jueves, marzo 31

LA MÍTICA "RUTA 66"

Viatge Harley-Davidson®   Ruta 66 pels EE.UU.

Viatge per la Ruta 66 en Harley-Davidson® : 15 dies des de Chicago a Los Ángeles (o a l'inrevés) en moto per la històrica Ruta 66, amb allotjament en ruta i amb un furgó d'assistència al darrera.

  1 Chicago (Arribada)
  2 Chicago - Springfield  324 km. 
  3 Springfield - St Louis 161 km.
  4 St Louis - Joplin  462 km.
  5 Joplin - Oklahoma City  417 km. 
  6 Oklahoma City - Amarillo  282 km.
  7 Amarillo - Santa Fe  452 km.
  8 Santa Fe  0 
  9 Santa Fe - Gallup  319 km.
10 Gallup - Grand Canyon  414 km. 
11 Grand Canyon - Laughlin  320 km.
12 Laughlin - Las Vegas  159 km.
13 Las Vegas - Victorville  295 km.
14 Victorville - Los Angeles  171 km.
15 Los Angeles (Tornada)

Distància total  3.776 km.

Algú s'hi apunta ?. Qui s'apunti, que pagui lo meu també...
.

miércoles, marzo 30

PUPA NENE…


Ahir, en un dels últims partits de soft-ràquet que vaig jugar amb la Susanna, vaig patir un petit incident: en intentar arribar a una deixada, la sabatilla del peu més avançat, l’esquerra, no va lliscar com hauria d’haver fet pel parquet i el peu es va moure per dins la sabatilla fins anar a picar , el dit gros, contra la part frontal interna de la sabatilla. De seguida li vaig comentat a Susanna:
- em sembla que m’he rebentat l’ungla...
... però vaig continuar jugant (el mal ja estava fet). Preveia que, en descalçar-me, em trobaria l’ungla del dit gros de color negre; però no. Només em feia mal el dit, però no hi havia cap senyal. Avui he tingut dolor tot el dia: en caminar, en canviar de marxes a la moto... I quan he arribat a casa he vist el què: la part frontal de la punta del dit gros (però no l'ungla) estava negre, negre, negre... color que anirà canviant, amb el decurs dels dies, a violeta, groguenc... Però “he salvat l’ungla”, que no és poc, tenint com tinc la Cursa dels Bombers a 10 dies vista.

Collons !.
.

martes, marzo 29

SI AVUI ÉS DIMARTS… TOCAVA SOFTRÀQUET

Tot i que inicialment no era el que estava previst, ja que tenia una “jornada” al Col·legi d’Advocats de Barcelona a la que hi venia de ponent el Subdirector de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, al que conec des de fa força temps; encara recordo la meva darrera estada a Madrid, quan em vaig presentar -sense avisar- a l’Agència; volia saludar-lo i no se’m va ocorre altra cosa (ja em coneixeu per aquestes coses) que dir-li per telèfon a la seva secre (des del “garito” del guarda de seguretat):
- Soy Xavier Albert, de Logic Data Consulting, de Barcelona; por favor, dígale al Subdirector que soy su coartada para bajarse a fumar un cigarrillo aquí abajo en la calle....
i el paio, més content que un “xinxo”, va baixar a fumar-se una cigarreta a baix a l’acera, davant l’entra de la AEPD !. Varem xerrar una estona i vaig aprofitar per tornar-li a agrair el que, el darrer cop que vaig estar a Madrid -també sense avisar-lo- tingués uns minuts per mi i m’ensenyés la seu de l’AEPD, que està en un palauet senyorial al barri de Salamanca que déu n’hi do...
Avui, com sempre, ha fet una bona ponència, que s’ha allargat, però, més del que estava previst; per tant, anava justet per arribar al aeroport per retornar a Madrid; i què és el que he fet ? doncs dur-lo jo amb cotxe, i així poder xerrar una estona més -mano a mano- de temes de Protecció de Dades (i, de pas, saltar-me la segona part de la “jornada”...).

Així que, sense estar previst, he pogut anar pel club a fer unes partidetes; i mira que m’havia promès a mi mateix “no passar-me”... però al final he jugat 9 partits, entre els que fet amb la Susana i la Mercedes.
L’esquena em fot mal... però em fot mal jugui o no jugui, faci exercici o no en faci; així que passo d’ella i vaig a la meva.
.

lunes, marzo 28

L’ ORIGEN DE TOT…

Doncs sí, la “culpa” de tot la té aquest, en “kili”, el majestuós Kilimanjaro tanzanes, de 5.896 metres d’altitud (al qui, per cert, se li estan fonent les que, fins fa poc, eren “las nieves eternas del Kilimanjaro”... puto canvi climàtic !).
I és que era la primavera-estiu del 2005 quan, en una de les trobades amb els vells company scouts (en Jaume, la Carme, en Xavi...), varem apuntar la possibilitat d’anar l’estiu del 2006 a fer el cim del Kilimanjaro. Tot i els seus prop de 5.900 metres sobre el nivell del mar, ho tenen molt ben muntat per pujar-hi en 5 ó 6 dies, amb acompanyants, camps-base preparats... I, en previsió de no fer figa, va ser aquest el motiu pel que -la mateixa nit del 31 de desembre del 2005 ( i tres mesos abans de fer-ne 49) i unes hores abans del “festorro” de fi d’any- cursés la inscripció a Can Mèlich amb la intenció de que, amb l’entrada del any, “em reforcessin les cames” per afrontar la pujada amb garanties d’èxit.
Finalment no vàrem anar ni al Kilimanjaro... ni a Sitges. Però jo ja estava engrescat, ja m’havia "fet meu" el club, hi anava tot sovint, encara que el que menys feia aleshores era córrer; els primers mesos del 2006, però, van “destapar” el mal estat del meu menisc intern, literalment fet pols, que va provocar que m’operés a finals de juliol; recuperació ràpida i efectiva... Durant el 2007 vaig començar -més o menys- a córrer amb certa regularitat. I el desembre de 2007 vaig disputar la meva primera cursa, la dels Nassos (sense haver jo corregut mai més de 5 quilòmetres seguits... coses del Albert). I, des d'aleshores, fins aquí. Runner-man.

Avui, contravenint-me a mi mateix, he començat a córrer; poc -4 quilòmetres- però sí amb una variació (que no li ha passat per alt a l’Albert, que per això és un "pofesioná" del tema): els he fet canviant la meva manera de córrer, intentant fer “la zancada” més llarga i aixecant més els genolls i els talons. No em surt “de natural”, així que hi he tingut que estar-hi pensant contínuament, per no acabar corrent com ho faig sempre (amb les meves passes curtes, ràpides, però sense aixecar gaire ni els genolls ni els talons). Haig d'esforçar-me en continuar fent-ho així fins aconseguir que sigui la meva "zancada habitual": com més llarga, més ràpid !. Ho he rematat amb 2 sèries -de 50- a cadascun dels tres aparells de braços i en els dos aparells dels abductors i una darrera sèrie al aparell de reforçament del quàdriceps, i acabant amb uns bons estiraments.
L’esquena ? des de la Marató de BCN donant-me pel sac però, curiosament -ja ho havia dit aquí i notat- mentre faig exercici o corro “no es queixa, no grinyola”. És el que jo dic: visc permanentment amb aquesta molèstia (darrerament és com un “latigazo elèctric”, espasmòdic, que em recorre des del final de l’esquena, baixant per la natja esquerra i, fins i tot, arriba fins a mitja cama).

I "en kili" ?... doncs pujar-hi fins a dalt de tot és quelcom al que no he renunciat encara; ... algú s'anima a pujar-hi amb mi ?.

(C.Q.  537  55-305-232)
.

domingo, marzo 27

DUATLÓ D’ IGUALADA

Ahir, el festorro d’en Nacho no sé a quina hora va acabar; el que jo sí sé és que a quarts de tres em ficava al llit, o sigui que -amb el punyeter canvi d’horari- realment eren quarts de quatre. I amb molta força de voluntat, però que moooolta, em vaig posar el despertador per el cap de 3 horetes i mitja; per tant, avui a un quart de vuit del matí ja estava altra cop dempeus (sort que, en sonar el despertador no m’he dit allò tan clàssic de: “Va, Txabi, uns minutets més i et lleves...” perquè, d’haver-ho fet, encara estaria al llit.

Primera decisió encertada del matí, tot i la son que arrastrava: anar fins a Igualada en cotxe en lloc d’agafar la moto; però haig de reconèixer que ha estat una decisió “de chiripa”, perquè el que ha passat és que tenia la jaqueta "motard" al traster i m’ha fet mandra baixar-hi. I anant en cotxe m’ha enxampat l’aiguat que ha caigut en arribar a Molins de Rei i fins sortir del túnel del Bruc. Després, ni gota d’aigua.
He estat el primer en arribar; després han anat fent-ho en Tomás (primera duatló que feia) i Xavi, que no corria la Duatló per “pringao” (va esperar fins a darrera hora per inscriure’s... i és va quedar fora!); més tard, l’Alberto i després l’Albert. Un cop dins ens hem trobat també amb en David.

Bona Duatló de tots, dins de les possibilitats de cadascun: l’Albert deixant el crono en uns 1:07, en David en uns segons més, l’Alberto a 1:15 i en Tomás... tant li fot el temps que ha fet: l’ha acabat i molt dignament (i -mala llet- ha acabat justament en precís l’instant en que la pila de la meva càmera ha dit “prou”, així que no he pogut immortalitzar la seva arribada).
Son les dotze passades; fa estona que ja estic a casa, descarregant totes les fotos per poder-vos penjar aquestes.

sábado, marzo 26

FENT BONDAT…

Ni jo mateix em reconec; continuo sense córrer... però amb unes ganes immenses de poder tornar-ho a fer !. Però fins dijous vinent, rés de rés.

Toi i així, em noto cansat, em fa mal gaire bé tot... i és de no córrer, de no fer gaire bé rés. Contra tot el que pugui semblar, crec -sincerament- que he acostumat al meu cos a estar en activitat gaire bé continua, ja sigui corrent o entrenant... que quan no ho faig durant uns dies estic fet una piltrafa. I així estic ara.
El que sí faré (si trobo la clau del traster) és baixar a treure-li la pols a la bici i pujar-la a la terrassa: si haig d’anar en bici, deixaré de fer-ho en bici estàtica dins del club i sortiré a pedalejar per la Diagonal, o per Sant Just, o per la Carretera de les Aigües... tot i que em reafirmo en que el meu cul i el seient de la bici estan en perfecte des sincronització: és porten a matar !.
Demà ho tinc fotut per anar a Igualada a veure la Duatló: per si no n’hi havia prou amb la megafesta d’aquesta nit, a sobre -pel punyeter canvi d’horari d’estiu- haurem d’avançar una hora els rellotges, el que ens farà la nit encara més curta. No sé, ja veurem !.
.

viernes, marzo 25

TINC “MONO” DE CÓRRER…


Té collons la cosa !. Només fa cinc dies de la meva fallida mitja marató, o sigui, cinc dies només sense córrer (si es que del que vaig fer diumenge se’n pot dir córrer) ...i tinc “mono”  qui m’ho havia de dir a mi a aquestes alçades!.
Dilluns vaig descansar, dimarts vaig jugar a soft-ràquet, dimecres altra cop descans (bé, vaig fer una mica “d’exercici de colze”), ahir dijous vaig anar pel club a fer 10 quilòmetres en bici i alguns estiraments... i avui hi he tornat, fent uns altres 10 quilòmetres -però a un ritme molt més fort de pedalada que ahir- i alguns exercicis de reforçament de braços. I ja en començo a estar tip de tanta bici.
Se’m fa estrany estar “pululant” per allà i no pujar-me a la cinta i arrancar a córrer; però m’he promès fer bondat i deixar de córrer fins, al menys, dimecres o dijous vinent, per llavors, ja sí, començar a preparar La Cursa dels Bombers, penúltima de la meva temporada (i amb l’esperança de poder fer MMP, o sigui, baixar dels 47:58).
El que no sé es si finalment podré anar-me'n cap a Igualada diumenge a veure als companys del Tribanda, "secció triatló" (fent en aquest cas, una duatló); i és que dissabte al vespre tenim la festa de 50 aniversari d’en Nacho i no crec que la cosa acabi abans de les 3 ó les 4 de la matinada; i acabarà al ritme, està clar, de la cançó d’Elton John i la Kiki Dee “Don’t go breaking my heart”. Cliqueu aqui al enllaç, perquè el vídeo no té desperdici...

(C.Q.  533  54-305-228)
.

jueves, marzo 24

I DESPRÉS DE LA ENTRADA MIL ...

... la  MILÚ !.
Deu n'hi do, MIL entrades al blog des d'aquella primera del 9 de desembre del 2008 !.
Si féssim "muntanyetes" separant per "temàtiques" aquestes 1.001 entrades, la més alta de totes, amb diferència, amb moooolta diferència, seria la de les entrades "de coses de córrer" (entrenaments, curses, relats de curses, lesions, sensacions...) i després "petits turonets", molt petitons, de coses diverses, sense relació entre elles; que jo recordi: alguna coseta de les meves filles, alguna recomanació de llibres i d'algunes películes, algun homenatge particular... però majoritariament "entrades de corregudes", que va ser la raò de ser d'arrancar-me a escriure aquest blog, ara fa ja "dos anys i pico".

Ja falta menys per l'entrada 2.000 !!!.
.

I COM ENTRADA Nº 1.000...


... un homenatge a la dona dels ulls violeta, desapareguda ahir.



miércoles, marzo 23

EN CARL I JO… VIDES PARAL·LELES ?.


Avui, al Telenotícies migdia, he sentit la noticia de que el gran Carl Lewis, recent complerts els 50 anys, s’ha proposat córrer la seva primera Marató. Ell, que confessa que en el seu moment de màxim esplendor com atleta, el màxim que va arribar a córrer van ser 6 quilòmetres ! (i que “les seves sèries” eren d'un màxim de 500 metres...).
Ell ho provarà als 50 anys; i comentava en el reportatge que sap que, quan acabi, li preguntaran: en quin temps l'has fet ?. I ell diu que els contestarà: Temps ?, i què més dona, l’he acabat !.
I és que aquest va ser també el meu únic objectiu a la Marató de Berlín: acabar-la. Però confesso que, des d’aquest migdia, tinc la morbosa curiositat de saber en quin temps la farà. Ell, atleta d’élite, el millor entre els millors durant gaire bé una dècada, correrà la seva primera marató als 50 anys; sense haver corregut mai abans més de 10 quilòmetres seguits, jo la vaig córrer, i acabar, plovent i amb un fred de collons, amb més de 53 anys, i en un més que honrós temps de 4:13.

Curiositat, només tinc curiositat... (però segur que el paio baixa de 3:40).
.

EXERCICI DE BRAÇOS

Soc un paio de paraula; i si ahir vaig dir que avui em tocava fer exercicis de reforçament de braços, a fe que avui els he fet. Però els he fet... "amb la seva variant colze". M’explico.

Pel meu aniversari, els companys del despatx em van regalar “una cata de cervesa” (van estar en un tris de fer-ho de “cata de gin-tònic”, però finalment, no...). I avui, per anar-me “entrenant” me n’he anat amb la Sara i el Diego a un lloc a Badalona, a prop del despatx, on tenen més de 300 varietats de cervesa. I allà he fet avui els meus “exercicis de colze”, aixecant les dues grans gerres de cervesa belga (no em pregunteu el nom, perquè el paio de la tasca en qüestió m’ha fotut un rotllo increïble per a cadascuna d’elles que, amb el que menys m’he quedat, ha estat en el nom); però que estaven bones, bones, bones...

Hauré de tornar-hi, perquè avui només he fet “l’exercici de colze” amb el braç esquerra, i hauré de “practicar” amb el braç dret, per tal de no anar descompensat...

Ah! la “cata de regal” és el 14 d’abril, aniversari de la República; ja us ho explicaré.

martes, marzo 22

TEMPS DE RAQUETA

Se m’ha fet estrany anar avui al club i no pitjar la sala de fitness, ni la cinta; he arribat tard i me n’he anat directament cap baix, cap a les pistes de soft-ràquet, perquè havia quedat amb la Susanna per fer “unes partidetes”. Des d’abans del estiu que no agafava una raqueta, obsessionat com estava en no torçar-me un turmell que m’impedís anar a córrer la Marató de Berlín el setembre; i Berlín va passar i va arribar la Marató de Donosti al novembre, i després la de Barcelona (amb les quatre Mitges maratons entre unes i altres)... i així fins avui. Mira si feia temps que no jugava... que he entrat a la pista sense la raqueta !. Hem fet 5 partidetes que m’han servit per començar a “recuperar el toc”; ara em falta tornar recuperar la posició a la pista, per no anar com una baldufa d’un costat a l'altra. M’agrada, i em va bé, jugar amb Susanna, i més ara que ella ha millorat molt el seu joc (també he jugat un primer partit amb la incombustible Mercedes).
I és que, com vaig dir-me ahir, se m’ha acabat el córrer per uns dies; toca temporadeta de descans per a les meves cames i les meves articulacions (no puc dir el mateix de la meva esquena, perquè jugant a soft-ràquet segueix patint igual o més al ajupir-me per arribar fins a les boles baixes i/o curtes).

Demà, sessió de sala; braços, terç superior i cames. A veure si ho aconsegueixo i no pujo a la cinta...
.

lunes, marzo 21

TOCA DESCANSAR…

… perquè aquest semestre m’ha acabat passant factura (aquest semestre... i la meva falta de cap).
Haig de descansar, deixar de córrer uns dies; haig de deixar que les meves cames “descansin” per poder tornar a estar com abans, o sí més no, per a recuperar-me. I la meva esquena, la meva maleïda esquena, també agrairà aquests dies de descans. Han estat masses curses exigents seguides per a mi. No he “recuperat forces” entre cursa i cursa, entre Marató i Marató, entre Marató i Mitja Marató, les he fet massa una rere l'altra... i el meu cos m’ha acabat passant factura; m’he quedat sense forces a les cames (de cardio vaig bé, cap problema); busco, busco.. i no trobo, les cames no em responen. I l'esquena em grinyola dia sí, dia també  així que aquest descans també li anirà bé.
La Marató de Barcelona m’ha deixat literalment xafat, més moralment que físicament, però sense oblidar que -com m’ha dit l’Albert fa una estona- “una Marató és una Marató, encara que “només” n’haguessis fet 30 dels seus 42 quilòmetres ... i tu no t’has donat temps per recuperar-te, i amb tot el que ja havies corregut abans, el teu cos es queixa, no et respon”.

Així que, a descansar toca... però a descansar de córrer (al menys fins d’aquí a una setmaneta llarga); arriba el moment de tornar a jugar a soft amb la Susana, de recuperar les sessions d’abdominals, de tornar a fer només gimnàs, sense trepitjar la cinta, fent exercicis de braços i de cames, exercicis de reforçament... i sortint a córrer out can Mèlich, pel carrer -però sense cap tipus de pressió- a partir del dia 29 ó 30, per encarar amb garanties (i amb il·lusió) la Cursa dels Bombers del 10 d’abril, enterrada ja la idea de córrer la de El Corte Inglés el dia 3.

Descansa, Txabi, descansa; ja veuràs com acabaràs recuperant les forces... i, sobre tot, recuperaràs la il·lusió per tornar a córrer !.
.

domingo, marzo 20

DESPRÉS DE …

3 anys, 2 mesos i 19 dies de la meva primera cursa, i després d’haver corregut en aquest temps 3 maratons (una d’elles, incompleta), 8 mitges maratons i 33 curses de 10 quilòmetres, avui ha estat el primer cop que m’he tingut que retirar d'una cursa per lesió.
Ha estat al cap d'una estona de fer-me aquesta foto quan, ja sota un sol de collons per aquella hora del matí, feia els escalfaments/estiraments: he posat la cama recolzada sobre una de les tanques grogues que veieu a la fotografia i, en voler baixar-la, “se m’ha travat” el turmell en ella, no ha baixat la cama i en fer l’esforç d'aixecar-la encara més per aconseguir-ho... zas ! estrebada al quàdriceps de la cama esquerra, ja normalment “tocadet”. Tot i així, en calent, he pensat que no seria res, així que me n’he anat cap a la línea de sortida i he fet els primers quatre quilòmetres i a bon ritme... però fins aquí; una mitja marató de 18:15 minuts !. La punxada era forta i em “rebotava” cada cop que la cama pitjava el terra... Com que aquest any el recorregut era diferent, en arribar al quilòmetre quatre tornàvem a estar altra cop a la línea de sortida, així que no he tingut que “desfer caminant” els quatre quilòmetres ja correguts (crec que això també m’ha "animat" a deixar-ho estar). Me n’he anat cap a la zona de massatges, els hi he explicat el què, m’han fet un massatge a les cames i un d’específic a la zona del quàdriceps i aquí s’ha acabat la meva tercera Mitja Marató Barcelona-Costa Maresme (collons: a la meva tercera Marató, vaig i plego... i avui, tercera vegada que corria la Mitja del Maresme... i plego: serà la maledicció del tres ?).

Albert, t’hauria d’haver fet cas: em toca descansar; he tingut des de setembre, i en poc més de sis mesos, una temporada molt carregada per el que són les meves condicions (3 maratons -bé, 2 i tres quarts, realment-; 3 mitges maratons -si no conto “el fiasco” d’avui; i 4 curses de 10) ... si es que no es pot començar a córrer als 51 anys !.
Així que, visto lo visto, ni parlar-ne de fer la Cursa d’El Corte Inglés, però que correré la "Cursa dels Bombers" (... que ja serà la quarta i, per tant, no hi haurà “maledicció del tres”) i acabaré la temporada amb “La nocturna de L’Hospitalet” en la que, segur, no farà gens de sol.

Ara que, entre nosaltres, i lesió apart: avui no tenia gens, però que gens ni mica, d’esperit competitiu (que és el que em motiva per córrer, ja ho sabeu); no m’he llevat “con el cuerpo con ganas de correr”. Tot i així, al cap de 1:48:17 (récord!) del tret de sortida, creuava no ja la línea de meta... sinó la porta del pàrking de casa. Què hi farem !.
Per tant, em queda pendent el aconseguir rebaixar el temps de 1:50 en mitja marató. Ocasions n’hi haurà !.

P.D. Parafrasejant a Scarlata O'Hara, a Lo que el viento se llevó, "... A Dios pongo por testigo que mai més tornaré a córrer amb els mitjons llargs micronosequé". Els pobres no han tingut la culpa "de lo d'avui", però és que no puc superar la sensació d'opressió als bessons quan corro amb ells...

(C.Q.  514  52-285-228)
.

sábado, marzo 19

VIGÍLIA DE CURSA . . .


... aquest cop, vigília d'un altra mitja marató i, com cada cop, el mateix ritual: per sopar, un gran plat de pasta, una pizza i un plàtan, regat tot amb una gran cervesa Paulaner de mig litre.
La cursa demà és a les 09,30 i com que la sortida és a Calella, no he anat a recollir avui el dorsal; això vol dir que demà hauré de matinar, primer de tot per esmorzar, segon per anar-me'n fins a Calella (una horeta de camí tot xino-xano) i finalment, per aparcar el més aprop possible de la línia d'arribada i amb temps suficient com per recollir el dorsal.
.
Hem patit una mica, innecessàriament, al Camp Nou en el partit contra el Getafe (continuem sense “tancar” els partits, tot i les moltes ocasions que generem). Per contra, l'Atlético “s'està cagant”, com sempre, davant del Real Madrid (0-2 ja al final de la primera part).
.
Recorda, Txabi: demà el teu objectiu és 1:49:30
.

jueves, marzo 17

UNA MINI-SPRINT-SÈRIE “IN CRESCENDO”…


… per acabar la setmana i aquest simulacre de “preparació” per la Mitja Marató de diumenge que he estat fent. Avui han estat només 5 quilòmetres, però que he fet en sèries d’un quilòmetre, i sense descans entre un i l’altre, a ritme cada cop més ràpid de
6:005:275:004:36   i  4:16
Això vol dir acabant corrent l’últim quilòmetre (xop, realment xop) a un ritme molt per sobre del nivell habitual... i esgotant així les últimes hores dels meus primers 53 anys, perquè La Mitja de diumenge ja la correré amb... 54 tacos. I ja sé què vull com a regal d’aniversari: un temps final de 1:49:30 diumenge ! (diumenge que, per cert, amenaça en ser solejat i calorós... com en les altres dues edicions).
L’esquena està en pla “aquetedoypolsacoeldomingo”, però sense passar-se. El fet de no estirar el piramidal en acabar fa que la cosa no vagi a més i sigui raonablement suportable.

(C.Q.  509  51-285-224) 
.

miércoles, marzo 16

QUATRE DIES…


En Txabi posant granets de sorra
només per a un temps màxim de
1:49:59 pel proper diumenge...
 …només quatre dies i ja tornaré a competir a la Mitja Marató Barcelona Costa Maresme. Avui toca -m'he donat- descans; ja correré una mica demà.
Per a mi aquesta és una Mitja “especial”; va ser la meva primera Mitja, la del meu debut en la distància; i la vaig fer sol, sense cap company corrent al meu costat. Vaig decidir fer-la... i m’hi vaig llençar de cap, sense pensar-m’ho, i -com em passa sovint- també sense preparar-la. Era el març de 2009 i, sota un sol de justícia, el meu temps final va ser de 1:54:03 que en aquells moments em va al·lucinar (a mi i a tots al meu voltant); primer, per aconseguir acabar-la no havent corregut mai abans, seguits, més de 10 quilòmetres; i segon, per haver creuat meta per sota de les dues hores. Vaig repetir l’any passat (altra cop sol i també sota un sol espatarrant) i tot i que creia que havia anat molt bé, el meu temps va ser de 1:54:36... que eren 33 segons més que en la del debut.
I què m’espera per la edició d’aquest any ? Apart de, altra cop calor, m’espera el repte d’aconseguir baixar de 1:50:00 que -poca conya- seria “esgarrapar” una mica més de 4 minuts al millor temps en aquesta Mitja; això vol dir, ni més ni menys, que córrer 1 minut més ràpid -cada cinc quilòmetres- que en la cursa del 2009; i de pas, també aconseguir la meva MMP en la distància, que ja va sent hora.

Txabi.... a pel   1:49:59 !!!
.

martes, marzo 15

AVUI, TRANQUIL·LITAT


Tenia poc temps avui, així que m'he deixat caure pel club per fer una mica de bici; però avui la sala estava "a petar de gent" i totes les bicis "normals" estaven ocupades, així que m'he pujat en una més "com les de carreres", però en les que no puc veure ni el ritme, ni el temps, ni els quilòmetres (no són digitals); així que m'aventuro a dir que he estat una mitja hora pedalant, fent uns 5 quilòmetres. És per això que corro en cinta: em permet saber què faig, quant faig i a quin ritme constant ho faig; i amb "les altres bicis" també: jo marco la distància a recórrer, amb quina resistència de pedals vull anar i puc acabar saben els quilòmetres que he fet. Avui no he pogut saber-ho del cert.

(C.Q.  504  50-285-219)
.

lunes, marzo 14

SETMANA DE PREPARACIÓ DE MITJA ...


Després de no haver corregut des de la Marató (be, dimarts vaig anar a córrer 5 quilòmetres), avui he reprès l'activitat per tal de preparar en condicions la Mitja Marató de “Costa Barcelona-Maresme”:
- he corregut 8 quilòmetres amb intensitat diversa:  3-4-1 a velocitats 6:00, 5:27 i 5:00, cremant (i suant) 685 calories en menys de 45 minuts.
He pujat a la cinta amb molèsties a l'esquena (maluc) que han continuat durant els primers 2 quilòmetres, però desapareixent després. En acabar, ben xop (fot molta calor al club per córrer, diguin el que diguin) he procurat no forçar el piramidal estirant... i la molèstia ara és lleu, però emprenyadora. Miraré d'aguantar sense prendrem el “cocktail”.

Ja veurem cóm plantejo la resta de la setmana...
.

QUAN "NO MATAS" ELS PARTITS...

... les coses finalment acaben així  (...Pérez Lasa apart).  http://youtu.be/KMAG9gKw5CE
.

domingo, marzo 13

LA OPCIÓ ESCOLLIDA PER AVUI :

... perquè el proper diumenge -i ja per tercer cop- tornaré a córrer (per oblidar "lo de la Marató de Barcelona") la Mitja Marató Costa Barcelona Maresme trotant per Calella, Pineda de Mar, Santa Susana, Malgrat... i mitja volta altra cop cap a Calella; l'objectiu per aquesta cursa: altra cop el de baixar de 1:50:00
.

sábado, marzo 12

D' AIXÒ SE'N DIU...

... esperit de voluntariat !.
El meu sincer reconeixement i agraïment a tots els voluntàris/es, no només d'aquesta pasada Marató de Barcelona, sinó de tots els esdeveniments esportius.

viernes, marzo 11

ACABO LA SETMANA...

.
... post-marató frustrada, amb uns altres 49 quilòmetres més a les cames (44 en bici i 5 corrent, en 4 sessions). I és que avui, per acabar de corroborar que “el que em mata” són els estiraments del piramidal, i no el exercici físic en sí mateix, he tornat a passar pel club a fer uns altres 17 quilòmetres en bici; tres quarts d’hora pedalejant per cremar unes altres 350 calories.

Tot i haver dit que aquesta setmana descansaria, només he deixat d'anar pel club el dilluns ! (aquest dissabte i diumenge, de panxing... o no; ja ho veurem).

(C.Q.  491  43-280-211) 
.

jueves, marzo 10

... I AVUI, BICI


Em sembla que tocarà descansar uns dies, serà el millor…

Així acabava l’entrada d’ahir; i evidentment, vist el títol de l’entrada d’avui, ni puñetero caso. Si es que...
Volia comprovar cóm respondria la cama-maluc-esquena-piramidal-natja... o el que sigui que em passa, que encara no ho tinc clar. Perquè jo crec que em passa el que em passa (entre d’altres motius) en fer els estiraments i no pas quan faig l’exercici físic. Aquest matí m’he llevat molt adolorit, tant que ranquejava força; m’he negat a “esmorzar amb antiinflamatori”, però a mig matí me l’he tingut que prendre; cap a les tres la cosa ja anava millor. Així que he tirat cap el club en acabar la feina i m’he pujat a la bici: 45 minuts pedalejant, 345 calories cremades i fent uns bons 17 quilòmetres. En baixar de la bici, rés de dolor. Avui el que he fet han estat uns estiraments “diferents”, sense estirar -precisament- el piramidal. I ha donat resultat, perquè, ja en fred, el dolor no ha aparegut (veurem demà quan em llevi).

Córrer no correré fins dimarts o dimecres de la propera setmana, per no forçar-me: la Mitja Marató del Maresma m’espera i vull fer una bona marca: baixar, d’una punyetera vegada de 1:50; si diumenge, sent una Marató sencera, vaig poder fer la mitja en 1:51.24, “per poc que m’hi posi”, crec que puc aconseguir-ho, encara que haurem de tenir em compte el factor climatològic (si fot sol, com diumenge a la Marató, “cagadalhemus”). Confiem en que no.

(C.Q.  474  42-263-211)
.

miércoles, marzo 9

AVUI, 5 a 5:27…

per no deixar “que se m’adormin les cames”.

Tot i continuar amb els sòleus tocats, ben adolorits, i amb els quàdriceps encara una mica endurits, m’he forçat a anar pel club a fer una tiradeta a veure què tal em responien les cames. I he acabat cremant 425 calories en 27:12 fent aquests 5 quilòmetres a un bon ritme de 5:27. I be, francament molt millor del que m’esperava, encara que des del primer moment els quàdriceps no han parat d’anar-me dient:

- Ep, Txabi, que estem aquí, no t'oblidis... !

El que sí he corroborat és que, en acabar -però no així mentre corro- se’m desperta el dolor a la parta alta de la part posterior del maluc (esquerra) que ja no sé si confonc amb el piramidal; el cas és que, després d’estirar, em torna la molèstia, el dolor, el que em fa ranquejar; ahir -després de la pedalada- em vaig prendre “el cocktail” abans d’anar-me’n a dormir, i m’he llevat sense gens de dolor ni molèsties; però avui, en acabar els estiraments i refredar-me... tornem-hi !.

Em sembla que tocarà descansar uns dies, serà el millor...

(C.Q.  457  41-246-211)
.

martes, marzo 8

EXCUSES DE MAL PAGADOR . . .


A Berlín, corrent a 9 graus i plovent…
a Donosti, “más de lo mismo” (i jo, en les dues, “como pez en el agua”, i mai millor dit).
a Barcelona, sol i calor (jo, que soc corredor de tardor-hivern).

Tres maratons corregudes, tres sabatilles diferents,
i tres sabatilles amb 3 números de peu diferents... (soc un cas !).

A Berlín i Donosti, parada i beguda a tots i cadascun dels avituallaments.
A Barcelona, primera parada per beure “com cal” al quilòmetre 22.

A Berlín i Donosti no coneixia el recorregut, anava fent...
A Barcelona l’havia “memoritzat” pam a pam... sabia el què em trobaria.

Berlín, la novetat, la il·lusió...
Donosti, la confirmació...
Barcelona, l’excés de confiança.

Berlín i Donosti, corrent sense música...
Barcelona, amb l’iPod a tota metxa.

A Berlín i Donosti, quan les forces “van anar a la baixa”, el meu cap es va posar “en modo positivo”:
- amunt Txabi, que tu pots, som-hi !.
A Barcelona, quan les cames van fer figa, el cap se'm va posar “en modo negativo”:
- deixa-ho córrer, Txabi, pensa en tot el que ve en els propers 12 quilòmetres...

La punyetera llebre, la de 3:45 al menys, es va passar pel forro el ritme mig a dur, i em va ofegar...

Excuses, excuses, excuses... que no vull fer meves.

Perquè, em dol dir-ho, però la frase que més reflexa el que em va passar diumenge és aquella del punyeter Jose Mourinho -ja fa uns anys- abans d’un partit de Champions del Oporto contra el Deportivo de La Coruña:

- “Os veo muy creciditos...”.

I és que és això, i només això, el que va passar el diumenge a la Marató de Barcelona:
el xulopiscines d’en Txabi (només perquè portava dues maratons corregudes, i dues maratons acabades... i a sobre, millorant temps a la segona) es va creure “The Marathon King” i va subestimar els durs i molt llargs 42,195 quilòmetres de cursa... anava “muy crecidito”; i en part, tenia motius: anava bé, i a bon ritme, “sobrao”...  perquè mentre a Berlín i Donosti el pas per quilòmetre va ser d’una cadència gaire bé constant de 6:00 / 5:58 / 6:02 / 5:57... a Barcelona -des d’un bon començament- ha anat bastant per sota d’aquests temps, a un ritme més alt. I només li va faltar la punyetera llebre des del Pont de Calatrava per fer-lo baixar dels núvols.
Així que, Txabi, has de ser ben conscient de que tu, i només tu, ets l’únic culpable -per “crecidito”- del que et va passar el diumenge. Que et serveixi d’experiència per la propera... que n’hi haurà.

I el meu estat físic avui ?. Doncs, té collons la cosa: perfecte de cames (les mateixes cames que em van deixar “clavat” ahir) i la única molèstia és el piramidal de la cama esquerra, amb una forta punxada que em fa ranquejar una mica. Tot i així, abans d’anar-me’n cap a can Barça ("partidazo" contra l'Arsenal i classificats per a quarts de final) he passat pel club a fer una sessió de recuperació activa, fent 10 quilòmetres en bici.


No vull ser “pitoniso” però aventuro titulars de la premsa madrilenya:
“El Barça se clasifica de penalty y jugando contra diez” (per suposat, ni un sol comentari, en portada, del abominable domini i les innumerables ocasions de gol).

(C.Q.  452  40-246-206)
.

AIXÒ NO PARA: PROPERES CITES . . .

Aquest matí, i amb l’espineta d’ahir encara clavada (... i ben fonda), he decidit el meu immediat calendari de curses :

20 de març: MITJA MARATÓ DEL MARESME (ja hi estic inscrit)

3 d’abril: CURSA D’ EL CORTE INGLÉS (... com a “càstig” per haver abandonat ahir; ja hi estic inscrit).

10 d’abril: CURSA DELS BOMBERS (obren les inscripcions d’aquí a un parell de dies).

30 d’abril: CURSA NOCTURNA DE L’HOSPITALET (ja hi estic inscrit)

.... i, en la llunyania, un projecte il·lusionant :

22 d’octubre: BILBAO NIGHT MARATHON !
(perquè no crec que pugui esperar-me fins a març de 2012 per treure’m l’espina de “lo d’ahir”).
.

QUI VA SER EL QUE VA DIR ALLÒ DE …


¿… “ a la tercera va la vencida ” ?. Perquè si es referia al que m’ha passat avui...
¡ menuda gracia !.

La història de la meva primera Marató de Barcelona s’escriurà així:


Els set “tri bandidos runners” (l’Albert, l’Alberto, en Jose, en Riera, en Per, en Xavi i jo) ens hem trobat al lloc habitual al costat de la font de Montjuic per fer-nos les fotos de rigor; i cosa curiosa, cap, cap ni un de nosaltres, ha fet cap mena d’escalfament (premonició ?).
En Per i jo hem arrancat a córrer plegats (i ja sense samarreta protectora), i així hem anat fins que, a l’alçada del Camp del Barça, l’he perdut de vista. I ha estat perdre’l a ell de vista com “enganxar-me” al grup dels de Granollers ("Cobardes") en Javier i companyia. Els he portat davant, gaire be a tocar, fins a l’entrada de la Meridiana, al km. 17 +/-.  Abans d'això, he “patit” una mica la pujada del Passeig de Gràcia i m’he creuat amb la Carol i en Pau al km. 15 (fent-me un extens reportatge fotogràfic, segons m’ha dit en Pau).
La Meridiana no se m’ha fet tant pesada com jo creia; en girar a Fabra i Puig (km. 20) era engrescador, pels ànims, veure el munt i munt de gent que portava pel darrera i amb els que, jo ja de baixada, m’anava creuant. He passat per sota del arc de la Mitja Marató en 1:51:24 (no he vist a Chiruca) que és la meva quarta millor marca en la distància (i és que anava massa fort, inclús, per una marató sencera, però és que "anava bé"); l’any passat, la segona part de la Marató de BCN que vaig fer, arrancant des d’aquest mateix punt, la vaig córrer en 1:53:30, així que ja sabia el que m’esperava per davant (...però ara sense anar tant fresc com aleshores).
He enfilat Felip II, i aquí crec que és on l’he vessat: he fet una parada a dalt de tot del Pont de Calatrava per beure aigua tranquil·lament (era la primera parada que feia en tot el recorregut després de 22 quilòmetres, ja que fins aleshores anava bevent aigua a glopets i ja m’havia fotut dos gels). I mentre estava allà parat, m’ha passat la llebre de les 3:45, que fins aleshores havia portat al darrera: i m’hi he enganxat. I aquí crec que és, com deia, on l’he vessat. He anat amb ella baixant Felip II, agafant la Gran Via, Rambla Prim (km 25) i enfilant la Diagonal cap a la Torre Agbar. He mantingut “a tocar” la llebre, i el seu ritme (massa fort per a mi a aquelles alçades de la Marató) fins el desviament del parc de la Diagonal; he començat a no anar bé i la llebre s’ha anat allunyant, encara que no gaire, uns 100-200 metres. Les cames començaven a no respondre’m, les trobava pesades. La planta dels peus (l’esquerra sobre tot) la sentia com escaldada sense estar-ho. Però he continuat amunt, aferrant les dents. Hem girat a la Torre (no he vist a Belén)... i cara avall que fa baixada. I a meitat de Diagonal ho he decidit:

- plega, Txabi, plega, no val la pena seguir així en aquestes condicions...

Com que havia quedat amb el meu amic Nacho davant de casa seva, a la part baixa de Diagonal perquè en Dani i en Jan em veiessin córrer, m’he forçat a arribar fins al km. 30, i allà ha estat on -raonadament- he abandonat la Marató a les 2:41 minuts de cursa (que no era, ni de lluny, cap mal temps). Allà mateix, i també ara pasades unes hores, me n’alegro d’haver tingut el cap fred com per haver pres aquesta encertada decisió.
Però tornava a estar com a Nova York el dia de la Mitja Marató: estava sense un punyeter euro ni un telèfon, i trobant-me en el punt més equidistant de Plaça Espanya possible. I altra cop confiant amb la bona fe de la gent, li he dit a un paio que estava fent fotos que si em deixava fer una trucada; he parlat amb la Marta, li he dit el que passava i que ens trobaríem al costat de la meva moto (enfront del carrer Mèxic) en una mitja hora. He anat a trobar al Nacho, m’ha deixat uns calerons per agafar el metro i una dessuadora que portava posada, i cap a la Plaça Espanya que me n’he anat.

I així ha acabat la meva primera -i crec que última- Marató de Barcelona: amb un “gatillazo”.

Les sensacions de la Marató ? suposo que demà, quan em passi la gran decepció que ara mateix porto a sobre.
.

MARATHON DAY !

ZERO !!!

Avui sí que ja s’ha acabat el compte enrere; avui és el dia.
Son dos quarts de set. Ja he esmorzat. No he volgut fer “provatures” i he menjat el de sempre:  torrades amb pernil dolç, dos enormes gots de suc de préssec i amb cafè (doble) amb llet i cereals; com sempre m’enduré un plàtan per “anar fent” mentre no comenci la cursa i aquest cop m’enduré també un suc de taronja.
Com cada matí de cursa, em fa mal tot !. Crec que és quelcom psicosomàtic, ja que un cop arranco a córrer, em desapareixen tots els mals. Però el que sí estic avui és nerviós, molt nerviós. No trobo el moment de començar a córrer pels carrers de Barcelona, pels carrers “de casa”. No deixo de “visualitzar” un i mil cops el mapa del recorregut que tinc incrustat al cervell:

- anar compte amb la sortida pel carrer de Sants i la pujada pel Camp de Barça
- un anar fent per Diagonal (K-5), Travessera, Avda. Madrid-Berlín
- baixadeta per Rocafort (K-10), Avda. Roma i Tarragona
- la una i mil cops recorreguda i “sosa” Gran Via, fins al Passeig de Gràcia
- pujar pel Passeig i girar per Rosselló (K-15) fins la Sagrada Familia
- agafar el “falso llano” de la Meridiana fins al Hipercor (K-20) i tornar fins a Felip II
- retrobar altra cop la Gran Via fins a Rambla Prim i l’inici de la Diagonal (K-25)
- fer-la amunt (fins a la Torre Agbar) i avall (K-30)
- entrar a la “zona del mur” per la Avda. Litoral i fins el Parc de la Ciutadella (K-35)
- passar, triomfants (i ja fets pols), per sota de l’Arc del Triomf
- Rda. Sant Pere, Plaça Catalunya, Portal del Àngel, Avda. Catedral, Via Laietana, Ferran i La Rambla
- pujar pel Paral·lel, Rda. Sant Pau (K-40)
- Sepúveda, Plaça Espanya
- Torres Venecianes...  i meta !. (hora estimada -somiada- d'arribada: 12,30/12,35 hores)

Ens veiem d’aquí a unes sis o set horetes i us ho explico amb detall.
.

sábado, marzo 5

SEGUEIX LA LINEA BLAVA…


… i no em refereixo a la del Metro. Vull dir segueix aquesta línea blava pintada al terra dels carrers de Barcelona; una llarga línea de color blau, de 42.195 metres, que ens ha de portar a més 15.000 “bojos” fins a meta.
Així que ja ho sabeu tots: per acabar la Marató, la cosa no té cap secret, és ben senzill:

... segueix la línea blava, no hi ha pèrdua !.

(aquesta és una entrada d’ànims cap al meu amic runner Joan... ell sap perquè).
.

BARCELONA



¡¡¡ La gallina de piel !!!

(com demà, uns segons abans d'arrancar a córrer).
.

EL DIA ABANS ...

Un.... només un dia més; el compte enrere s'acaba.
Quins nervis !
.

viernes, marzo 4

GAIRE BÉ TOT A PUNT...


Les meves Brooks....
La flamant "tri_samarreta"....
Els pantalons Saucony "d'autèntic corredor maratoniá"....
Les ulleres de sol....
L'Ipod....
El xip groc....
El crono....
Els gels energètics.... (i un plàtan que m'enduré)

Ja només falta que siguin les 08,35 del matí de diumenge per arrancar a córrer...
Estic nerviós, molt nerviós; neguitós, com mai no ho havia estat abans de cap de les altres dues Maratons. Però il·lusionat, esperançat... orgullós !.

QUINS NERVIS ...!


Dos, només dos dies per estar corrent per tot Barcelona fent la Marató 2011.

Podré acabar-la fent jo la "V" de victòria ?.
.