JA TINC “EL MEU MOMENT” DELS CAMPIONATS…

Ahir dijous em feia una foto, a la mateixa graderia, amb la russa sots campiona d’Europa de 10.000 metres ,“la meva distancia” (una foto que està a la càmera d’en Giussepe i que jo no tindré fins que ell torni a Itàlia i la pengi en el seu facebook juntament amb les mils i mils de fotos que el paio està fent).

Però avui divendres he tingut "el meu moment", un moment màgic, breu, fugaç, intens... Veureu.
Vaig escriure diumenge passat:
"prometo foto amb Marta Domínguez".
No em pregunteu el perquè, però sento una verdadera debilitat -no carnal- per aquesta ja veterana atleta palentina, rosa tenyida, amb una molt cursi cinta rosa al front, boca massa gran per culpa d’una dentadura desproporcionada, però amb un somriure irresistible. Com a corredora és una lluitadora i una triomfadora, però “de les que s’ho ha tingut que currar”. És per això que jo avui estava força content perquè -en ser la meva posició al podi la de sempre hissar la bandera del guanyador/ra, la de la medalla d’or- podria mirar a la cara a Marta mentre la bandera s’enlairava i sonava l’himne i poder fer-li des d'allà baix algun gest de complicitat. Però finalment ha quedat segona -sots campiona d’Europa dels 3.000 metres obstacles, que no està gens malament- i m’ha tocat hissar la bandera de la russa. Però “el meu moment” ha arribat quan, enlairades ja les banderes i sonant l’himne de la Federació russa, ens hem creuat els dos una mirada (jo no havia deixat de fer-ho des de que ella ha pujat al calaix), li he clucat l’ullet -algun dia tindré un seriós problema amb aquesta, del tot innocent, mania que tinc- li he fet un gest d’assentiment amb el cap i li he llançat un llarg mig somriure de complicitat que volia, a més, fer-li arribar la meva admiració. El meu “moment” ha estat quan Marta, mirant-me fixament als ulls durant uns segons -que se m’han fet deliciosament llargs- ella també m’ha clucat l’ullet, m’ha retornat l’assentiment amb el cap i m’ha deixat anar un dels seus encisadors somriures. I no, no ha estat un somni, no m’ho he imaginat: ha estat així com us ho dic (pregunteu-li quan la veieu...).
Ja no necessitava cap foto. Ja tenia “el meu moment”.

Repeteixo, no em pregunteu el perquè sento debilitat per aquesta atleta, però és que la sento.
Per cert, avui no ens ha caigut cap llamp... però “mal rayo nos parta” durant el darrer acte d’hissar banderes d’avui, precisament el de la Marta i les russes dels 3.000 metres obstacles: ha començat a sonar l’himne, ha continuat sonant, i sonant... i les banderes no pujaven perquè s’ha encallat el botó del mecanisme que les fa pujar: teníeu que haver vist la cara de mala llet que posava la russa guanyadora de l’or veient que allò no pujava i que ja s’estava acabant l’himne. Finalment el botó s’ha desencallat i les banderes han acabat pujant. Ha estat l’anècdota del dia.
Encara que inicialment havia pensat fer-ho demà dissabte, per diumenge m’he muntat una “Txabi’s Party” a la piscina de casa per a tots aquells integrants del “Trapo’s Team” que ho vulguin (així és com vaig "batejar" ahir el nostre grup de "voluntaris de banderes"). És tracta de poder estar un parell d’horetes a la piscina tots junts, xerrant, banyant-nos, i després baixar fins al restaurant-buffet de davant de la Nestlé abans d’anar per darrer cop fins al Estadi, perquè diumenge és el dia de la cloenda dels Campionats (amb “festa grossa” per atletes i voluntaris a la zona del Fórum).

Per cert, la bandera que ahir varem muntar i desmuntar fins a quatre vegades, i total per acabar hissant-la malament, era la d'Hongria).

.

EL PRIMER DIA, SOL…

.

... ahir, vent; i avui... PLUJA !!!. Quin ruixat ens ha caigut a sobre quan hem sortit avui a hissar les primeres tres banderes d'avui !. I per si no n’hi havia prou amb l’aiguat que ens estava caient a sobre, al F... li ha entrat el que jo denomino com a “pànic escènic”. Veureu.
Abans de sortir, repassem un i mil cops la posició correcte de les banderes, sobre tot les que son a franges verticals. Un i mil cops. Doncs bé, quan ja havíem col·locat la barra que subjecte la part de baix de la bandera en el seu suport, subjectada la barra de la part superior de la bandera amb els seus dos mosquetons i subjectada també la barra inferior amb els seus mosquetons (aquest és l’ordre sempre), el F... -home de poca fe- gaire bé embogit, ens diu:
- “Està al revés, està al revés... la part verda va a l’esquerra !. Desmuntem, desmuntem ...!!!”
És referia a la bandera d’un dels països del est (no recordo quin) amb la bandera a franges verda, blanca i vermella, la que corresponia al tercer classificat, la que portaven en Giussepe i la Mercedes.
I plou que requetèplou, procedim "a toda pastilla":
- desenganxem els mosquetons de baix, desenganxem els mosquetons de dalt, girem la bandera, subjectem els mosquetons de dalt, subjectem els mosquetons de baix...

i torna a cridar en F...:
- “No, no, ja estava bé, ja estava bé abans... Desmuntem, desmuntem ...!!!”.
Així que, altra cop "a toda pastilla":
- desenganxem altra cop els mosquetons de baix, desenganxem altra cop els mosquetons de dalt, girem altra cop la bandera, subjectem de nou els mosquetons de dalt, subjectem de nou els mosquetons de baix...

i -no us ho creureu- ens torna a cridar en F...:
- “No, no, ja estava bé, ja estava bé abans... Desmuntem, desmuntem ...!!!”.
Així que, altra cop "a toda pastilla":
- desenganxem altra cop els mosquetons de baix, desenganxem altra cop els mosquetons de dalt, girem atra cop la bandera, subjectem de nou els mosquetons de dalt, subjectem de nou els mosquetons de baix i finalment...
... la punyetera bandera finalment ha pujat col·locada... AL REVÉS !!!.

Si feu el reconta, al inrevés de com us ho he escrit, del “ahora me la pones así, ahora me la pones asá”, veureu que, ja la primera vegada, la bandera estava ben col·locada i que “el miedo escénico” ha pogut amb en F.... Però, tranquils, que no ha passat rés; entre d’altres coses perquè -tal i com estan situades les banderes en els seus pals (entre els atletes i el públic) quan els atletes miren una bandera amb franges verticals verda, blanca i vermella -per exemple- ells veuen la frange verda a la seva dreta... però el públic la veu a la seva esquerra, així que -realment- ningú no sap si una bandera està ben col·locada o no; nosaltres les hem de posar, però, de manera que sigui el públic (i no els atletes) el qui les vegi correctament.

En començar us deia: ja hem tingut sol, vent, aigua... espero que no acabem completant la roda dels "elements" amb el foc i que no ens caigui demà un llampec a sobre !.

.

JORNADA “VENTOSA”…

Algun que altra “problemilla” ahir amb les banderes -res greu- pel fort vent que va bufar cada cop que ens tocava sortir a hissar-les. Al final, no hi rés que no ho arreglin uns senzills i simples “clips” de papereria.

Bona assistència de públic (prop de 29.000 espectadors).
Després de ser campió d’Europa junior al 2008 i campió del Món junior al 2009, ahir “l’esquifidet” corredor (blanc) francès Christophe Lemaitre -que ja va baixar fa uns dies dels 10 segons, sent el primer blanc que ho feia en tota la història- tot i fer una sortida fatal és va proclamar Campió d’Europa Absolut dels 100 metres, amb un temps de 10:11, seguit d’un grapat de corredors negres, entre ells en Chambers, quatre dels quals van entrar en el mateix temps (10:18), el que diu molt de lo ajustada que ha estat la prova.
(collons!: a la sala de premsa, i més a prop encara, a la zona mixta -a la que hi tinc accés- vaig poder comprovar que les meves dues cuixes juntes són més primes que un sol braç d’en Dwain Chambers !).
I avui, unes altres quatre hissades de banderes (martell, 100 metres i alçada -homes- i 10.000 metres dones).
Ah... i a tot això, porto sense sortir a córrer des de “ni se sabe” (acabem molt tard cada nit).

.

EL MEU NOU "LLOC DE TREBALL”…

Finalment he quedat integrat en el equip 2 i això vol dir que m’ha tocat hissar la bandera de la Federació Russa com a guanyador dels 20 quilòmetres marxa. Abans, els companys del equip 1 han hissat les banderes de les tres primeres classificades de la prova de llançament de pes.
Hem pogut seguir, “en viu i en directe” la final dels 10.000 metres en que, durant el 96% de la cursa hem tingut opció de medalla, però per acabar enfonsant-se el nostre atleta i quedar... sisè o setè.
A nivell de la cerimònia de banderes, ha anat tot sobre rodes, un perfecte engranatge, cap errada. Demà doblem activitat, perquè seran 4 les hissades de banderes que haurem de fer i a partir d’allà, “in crescendo” fins el diumenge en que, crec recordar, en tenim 19 !. I tranquils que tots formem un bon equip, tant els que sortim al podi, com els que preparen a dins les banderes, com els que supervisen que estan correctament col·locades abans de sortir nosaltres, com els que controlen i anoten els resultats... tots fem pinya, un gran equip “banderil”. Per contra, avui en el primer lliurament de medalles, s’han confós en donar-li a cadascú la que li corresponia (no he pogut veure si es que al tercer classificat li han donat la de plata, o què és el que ha passat, però el cert és que després dels himnes i la baixada de banderes els atletes han tingut que intercanviar-se les medalles, però no sé si dos d’ells... o tots tres). A algú l’afaitaran aquesta nit...
He aconseguit “esgarrapar” (de les simpàtiques i molt amables voluntaries responsables de donar-nos els uniformes el primer dia) un parell de pantalons curts negres, per poder anar més fresquet per l’Estadi (per les cerimònies ja m’hauré de posar els “glomourosos” pantalons llargs grisos que ja coneixeu). Proper objectiu: m’haig de fer amb una motxilla.
“En acabar la feina”, i abans de marxar cap a casa, he pogut xerrar una estona amb la Belén (amb les portes de sortida de per mig, ella ja fora del Estadi i jo encara dins). Per cert, m’he fet una foto (que no ha sortit gaire bé) embolcallat amb la bandera noruega i els hi he enviat a la Belén i en Per (ell ja està a Noruega de vacances) adjunta a un correu, amb el meu desig de poder hissar-la algun cop durant els Campionats.

Demà.... més !.

.

JA HO SÉ SEGUR….

El meu debut hissant banderes als Campionats serà aquesta tarda/nit; però encara no sé si acabaré formant part del equip 1, que hissarà les banderes de les guanyadores de llançament de pes a les 21,40, o formant part del equip 2, que a les 21,45 hissarà les banderes dels guanyadors dels 20 quilòmetres marxa (homes). Inicialment estic assignat al 1, però he demanat/implorat a Ferran que em passi al equip 2 a canvi d’en Mario perquè així hi haurà només un “iaio” al equip 1 (en Víctor) i un “iaio”al equip 2 (jo); perquè, sinó em canvia, l’equip 1 semblarà una formació de “voluntaris del geriàtric” amb en Víctor i jo junts.

Ja tenim el primer guanyador d’aquest Campionats:
El rus Stanislav EMELYANOV, amb un temps de 1:20:10 en els 20 quilòmetres marxa; segon l’italià a 28 segons i tercer el portuguès, amb un temps de 1:20:49; el primer espanyol ha entrat novè, en 1:22:35. Si finalment en Ferran em col·loca al equip 2, jo hissaré la bandera de la Federació Russa.

.

AY, AY, AY…..

.

Serà potser degut a la extrema sensibilització que tinc ara mateix pel tema “cerimònies”, però el cas és que ahir al vespre vaig sentir esgarrifances “en carne propia” quan, pujats ja al podi els tres primers classificats de la cursa de Moto GP de “Laguna Seca”-Califòrnia, i un cop hissades ja les tres banderes en lloc de sonar l’himne espaÑol per la nova victòria d’en Jorge Lorenzo, l'himne que va sonar va ser el d’Itàlia ... suposo que pel costum de que sempre guanya -guanyava- "Il Dottore" Valentino Rossi (per cert, ahir tercer, amb la cama feta pols, poc més d'un mes des del seu greu accidentamb rotura de tibia i peroné...); i els paios van trigar més del compte en adonar-se'n. Li va passar també a l'Alberto Contador l'any passat als Campos Elíseos quan va guanyar el seu segon Tour de França (peró aquell cop el que és va escoltar va ser l'himne danés !).

Collons ! veient i sentint això, assegut al sofà de casa vaig tornar a reviure, però aquest cop ben despert, el malson que us comentava l’altra dia que tinc des de fa nits: amb nosaltres allà plantats i quiets al podi, i tota la gent del Estadi mirant-nos (...i els milions de persones que ho estaran veient per televisió) veure cóm hem hissat una de les banderes o cap per avall, o mal col·locades en el ordre del podi...

No Txabi, no, tranquil que això a tu no et passarà (repeteix-t’ho un i mil cops: a mi això no em passarà, no em passarà, no em passarà, no em passarà, no em passarà, no em passarà...).

I aquesta nit, la gran festa de la Cerimònia d'Inauguració dels Campionats (en Ferran m'ha trucat per dir-me que m'ha aconseguit una entrada "de butaca" per poder veure-ho "com uns senyors").

.

ENTRADES CAMPIONAT D'EUROPA D'ATLETISME...

.

Belén, Joan...

les vostres entrades estan (en dos sobres als vostres noms) a la recepció de Can Mèlich (amb en Marco ja quedaré demà per veure cóm ens ho fem...).

Gaudiu-les !.

.

PREPARATS, LLESTOS... JA !

Sí, perquè això ja no hi ha qui ho pari.
El darrer assaig d’avui ha servit per constatar, entre d’altres coses, que el que farem serà tenir només 2 equips de sis persones per els 49 actes d’hissar banderes. A cada lliurament de medalles sortim al podi 6 de nosaltres, així que fent dos equips cobrim perfectament totes les cerimònies. Està clar que a tots el voluntaris de "banderes" els feia patxoca el poder sortir al podi i hissar banderes... però no ens hi podem arriscar: el tema ha de ser molt "mecànic i repetitiu" per a tots els qui ho facin i, finalment, només serem 12 de nosaltres; i dic “serem”, perquè jo seré un d’ells i -a sobre- fent d’allò que he acabat imposant que és faci: seré una espècie de “cap de colla”, aquell que va dient en veu alta als altres cinc el què fer, cóm i quan, perquè la “coreografia sigui perfecte”. I és que aquesta tarda, en aquest darrer assaig, hem tingut a sobre -com una autèntica paparra- a una persona de la Federació Internacional que no ens en ha deixat pasar ni una i que ha insistit molt en que “todo tiene que salir perrfecto”. I en Ferran ha tingut que prendre la decisió. Jo aposto perquè en els equips serem:
Paola-Txabi-Mario-Giuseppe-Víctor-Estela. ... i dels altres sis, gaire bé segur que en Johaness i la Mercedes; els altres quatre que no m'atreveixo a dir els acabarà decidint en Ferran.

Sorpreses de última hora:
- Les tres banderes espanyoles NO porten l’escut constitucional; s’ha de resoldre aquest tema entre avui i demà, perquè la cosa “puede tener su miga” si les banderes pugen sense el escut (pot sonar a “sabotatge català”...).
- 32 de les prop de 150 banderes NO tenen les vores fetes per poder passar-hi las barres metàl·liques per poder-les fixar i hissar. També, entre avui i demà ha de quedar llest.

I ja em direu què us sembla aquest “glamourós uniforme” amb el que sortirem al podi (Belén: ja m’havia fet la foto, i pensava penjar-la, abans de llegir el teu comentari..).
Us semblarà una tonteria però, una de les coses que més em “flipa” d’això de ser voluntari, és el poder “campar a tus anchas” per l’estadi, per dins, i per fora, pujar, i baixar, viure “las entretelas entre bambalinas”, conviure en aquesta autèntica Torre de Babel amb centenars de tècnics, mecànics, operaris, periodistes, voluntaris ... i el poder fer-te, fins i tot, una foto des dels tacs de sortida de la cursa dels 100 metres de la recta de Tribuna... I ja ni us explico el què pot ser a partir de dimarts, creuant-te amb els atletes, podent xerrar amb ells, o berenant amb ells, o veient la tele amb ells a les àreas de descans... Prometo foto amb Marta Domínguez (...ja que no podré amb la Isinváyeva, perquè la rusa finalment ha decidit no venir als Campionats).

.

AIXÓ COMENÇA…!

Aquesta tarda, a l’Estadi, “la cosa ya se pone seria...”.
Després del Assaig General d’ahir al que no vaig poder anar per la boda de l’Albert al Jardí Botànic del Empordà (una passada de boda, quelcom diferent a tot el que havia vist i viscut fins ara...) avui la cosa ja arranca en serio.
S’han preparat unes curses amb atletes catalans, per tal de poder verificar "en viu" tot el circuit del que cal fer en quan arrenqui la competició el proper dimarts (“tacos” de sortida, cronometratge, lliurament de classificacions, anar a buscar als atletes per a portar-los fins el podi, lliurament de “medalles”, escoltar els himnes, hissar banderes...).

Quan tornava de l’Empordà aquest matí m’ha trucat en Ferran, el coordinador de “voluntaris de banderes”, per a confirmar-me que avui surto en la primera de les formacions, concretament en el lloc del podi on, per hissar la bandera, has de fer-ho gaire bé “penjat al buit” perquè “l’enginyer” que va dissenyar l’espai on estem ho va fer més petit del que calia i, per posar el mosquetó de la dreta de la primera de les banderes (la que -justament- em toca hissar a mi) has de fer un “escorzo” lateral per sobre de la barana, quedant amb el cos literalment “penjat” mentre treballes...

Estem citats a les cinc al Palau Sant Jordi per a poder fer el primer dels “check-in” que haurem de fer cada dia abans d’accedir al Estadi (en Ferran ha aconseguit, però, que el “check-out” ens el faci ell cada dia en acabar la jornada des de la zona de banderes, per no tenir que tornar altra cop fins al Sant Jordi). Avui ja hem d’anar uniformats amb les nostres “megasabatilles” negres, els “elegants i afavoridors” pantalons llargs grisos i la “glamourosa” samarreta taronja (que com bé diu en Giuseppe, un voluntari argentí-italià de banderes, podria haver estat un polo en lloc d’una samarreta).

Demà dilluns per la tarda, a l’Avinguda Maria Cristina i en obert i gratuït per a tothom que hi vulgui anar, hi haurà la “Cerimònia d’Inauguració dels Campionats d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010”, que acabarà amb un concert de música mediterrània i festiva.

No hi falteu !.

Això comença... ja no hi ha qui ho pari !.

.

JO HO HE DIT PRIMER…

Aquesta “fantàstica” sabatilla de pell de jogging R.REPRISE VII-01, de JOMA, és “lletjota” com ella sola, ja ho sé... però al menys ara tots els voluntaris de “Banderes” portarem les mateixes quan sortim al podi (nosaltres negres, elles blanques; a veure què dirà ara “la Bibiana” per aquesta discriminació, que no sé encara si és positiva o negativa...); ja us vaig avançar que inicialment només havien previst sabatilles pels voluntaris “a peu de pista”; però en dir-li ahir a la cap de protocol que “els de les banderes sortiríem uns amb sabatilles negres, altres de blanques o fúcsia, o verde-fosforito, o amb nàutics...” se le “erizaron todos los pelos, los visibles al menos” i avui ja teníem llestes per a nosaltres les sabatilles: llestes sí, però lletges, lletges, també.
Avui, apart de les -poques- proves que hem pogut fer al podi de banderes, m’ha tocat fer feina amb en Ferran a les oficines del Estadi, amb el staff de voluntaris... i en acabar, al anar a recollir el casc que havia deixat allà amagat, l’alcalde Hereu ha tingut el plaer de poder saludar-me (estava per allà, amb tota la seva Cort “donant un cop d’ull a cóm anava tot...”).
Demà, Assaig General que jo em perdo per la boda de l’Albert a l’Empordà (aquesta boda no me la perdria per res del món). I diumenge a la tarda, últimes proves abans de que “arranqui” el Campionat de veritat.
Crec que ens anirà bé. Tots hi estem posant moltes ganes i molta voluntat perquè així sigui, encara que el fantasma de la bandera que s’hissa cap per avall o del inrevés em persegueix des de fa dues nits (cóm ens han complicat la vida amb això d'hissar les banderes “en vertical”...!).
Per un tema que no ve al cas, avui no s’ha pogut fer la darrera sortida de la temporada dels divendres per Collserola, acabant-la amb unes “birretes” al bareto de la Carretera de les Aigües. Jo, a temps per anar a córrer no hi arribava, ja ho sabia, però les cerveses no les perdonava ni de conya.
Demà passarem el dia al Hotel Fornells, fent temps a la seva piscina fins l’hora de la boda; també farem nit allà i l’endemà diumenge, cap a les dues, marxarem altra cop cap a casa per tal de poder arribar a temps per a la darrera prova de “banderes” al Estadi, ja uniformats i tot.

.

ENTRADES: JA EN TINC MÉS ... !!!

A veure Marco, Joan i Belén: si jo us dic que intentaré aconseguir més entrades “by the face”, és que jo aconsegueixo entrades “by the face” (aquestes noves dues entrades me les ha cedit/donat/regalat/ofert una de les companyes voluntàries de “banderes”). Així les coses, son QUATRE les entrades de tres dies que tinc per vosaltres, a saber (i previ sorteig):
• 1 per la Belen (porta 4, sector 117 – fila 20, seient 3)
• 1 per en Marco (porta 4, sector 117 – fila 20, seient 5)
• 2 per en Joan (porta 4, sector 117 – fila 20, seients 19 i 21)
Si és que a sobre estareu tots juntets. I no arrugueu el nas perquè siguin de fila 20: per sota d’aquesta fila “no ves un pijo”, perquè les tanques dels sponsors no deixen veure res.
Ara, a veure com us ho feu per a tenir-les a les vostres mans. Ja em direu. Recordeu que son pels dies 27, 28 i 29; apart de sèries classificatòries, podreu veure les finals de:
27: pes (D) i 10.000 metres (H)
28: disc (D), longitud (H), martell (H), 10.000 metres (D) i 100 metres (H)
29: altura (H), triple salt (H), javelina (D) i 100 metres (D)
(i possiblement em veureu més d’un cop hissant les banderes: en aquests tres dies hi ha 10 lliuraments de medalles, sempre a la tarda/vespra).
Avui hem fet el segon assaig, i tot està encara bastant “embastat”; mai hi som tots els voluntaris que hi hem de ser i així no hi ha manera; a sobre, dissabte hi havia previst “assaig general” i ningú no en tenia ni idea, així que no han avisat a ningú i seran quatre gats i sortirà tot com sortirà (jo, a sobre, no hi puc anar, perquè tinc una boda a l’Empordà). Diumenge hi ha previst un “simulacre” de curses al Estadi, amb lliurament de "medalles" i hissar banderes... creuem els dits perquè tot surti be.

.

PRIMER ASSAIG AL ESTADI…

... i, és clar, havent-hi en Txabi pel mig, els hi desmuntat gran part del protocol per la cerimònia d’hissar banderes de tal i com inicialment l’havien pensada (be, jo, en Mario i un altra sènior del grup). I és que resulta que s’han complicat la vida de bona manera per tal d’hissar les banderes. Per una banda, no les hissarem en horitzontal (com es fan sempre), sinó en vertical; i aquí ja comencen els problemes: quan poses en vertical la bandera francesa -per exemple- quin dels colors poses a dalt, el blau, o el vermell... ?. Perquè, a la que posis la bandera francesa en vertical, t’hi apareix la tradicional bandera holandesa... i a l’inrevés: quan posis la bandera holandesa en vertical, depenent de quin color posis a l'esquerra “veuràs” la bandera francesa... I qui reconeixerà, per exemple, la bandera alemanya “en format vertical” ?. Des d’ara mateix ja us dic que, fem-ho com ho fem (està ja pautat) sempre hi haurà algú que es queixi i, fins i tot, és pot obrir un debat absurd d’aquells que no s’acaben mai, del tipus: “el rotllo de paper de water, quan està en el seu suport... ha de caure el paper per davant o per darrera?”. En el nostre cas seria quelcom semblant a: la bandera francesa s’hauria d’haver posat amb la franja vermella a dalt, o amb la franja blava a dalt ?. I penseu que n'hi ha un munt de banderes europees amb franges horitzontals (fins i tot se’ls farà estrany -a alguns- el veure la bandera espanyola “en vertical”). Ganes de complicar-se la vida, la veritat.
Apart del tema de les banderes, hem “desmuntat” lo de sortir “tres voluntaris per bandera” al escenari (9 voluntaris en total cada cop), perquè allò semblava el metro en hora punta, i perquè l’espai per tanta gent és petit. I també hem canviat la manera de sortir al escenari. I més coses que anirem canviant conforme anem assajant. El que sí és cert és que estan oberts a qualsevol comentari i anem canviant de criteri sobre la marxa, en ares de que tot acabi funcionant com un rellotge (suïs, és clar). Demà, altra cop i diumenge l’assaig general ja definitiu.

Per la problemàtica concreta de que la bandera del primer classificat “s’ha d’enganxar” més amunt que les altres dues a l’hora d’hissar-la, crec que en Mario, jo i un altra més ens haurem de repartir les 49 cerimònies (els altres “no hi arriben” a enganxar les banderes en els seus corresponents mosquetons); això vol dir tenir que sortir unes 16 vegades al escenari, a menys que dels tres o quatre voluntaris de la resta d’Espanya i/o Europa que falten per arribar n’hi hagi un de alt.
Aquí a les fotos veieu, a dalt, el que serà “el meu lloc de treball” durant el Campionat: a la porta de Marató, al escenari de lliurament de premis. I, com que aquests dies els voluntaris podem “campar a nuestras anchas” pel Estadi, aquesta altra foto és la pista d’escalfament que hi ha sota la tribuna principal. I no em digueu que no és xula la pista amb el nom de “Barcelona” estampat a la recta principal del nou tartán blau (l’única pista “decorada” que existeix).
Finalment, després del assaig me n’he anat cap al club a “estirar les cames”: he fet uns 5 quilòmetres en bici a nivell 12, exercicis de reforçament de braços, una llarga sessió d’estiraments i una llaaaaaarga i reconfortant dutxa.
Demà, segon assaig, per anar “engreixant” la maquinaria.

Joan, Belén, Marco: de moment no he aconseguit cap més entrada. Si demà tampoc, hauré de sortejar les dues úniques que tinc.

.

LA MEVA CREU !!!

.

Aquest és el tram de 440 metres de "punyetera pujada" cap al cole alemany. No sé si puc aventurar-me a dir el percentatge de desnivell que hi ha (... un 8% ?), però ja ho esbrinaré !.

SANT TORNEM-HI… !!!

.

No és que avui no faci calor -que en fa i molta, i humitat- sinó que, tot i que inicialment no volia sortir a córrer, crec que em trobo bé de forces i he decidit fer-ho i repetir el mateix circuit d'ahir, però invertint l'ordre de les dues voltes: avui sortiré “pujant” els 440 metres de la dura rampa que va des de la rotonda de baix cap el cole alemán (la que acaba al quilòmetre 1), i la llarga pujada, més endavant -al final de la volta- que va altra cop fins a casa, i fer tot seguit la segona volta per la part “menys dura”, amb més "baixadetes" que dures pujades. En acabar, faré una comprovació dels temps en una i l’altra volta pel que respecta als temps que vaig fer ahir (11:40 i 12:25). En el mapa del vincle, podeu veure el recorregut (... i també casa meva !).
Me n’hi en vaig... Ara us ho explico.

Doncs, ja soc aquí... i rebentat !. Tot i que -via facebook- li havia dit a l'Alberto (que avui tenia dia de descans en el seu duríssim pla d’entrenament de cara a la Marató de Berlín) que intentaria completar tres voltes en lloc de les dues d'ahir, he optat finalment per fer-ne dues però incrementant el ritme, forçant-me. Així, si ahir la volta “hard”, de pujada cap el cole alemany la vaig fer en 12:25 avui la he fet ( i sense parar ni un sol metre) en... 11,20 !!!. Una passada !. La segona volta, en sentit contrari a la primera, i que jo -erròniament- menyspreuo, la vaig fer ahir -com a primera volta- en 11:40 i avui, en segona volta, en 12:40 (he tingut però que parar, gaire be 40 segons, perquè ha aparegut el típic “amago de rotet”, que puja i baixa, sense acabar de sortir i que no em deixava córrer ni respirar correctament). Què perquè dic que la menyspreuo ? Doncs perquè sempre parlo de la pujada cap el cole alemany i els seus 440 metres de pendent pronunciada i constant i en canvi no tinc en compte que, des de sota el pont de l’autopista i fins arribar gaire be al final del carrer del cole alemany són 800 metres de pujada continua, potser una mica menys “empinada”, però deu n’hi do cóm puja !.
Així que avui, rebentat, però content !.
Per cert, i no és per “posar les dents llargues” a ningú: és una passada acabar de córrer i poder llençar-te a la piscina de casa després d’haver fet els estiraments a la gespa del jardí (“la logística” prèvia em fa pasar per la piscina abans de sortir a córrer i deixar-hi "aparcades" a la gespa la tovallola, el banyador y les “chancletes”, així no haig de pujar a casa en acabar de córrer...).
Demà, descans... o bé aniré al club a fer bici i alguns exercicis de cames i braços.
Txabi... vas pel bon camí !.

AIXÍ M’AGRADA, TXABI... !

He arribat a casa passats tres quarts de vuit del vespre. El sol, és clar, encara lluïa, així que de sortir a córrer a aquelles hores, ni pensar-ho. M’he assegut a l’ordinador, he obert correu, he penjat una divertida cançó a facebook i anava fent temps... i al mateix temps m’anaven passant les ganes de sortir. Finalment he decidit que no, que ja sortiria demà; però quan estava a l’habitació, a punt de despullar-me per donar-me una dutxa, va la Marta i em diu:
- ah, però, no surts a córrer ?
... i he canviat d’idea al moment; he passat de quedar-me “en boles”, a vestir-me de “cobarde”, calçar-me les Saucony i sortir a córrer.
Sobre la marxa, abans a l’ordinador, ja m’havia mig pensat un petit circuit proper a casa. Fins i tot, amb l’eina -Gmaps Pedometer- que em va descobrir “la Moli”, he calculat la distància: una volta de 2,415 quilòmetres sortint de casa, baixant per Juli Culebras, passant per sota el pont i pujant, pujant, fins el cole alemán... i continuant pujant una estoneta més, fins agafar un falso-llano durant uns 100 metres, per arribar a la llarga rampa (de 440 metres) de forta baixada fins a la rotonda sota l’autopista per encarar, de pujada, la rampa fins a casa: 11 minuts i 40 segons. Una paradeta de no rés i... tornem-hi, però al inrevés: això vol dir que allà on abans hi havia “pujada”, ara era “baixada” i on deia “forta baixada” ara era “forta pujada” (els molt durs 440 metres de la pujada -que he aconseguit fer sense parar i al mateix bon ritme tota l'estona- fins el trencall per anar fins al cole alemán, per exemple). Aquesta segona volta, molt més exigent que la primera, me l’he cruspit en 12 minuts i 25 segons; això vol dir només 40 segons més que a l’anada, en que anava més descansat i hi havia moltes més “baixadetes”. Un total de 24 minuts i 5 segons per fer uns força durs 4,830 quilòmetres. Ho hauré d’anar repetint; i no només això: intentaré acabar fent tres voltes en lloc de les dos d’avui (7,245 quilòmetres) i, més endavant, acabar donant-ne quatre: 9,660 quilòmetres, durs, durs, durs. Però... quien algo quiere, algo le cuesta. És aquest un “circuit” que em donarà “força de cames”, tan per l’esforç de les dures pujades com per l’esforç d'anar “frenant” a les fortes baixades. Ja sé que soc un corredor dièsel (chaca-chaca-chaca...) però sempre a nivell pla: quan hi ha desnivells m’ensorro i això només ho superaré buscant desnivells com els d’aquest “circuit txabino” que m’he muntat (per això estic tant content de la meva pujada, corrent, al Santuari de Puiglagulla dissabte).

Tinc, per ara, 4 aspirants per a les dues entrades per tres dies pel Campionat d’Europa d’Atletisme. Esperaré fins a demà dimarts al vespre per sortejar-les (us en haureu de “fiar”...).

.

TOMA, TOMA Y TOMA…. !!

Després de vuit dies “sin calzarme las zapatillas”, dissabte vaig sortir a córrer per Sant Julià, com jo mateix m’havia promès. I el que vaig fer va ser “un mixto” (que no és un “biquini” a Madrid) o sigui, pujar per la carena fins al Santuari de Puiglagulla, però no caminant a bon ritme com d’altres vegades: tres quartes parts de la pujada les vaig fer corrent. El resultat ? me’ls vaig cruspir -els 7 quilòmetres mal contats, de bon desnivell- en 35 minuts !. N’estic molt content de cóm em va anar tot: el tall del dit del peu no em va emprenyar gens, el genoll esquerra no es va queixar i el ritme constant portat va ser força intens. Vaig sortir a les set passades del vespre, encara amb sol, i vaig arribar bé de forces a dalt (la Marta, però, es va capficar en venir-me a recollir a dalt del Santuari, així que var ser un recorregut "només d'anada") tant que hagués pogut baixar corrent altra cop sense problemes (però ja he dit més d’un cop que -alguna vegada- m’acabaré fotent de cap baixant corrent, sol, des del Santuari). Avui, només una lleugera molèstia, habitual, al isquiotibial esquerra.
Així doncs... tornem a la càrrega amb els entrenaments “running at Berlín” ! (al meu ritme, és clar...).

.

JA EN SOM QUATRE !!!

En Tirano, l'Antonio, en Manuel i des d'ahir... en Txabi Banderas !!!. (tot i que no hi ha punt de comparació...).
Perquè ahir divendres a la reunió de voluntaris de “Protocol i Cerimònies” em van assignar a “Banderas”; això vol dir que seré un dels voluntaris encarregats d’hissar les banderes del podi un cop els atletes guanyadors de cada especialitat hagin rebut la seva medalla i es girin cap els pals de les banderes mentre sona l’himne del guanyador (per cert, molt, molt original la medalla d’aquests jocs; rés de ser tradicionalment rodona... donarà de què parlar, ja veureu).
Hi ha moltes cerimònies de lliurament de medalles (tantes com 49), així que calculo que a mi “em tocarà sortir a hissar banderes” entre 5 i 7 vegades com a poc al llarg de tot el Campionat (perquè sempre ho faran per les tardes... i jo tinc torn de tarda).
Finalment, amb l’equipatge només han donat sabatilles als voluntaris que estaran a peu de pista. A mi m’han donat dos pantalons llargs, tres samarretes, un impermeable, dos parells de mitjons, una gorra i una bandolera.
El Campionat s’apropa; ara, ja dissabte 17, només manquen 10 dies perquè arranqui la primera de les proves: els 20 quilòmetres marxa masculins (però les primeres medalles que donarem -i les primeres banderes que hissarem- seran les de llançament de martell femení, a tres quarts de deu del vespre del dia 27).
Per cert... ens han regalat a cada voluntari dues entrades dobles pels dies 27, 28 i 29 (i situades en molt bones localitats); jo, en tenir l’acreditació, puc entrar i sortir del Estadi com i quan vulgui, així que no les faré servir. Qui de vosaltres les vol ?. Depenent del que em digueu, acabaré fent un sorteig entre els qui me les demaneu.
Val la pena anar-hi !.

8 DIES SENSE CÓRRER....

.

... i estic fet pols, "acartronat" !. Em reafirmo en que estic pitjor quan no corro que quan ho faig sovint entre setmana. Però demà dissabte al vespre, per Sant Juliá, reprendré altra cop l'activitat, ara que sembla que el tall al dit del peu ja s'ha "chapat" i el genoll ja no m'emprenya tant...

D'aqui a vint minutets marxo cap al Estadi de Montjuic pel "bateig" com a Voluntari del Campionat d'Europa d'Atletisme.

.

JORNADA TRANQUIL·LA

Justament avui, que no ha fet tanta calor, m’ha tocat anar tot el dia en cotxe (que de tant en tant s’agraeix, per altra banda).
El tall al dit del peu “progresa adecuadamente”, però em fa la guitza en caminar així que de sortir a córrer, rés de rés altra cop. Però el tall m’està permetent també donar descans al meu genoll esquerra, així que mato dos ocells d’un tret. A més a més, avui tampoc hagués pogut sortir a córrer perquè tenim sopar d’aniversari de la Marta (el primer d’una sèrie de sopars d’aniversari que s’ha programat ella mateixa) i “tocava” arribar d’hora a casa.
Com diuen al “Polonia”:
- ho sento, però algú ho havia que dir...
i el que vull dir és que, collons, cóm corre aquest 2010. Us en heu adonat de que ja ens hem cruspit la meitat del mes de juliol ?.

Demà ja tinc la primera “toma de contacto” al Estadi de Montjuic amb els meus companys voluntaris del area de “Protocol i Cerimònies” del Campionat d’Europa d’Atletisme (per cert, molt bo el spot -presentat a TV per especialitats esportives- "de lluny tot sembla més fàcil; vina a l'Estadi"...). Apart de començar a explicar-nos ja coses específiques de la nostre tasca en concret, ens donaran les acreditacions i també l’uniforme (motxilla/bossa, sabatilles, samarreta, pantalons i qui sap si dessuadora o jaqueta, tot de la marca “JOMA” que és sponsor oficial del Campionat).

.

CANÍCULA . . .

... collons amb la cosina germana de Calígula ! (és conya: en Calígula i la Canícula ni es coneixien...).
Per mi, el pitjor dia ha estat aquest dilluns pel matí, amb una calor com no recordo haver patit mai “en mis carnes”, o al menys, no suant d'aquella manera ja a les 10 del matí, amb el polo empapat i la suor regalimant-me per l'esquena, les aixelles, el pit... una passada ! I per la tarda, a Barberá, el termómetre del cotxe marcava 39,5 graus; i ahir dimarts en acabar, cap a les set del vespre, vaig sortir de la meva darrera visita i me'n vaig anar directament a la tintoreria a deixar-hi la jaqueta: estava xopa !.
M'he anat muntant “la pel·lícula de la setmana”, a nivell de feina, deixant la moto aparcada en el epicentre dels llocs on tenia que anar fent les diferents visites, ja fos pel matí o per la tarda, per no tenir -entre visita i visita- que anar pujant a la moto, baixant, tornant a pujar, posant-me el casc, traient-me'l... però tot i així, ha estat una setmana dura per la calor (i muntant el pla de visites “en pètal”, tal i com l'Alfonso Ruiz Casillas, sàviament, em va ensenyar l'any 82 a YSL). I avui, más de lo mismo. Fixeu-vos cóm seria el tema que al migdia he arribat a casa, he encès el forn, hi he posat una pizza, m'he posat el banyador i he baixat a la piscina de casa a fer “unos largos” però sobretot, a refrescar-me mentre la pizza s'anava fent. Crec recordar que és el primer cop, des de que visc aquí ja fa nou anys, que ho he fet.
Avui hi havia reunió de Comunitat (relleu a la presidència de les escales) així que -apart de per les molèsties al genoll i pel tall al dit del peu- aquest ha estat un nou motiu per no poder sortir a córrer avui tampoc. I ja fa una setmana!.

A España ja se la coneix com el pais de la Fiesta, de la Siesta.... i d'en Iniesta !!!.

.

NO CORRO…

... des de dimecres passat pel matí. Què passa ?.
Tinc molèsties al genoll esquerra; sembla que no és res important, però “algo hay”. Així que dijous per unes coses i divendres per unes altres, de sortir a córrer, rés de res. Dissabte, más de lo mismo i ahir diumenge impossible. I, per acabar d’arreglar-ho, ahir abans del partit, jugant descalç a futbol amb un dels nanos del veïnat, em vaig fer un bon tall al dit gros del peu dret. El partit el varem poder veure un bon grapat de veïns al mateix jardí de casa, tots plegats, gràcies a que “el veí hindú” ens va deixar instal·lada al costat del molí, un televisor de plasma de 50''!. Cerveses, refresc, patates fregides, olivetes, “pica-pica” variat.... i golás de “lo Puto Gusiluz” per acabar d'arrodonir la festa.
Ahir diumenge, pel matí, “parrillada” a Cubelles amb els de la colla muntanyenca, fent el desplaçament fins allà en moto, amb la BMW de la Marta, perquè aquesta -la moto- no “mori de fàstic per desús” al garatge de casa (recordo que està en venda, per 3.950 euros , i amb només 12.000 quilòmetres, matrícula DFH...). És com aquesta, però color plata en lloc de groc.

Avui, en no poder sortir a córrer per lo del tall al peu, el que he fet ha estat anar al club a fer bici, una sessió llarga i diferent de bici: 15 quilòmetres a nivell 11, fent -però- els darrers 500 metres a nivell 15. Una llarga sessió d’estiraments, dutxa i... cap a casa.
Ja fa dos nits, alternes, que em desperta una mega-rampa al bessó de la cama esquerra (brutal !). L’Albert diu que pot ser per anar deshidratat... ara que, precisament, és quan més aigua -i més sovint- estic bevent en tota la meva vida; no ho entenc. I estirar, estiro i bé; i d’aigua en bec... No sé.
El que sí fot aquests dies és calor, moooolta calor.

.

Y NO HACE FALTA DECIR MÁS NADA...

A MI TANT ME FA . . .

...que hi anéssim tres-cents, cent mil o un milió . Jo sé el que vaig veure ahir per la tarda, el que vaig sentir ( ...de "sentiment", no "d'escoltar").
Però sí que és veritat que, “ahora que los tiempos avanzan que es una barbaridad”, i que disposem de mitjans técnics més que fiables, alguna cosa sí s’hauria de fer per no donar aquests ridículs “bandazos” de xifres (tot i sabent que sempre, uns i altres, les inflen i les desinflen a conveniència...). Perquè hi ha una molt ridícula diferència entre dir que hi varen anar 1.200.000 persones... o que només varen ser 56.000 !!!.

LYNCE.es és una empresa (?) que -segons ells, i sense que ningú els hi demani- es dedica a "contar personas". I això és el que apareix a la seva web d'avui:

Hemos asistido a la Manifestación "Somos una Nación. Nosotros decidimos" (sic) del 10 de julio en Barcelona, para medir la asistencia a la misma.
Para los aficionados a las cifras millonarias (que hoy previsiblemente volverán a aparecer) hemos hecho un pequeño cálculo: la Diagonal es una de las principales avenidas de la ciudad de Barcelona y corta en dos el distrito central del Eixample. Tiene una longitud de unos 11 km y una anchura de 50 metros.
Pues bien, ni siquiera con una densidad media de 1,7 personas / metro cuadrado (cifra altísima para una multitud en movimiento) podríamos concentrar en todo ese espacio a un MILLÓN de personas.
Otro enfoque diferente: el área total de la manifestación convocada para hoy es de unas 10 hectáreas (100.000 metros cuadrados). Para alcanzar el millón de personas haría falta "empaquetar" toda esa área con una densidad media de ¡¡ 10 personas por metro cuadrado !! lo cual no es físicamente posible.

Organizadores 1.500.000
Guardia Urbana 1.100.000
LYNCE 56.000*
(*) con una estimación de error al alza de 15%
.

QUINA GENTADA… !!!

I ara què... ?.
Realment (ja que poca cosa, o rés, podem esperar dels nostres polítics) aquesta multitud de catalans al carrer al menys sí que servirà per fer-los entendre, "als d'allà", que el que no pot ser és que se’ns pixin a la cara i, a sobre, ens diguin que plou !.
La dignitat és quelcom molt important; i avui, com a poble, hem estat dignes, molt dignes.

.

A POC MÉS DE 48 HORES...

... de la glòria futbolera !!! *
Aquests tres (... i els altres quatre barça-boys) del BarçaÑa estan a punt d'aconseguir el títol de Campions el Món !!! (que ja serà el setè títol consecutiu pels "blaugrana"....).

El que fa el haver passat de la "furia española" (tot testosterona, tot fracasos) a la intel·ligència esportiva !.

*(...ho ha dit el pop aquest matí, així que cap problema).

.

L'ESPOT DE "SOMNIEM"

(un original espot -agafant com a base de treball la cançó d'en Lluís Llach- de la gent d'Òmnium Cultural per animar a la gent a anar a la manifestació del proper dissabte dia 10).

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitadament
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d'interesos.
Per això, que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:
somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l'inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar
en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l'impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d'interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

A LA FINAAAAAL !!!!

BarçaÑa, per primer cop a la seva història jugarà (... i guanyarà) la Final de la Copa del Món de Futbol !!!.

... i, apart de donar un bany als alemanys, els hem guanyat amb un gol de corner !!!. Per cert, el gol de Puyol ha estat calcat, calcat, al gol que ja li va fotre a Casillas el dia del ja per sempre inoblidable 2-6 al Bernabéu. La mateixa posició, la mateixa carrera, el mateix gest en el remat.

.

PASSAR DE LA HORITZONTALITAT….

... a la verticalitat i tot seguit sortir corrent (i fent tot això en poc més de sis minuts !).
Per “culpa” de voler veure tranquil·lament aquest vespre al BarçaÑa, el que he fet aquest matí és llevar-me a dos quarts de set, posar-me les sabatilles, la samarreta i els pantalons i (sense música, perquè encara no m’han resolt el tema dels auriculars la gent d’Apple) sortir a córrer pels voltants de casa, amb el sol més o menys lluint com a la foto.

Quina sort que tinc de poder viure al lloc on visc, i poder córrer al costat mateix de casa per entre parcs, bosc i jardins, sentint els ocells piulant i el gall de l’Església de la Magdalena dient-li fort a tothom, de bon matí:

-“ va nois, amunt, que ja és de dia... ! ”.

És com si visqués en un poble... però ben bé al costat mateix de Barcelona. Tot són avantatges.

He corregut per la zona durant uns 25 minuts, “incloent-hi en el menú” una nova pujada i baixada d’esglaons de l’escala del parc per reforçar quàdriceps (450 esglaons en total aquest cop). Cap a casa, dutxa i... a la lucha !.

Se m'ha fet ben estrany això de córrer tant de bon matí...

VIGILIA D'UN DIA QUE POT SER GLORIÒS...

Ja tenim als “tulipanes naranjitos” plantats a la final de la Copa del Món (1-3, resultat excessiu i massa dolorós pels uruguaians, que tampoc han fet rés de l'altra món). Quin golàs d'en Gio !
Avui no he fotut ni brot (ni córrer, ni bici...); en sortir del despatx me n'he anat directament cap a casa, passant abans pel club per intentar recuperar la bossa amb la roba bruta d'ahir, que em vaig deixar oblidada als vestidors.
La meva aposta per demà: BarçaÑa guanyarà 2-1; no jugarà de sortida “el niño Torres” i sí que ho farà, possiblement, en Cesc... i els demés, els de sempre:

Casillas, Capdevila, Piqué, Puyol, Sergio Ramos, Xavi, Sergio Busquets (quin mundial que està fent el paio...!), Xabi Alonso, Iniesta, Cesc/Llorente i Villa.

Ah...! Un dels gols el farà el nostre Xavi (... o potser en Pedro).

.

THE DAY AFTER...

Durant tot el dia m'he estat penedint d'haver fet ahir un “MAQUI” en lloc d'un “MAQUINISTA”, la veritat. Pensat ara, en fred, no sé ben bé perquè ho vaig fer (calor apart, que no és raó suficient).

I si ahir va haver-hi cursa, avui tocava... “jornada de recuperació activa”. Així que m'he pujat a la bici per a fer “la sèrie” i després exercicis de reforçament de braços, una llarga sessió d'estiraments i una llaaaarga i molt necessària dutxa.

En Marco no pot anar a córrer la Marató de Berlín. Li han diagnosticat una dolorosa i emprenyadora pubàlgia; així doncs, pel que sembla només correrem a la Marató de Berlín l'Alberto (que la farà sencera) i jo... que encara no sé segur què faré, ja que m'estic començant a plantejar -encara que no seriosament de moment- el fer la primera mitja part -mitja marató- per aconseguir fer un temps de 1 hora 45 minuts... i després de creuar l'indicador de Mitja Marató “deixar-me anar” tot xino-xano fins a meta els altres 21 quilometres i 92 metres que encara quedaran, per poder acabar-la (viu) en 4:30 / 4:45. Si finalment no ho faig així, m'incorporaré a la cursa per sota de l'arc que marqui el punt exacte de la Mitja Marató i des d'allà i fins a meta, per poder creuar per sota de la Porta de Brandemburgo. Quin moment !!!.

Avui he acabat tancant una proposta de serveis per a un client “d'aquelles que fa molt de goig”, quelcom totalment impensable “con la que està cayendo...”.

.

UN ALTRA MATÍ DE CURSA...

... i tornen a ser un cop més les set del matí i ja he esmorzat, però menys que de costum (cereals amb cafe -doble- amb llet i mel). Tot i l'hora que és, estic assegut escrivint això només amb els pantalons “berlinesos” ja posats, però encara sense la “samarreta imperio berlinesa” i, tot i així, una pel·lícula fina de suor, enganxosa, cobreix la meva pell; el Sol encara no llueix al cap-dalt, però ja ens està donant una idea del que serà el dia d'avui: calor, molta calor, i el que és pitjor, una xafogor espantosa (les condicions "ideals" per córrer...!).
Per cert, i per primer cop a l'història, BarçaÑa jugará una semifinal del Campionat del Món de Futbol (i, cosa estranya, aquest cop va marcar en David Villa). I “sorpresón” l'eliminació d'Argentina, no tant per l'eliminació en sí mateixa, com per la pallissa: Alemanya 4 – Marad-tina 0. Els alemanys seran els nostres rivals en semi-finals, en una reedició de la final del passat Campionat d'Europa...

(faig una pausa, me'n vaig a córrer i després reprenc la narració amb el desenllaç de la cursa; fins ara...)
..
NOMENCLATOR:

- MAQUIS, también conocido como la guerrilla o GE (Guerrilleros Españoles), fue el conjunto de movimientos guerrilleros antifascistas de resistencia en España que comenzó durante la Guerra Civil. El casi inmediato estallido de la Segunda Guerra Mundial sorprendió a gran parte de los excombatientes republicanos en territorio francés; muchos de ellos se incorporaron a la Resistencia francesa. A partir de 1944, con los ejércitos alemanes en retirada, muchos de estos guerrilleros reorientaron su lucha antifascista hacia España. Pese al fracaso de la invasión del Valle de Arán en ese año, algunas columnas consiguieron progresar hacia el interior y enlazar con las partidas que habían permanecido en el monte desde 1939.
- MAQUINISTA, centre comercial que organitza -ja per tercer any- “La Cursa de la Integració”: amb un recorregut o de 5 quilòmetres o de 10 quilòmetres, o el que és el mateix, donar una volta al circuit (fer un "MAQUI"), o donar-ne dues (fer un "MAQUINISTA"). Aquestes dues terminologies me les acabo d'inventar...
- MAKINAVAJA, conocido también como Maki, es el personaje protagonista de una historieta homónima creada por el dibujante español Ivà y que se publicaba semanalmente en la revista El Jueves. El personaje está inspirado en "Mack the Knife" (Mack Cuchillo en inglés), adaptación inglesa de "Mackie Messer" (Mackie Cuchillo en alemán), una conocida y versionada canción alemana cuya letra original, atribuida a Bertolt Brecht, relata las andanzas de un despiadado asesino de los bajos fondos; la canción se incluyó en la obra de teatro "La ópera de los tres centavos". Brecht se habría basado en MacHeath, personaje delictivo proveniente de la ópera de baladas inglesa "The Beggar's Opera", escrita por John Gay en 1728. En español, la canción de Rubén Blades "Pedro Navaja", popularizada en España también por la Orquesta Platería, es una revisión de este famoso bandido callejero de ficción.

i per fi....

- en MAQUI-TXABI: un paio que avui, fent-li més cas al cap que al cor, ha optat per fer un "MAQUI" en lloc de fer un "MAQUI-NISTA".

I és que a última hora, en l'últim metre del final de la primera de les voltes al circuit, he decidit sobre la marxa deixar-ho així, en una cursa de 5 quilòmetres, que he acabat en 24'35'', tot i que no he forçat gens el ritme, perquè en principi no pensava “plegar” a la primera volta i m'he quedat ua estona per la zona de meta veient arribar als “primeros espadas”, ex-olímpics, ex-campions d'Europa...

I bé. Ha estat una bona decisió el plegar, sense traumes, sense defalliments, sense quedar-me “xafat”... ("no hemos veido a este mundo a sufrir..."). M'he trobat, abans de la sortida, amb en Joan i la pel-roja i pigarda Ariana, amb en Vicenç (el “berlinés”) i una companya; amb en Paco (no el veia des de la cursa de Sant Vicenç dels Horts)... i amb un altra runner, que el tinc molt vist però del que no en sé el nom... i, en acabar elles la seva cursa, amb les meves dues “cobardes” favorites, les germanes Montse i Maria José (que avui “han punxat”, segons m'han comentat)

Ara bé, digueu-me “tiquis-miquis”, maniàtic... però amb aquestes noves Asics Gel Nimbus 10 “no hi corro bé”. D'acord, sí, vaig dir el mateix amb les Saucony quan començava a córrer amb elles, i ara en canvi hi estic encantat. Suposo que també amb aquestes necessito temps per acostumar-m'hi (sobre tot en l'encaix del peu al interior de la sabatilla). Si en començar a córrer amb les Saucony “notava” que el taló em tocava molt abans a terra en fer la petjada, amb aquestes Asics (apart del “no encaix” de la part interna del taló esquerra a la plantilla) la meva petjada és diferent: utilitzo tota la sola, des del taló a la punta (cosa que no és dolenta, perquè així m'impulso millor... però em costarà acostumar-m'hi, segur...).

Senyores, senyors... la temporada s'ha acabat !. I d'aquí a no rés... BERLÍN !!!.

.

I COM NO PODIA SER D'ALTRA MANERA...

... demà diumenge podré córrer finalment “LA CURSA PER LA INTEGRACIÓ” (a La Maquinista). No vull ni imaginar-me la calor que fotrà demà al matí a les nou. La de l'any passat va ser brutal... Cal recordar que aquesta és la cursa -i això que ja era la 15ª cursa que corria- que ostenta el més que dubtós honor de ser la cursa més lenta (uns penosos 54'52'') de les que he fet fins ara, pitjor encara que la del meu debut el desembre de 2007. Però és que la calor va ser brutal (i demà la cosa no sembla que pinti millor); recordo que l'any passat, en ser dues voltes al mateix circuit, vaig estar a punt de deixar-ho estar al final dels primers 5 quilòmetres.
Confio, demà, en poder fer 48'40''... el repte ja està llençat !.

(torno a no estar inscrit “oficialment” a la Cursa -a menys que m'ho deixin fer demà mateix al matí abans de començar- així que el temps que faci serà “el meu”, el del meu propi crono). Recordeu, 48'40''. Veurem !.

.

SÍ MÉS NO…

… el tema és ben curiós.
S’està fent una intensa campanya de “conscienciació” a la ciutadania barcelonina, i també adreçada cap els seus visitants i turistes, perquè no vagin “a pecho descubierto” i sense samarreta pels carrers de la Ciutat.
Però, curiosament, a les ordenances municipals de la ciutat de Barcelona no hi ha cap prohibició d’anar en boles pel carrer.

Curiós, no ?.

Ahir, la regidora Mercè Homs es va creuar a la Barceloneta amb els 3 habituals “pilotaris” que durant gaire bé tot l’any recorrent aquells indrets (i la ciutat sencera si cal, ja que no es tallen gens...).

A la pregunta, encuriosida (i “simplona”, afegeixo jo) de...

- “perquè van despullats...? ”,
la resposta va ser també molt simple:
- “Som nudistes i així anem més fresquets...”.

I aquí comença i acaba la cosa.

Jo no hi entro ni en surto... però és curiós, no ?.

.

CORRIENDO VOY, CORRIENDO VENGO...

.
... y echo polvo me voy cayendo !.

Collons, cóm m'he cansat avui, renoi !. Si dilluns parlava de “la sèrie” de la bici (els 10 quilòmetres en sèries de 9 i de 15) a partir d'avui parlaré (pel que fa al córrer) “el recorregut”, que no és altra que el que ja vinc fent sovint:
Esplugues-Tres Molinos-Parc Cervantes-Diagonal-Pl. Francesc Macià... i tornada; els gaire bé 9,3 quilòmetres. Quan parli de “el recorregut”, m'estaré referint a aquest.
Dir que, “de baixada” a Francesc Macià el temps ha estat de 25 minuts. I no m'he trobat bé, la veritat; feia molta calor (27 graus i sol intens tot i l'hora que era) m'he notat cansat, engarrotat... tant que m'he dit “fins a El Corte Inglés i mitja volta...”, però no, he continuat; “fins a l'Illa i mitja volta...”, però no, he continuat, tot i que continuava no anant bé. I, per acabar d'arreglar-ho, en estar fent estiraments a Francesc Macià, amb la cama dreta estirada sobre una tanque d'obres (a més de 90º amb respecta a la cama dreta) en voler baixar-la “se m'ha encallat” i m'he fotut una bona estrebada al quàdriceps... Uns minutets de repós i cap amunt, que fa pujada!. Val a dir que durant els 3 quilòmetres tres-cents metres de tornada per la Diagonal, he tingut que parar i caminar -en un parell d'ocasions, per un total d'uns 400 metres- per no acabar anant tota l'estona “al trote”. I tot i que, mentre hi arribava, m'he dit: “però de creuar el Parc Cervantes corrent, ni pensar-ho...”, l'he acabat creuant corrent cara amunt, esglaons finals inclosos i amb una remulladeta ràpida a la font per poder encarar l'últim quilòmetre fins a casa, en que -mentre el feia- m'he dit: “però de pujar corrent la rampa fins a arribar a casa, ni parlar-ne...”; però, finalment, també “me l'he cruspit” corrent cara amunt.
Però he acabat cansat, molt cansat i fos (jo i la calor, un amor impossible...). Per sort, havia previst la logística d'un modus genial: en sortir de casa ja he deixat a la gespa de la piscina la tovallola i el banyador; així doncs, en tornar ja no he pujat a casa sinó que he anat directament a la piscina: uns estiraments a la gespa, una dutxa d'aigua freda reparadora i una llarga capbussada a la piscina.

Ah! i avui ja he corregut amb el meu nou “uniforme berlinès”: de conya; els pantalons són molt i molt còmodes i la “samarreta imperio” també.
.

CÓRRER....

... haig de córrer !.

Cada cop tinc més clar que quan no corro (o estic uns dies sense fer-ho), estic més fet pols que quan gaire bé no descanso "entre toma y toma". Per cert, que la natació d'ahir em va anar de puta pena per l'esquena...

Aquest vespre, quan arribi, tot i amb la calor que fot.... a córrer !!!.

Ara a sobre (i gràcies a un descobriment que m'ha fet "la Moli") amb un programa de Google -gmap.pedometer- ja puc calcular la distància, gaire bé al milímetre, que faig cada cop que surto a córrer...

..