És tot un luxe…

Sí, és tot un luxe tenir la Carretera de Les Aigües tan a tocar de casa per poder sortir a córrer, a entrenar.

Si no fos pel pal que em fot la pujada que hi ha des de casa fins a Plaça Mireia (que et deixa ja “rebentat” per tota la sortida) hi aniria ja des de casa corrent. Ja ho faig algun cop (caminant, això sí, perquè el desnivell és de collons) quan vull fer reforçament de cames, com l’altra dia. Però normalment pujo amb cotxe fins a la Plaça i arranco a córrer des d’allà.

Avui no les tenia totes amb mi. Vaig sortir divendres per la tarda i, sincerament, no creia que el meu cos aguantés una tirada al cap de només dia i mig després. Però em vaig prometre a mi mateix dissabte al vespre que avui matinaria i sortiria... a fer el què pogués.

I he matinat (per ser diumenge); a quarts de nou estava ja esmorzant, variant aquest cop l’habitual menja de galetes per un gran vol de llet amb cereals i fruits secs (per cert, de Mercadona, caixa verda, realment deliciosos) i un plàtan. I a un quart de deu ja era a dalt. I la cosa ha començat bé, perquè he trobat aparcament només arribar i, a dos quarts en punt, clavats, he arrancat a córrer.

Inicialment, el plantejament era el de “fer una sortida al trote”, a ritme de 6:00 +/- fins que el cos em digués prou. Però és que no hi ha manera de controlar-me: el primer l’he fet en 5:25, el segon en 5:06, el tercer en 5:07... i així anaven caient. 5:19 -ja superada la passarel·la de Vallvidrera-  5:11 (arribo a La Font del Mont i... mitja volta), 5:20, 5:27, 5:15, 5:18, 5:21... i acabant fent els darrers 500 metres a  4:50.

Bé, m’he trobat bé... tot i les meves pors. Tot i que, per por, algunes de les corbes d’avui , degut a la gran quantitat de grups que pedalejaven, caminaven o corrien en grup avui. Molts grups avui. Sobre el terreny “es respirava marató”, perquè es distingia clarament aquells grups que anaven a fer avui la seva TL (tirada llarga). I un d’ells ha estat el de la bona gent dels  “No Te Pares Team”  (NTP: Mónica, Cedric, Juanjo, Sergi, Elena...) tot i que me’n he assabentat d’això un cop ja gaire bé ens havíem creuat. I és que estava jo acabant, ja de tornada, la meva tirada -gaire bé arribant al meu quilòmetre 10- quan ens hem creuat; i, precisament per estar mirant el Garmin només els he vist apropar-se només “de refilón” (eren un 8 ó 9 crec); però quan ja anava per la meitat del seu “pelotón”, corrent en direcció contraria a la meva, he escoltat un crit dient:

- Txaaabiii !!!!  adeu carinyo !!!

Tot i que clarament he suposat que era la Mónica, jo he cridat també, sense aturar-me:

- Qui eeetssss?

I en dir això m’he creuat la mirada amb Elena, que tancava “el pelotón”, i ens hem saludat “a la carrera” sense aturar-nos, el que m’ha reafirmat en que eren els NTP (confirmat i requeteconfirmat després via twitter).

Així doncs avui 10,500 quilòmetres en 55:15, a un promig molt més que acceptable de 5:16. Bon presagi de cara a la Mitja Marató de diumenge vinent, tot i que em costarà aguantar aquest ritme els 21 quilòmetres, tot i que el recorregut és molt més planer i, a sobre, no només estaré competint -o sigui, “en mi salsa”- sinó que duré amb mi una bona llebre i una companyia al costat (tot i que ja tinc decidit el que, si veig “que no vaig”, els diré que vagin tirant sense mi: ja els hi ho diré, i ho acordarem així, abans de sortir).

Aquesta setmana només correré dimecres; els altres dies faré exercicis de reforçament i abdominals a casa. Perquè no tot és córrer...

Per cert, m'he fet addicte a les barretes energètiques "SOYJOY", japoneses,  de sabor poma (combinació de soja i fruita); no recordo dins de quina "bolsa del corredor" me les van donar, però "m'han enganxat").

 

Bé, Txabi, bé.  No, no m’esperava gens ni mica el resultat, ni les sensacions, de la sortida d’aquest matí.
 

¿ A veure si encara tindran raó tots aquells que em diuen que “entrenant es millora” ?

Pels que no la coneixeu, aquest vídeo us portarà per tot el recorregut de la Carretera de Les Aigües: veureu que no us enganyava pas quan us deia que corria amb tot Barcelona als meus peus... i al fons, el mar. Una passada, un luxe !

 

(C.Q.  130,2  14-25,3-104,9)