Etimologia de la paraula “Test”…

“Prova mitjançant la qual hom mesura la conducta i la capacitat d’un individu i en pot preveure, relativament, el comportament futur...”

... after  (campiona !)

Doncs bé, avui anava a córrer la Mara-test. Però no amb l’objectiu de “testar-me” de cara a la marató d’aquí tres setmanes, doncs ja està del tot clar que no la correré; tan sols faré d’acompanyant de Begoña, la periodista basca que debuta en la distància (faré amb ella els primers 14 quilòmetres i els 4 últims). No, per a mi no era uns test pre-maratonià, sinó ganes de tornar a fer una cursa de 30, d’aquelles que jo en dic “sense premi”.

Before....



El matí ha començat recollint per casa seva a   Arantxa , una companya runner, i el matí ha acabat retornant-la a casa seva, sí, però ja convertida en flamant 2ª classificada femenina de la Maratest 30km del 2014 amb un temps de 2:16:04.

Los viejos runneros nunca mueren....



Abans però, en arribar a Badalona, pels voltants del Magic he anat trobant gent i més gent coneguda, entre ells en Per (mega-Per, diria jo, al qui li vaig recollir ahir el seu dorsal) i que avui ha acabat fent 2:13, tot un carrerón. També voltaven per allà l’Olga i la Mercè, la bona gent del No Te Pares Team (Mónica, Cédric, Elena, Sergi...), en Rafa, la Teresa, la Pili, en Joan Sanchís, i -com no- la Rosa i la Marcela i els molts i molts voluntaris (Polo, Sita, Rosa, Gregorio, Olga, Wai-Shan, Rosa, Gustavo...), sense oblidar-nos de la Mar i l’Alberto Montenegro, genial speaker de la cursa.

Mónica (No Te Pares Team)

A aquestes alçades, crec que Arantxa al·lucinava amb la quantitat i quantitat de gent amb la que ens anàvem topant i saludant i/o fent-nos fotos.     L'Arantxa i jo hem escalfat una estoneta plegats, tot i que no gaire (no era molt el fred que feia- 6 graus- però no era agradable estar-se allà aturats) i poc després ja ens hem situat “en posició Rafa” a la línea de sortida (al davant de tot); des d’allà hem vist arribar (...molt justos de temps) a la Susanna i en Rubén.

Ha estat allà mateix, a la línea de sortida, palplantat com estava, quan he decidit el meu destí a la cursa en el dia d’avui: si les sensacions no eren bones, ho deixaria estar a la primera volta. Però la sortida era amb la intenció de fer-ne 30.

Tret de sortida... i en Txabi, com gaire bé sempre, que surt com una cabra boja; i mira que m’havia dit, i repetit:

- Aquesta és cursa per a buscar i anar a ritme... suavessito (any passat, ritme promig 5:44).

Però sí, sí suavessito... i uns collons !. En lloc de sortir a 5:50 (com jo mateix m’havia dit i planejat) i anar agafant ritme a mida que m’anés escalfant, la sortida d’aquesta “cabra de la Legión” en la que em converteixo en quan donen el tret de sortida, ha donat aquests registres:

4:40, 5:04, 5:07, 5:24, 5:27, 5:25

Sis primers quilòmetres (abans d’encarar la llarga recta d'anada i tornada cap a Montgat) i ni un, però és que ni un puto quilòmetre a 5:50. Però anava bé, em trobava bé.

Coneixia el recorregut de l'any passat; sabia el que em venia pel davant, així que he intentat continuar fent una cursa “a ritme”. Abans del quilòmetre 5, m’ha passat Laura, que anava bé (ha acabat en 2:28). Al inici de la recta de Mongat ja m'he creuat amb Speedy-Arantxa (anava volant !) i pel darrera m’ha atrapat -i hem anat uns quants metres junts- Pili, en el moment en que, ell ja de tornada, ens hem creuat amb en Rafa; i, poc després, amb Laura. I quan jo ja tornava de Montgat, m’he creuat –encara ells cara amunt- amb la gent del No Te Pares Team, la Susanna i en Rubén, l’Olga, la Mercè, la Teresa, en Miquel Pucurull... i és que és el què tenen les curses amb recorregut d’anada i tornada: que et vas creuant, i et pots saludar, amb gent coneguda.

Quan he donat el gir al final de Montgat (quilòmetre 8) és quan he decidit que només faria una de les voltes, que avui faria només els primers 15 quilòmetres. 

És que no anava bé?. Tot el contrari, aguantava bé el ritme ( 5:31, 5:28 ), sempre força per sota dels “pactats tàcitament amb mi mateix” 5:50. Però del que estava segur era de que, sense haver corregut ni un sol metre en tota la setmana, a la segona volta se’m farien molt llargs, durs i pesats els darrers 4 quilòmetres. I és que, avui per avui, jo encara corro per gaudir del córrer... Esforçar-me al màxim, però patir no. Per sort, encara corro més amb el cap que amb les cames.

El guanyador de la prova, en Sergi Henriquez....

I he anat tirant, només posant-me com a objectiu, com a únic estímul, el que la Susanna i en Rubén no m’enxampessin abans de que jo arribés als 15. I és que, a la recta de Montgat quan ens hem creuat, jo no els hi portava tanta avantatge, i aquest estímul que m'he autoimposat sabia que m’ajudaria a anar tirant "sense deixar-me anar".

I així ha estat en aquests darrers 7 quilòmetres, fets a  5:26, 5:30, 5:36, 5:29, 5:26, 5:22 i 5:17. De menys a més, com ha de ser !.

Com veieu, quan jo em proposo anar a 5:50... ni jo mateix em foto cas !.

I no, no m’han enxampat (anaven a un ritme més baix que el meu, suposo que per la recuperació de Susanna i el poc temps que fa que corre després d’un mes sense fer-ho). Han acabat els seus 30 finalment en 2:41.

Decebut ?. Gens ni mica. Crec que he fet el que tenia que fer, amb la poca preparació que portava. Ja tenim una edat per anar fent bestieses, totalment innecessàries. Córrer per gaudir, no per patir. I amb tot això, el meu bon temps final d'avui ha estat de

 1:20:50

corrent a un ritme promig de 5:20 que està molt, però que molt bé per a mi per una cursa de 15 quilòmetres, tenint en compte “l’excel·lent preparació” que portava (si no m’ho dic jo, no m’ho diu ningú...).

 

El fet de plegar als 15, m’ha donat temps per anar al guarda-roba a recollir la bossa i així poder veure arribar (i fotografiar) als companys. Primer de tot, el guanyador de la prova, en Sergio Henríquez, feta immediatament després de creuar ell la línea de meta.  Tot seguit ha entrat en Javi Sánchez, en un temps brutal de 2:11; després en Per, a 2:13.... I mentre l’estava felicitant no he pogut fotografiar l’entrada a meta de la meva l’heroïna del dia, l’Arantxa, perquè ha entrat a meta en un temps brutal de 2:16:04. I no només això: ha entrat a meta bé, “sobrada”; encara la recordo entrant a la Mitja de Sant Cugat, amb la cara desencaixada: avui, rés de rés, tot i que venia “tocada” per una sobre-càrrega i que, a partir del quilòmetre 11, “ha anat de cul” (vull dir que “se li ha despertat” el piramidal).

Resum del dia: bona companyia, una organització "de 10", temps esplèndid per córrer, els companys (Per, Javi, Arantxa, Laura...) han fet molt bones marques... i jo he corregut amb cap.

Què més li pot demanar aquesta “cabra de la Legión” a un diumenge de finals de febrer?.

(C.Q.  174,3  18-25,3-149)  

Part del equip de voluntaris d'avui a la cursa...



Voluntaris  ahir, a la prèvia...

Voluntàries...