lunes, noviembre 11

Behobia-Sant Sebastià 2013... per on començo ?


Malauradament, per una noticia que comença a ser ja massa habitual: va morir una corredora navarresa de 29 anys, per parada cardio-respiratòria, al davant mateix del Kursal, a poc més de 800 metres de la línea d’arribada (amb el seu marit esperant-la allà). DEP.
Dit això, sapigueu que en Txabi progressa adequadament ! (… o com diu el meu company runner,  Xavi Villanueva,  més que adequadament”)
Lo de la Behobia d’ahir va estar, com sempre, una festa. Una gran festa, amb un convidat de luxe: “lo puto vent” (fins a 68 km/hora i, casualment, sempre, sempre, a les pujades).

Pel matí de dissabte, en arribar a Sant Sebastià des d'Ondarribia (aquest cop vaig anar i tornar de BCN en avió), vaig anar-me'n directament al hostal. Hostal ? Sí, perquè, com que em vaig apuntar a la cursa molt a última hora, no hi havia un puto lloc per dormir a SS; i Marcela en va dir que compartien habitació en un hostal (6 persones) i que podria aprofitar la lesió de Luz Marina. Total, que ens hem aplegat en tres lliteres Marcela i Nicolás, la Olga i el Juan i la Mónica i jo. I després de deixar la maleta, ens en varem anar tots plegats -amb el incombustible Rafa inclòs, que també hi era al hostal- cap a La Feria del Corredor, a Anoeta (mentre hi anàvem, per la finestra del bus, vaig veure a la incansable Susanna corrent per la Conxa): i és que la meva “Mini jo” no para ni el dia abans d'una Behobia. A la Fira, trobada cordial (i foto) amb Rosa Garrido, Olga Aceña, Teresa Recuero, Francisco Polonio...
A migdia varem fer una “kedada” amb un grup de gent, que no ens coneixíem la majoria entre nosaltres (érem només tweeter-runners, de punts de connexió i procedència molt diversos, amb lligams casuals... però, això sí, tots runners); al final ens varem arreplegar uns 25 en una societat gastronòmica: tapas i pasta. Vaig anar-hi amb Susanna i va ser una vetllada molt animada i entretinguda, sobre tot amb gent com Volvoreta (Jessica), Garrafoni (Alfonso) i Mónica Petrequi .
Tarda sota la pluja amb Susanna, pels carrers del casc antic a la recerca d’un basar xinés per poder comprar-nos una samarreta de màniga llarga i una capelina, en previsió del mal tems que faria diumenge. Vaig sopar tot sol d’horeta, molt d’horeta (...més pasta). M’havia llevat a les cinc del matí, així que vaig caure rendit al llit.
Va estar plovent i xiulant molt i molt fort el vent tota la nit (des de les 4 de la matinada ja no vaig poder aclucar l’ull). Ens varem llevar tots a les sis del matí.
Com que vaig aconseguir  el dorsal per mitjà d’una cessió, em va quedar el dubte de si el xip blanc que hi havia juntament amb el dorsal era vàlid o no (ja que jo, a la organització, li havia donat el meu propi número de xip); per si les mosques, em vaig  calçar els dos, un a cada tpeu... i passejadeta fins a l’estació del tren per anar fins a Behobia.
L’ambient en arribar era excepcional: música a tope i bona, molt bona organització i sortida en el temps exacte previst (en el meu cas, a les 10:42). Fred, però més vent que fred i, contra lo previst i anunciat, sense pluja. I sortida al meu ritme, xino-xano, sense tornar-me boig aquest cop. Pel davant, uns exigents 20 quilòmetres.
L’avantatge (i la “putada”, al mateix temps) d’haver fet ja “una Behobia” és que ja saps el que t’espera a cada quilòmetre pel davant, ho tens "memoritzat"; així que... endavant. I sense pluja, però amb mooooolt de vent, sobre tot al començar les pujades. Suporto, millor del que em pensava, la primera de les tres pujades, la que ens porta fins a Ventas (km 4). I comencen els primers dels diversos “toboganets” que ens anirem trobant al llarg del recorregut.

"Los 6 del Hostal"
Al peu de la pujada al Gaintxurizketa (km 6), i a poc “d’atacar-lo” cara amunt amb la seva llaaaaarga i perllongada pendent (km 6,5) vaig prendre’m el primer dels gels, preventiu més que un altra cosa. I poc abans “de coronar el alto”, a uns 800 metres +/- ¡pata-pam! ens va caure, de cop, sense xiri-miri previ, un xàfec intens, com si algú hagués obert de cop l'aixeta, que només va durar uns 30/40 segons... però que ens va deixar calats fins el osos.
Ben xops arribem a dalt (km 8) i tornem altra cop als “toboganets”, més de cara avall que de cara amunt, fins arribar “a la planicie del Puerto de Pasajes” (Pasaia), per a mi la part més trista i feixuga de tot el recorregut, tot i que -per compensar-ho- aquest cop hi havia força gent animant, una constant durant tot el recorregut. Parada al avituallament (km 16) per prendrem el segon i darrer gel, per tal d’afrontar la duríssima (i més, a aquelles alçades de la cursa) pujada fins a Miracruz, a vessar de gent al llarg de tot els seu llarguíssim quilòmetre. Pel davant ens quedava ja només una mica més d’un quilòmetre de baixada; gir a l’esquerra, un falso llano de gaire bé un quilòmetre fins a “sortir al mar”... i d’allà un quilòmetre final ja fins a meta pel Boulevard, “a petar de gent”.
Em vaig trobar bé durant gaire bé tota la cursa, apretant les dents (i el que no són les dents) a les tres pujadetes de marras, per tal de no perdre ritme, i controlant-me a les baixades. El meu Garmin diu que només en 3 dels 20 quilòmetres (del 6 al 8 i el 16, tot coincidint amb les dues aturades pels gels) vaig anar lleugerament per sobre de 6 minuts (6:12, 6:13 i 6:00) el que em va permetre poder acabar la cursa en una bona mitja de 5:27, que vol dir ni més ni menys que el meu temps final va ser de...
1:47:53
La foto publicada avui al Diario Vasco de la meva entrada a meta.... Gràcies, "Mini jo"
(freqüència cardíaca mitja de 161 ppm). Aquest temps representa gaire bé 2 minuts menys que el de la meva Behobia de l’any passat (què, per haver-me fotut de cap en moto dimecres, no haver corregut ni un sol metre en tota la setmana, i tenir un any més, no està gens, però que gens malament); el 2012, el meu temps va ser de 1:49:45).
 
Però... hi ha hagut un seriós i lamentable inconvenient tècnic:

Recordeu la foto de dalt, “la dels dos xips”?. Doncs bé. En acabar la cursa, he anat al lloc on la sempre riallera Olga Aceña estava de voluntària per recollir els xips blancs: volia que fos ella qui me’l tragués, pequè així li havia dit a la Feria. La vaig trobar, poso el peu al calaixet i li dic:
 
- ¡ Quiero que seas tu quien me lo quite !.
I, tot rient -cóm no-, va i em diu:
 - ¿ ...que te quite el qué?
Em miro la sabatilla i... ¡ oh, sorpresa ! el xip blanc no hi era; només hi havia la brida amb el que el vaig lligar, sencera, sense trencar-se; això vol dir què el que es va trencar va ser el xip mentre corria entre el quilòmetre 10 i el 15 (últims controls oficials de la cursa en el que hi apareixen els seus tems de pas); d’això últim me’n va fer cinc cèntims via whatsApp Susanna, quan jo ja era al Aeroport esperant per tornar a casa: el puto xip que servia era el blanc i no el meu de ChampionChip, "el groc"; es veu que només van fer un canvi de titularitat del dorsal, però tot el demés era a nom d’en Mauro (el dorsal i el seu xip).
Així doncs, no tinc -per ara- temps oficial de la meva cursa d’aquest any (... ni foto oficial, ni vídeo de l’arribada).
Però, relativament, no m’importa: jo sé el què vaig fer, i en quant ho vaig fer, i això és el què a mi em val. Tot i així, avui per la tarda he escrit a la organització explicant-los el què havia passat, recolzant-me en tres coses:
-la meva lectura del Garmin, que els he adjuntat, on "se’m veu arrancant a córrer" a les 10:42, i acabant en 1:47:53
-el vídeo dels de “corriendo voy” de la meva arribada, braços enlaire, passant per sota l’arc amb el “decalatge” de temps corresponent...
-... i, per últim, la impagable foto que m’ha fet arribar Susanna: la del Diario Vasco d’avui, entrant a meta.

 Crec que amb tots aquests arguments (com diu Volvoreta) fets arribar abans del 22 de novembre, que és quan es tanquen les reclamacions, “m’oficialitzaran” la meva arribada. Per a mi és important: és la meva segona Behobia, i vull que la tercera (la del 50é aniversari) sigui millor que la primera i la segona; i, perquè això sigui així, hi ha d’haver una segona “oficial”.
No he fet una reclamació: he fet una petició a la organització.
De la cursa en sí no diré res més que no vagi ja dir l’any passat: aquesta és “La cursa”; no n’hi ha cap més d’igual a nivell competitiu; perquè la Cursa de l’Amistat, no havent-n’hi tampoc dos com ella, juga en un altra lliga, és una altra història -que vull continuar vivint mentre pugui- tot i que, per a mi, és molt més dura que la Behobia, per lo perllongat i constant de la pujada al Tibidabo.
 
Behobia és fred, és vent, és pluja, és pujades i baixades... però sobre tot, sobre tot, és gent; gent animant-te a gaire bé cada metre de cursa, sobre tot a les pujades: homes, dones, nens, molts nens, avis, avies... sents els seu alè constant, la seva escalfor, la seva “empenta”, els seus “¡aupa!”, el seu agraïment per córer “la seva” cursa.... i la Behobia és també una organització IM-PE-CA-BLE !.


 
Agrair la càlida acollida de Marcela, Mónica, Olga, Nicolás i Juan a compartir la seva mateixa habitació comunitària al Hostal (...per cert, situat a uns 50 metres de la línea d’arribada: estratègicament, perfecte!); també a Fer, l’organitzador de la trobada de tweeter-runners, per proporcionar-nos una vetllada culinària-gastronòmica genial entre “desconeguts”) i, sobre tot, sobre tot, a Susanna (la meva entranyable “Mini jo”) per la seva paciència amb mi, la seva companyia, el seu bon humor, la seva actitud sempre positiva, i pels seus ànims pre i post cursa (... i per la foto, of course !). I per ser una riallera “Mini jo” amb la seva jaqueta Tribanda !                  
I, per acabar de rematar-ho, mentre donàvem compte Susanna i jo d’un entrecot com Déu mana tot dinant, la bèstia parda” d’en Marc Márquez es proclamava el Campió del Món més Jove en la categoria reina (abans 500 cc, ara Moto GP)... i, a sobre, en l’any del seu debut a la categoria. En Maverick Vinyales s’havia proclamat minuts abans, a l’últim revolt, Campió del Món de Moto 3 i la setmana anterior en Pol Espargaró ja ho va ser de Moto 2.
Total.... 3 Campions del Món CATALANS (i perquè no hi han més categories, que si no...). Tot i això, el que continua sonant és “el himno nacional”, aquell que fa: na na, na na, nanana....
Què hi farem !.
 
Ah... i el Barça, més líder, i més en solitari, amb el Madrizz encara a 6 punts i el Atlético "una mica més despenjat"...

(C.Q.  877  86-175-702)

2 comentarios:

  1. Gracias por una muy buena descripción de la magia de la Behobia, y felicidades por la marca!
    Espero participar en la 50a, y verte allí.
    La Behobia es especial en público - genial!!! - y otras cosas. No sé si has visto esta noticia, pero yo me emocioné a olerla: http://www.diariodenavarra.es/noticias/deportes/dn_running/carreras_populares/2013/11/13/pedro_nimo_entrego_medalla_behobia_novio_fallecida_136774_2841.html.
    Saludos!

    ResponderEliminar
  2. Sí Per, la organización se hizo eco enseguida de ello.
    Y, por supuesto, nos vemos en la 50ª edición...!

    ResponderEliminar