TORNEN LES SÈRIES ! ! !

.

... sí, han tornat, perquè sinó “fotarem el ridícul” a Cardedeu.

Aquesta setmana només havia anat dilluns una estoneta al Club; dimarts, Champions al Camp Nou i ahir la tediosa conferència que va acabar massa tard per anar a córrer; a més a més, demà es festa, dissabte no sé on anirem... així que avui, tocaven sèries:

5 quilòmetres a bon ritme, a velocitats 12, 13, 14, 12 i 13 en 23’32’’ ; no està malament Txabi, no està gens malament.

Apa, a veure si l'enllaç que he posat serveix perquè veieu el vídeo de “cóm córrer com Déu mana”... (segueixo sense tenir ni idea de com es fa això de "pujar vídeos").

(crec que, si no apareix el vídeo en pantalla, us sortirà "clicant"a sobre el títol de l'entrada).

.

A DOS DIES DEL "PARTIDAZO"....

EM SEMBLA GENIAL . . .

... senzillament una pintada-denùncia genial !!! (ortodoxa, amb “plantilla”, per poder fer les lletres ben fetes; no us sembla?); està clar que el paio, o la paia, deuria d’estar fins els mateixos collons de que el gos -de qui sigui- se li pixés cada dia a la planta que té al costat de la porta de casa, que ha optat per la “denúncia cívica exemplificadora” (ara que potser, l’incívic, tampoc sap llegir i es quedarà igual...).

Feia dies, mesos, que havia vist el “rètol”, i no és fins ahir que vaig fer la foto; i casualment avui, algú (possiblement el mateix amo del “gos pixador”) ha tirat mà del “spray vandàlic” per -apart d’embrutar la paret- tatxar el text. (si cliqueu a la foto petita ho veureu millor...)

(a la porta d’una casa emblanquinada al carrer Sant Pau del Badalona antic...).

D’ AIXÒ, AL MEU POBLE …

… en diuen “penalti”; al meu poble, i al del costat, i al de més avall, i al de més amunt. Però no és qüestió de buscar excuses...

Ai què patirem dimecres !!!; però, tranquils/les, que el 1-2 de dissabte enfront del Madrid ens aixecarà la moral de cara al duríssim partit de tornada a Stamford Bridge. Al altra partir que s'està jugant avui, ara que ja es porten jugats 18 minuts de la segona part, el Manchester guanya 1-0 al Arsenal.

Com que està clar que guanyarem al Chelsea (recordeu, 1-2) us pregunto: vosaltres qui preferiu a Roma ? un venjatiu Arsenal, amb una “compte pendent” amb nosaltres per la final de Paris, o al insuportable Cristianito Ronaldo del Manchester United ?. Jo, sincerament, en tinc les meves dubtes a dia d’avui. Però, pensant-t’ho fredament, tan li fot: juguem contra qui la juguem... LA GUANYAREM !!!

Avui, per culpa d’una tediosa i llaaaarga conferència sobre “empresa i banca” no he pogut sortir a córrer ni anar pel Club. Se’m acumula la feina de posar-me en forma per la Cursa de Cardedeu...

“...te dejan sus herencias, te marcan un sendero y te dicen lo que es malo y lo que es bueno, pero... ni los vientos son cuatro, ni siete los colores y los zarzales crecen junto con las flores y el Sol sólo es el Sol si brilla en t. La lluvia sólo lluvia si te moja al caer. Cada niño es el tuyo. Cada hembra tu mujer. Vivir para vivir. Sólo vale la pena vivir para vivir (JMS-Para vivir, 1974).

.

SI A BILBAO LA TENEN…

… nosaltres també la tenim; tenim també la nostra “SEMANA GRANDE”, que comença aquest mateix vespre jugant i guanyant al CHELSEA en el partit d’anada de la Champions (2-1), que continuarà el dissabte, també guanyant al REIAL MADRID (1-2) i que rematarem el proper dimecres dia 6 de maig empatant amb el CHELSEA (2-2) a Stamford Bridge (amb un gol en l’últim minut d’en Dani Alves).

¡¡¡ Menuda semanita... !!!. Semanita que es veurà perllongada el dimecres següent (13 de maig) guanyant la Copa "del que te dije", també per 2-1, al ATHLETIC DE BILBAO a València.

Si surt tot tal com dic, em faig “vident” !!!

.

.

ELS FILLS …

.

Tenir fills és la millor de les coses que et pot regalar la vida. No importa cóm siguin, el què facin, el què diguin, el què assoleixin… Són els teus fills.

Però, parafrasejant una “mafaldada” (al menys en el cas del teu primer fill) tant ell com tu us llicencieu el mateix dia : ell es llicència com a fill... i tu com a pare/mare.

I, arribats a aquest punt... qui coi t’ha preparat a tu per a poder exercir de pare?, on n’has aprés ? quins criteris previs t’has marcat, si es que realment ho has fet o pensat ?...
Moltes vegades, el que són els nostres fills (per bo i per menys bo) es “culpa” nostre, dels seus pares. Per això, cada cop que sento o em ve al cap la lletra d’aquesta cançó d’en JMS, em dona molt que pensar.

Fora del “estribillo” ja per tots conegut del
“niño: deja ya de joder con la pelota...”,
si llegeixes reflexivament algunes de les sentències que fa, et deixen “tocat” i et donen en què pensar:

- “cargan con nuestros dioses y nuestro idioma....”,
- “...les vamos transmitiendo nuestras frustraciones”,
- “...nos empeñamos en dirigir sus vidas, sin saber el oficio y sin vocación…”

Us convido, tant als que ja sou pares, com als que ho sereu en breu o d’aquí uns anys, a pensar-hi.

A menudo los hijos se nos parecen,

así nos dan la primera satisfacción;

esos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.
Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que por su bien, dicen, hay que domesticar.
Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice, que eso no se hace,

que eso no se toca.
Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.
Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.
Niño, deja ya de joder con la pelota...
Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día

nos digan adiós.

..

LA MÚSICA NO TAN SOLS AMANSA A LES FERES …

.

...sinó que a més a més, a mi em permet que no em senti ni la meva pròpia respiració. Veureu.

Crònica e històricament, des de fa més de 52 “tacos”, jo respiro per la boca (com sempre dic, el meu nas només em serveix perquè no em caiguin les ulleres, ja siguin les de sol o les de veure-hi d’aprop). Tot i que el 25 de maig ja farà nou anys que em vaig operar “dels cornetes”, no m’ha servit per gran cosa: continuo semblant un peix agònic fora l’aigua quan corro.

Com que divendres passat inicialment no tenia intenció de sortir a córrer, no vaig agafar el meu inseparable iPod; i és per això que més tard, mentre corria al costat d’en Juan Carlos per la Carretera de les Aigües, vaig refermar-me en el convenciment de que no puc sortir a córrer sense música. I es que apart de la companyia que em fa mentre corro, el seu so m'evita el tenir que sentir-me esbufegar fruit del esforç, no em deixa sentir-me la meva agitada respiració mentre corro. En no portar l’iPod corria escoltant-me la meva “entretallada respiració a boca oberta” (i la d’en Juan Carlos) així com el soroll ritmic i compassat de les nostres petjades. I això em fot nerviós, molt nerviós i em crea una falsa sensació “d’anar al límit” de les meves forces, quan no és així realment. Amb la música normalment a fort volum, m’aïllo, només penso en córrer, en anar endavant “ i així no em sento a mí mateix respirar ”. M’aïllo tant, que no sé si realment escolto la música amb atenció o tan sols “està allà dins les meves orelles, al meu cap”, acompanyant-me, aïllant-me...

La música i les curses... quelcom inseparable e indispensable per a mí.

També als vespres, al llit, m’adormo amb els auriculars del meu iPod posats... i m’adormo, vaja si m’adormo; i no és sinó fins a les tres o les quatre de la matinada quant, en girar-me al llit, se’m deu clavar l’auricular a l’orella fent que em desperti i me’ls tregui (tot i endormiscat, cada nit “enrrotllo” perfectament el cable dels auriculars al voltant del iPod i el deso a la tauleta de nit... un altra dels meus rituals).

PER CERT... : L’Andrea ha tornat a fer de les seves: ens acaba de dir que ha quedat finalista del “Premi MIRAMAR” de RTVE. Ja us vaig dir que aquesta filla meva s’apunta a un bombardeig i, es clar, va sentir parlar d’aquest Premi, va preparar el seu treball i... finalista !!! (opció a guanyar 2.000 euritos del ala i a fer pràctiques a RTVE aquest estiu; el resultat, el proper dia 8 de maig al Parlament de Catalunya).

.

I AMB AIXÒ, JA ESTÀ DIT TOT.... ! ! !

El partit d’aquesta nit no ha està dels millors, ni molt menys; però un puntet és un puntet; i ara, a esperar que demà (avui ja, realment) el Sevilla “remati la feina”. Ganes crec que no els hi falten...

“...decir amigo es decir juegos, escuela, calle y niñez. Gorriones presos de un mismo viento tras un olor de mujer. Decir amigo es decir vino, guitarra, trago y canción. Furcias y broncas y en Los Tres Pinos una novia p’a los dos. Decir amigo me trae del barrio luz de domingo y deja en los labios gusto a mistela y a natillas con canela... decir amigo no se hace extraño cuando se tiene sed de veinte años y pocas pelas. Y el alma sin medias suelas” (JMS_Decir amigo, 1974).
.

DECIDIDAMENT . . .

… jo dec de tenir a dins un motor dièsel en lloc d’un cor: chaca-chaca-chaca... constant. Ni m’embalo a les baixades, ni em quedo a les pujades. Chaca-chaca-chaca...

Lo d’avui per la tarda ha estat collonut. Després d’estar tombat pel sofà havent dinat, mig endormiscat, m’he dit:

- a les sis, cap al Club a córrer una miqueta, que avui es divendres.

Ha arribat la Marta, pasades les cinc i m’ha dit:

-vas a córrer ? i li he dit que sí, però que més tard.

Al cap d’una estona, poc abans de les sis, li he dit:

- no, no vaig a córrer, em quedo per casa... Estic cansat, molt constipat, amb molts mocs... No, no hi vaig.

I uns deu minuts més tard, m’he llevat del sofà i li he dit:

- me’n vaig a córrer; arribaré cap a les vuit i mitja.

Ja dins del cotxe m’he dit:

- val, però de sortir a córrer “per fora”, amb aquesta “moquerada” que portes, ni parlar-ne. Faràs sèries a la cinta...

Arribo al Club i en Pau i l’Albert em pregunten:

- què Txabi, surts a córrer ? Anem a “les aigües”...

I els hi dic:

- no, no crec; no estic gaire fi i no he portat roba adient.

Baixo als vestuaris, buido la roba de la bossa i em trobo que, per error, hi havia posat la samarreta vermella de màniga llarga (la que em van regalar les peques per Nadal). I decididament, en no tenir excusa “tèxtil” per no sortir a córrer per fora, m’he dit:

- Txabi, cap a “les aigües”...

Com veieu, soc un paio d’idees fixes e inamovibles...

I aquí em teniu aquesta tarda, posant el motor dièsel en marxa a la font de la Carretera de les Aigües acompanyat d’en Juan Carlos, en José Manuel, l’Enric i "la noruega trotadora", la Belén (en Pau i en Xavi van a un altre ritme...). Hem anat nosaltres a un ritme força bo tota l’estona d’anada; son gaire be 4 quilòmetres i ho hem fet en 17’20’’: molt per sota del meu ritme habitual. I a la tornada, otro tanto i a bon ritme també (l’Enric tornava avui a córrer després de més d’un més i se’ns ha “despenjat”, però tant ell com nosaltres ja hi contàvem; i la Belén ha anat tota l'estona al seu ritme, amb el seu permanent somriure als llavis...).

Se’m gira feina amb la lectura a curt termini.

Aquesta Setmana Santa, amb la Marta, varem comprar-nos a Vic 3 llibres:

- El Candidat, d’en Iu Forn, per regalar-li a l’Andrea pel trajecte d’avió fins a Brussel·les i del que ja us en he parlat i ja m’he llegit.
- La invisible, d'Estella Rimington (la primera dona que va ser directora general MI-5, el servei d’espionatge britànic, i en qui, clarament, es va inspirar el personatge de “M” a la sèrie de pelis d’en James Bond). Pendent de lectura.
- La ladrona de libros, d’en Markus Zusak, del que ja he llegit 98 de les seves pàgines, però que he “aparcat” per deixar-li llegir a la Martona. Molt, molt bona pinta.

A més...
- La tia Julia y el escribidor, d’en Vargas Llosa, un llibre que m’encanta, que m’he llegit uns tres o quatre cops i que volia que l’Andrea el llegís. Com que no el trobava, el vaig comprar per Internet a una llibreria d’un poble de València. L’estic llegint.

I per Sant Jordi me’n han caigut dos més, encara per "obrir":

- La Apelación, d’en John Grisham, i

- La festa dels sentits, d’en Sebastià Serrano.

Això vol dir que estaré entretingut una bona estona.

Com diu l’espot de televisió: “llegir ens fa més lliures”. Ho crec.

Apa, a dormir, que és tard.

.

SANT JORDI …

… dia de la rosa, dia del llibre... diada de tradicions ancestrals.

Fot un dia collonut, amb un sol que espetega i això vol dir que, un any més, em quedaré sense dinar perquè me’n aniré a donar un tomb pel centre de Barcelona (les Rambles, Plaça Catalunya...) a “empapar-me” del ambient festiu de la Diada. I, per la tarda, tornem-hi, però aquest cop amb la Marta.

Passen i passen els anys, i per la Diada de Sant Jordi per a mi es com la Nit de Reis: il·lusió, esperança, alegria... (la Marta ja m'ha regalat "La apelación", d'en John Grisham, tot un clàssic pels meus "sants jordi's").

.

NO SÉ JO SI AL FINAL…

… guanyarem o no la Lliga (la vida no sempre és del tot justa amb els millors); però el que ja ningú no ens traurà mai als culers és tot i el molt que estem gaudint, i “babejant”, amb l'equip aquest temporada. Encara no fa ni 25 minuts que ha acabat el partit contra el Sevilla (ojo, el tercer classificat del Campionat) i acabo d’arribar a casa amb la imatge encara present del espectacular gol d’en “LoputoGusiluz” (minut 2’11’’), la jugada de tiralínies d’en Xavi-LoputoGusiluz-Eto’o en el segon gol (crec que no havien passat 15 minuts del primer temps), la jugada novament de tiralínies, aquest cop d’en Eto’o-LoputoGusiluz-Xavi del tercer gol (minut 3 del segon temps) i el “xurret” d’en Henry en el quart gol al cap de set minuts del quart (sincerament, jo crec que el que volía en "Tití" era centrar, no pas xutar...). Sí, val la pena -i molt- anar al camp aquest any, sí senyor.

Ahir, tocava soft-ràquet, així que després de 15 minuts a la nova bici de la sala de fitness, vaig jugar 3 partidets (a 20) amb la Susana; el resultat és el de menys però el que està clar es que si no jugues sovint, jo al menys, perds la posició a la pista i vas com una baldufa d’un costat a l’altre. Sí, vaig guanyar els tres partits, què passa ?.

Avui, i davant de la constatació de que m’estic relaxant en el entrenament (sí més no, en la continuïtat i la constància) he decidit reprendre les meves sèries; s’ha acabat això de la “carrera continua” a velocitat 12. A partir d’ara, sèries, o no corro. I les que he fet avui han estat 3 sèries de 1,5 quilòmetres, a velocitats 12, 12 i mig i 13, acabant amb un “sprintet” de 500 metres a 14 per acabar els 5 quilòmetres en 24’20’’. Si el cos m’ho aguanta, aniré poc a poc incrementant el ritme, passant sèries de 2 quilòmetres, amb intervals de 500 metres de recuperació (però sent la recuperació de -com a mínim- de velocitat 11 i mig... Uns quants dies fent un total de 5 quilòmetres, per passar després uns altres dies fent-ne 6, i després 8... i mantenir-me així. Haig d’estar en forma per Cardedeu !!!.

“...hermano que te vas a California, 121 de PAN AM. Llévale a esa muchacha que te espera olor de arpillera, aceitunas, azahar, algarrobos y chumberas, y mi navaja tripera que de vez en cuando, sólo de vez en cuando, dio un guiño al Sol. Y ahora vuela a diez mil metros sobre el mar. Pensando en ella. Queriendo llegar… (JMS-Hermano que te vas a California, 1974).
.

UN NOU REPTE, amb data fixa …

Comença el compte enrere per el meu nou repte esportiu:

la XV Cursa de la “Fira de Sant Isidre”, a Cardedeu, el proper 17 de maig.

És una carrera “mixta” (suposo que vol dir que el recorregut és d’asfalt i de terra ). No sé si s’hi apuntarà algú més del Club, però jo segur que la faré (ja m’hi he apuntat). I el motiu de voler córrer aquesta tan “llunyana” Cursa no és altra que aquest:

“... a l’arribada s’obsequiarà als participants amb una samarreta tècnica i unes ulleres esportives. A més a més amb un bon esmorzar de pa amb botifarra, begudes i postra. També hi haurà un sorteig de lots de regals preparat prèviament i es sortejarà al final un pernil i un viatge de cap de setmana per gentilesa de Viatges Tejedor entre tots els participants”.

No home, no, que és conya... Tot i que és molt “llaminer” tot el que ens donaran -botifarrada inclosa- aquest no és el motiu (el verdader motiu és no tenir que córrer la “Cursa d’ El Corte Inglés”, que és aquest mateix dia i que és massa “popular” pel meu nivell jejeje...). Espero -pel seu be- que el meu amic Felip, per un cop que corro al seu poble, em vingui a veure el paio... Li faré saber, i ai de ell que no vingui !!!.

La meva companya de feina, Irene, parirà al mes d’agost; així que per a ella és la cançó d’avui, totalment escaient i coincident amb les dates que parirà (agost):

“... se le hinchan los pies. El cuarto mes le pesa en el vientre a esa muchacha en flor por la que anduvo el amor regalando simiente. Si la vieses usted mirándose feliz al espejo. Palpándose el perfil y trenzando mil nombres en dos sexos. A su manera floreció esta primavera, para dar gracias al Sol y perfumar la vereda. A su piel de satén le sienta bien salir de paseo. Salpicar niñez en la dejadez de su balanceo. Si la viese usted frente al café jugando rayuela al atardecer, es que, a las cinco su ayer vuelve de la escuela. Y a su manera volvió al caballo y al carro, al muñeco de cartón y a los pucheros de barro. Si la viese usted cantándose canciones cuna como un cascabel que acunase un clavel en un rayo de luna. Corre Lagarto. Pon otra cama en el cuarto. A empapelarlo de azul y, en agosto, de parto.” (JMS-De parto, 1974).
.

SORPRESA !!!

.

Finalment, cap a les vuit del vespre he sortit a córrer per la Diagonal; la sorpresa ha estat en que, en dir-li a la Martona si m’acompanyava, va i em diu que sí. Total que hem agafat el cotxe, l’hem deixat aparcat al davant de la seu de La Caixa (al costat “muntanya”, ja encarat cap a Esplugues) i hem anat corrent fins a Francesc Maciá (jo) i una mica menys (la Martona). Fa relativament poc que va al gimnàs i encara no te “traça” en córrer; es cansa, li costa respirar corrent... però ja ho anirà superant amb els dies, ho repetirem. Li he dit que, ara per ara, vagi “al trote”, sense forçar rés la marxa.

“...y una noche, mientras palmeaba farrucas, se escapó Mercedes con un “curapupas” de clínica propia y Rolls de contrabando y entre palma y palma Curro fue palmando entre cantares, por soleares. Ay mi amor... quizá fue la pena, o la falta de hierro; el caso es que un lunes nos tocó ir de entierro. Pésames y flores y dos lagrimitas que soltó la Patro al cerrar la cajita. A mano derecha, según se va al cielo, veréis un tablao que montó Frascuelo en donde cada noche, a las buenas almas, el Currillo el Palmo sigue dando palmas...” (JMS-Romance de Curro el Palmo, 1974).
.

COM VEIEU …

... la meva “història” amb en Joan Manuel Serrat ve de lluny.

Perquè sí, efectivament, el vailet que hi apareix a la foto, al darrera d’en JMS, perseguint-lo, soc jo. Aquí deuría tenir uns 10/12 anys i la foto es va fer al carrer Casp de Barcelona, a la sortida de Ràdio Barcelona. Ho recordo com si fos ahir. I es que, en aquells temps (anys 67/69, no ho recordo exactament) o be amb la mare, o be amb la meva avia Rosa, o amb la tia Paqui, ens en anàvem alguns dies fins a la ràdio per assistir com a públic, en directe, al programa de Salvador Escamilla “Radioscope”, programa que -agosaradament per a l’època- en Salvador començava sempre amb un:

" Bon dia Catalunya !!! ".

Ell va ser, precisament, el primer en donar-li una oportunitat a JMS (a ell i a tants i tants d'altres de la “Nova cançó”...). Doncs bé, si la memòria no em falla (i la tinc molt selectiva la memòria a aquestes alçades) la foto es va fer sortint dels estudis de Radio Barcelona el dia en que en JMS va estrenar “Saps ?”. Va ser ja en aquella època on “em vaig enganxar” a tot el que feia, ha fet, i farà en JMS.

I va ser també, en aquella època quan em vaig fer del “Club Juvenil de Ràdio Barcelona” a on nanos d'11 a 14 anys fèiem -amb l'Escamilla un cop la setmana per la tarda- un programa de música i de novetats musicals. I, com si m’hagués estat predestinat el meu "idili" amb en JMS, va ser precissament a mi a qui li va tocar el donar la noticia per antena de que:

“...en breu, JMS treurà al mercat un LP (sí, sí, un LP.... que estem al 1969 !!!) dedicat a Antonio Machado”.

Ja ho veieu, no es una cosa recent la meva passió per en JMS (i, ara que ho penso, tampoc es gens casual la "tirada" que té per la ràdio la meva "periodística" Andrea...).

Apa, què es diumenge i toca descansar... (encara que, cap el tard, sortiré a córrer una estona per la Diagonal).

Siau !!!

.

S A U N A …. !!!

.

Ara ja feia dies que no “saunejava” (no, la rosa de la foto ja no hi era quan jo hi he anat.... cachis !!!) i el meu cos ho ha agraït, havent-ho rematat, com ho he fet, amb una llaaaaarga sessió de jacuzzi . A més, com que hi he anat relativament tard, i per la tarda -cap a les sis- no hi havia ningú pel Club: ni a la sauna-SPA, ni a la sala de fitness, ni a les pistes... ni per enlloc (llevat de la piscina climatitzada de l’entrada); hi ha un problema de infra-ocupació els caps de setmana que haurien de pensar en què fer per rentabilitzar-ho.

Avui pensava, mentre suava... des de quan fa que vas per Can Mèlich, Txabi ?.

i la veritat es que mentalment, mentre hi pensava, “m’he menjat” tot un any, perquè estava convençut de que m’hi vaig apuntar el 31 de desembre de 2006... quan la realitat és que va ser el 31 de desembre de 2005, passades les vuit del vespre.

Durant el 2006 quasi no vaig córrer; el que feia eren els exercicis per reforçar les cames que em va preparar en David Gallego, ja que tenia el projecte d’anar l’estiu d'aquell 2006 a fer el Kilimanjaro amb en Jaume, en Xavi, la Carme... Va ser per això, fonamentalment, pel que em vaig apuntar al Club: per “fer cames”. Però per a nosaltres, la crisis va començar molt més aviat i, finalment, el projecte Kilimanjaro se’n va anar a norris.

El que també feia, durant el 2006, era jugar a soft-ráquet. Però córrer, el que se’n diu córrer, poc, molt poc, i a la cinta. A més, l’agost d’aquell any em vaig operar del menisc intern (que el tenia fet pols des de feia ni sé quant). Així que la poca forma que durant el primer semestre de 2006 hagués pogut aconseguir... se’n va anar amb l’operació. Però, miraculosament, la recuperació va ser ràpida i gens dolorosa i en menys d’un més ja corria sense problemes...

Durant el 2007, l'any en que en vaig fer-ne 50, vaig començar a sovintejar el gimnàs amb el córrer (encara “indoor” però, i molt poquet); a més, l’Albert es va trencar el tendó rotulia i va quedar-se uns bons mesos “fora de joc”; i va ser “gràcies” a aquesta lesió de l’Albert pel que vaig finalment animar-me, al desembre de 2007, a fer la meva primera cursa de 10 quilòmetres (realment, no em vaig animar: va ser l’Albert, literalment, el qui em va empentar... i recordeu amb quines sabatilles vaig fer-la !!!).

10 quilòmetres !!!, ni boig; i ni en el millor dels meus somnis m’ho hagués plantejat mai... Però la vaig acabar sense gaires problemes. Fins aleshores, després de dos anys d’anar pel Club, no havia fet mai més de 3 quilòmetres seguits a la cinta; però com que l’Albert continuava “renqueante”, em va convèncer de que podíem fer-la junts (La Cursa dels Nassos 2007); mireu si anava “renqueante” el paio que la vaig acabar jo per davant d’ell... Aquella Cursa va ser el tret de sortida de la meva -fins aleshores desconeguda i inimaginable- afició per córrer; i fins avui.

2008 ha estat per a mi “l’any de les Curses”. I haig d’agrair-li a l’Albert, en Pau, als Xavi’s, en Juan Carlos, en David i a la resta de la colla el que acollissin a aquest “iaio” en les seves corredisses dels divendres, en el bon ambient que hi ha entre setmana al Club i el poder fer “pinya” amb ells a les Curses, com un més...

Més de tres anys ja... cóm passa el temps, nanos !!!.

"...del monte baja silbando viento de poniente caliente y un agrio perfume a pastos, y turbio el torrente. Y una tórtola, cegada por un Sol que muerde, se pierde salpicando la mañana preñanada de verde. ¿ Podrán, aroma y canto, correr bajo el asfalto. Podrán jugar a amarse y acunarse ?. ¿ Podrán arena y limo volver a ser camino ?... (JMS-Arena y limo, 1974).

.

.

PER AVUI, JA HEM COMPLERT…

.

Com que d’aquí una estona haig d’anar a buscar a l’Andrea a l'aeroport, que torna del seu viatge-premi a Brussel·les, després de dinar he fet una mica el “mandra” per casa i poc abans de les sis he sortit a corre altra cop per la Diagonal, però aquest cop sense arribar a Francesc Macià (he girat cua en arribar a Numància). Calculo que, mal contats, uns cinc quilòmetres...

Continuen fent-me “aquella cosa rara” les cames, als bessons, als turmells, com punxadetes d’agulla, com unes micro-descàrregues elèctriques... i més quan acabo de córrer que corrent. No sé realment què pot ser, perquè fins ara no m’hi havia trobat mai. Si en una setmana/deu dies no millora el tema, m’ho hauré de fer mirar.

“... a golpes, el badajo llamó al amanecer y a ti, camino abajo, camino del taller te llama una sirena. Ten cuidado mujer. Campesina, diecisiete años. Campesina, soldador y estaño. Campesina...
Soldar hilo con hilo y no saber porqué va el siete con el cinco y el cuatro con el tres. De sirena a sirena están mintiéndote. Campesina. Si el viento y los robles, campesina, se saben tu nombre. Campesina.
Es septiembre, y las uvas están por madurar. Aires de fiesta cantan las prensas y el lagar. No escuches la sirena y ve a vendimiar. Campesina, carita empolvada. Campesina, de recién casada. Campesina.
Tiene añoranza el rio de tu cara y de tu sed, la harina de tus manos y el mosto de tu pie. No escuches la sirena y vuélvete. Campesina. Despierta el asombro. Campesina, cantarillo al hombro...” (JMS-Campesina, 1974).
.

AIXÒ ES UNA PROVA...

.

http://www.youtube.com/watch?v=cqgKKoJaPwM

(es que no tinc ni idea de com "pujar-me" un vídeo al blog...).
.

AVUI NO TING GAIRES GANES D'ESCRIURE ...

.
... així que serà en JMS qui parli avui; el vídeo es un gran "duetto" amb la Noa (per veure'l i escoltar-lo cliqueu a sobre del títol de l'entrada...).

"...no es que no vuelva porque me he olvidado de tu olor a tomillo y a cocina. De lejos dicen que se ve más claro, que no es igual quien anda y quien camina.

Y supe que el amor tiene ojos verdes, que cuatro palos tiene la baraja, que nunca vuelve aquello que se pierde y que la marea sube y luego baja.

Supe que lo sencillo no es lo necio, que no hay que confundir valor y precio y que un manjar puede ser cualquier bocado si el horizonte es luz y el rumbo un beso.

No es que no vuelva porque me he olvidado. Es que perdí el camino de regreso, mamá.." (JMS-Soneto a mamá, 1974).

.

TOT BAIXANT (... I PUJANT) PER LA DIAGONAL

Doncs sí, ho he fet; m’ha costat decidir-me perquè estava requetebé a casa, però al final m’he decidit, tot i el nou i estrany dolor que tinc a les cames des de dilluns: es com una especia de "descàrregues elèctriques" de molt baixa intensitat -de genoll en avall i ocasionalment a sobre la cuixa- però bastant constants que, en ocasions, quasi "em fan fer figa les cames", com si em fallessin (i no, no son "rampes" es... una sensació que no havia notat mai fins ara... potser és només cansament).

Així que he deixat el cotxe davant de la benzinera del RACC (a l’acera d’enfront del Parc de Cervantes) i me’n he anat tot corrent fins a la Plaça Francesc Macià i, mitja volta altra cop fins a la benzinera: 30 minutets per fer els exactament 6 quilòmetres que hi ha. Ara que ja en tinc la referència de temps, començaré a treballar per anar rebaixant-lo poc a poc fent sempre el mateix recorregut que -al menys- penso repetir un cop per setmana.

Es un "recorregut urbà" bastant distret, perquè hi ha molta gent que va i ve corrent com tu; i també hi han els de les bicis ("a tota llet" alguns...) i els dels patins en línea, i les aceres son amples...

La putadeta es que el primer tram, els 3 primers quilòmetres, els faig en una "lleugera baixadeta" constant; però com que tot el que baixa, puja (al menys fins a certa edat...) els 3 quilòmetres de la tornada ho son en una "lleugera pujadeta" constant... (que ja no et sembla tan "lleugera"...). És en aquest tram, en el de la tornada en "lleugera pujadeta", quan el saber triar -i localitzar- la sempre reconfortant opció del: "sigue a ese culo..." es presenta força engrescadora per poder "ajudar-te a anar tirant...".

.
.

JA VAN DOS DIES EN COTXE …

.

… i així no anem bé !!!. Cada cop que vaig amb cotxe, mal d’esquena segur... Però què hi farem: avui amenaçava pluja i tenia que estar per Girona pel matí, així que no m’ha tocat altra remei.

Ahir, jornada de “trànsit”al Club: la meva intenció era trobar algú per jugar a soft-ràquet, però no hi havia ni un ànima a les pistes (serà perquè jugava el Barça ...?). Aleshores el que vaig fer va ser els meus 5 quilòmetres amb bici, un parell de quilòmetres en cinta (a 11 i 12), els exercicis de reforçament de cames (oblidats des de feia dies), alguns abdominals... i cap a casa a escarxofar-me veient als culers per la tele en el seu plàcid partit (1-1) després del molt relaxant i tranquil·litzador 4-0 del partit d’anada. I el que sembla que va estar distret va ser el 4-4 del Chelsea-Liverpool (una mica més i els “red devils” els hi foten un bon disgust als “blue”...).

I ja que estem en temes “europeus”, us ho lligo amb que l’Andrea ha començat a gaudir, des d’avui mateix, del seu premi pel Concurs Periodístic de la Unió Europea volant cap a Brussel·les, on s’hi estarà fins divendres, amb els actes preparats per a ells al Parlament Europeu, el Consell d’Europa i les distintes institucions europees (ens acaba de trucar fa una estona des del luxós hotel on els han ficat...).

Ara, quan acabi d’imprimir uns temes del despatx, marxaré a córrer una miqueta per la Diagonal. Agafaré el cotxe, el duré fins a prop del Palau de Congressos de Barcelona i m’arribaré corrent Diagonal avall fins on cregui que tinc forces per tornar; haig d’agafar el cotxe perquè, des de casa, des d’Esplugues, es un autèntic conyás arribar-se fins a la Diagonal amb l’scalextric que hi ha muntat (si no és baixant i -sobre tot- pujant pel Cervantes, que “no me apetece ná, de ná de ná...”).

Apa, a sopar de gust !!! (quan toqui).

Per cert, la cançó d’avui va “per la meva farmacèutica favorita” i la seva nou nascuda Glòria, que tants bons moments ja li està donant... Es una cançó per quan la Glòria tingui uns tres anyets i ella l’hagi de llevar per dur-la a la guarderia... En JMS li va dedicar a una tal "Ágata Albero", la filla d'algun amic seu, suposo... Diu així:

“… y bueno, pues, un día más que se va colando de contrabando. Y bueno, pues, adiós ayer y cada uno a lo que hay que hacer. Tú enciendes el Sol. Tú tiñes el mar y tú descorres el velo que oscurece el cielo, y tú ve a blanquear la espuma y la nube, la nieve y la lana, y tú conmigo a cantar la mañana. Tú a dibujar el trigo y la flor. Tú haces de viento, dales movimiento y tú les das color. Tú amasa los montes. Tú al pozo a baldear y tú, conmigo y el gallo, a cantar. Que hay que empezar un día más. Tire p’alante que empujan atrás.
Y póngase el calcetín paloma mía y véngase a cocinar el nuevo día. Todo está listo, el agua, el Sol y el barro, pero si falta usted no habrá milagro. Si le falta usted a un mundo enfermo y con canas quién va a hacerle la cama y quién le peinará frente y quién le lavará la cara si falta su risa para echarlo a andar. Venga conmigo y el gallo a cantar. Que hay que empezar un día más. Tire p’alante que empujan atrás. Y póngase el calcetín paloma mía y véngase a cocinar el nuevo día. Todo está listo, el agua, el Sol y el barro, pero si falta usted no habrá milagro.” (JMS-Canción infantil… para despertar a una paloma morena de tres primaveras, 1974).
.

AVUI, NOMÉS "UN SURTIDET" DE FOTOS DE LA CURSA ...

Decididament, i a la vista de les fotos, lluïen molt més les samarretes vermelles de l’any passat que les “soses” blanquetes d’aquest any, oi que sí ?.

La selecció de fotos està posada aquí del final de Cursa al principi d’aquesta (si cliqueu a sobre les fotos, les veureu "en gran"..).

Només una reflexió per a la Belén, a compte del comentari d’ahir en el blog. Parlava ella que la cançó més adient per cloure la reflexió que us feia sobre la classe política aprofitant la recomanació del llibre del Iu Forn “El Candidat”, era la cançó “Algo personal” d’en JMS; i em detallava una part de la lletra d’aquesta, un dels trossos més memorables de la cançó; però la Belén se’n va menjar algunes parts d'aquesta llarga i genial parra fada... Per a tots aquells que no conegueu la cançó, aquí teniu -complert- el tros on es reflexa perfectament cóm un polític pot dir un munt i munt de coses “en una mateixa entrega”, entrelligant-les entre sí... per no acabar dient res, absolutament res: un autèntic monument al absurd. Diu així:

“..pero, eso sí, los sicarios no pierden ocasión de declarar públicamente su empeño en propiciar un diálogo de franca distensión que les permita hallar un marco previo, que garantice unas premisas mínimas que faciliten crear los resortes que impulsen un punto de partida sólido y capaz de este a oeste y de sur a norte, donde establecer las bases de un tratado de amistad que contribuya a poner los cimientos de una plataforma donde edificar un hermoso futuro de amor y paz...” .

¿ no em direu que no és fantàstic el poder arribar a dir tantes i tantes coses en una mateixa parra fada… però sense haver dit res, absolutament res, oi ?. Coses de polítics...

Siau !

.

UNA RECOMANACIÓ...

.

Be, dilluns de Pasqua; dia de descans, de relaxació, de preparació per a la curta setmana que ja hem començat sense ni adorna-nos-en (dues setmanes seguides d’activitat parcial: 4 dies de feina aquesta... i l’anterior de 3, ja que vaig agafar-me com a festa el matí de dijous !!! cóm ha d’anar be el país ?).

Aquest matí finalment he anat amb la Martona i en Roger a Can Mèlich a fer una mica d’exercici. En el meu cas 5 quilòmetres en bici, abdominals, i molts, moooolts estiraments, perquè aquests darrers dies molt de córrer, però poc d’estirar.

Per la tarda -desprès de la reglamentària i obligatòria “siesta” en dies festius i d’inactivitat com el d’avui- m’he llegit d’una tirada i en un parell d’horetes (cap mèrit en ser de només 186 àgils pàgines):

EL CANDIDAT, Iu Forn – Ed. Ara Llibres, SCCL (Amsterdam Llibres).

Recomanable, terriblement recomanable. Satíric com pocs amb l’entorn polítics i els polítics en sí mateixos. I, si ho penses fredament en acabar, és vergonyós el que això sigui així com és. Repeteixo, molt recomanable. Hi ha fragments impagables, com per exemple, aquest exercici de eufemismes que fa:

“... com m’agraden els eufemismes !. Una crisi econòmica de mil parell de collons és una "desacceleració". I si és molt bèstia llavors es una “desacceleració accelerada”. O també pot ser un “fort descens del creixement”, o una “contracció”, o la que més m’apassiona: “un creixement negatiu”. Creixement negatiu, la matemàtica feta impossible gràcies al llenguatge!. In-su-pe-ra-ble !. I referit a la industria també tenim el “creixement sostenible”, el “creixement amable” i el “creixement de qualitat”. Que visquin els eufemismes !. Les putes són “treballadores del sexe” o “proveïdores de plaer”. La sequera és una “disminució de precipitacions”. Un transvasament és una “captació puntual d’aigua” o, millor encara, una “interconnexió de conques hidrogràfiques”. Els iaios son “sèniors” i els solters són “singles”. Els nens superdotats són “nens d’alta capacitat”. Un solar ple de merda, rates, herbes i deixalles és un “espai hostil”. .... els que van a la feina a tocar-se els ous tot el sant dia són “treballadors que mantenen uns nivells de productivitat per sota del que seria desitjable”. Ningú no menteix sinó que “falta a la veritat”. La brossa o merda és un “residu sòlid urbà”. Els pisos de 30 metres quadrats són “solucions habitacionals”. A Sevilla l’Ajuntament va arribar a qualificar un embús de trànsit com a “angosturas puntuales en articulaciones estratégicas del viario” (sic)...”.

(per cert que els dibuixos d’en Batllori, el “ninotaire” de La Vanguardia, estan a l’altura del text que se’ns presenta...).

Avui, en JMS descansa...
.

JA SOC AQUÍ . . . ! ! !

.
Està clar que com a “pitoniso” no em guanyaria la vida (quina primera part dels culés, renoi !!! quin 4-0 més majestuós....). D’això ja han passat 4 dies (i si no va haver cap “cantada” d’en VV va ser perquè els alemanys no van xutar a porta en tot el partit, que consti...).

Avui, diumenge al vespre, ja de tornada a Barcelona. I sí, he fet els deures i m’he entrenat aquests dies de Setmana Santa (tot i el fotut mal temps que ens ha fet…). Ni jo mateix m’ho acabo de creure...

El dijous, jornada de descans; però divendres al matí ja me’n vaig anar, corrent, a fer el recorregut Sant Julià - Vilalleons - Sant Julià (8 quilòmetres i pico), amb l’anada lleugerament ascendent tota l’estona fins arribar a Vilalleons. Com sempre, entre el quilòmetre 2 i el 3 “bajonazo” (m’ofego, em costa respirar... però després se’m passa i recupero el meu ritme de respiració). Recorregut total en 45 minutets, sense forçar.

Divendres per la tarda, contra el que el cos em demanava (descansar) vaig fer una miqueta la cabra per la muntanya: Sant Julià - Santuari de Puiglagulla - Sant Julià, anant per la carena; 10 quilòmetres en total, mal contats a la baixa: 46 minuts per fer la pujada, entre caminant i anant “al trotecito”, i només 30 minutets a la baixada, tot i estar plovent i fent la baixada tota l’estona corrent. Content pel temps i les molt bones sensacions a la baixada (tot i el parell de “relliscades” que per poc van donar amb els meus morros per terra, amb lleu torçada de turmell inclosa...). Les meves ASICS també van respondre bé per muntanya...

Avui al matí, caramelles. I, a mitja tarda, tornada a Barcelona.

Com que la Martona i en Roger estan per aquí, demà els engrescaré per anar per la tarda al Club a fer uns partidets de soft-raquet, o fer màquines, o cinta... No sé, ja veurem.

Apa... siau !!!

"...puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés i llogar fins la guitarra per diners. O trencar la meva imatge com si fos de guix o jugar-me l'esperança al set i mig; però no pas aquest poema volador i petit. Gust d'amor, color magrana que he escrit pel meu amic. Ets bo. Ets dolç. Ets mascle. He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir, i a les ales la primavera, que ja e és dir. He pujat on la neu crema, he caigut al sot. Demaneu-me el que vulgueu, que tinc de tot, però no pas aquest poema, volador i petit. Gust d'amor, color magrana que he escrit pel meu amic. El bo. El dolç. El mascle..." (JMS-Per al meu amic, 1973).

.

.

A PER ELLS ... !!!

( ... a pels del Bayern de Munich, vull dir).
.

SETMANA DE PASQUA . . .

... de descans ? què va !!!.

Avui al vespre… Champions, amb el super-match Barça-Bayern. Partit al Camp Nou que, per primer cop en 25 anys, veuré acompanyat de la Marta, gracies a un monumental “despiste” d’agenda d’en Nacho, que va avançar la seva marxa de vacances pasquals sense comprovar si podia o no marxar en dimecres... (i no, evidentment no podia, està clar; per això tenim el seu carnet).

Demà al matí, Marta i jo marxarem cap a Sant Julià de Vilatorta, amb la sana intenció de “no fotre ni brot en cinc dies”, de dijous a dilluns. Tret es clar de la caminada i les “corridas”... I m’explico, mal pensats.

La caminada des de Sant Julià fins als Santuari de Puiglagulla, anant per la carena, muntanya amunt (caminant) i muntanya avall (corrent), com ja he fet durant tot l’estiu passat dia sí, dia no. Espero que la Marta m’acompanyi divendres a fer-ho.

Les “corridas” seran els 9 quilòmetres que hi ha -anar i tornar- des de Sant Julià i fins a Vilalleons, trotant per carretera. Voldria fer-ho dijous i dissabte o diumenge (18 quilòmetres en total). I es que, o entreno de manera constant, o “ no avançaré” en els meus temps i em quedaré “clavat” en els meus ja habituals 48’- 49’... i jo vull arribar a 47’ i, després, anar baixant poc a poc aquests temps. Per tant, haig de ser constant i recuperar els exercicis de força de cames.

No m’emporto l'ordinador per aquest dies, així que “descansareu” de mi fins ben be dilluns proper al vespre. El que sí m’emporto son les meves ASICS i les meves “Salomon” de muntanya...

Els meus pronòstics:
- Avui.................Barça 3 - Bayern 1 (amb “cantada” d’en VV)
- a la tornada..... Bayern 2 – Barça 1 (gol de Messi faltant 2 minuts per acabar...).
- i, per aquest dies pasquals, igual no foto ni un quilòmetre, que em conec !!!.

Apa, fins la tornada .... !!!

.

CONTINUEM SENSE FOTOS DE LA CURSA DELS BOMBERS . . .

.

… perquè ni en Pau “ha fet encara els deures”, ni la gent de l’organització les ha penjades a la web.

Així les coses, poc més per explicar-vos avui, si no es que he anat al club a fer el que en Pau denomina “recuperació activa”: un quart d’hora en bici -5 quilometrets de res- i un parell de quilòmetres a la cinta, a ritme suau, “al trote”....

Per tant, us deixo aquí una altra de les meves cançons preferides d'en JMS... I es que (apart de per ser una cançó molt "dolça") en ella m’hi veig, m’hi sento, molt reflectit, molt identificat, com si jo mateix l’hagués escrit, vessant en ella els meus propis sentiments i emocions. Perquè la meva generació (els de 1957) varem tenir “una mestra”, una “senyu”... Us parlo de la meva etapa escolar de quan jo tenia 10, 11 i 12 anys i feia el preparatori, i el primer i el segon de batxillerat, del antic batxillerat, del meu; us parlo doncs dels anys 1967, 68 i 69.

La meva mestra, la que ens ho donava quasi bé tot (mates, geo, història, natus ...) es deia Mari Carmen i era un àngel, un autèntic àngel, del que jo estava perdudament enamorat, tota la classe ho estava... Molts anys després, a ran de la sortida de la cançó, però ja cap al 1979 ó el 80, vaig escriure-li una carta intentant, en va, poder-la retrobar, tornar-la a veure, i poder trobar una estona per tornar a parlar amb ella, recordant aquells anys... però no hi va haver cap resposta. Com diu una altra cançó d’en Serrat, encara que no amb la mateixa connotació: “...ella qui sap on es, ella qui sap on para”. La meva mestra, la meva "senyu", s’ha esvaït, però després de tants i tants anys continua ben viva en els meus records més íntims i estimats; per això m’esgarrifo quan sento parlar del descrèdit i el poc -per no dir la manca absoluta- de respecte, en general, dels nanos cap els seus mestres actuals....

A la seva part final, la cançó diu així :

“... i si mai penseu en mi, mestra, que dels vostres ullets blaus hi neixi sempre aquella pau que feia un xic més dolça l’escola i no se us faci un nus la gola dient: què han fet...? on han dut el meu grapat de menuts...? perquè vos no sabíeu, mestra, que el mon és el mateix, que l’home és el mateix però no es el mateix, el perfum de vostè, ai! mestra, que l’aire del carrer” (JMS-Cançó per a la meva mestra, 1973).

.

I, PER FI, LA CRÒNICA DE LA CURSA...

.

Com sempre, un dormir inquiet el de la nit passada. I no només perquè venia del sopar de casa d’en Nacho (on, per si em trobava -com ja comença a ser costum- als Mossos o a la poli local d’Esplugues en arribar a casa, només vaig prendre Coca-Cola i una copeta de cava), sinó pel clàssic neguit previ a cada cursa.

El despertador no ha arribat a sonar a les 07,45 perquè a menys vint-i-cinc ja m’havia llevat i començat el ritual:

· una dutxa ràpida
· les torrades amb oli i pernil dolç, acompanyades de dos gots de suc de taronja
· el plàtan
· i el cafè amb llet (doble de cafè), amb mel i cereals,
· i vestir-me sense fer soroll, per no despertar a ningú a casa.

La cita amb els companys era a les 09,15 al costat de l’arc de sortida, però jo ja hi era poc desprès de les vuit i mitja... al igual que en Marco i el seu nebot.

Què n’és d’engrescador l’ambient previ a la Cursa dels Bombers !!!. A mida que avancen els minuts van arribant corredors i més corredors; uns de sols, d’altres -la majoria- en grup o grupets... i fotos, moltes fotos. I música, música a tota castanya.

A l’hora més o menys prevista han arribat en Pau, en Xavi, l’Albert, en Juan Carlos... El “fotògraf no-oficial-però-sí-oficiós” del Club -el pare d’en Pau- ha immortalitzat el grupet i, al cap de poca estona (i portant tots els nostres braçalets GROCS de menys de 40’... ja us explicaré això un altra dia) ens hem endinsat al nostra “corralito dels privilegiats per temps”; darrera nostre quedaven, amuntegats, els altres -més o menys- 17.000 corredors. Escalfament sobre el mateix terreny, compte enrere i... en marxa !!!.

... en marxa tot, menys el meu crono, perquè m’he fet un embolic en passar per sota l’arc i no he pogut posar-lo en marxa, alentint per aquest motiu lels meus primers tres-cents/quatre-cents metres mentre tractava d’arreglar-ho; al no estar-me possible m’he dit:

-doncs millor, així no t’estressaràs mirant un cop i un altra el crono.

He corregut, com sempre, a ritme de dièsel, constant... inclús pel “falso llano putadita de subidita” del Paral·lel, mentre l’iPod acompanyava i compassava les meves passes.

Desprès d’un inhabitual avituallament als 4 quilòmetres, m’apropava ja a la cruïlla d’Urgell amb Gran Via. Allà m’esperaven per veure’m passar la Marta, la Martona i en Roger. Com sempre, he tingut que ser jo qui els veiés primer i els hi fotés el crit perquè em localitzessin entre els milers de samarretes blanques que se’ls hi venien a sobre i que així la Martona em pogués fer la foto que hi ha a la primera de les entrades post-cursa d’avui.

Com sempre, la Gran Via llaaaaarga i tediosa. I jo, continuant a ritme diesel. El crono lluminós parcial situat als 5 quilòmetres (gràcies, organització) m’ha fet veure que “no anava del tot malament”, així que he anat tirant, com sempre, “amb el rotet pujant-me i baixant-me” i es que no hi ha manera de que pugui beure mentre corro, collons !!!. He estat des del 4 i fins al 6 i mig que si surt, que si no surt.

La baixada per Marina, ben enllumenada pel sol (ja començava a fer força calor i produint alguns estralls entre els corredors); a partir d’aquest tram, ja m’han començat a avançar menys corredors (des de la sortida i fins aleshores havia estat una constant...). Gir per Ausiàs March, baixada pel Passeig de Sant Joan, bon ritme.... Ronda Sant Pere, segueixo aguantant-lo...

En girar per Plaça Urquinaona, tinc la mateixa visió que l’any passat en desembocar a Via Laietana: veig una immensa "taca" (de color blanc aquest any) de corredors davant meu que ho emplena tot, des de la Plaça fins a Correus. Accelero una miqueta, o millor dit “avivo el ritmo” aprofitant la baixada de Laietana; ja només em resta 1 quilòmetre i mig...

En arribar al final del tot de Via Laietana (a besar de gent a les voreres) i just uns metres abans de girar a l’esquerra per encarar la línea d’arribada, he fet una de les tonteries més grans que se’m han pogut ocórrer fer:

en aquells moments anava sense la gorra posada (que portava a la cintura, per dins dels pantalons, des de poc després del quilòmetre 4). He decidit que volia creuar la meta amb ella posada, així que l’he agafada per la visera i... patatam !!! em cau la gorra pel terra. Amb els tretze mil paios que portava al darrera, corrent, no se’m acut una altra cosa que parar-me, ajupir-me i agafar-la, amb el perill de que -com a manada de búfals- la massa em passés per sobre i m'esclafés... Però no, hi ha hagut sort , l’he pogut collir i posar-me-la sense que se’m enduguessin pel davant i enfilar la recta d’arribada.

A aquelles alçades de Cursa, i sense crono, no en tenia ni idea de cóm anava, així que ha estat un tant decebedor el entreveure allà lluny, a uns poc menys de 500 metres, el crono marcant 47 i pico... Però llavors ha sonat a l’iPod la meva estimada Amy i el seu “Back to black”, que ja m’ha acompanyat fins a creuar la meta (l’any passat havia estat “She’s a maniac”, de la peli “Flash dance” la darrera “cançó de cursa”).

Tot i el “decebedor” temps, l’alegria i la satisfacció es igualment intensa e immensa quan creues per sota l’arc entre els incessants pii-piiiii-piii-pi-piii.... del munt de xips que es disparen dels molts companys que creuen amb tu la meta.

Onze menys deu del matí: això, per aquest any, ja s’ha acabat. Com heu vist a l’entrada anterior en el blog, molts bons temps dels meus companys (suposo que d’en Marco també, però no ho puc saber del cert... perquè no sé el seu cognom !!!). I bé també el temps d’en Sunyé, amb els seus excel·lents 42’03” (era sense “r”, oi company?).

Ja falten menys de 365 dies per la Cursa del 2010, en la que intentaré assolir, com a mínim, el mateix repte d’avui: baixar de 47’.

Ho sabreu en el seu moment...

(son les set del vespre; en Pau "encara no ha fet els deures", no ha reaccionat a temps, així que no hi ha fotos...).

.

SEGON " FLASH INFORMATIU " . . .

.
Temps oficials dels Runner’s de Can Mèlich:

(total corredors que han acabat la Cursa: 14.984 ; el darrer d'ells l'ha acabada en un temps de 1 hora, 27'10'')

Xavier CELMA - lloc 665, temps 39’05’’ promig de 3’55’’
Albert BARRACHINA - lloc 900, temps 39’52’’ promig de 4’00’’
Pau ARAGONÉS - lloc 1413, temps 41’30’’, promig de 4’09’’
Jose ORDOÑEZ - lloc 1659, temps 42’12’’, promig de 4’14’’
Juan Carlos DEMINGO - lloc 3590, temps 45’26’’, promig de 4’33’’
Mercedes MÖLLER - lloc 3736, temps 45’41’’, promig de 4’35’’
Yolanda NEBOT - lloc 5199, temps 47’42’’, promig de 4’47’’
Txabi ALBERT - lloc 6377, temps 49’14’’, promig de 4’56’’ (... que és el meu quart millor temps, però un fluix temps...)
Artur ALMELA - lloc 7279, temps 50’26’’, promig de 5’03’’
Ramón LÓPEZ - lloc 7831, temps 51’10’’, promig de 5’07’’

Felicitats a tots…!!!

(en especial al Juan Carlos, que ja és molt, molt a prop, dels seus somiats 45’).
.

PRIMER " FLASH INFORMATIU " d'URGÈNCIA DE LA CURSA . . .

P U N T X A D A . . . . !!!

L’objectiu ambiciós dels meus 47’ ha quedat ben lluny de la realitat: segons SMS rebut de l’organització (a les 12,05 o sigui, poc més d’un hora d’acabar jo la cursa… una passada d’organització, no creieu ?) el meu temps d’avui ha estat de . . .

49,14 . . . . . o o o h h !!!.

el que em falta corroborar és si es “temps oficial” o “temps meu REAL”, perquè jo crec que he fet 48 llargs (i dic “crec” perquè no sé què coi he fet amb el crono, que no l’he posat en marxa en condicions, cosa que no m’ha permès anar-me controlant el temps real quilòmetre a quilòmetre... però que, per altra banda, m’ha permès no anar “estressat” controlant-me constantment els temps parcials (en el quilòmetre 5, però, sé que anava en un temps de 24’20”, gens malament, gràcies a que l’organització ha col·locat un crono parcial a mitja cursa).

Per cert, novament .... TRIOMF ÉS MASCULÍ; ha guanyat el mateix atleta, casualment africà, que l’any passat (quina "parida" que s'han muntat aquests de Nike aquest any...). El que no sé encara es en quin lloc ha arribat la primera noia i amb quina diferència.

Rés més per ara.... me’n vaig a dinar d’aquí una estona i per la tarda ja farem “la crònica” com Déu mana... (i si en Pau s'afanya, amb fotos incloses).

..

EM SEMBLA …

.
... que "l’he cagat", i mai millor dit.

Així que com diria, de la foto annexa, el vostre amic Aznar :

" disis mai frien ".

I es que com que continuava fent-me mal l’esquena (puto cotxe !!!) i amb molèsties al maluc esquerra, aquest matí després d’esmorzar m’he pres la meva “fórmula màgica” infalible per aquests casos:

un Normulen (antiinflamatori) i un Myolastan (relaxant muscular),

“condimentats” amb el protector d’estómac (un Omeprazol). Però es veu que aquest cop el cocktail no ha funcionat perquè (per dir-ho finament) m’ha produït un “desarreglo estomacal” que esperem que no m’obligui a córrer demà amb un “dodotis”, encara que sigui marca Nike... o potser ha estat el pesto que m’he fotut amb els tortellini d’espinacs i formatge fresc que m’he pres per dinar...?. Vete tú a saber. I a sobre, aquesta nit, “sopar d’aniversari” (veient el Valladolid-Barça es clar...)

La que m’espera demà si això no s’atura !!!.

A mig matí he sortit a “estirar les cames” pels voltants de casa. Tinc el nas ben tapat i em costa respirar, però de cames vaig bé; això vol dir que demà hauré de tirar de Utabon o tornar a desenterrar les “tiretes del nas", perquè sinó m’ofego i vaig amb la boca desencaixada tractant d’agafar aire, com un peix fora l'aigua.

Quan escric això falten ja menys de 16 hores per la sortida de la Cursa... cursa que correré finalment amb les meves velles i estimades ASICS; però no tot serà “vell” (a part de mi i de les sabatilles): estrenaré els pantalons que em vaig comprar ahir, que son com els coulotte que porto normalment però més curts del camal, i els nous “mitjons d’estiu”.

Ja falta menys !!!

“...que volin els falciots no vol dir que ells esquitxin el mar d’homes i barques i li plategin el llom de mirall clar; que volin els falciots tant li fa al mar... que volin els falciots no vol dir que s’hagi de brodar el cel de llumenetes o que es pinti la lluna un quart creixent; que volin els falciots tant li fa al cel..” (JMS-Els falciots, 1973).

.

PRIMER DIA EN MOTO . . .

… en tota la setmana; amb el que m’emprenya tenir que agafar el cotxe, me’n he fet un fart aquesta setmaneta.

A més d’agafar la moto per primer cop, he aprofitat per deixar-la al taller al migdia perquè li fessin la revisió (em vaig saltar la “recomanada” als 5.000 quilòmetres i els he dit que, amb vuit mil i pico que portava, em fessin ja la dels 10.000). Com es nota que estan “sota mínims” de feina els del taller, sent com és un servei oficial Triumph: els hi he deixat -sense cita prèvia de cap mena- poc abans de les dues i mitja, i a les sis i quart ja m’enviaven un SMS dient-me que ja estava llesta i el què valia. Quelcom impensable abans de la fotuda crisi.

Aquesta foto es d’un projecte de cartell/senyal de tràfic que els que anem en moto voldríem veure aviat col·locat als carrers de les ciutats, la de Barcelona al menys, per poder permetre’ns circular pel carril bus-taxi. La idea (ja d’en Maragall com alcalde, però que no va arribar a tirar finalment endavant) l’ha “ressuscitat” ara el PP d’en Fernández Díaz. Tant li fot, es bona. Que prosperi.

Avui torno a estar en plan Romario i el seu: “estou cansaaadu...” així que tampoc he fet res de res; a veure si demà al mati em llevo amb ganes i surto a fer unes carreretes pel voltant de casa encara que sigui...

Perquè... ja tinc la Cursa a sobre !!!.

“...per això torno sovint al paratge on es fa dolç l’oratge per sentir Venus a la vora on la vida s’olora, on la pell se m’enlaira i jugo a la xarranca amb set núvols i l’herba pregunta pels amics i per les orenetes que han fugit mentre em fa pessigolles entre el cor i els dits” (JMS-Caminant per l’herba, 1973).

.

ESPERO . . .

… confio i desitjo que hi hagi una “versió noia” d’aquesta targeta que hi havia dins la “bossa del corredor” dels nois que m’han donat quan he anat a recollir la samarreta.

Aquests de Nike s’han muntat aquesta Cursa dels Bombers 2009 com una espècie de enfrontament “nois contra noies”. No sé realment què pensar del fet de la “compensació de temps” (aquest 3 minuts i 56 segons que una desena de noies "d'elit" sortiran abans que els nois d'elit); no sé, si jo fos noia, si m’agradaria o no.

Lo fotut es que si finalment la cursa no la guanya una noia, alguns encara muntaran més conyeta amb el “... ni donant-les quatre minuts d’avantatge”. I, si guanya una noia, s’hauran de sentir el: “...es clar, sortint quatre minuts abans jo també”.

En un altra ordre de coses, faig -ara i aquí- una aposta personal:

No he vist la samarreta de les noies (tan sols sé que és vermell-granatós, perquè era el color que portaven les noies dels mostradors) com tampoc he vist la seva bossa de paper. A la nostra samarreta, i a la bossa, (a part del "corre tio, corre") hi apareix la llegenda:

.........“Triomf és masculí”.

Doncs aquesta es la meva aposta: jo dic que a la samarreta de les noies, i a la bossa, hi posarà:

.........“Victòria és femení”.

A veure si l'encerto (al menys sembla molt coherent, i és el que jo hagués contraposat a la “fanfarronada” masculina...).

Avui, com estava previst, descans (per cert, no para de ploure, collons...). Demà alguna coseta farem, suau. I dissabte, la nit abans de la cursa -i després d'haver pasat abans una bona estona a la sauna- tinc sopar d’aniversari a casa d’en Nacho (espero poder no anar-me’n a clapar gaire tard...).

“...francament, m’hauria agradat molt més que hagués estat primavera i que la primera fóra aquella nina rossa, prima i pigada que cada tarda pujava amb mi al tramvia quan el jorn s’adormia. Francament, m’hauria agradat molt més que el teu cos fart de “deu duros i el llit a part”, però això va com va i en aquell temps no em van deixar triar; i no em sap greu, ni em fa vergonya que fos en la teva pica el meu bateig d’estimar. Tu vas ser honrada i sincera, i la primera de segona mà” (JMS-La primera, 1973).

.

JA LA TINC . . . !!!

… i el seu color aquest any es: BLANC !!! (misteri desvelat; el d'elles, VERMELL); el dorsal que m’ha tocat, com veieu, ha estat el 2271.

Com sempre, "he fet de les meves” en anar a recollir-la:

1 – Una cua enoooorme per la recollida de samarretes de la talla “L” (la que jo em vaig demanar en fer la inscripció). Solució per no fer cua: posar "cara de bé degollat" davant del mostrador de les samarretes talla XL (sense cua) i “camelar-me” a la noia perquè m’atengués, i em donés una talla “L” sense fer cua...

2- Tant la he liat xerrant, que ja quan me’n anava li he dit: “ei, que em falta la “pulsereta per temps...” i, directament i amb tot el “morro” li he dit: “es aquesta, la de menys de 45’...”.

Total, que ho he enllestit tot en menys de 4 minuts i, a sobre, m’he avançat “tres corralitos” de sortida per temps (jo era dels de "menys de 49' "), amb la qual cosa podré sortir des de molt més endavant i agafar ritme molt més aviat.

Ahir, podria haver fet meva la famosa frase d’en Romario, aquell jugador "de dibuixos animats" que deia en Valdano, i que deia sempre: “estou cansaaadu....”; i es que sí, em noto cansat, sense esma, sense gens de ganes d’entrenar, de posar-me a to per la cursa. Confio, espero i desitjo que, com sempre, “el fervor de la competició, la pujada d'adrenalina” em desperti i faci que em surti una bona cursa; ja os he dit més d’un cop que a mi el que m’agrada es competir, les curses, i no pas el entrenar; per exemple: veig del tot impossible el fer la distància d'una mitja marató -els 21 quilòmetres i pico- a la cinta i, en canvi, ja ho vareu veure: sense haver fet mai, ni de lluny, més de 10 quilòmetres, la vaig acabar, i en un temps més que “decent”. Total, que ahir, a la cinta, 4 quilòmetres de res, 3 a velocitat 12 i el darrer a 14, estiraments i uns quants abdominals. Però m’avorria i em notava “aromariat”...

Avui, descans.. o potser, si no plou gaire, m’arribaré des de casa fins a La Creu i tornar. Ja veurem.
.

QUÈ FALSAS SON . . .

... les primeres impressions !!!.

Aquest matí, baixant de Figueres i a punt d’entrar a Girona per la N-II, caminant pel voral de la carretera, m’he creuat amb el personatge de la foto, una dona d'uns 70 anys, vestida de "nazarena", amb una corona que volia ser d'espines al cap.

Primera impressió:

-“ la gent està molt penjada...”.

M’he aturat una mica més endavant per fer-li una foto... Però, quelcom no quadrava. He vist que un home, més o menys de la mateixa edat que ella, parava el cotxe, baixava i li parlava. Ella tenia la mirada com perduda... no semblava escoltar-lo i ell, al cap d’una estona, ha pujat al cotxe i l’ha aparcat a uns metres de on ella estava aturada. Jo, al cap d’una estona he posat el cotxe en marxa i he parat al costat del home; amb la finestreta baixada li he dit si passava alguna cosa, que si el podia ajudar. I llavors ho he sabut:

-“ no, nada, tranquilo, no se preocupe por ella; es que hace un año, en este punto, un coche mató a nuestro hijo y la Justicia no ha hecho nada hasta ahora... Por esto ella viene aquí muy a menudo, para tratar de llamar la atención, para ver si así la Justicia es justa y atienden nuestro sufrimiento...”.

Li he dit si tenia inconvenient en que escrivís alguna carta a algun diari, posant la foto i exposant el seu cas... i m’ha dit:

-“ bueeeeno... si quiere, aunque ya hemos salido en la prensa, pero como si nada”.

No escriuré res a cap diari, no hi publicaré res... però sí que ho deixo aquí com a protesta del sofriment d’uns pares que no veuen reso en la Justícia al seu dolor.
.