AIXÒ S'ACABA !

... i el 2011 ja ens està trucant a la porta.  Deixem-lo entrar, sense por...!.

( no us ho havia dit mai ?... Mafalda ha estat, des de sempre, la meva heroïna ! ).

COM QUE DEMÀ DIA 31 NO ESTARÉ “CONNECTAT”…

Desitjo per a tots
una molt ben aprofitada
Nit de Fi d’Any
i una molt esperançadora

i il·lusionant

entrada d’Any Nou.

El 2011 ho te bastant fotut per superar -per anar pitjor- a aquest de 2010, que ha estat (per a molta i molta gent) un "annus horribilis". Jo, sincerament, no em puc queixar de rés i dono gràcies per com m'han anat les coses aquest any, tant a nivell personal, com familiar com professional... però sé que no ha estat així per a molta gent... Però, com diu una cançó d'en Serrat:

"Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando...".

Per això desitjo, us desitjo, una molt esperançadora i il·lusionant entrada d'Any Nou.

.

UNS ALTRES SET AL SAC !

... i aquest cop amb un “handicap” ja avançat ahir; els he fet tots amb una inclinació de la cinta de pendent nivell 2, el que m'ha ajudat a reforçar cames. Han estat 6,5 quilòmetres a ritme de 6:00 (el que jo sempre anomeno “a ritme marató”) i forçant el ritme en els 500 metres finals a ritme 5:00, completant els

7 quilòmetres en 41:40 i cremant (.... i suant) 650 calories.

El conta-quilòmetres s'ha posat ja a  26 . En tres dies no està malament, gens malament.

Demà ja és dia 30. Aquest any 2010 s'acaba, un 2010 ple a vessar de quilòmetres i més quilòmetres... Un any, com a runner, que serà difícil, molt difícil d'oblidar...

.

QUINA LLÀSTIMA...

... que sigui el 30 de gener !.

GAIRE BÉ SE M’OBLIDA !

El matí de Nadal em va “sorprendre” amb aquestes fantàstiques “BROOKS” model GHOST 3. Amb aquestes ja son quatre les sabatilles comprades en tres anys (Asics, Saucony, Asics, i ara, Brooks). Confesso que no coneixia la marca, però és la mateixa que la de les samarretes que ens farem la gent del TRIBANDA RUNNER’S. Les vaig comprar al “J’Arribu” de Cornellà, aconsellat per en Carles, justament mitja hora abans de que, a escassos 800 metres, el Barça comencés el seu partit i li clavés una “maneta” als periquitos.

Avui, incrementant quilòmetres: 6 (2 a 5:27 i 4 a 5:00), en 31:58 i cremant 520 calories.

El conta quilòmetres és posa ja en  19  “... y suma y sigue”.

Demà descansaré (...o no, depenent de cóm em trobi que, ara per ara es bé, molt bé). La meva idea és fer sempre un mínim de 6 quilòmetres cada cop que corri, però intentant que siguin (d’aquí a la Cursa de Sant Antoni del dia 23) 8 ó 9, i a ritme variat 5:27 / 5:00, i posant la cinta amb inclinació, en una “pendent moderada” de 1,5 ó 2 per anar agafant més i més resistència de cames. I és que la Marató de Berlín em va demostrar que, sense passar-se, el que cal fer és anar prèviament acumulant i acumulant quilòmetres a les cames i, sobre tot, tenir continuïtat; no em pot tornar a passar el mateix de la setmana passada: el quedar-me “de piernas caídas”, sense córrer ni un sol metre.

Ah! ahir parlava del “Trimestre del 73... i pico”: doncs no; en ser la Marató de Barcelona el 6 de març, del que estem parlant realment és de “bimestre”, perquè son només 2 mesos, i una setmana, el que tinc per davant fins arribar a la Marató (raó de més per preparar-me a consciència i amb constància... però al meu ritme).

Catalunya – Honduras; acceptable entrada, resultat clar: 4-0 (dos assistències d’en Bojan i dos gols... d’en Bojan; avui en Barrachina és un paio feliç, anirà a dormir content i satisfet pel què ha fet el seu menu ídol...

.

LES TRES PRIMERES . . .

23 DE GENER ..........

 .......... 6 DE FEBRER

..........  6 DE MARÇ

                     

10 + 3

Després de gaire bé una setmana sencera sense fotre ni brot, avui m'he retrobat amb el dia a dia del exercici. M'he trobat encarcarat tota la setmana, amb mal d'esquena... i tot per "no haber pegado ni sello". Sempre em passa el mateix: quan deixo de fer exercici uns dies, el cos em grinyola, se'm queixa. Per això avui "tocava" tornar-hi.

M'he pujat a la bici al club per fer 10 quilòmetres, a resistència de pedals "in crescendo": 2 a 8, 2 a 9 i 6 a 10, per acabar cremant 200 calories en poc més de 25 minuts. I de la bici, a la cinta: 3 quilòmetres a ritme 5:27, cremant 250 calories en poc més de 16 minuts. I, és clar, una llarga sessió d'estiraments, avui més necessària que mai, després d'una setmana "inactiu".

Avui, també, ha començat la operació:

" Trimestre del 73... i pico "

... i què vol dir això ? doncs el començar a seguir un pla de preparació per:

       -  La Cursa de Sant Antoni del mes de gener ( 10 )

       -  La Mitja Marató de Granollers del mes febrer ( 21,097 )

       -  La Marató de Barcelona del mes de març ( 42,195 )

que son els meus únics (que no pocs) objectius de curses pel primer trimestre del any; i, per tant, arranca també la operació:

“ Comença a acumular quilòmetres, nano, o aniràs de cul... ”

I el meu conta-quilòmetres trimestral avui ja s'ha posat en marxa:  13 

Contaré sempre els quilòmetres tant de bici com de cinta i/o de córrer per fora; encara que -com a poc- intentaré córrer cada dia, encara que sigui pocs quilòmetres. I al gimnàs, reforçament de cames i abdominals.

.

QUE TREMOLI L'ENEMIC...

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent,
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!.
Bon cop de falç!.
Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!.
Per quan vingui un altra juny,
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!.
Bon cop de falç!.
Que tremoli l'enemic
en veient la nostre ensenya.

Com fem caure espigues d'or,

quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç!.
bon cop de falç,
defensors de la terra!.
Bon cop de falç!.

I JA QUE HI SOM . . .

Bon  Nadal  per  a  tots  !

D ' AQUÍ A UN MES . . .

.
... ja tenim la primera cursa de l'any !.

EL CASTELLÀ TAMBÉ….

... llengua vehicular a Catalunya. Però... s’han llegit l’informe PISA de fa uns dies ?. Catalunya està per sobre (en coneixement i comprensió del castellà) que a d’altres -forces- comunitats que tan sols tenen el castellà com a llengua. El castellà en perill a Catalunya?. El que per descomptat està en perill a Catalunya és, sens cap dubte, el català.

Cal recordar que la “immersió lingüística” va ser aprovada gaire bé pel 100% del Parlament de Catalunya i posteriorment també pel punyeter Tribunal Constitucional, el mateix que ara és pronuncia altra cop. Amb la gran quantitat de nens/nenes immigrants que hi ha en el nostre “petit país d’allà dalt”, la immersió lingüística permet que tot aquest col·lectiu conegui i en faci ús de la nostre llengua. Però si ara sortim amb collonades com aquesta... qui cony acabarà parlant la nostre llengua ?. Tant els emprenya que puguem tenir una població bilingüe, tant els fot el que tinguem aquesta riquesa ?.

Collons, collons, collons...

.

PARTIT “LOTERO” BARÇA - MADRID…

Els hem tornat a guanyar ;  i per quant ?, doncs està clar:  el final ha acabat, com no podia ser d’altra manera (fixeu-vos-hi bé) amb un ja familiar per ells  5  -  0 

" REAL COMO LA VIDA MISMA "

(com sempre, en Forges, genial !)

APOSTA A CEGUES . . .

(però sense posar-hi ni un sol euro, perquè ja no hi soc a temps...)

El número que sortirá premiat com a "EL GORDO" demà al matí a "la Rifa de Nadal" será el...

 3 7 . 4 3 2  

(... osti, tu, quin "yuyo" si surt !)
.

SON HUMANS . . .

Ja ho deia jo l’altra dia: no pot ser que ens prenguem com a “quelcom natural” el acabar els partits guanyant per 5-0, o per 0-8, o per 1-5… perquè no és ni natural, ni normal. D’acord, sí, “l’equip titular” (perquè aquest existeix, ens ho vulgui vendre com ens ho vulgui vendre en Pep) és una trituradora, que aplana tot el que és posa per davant seu; però avui, al “equip titular” li mancaven peces i la màquina “grinyolava”, els automatismes no responien... i ens han acabat empatant el partit.

Millor, més emoció per la tornada, en la que guanyarem per 1-3

“Frenazo al Barcelona” (Marca)

“El Athletic sí pone freno al Barça” (AS)

“Decidirá San Mamés” (Mundo Deportivo)

“El Barça se estrella contra la muralla vasca” (Sport)

“Amargo turrón” (La Vanguardia)

“El Athletic sí sabe jugarle al Barça” (El País)

.

ARRIBA EL SOLSTICI D'HIVERN . . .

... aquesta nit a les 23,39 * 

I com a preàmbul, un espectacular eclipsi parcial de la Lluna.

La foto, però, és del darrer eclipsi, amb la silueta del Teide de fons, perquè avui tenim el cel ennuvolat i no és pot veure rés, des d'aquí al menys....

(*) mai no he entés aquesta precisió de minuts -ni en base a què- per els canvis d'estació, la veritat...

.

S’HAN ACABAT…

…les proves diagnòstiques de cardiologia. Després d’haver-me fet una analítica completíssima, un eco cardiograma, un electro cardiograma, portar durant 24 hores un holter per mesurar les meves pulsacions i de fer avui la prova d’esforç, em plau fer-vos partícips del resultat:

Estic fet un xaval... !

Ni un sol "però...", ni un sol "hauries de vigilar..", tot i que continuen trobant “raro” el que tingui les pulsacions tant altes, inclús en repòs... però esto es lo que hay (des de sempre ha estat així, ja els hi he dit). I d’aquí a dos anys... tornem-hi ! (encara que, possiblement, ho avanci i ho faci cada any a partir d’ara, si és que segueixo corrent a aquest mateix ritme de curses/any).

El millor “chist” -que diria "el Montilla crakovès"- del passat derby :

“ Des de dissabte, l’Español i el Madrid... van de la manita !”

.

HA CAIGUT LA ÚLTIMA DEL ANY !

Amb la “Sansi de Lloret”, aquest matí ha caigut la última cursa d’aquest any 2010 replet de curses. La he corregut amb Olga, companya del equip “Trapo’s” dels voluntaris del passat Campionat d’Europa d’Atletisme.

Aquest any, i per primer cop, homes i dones hem corregut per separat; primer elles a les 11 del matí i nosaltres -teòricament- havíem de fer-ho a les 11,45. I dic “teòricament” perquè, com que la sortida la donaven en directe per TV-3, hem tingut que anar retardant l’hora de sortida (tots ja preparats, amuntegats, a la línea de sortida) fins que des de realització de Sant Joan Despí donessin pas a la connexió; total, que hem arrancat gaire bé al mig dia.

Bona cursa: 23:38, a un molt bon ritme final de 4:44 de promig (degut, en gran part, a la meva esbojarrada sortida a 4:13 el primer quilòmetre.... si és que no n’aprenc !).

Del partit d’ahir ? millor no fer sang... El què és molt preocupant és amb la naturalitat i la “normalitat” amb la que els culers ja comencen a acceptar resultats així (les “manetes”) jornada rere jornada, sense donar-hi la rellevància que tenen, quan tots sabem -realment- el molt i molt que costa jugar així i fer-ho així de bé... Com ja no és cansen de repetir diaris, teles, ràdios: on està el límit d’aquest equip ? (si és que el té...).

.

I DEMÀ ...

... el (mal dit) "derby"... 
             E S P A Ñ O L  -  B A R Ç A   !!!

El compte enrere arriba a la seva fi: només 1 dia.
Alea jacta est.

SORTEIG DE VUITENS...

Així que podrem tornar a veure una imatge tendre com aquesta entre en Cesc i en Piqué.;  i si passem a quarts (que passarem) igual també podem tornar a veure una imatge com aquesta altre amb l'Ibra... (a veure si "lo de la Shakira" serà només una "cortina de fum" dels assessors d'imatge d'en Piqué... jeje).  I és que és increïble les impressions equivocades que pots arribar a treure d'un instant en concret en fer "clic" amb una cámara, quedant totalment fora de contexte el què veus en ella...).

.

UN AUTÈNTIC “MOTOR DIÈSEL”…

Per si a mi mateix em quedava algun dubte de la meva “regularitat” a la Marató de Berlín, avui (2 mesos i mig després de córrer-la) la organització m’ha fet arribar el “Diploma Oficial” amb el meu temps final (4:13:29) i un certificat del meu pas per cada tram de 5 quilòmetres; i és el que jo dic: soc tot un autèntic dièsel ! (o, sí més no, la regularitat portada al extrem):

Del 00 al 05 en 29:24
Del 05 al 10 en 30:32
Del 10 al 15 en 29:45
Del 15 al 20 en 29:39
Del 20 al 25 en 28:51 ( ... toma ya !)
Del 25 al 30 en 29:25
Del 30 al 35 en 30:16
Del 35 al 40 en 31:45 ( aquí ja anava “fent figa”)

per un temps acumulat de 3:59:33.... o sigui, 40 quilòmetres per sota de les 4 hores !

Els primers 20 quilòmetres en 2:05:39
Els segons  20 quilòmetres en 2:07:50

Velocitat mitja durant tota la marató: 9,99 km/h  ( 6:00 minuts/km “clavats” ).

i acabant classificat en el lloc 17.981 de 26.603 (homes)
i en el lloc 2.064 de 3.320 (de corredors més grans de 50 “tacos”).

Realment crec que ja no hi ha cap dubte de la meva condició de “corredor dièsel” ? (lent... però arribant-hi).

El derby, cada dia més aprop !.

.

NO ÉS IRREVERENT....

     

.... és genial !
La cara de la Yoko Ono, al final del vídeo, no te preu...
.

"EL DERBY" s'apropa; només tres dies...

Fa un dia i mig que vaig pel món sense mòbil  (...i sense Blackberry); quan de temps feia que no era tan feliç !.

Us ho juro: és pot viure sense mòbil... “y ya ni te digo” sense la punyetera Blackberry.

Per qui, i quan, ens varem deixar enredar ?.

UNA MINI SÈRIE “IN CRESCENDO”…

Diumenge hi ha cursa a Lloret (mini-cursa, realment), la darrera del any, i encara no havia corregut “en serio” des de la marató de Donosti. Així que, tot i amb les agulletes per la classe d’abdominals d’ahir (no en puc fer una cada sis mesos...) m’he pujat a la cinta per intentar fer una sèrie “seria”, que ha acabat sent de 6 quilòmetres i mig, en 35 minuts i 550 calories cremades:

- el dos primers quilòmetres, d’escalfament, a 6:00

- els dos següents quilòmetres a 5:27

- els altres dos, a 5:00

- ... per acabar la sèrie amb un sprint llarg, de 500 metres.... a 4:00 ! (que és un ritme molt fort encara per a mi).

Ha estat bé, encara que noto que la duresa de les dues maratons “han hecho mella”, en les meves cames sobre tot: en el lligament lateral extern del genoll esquerra, al cap del os de la tíbia d’ambdues cames, els isquiotibials... però res que no és pugui superar.

Compte enrere pel derbi: QUATRE !

.

CLOENDA DE TEMPORADA RUNNER…

Aquest diumenge dia 19, a Lloret, correré “La Sansi” , versió lloretenca de la cursa clàssica San Silvestre, i amb ella caurà el teló de la meva temporada de curses d'aquest any 2010, amb el bagatge final de:

      -  2 maratons

      -  5 mitges maratons

      - 11 curses de 10 quilòmetres

... que, “p’a mi edad” no està gens malament. A la Sansi de Lloret (que substituirà aquest any a la clàssica “cursa dels nassos” de cada 31 de desembre des del 2007) correrà amb Olga, una de les companyes voluntàries del Campionat d’Europa d’Atletisme.

Avui, precisament avui, m’ha donat per fer la classe sencera d’abdominals, avui, que vinc d’un cap de setmana amb dolor d’esquena (tot i que he aconseguit evitar el prendrem el meu “cocktail-miracle” de Myolastan + Normulen). Veurem demà cóm m’aixeco.

Ah! i recordo que vaig aplaçar la prova d’esforç (prevista inicialment pel 2 de desembre) perquè hagués estat només 5 dies després de la Marató de Donosti i no era pla. La vaig passar al 20 de desembre a les vuit del matí, perquè és aquest dia -a les 09,30- quan tinc la visita amb la cardiòloga. I... a què us sona el 20 de desembre? Doncs sí, efectivament, a que el 20 és l’endemà de córrer ”La Sansi”; per sort, és una cursa de 5 quilòmetres i no crec que em deixi gaire “tocat”...

Compte enrere pel derby de dissabte: C I N C !!!

El meu pronòstic: 1-3

.

A AQUEST PAS…

... a can Barça ja no cantarem gols, sinó que cantarem aquella coneguda cançó de la nostra infantessa, tot aixecant la mà i ensenyant els ditets, que diu així:

"cinco golitos tiene la loba, cinco golitos detrás de la escoba..." (.. o eren cinco "lobitos" ?).

Avui, un altre recital blaugrana... i sense despentinar-se. I el proper dissabte, a jugar-patir a "can perico"; i és que per ells, aquest és sempre "el partit del any"..
.

UNA GRAN DECEPCIÓ...

Tot i concedint-li la presumpció d’innocència, la triste noticia de dijous passat -pel que fa a l'atleta palentina Marta Domínguez- ha suposat una gran decepció per a mi. Perquè us en feu una lleugera idea, només teniu que recordar l’entrada plena d'admiració que li feia en el blog aquest estiu passat, amb ocasió del Campionat d’Europa d’Atletisme. Si finalment aquest maleït tema acaba malament per a ella, aquesta sí que serà una bona i dura caiguda...

sábado 31 de julio de 2010

JA TINC “EL MEU MOMENT” DELS CAMPIONATS…

… però avui divendres he tingut "el meu moment", un moment màgic, breu, fugaç, intens... Veureu.

Vaig escriure diumenge passat:

"prometo foto amb Marta Domínguez".

No em pregunteu el perquè, però sento una verdadera debilitat -no carnal- per aquesta ja veterana atleta palentina, rosa tenyida, amb una molt cursi cinta rosa al front, boca massa gran per culpa d’una dentadura desproporcionada, però amb un somriure irresistible. Com a corredora és una lluitadora i una triomfadora, però "de les que s’ho ha tingut que currar". És per això que jo avui estava força content perquè en ser la meva posició al podi la de sempre -hissant la bandera del guanyador/ra, la de la medalla d’or- podria mirar a la cara a Marta mentre la bandera s’enlairava i sonava l’himne i poder fer-li des d'allà baix algun gest de complicitat. Però finalment ha quedat segona -sots campiona d’Europa dels 3.000 metres obstacles, que no està gens malament- i m’ha tocat hissar la bandera de la russa. Però "el meu moment" ha arribat quan, enlairades ja les banderes i sonant l’himne de la Federació russa, ens hem creuat els dos una mirada (jo no havia deixat de fer-ho des de que ella ha pujat al seu calaix), li he clucat l’ullet -algun dia tindré un seriós problema amb aquesta, del tot innocent, mania que tinc- li he fet un gest d’assentiment amb el cap i li he llançat un llarg mig somriure de complicitat que volia, a més, fer-li arribar la meva admiració. El "meu moment" ha estat quan Marta, mirant-me fixament als ulls durant uns segons -que se m’han fet deliciosament llargs- també m’ha clucat l’ullet, m’ha retornat l’assentiment amb el cap i m’ha deixat anar un dels seus encisadors somriures. I no, no ha estat un somni, no m’ho he imaginat: ha estat així com us ho dic (pregunteu-li quan la veieu...).

Ja no necessitava cap foto. Ja tenia "el meu moment".

Repeteixo, no em pregunteu el perquè sento debilitat per aquesta atleta, però és que la sento.

.

RETROBADA AMB LA CINTA...

Ahir dijous, després de gaire bé 12 dies després de la Marató de Donosti, vaig poder fer els meus primers quilòmetres corrent a la cinta, sense molèsties. Van ser només 5 quilòmetres, 2 a ritme d’escalfament 10 i 3 a 11 (a 5:27); i després ho vaig “rematar” amb uns altres cinc quilòmetres en bici i una sessió d’estiraments.

I ara, d’aquí a una estona hauré de marxar cap al club pel Sopar suposo que "pre-nadalenc" o "d’hivern". A veure què tal...

.

EN QUANT PUGUI...

... trauré el "Speedy González" de la capçalera d'aquest blog i el substituiré per aquest "Speedy-Txabi berlinés", caricatura que m'ha fet el meu bon amic Iñaki Ojinaga.

(info@ojinagasl.com  per a tots aquells de vosaltres a qui pugui interessar contactar amb ell per encarregar-li que us en faci una, ja sigui vostre, de la vostre parella -o dels dos juntets- o d'algun amic o grup d'amics, amb ocasió d'un 40 ó 50 aniversari, o d'unes noces d'argent... el paio és molt bó, una passada!; en el meu cas, vaig intentar demanar-li que "em treies més jove", però em va dir que "ell feia caricatures, no miracles").

. 

SERÀ AQUESTA...

... la meva primera Marató sub-quatre ?.

El proper dia 6 de març, el desenllaç...

.

"EL GUTI", negociador...

"The Cebolleta"
Los controladores aéreos nombran a Guti interlocutor ante Fomento
Redacción - miércoles 8 de diciembre de 2010 a las 08:54 horas

Tras la tempestad, llega la calma: el deseo de reconciliación entre controladores aéreos y Gobierno de España parece firme, y de ello da cuenta un documento de negociación rubricado entre las partes bajo el título "Pelillos a la mar".

Para facilitar las conversaciones, el colectivo de controladores ha fichado al ex jugador del Real Madrid, Guti, apartado de su actual equipo durante unos días "por un problemilla con la conducción y la bebida sin importancia":

-"En Turquía ponen un té muy fuerte y yo me tomé tres jarras; debió sentarme mal",

explicó el futbolista antes de confirmar su fichaje temporal por el gremio más controlado de España.

-"A mí me vendrá bien para mantener el control en el campo del fútbol y a ellos para tener un chulo profesional, en el mejor sentido de la palabra, para futuros conflictos",

explica este aficionado al té desde su mansión privada en el Bósforo.

-"Saludamos este nuevo tiempo de concordia y blablablá",

ha replicado el ministro de Fomento, José Blanco, muy aficionado también al té "pero con uva de la Ribeira Sacra".

-"Nos vamos a entender; Guti y yo hablamos el mismo idioma...".

(aixó ho trobat a internet, a la primera de les entrades, quan he clicat a Google: "controladores aéreos en España").

.

A DUES RODES

Avui he tornat al club per fer 12 quilòmetres en bici, he recuperat els exercicis de reforçament de braços i he fet una llarga sessió d’estiraments; de moment, de córrer rés. Cap presa.

I la pedrera del Barça, la “Masia connection” continua donant els seus fruits; per fi, a la quarta, hem guanyat als russos del Rubin Kazan per 2-0, amb gols de Fontás i de V.Vázquez (... amb lesions de Jeffren -al abductor, no greu- i Bojan -contusió al maxilar- s’ha retirat marejat).

.

SEQÜELES UNA SETMANA DESPRÉS…

Com un 8,34% de la població, jo tinc “peu grec”, és a dir, que el segon dit del meu peu és més llarg que el dit gros (les altres dues qualificacions són "egipci" i "quadrat"). Això no se’m nota tant quan els dits reposen al terra (vull dir, quan els palpís -les “yemas”- estan amb contacte amb la sola de la sabata o sabatilla). Però quan, com a la Marató de Donosti, haig d’aixecar els dits per  tal d'intentar pal·liar la possible aparició d’una dolorosa “rampa” als bessons, és veu fàcil i exageradament la meva qualificació “de peu grec”: el meu segon és més llarg que el dit gros (com veureu a la foto, tot i que a la foto no el tinc “aixecat”); i va ser precisament per tenir que anar aixecant el dits mentre corria -des del quilòmetre 26- que aquest segon dit, normalment “replegat i en repòs”, va anar picant, una passa darrera l’altra, contra la punta de les Asics, provocant el que amb tants i tants anys de jugar a futbol no m’havia passat mai: que em quedés una ungla negre !. I així és com tinc encara avui la ungla del meu peu dret, una setmana després de córrer la marató (la ungla del dit gros ja és negre de la punta des de que jo tenia dos anyets quan, en obrir una porta me la vaig arrancar "de cuajo").

Tercer dia de festa, i primer dia “d’activitat”: me n’he anat al club pel matí per fer a força bon ritme -de velocitat i de resistència dels pedals- 10 quilòmetres en bici en 23 minutets; després he volgut córrer una mica a la cinta (encara no havia corregut ni una sola passa des de diumenge) però només he fet un quilòmetre perquè els sòleus continuaven “emprenyant-me” i he preferit no forçar. I he fet també els ja clàssics estiraments, és clar.

Tots coneixem "Els tres tenors", "Els tres mosqueters", "Els tres cerditos", "Els tres en ratlla", "Els tres tristes tigres"...  Avui, tant el diari France Football com la FIFA han mostrat al món

"ELS TRES MAGNÍFICS":

seran ells tres, i només ells tres -entre tots els jugadors de futbol del món mondial- els que es disputin aquest any el títol de la "Pilota d'Or".

La meva aposta ?: Iniesta-or / Messi-plata / Xavi-bronze, encara que el més lògic seria Xavi-or / Messi-plata / Iniesta-bronze (... tot i que Messi "está que se sale")
És una més que merescuda Pilota d'Or per a una excel·lent collita de La Masia.

Apa, me’n vaig a recollir a la Marta al aeroport... esperant que no hi hagi cap entrebanc de darrera hora amb l’hora d’arribada del seu vol.

.

B I U T I F U L . . .

Senzillament . .  .  B   R   U   T   A   L   ! ! !

Si podeu, no us la perdeu.

A AQUEST EQUIP...

.
... no el paren ni els "des-controladors aeris", ni el viatjar "corre-corre-que-te-pillo" fins a Pamplona (Iruña) en tren+bus, ni les tretes de la Villarfederació,  ni rés, de rés, de rés...
.

SEGONA VISITA “CARDIÒLOGA”.

Avui tocava retirar-me el holter i fer-me el ecocardiograma (ECG); el resultat del hotler me'l dirà la doctora el dia 20, que és quan tinc visita, prèvia “prova d'esforç” tres quarts d'hora abans. Però del ECG ja m'ha avançat el doctor especialista que me l'ha fet -un argentí que està pensant en córrer la seva primera marató a Barcelona el proper mes de març- que “está todo perfecto, tranquilo...”.

Per la tarda, sessió de massatge de cames amb la Lourdes; i, com sempre, no sé si hi surto pitjor que hi entro, perquè hi ha un moment -quan em fa el massatge als muscles extensors de les dues cames- en que no sé si vull plorar... o escanyar-la. I avui, ni us ho explico el dolor quan pressionava els sóleos: si avui no l'he matat és segur que ja mai a la vida mataré a ningú. És un alivi.

Tema camisetes Tribanda runner's: va agafant força; a veure si ho enllestim (la comanda al menys) abans del 17 d'aquest mes.

.

I'M ROBOCOP...

Tal i com estava previst, aquesta tarda m'han col·locat el “holter”, aquest aparatet amb cables i elèctrodes que portaré a sobre 24 hores per tal de comprovar el meu ritme cardíac perquè a la revisió i electrocardiograma de l'altra dia em van detectar una cosa que jo ja sabia, perquè jo ho sé des de sempre: tinc les pulsacions molt altes, inclús en repòs. Així que la petita “motxileta” que porto a sobre anirà registrant les meves pulsacions durant tot un dia, fent vida “normal” (però sense deixar que és desenganxin els elèctrodes)... i ja veurem el què.

Demà, quan me'l treguin, també em faràn un ECG (ecocardiograma). Tot aquest seguit de proves acabaran el dia 20 amb la “prova d'esforç” i amb una nova visita a la cardiòloga.

Per tant, avui a fer bondat i no suar gaire, perquè no em puc dutxar fins demà després del ECG.

Sembla ser que ja hem decidit marca per les samarretes del “Tribanda Runner's”: VIATOR, una marca especialitzada en triatló i en rugbi, pel que sembla... La preferència de la majoria dels companys que ja han contestat quantes en volen és que siguin “sense mànigues”, però sembla que l'Albert s'ha decantat per samarreta “de tirants”; tant li fa, el cas és poder correr junts, com un equip, amb la mateixa samarreta, sigui sense mànigues, de tirants, o de "cuello vuelto"...

.

JORNADA DE RECUPERACIÓ

Avui, el meu estil de caminar “a lo Chiquito de la Calzada” ja ha desaparegut. El dolor als bessons ha minvat força i avui ja és la clàssica molèstia d'un dia normal post-cursa (... encara que, realment, han passat tres dies). Així que avui, jornada plàcida de recuperació: 12 quilòmetres en bici i una suau sessió d'estiraments (de bessons sobre tot).

Em quedo solet fins dimarts vinent, perquè la Marta fa el seu habitual “viatge del pont” amb sa mara (aquest any, Bèlgica).

Ah... si voleu saber el que és córrer fent una marató, mireu els temps de “la bèstia d'en Riera” a la Marató de Donosti:

Km 0-5: 21'08"        (a 4'13"/km)

Km 5-10: 20'42"      (a 4'08"/km)

Km 10-20: 42'34"    (a 4'15"/km)

Km 20-25: 20'46"    (a 4'09"/km)

Km 25-30: 20'36"    (a 4'07"/km)

Km 30-35: 20'26"    (a 4'05"/km)

Km 35-40: 20'02"    (a 4'00/km)

Km 40-42,195: 9'05" (a 4'08"/km)

1a mitja: 1h29'31"    (4'14"/km)
2a mitja: 1h25'51"    (4'04"/km)

A que cansa només de llegir-ho ?
.

DOS DIES DESPRÉS DE LA MARATÓ

Ja han passat gaire bé 65 hores des de que vaig creuar la línia d'arribada dins l'Estadi d'Anoeta, des de que vaig acabar la meva segona marató, i corregudes en només dos mesos ! (havent-li ficat de pel mig en aquest curt període, i per acabar d'arreglar-ho, dues curses de 10 quilòmetres i una mitja marató... toma ya !).

Doncs bé, ara penso que ha estat una bogeria, una exageració... però de la que n'he sortit força ben parat.

Encara avui, els meus bessons són més bé uns “trillizos”, durs com una pedra i força adolorits, amb un ay! uy! cada cop que m'aixeco i que haig de començar a caminar, suportat en silenci, però que m'avoca a semblar el mateix Chiquito de la Calzada (espero que a partir de demà la cosa ja afluixi força). També és cert que és la única molèstia-seqüela que tinc... així que tampoc n'hi ha per queixar-se tant.

Berlín... Donosti ?

Ben diferents les dues i, sense tenir que pensar-m'ho gaire, sens dubta, em quedo amb la de Berlín de totes totes: la vaig gaudir, i molt. La de Donosti la he patit (tot i la rebaixa de més de 10 minuts). Val, la de Berlín era la primera, era “la il·lusió”, la novetat... però va ser quelcom espectacular, màgic, únic.

Donosti:

-recorregut: avorridot, repetitiu (tres voltes),

-genial, genial, la samarreta tèrmica noruega, us la recomano a cegues. Còmoda, càlida, arrapada però sense sentir-te pressionat... magnífica,

-dubte, seriós, amb els mitjos “micronosequè” (em mosqueja molt aquest dolor als bessons, quan precisament la funció d'aquests mitjons és alleugerir-los),

-i tornaré a posar “en quarantena” a les Asics (encara no he acabat de decidir si són elles o els mitjons els causants del dolor als bessons... perquè eren els mateixos 42 quilòmetres que a Berlín i jo recordo que al cap de dos dies vaig pujar, corrent, de dos en dos els esglaons del despatx).

Ahir al matí, després de prendrem el preceptiu “pincho de tortilla” per esmorzar, vaig tornar de Donosti (565 quilòmetres); paradeta a Los Monegros per posar benzina i dinar (un enoooorme plat de llenties casolanes i una cuixa de pollastre a la planxa), per continuar camí ja directament fins al Club sense passar per casa: immersió al jacuzzi gaire bé una hora, intent -fallit- de fer-me un massatge a les cames (ara ho agraeixo, perquè hagués plorat de dolor com un vedell) i pujar-me a la bici per fer-me deu quilòmetres per “estovar” una mica les cames i una suau però intensa sessió d'estiraments. I, al vespre, fi de festa a casa “a la antigua”, sentint el partit del Barça per la radio (vaig pensar: si perden, millor no veure-ho; i si guanyen, tornaran a passar el partit un i mil cops...).

Avui, escoltant ràdios, veient tele i llegint diaris te n'adones de la no imparcialitat periodística (d'una i altra vorera): fa bo la dita castellana del “nada es verdad, nada es mentira; todo es según del color del cristal con que se mira”.

Però, lo d'ahir, va ser un bany en tota regla !.  I com deia un avui:

Barça 5 – Ron... cero   (lo pillas...?)

.

FOTO I VÍDEOS....

(amb la "naranjito" de Can Mèlich)

I aquests tres vídeos són de la MARATÓ DE DONOSTI,  28-11-2010  Aquí, en canvi, vaig vestit de negre de cap a peus: camiseta, pantalons i els putos mitjons llargs "micronosequé" (bé, de cap no vaig de negre; de cap vaig "blanquet" i escàs...).

PAS PEL KM. 5

PAS PER LA MITJA MARATÓ

ARRIBADA

ESTÀ CLAR QUE AVUI...

... els merengones han escollit l'escala equivocada : cap el infern !!! (perquè això és el que els hi haurà semblat el partit d'avui, un infern); així és la vida: uns, cap amunt, i els altres cap avall, moooolt cap avall.

Barça 5 - R.Madrid 0

PRIMERES IMATGES MARATÓ DONOSTI

 

LA -DURA- MARATÓ DE DONOSTI JA ÉS HISTÒRIA...

... però, altra cop, quina història !. Si a la de Berlín el meu temps final, totalment impensable (primera marató, amb fred, pluja, corrent-la gaire bé tot sol) va ser de 4:13:29, avui al matí he aconseguit aturar el crono en...

4:03:09

Toma, toma y toma ! I els fenomenals resultats de la resta del Tribanda Runner's han estat:

“la bèstia” d'en Riera ............... 2:55:22 (jo vull ser com ell quan torni a ser jove).

En Xavi Celma .......................  3:24:51

L'Alberto .............................. 3:25:18

En José Ordoñez ..................... 3:28:22

En Per Kvam .......................... 3:37:09

Jo és que al·lucino. Perquè per segon cop em presento a una marató, amb els seus llarguííííísim i inacabables 42,195 quilòmetres, sense haver-la preparat ni remotament de manera seriosa (només cal seguir en el blog els meus simulacres d'entrenaments del meu darrer mes). I tot i amb això, bingo ! : tiempazo (en versió “Txabi”, és clar). Però ja us haig de dir des d'ara mateix que, si a Berlín hagués acabat la marató en les penoses condicions en les que acabat aquesta de Donosti, no hagués repetit. Segur !.

Anem a pams.

Ens hem trobat tots (inclòs en Riera i la seva xicota) a la recepció del hotel per les fotos i per anar fent temps “sota sostre”, perquè fred al carrer, el que és diu fred, en feia... encara que no tant com ens havien amenaçat. Finalment, jo només he sortit a córrer amb la tèrmica nòrdica negra i el stop-wind (al que a sobre li he desmuntat les mànigues). Ambientazo a la sortida i, a les nou en punt, em marxa! (inclús la Belén s'ha apuntat a posar-se roba per córrer i ha sortit amb nosaltres després del tret de sortida, per poder fer corrent una distància indeterminada, que ara mateix no sé quina ha estat finalment).

El recorregut eren tres voltes, una de mes curta (d'uns 10/11 quilòmetres) i dues, de recorregut gaire bé exacte, de més llargues. En començar a córrer, del dolor al genoll que deia en llevar-me, ni rastre. Primera volta sense problemes (ha començat a ploure, però, al quilòmetre 10 durant uns minuts, els suficients per a em-papar-nos la roba). Aquesta primera volta tornava al estadi d'Anoeta i, des d'allà, inici de les altres llargues dues voltes. Dir-vos ja que a partir del quilòmetre 16, els bessons m'han començat a donar pel sac (putos mitjons “micronosequé”!). Agradable passeig per La Concha i començament del avorrit i insípid recorregut d'uns 8-9 quilòmetres per una “zona triste” -d'anada i tornada- i altra cop cap a La Concha, per de tornar a passar per dins d'Anoeta. Per aleshores, els primers 10 quilòmetres els he fet en 52:20 minuts (8 menys que a Berlín) però és que he creuat l'arc de la Mitja Marató en 1:52:12, un temps brutal ! (... per a mi al menys, és clar); en sortir del Estadi i enfilar jo l'avinguda per començar la tercera i última volta, ja arribaven -per acabar ells la Marató- els primers classificats ( no m'han avançat en cursa, ni a dins l'Estadi i això, moralment, ha estat molt important per a mi: el primer classificat -Elija MUTURI- ha acabat la Marató en 2:13:29 ). En aquest moments, els meus bessons d'ambdues cames ja eren una perfecta combinació de granit i marbre de Carrara, durs com una pedra (i he pensat, seriosament, en deixar-ho aquí); al quilòmetre 25 ha tornat a ploure, aquest cop amb més força, també només durant uns minuts; pero han anant avançant bé els quilòmetres fins a arribar al 26, en que ja se m'ha començat a posar molt cara amunt el continuar, i més en tornar a enfilar aquells “8-9 quilòmetres tristos”. I ja, a partir del quilòmetre 28-29, he anat parant una mitja de mig minut a tots els avituallaments i a totes les pancartes d'anunci de canvi de quilòmetre per estirar, perquè l'amenaça de rampa als bessons de la cama dreta era constant (què incòmode és córrer amb aquesta sensació de “que voy, que voy, que te enrampo los gemelos ”...). Han caigut -patint- el 32, el 35, el 38, el 40 (última parada per estirar) i, des d'allà, ja no he parat fins a creuar la línia d'arribada després de donar gaire bé una volta sencera pel tartán del Estadi d'Anoeta (molt somrient però, això sí, per lo del vídeo i les fotos per a la posteritat). Però he acabat tocat, molt tocat, dels molt durs i petris bessons (per contra, i, com ja em va passar a la de Berlín, de cardio de puta mare, cap problema; ara, que de cames...).

Per acabar d'arreglar-ho, i com a “fi de festa”, a aquests donostiarres no se'ls acut altra cosa que donar l'avituallament final A DALT DE TOT DE LA GRADERÍA del Estadi d'Anoeta, el que vol dir que, un cop creuada la línia d'arribada, tenir que PUJAR ELS ESGLAONS des de la pista i fins a dalt de tot (i és clar, un cop recollit l'avituallament, des d'allà baixar uns altres esglaons, per l'altra banda, per sortir al carrer); genial !.

Per cert: gràcies, moltíssimes gràcies, a en Xavi Celma per haver reservat l'Hotel a menys de 30 metres del Estadi. Això sí que no ha tingut preu !.

I ara, una bona noticia... i una de molt bona :

La bona és que, amb 53 “tacos”, a punt de 54, i sense haver-ne corregut abans cap ni una, ni haver-les preparat ni mínimament, he aconseguit córrer -i acabar- dues Maratons en tan sols 2 mesos (amb dues Mitges Maratons de pel mig a sobre) i, a més a més, baixant en més de 10 minuts el meu temps a la segona de les Maratons, la d'avui. I cal recordar que, com diu en Marco, amb dues Maratons corregudes i acabades (i dignament) ja soc tot un AUTÈNTIC MARATONIÁ !.

La molt bona (sobre tot per ella) és que, en arribar al hotel li he promès a la Marta que aquesta ha estat LA ÚLTIMA MARATÓ QUE CORRIA. Ja n'he corregut dues, i les he corregut bé -donades les circumstàncies- però aquest és un esforç excessiu per la meva edat i per a les meves condicions físiques. He decidit que em dedicaré, a partir d'ara, a córrer només mitges maratons; i la primera d'elles, la de Granollers al febrer -a la que ja hi estic inscrit- i la de Barcelona -al març- en la que també ja hi estic inscrit com “per fer-la sencera” però que, com l'any passat, només en correré mitja, segons el pla que -des d'avui- he decidit seguir.

La Marató de Donosti ja és història... però collons, quina història !. 

I ara d'aquí a una estona arriba però el millor: anar-nos tot l'equip del Tribanda Runner's (+ Belén i Ester) a sopar “de montaítos” per la zona vella de Donosti (...el mega-chuletón, que jo mateix m'havia promès, haurà d'esperar fins demà a l'hora de dinar sniff !).

Hi haurà fotos de tot plegat d'aquí a uns dies... espero (verdad que sí Alberto ?).

.