1:42 i pico).

Menció especial també per la menuda Arantxa Suau: tot i que m'ha dit que ha tingut que parar un parell de cops “...porque iba agotada”, ha acabat fent un temps brutal de 1:34:58 i ha acabat 2ª classificada absoluta dones.  Modesta què és ella, escriu avui en el seu FB que això ha estat possible “...porque Susanna Ballester hoy iba de tranquis” (les dues són companyes de feina...).
 
"Comando BRASIL" En busca del coche perdido... quin perill !!!
Una molt bona matinal de dura cursa, rodejat de molt bona gent:
Su, Núria, Xavier, Javi, Rubén, Jorge, Carlos, Juan... i  Wai-Shan: gràcies !.

(...llàstima del desenllaç final del corredor a línea  de meta).
(C.Q.  744  75-164-580)

sábado, septiembre 28

Els dos “Inferns”...



... el de Dante i el meu de demà, a La Mitja de Sant Cugat.

Perquè com sempre, o com gaire bé sempre, afronto una altra Mitja Marató sense gaire bé entrenar-la. Demà, pel davant, altra cop poc més de 21 quilòmetres per sota la sola de les meves sabatilles; i amb la “temptadora temptació” d’haver de passar per sota l'arc de meta dues vegades (...i no sucumbir a deixar-ho estar al passar-hi ja per primer cop...); o sigui, que correré per un dels meus mai desitjats circuits de dues voltes. En fi, “esto es lo que hay” i haurem de sortir a córrer.

Així doncs, “El Tribandero Solitario” estarà demà a Sant Cugat defensant la samarreta; per part dels BDR la corren també amb mi en Javi, en Xavi, i la Su (a més a més d'en Jorge, en Rubén i en Carlos que s'estrenen tots tres a la distància).

Com ja vaig fer fa uns mesos amb les samarretes de les curses, avui he envasat al buit una part de la meva col·lecció de gorres que -com les samarretes- volaran dimecres cap el Senegal; crec que aquest cop agrairan molt més les gorres que les samarretes... excepte els 3 als qui els toqui les tres gorres de franel·la que hi van entre les més de 50.
 
Per cert, moltes felicitats a en Pau i la Carol , que avui per la tarda s'han casat. Que sigui per molts anys ! 

 
Go, Txabi, goooo...!

miércoles, septiembre 25

Corre en mi ciudad (BCN)- 1


(entrada escrita -excepcionalmente- en castellano, en deferencia a mi compañero de correrías de hoy, el sevillano José Carlos y a la familia "correnmiciudad").
C  CORRE EN MI CIUDAD; y esto, ¿… qué carajo es ?.
No me preguntéis el cómo ni el porqué, pero a las pocas horas de aterrizar la cuenta @correnmiciudad en twitter, la descubrí. La idea es de lo más simple; supongo que algo así debió pensar la creadora de la cuenta:
“-Runner, tu que viajas -por trabajo o por placer- por el país, y que habitualmente lo primero que ya pones en tu maleta son tus zapas, tu camiseta y tus pantalones de correr…  ¿ no te gustaría contactar con algún runner de la ciudad que visitas, para que te recomiende itinerarios y, mejor aún, que puedas salir a correr con él ?”
La idea enseguida me enganchó, contacté con ellos y, no sólo eso, me hice “guía” de mi ciudad, Barcelona: o sea, que me prestaba, me ofrecía, a correr y enseñar recorridos urbanos a los runners que aterrizaran por aquí.
Sí, ya sé lo que pensaréis algunos/as:
          -“¿… y si el que viene es un psicópata asesino en serie ?”.
pues, muy fácil… tendrás que correr más que él, y así -además- tu entrenamiento de ese día mejorará en calidad !.
No; bromas aparte, me parece una iniciativa genial (la mayoría de los runners "conectamos" enseguida… o al menos algunos, entre los que me encuentro); pero sí, es verdad, la persona a la que vas a “guíar por tu ciudad” no la conoces de nada… pero qué más da: él, como tu,corre y eso ya os une desde el minuto 1.
Pues bien, hoy he tenido mi primera experiencia como guía de Barcelona para “alguien”. Y digo “alguien” porque hasta las 18,40 (20 minutos antes de vernos) no sabía ni su nombre; y no ha sido hasta segunditos después de conocernos que yo le he dicho:
-“de Sevilla, no ?”.
La cosa ha ido así. Él colgó ayer en twitter que estaba en Barcelona y que quería salir a correr. Yo me he ofrecido; primero para hacer un recorrido por la Carretera de Les Aigües, donde tienes la oportunidad de poder correr, en tierra y no en asfalto, con toooooda Barcelona a tus pies; pero como la hora inicialmente prevista eran las 19,30 lo he descartado porque al poco de empezar a correr no hubiéramos visto un carajo. Así que me he ofrecido a recogerlo por el hotel en coche y bajar a correr a la playa, al borde del mar.
Entre unas cosas y otras se me he echado la tarde encima, así que -antes de ir a recogerlo- no he tenido más remedio que, en plena calle -en un cruce del eixample barcelonés- y en plan Supermán en la clásica cabina (en mi caso, dentro del coche) cambiar el traje, la camisa y la corbata por la camiseta, los pantalones y mis zapas.
José Carlos , mi “huésped” sevillano, y yo hemos bajado hasta la Barceloneta, para hacer el recorrido desde cerca del hotel Wela y hasta casi el pabellón de la Mar Bella y volver. Yo este domingo corro la Media Maratón de Sant Cugat, así que le he dicho que haría una tirada corta pero que, por las características del recorrido (lineal, bordeando la playa) él podía tirar un poco más si quería. Pero no, se ha acomodado a mi ritmo “trote cochinero” de hoy y a la distancia. Yo os recomiendo, si vivís la experiencia, que cuando -como “guías”- contactéis con vuestro posible “huésped” le deis una pista de cuál es vuestro ritmo medio de marcha, para que él sepa de antemano con lo que se va a encontrar. José Carlos lo sabía (un viejo runner de casi 57 tacos, a ritmo diesel chaca-chaca-chaca… y él gentilmente se ha acomodado a mi ritmo); en el trayecto nos hemos cruzado con Xavier, Javi y Carlos, habituales compañeros "de correrías", que andaban en plena preparación de su Maratón de San Sebastián. Y es que este recorrido, al borde del mar, es ideal.
He completado finalmente mis 7 kilómetros, mi distancia habitual pre-media maratón (cada uno se conoce su cuerpo y sus ritmos, y más a mi edad) con José Carlos a mi lado; pero como sabía que a él se le había quedado "cortito", al llegar donde habíamos iniciado el recorrido le he dicho que siguiera hasta el hotel Wela (con lo que se ha añadido un par más de kilómetros).
Resumen: una gratificante experiencia que, entre otras cosas, me ha obligado a hacer algo a lo que no estoy acostumbrado: hablar mientras corro (yo no respiro por la nariz, así que se me acumula la tarea si hablo y respiro). Os lo recomiendo (… aunque no sé lo que opinará José Carlos). Bien es cierto que yo saldría a correr hasta con un ficus si me lo pidiera (además, los ficus no hablan !), pero por muy introvertid@s que seáis, a poco que lo intentéis (…y, eso sí, corráis más que el psicópata asesino en serie) a los pocos minutos de estar con un runner desconocidoese es ya “tu viejo amigo runner. Yo ya sé a quien llamar la próxima vez que aterrice por Sevilla (…espero que, al ver que soy yo, no comunique).
Os dejo una foto del encuentro, post-92, de Curro (de amarillo mal fario, José Carlos) y Cobi, y también el Garmin del recorrido, que es lo de menos.
 
Si queréis uniros a la familia  “corre en mi ciudad”  tenéis dos vías:
Facebook: Corre en mi ciudad
Twitter: @correnmiciudad
¡ Os espero a todos en Barcelona !
(C.Q. 723  74-164-559)

martes, septiembre 24

Pont de La Mercè 2013


Què millor que córrer pel Camí de Ronda de S’Agaró cap el capvespre per preparar la Mitja Marató de Sant Cugat de diumenge vinent ?.
La veritat és que, pel que realment m’ha servit -vistes apart- és per comprovar que, diumenge, patiré i de valent. És cert que jo competeixo millor que entreno -cosa que continuo fent poc- però, si diumenge surt un dia assolellat -i en té tota la pinta- “les passaré  ben putes”. Fins i tot m’he plantejat aquesta tarda, quan tornàvem de San Feliu de Guíxols per l’autopista, el córrer diumenge amb els mitjons llargs compresors, aquells que només m’he posat un parell de cops (crec que, l’últim, a la Mitja Marató de Sabadell de 2011). I és que noto els bessons molt carregats a la que faig només quatre passes i, sobre tot, noto molt i molt carregats els quàdriceps. Així que, diumenge, serà tot un patiment, ja ho veig a venir. Només se m’acut cantar allò del “... que llueva, que llueva, la virgen de la Cueva”, perquè a mi, amb aigua, les coses no em van tant malament que com amb sol.
MM Sabadell 2011
L’avantatge que sí tindré és que -com que ells arribaran un futimé de minuts abans que jo a meta- la Susanna i en Ruben em podran fer fotos a la meva arribada... si és que aquesta finalment es produeix perquè, quan no vas bé, la cosa es fa mooooolt llarga i el risc de llençar la tovallola és immens (i més si és un circuit de dues voltes, com és el cas; a veure si els acabo fent jo fotos a ells !).
Els quilòmetres d’aquests quatre dies a S’Agaró ni els comptabilitzo...
Apa, i ara cap a can Barça altra cop: això és un no parar ! A pel 6 de 6 (sense folre i manilles).
Deixo oberta aquesta entrada per reflectir el resultat final davant la Reial Societat. Au, fins ara...
 
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
 
Ja torno a ser aquí.
 
 
Un altra partit al Estadi, i un altra partit guanyat amb comoditat. La Real no ha estat mai rival, i menys després de que al minut 7 ja anés perdent per 2-0 (Neymar i Messi), rematant-los en Sergio B. amb un tercer gran gol des de fora del área, després d'una filigrana "d'espuela i a dos pals" de Messi abans d'acabar el primer temps.

Si dimecres era la filla, avui ha estat amb la mare...
(compareu-les a les dues fotos)
"...de este palo salió aquella astilla".
Guapa, eh ?
Adoctrinant a la pedrera... la neta
d'uns bons amics.


jueves, septiembre 19

Fent provatures a la cinta…


CC-4: Avui he continuat “fent bondat” i, tal i com m’havia proposat (dins del pla per "no fer el préssec" a Sant Cugat) he tornat a anar a Can Carelleu.
I com que no soc gens rutinari, m’he pujat a la cinta sense saber ben bé què coi faria. I és que tinc un problema: m’aniria molt bé fer “tiradetes llargues” a ritme constant baix (5:50-6:00) i anar acumulant i acumulant quilòmetres; però... a aquest ritme m’avorreixo !. També haig de dir que m’emprenya una mica això de que, a Can Carelleu, només puguis fer -sense interrupció- 25 minuts a la cinta (es para automàticament).
He pujat, i he començat 750 metres a trote 6:00, per fer 250 metres a 5:00, i així també el segon, el tercer i gaire bé el quart quilòmetre; però com que se m’acabava el temps, he fet uns inacabables i llarguíííííísims –per a mi- 3 minuts finals a ...4:17 !!! (una bogeria, pel meu nivell). Amb això he aconseguit completar 4,5 quilòmetres en 25 minuts. He baixat, he begut una mica d'aigua i he tornat a pujar per fer, a “trote cochinero” de 6:20, un darrer 1,5 quilòmetre (això sí, amb la cinta a desnivell 2,5 per buscar una mica de resistència de cames). Com dimarts, he acabat literalment xop (...quelcom està canviant en el meu “body”, o l’aire condicionat de la sala no xuta).
Mentre altra cop estirava al jardí, sota els arbres, me n’he assabentat d’una activitat que m’interessa: els dimarts i els dijous es fan grups mixtos de córrer i exercici físic (80-20 ó 20-80); crec que m’apuntaré al grup dels que -en aproximadament una hora- corren un 20% del temps i fan un 80% del temps exercicis de resistència: ho necessito. Veurem què tal.
I ahir... què ? Doncs ahir (en molt bona companyia, per cert) el de sempre: Valdés al darrera i “el petitó” al davant: l’un fent fins a 5 aturades de mèrit -inclòs un penalty- i l’altre (per a desespero i “ràbia-rabieta” d’en CR 7) fent un altra hat-trick (...i ja en van no sé quants).
I ahir... també va ser el 20é aniversari de noces d’en Per i la Belén, “els noruecs trotadors”. Gaire bé els hi porto 10 d’avantatge i, en aquesta cursa -en aquesta al menys- en Per no m’enxamparà !. Ho varen celebrar, és clar, corrent amb els de la colla Tribanda que ahir no van anar a Can Barça; i ho van remullar amb cava. Per molts anys, parella !.
(C.Q.  716  73-164-552)

martes, septiembre 17

C-C 3


Després de la llastimosa Cursa de La Mercè que vaig fer diumenge, em vaig prometre a mi mateix que entrenaria per no fer el préssec el 29 d'aquest mes a la Mitja Marató de Sant Cugat. I he complert (... al menys avui !).
Ahir estava encara una mica “adolorit post cursa” i no vaig voler-poder fer rés per un tema d’eleccions  al capvespre al ICAB (secció TIC) on es presentaven dos companys meus del despatx ... que van perdre per l’estret marge de 107 a 110; llàstima, perquè havien fet una molt bona feina aquests 3 darrers anys i tenien bons projectes per aquesta nova legislatura, en la que es presentaven a la reelecció... però “va a ser que no”.
Avui sí, avui he anat -ja per tercer cop- a Can Caralleu; ha estat el meu C-C 3. No estic "amortitzant", per ara, la quota: 17 dies, 3 cops...
O molt m’ha canviat el metabolisme, o em queixava de la calor a la sala de fitness de Can Mèlich sense raó, perquè Deu n’hi do la calda, i el que arribo a suar a la sala fitness de Can Caralleu ! Xop, literalment xop, he acabat la sessió d'avui de poc més d’una hora; gaire bé, o pitjor encara, que "aquell dia fent sèries a Can Mèlich"...
 
(...cliqueu al enllaç per veure el vídeo; i, si ho feu, us recomano que veieu també un dels vídeos que hi ha a la dreta, el de "Els treballadors de TV": la que "monta el sidral" (en nom de tots els seus companys de TV L'Hospitalet) és la meva filla Andrea: val la pena veure-ho: una crack !...con un par !).
 
He arrancat fent dos quilòmetres a la cinta, a velocitats variables començant per 5:27, per anar pujant ritme progressivament (els sòleus no anaven fins avui encara). De tota manera, aquests dos primers quilòmetres els he acabat en 10:04. He parat un moment per eixugar-me la sobirana empapada i  n’he fet un tercer “forçant” ja de sortida a 4:36 i 4:16... i afluixant, per acabar-lo fent en 4:54. Però no em sentia còmode avui corrent per lo dels sòleus, així que he anat cap a la bici per fer una mica més de 12 quilòmetres en 25 minuts. Altra cop xop, i requetexop, he acabat fent els estiraments a fora de la sala, al tros de gespa artificial del jardí, sota els arbres. Xulo.. però ja ho podré fer per pocs temps, perquè arriba el fred (o això és el que "tocaria").
Demà, Barça a la Champions, així que fins dijous no hi tornaré; i repetiré dissabte. Haig d’anar acumulant quilòmetres i resistència a les cames.
Som-hi, Txabi !
(C.Q.   710  72-164-546)

domingo, septiembre 15

Totes les dones són iguals…

Ennuvolat...

Sí, perquè després de dir-me un i mil cops que no en volia saber rés més d'ell; que n'estava farta, que no volia tornar-lo a veure mai més (...amb tot el que li havia costat deixar-lo enrere), avui va i se’n entorna amb ell. Dones.
Sí… perquè La Mercè ha tornat amb “lo puto 5.
52:09, temps “oficiós” d’avui; la meva pitjor "Mercè", tret de la del debut l'any 2008).
"Arrancar" la temporada sembla ser que, cada cop, em costa més...
"Txabi's La Mercè history"
2008-52:44     2009-49:42     2010-50:10     2011-51:47     2012-51:52  
Està clar que "anem cap enrere"... l'únic que va endavant són els anys !.
El matí ja “s’ha aixecat girat” amb llamps i trons a quarts de set què, per sort estaven, sobre el mar (...passava massa temps entre el llamp i el tro perquè plogués aquí). I, per acabar d’arreglar-ho, m’he confós creient que la cursa era a les 09,00... quan en realitat la sortida era a les 09,30.
Montse, incombustible
voluntària des de B-92
Marcela; sempre hi és...
Olga, molt matinadora...
 
Trini... avui amb la filla.
Jordi, "O'rei del relaxing
cup of café con leche"...
M'he anat trobant amb Olga, Marcela, Montse... i, per fi, a "Chiruca" i Germán, el seu marit, vinguts des de Galicia per fer la Cursa (el seu fill viu i treballa a Barcelona, fent apps amb molt d’èxit). Camí del guarda-roba m’he creuat amb part de la troupe del BDR (Xavi, Jorge, Carles, Dani...) però els he perdut; però no he vist al Tribanda Marco, que sí la corria avui.
... i hem arrancat a córrer.


"Chiruca", la galleguiña, voluntària olímpica a Barcelona'92;
una persona excepcional...
Com ja bé deia el gran Steve Wonder: “Si bebes, no conduzcas” què, traduït al llenguatge runner vol dir: “si no entrenes, capullo, no hi ha possibilitat de millora de temps”. Així que m’ho he pres amb la calma, però tot i així he sortir ràpid... només “flaqueando” una miqueta en l'habitual pas pel quilòmetre 6-7. Bé el tram final del Paral·lel, no “deixant-me anar” i, amb les primeres gotetes de pluja he creuat meta somrient i amb els dos polses enlaire.
I està clar que: “Donde va Vicente, va la gente” i/o bé que la gent està “aborregada”.... Dues enoooormes cues per recollir la beguda i, més endavant, també marcat el carril per les mateixes tanques, ningú per fer exactament el mateix: recollir la beguda (que és on he anat jo). Si és que no n’aprenen....
Sortint ja del guarda-roba (trobada amb speedy-Rosa) la pluja finalment ha fet acte de presència mentre, “al lado del quiosco”, m’he retrobat amb els BDR (Trini inclosa aquest cop, amb la seva filla; i també Pelopipi i la seva germana).
D’aquí a un parell de setmanes, “Mitja Marató de Sant Cugat” i, o em poso les piles, i ràpid, o patirem de valent !.
(C.Q.  695  71-152-543)

sábado, septiembre 14

Arranca la temporada…!


Doncs sí, demà 15 de setembre arranca “oficialment” la meva temporada 2013-2014 amb la Cursa de La Mercè. A la porta de la nevera ja hi ha, des d’ahir, el calendari de curses per anar-ho emplenant (hi falten ja per anotar “Sant Antoni” al gener i “Bombers” a l’abril). Definitivament, no repetiré aquest any la “Behòbia-Sant Sebastiá” (ho deixaré per 2014, data del 50 aniversari de la cursa) i he apuntat, com sempre com a “objectiu-any”, la Marató de Barcelona. Veurem en què acaba finalment tot…
Des de la última entrada (fa gaire bé un més) han passat coses, entre d’altres –i més important- que no “he tornat ha entrar a la roda de la rutina” en això del córrer, tot i que a primers de setembre he canviat de club (ara estic a Can Carelleu, però fins ara -entre unes coses i les altres- només hi he anat dos cops).
Però parat, parat, el que se’n diu parat, tampoc ho he estat, perquè des del 23 d’agost...
-Vaig lluir la samarreta Tribanda corrent 7 quilòmetres, a finals d’agost, pels jardins i carrers de Praga.
-Vaig fer la “pujada a lo bèstia” i baixada de 4 quilòmetres des de casa i fins a Plaça Mireia.
-Vaig fer, en solitari, “unes Aigües” fins a la passarel·la i tornar (uns altres 7).
-Vaig pujar i baixar de Puig-l’Agulla amb la gent del BDR, uns altres 10 (rematant-ho amb una "costellada")
-Vaig pujar des del Passeig Zona Franca i fins el Castell de Montjuic i baixar (8 més).
-I he fet uns 10 quilòmetres entre cinta i pista d'atletisme els dos dies que he anat a Can Carelleu.
No és gaire cosa, però “la tornada al cole” ha estat duriya...
 
Però, això sí, "he mantingut a ratlla" a lo puto vuit,tot i els excesos culinaris de l'estiu, la meva sogre i els seus àpats, i la tornada a "...una cervecita de vez en cuando".
I què més ha passat ? Doncs que, com amb "la décima", aquest cop tampoc ha estat el cop de Madrid 2020 (pels anals de la història del “Club de la Comedia” quedarà “el botellazo” del "relaxing cup of café con leche en la Plaza Mayor de Madrid...").
Però, sobre tot, ha esdevingut l’èxit incontestable, aclaparador, acollonant, de la “Via Catalana” i els seus més de 1.600.000 catalans pro dret a decidir (diguin el que diguin "desde la capital").
Prometo “tornar a la serietat” i retornar a les meves entrades més o menys diàries aquí; però això va –millor dit, anirà- molt de la mà de que finalment sí retorni a la meva activitat gaire bé diària d’entrenar, córrer... que és el que va motivar el naixement, l’existència i el contingut majoritari d’aquest blog.
I ara som-hi, adéu, que me’n vaig cap a Can Barça... amb sol !!! (per fi un partit a una hora  “decente”).
(C.Q.  685  70-152-533)