I DESPRÉS D’UNA MITJA MARATÓ...

.
... tocava jornada de “recuperació activa”.

Amb els quàdriceps “carregadets” i els sòleus ben “tocats”, he anat al club per estirar una mica les adolorides cames; m’he pujat a la bici i he fet 10 quilòmetres, acabant amb una llarga i molt necessària sessió d’estiraments (perquè ahir, “entre pitus i flautes” me’n vaig anar de Tarragona sense estirar bé...).

L’alegria per les bones sensacions d’ahir s’ha esmicolat avui, amb la confirmació d’una noticia que és veia venir, tot i que s’ha lluitat perquè no s’acabés produint:

El tancament de TV-L’H el proper 30 de desembre

Quedarà lliure, per tant, una excel·lent reportera polivalent (Llicenciada en Periodisme i en Humanitats; presenta, locuta, entrevista, edita, munta, crea...): jo, de vosaltres, no me la deixaria escapar.

Pregunteu-me, des de ja mateix, per ella !.

(C.Q.  1.343  149-599-744)

FOTOS DE LA MITJA DE TARRAGONA...



Quilòmetre 4



Quilòmetre 16

Gaire bé al quilòmetre 21

LA MITJA MARATÓ DEL “… I SI ?”.

No... d’aquests ISI...DISI no.

Poc després de les set del matí enfilava amb el cotxe cap a Tarragona. També té collons fer 100 quilòmetres (... d’anada, i uns altres 100 de tornada) per córrer una Mitja Marató !; aquesta d’avui era ja la meva cursa número 50 des d’aquell ja llunyà 31 de desembre de 2007 quan l’Albert em va “enredar” per córrer la Cursa dels Nassos.

Poc abans d’arribar a Tarragona, per l’autopista m’han avançat "els Albertos" amb el seu cotxe i així hem arribat plegats a lloc. Avui, de “Tribandas” correríem aquesta Mitja l’Albert B. (l’E.T.; no, "el marciano" no, el “Esparreguenc Trotador” (está que se sale, el paio...), l’Albert Plans, en César i jo. En Xavi Celma i l’Esther s’han fet càrrec dels ànims i del reportatge fotogràfic (que no m’ha arribat encara a hores d’ara...).

Fotia fresqueta abans d’arrancar a córrer, però tot i així finalment ja ho hem fet només amb la samarreta Tribanda.

Sí César, sí, és dur fer-se fotos
amb en Plans al costat, t'entenem...

Primeres impressions: l’ ET está fort, molt fort, en Plans no s’ha trobat bé i ell diu que “ha petat” (ja voldria jo el seu temps de “petat”) i en César ha sortit amb un regust agredolç de la seva primera Mitja Marató.

Anem a pams; sortir, el que se’n diu sortir, hem sortit tots quatre plegats... però només durant uns 3 ó 4 segons; després ells han anat fent via a un ritme impensable per a mi. Jo, tot i que volia anar a 5:30/5:40 els primers 10 quilòmetres (...que després em passa el que em passa) he creuat els primers 10 en 50:48 (o sigui, a 5:01... ràpid, massa ràpid). Al avituallament dels 10 m’he parat 1 minut i mig clavat per prendre’m el gel i beure aigua. Després, he anat mantenint el ritme; he creuat el quilòmetre 12 en 1:01:10, havent constatat ja que no m’agraden els circuits (o els trams de circuit) d’anada i tornada, i menys si son llargs (2 quilòmetres, a la Rambla Nova, 2,5 al Passeig Marítim... i els pesadíííííssims 4,5 del “puto espigó” (el Dic de Llevant).

Al quilòmetre 14, al final del primer tram del Passeig Marítim, he fet un “give-me five” quan m’he creuat amb en César; m’ha semblat que anava bé.

Quan jo anava més o menys pel 16,5 (ja pel “puto espigó”) m’he creuat -ell ja de tornada- amb en Plans... caminant: anava “fotut”. A mi, que ja començava a anar justet, només em faltava veure això “per agafar ànims”. I, per acabar de rematar-ho, quan ja havia creuat el quilòmetre 17 he vist davant meu, també caminant, en César. En arribar al seu costat li he dit:

- No s’acaba mai aquest fill de puta d’espigó, eh ?.

En César "anava tocat", molt tocat, des del quilòmetre 8 (engonals i, una mica quàdriceps); sobre la marxa he pensat:

- Txabi, "si el deixes aquí" i tires milles, l’enfonses a la misèria, en veure com el “iaio” del equip l’atrapa i el deixa enrere...

Però, el que en el fons he pensat és en que “som un equip”, i això és el que compte en moments com aquest, així que li he dit:

- Va, som-hi César, txino-txano i anem tirant, no paris; ara descobriràs el famós “ritme de marató d’en Txabi”; va, anem fins al final del canvi de sentit d’aquest espigó dels collons -quilòmetre 18- i allà pararem 2 minutets.

I així ho hem fet. I després del 2 minuts d’aturada, hem arrancat a córrer una mica per sota de 6:00 durant els dos quilòmetres llargs de tornada “pel puto espigó”; hem fet abans una altra paradeta de mig minutet, i des d’allà i fins a meta del tirón, per acabar fent un temps final tots dos de 1:52:50

D’aquí el que deia jo en el tìtol de:  “Mitja Marató del ...I SI ?”
     - I si... jo no hagués parat el minut i mig al quilòmetre 10 ?
     - I si... jo no hagués parat aquests 2 minuts i mig amb en César ?.
Doncs, possiblement, hagués pogut parar avui el meu crono en uns fantàstics 1:48:50, que hagués estat MMP, rècord personal en Mitja Marató (que està en 1:50:04 a Granollers aquest any).
Però no vull enganyar-me: parar als 10 quilòmetres m’ha anat bé; i trobar-me “aturat” en César m’ha servit d’excusa per “aturar-me” jo també una estoneta; de no haver trobat en César potser hagués pogut aturar el crono en 1:50 llargs... potser; però la realitat és la que ha estat: jo ja anava justet, hem fet equip, i hem arribat plegats a meta.
He acabat content d'aquesta Mitja Marató, que no coneixia; cansadot, però content, orgullós. Organització genial, de 10.

Acabo d’arribar fa una estona del club, perquè després d’una breu i reparadora "siestecilla", me n’hi he anat per fer 10 minutets de sauna i 20 minutets de jacuzzi per estovar la musculatura de les cames. Demà ja farem “recuperació activa” a la bici...

UNA, DEMÀ... (Tarragona)

... però la següent Mitja Marató que tinc previst córrer me l’han ajornat una setmana. Sí, perquè en principi la Mitja Marató de Sitges estava prevista pel 8 de gener... i veig que l’han passat al diumenge dia 15 ( ...una mica més de temps per poder rebaixar els quilos de més acumulats, amb tota seguretat, dels pantagruèlics àpats del Nadal). Fins dilluns no s'obren les inscripcions.

Així doncs, el meu panorama corredor d’aquí i fins a la Marató de Barcelona queda així (of the moment):

27 novembre  -  Mitja Marató Ciutat de Tarragona

18 desembre  -  “La Sansi de Lloret”, de només 5 km. (... que aquest any es corre, però, a Viladecans).

15 gener  -  Mitja Marató de Sitges (aquest any també hi afegeix la cursa de 10 quilòmetres).

22 gener  -  Cursa de Sant Antoni (la que, històricament i abans de decidir-me a córrer a Sitges, era la que “inaugurava” l’any).

26 febrer  -  Mitja Marató de Barcelona
25 març  -  MARATÓ de Barcelona, ja amb 55 “tacos” a les cames.

Per "problemes de calendari" (... i de forces, és clar) queda fora aquest l’any “La Mitja” per excel·lència, la de Granollers (la data és massa a prop de la Mitja de Barcelona).

QUAN UN AMIC SE’N VA…

Fa una estona, revisant el meu perfil a Linked-In, m’ha aparegut entre els meus contactes el d’un company del despatx que ens va deixar fa molts pocs dies, molt jove, 31 anys. Apart de la sorpresa inicial en comprovar -cosa que jo desconeixia- que el dos varem néixer el mateix dia (... però jo 23 anys abans) m’ha vingut al cap un neguit:

què fer amb les dades d’aquells amics, companys, coneguts, que ens han deixat... ?

perquè els continuem tenint -a molts d'ells- al Outlook professional del despatx, a Hotmail, a GMail, a la Blackberry, a Facebook, a Twitter... i tenim -possiblement- el seu blog entre els nostres “Favoritos” a Internet.

Casualment, fins ahir al vespre vaig tenir guardada -en el registre de trucades de la meva Blackberry- la seva darrera trucada. Però no sé, se’m fa dur, estrany, “fer-lo desaparèixer” efectivament del tot, esborrar-lo.

No sé... ja hi pensaré demà; o no.

INTERCANVI DE TARGETES

Acabo d’arribar d’una presentació al hotel Alexandra d’una empresa de “eventos” d’Andorra. L’objectiu, pels que presentaven, era el donar-se a conèixer i pels que hi anàvem convidats, aprofitar per fer contactes i bescanviar targetes professionals. Moltes vegades, hi ha gent que t’agafa la targeta i ni se la mira -perquè està parlant amb tu, i ja li estàs explicant qui ets i el que fas- i se la guarda directament a la butxaca.

Doncs això és el que ha fet aquell a qui, en lloc de la meva targeta... li he donat el tiquet del pàrquing !! I no vegis el mal de cap que m’ha donat l'error; primer, buscant-lo per totes les butxaques (de la jaqueta, la camisa, els pantalons...) i després quan he anat a buscar el cotxe i he hagut de “negociar” amb el del pàrquing perquè no em fes pagar una estància de 24 hores, havent-ne estat tan sols un parell.

(no, realment no m’ha passat això ; és una invenció novel·lada meva... el que sí és cert és que, a una noia del govern andorrà, sí que li he donat el tiquet del pàrquing en lloc de la meva targeta; però, per sort, ella sí que se l’ha mirat i ens en hem pogut adonar del lapsus a temps...).

Per cert, em foten figa els genolls, els dos... no, no és cap lesió: és l’edat !.

REPETINT SÈRIE

Avui, nit de Champions, he anat a “provar-me de forces” al club, de cara a la Mitja Marató de diumenge. I per fer-ho, he repetit la sèrie de dilluns, de 5 quilòmetres incrementant constantment el ritme; des dels 6:00 inicials a 5:27, i a 5:00 (1 quilòmetre de cada), per continuar durant 1,5 a 4:36 i rematant-ho amb uns 500 metres finals a 4:16.

Deia que avui era nit de Champions... nit en la que m’han programat, però, un sopar a fora de casa ! i qui ha pogut programar, per una nit com avui (Milan – Barça a San Siro) un sopar ?; doncs, està clar, un grup de dones que passen del futbol (això, o ens han volgut sotmetre -com han fet fa poc amb els bancs- a una prova de resistència per comprovar el nostre esperit de sacrifici...).

(C.Q.  1312  147-589-723)

NO, NO i NO . . .

.
... al tancament de Televisió de L'Hospitalet !!!

(passa-ho...).

UNA SÈRIE “IN CRESCENDO”

Després de quatre dies “patejant-me Lisboa com un poseso” (i sense que us feu ni una mínima idea de lo molt que m’ha donat pel sac l’esquena, la meva punyetera i maleïda esquena) avui m’he apropat pel club per córrer una miqueta, perquè diumenge...

... habemus Mitja Marató!

Sí; perquè en un tres i no rés estaré corrent pels carrers de Tarragona per “batejar-me” en la seva Mitja Marató. Serà el proper diumenge, així que cal preparar-se, encara que sigui una miqueta; no puc fallar!.

He acabat fent una sèrie “in crescendo” de 5 quilòmetres:

1 a 6:00, 1 a 5:27, 1 a 5:00, 1,5 a 4:36... per acabar forçant el ritme, els darrers 500 metres, a 4:16 (una bona suada, amb 433 calories cremades en 25:37).

Demà haurem de fer quelcom de reforçament de cames i, possiblement, unes partides a soft-raquet.

Ja veurem...

JA TORNO A SER AQUÍ...

Després de quatre intensos dies amb Marta per Lisboa ja torno a ser a casa, sense preses per arribar-hi en jornada electoral perquè ja vaig sortir dijous “amb els deures fets”.

Tot i que les sabatilles, la samarreta i els pantalons va ser el primer que vaig posar a la maleta, cap d'ells no ha fet aparició aquests quatre dies pels carrers de Lisboa (per tant, i pel que diuen els de la Nike local en el seu cartell, sembla ser que m'he perdut una molt bona experiència no havent sortit a córrer ...). Però que consti que em va faltar ben poc per sortir a córrer el mateix dijous quan vaig arribar.  I és que, en una plaça del Barrio Alto, hi havia una “fragoneta” dels de Nike, no només promocionant aquestes sabatilles, sinó que estaven allà per ser el punt de sortida d'una “Moon-running Nike”, és a adir, una Cursa Nocturna d'Orientació pels carrers de Lisboa; cursa individual, amb instruccions-pistes per anar completant el recorregut (d'hora-hora i mitja de durada); la punyeta va ser que la cursa arrancava a les 20,30 i eren ja passats tres quarts de vuit quan me'n vaig assabentar, i no tenia temps de tornar al hotel, canviar-me i arribar-me fins allà altra cop. Ara que, pensant-ho bé, si m'hi arribo a apuntar igual a hores d'ara -tres dies després- potser encara estaria donant voltes per Lisboa amb el paperet de les instruccions a les mans i més perdut que en Wally en qualsevol dels seus dibuixos.

Així que córrer, el que se'n diu córrer, no hem corregut gens; ara, caminar.... deu n'hi do !.

I és que Lisboa és ciutat per caminar-la.

Lisboa, una ciutat inimaginable sense els seus vells i tronats tramvies, amb les seves pujades i baixades per qualsevol de les seves “siete colinas”.

Lisboa, un lloc on -per poc- no se'm salten les llàgrimes en pagar per un cafè 60 cèntims d'euro (i, a sobre, un bon cafè); no recordo ni haver-ho fet ni en el mateix moment de l'entrada en vigor del euro !.

Lisboa, una ciutat acaronada per un riu enorme (el “Tejo”, que en diuen ells).

Lisboa, una ciutat amb quatre línies de metro que et porten arreu, amb un sistema de targetes de transport força més avançades que les de casa nostre.

Lisboa, una ciutat “de dolços” (pastisseries a dojo).

Lisboa, una ciutat de fort mestissatge, d'acolliment de gent de color -negres, però que moooolt negres- de les seves antigues colònies (és el “peatge” a abonar per un passat de navegants-viatgers-conqueridors-evangelitzadors-sotmetedors, com els passa als anglesos, i a nosaltres amb els sud-americans).

Lisboa, una ciutat que parla “un gallec tronat”... però que s'entén força.

Lisboa, una ciutat de la que no t'has de perdre el anar a menjar a “Ruca”, un bareto dels de les estovalles de paper, a la Rua Conceiçao, on et fotràs un bacallà a la brasa i unes gambes “al ajillo” com mai no els tornaràs a tastar.

Lisboa, una ciutat de la que he aconseguit sortir-ne sense escoltar -en viu i en directe- ni un sol “fado” (em deprimeixen).

Lisboa, una ciutat que somia amb en Messi, posant-lo (un cop i un altra) al costat d'en CR-7.

... Lisboa, una ciutat de gent amable; pro-merengue, però amable.

PROPAGANDA ELECTORAL

Aquest matí he anat a donar el meu vot per a les eleccions generals de diumenge dia 20. És el segona vegada que voto per correu (l’anterior va ser ara fa justament un any, a les eleccions al Parlament de Catalunya, perquè em coincidia amb la Marató de Donosti). Aquest cop és pel viatge a Lisboa.

No té sentit. Quina despesa més inútil. En general em refereixo a tota la despesa de propaganda electoral: cartells, banderoles, anuncis, díptics, pamflets, tanques publicitàries, anuncis als diaris, a les emissores de ràdio, a la tele, samarretes, bolis, globus, dossiers que ningú llegeix...

Vosaltres coneixeu a algú, al voltant vostre, que es llegeixi la propaganda que us arriba a casa ? és un sobre per a cadascun dels de la família que hi estan censats (no n’hi hauria prou amb un sol sobre per domicili ?). Així, ahir, vaig rebre tres sobres de Convergència i tres de Esquerra Unida... avui -suposo- m’arribaran els del PSC, ERC i PP, dimecres la resta... que han anat -i aniran- directament al cubell de les escombraries sense obrir-los. Perquè... a qui li interessa el que diuen ? Si l’altra dia -a Catalunya- varen veure més persones “El Convidat” amb en Charly Rexach, que el debat (irrisòria expressió aquesta)  d’en Mariano i Alfredo.

Heu pensat els milions i milions d’euros que ens costa tot això ? (perquè surten de les nostres butxaques, és clar).

Deia abans que avui he anat a votar per correu; més “despilfarro”: m’han enviat una papereta electoral de cadascuna de les 32 formacions polítiques que es presenten per la circumscripció de Barcelona, UNA DE CADA !. Us recordo que -pel Congrés dels Diputats- votem “llistes tancades” (però aquest seria un altre debat...) així que jo voto o Convergència, o PSC o PP o qui sigui dels altres 29... no tinc opció a escollir quina persona vull que surti per Convergència, o pel PSC, o PP o per qui sigui; llavors, en el vot per correu... perquè no fan com en el Senat (un sol full), en el que has de marcar fins a tres persones de les candidatures que vulguis?. En aquest full del Senat hi son totes les formacions polítiques i tu hi poses -en el cas de península- fins a tres creus a qui tu vols, encara que no siguin del mateix partit. Podrien fer el mateix amb el Congrés i posar en un sol full totes les formacions polítiques que es presenten (no calen els noms, perquè -recordeu- no ens donen opció) i que només haguéssim de posar una creu a la opció política escollida. Doncs no, jo he rebut les paperetes de tooooots els 32 partits, i les he llençat totes directament a la brossa de l'oficina de Correus menys una (i el mateix faran totes les persones que votin per correu, que cada cop son més).

Quin desgavell...!  quina manera de llençar els calers, els nostres calers...!.

Perdoneu, però algú ho havia de dir...

MINI SÈRIE

Després de no haver corregut gens ni dijous, ni divendres, ni dissabte ni diumenge (i tot i que l’esquena torna a donar-me pel sac, i amb intensitat) avui tornant de Girona me n’he anat al club a córrer una mica; com sempre, sense una idea predefinida del què fer.

Total, que m’he pujat a la cinta i he corregut 5 quilòmetres; el primer, d’escalfament, a 6:00, per començar tot seguit una sèrie de 500 metres a 5:27, 500 metres a 4:36, 500 metres a 5:27, 500 metres a 4:36... i així fins a completar una sèrie de 4 quilòmetres en poc més de 20:15 i suant -i cremant- 432 calories. M’he pres, amb molta cura, la sessió -llarga- d’estiraments posteriors, per no “despertar a l’esquena”.

Corrent, l’esquena m’ha deixat tranquil; ara ja fa estona que estic a casa i continua “endormiscada”, sense que s’hagi reproduït el dolor d’ahir, que s’ha perllongat durant tot el dia d’avui (tot i el “xute” de Reflex gel, Robaxisal i Espidifen). És un dolor diferent al habitual de sempre: és més de maluc, d’os (més que muscular al voltant de les vèrtebres) i a la part dreta (quan normalment “em toca el que no sona” a l’esquerra i sent més un dolor muscular...). Què hi farem !.

Mala setmana aquesta per córrer: demà encara podria tornar a fer quelcom, però dimecres estic tot el dia a Madrid; i dijous, divendres, dissabte i diumenge me'n vaig amb la Marta a Lisboa.

I el 27, la Mitja Marató "Ciutat de Tarragona"...  Ai senyor !. 

(C.Q.  1.302  145-589-713)

MOTO I DUATLÓ

En un diumenge amb més núvols que sol, he repartit el meu temps en fer una escapada en moto en solitari i acompanyar als companys veient la seva participació a la Duatló de Viladecavalls.

Feia dies, forces dies, que la meva Triumph “no sortia a fer carretera” i, de tant anar només per ciutat, s’estava “adormilant”; així que -vigilant els radars- he anat a “treure-li la carbonilla als carburadors”... Me n’he anat fins a Montserrat, però sense creuar l’entrada del pàrquing, i he girat cua altra cop per arribar-me fins a Viladecavalls on, a les 10,30, havia arrancat la “Duatló”, en la que –per part del Tribanda Triatló- hi participaven l’Alberto “esparraqués”, en Luís (germà d’en César), en Gerard i en César. El temps ens/els ha acompanyat, perquè no ha estat fins el final de cursa quan han començat a caure quatre gotetes fines.

Per ordre d’arribada, molt bé l’Alberto -encara que s’ha ofegat ell mateix en la primera tirada a peu; bé en Lluís i en Gerard (són els tres que han puntuat per l’equip Tribanda, que ha acabat 13é de 19 equips); pel que fa al César, ha estat de mala pata: ell i uns 50 corredors més “s’han perdut” en varis trams de la bici i han acabat fent uns 5 ó 5,5 quilòmetres de més en tenir que retrocedir (i quelcom semblant, encara que en menys distància, els ha tornat a passar en el segon tram de cursa a peu). Ha acabat ben emprenyat amb l’organització, per la deficient senyalització d’alguns dels trams. És queixarà.

Acabada la duatló, i en previsió de que plogués més i ens mulléssim i ens fotéssim de fred dinant -a la part de fora- a la “La Vinya Nova” de Collbató, l’Albert i la Elia han variat els plans i hem acabat dinant -molt bé, per cert- al Restaurant del Club de Pàdel, també de Collbató. No m’ha plogut, però fins allà hi he arribat amb la part baixa dels texans ben molls (per l’aigua que aixecaven els vehicles del meu davant). He dinat amb un ull al plat i l’altra a la finestra, perquè no ha parat de ploure mentre dinàvem; per sort, ha parat de fer-ho quan sortíem i he pogut arribar a casa totalment sec. Diumenge, per tant, sobre rodes... i sota l'aigua.

TXABI RETURNS !

Doncs sí; després d'haver-m'ho proposat, avui -després de molts i molts dies- he sortit a córrer amb els companys. I bé, m'he trobat bé, força bé. Fins i tot he forçat el ritme, he anat ràpid, alegre, “sueltecillo”... tot i que el recorregut -per a mi al menys- era exigent: hem anat des del club fins al Parc de Cervantes, però no anant per la carretera, sinó fent la variant “cole alemán”, o sigui, tot pujadeta des de que enfilem el carrer Major de Sant Just. M'he enganxat al Enric i al Ramon, intentant -i aconseguint- que no se m'allunyessin. L'anada, 4 quilòmetres, ens l'hem cruspit en 20 minutets, força bon temps “anant cara amunt”. La tornada, uns altres quatre quilometres, però feta ja per la ruta habitual, més planera. La tornada l'he fet gaire bé en solitari, perquè “locomotora Cèsar” ha engegat a córrer tot sol i ha estat “visto y no visto” (ha acabat fent una mitja de 4:30); l'Enric i jo hem anat plegats, un rere l'altre, fins gaire bé la Nestlé, però allà ell ha ja donat una bona accelerada i l'he perdut; pel darrera meu quedaven l'Albert -acompanyant la Maria- un nano del que ara mateix no recordo el nom i la Belen, cadascú al seu ritme.

He acabat satisfet; o sigui... “Txabi returns”, com -en conya- em deia l'altra dia l'Alberto... Espero i confio en que no sigui flor d'un dia i reprengui amb assiduïtat setmanal les sortides nocturnes dels dimecres amb els companys (els divendres sortiré a córrer la setmana que, pel que sigui, no pugui sortir el dimecres).

(C.Q.  1.297  144-589-708)

" PARE I FILLA "....

... entrant a meta diumenge a  "La Cursa de la Dona".

Hem comentava avui en Gerard, en veure la foto:

   - Txabi, sembles cansat...

I jo li he dit que no, que no era que estès cansat... és que la rinxolada Inés, com que anàvem corrent i per tal de no caure, m'agafava tant fort que m'estava ofegant ! (...portàvem corrent així des de la benzinera del carrer Lleida).

(la foto està penjada a la web oficial de la cursa).

HE TORNAT ! (... o això espero).

Sí, he tornat; perquè la Mitja de Tarragona està a tocar i portava ja una setmana sense trepitjar el club i sense córrer (perquè, ni del que vaig fer dissabte per la tarda, ni del que vaig fer ahir pel matí se’n pot dir “córrer”). Així que m’he plantat al club per “tornar a la normalitat”; poc a poc, però tornar-hi. 5 quilòmetres (4 a ritme 6:00 i el darrer a 5:00) cremant 435 calories en 29:02.

Em trobo “pesat” corrent; i és que no hi ha manera de treure’m aquest poc més de 2 quilos de més que porto a sobre des de l’estiu (hauria de recuperar els 78-79... i estic més a prop dels 81-82, i m'ho noto, encara que idealment hauria de mantenir-me en 77-78 com a tope). Dimecres m’he proposat, aquest cop sí, tornar a sortir a córrer amb els companys, com abans...

Acabo de mig aguantar la primera part del “debat cara a cara d’en Rubalcaba i en Rajoy”; i és el que jo deia aquest matí: és quelcom totalment inútil. El barbes gallec no es mulla en res, de res de res, ni llençant-lo vestit a una piscina olímpica... i el barbes socialista sembla tenir -miraculosament- totes les solucions... que no ha sabut aplicar quan podia fer-ho.

No recordo on vaig veure una vinyeta, ahir o dissabte, que representa cruament i ben bé la realitat:

Diu en Rubalcaba: “Qué he hecho yo para merecer esto...”. I diu en Rajoy, a la vinyeta del costat: “Qué he hecho yo para merecer esto...”.

La vaig trobar genial, cruament real.

(C.Q.  1.289  143-589-700)

MARATÓ DE NOVA YORK

En una solejada cursa, i amb més de 47.000 corredors, l’atleta de  Kenya Geoffrey Mutai (segon l’any passat) ha guanyat i establert un nou rècord a la Marató de Nova York, amb un temps de 2:05:06.  En categoria femenina ha guanyat la etíop Firehiwot Dado amb un temps de 2:23:15 (debutava a Nova York, encara que ja ha guanyat tres cops de la Marató de Roma).

E S P E C T A C U L A R ... !

Ha estat la d'avui una cursa a la que també s’hi ha volgut afegir la pluja (intensa i forta moltes estones); i una cursa a la que, a gran part de les corredores, se’ls hi havia fins i tot oblidat treure l’etiqueta de les sabatilles comprades segurament ahir mateix a darrera hora al Decathlon (ja que, per a moltes d’elles, aquesta era la primera cursa que corrien en sa vida). Però l’espectacle d’avui pel matí a “La Cursa de la Dona” ha estat immens.

Ens hem llevat plovent, ens en hem anat cap a la plaça Espanya plovent, han anat elles a recollir el seu xip plovent i hem esperat pacientment gaire bé tres quarts d’hora -sota la pluja- el tret de sortida. Al meu voltant, plou que requeteplou, només hi veia que nenes, noies, dones... mares, filles, avies, cunyades, nebodes, tietes... Mai, mai, en ma vida m’havia vist rodejat de tantes i tantes dones (aquí i allà, algun que altra com jo, solidari, al costat de tanta dona... però només en seriem uns 10 ó 12 entre milers i milers de dones). Us asseguro que no té preu el haver pogut veure les cares de totes elles, rialleres, il·lusionades, emocionades, sota la pluja, neguitoses algunes, esperant el tret per arrancar a córrer. El matí gris quedava enllumenat pels seus somriures, les seves ganes de gresca, de xerinola, cridant, ballant i botant al so de la música minuts abans de les 10... sota la pluja, és clar.

He arrancat a córrer -plovent- de la ma de la menuda Inés, mentre que Olga -la seva mare- ha fet la cursa “en serio”. M’ha sorprès Inés, als seus gaire bé 6 anyets, corrent tot el que ha corregut de la ma amb mi (calculo que han estat uns 3,5 quilòmetres, perquè hem anat “tallant” per alguns carrers, fent-nos-la més curteta). En arribar a la benzinera del carrer Lleida, al Paral·lel, me l’he pujat a collibè i així hem fet els darrers 500 ó 600 metres fins a creuar la línea de meta, mentre pels altaveus, un “agosarat” speaker anunciava:

-“... i ara veiem entrar somrient a un pare amb la seva filla a coll, que no ha volgut que aquesta es perdés la cursa d’avui. Molt bé, molt bé...”. (sic).

Hi ha dones que han trigat gaire bé una hora en completar la cursa (d'uns 6 quilòmetres mal comptats), l’han fet potser fins i tot caminant... i què ?. L’objectiu era participar en un gran acte solidari, com ha estat el d’aquesta “Cursa de la Dona” del plujós matí avui.

Espectacular.... Felicitats a totes !.

DEMÀ, "CURSA DE LES DONES"

... i no hi faltarem !. Ara me'n vaig a córrer una estona, que porto una setmaneta "de lo més mandra".

ESTIC CANSAT…

…desganat, sense esma, mig adolorit; m’estaré fent -més- gran ?. Des de dimarts tinc dolor als malucs; més que dolor, una sensació de molèstia. A sobre, la setmana no ha ajudat, amb aquest punyeter dimarts festiu de pel mig, per animar-me a sortir a córrer. I, com sempre que estic dies sense fer rés, em trobo molt pitjor, em venen tots els mals... Necessito l’activitat !.

Txabi, has de trencar aquest cercle viciós ( i lo fotut del cas és que demà tampoc podré sortir a córrer amb la colla, perquè vaig de convidat com a públic als estudis de RAC-1 per viure en directe el seu programa “Versió RAC-1”, amb en Toni Clapés i tota la seva gent...).

EN MESSI CONTINUA EN CRI... SIS !

Estic preocupat, mooolt preocupat. I ho estic, perquè "desde la meseta" van saber veure, abans que ningú en el mon mundial, que el nostre pobre Leo Messi entrava en cri...SIS. I l’han encertat de ple els paios, perquè sí, en Messi està en cri...SIS; ha marcat SIS gols en tres dies, o el que és el mateix, dos hat-tricks consecutius en dos partits seguits... (i ja en porta tretze, de hat-tricks, com a blaugrana).

Tenien raó els punyeters "mesetarios": en Messi està en cri...SIS.

Doncs... que li duri !.

DIA DE DESCANS...

... de descans relatiu, és clar. Perquè avui he “passat la grip de cada primer de novembre”: fer el canvi d’armaris. Quina mandra em fot, any rere any, el canvi d’armaris (fins i tot més el d’estiu a hivern, que no al inrevés, o sigui, el d’avui).

És el moment de, un any més, tornar a treure del traster, i tornar a penjar al armari, aquella roba que ja fa tres o quatre temporades que fa aquest mateix recorregut, i a la inversa, amb el canvi de temporada, sense que te l’hagis posat ni un sol cop cap d’aquests tres o quatre anys transcorreguts. Però avui he fet un esforç i m’he inflat a llençar roba (bé, no llençar, sinó apartar per dur-la als contenidors corresponents de recollida).

Avui he fet només la fase 1 (o sigui, la "roba de feina", les jaquetes i els abrics i les sabates); m’he deixat pel cap de setmana la roba d’esport...

Clar que tot seria molt més fàcil si tingués un vestidor com aquest, que no és el cas...