HAN PASSAT JA GAIRE BE DOS DIES …

… i a la porta de la nevera de casa encara hi ha la meva “premonició matinera” del passat dimecres 27 de maig, el dia de la Final. I no crec que es mogui d’allà durant una bona temporadeta: es bo el entrar a la cuina cada matí i que “algú” t’ho continuï recordant, tot i que és quelcom que no fara falta, la veritat: no s’oblida fàcilment un partit com el de dimecres, ni una temporada com la d'aquest any... (els meus companys del despatx, com podreu veure, tampoc ho oblidaran fàcilment...).

Assumpte "bultito a l’aixella": a urgències de Teknon el meu amic i metge, en Paco Ruata (varem fer la mili junts) m'ha dit que és una infecció d’una glàndula (un principi de “golondrino”); així que antibiòtic i una cremeta i, si no baixa en un parell de dies, o s’inflama més.... a obrir i treure-ho!!!. (esperem que no faci falta).

.

QUIN ESTRI MÉS IMPORTANT…

Us heu fixat en ells ?. Què senzills, “què simplons”… però ai de tu que, quan vulguis obrir una llauna, no en tinguis un a ma. La seva senzillesa el fa imprescindible. I crec que és just reconèixer la labor, impagable, d’en Samu, del nostre Samuel Eto’o, el nostre “obrellaunes” particular.... Quans partits, quantes “llaunes” ens ha permès obrir en els partits d’aquesta Lliga ?. I sembla que no recordem qui va obrir la “llauna” del Arsenal a Paris 2006... i qui va obrir la llauna del Manchester United ahir a la nit.
Va per tu, Eto’o...el nostre impagable “obrellaunes” (encara que amb la boca tancadeta estaries molt millor la majoria dels cops...).

Avui he arribat amb “flato” al Club... no em pregunteu el perquè, així que, de córrer rés de rés. El que he fet ha estat 15 quilòmetres en bici a molt bon ritme i una bona sessió d’estiraments.

Per cert que ahir, en anar-me’n a dormir, me’n vaig adonar d’una anomalia: m’he trobat un bulto (de la talla d’un pèsol) a l’aixella dreta. No em fa mal si no me’l toco, però m’amoïna. Demà mateix trucaré al dermatòleg de l’Andrea a veure si m’ho pot mirar abans de que vagi a més... (igual es només un furóncol, però no en té la pinta, així que davant el dubte, revisió immediata).

.

PARAULES ? DESPRÉS DEL PARTIT D'AHIR... PÈRQUÈ ?

ARA SÍ…

… que podré veure la final de la Champions "plenament integrat" !!!. No n’he tingut mai cap en ma vida, i ho faig ara que en tinc 52...

Falta menys d’hora i mitja perquè la piloteta comenci a girar a Roma. D’aquí a una estona arribarà la Marta i ens en anirem junts cap el Club; en Martín (el meu veí argentí, més emocionat que jo inclús) hi arribarà cap allà dos quarts de nou.

Apa, anem-hi !!!

La cançó d’avui, no toca per cronologia, però és del tot adient... Un cop, ja fa un parell o tres de mesos, us en vaig escriure unes “estrofetes”: avui va sencera. L'alegria del joc adornada amb un toc de fantasia del nostre equip d'aquest any surt perfectament retratada en una de les estrofes d'aquesta cançó "kubalera"...

“...en Pelé era en Pelé i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia. Honor i glòria als qui han fet que brilli el sòl del nostre futbol de cada dia. Tots tenen el seus mèrits; lo seu a cadascú, però per mi ningú com en Kubala. Es prega al respectable silenci, que pels qui no l’han gaudit en faré cinc cèntims: "la para amb el cap, l’abaixa amb el pit, l’adorm amb l’esquerra, travessa el mig camp amb l’esfèrica engantxada a la bota, se’n va del volant i entra en l’àrea gran rifant la pilota, l’amaga amb el cos, empenta amb el cul i se’n surt d’esperó. Es pixa el central amb un teva-meva amb dedicatòria i la toca just per posar-la en el camí de la glòria". Visca el coneixement i l’alegria del joc adornada amb un toc de fantasia. Futbol en colors, bocada de gourmet, punta de ganxet, canyella fina.... Permeteu-me glossar la glòria d’aquests fets com ho feien els grecs uns anys enrere, amb la joia de qui ha jugat al seu costat i du el seu retrat a la cartera” (JMS-Kubala, 1989).

JA US EN HAVIA PARLAT …

… de la trilogía del Stieg Larsson; i aquest divendres dia 29 s’estrena ja la pel·lícula de la primera de les entregues: “Los hombres que no amaban a las mujeres”. Podeu veure el tràiler a: www.que.es/cine ; sembla que la cosa promet i que no decebrà.

(per cert que la tercera entrega de l'exitosa trilogía -"La reina en el palacio de las corrientes de aire"- avança la seva sortida al mercat al 18 de juny...).

.

ES VAN ACLARINT LES COSES…

Rés no és perquè sí, tot té una explicació, un perquè. Veureu.

Quin número de cursa -de les meves de 10 quilòmetres- diríeu que era la Cursa de Cardedeu, la de ”la pájara”... ? (començant comptant com la nº 1 la dels “Nassos 2007” i comptant també la Mitja Marató ). Doncs està clar: ERA LA NÚMERO TRETZE !!!. El que jo dic, rés no és perquè sí.

Avui he arribat tard al club, però tenia que anar-hi per felicitar “in person” a l’Albert per la seva “matxada” de diumenge. Dit i fet i, com que tenia poca estona (volia arribar d’hora a casa) he fet una "sèrie exprés curta" de les meves: arrancant a la cinta directament fent 1 quilòmetre a 13, 500 metres a 11 i el darrer quilòmetre a 14. Proper objectiu: haig de poder aconseguir (en un mes) fer una sèrie complerta de 5,5 quilòmetres de intensitat 1-13 / 0,5-11 / 1-14 / 0,5-11 / 1-13 / 0,5-11... i acabar-la amb 1-14 (i fer-la, al menys, un cop a la setmana). En quant ho aconsegueixi, i vegi que “no la palmo”, hauré guanyat en resistència i velocitat punta.

Ara son ja les 23,25 hores. A aquesta hora, demà al vespre ja haurà acabat tot. I espero que requetebé pels nostres interessos. Recordeu: Barça 2 – Manchester United 1 (però ells marcaran primer... per “acollonir-nos” una miqueta).

“...anónimos y desterrados en el ruidoso tumulto callejero con los vientos en contra va el ciudadano, los bolsillos temblando y el alma en cueros. Rotos y desarraigados. Hablando a gritos, golpeando los adjetivos precipitadamente, asfixiados en los humos y en las gestiones, se cruzan y entrecruzan, sordos e indiferentes, a salvo en sus caparazones. A quién le importarán tus deudas y tus deudores o los achaques de tus mayores…” (JMS-Ciudadano, 1978)
.

JORNADA DE REFLEXIÓ…

.

Dimarts, 26 de maig del 2009; un dia abans de disputar la Final de la Champions. Nervis, molts nervis; però emoció, molta emoció. I il·lusió, una gran il·lusió per la confiança que respira aquest equip. Sí, ja sé, anem “fluixos d’efectius” en defensa per afrontar una final com aquesta però... i què, SOM EL BARÇA d’EN PEP !!! ; qui li havia de dir al pobre, després del partit amb derrota a la tornada de la prèvia de la Champions contra el “tot poderós” Wisla de Cracovia, el debut amb derrota a la Lliga a Sòria amb el Numància i l’empat a l’Estadi amb el Racing !!!. Sí, és clar, “ara tots som d'en Pep”... Però, jo el primer, ningú donava ni un euro per ell en començar (...jo crec que ni ell mateix).
Però, el PARTIT, amb majúscules, ja és aquí; pel davant 90 minuts de joc... ó 120; esperem que no, a menys de que -com he previst- sigui durant la segona part de la pròrroga quan “lo nen de Linyola” marqui el gol que ens donarà la nostra TERCERA Copa d'Europa després de les de Londres i París.
Definitivament, el partit el veuré amb la Marta a Can Mèlich, en companyia també del meu veí argentí, “forofo” del Barça i “futbolero-pelotudo” a més no poder, com a bon argentí que és; i, sent així com és el meu veí, imagineu-vos cóm es va sentir el paio, tan sols tres quarts d’hora abans de que comencés el Barça-Atletico de Madrid a l’Estadi (sí, sí, aquell de la golejada per 6 a 1), quan la Marta va trucar a la seva porta i li va dir:
- Txabi no està, pero me ha llamado para que te pregunte si quieres aprovechar su carnet de socio en Tribuna para ver el partido del Barça de hoy...
Era el primer cop en sa vida que anava al Estadi... quin debut !!!.
Bé, nois... sent el partit de demà a Roma, i sent ja l’hora que es, el que cal dir no és altra cosa que:

“ Alea jacta est ”.

Ja no hi ha temps per improvisar res.

Bojan.... no em fallis !!!

.

RECUPERACIÓ ACTIVA …

Està clar, en contra del que es pugui pensar, que el millor després d’una bona “matxacada” física com la d’ahir (per a mi ho va ser...) el millor es torna-hi el més aviat possible, fer allò que se’n diu una “recuperació activa”.

Per tant ahir per la tarda -i tot i les moltes ganes que en tenia- poca estona de siesta. Vaig anar-me’n al club cap a les 6 a fer una bona i llaaaaarga sessió de jacuzzi per “estovar-m’ho tot”, perquè les cames -sobre tot- les tenia ben engarrotades. I avui m’he fet uns altres 10 quilòmetres en bici, a bon ritme, en 23 minutets (i acompanyat a la bici del costat per en Juan Carlos).

Demà acaba el compte enrere.... demà ja només quedarà un sòl dia per jugar la final de la Champions a Roma. Ave !!!.

.

CINC HORES, TRENTA TRES MINUTS i TRENTA SET SEGONS... !!!

.

Què fort !!!.

Aquest és el temps, oficial, que va fer ahir l’Albert a la seva “Half Challenger Barcelona -Maresme”.... cinc hores i mitja !!! quina passada i més sent la primera (el guanyador, que deu ser un animalot, ho va fer en quatre hores i un minutet...).

I es que no estem parlant de fer “quatre cosetes per passar l'estona un diumenge al matí”, no... del que parlem és de fer:

- 1.900 metres nedant a mar obert, (ho va fer en 39'26'' ocupant la 835ª possició)
- 90 quilòmetres en bici (en 2h 45'02'', sent el 948 é ... aquí va perdre una mica de temps...) i, per acabar de rematar-ho,
- una mitja marató corrent, amb els seus 21 quilòmetres i pico corresponents (fent-ho en 2h 01'04'', enlairant-se i recuperant possicions, el 874 é).

Amb el dorsal 805 (com el d'un model de furgoneta Peugeot) l'Albert es va classificar finalment en una molt brillant 849ª possició de la general i en el lloc 205 (mira, com un altra Peugeot !) dins de la seva categoria.

I us direu: Quina bestiesa estar tanta estona "ballant la baldufa" !!!, no ?. Doncs llavors... què en direu dels 353 paios/paies que ho van fer en més de sis hores ( i 66 d'ells en més de set hores). I el que es va “emportar la palma” va ser darrer classificat que ho va fer en ...

8 hores, 17 minuts i 14 segons.

No us canseu només de llegir-ho ?. Jo sí.

Enhorabona i felicitats, Albert !!!.
.

BUEEEEEENO …..

… com diria en Laporta: “…que no estamos tan mal”.

Avui he complert la meva penitència per la “pájara” de diumenge passat. Com sabeu, anava tocadet de quasi totes bandes, però en llevar-me les sensacions han estat bones. Tan sols una novetat amb respecte de totes les curses anteriors a aquesta (i que demostra el “immens grau d’intensitat” en que la vivia en els seus instants previs): he dormit com un tronc tota la nit i, per primer cop, m’ha llevat el so del despertador.

Aprofitant que anava “enxipat” he pogut entrar pel calaix d’entrada a Casp amb Passeig de Gràcia. A poc d’entrar-hi, han aparegut “el 75% dels noruecs trotadors”: la Belén, en Per i l’Erik (el menut ha decidit quedar-se a casa aquest cop). Ells tres i jo equipats amb la “naranjito” dels runners de can Mèlich, “fent club”. La Belén anava bastant tocada d'una cama, així que des de la mateixa sortida l’hem hagut de deixar enrere, per tal de que anés al seu ritme; els altres dos noruecs trotadors i jo hem enfilat el carrer Aragó a molt bon ritme... i fins arribar a les rampes de pujada a Montjuic. A mi, particularment, m’ha passat factura en el tros del carrer Dels Jocs del 92 i -sobre tot-el Passeig Olímpic, abans d’entrar al Estadi. Ha estat en aquest lloc on, en plena pujada i suant com un vedell, per darrera he sentit el:

- Vinga Txabi, amunt, amunt... !!!

Eren en Juan Carlos i l’Artur... que poc a poc m’han anat deixant enrere.

El moment de l’entrada al Estadi es quelcom esgarri fador. Pensava, quan passava pel túnel que dona accés a la pista (que tants cops hem vist tots per televisió) en què i com es deu sentir un corredor de Marató en uns Jocs Olímpics quan, després de gaire be 42 quilòmetres corrent (... i acabats en aquesta pujadeta maleïda) surt a la claror del dia altra cop, trepitja el tartan del Estadi, rep l’ovació del públic i dona la seva darrera volta (ja sigui triomfal o no).

Jo he fet els gaire be 400 metres dins l’Estadi veient tota l’estona el clatell dels noruecs trotadors a uns 10/15 metres davant meu, i he anat aguantant aquesta distància fins al final del carrer Floridablanca (allà, ja se’m han anat una mica). Abans, el meu temps d’arribada a l’Estadi havia estat de 34’44’’; el temps als 7 quilòmetres -ja fora l’Estadi i abans de la baixada cap a La Font del Gat- de 37’30’’ i els 9 quilòmetres de 47’20’’. Al final, l’entrada per sota l’arc final, al ben mig de la Plaça Catalunya ha estat en 58’08’’. Repeteixo, gens malament tenint-ho en compte tot.

Temps de la gent de Can Mèlich:

L’Artur - el 901 - en 54’16’’ - a 4'58'' el quilòmetre
En Juan Carlos - el 903 - en 54’18’’ - a 4'58''
L’Erik - el 1104 - en 56’49’’ - a 5'12'' (... requetebé !!!).
En Per - el 1115 - en 56’55’’ - a 5'13''
En Txabi - el 1280 - en 58’08’’ - a 5'19''
i la Belén - la 2520 - en 1h 12’28’’ - a 6'38'' (que, per estar com estava, està molt, però que molt be).

Particularment no sé si tornaré a córrer altra cop aquesta Cursa, però... perquè no ?. No sé, ja ho veurem amb el temps i les ganes. Per cert: ha tornat a fotre una calor de collons... Em reafirmo en la meva plena convicció de que soc corredor de tardor-hivern.

Ara son les 20,47 del vespre.... com l‘hi haurà anat a l’Albert la seva primera mitja “Iron man” ?. Confio en que per sobre de les seves expectatives (es un crack !).

.

REPETIREM IMATGE DIMECRES ... ?

Aquesta mit hem "pringat" (0-1) amb l'Osasuna... però tan se val: el d'avui era un dia de festa, de celebracions pel "doblet", de parlaments, de "manteos"....

Ante-sala del que pasarà dimecres ?. Espem que així sigui (recordeu: guanyarem per 2-1; patint, però guanyarem la Champions)

.

ESTIC “ TOCADET ” …

Està clar que, a la meva edat, ja s’han de dosificar els esforços…

Aquest matí he anat al club a "jacuzzizejar" una bona estona i per fer una curta sauna, per "estobar" la musculatura.

El genoll ? be, gràcies, cap molèstia (si no me’l toco...) i gràcies al Trombocid se’m ha abaixat i desaparegut el bony d’ahir i no tinc cap blau. Però la resta del cos (abductors, malucs, quàdriceps...) molt adolorits. En principi, demà em llevaré d’hora per anar a córrer la Cursa i, sobre la marxa, segons em llevi, decidiré si la corro finalment o no.

El que m’anima és que en aquesta cursa urbana... no s’ha d'anar per la Gran Via !!! menys mal, perquè ja n’estava fins els pebrots de que totes les curses per Barcelona haguessin d’anar per toooota la Gran Via. El recorregut que fa la cursa es totalment nou per a mi, amb la dificultat previsible de la pujada a l’Estadi de Montjuic.

Apa, me’n vaig a preparar el bocata per anar-me’n a can Barça a veure el partit contra l’Osasuna i el festorro posterior.

Demà us explico.

.

ME’L HE “MENJAT” …

Pilota penjada al àrea; veig que salta -poc- el porter, que la pilota el superarà; entro en carrera des de fora l’àrea, segueixo amb la vista la pilota, que passarà molt a prop del escaire de la porteria... salto, topo amb en Lluís -el porter- remato de cap... i em "menjo el pal de la porteria" amb el genoll !!! (i a sobre la pilota rematada topa contra el travesser i surt fora...). Txabi, ja no estàs per “lluitar-ho” tot com un xavalet, ni per fer remats de xilena (...donant amb els teus ossos per terra).

Tot això durant el partit de futbito amb els del despatx; 4 - 3 resultat final d’un partit “descafeïnat”, perquè uns érem 5 i els altres 4, i amb els dos equips sense “verdaders porters”. El “gol d’or” després d'una perfecte assistència meva... és clar.

El millor de tot les patates braves, el morro fregit i els bocatas de després, al Passeig Marítim de Badalona, davant de mig litre de cervesa i/o clara (per barba, per suposat).

Conseqüència final: un bon bony al genoll (a sobra ben be de la “cassoleta”), força dolor... i ja veurem què tal d’aquí a diumenge per la Cursa (ara mateix, demà, no podria córrer-la, segur...).

Això s’apropa, s’apropa... Roma és aquí mateix i el “triplet” el tenim a tocar. Demà dissabte partit replet de suplents (espero) per tal de jugar el darrer partit de la temporada de Lliga a l’Estadi contra Osasuna i homenatge al equip pel títol de Lliga (amb lliurament del trofeu, espero). Per tant, festa gran... a l’espera del “festorro grandiós” de dimecres al vespre. Encara no sé on el veuré el partit.

Resultat del partit de dimecres a Roma ?

Barça 2 – Manchester United 1.

El darrer, i definitiu, gol del Barça serà del "nen de Linyola", que haurà acabat de sortir moments abans, un cop ja engegada la segona part de la pròrroga... (perquè aquesta Champions “la suarem ben suada”).

PER CERT . . .

... ens en anem a Florència !!!.

No sé quants hi anirem al final, però el 29 de novembre és la "Marató de Florència" (Italy, of course) i cap allà que hi anirant a corre-la, de moment, en Marco, en José... i en Xavi Celma, acompanyats dels "outsiders" ja habituals en aquests casos (l'Albert, en Pau, jo mateix... i qui saps quants més s'hi apuntaran) per "tirar d'ells" com ja ho varem fer a la Marató de Barcelona, acompanyant-los en relleus durant tot el recorregut de la Marató.

HO HE SENTIT JO . . .

.

… amb aquestes orelletes; mai m’hagués pensat que un fet així es pogués produir, però s’ha fet:

Informatiu d’Antena 3, Juan Ramón Lucas (no precisament un culé reconegut...) parlant en català del Barça !!!. Va voler fer un rodolí i va deixar anar això per a la història:

... como ya dicen en Barcelona... i el vint-i-set, el triplet !!!

Es realment increïble el que es pot arribar a aconseguir pel fet de tenir els drets televisius de la Final de la Champions: que els d’Antena 3 parlin en català i del Barça !!!.

.

"... Mala sangre, dice, que anda por tus venas. Fíjese usted que no es la primera vez que se alborota con calor y luna llena., que se desespera y tras cualquiera echa a correr. Mala sangre que te salva, perro ingrato, de quien te dio cariño, cobijo y plato y te entregó su casa, sus noches de invierno y su calor de buena mujer. Convirtió en caricias tus lamidos lerdos y te enseñó el hocico a mover. Muchas son las deudas, perro callejero. Cualquier día no vas a ser bienvenido, Malasangre consentido. Qué alegria la de sol cuando te vea festejando con el día sin bozal y sin correa. Y no vuelvas a rondar este escalera, que en cualquier momento puede suceder que te dejen de un mal golpe de tijeras sin atributos para ejercer. Y uno menos a sembrar de hijos la tierra. Y hay tantas calles, tanto sol y tantas perras necesitando marido, Malasangre consentido" (JMS-Malasangre, 1975)

.

PREPARACIÓ PENITENCIAL…

.

Com que "toca penitència", m’he començat a posar les piles: una mini-sèrie de 3 quilòmetres a 13-11-13 i després 5 quilòmetres en bici i els corresponents exercicis d’estirament. El que no recordava era que, divendres, tinc partit de "futbito" amb els del despatx (crec que jugaré de porter, per "reservar-me").

Apa, siau !

"... quiza la llamaban La Casita Blanca por tener terraza de sábana inquieta, o quizá porque el amor furtivo tiene ojos de amigo y pluma de poeta y en sus pasillos extravió unos calzoncillos... Un mundo de espejos a media luz pálida y un perfume familiar se acurrucan contra la puerta metálica que ha clausurado la autoridad; los vecinos hablan, las brujas retozan y un par de pichones huye al descampado y un viejo ex cliente, pura sensatez, hace bloques de pisos amueblados en un tono rosa. Pero el meublé era otra cosa" (JMS-La casita blanca, 1975).

.

PENITÈNCIA . . .

.

Crec que és just i que és el que toca...

Tot i haver jurat i perjurat, un i mil cops que no, que jo no la faria ni en broma, crec que és just que -com a “penitència” per la “pájara” de diumenge passat- aquest proper diumenge corri La Cursa de El Corte Inglés !. Què fort…

Però és el que hi ha: tot pecat té la seva penitència, i “lo de diumenge” va ser un bon pecat. Així que, com diu el slogan de la Cursa del magatzem "del triangulito apaisado verde":

Faré meu aquest slogan referint-lo, en el meu cas, al “puto 5” encara que aquesta cursa és de més de 10 quilòmetres: 10,934 exactament. Haig de fer-los en menys de 53' i així quedaré “redimit” !. Després de corre-la (al voltant d'aquests 53 minutets, tot i la pujadeta fins a l’Estadi de Montjuic) el meu “pecat” ja s’haurà “purgat i netejat” i podré tornar a ser un corredor que podrà anar "amb la cara ben alta" i que no tindrà que continuar “avergonyint-se” per res; serà com si “la pájara” hagués emprés el vol...
.

JA SOC ORNITÒLEG...

… i sense necessitat d’haver-me matriculat a cap Facultat.

Sí, ja soc ornitòleg; perquè des d'ahir ja tinc la meva primera “pájara”. Crec que aquesta és la única explicació, raonable, pel meu “carrerón” d’ahir. Perquè...

-val, feia pujadeta...

-val, anava del asfalt a la terra i de la terra al asfalt...

-val, feia calor, molta calor...

-val, anava sol i no coneixia prèviament el recorregut, no sabia el què em trobaria...

... però “la pájara” és l’única explicació que hi trobo al que em va succeir ahir al matí a la Cursa de Cardedeu. Em vaig enfonsar. Com m’ha dit l’Albert fa una estona: “benvingut al club pajarero”. I es que, com en tot a la vida, sempre hi ha un primer cop (però, com diu una cançó d'en Serrat, en un altra contexte : "... sempre és el primer cop, sempre deixa ferida...").

Si no és això, es converteix en un verdader misteri els meus 47'58'' de la Jean Bouin i, encara molt més, el córrer i acabar (i en quin temps !) una Mitja Marató, per a la que ni tans sols em vaig preparar mínimament.

Desenganyeu-vos: va ser una "pájara" (... o així ho vull creure al menys).

“... tienen a la madre anciana, virgen a la hermana y en las Ramblas una que es del asunto. Un padre que murió un día y la filosofía del tapete, el compañero y el punto. Mírelo burlar sin pestañear. Nació chulo y sin remedio. Pide con seis y se planta en dos medio. Son la aristocracia del barrio. Tahúres, supersticiosos, charlatanes y orgullosos. Trafican en transistores, en encendedores, en cosméticos y en bisutería hasta que el cante de un socio les cierra el negocio como poco por seis meses y un día. Igual que se van reaparecerán hechos un figurín, pero con el color y el perfume del talego” (JMS-La aristocracia del barrio, 1975).

.

D' ESTRENA . . .

Aquesta tarda, desprès de la preceptiva i reparadora siesta, he "estrenat" la renovada zona SPA de can Mèlich, amb la seva nova sauna. El cos m'ho demanava després "de la matada" d'aquest matí per oblidar...

CORRENT CAP A LA PREHISTÒRIA …

Què us vaig dir ahir ? 47’30’’, no ?. Doncs, em vaig equivocar: 47’11’’ !!!

(la llàstima és que aquest ha estat el meu temps de pas pel quilòmetre... 9). Collons amb la Cursa de Cardedeu !. Massa exigent per a mi i les meves condicions (refredat, sense preparar-la be...).

L’ambient ha estat fenomenal, com en totes les curses “de poble”, de les que es fan “fora de Barcelona ciutat”. I el recorregut, doncs què voleu que us digui: els primers 5 quilòmetres i mig han estat, no ja de “falso llano” (tipo Paral·lel) sinó de “pujadeta constant” fins arribar a Sant Antoni de Vilamajor. I la proporció d'asfalt i de terra ha estat d’un 30-70. I de gent, tret de la sortida i arribada, un desert, gaire be ni un ànima.

La temperatura a l’hora de començar la cursa: uns 22/23 graus i sol de collons; està clar que hi ha corredors “tardor-hivern” i corredors “primavera-estiu” i que jo estic clarament en el grup dels primers (la calor em mata...); he acabat fos, com en cap de les curses fins ara.

En veure el meu temps de pas al quilòmetre 9, en el darrer quilòmetre “m’he deixat anar”, ja que poc més del que he fet hagués pogut millorar. Per tant, m’he retrobat amb un vell amic al que ja feia moooolt de temps que no veia en el crono lluminós: el puto 5 ! ja que -segons el meu crono- el meu temps final ha estat de 53’13’’ (que deixa ben a les clares com m’he “columpiao” en el darrer quilòmetre, fent-lo en uns patètics sis minuts...); aquest temps, si la memòria no em falla -i d’aquestes coses un se’n recorda- és el meu segon pitjor temps, tants sols superat -en patetisme- per la meva primera cursa el desembre de 2007, allà a la meva prehistòria com a corredor de curses de 10 quilòmetres.

Les Saucony -que, recordeu, no s'ha de llegir el mot en català- perfectes: ha estat el seu debut "en cursa"... i s'han ben lluït !. No, en serio, m'han anat força be, no en sont responsables del "èxit" d'avui...

Però, tranquils tots ... ja tenim la Lliga !.

Dos de tres... i ara, a esperar al 27 de maig (... i confiar en que l'Eto'o no llenci el penalty, si és que ens en xiulen un).
.

AIXÒ S’APROPA …

Falten pocs minuts per les onze de la nit; fa una bona estona que en Ibagaza s’ha tret un centre amb l’esquerre que en Pirés ha “clavat” amb un bon cop de cap a la xarxa dels “merengotes”; si això acaba així… AVUI JA SEREM CAMPIONS DE LLIGA ABANS I TOT DE SORTIR A JUGAR DEMÀ !!!.

I parlant de demà... cursa habemus !!!. I tal com esperava, m’ha retornat el neguit habitual de qualsevol dia pre-cursa; menys mal perquè, com deia ahir, per aquesta cursa de Cardedeu no estava gens “endollat”. Però tot ha estat tornar del cine (Ángeles y demonios) i començar a preparar la roba (samarreta -la dels runner’s Can Mèlich finalment- el culotte, les sabatilles -les Saucony, finalment- els mitjons “light”, el pulsòmetre, la gorra “fosforito”... i, com no, l’iPod), i tots els sentiments pre-cursa s’han posat en marxa com sempre. Finalment la Marta no vindrà amb mi (es que és un conyàs el aixecar-te tan d’hora un diumenge per anar fins a Cardedeu per només veure’m arribar..), així que “me lo lidiaré todo yo solito...” (botifarrada inclosa).

Vinga va, un pronòstic per demà (la cursa és mixta, asfalt i terra): 47’30’’. Veurem, perquè porto un refredat a sobre de tres parells de collons, amb “moquillo” inclòs.

“... escampa en una Vanguardia la fiambrera, y se festeja con media botella de Priorato y se calienta con sol y permanganato. Y arrepenchao en la sombra duerme la siesta soñando con hacerle a su capataz la vaca y que gane fuera el Betis y el Barça en casa. Vale, que cuando no hay suerte ni “calers” vale, que no hay dios que encuentre el norte si no le salva un catorce. Vale, que cuando el Sol plega y baja el andamio vale, que tiene agujetas en su alma robinada y que mañana su historia no habrá cambiado nada” (JMS-Caminito de la obra, 1975).

.

ESTRANYES VIBRACIONS …

.

Estranya cursa aquesta de diumenge a Cardedeu. Vaig descomptant els dies que falten, però sense “trempera”, sense viure el moment de que arribi. Estrany, molt estrany en mi abans d’una Cursa, al menys fins ara. Vaig començar la setmana “actiu”, de dilluns a dijous, però sense forçar gens... però tinc estranyes vibracions. Potser és per tornar a córrer sol. Vulguis o no, quan corro amb els de la colla es un altra cosa, hi ha “ambientillo” els llargs minuts previs a la sortida, els comentaris, l’escalfament.. I a sobre Cardedeu no es precisament aquí al costat. Espero que, al menys, la botifarrada valgui la pena i em toqui el pernil o el viatge !!!.

Però tranquils, que quan arriba el moment de la veritat, d’arrancar la cursa, rodejat de corredors, tot canvia, tot es transforma.... es la competició, l’adrenalina, i “això no te preu” (com deia la samarreta del Dani Alves un cop acabat el partit de la Final).

.

“... a ese amor. A ese pájaro dorado que alza el vuelo y parte el cielo en dos rondando el Sol y el pecado. A ese amor caprichoso y libertario sin silencios que le hagan callar ni jaulas para enjaularlo, qué pena que no le siente bien la ropa de diario a su carita lavada. Ese amor vaya si es flor delicada...” (JMS-A ese pájaro dorado..., 1975)

.

THE DAY AFTER . . .

.

... i com molt bé va dir en Shuster en el seu dia (però en un altra context) :

"... no hace falta decir más nada...".

Bé, sí... hi ha quelcom més a dir: va marcar "lo nen de Linyola"; i quin gol... i en quin moment... en el moment més letal, més decisiu, en el de "matar el partit" i deixar-lo vist per sentència.

JA LES TENIM . . .

DIMECRES 13 DE MAIG . . .

.

Son ja les 20,30; això vol dir que en menys d’un hora i mitja la pilota de la final començarà a rodar. Pel que se sent a les emissores de ràdio, i es veu per tele, l’ambient serà fenomenal, de gran germanor entre les dues aficions... al menys fins que acabi el partit i surtin els brètols de sempre espatllant la festa.

El meu palpi’t a tan poca estona de començar: 2-1 a favor nostre, marcant un dels gols “lo nen de Linyola”, es clar...

Avui he estat tot el dia per la província de Girona (Tamariu, Llafranc, Figueres, Platja d’Aro, Blanes) i encara he arribat a temps, cap allà les set i mitja, per apropar-me a fer “quatre cosetes” al club, bàsicament exercicis de força de cames i abdominals. I, per primer cop en aquests més de tres anys... la meva taquilla estava “sota mínims”, es més, després de posar-me la camiseta i els pantalons, les baldes estaven buides (al no anar aquest diumenge pel club, no vaig “reposar els stocks de roba”, i avui he fet net: només un parell de mitjons).

“... empeñado en barrer el atardecer sorprendí al viento. Era un chiquillo desnudo que al verme, me brinco al cuello y se puso a enredar con mi cabello. Temblaba su voz entre las ramas del manzano. Silbaba entre los cañizos cosas que uno anda cantando y nos pilló la noche conversando de atardeceres y de soledades. De andar y andar buscando verdades para encontrar siempre otra pregunta. Ir y venir, y no llegar nunca. Corazón de pluma p’a qué pierdes el tiempo conversando con la noche y con el viento” (JMS-Conversando con la noche y con el viento, 1975).

.

ENS EN ANEM DE COPES PER VALÈNCIA . . . ! ! !

.
Demà, a aquesta hora, ja estarem al descans del partit de la final de "la Copa del que te dije".

Hauran sortit els lleons a mossegar-nos des del xiulet inicial ?... ens hauran arraconat a la nostra àrea ?... o els hi harem ja fotut a la mitja part un nyap i hauran entrat al vestidor amb un parell o tres de golets ? (un d'ells de “lo nen de Linyola”, es clar...). No sé a vosaltres, però a mi, si ens la foten els del Bilbao m’emprenya menys...

Complint amb el ritual, han estat avui 10 quilòmetres en bici i estiraments. I, fent un exercici de força de cames, he sentit una sospitosa punxada al genoll dret, desconeguda fins ara: he parat ipso-facto, he baixat del aparell amb dolor... però s’ha anat passant i, a hores d'ara, res de molèsties.

“...cuando la llama de la fe se apague, y los doctores no hallen la causa de su mal, señoras y senyores, sigan la senda de los niños y el perfume a churros que en una nube de algodón dulce le espera el Furo. Goce la posibilidad de alborotar el barrio. Por tres pesetas puede ser bombero voluntario o galopar en sube y baja el mundo en un potrillo. Dos colorados tengo y uno tordillo. Anímese. Cuelgue el pellejo en la acera. Súbase al tordillo de madera. Olvídese de lo que fue y de qué modo. Brínquese a la magia de pasar de todo. Móntese en el carrusel del Furo. Súbase. Dos boletos por un duro...” (JMS-El carrusel del Furo, 1975).
.

HE’S COMING . . .

20 d'octubre 2009...

Sí, ja arriba; és ell... l’Elton John. Un dels més grans creadors de música « pop » del segle XX. Sí, d’acord, des de “Sacrifice” no ha compost res de res, però... i les desenes i desenes de cançons que tots, absolutament tots, hem escoltat, ballat, cantat -i destroçat- en els karaokes..?. Voleu que fem la llista ?. Inclús el menys coneixedor de la música del “ulleretes” en sabria dir, al menys, cinc o sis i, cantar-ne al menys unes 10 ó 12 si les senten de fons (de quants artistes es podría dir el mateix...?). I és que estem parlant de:

-“Your song”, “Rocket man”, “Crocodrile rock”, “Honki cat”, “Daniel”, "Goodbye yellow brick road”, "Candle in the wind”, “Lucy in the sky with diamonds”, “The bitch is back”, “Don’t go breaking my heart”, “Blue eyes”, “Nikita”, “Sacrifice”, “Passengers”, “Kiss the brigde”, “Sad songs”, “I’m standing”... i moltes d’altres.

Només que aquest concert sigui la meitat de “marxós” que el que fa un parell o tres d’anys va fer en Rod Stewart al Sant Jordi, ja em conformo. I estic segur que el superarà. Demà reservarem ja les entrades per tots els de casa, ja que les meves “enanes”, l’Andrea i la Martona, han crescut sentint les cançons de l’Elton (.. i les d’en Serrat, of course) tant a casa com al cotxe, i en tots els diferents suports “habidos y por haber”: en cassette, per radio FM, mal que be cantades per mi, en CD, en MP3, en iPod... i, està clar, que també elles s’apunten al Concert.

Ahir, a nivell esport, poqueta cosa. Vaig estar tot el dia al despatx “paperejant”; era festa a Badalona, però jo sempre me la canvio per La Mercè, així de pas el despatx “no tanca” aquest dia de maig i aprofito per arreglar, trencar o endreçar papers amuntegats; un dia així, de tant en tant va be.

La veritat es que els dilluns “em costa posar-m’hi” en això de córrer, però m'obligo. I ahir el que vaig fer és una “mini-sèrie” de tan sols 3 quilòmetres (a 12, 13 i 14) i suant molt, perquè ahir feia realment calor al club; i després una llaaaarga sessió d’estiraments i abdominals, suant encara més. I avui, poqueta cosa faré, tret d’estirar una mica, fer uns quilòmetres amb bici i estrenar la zona SPA, que avui ja estarà acabada i ja en podrem gaudir (o, al menys, això van dir ahir...).

Apa, a passar-ho be; me'n hi vaig...
.

NO ES POT DIR BLAT . . .

.
Què n’és de savi el refranyer català !.

Perquè ahir ja estava tot preparat, amb el Camp Nou a tope i amb la Plaça Catalunya (amb pantalla gegant inclosa) plena a vessar; tot per poder celebrar ja el “primer dels tres festorros de maig”... i ningú se’n va recordar de que els partits duren quelcom més de 90 minuts (i mira que en teníem una molt bona, i recentíssima, experiència !!). Així les coses, si el 93 va ser un minut de glòria a Stamford Bridge... el 92 del partit d’ahir contra els de La Plana va ser un autèntic xàfec d’aigua freda (se’m va venir al cap la imatge de La Cibeles rodejada de tanques per evitar els excessos en les celebracions dels “merengones” després de la victòria -completament segura- del partit de dissabte al Bernabeu... sí, sí, aquell del 2-6). Per tant, recordeu-ho:

No es pot dir blat fins que no està al sac i ben lligat !!! (o el “no vendas la piel del oso antes de cazarlo”, en la seva versió “mesetaria”...).

Que ens serveixi d’experiència aquest dimecres... i el 27, dos partits que, gaire bé segur, haurem de jugar sense “Loputogusiluz”, que ahir es va “trencar”, en la que ès la seva tercera lesió muscular de la temporada... recoi !!.

Per cert, felicitats al Marco pel seu disseny del logotip dels “Tri-Banda”... es bo el paio; s’hi podria dedicar i tot. I parlant dels Tri-banda: no crec que finalment em compri el maillot d’una sola peça (ben xulo, per cert) que s’han encarregat, i que ahir ja varen estrenar: ja no tinc ni edat, ni cos, per certes indumentàries.
.

MITJA PART A L’ESTADI . . .

......
… i ja anem 3-1 (que és el resultat amb que jo he dit que acabaria el partit... i encara queda la segona part !!!); això té tota la pinta d’acabar a Canaletes amb un festorro d’aquells que no s’obliden. El primer dels “tres festorros de maig”.

Aquest matí, triatló sitgetana. L’Albert, un tiempazo (1h 08’ aprox.) i una excel·lent cursa, en el que era el seu debut en la disciplina, tant d’en Xavi Celma com, sobre tot, d’en Pau. El tres “Tri-bandas” han deixat ben alt el pavelló. També ha fet una bona competició l’Alexis, que ha sortit amb l’Albert en la primera de les triatlons d’aquest matí.

En Marco ha corregut sol la “Cursa del Alba”, perquè finalment el Jose no va arribar a temps de fer la inscripció; bé, sol no, perquè ha anat amb ell el seu nebot, l’Alberto... que ja l’ha deixat enrere en els primers quilòmetres (com apreta aquest jovent !!!). En Marco no ha estrenat el seu maillot tri-banda, i bé que ha fet, perquè s’ha fotut de lloros dos cops i ja se’l hagués carregat el mateix dia de l’estrena...

I com a fi de festa de tots plegats... a dinar a La Vinya Nova.

Au, me’n vaig a veure la segona part.

Siau !!!

.