Poc a poc...

… anem coneixent quina serà la nostre vestimenta com a “Voluntari” al

Campionat del Mon Júnior d’Atletisme BB-122

que comença la setmana vinent. De moment, avui ja ens han ensenyat aquestes flamants i exclusives Adidas (que no crec que em serveixin per córrer, però que fan patxoca, oi ?). Total, jo aniré conduint assegut en un cotxe o una furgo amunt i avall portant a directius, i a personalitats i atletes, des dels seus hotels al Estadi...  

Calor… ? ...qui ha dit calor ?.

Avui és dimecres, i els dimecres es surt a córrer, com feien els llegendaris genets del  “Pony Express”: ja plogui, nevi, es giri vent, faci fred… o molta calor, com feia avui.

No cregueu que no m’ha costat anar-hi, no. Ha estat un esforç mental important per superar la mandra que feia només de pensar en sortir a córrer sota el sol que feia a quarts de vuit del vespre. Però hi he anat; jo... i la Núria, la Belén, la María, en Xavi, en Tomás, l'Enric i l’Albert (per cert, tots els “nois” -excepte l'Enric- hem corregut avui amb la samarreta Tribanda, com si d’una cursa oficial es tractés).

I ves per on, els resultats d’aquest pesat dimecres han estat (tot i la calor), calcadets als de dimecres passat (que, val a dir-ho, va ser mol calorós també, més fins i tot que avui):

-    Avui:

Ritme: 5:19 – en 41:07 – 431 calories – 158 ppm – 7,780 quilòmetres.

-    Dimecres passat:

Ritme: 5:15 – en 41:07 – 440 calories – 161 ppm – 7,830 quilòmetres.

Soc o no soc un “runner-dièsel”, xaca-xaca-xaca... ?

(perdoneu, però algú ho havia de dir: quins collons en Sergio Ramos, no només per voler tirar el penalty, sinó per cóm l’ha tirat !; mai hagués pensat que jo diria una cosa així... però s’ha de reconèixer que hi ha fotut collons el paio).

Tercera gran final "de la blaugrana i uns quants més" en quatre anys... no està gens malament. 

(C.Q.  603  68-273-330) 

Afaitant-me…

Aquest matí li he escrit un correu a una coneguda meva; el text començava amb un: “aquest matí, mentre m’afaitava he pensat en què...” (l’assumpte no ve al cas). M’ha sobtat però, i m’ha fet reflexionar, el seu comentari, perquè després de dir-me “...XD me parto”, pel text del correu que li havia enviat, m’ha escrit:

-“... lo que me perturba es que pensaras en... (no ve al cas) mientras te estabas afeitando”.

L’afaitat... quin moment més monòton, repetitiu, solitari, insuls, normalment diari; i què és el que fas mentre t’afaites ?.

El que està clar és que t’estàs una bona estona, de bon matí, mirant-te al mirall. Tu sol, cara a cara amb tu mateix. Cada matí, una bona estona, ja sigui amb amb una "gilette" o amb màquina elèctrica a la ma (o amb les dues eines en el meu cas). I què fas durant tota aquesta estona ? (que en el meu cas és força estona, perquè tinc el pèl rebel -per això la dualitat d’estris- i m’hi estic més del que voldria). Doncs suposo que cada cas és un mon. N’hi haurà que ho faran encara mig endormiscats (espero, pel seu bé que siguin els de la “elèctrica”) sense gaire bé ni veure’s reflectits en el mirall, amb la ment en blanc o encara amb el seu “encefalograma plano matinal”, desconnectats encara del món. D’altres, més clàssics, ho faran -possiblement també mig endormiscats- escoltant la ràdio (això ho tenen més fotut els de la “elèctrica”); i d’altres, com jo, estaran ja donant-li voltes al cervell a un munt de coses. I és que jo -coses dels meus bioritmes suposo- és a primera hora del matí quan vaig com una moto, en acabar de llevar-me (per sort, al llarg del dia aquesta marxa no decreix...). I no cal que ja m’hagi dutxat perquè això passi, que l’aigua ja m’hagi espavilat, no: jo ja em llevo ben “revolucionat” tot solet !.

I és afaitant-me, en aquesta llarga estona de mi amb mi mateix, cara a cara davant del mirall, quan em passen pel cap multitud de temes, de coses, de vivències, de projectes, de paràgrafs de textos que  he llegit, d’idees, de problemes (malauradament, massa sovint de feina, tot cal dir-ho), recordo o rememoro situacions, frases... de bon matí, el meu cap -amb una afaitadora a la ma- és una olla bullint !.

Recordo que, de petites, les meves dues peques eren també així (afaitar-se al marge, és clar). Com si fos ara, vint-i-pico anys després, les recordo a l’altra casa baixant poc després de les vuit del matí en l’ascensor ja xerrant pels descosits, a tota metxa les dues, com si ja fos mig matí, o l’hora del pati, i portessin ja hores llevades. Si coincidíem amb algun veí, cosa normal, em mirava -ell encara mig endormiscat- i els seus ulls mig clucs em deien, sense dir-m’ho: “de bon matí ja estan així ?”. Però per elles també han anat passant els anys; i ara millor que no els hi dirigeixis la paraula fins al cap d’una molt bona estona després de que s’hagin llevat.

L’afaitat... quins moments de reflexió m’han donat !. Hi havíeu pensat algun cop en el què feu en aquesta estona, vosaltres, els qui us afaiteu ?.

Puig-l’Agulla “interruptus”…

Avui hem anat a passar el dia a Sant Julià de Vilatorta; i això vol dir… pujar al Santuari de Puig-l’Agulla, com faig gaire bé sempre -dia sí, dia no- quan hi passo uns dies a l'estiu (i que tant bon resultat em va donar per preparar la Marató de Berlín).  L’hora, realment, no era la més ideal -a ple mig dia- però és que no me’n puc estar d’anar-hi.

Recordant les obres del Eix Transversal -que tallen el pas elevat per la carena- en lloc d’anar pel castell he anat per La Font de la Riera; però m’he colat i, en arribar a la font, no he recordat que tenia girar cap a l’esquerra i continuar endavant, passant per sota dels ponts elevats del Eix. En comptes d’això, he agafat el trencall a ma dreta del GR-2 hi he pujat muntanya amunt cap a buscar la carena... i quan portava fets només 2,200 quilòmetres cara amunt he anat a petar amb les obres i, per tant, amb la impossibilitat de continuar. Així que mitja volta, tornant aquest cop en direcció al castell i girant per la granja... aquest cop ja a cel obert i a ple sol en haver de deixar el bosc. Així que he pogut fer una mica de tot: començar corrent el primer tram cara amunt per carretera i pel trencall del camí de La Font de la Riera, un tros del camí al trote fins arribar al trencall; he pujat caminant fins anar a trobar la carena, per continuar-hi per ella al trote fins que m’he topat amb les obres; i ja des d’allà, corrent cara avall a molt bon ritme de tornada a Sant Julià. En resum, una sortida “interruptus-dominguera” de 4 quilòmetres per muntanya, fets en 24:45, a una mitja de 6:08, i una bona cremada de 248 calories que, per haver fet només 4 quilòmetres, està força bé (en el resum del Garmin, el perfil no s’aprecia bé, ja que surt una línea gaire bé plana; en canvi, si veus el recorregut en el “reproductor”, la cosa ja canvia i s’aprecia ben bé el desnivell salvat)

http://connect.garmin.com/activity/192321673).

(C.Q.  595  67-273-322)

Perdoneu, però algú ho havia de dir…

Dimecres vaig acabar fos. El sol, la calor, son superiors a mi, em destrossen (això sense comptar els putos cigrons...). Visto lo visto, i amb les poques ganes que en tenia avui, poc abans de les set he agafat el mòbil i he escrit un “whatsApp” a la colla amb el text:

- “canvi de plans, avui no vinc a córrer...”
però unes dècimes de segon abans d’enviar-lo m’ho he repensat i m’he dit:
- “què collons, mou el cul del sofà...  a córrer Txabi !”.  

Doncs bé, no només he anat finalment a córrer per la Carretera de Les Aigües, com habitualment fem els divendres (avui érem en Tomás, en Toni, l’Albert, en Xavi, jo i en Víctor, que ara feia gaire bé 9 mesos que no venia amb nosaltres, coses de la bi-paternitat), sinó que m’ha sortit la mitja per quilòmetre més ràpida que he fet fins ara en aquest mateix trajecte. He corregut sol -i sense música altra cop- gaire bé el 95% del temps (els “veloces” avui havien previst fer sèries curtes i ràpides, i anar fins a la Font del Mon); en Víctor i jo hem anat només fins a la passarel·la de Vallvidrera, però en Víctor està molt fora de forma i, tant a l'anada com a la tornada, l’he deixat molt enrere en un tres i no rés perquè insospitadament -tot i els 8 quilòmetres i la pallissa de calor de dimecres-  avui em trobava força bé; tant que, com he dit, m’ha sortir una mitja força acceptable, la més baixa fins ara en aquest mateix recorregut: he corregut els gaire bé 7 quilòmetres a 5:04 (en 34:51).

http://connect.garmin.com/activity/191598792

Txabi, com més corres i pitjor creus que estàs, millor vas !. Amb l’edat que ja vas tenint, i en les condicions climatològiques en que has corregut aquest dos dies, no està però que gens malament el què has fet, i en els temps en que ho has fet; perdoneu, però algú ho havia de dir.

Confirmada la meva inscripció com a Voluntari al “Campionat del Mon Junior d’Atletisme Barcelona 2012” (B-12); com que aquest cop m’he inscrit tard, no he pogut repetir a “protocol” (com en els Europeus de B-10) i m’han assignat a la comissió de “transport” (pujar i baixar atletes i membres de Federacions des dels seus hotels fins al Estadi, i portar-los cap al aeroport...).

(C.Q.  591  66-273-318).

Els cigrons i el córrer, no son gaire bons amics…

... i a l’estiu, menys encara.

Sortir a córrer a dos quarts de vuit del vespre, amb 28/29 graus de temperatura encara al carrer, no tenia pinta de ser molt bona idea. I la realitat ens ho ha confirmat.

Des de que he tornat a la rutina de sortir amb la colla els dimecres i els divendres, hi ha hagut dies en que he tingut “motivació zero” per anar-hi; però hi he anat. Doncs bé, avui la motivació era “menys zero”... però també he sortit a córrer. I ben aviat s’ha demostrat que la idea de fotrem per dinar un gran plat de pasta (preparant la sortida del vespre)... però acompanyada després per un enooorme plat de cigrons amb botifarra espaterrada no ha estat una idea gaire bona; és més: ha estat una idea fatal. Ara ja fa gaire bé set hores que me l’he cruspit i tot i haver corregut 8 quilòmetres sota el sol i la calor d’aquesta tarda de dimecres, encara tinc els cigrons a la boca del estomac, a l’altura del estèrnum (al que tota la vida li havíem dit “esternón”). M’acabo de fotre un Almax a veure si baixen, però no hi confio gaire...

El destí d’avui ha estat l’habitual dels dimecres, la Font del Parc de Cervantes; hi hem anat l’Enric, l’Albert, la Núria, jo, “el maratonià danès” i la Belén; la  calorada ha estat considerable, d’aquelles que, més de mitja hora després de que has acabat de córrer, estàs convençut de que algú s’ha deixat oberta dintre teu una aixeta, perquè no pares de suar, suar i suar...

Txabi, avui has acabat ben xafat, ben “tocadet”. Però pensa-hi: no volies anar a córrer, i finalment has corregut; volies deixar-ho i girar cua en arribar a l’Ajuntament, i no t’ho has permès; ja de tornada has vençut a la temptació de parar un parell de cops i has acabat fent d’una tirada la tornada. I a sobre, el teu temps final no ha estat tant malament: una mitja de 5:15 (...tots els quilòmetres per sobre de 5:00) quan normalment fas 5:08/5:12, o sigui que, finalment, tot i la calor i els putos cigrons, tampoc ha estat tant malament.

Dimecres que ve “debuta” amb nosaltres una runner principiant (diu ella), una jove advocada del Col·legi d’Economistes; espero que la calor no sigui tan brutal com la d’avui.

Patirem calor l’1 de juliol a la Cursa de la Vila Olímpica ! (en el 20é aniversari dels Jocs Olímpics Barcelona 92).

(C.Q.  584  65-273-311)

Sortida “dominguera”…

Com que avui tenim un dinar amb amics, un dinar d’aquells que comencen a les dues… i que ningú sap a quina hora ens aixecarem finalment de taula (no serà abans de les sis, segur) he aprofitat que m’he despertat d’hora, m’he posat tot l’equip (tot ?... nooo: m’he deixat la gorra, i això em passarà factura a la cara i a la “calvorota”, perquè el sol ja picava de valent de bon matí) i he sortit a córrer una estona; una "sortida dominguera" en solitari.

He decidit fer un recorregut nou, de no molts quilòmetres (poc més de 5  http://connect.garmin.com/activity/189741511 ) però sí amb desnivell, per reforçar una mica cames. No ha estat malament però, collons, quina calor !.

(C.Q.  576  64-273-303)

Tot el que portem d’any…

… donant jo la “matraca” amb allò de:

- va, quin dia farem “el sendero”, va, quin dia el farem... ?

I avui divendres, que no puc sortir a córrer per temes logístics de preparació d’un “soparet” que fem a casa… van els de la colla i avui se’n van a fer... “el sendero”.

És un recorregut preciós, però força dur per muntanya (hi ha un parell o tres de trams que jo els faig normalment caminant) per llocs -corriolets- on gaire bé hem d’anar tots corrent “en fila india”, un rere l’altre, de lo estret que és; però és una passada que, normalment, fèiem un o dos cops l’any. I ara ja feia força temps que no l'abordàvem... i jo avui m'ho he perdut. Què hi farem !.

La nostra Belén avui en fa  50 , ningú ho diria... (és públic, perquè "ho ha confesat ella mateixa"):

... per molts anys, runner !

Avui, "Dia Mundial del Donant de Sang"...

(... sigui, o no sigui, el "dia mundial")

Cura d'humilitat...

¡ Això és basquet...!

Ahir, a Madrid, ja ho tenien tot preparat per celebrar el títol de Lliga ACB, oblidant-se els merengones de que els partits s'han de jugar... i guanyar.

Una bona cura d'humilitat.

Dissabte, al Palau, ja veurem què passa...

De moment ahir, a “can merengue”, els hi varem fotre la festa pels aires !.

Gràcies, Enric… (adéu, Edu)

Avui era dimecres i, per tant, dia de sortir a córrer amb la colla; tot i que maleïdes les ganes que tenia jo avui de córrer ... Des de dilluns em feia mal la part exterior del peu, dels dos peus en realitat, al ós, com a resultat del impacte al parquet de les meves velles Wilson jugant a soft-ràquet. Però avui era dimecres, i tenia que anar a córrer !.

Després de superar el parany que jo mateix m’havia posat (passar abans per casa a canviar-me, perquè volia córrer amb els pantalons Saucony, i a veure si així m’entrava la mandra i em quedava a casa... però no) he arribat justet de temps al club; menys quorum del habitual per sortir a córrer avui: l’Enric, en Per, jo, en Xavi, la Maria i la Núria (la Belén, com sempre, “a su bola”); no han sortit ni l’Albert ni en Pau perquè aquest està de baixa i l’Albert no podia deixar sola la sala de fitness.

Millor temperatura avui per córrer que la setmana passada, tot i que feia calor. El grup, que ha sortit lentot, s’ha trencat en arribar a la benzinera: han marxat en Xavi i en Per i ens hem quedat agrupats (ja fins al Cervantes) la Núria, la María, l’Enric i jo. Particularment he arribat “tocadet” a la font (3,970 quilòmetres, en 20,35); però, insospitadament, la tornada ha estat molt bona de sensacions. De seguida aquells dos han repetit l’escapada i els hem vist allunyar-se, allunyar-se... Jo que, cada cop més, necessito al·licients, “motivacions” o “buscar-me quelcom” per no defallir i no acabar anant a "trote cochinero", he aprofitat que avui l’Enric no “anava per feina”, i m'he dit en reprendre el camí de tornada:
-tu, Txabi, enganxat a l’Enric i no els deixis marxar...
I així ho he fet, vorejant tota l’estona la mitja de 5:00 per quilòmetre, chaca-chaca-chaca, ritme constant els dos (per acabar fent la tornada de 3,890 quilòmetres en 19:40, gaire bé un minut menys que a l’anada, que en tant poca distància está força bé). Per això el títol de l’entrada d'avui. Ja a Sant Just, l’Enric s’ha cansat de fer de “buen samaritano” meu i, sense dir-m’ho, en arribar al Ciabbatta ha accelerat una mica i se m’ha allunyat un centenar de metres. Les dues runner-girls anaven una mica enrere nostre tota l’estona... però quan em faltaven 7 ó 8  metres per arribar a l’entrada del pàrquing del club, de reüll he vist com la Núria venia accelerant amb la malvada intenció de trepitjar l’entrada abans de que ho fes jo, cosa m’ha obligat a “esprintar” (paraula que jo normalment no tinc en el meu diccionari runner) aquest darrers 7 ó 8 metres per tal d’evitar-ho. Què s’ha cregut ! Fins aquí podíem arribar !  Habráse visto esta juventud !... Núria, és en conya... en conya, sí, però tu a mi avui no m'avançaves: por estas ! (que uno todavía mantiene intacto su orgullo de machito).

Per cert,  adéu Edu ... ja saps on estic i com localitzar-me. Rectifico: no adéu,  fins a sempre  (... perquè, entre d'altres motius, sempre hi haurà carretons amb coixinets i “boixos” disposats a baixar en ells pels carrers empinats de Sant Just).

(C.Q.  571  63-273-298)

Quan creus que ja s’acaba…

… torna a començar !.

Avui he arribat al club sense tenir ni la més remota idea del què fer; el divendres vaig caure en el compte de que, des de que surto a córrer els dimecres i els divendres, he deixat de córrer a la cinta (... i mira que hi havia arribat a córrer en el que va d’any!). Així que he pujat a la sala sense saber què faria. Finalment, m’he pujat a la bici amb la intenció de fer 45 minuts pedalant... però quan portava un parell de quilòmetres he vist a Mercedes... i hem anat a jugar a softràquet. 5 intenses partides, amb resultat final de 3-2 per en Txabi; m’he notat força bé de cames, ràpid (... suposo que recollint els fruits de les sortides a córrer).

Així la tenía al desembre...
i ara, tornem-hi !

El títol de l’entrada ve a compte de que, ara que des de fa gaire bé un mes ja estava del tot recuperat dels canell esquerre (després de l’accident del mes de desembre) avui he “empalat” malament una bola i me n’he ressentit i ara torno a tenir-lo adolorit.

- “Tinc set”... diu en Rafa Nadal.
I no, no és que necessiti beure... és que ja son SET (7) els Roland Garros que s’ha embutxacat. Quina bèstia !. El gran Bjorn Borg en va guanyar 6 i ja es va dir aleshores que era quelcom irrepetible.

¡ Vamos, Rafa !.

(C.Q.  563  62-273-290)

Divendres: Les Aigües… i una "propineta"

Després del habitual recorregut des de Pl. Mireia fins a la passarel·la de Vallvidrera i tornar (avui erem  l'Albert, els Roda’s brothers, l'Enric, la Núria i jo) de tornada a Pl. Mireia l’Enric i la Núria han decidit baixar corrent per muntanya fins a Can Mèlich. Avui jo em trobava força bé; així que, quan ja havien començat a tirar avall els he cridat, dient-los:
“espereu-me, que baixo amb vosaltres”
i li he dit a César que em baixés el meu cotxe fins el club. El que no sé és quina part del “espereu-me, que baixo” no han entès aquell parell, perquè quan he començat a córrer muntanya avall ja no els he vist, però jo ja no tenia marxa enrere (en César ja havia marxat amb el meu cotxe). I és clar, com que jo no coneixia el camí, m’he perdut pels mil i un corriols que hi ha; al final he anat a petar fins a la rotonda d’abans d’arribar al club (...i lo curiós del cas és que l’Enric hi ha arribat després que jo).

"Les Aigües" http://connect.garmin.com/activity/186869229

"propineta"  http://connect.garmin.com/activity/186869234

Una bona “propineta” la que m’he donat avui, per acabar completant gaire bé 10 quilòmetres...! Però m'he trobat bé, tot i que -en acabar, i ja a casa- tinc una molèstia-puntxada al bessó esquerra.

(C.Q.  563  61-272-290)    

La primera, en la frente…

El primer partit dels play-off de bàsquet em reafirma en la meva creença de que, d’aquest esport, l’únic emocionant, el que realment val la pena mirar, és el darrer minut: després d’anar perdent el Barça de fins a 20 punts, s’arriba a la última possessió del partit amb pilota pel Madrid, amb 78-80 al seu favor (per tant, tot de cara: o se la jugaven a un tir de 2 ó a un tir de 3)... Llull que allarga la jugada al màxim del temps de possessió... llença... falla... pilota guanyada en el rebot pel Barça... contraatac ràpid a falta de 5 segons per acabar el partit... l’agafa en carrera Marcelinho Huertas (que no havia ficat ni una sola canasta en tot el partit) i només creuar la línea de mig camp és treu de la màniga un triple i... cap a dins !   ... 81-80  Això és bàsquet !.

“Tenemos chica nueva en la oficina, que se llama...” (poseu-hi la música del anunci de la colònia “Farala” de finals dels 70). Sí, i a més a més, avui elles gaire bé ens guanyen en número en la sortida a córrer dels dimecres: Belén -que ha tornat a anar “por libre”- Núria, María y Lorena (“la donostiarra, la nova”) per una banda i Pau, César, Per, Enric i jo per l'altra. Ha tornat a fotre força calor avui, i l’esquena (de la que, per habitual, ja ni en parlo) m’ha donat bastant pel sac des del mateix moment d’arrancar a córrer; el Cervantes (considerant que avui era el primer dia de la Lorena) ha tornat a ser el nostre destí. Ni abans de començar, ni després corrent, cap rastre de dolor pel cop amb la “pilona del zoo”; en canvi, en acabar, he sentit molèsties a la zona, però rés important (veurem demà en llevar-me).

(anada:  http://connect.garmin.com/activity/186285195 )

(tornada: http://connect.garmin.com/activity/186285203 )

(C.Q.  553  60-273-280)

Repòs preventiu…

I no, no és pel fet de que acabés gaire bé fos divendres passat, no. El fet  “preventiu” d’avui és perquè ahir, al Parc Zoològic, en un descuit em vaig "menjar" una pilona com aquestes de la foto; no la vaig veure i vaig colpejar-me al ben mig de la part fronto-lateral del quàdriceps amb la part superior de la punyetera pilona (que tot sigui dit, no hi feia rés de profit allà on era). Un cop i un dolor molt semblant a aquells cops de genoll al lateral de la cuixa que -amb molta mala llet- ens donàvem de petits al pati del cole durant “el recreo” quan ens barallàvem... que era força sovint i divertit (o com els cops de genoll que donava en Kubala als seus marcadors cap a finals dels anys 50-principis dels 60).  Per tant, avui repòs.

I encara sort (?) que no va ser amb el genoll amb el que vaig topar contra la pilona perquè sinó -amb la força de la topada- m’esberlo la cassoleta !.

Si és que no et fixes, Txabi... !.  

A very bad day…

Avui, en acabar, la Núria “l’ha clavat”; mentre pujava a la moto per anar-se’n m’ha dit:

-“A veure què poses avui en el blog... bad day ?”

i li he dit precisament això, “l’has clavat”; i encara m’ha donat temps per explicar-li que, una de les coses que normalment vaig fent mentre corro -ja de tornada- és anar pensant, primer, en el títol de l’entrada al blog per quan arribi a casa (i ja havia decidit que avui seria "A very bad day") i també -més o menys- en què i cóm ho escriuré (sobre tot si, com avui, surto a córrer sense música); és una manera com un altre d’entretenir-me entre petjada i petjada.

I perquè “a very bad day” ?. Recapitulem.

Com cada divendres, hem quedat amb la colla (avui l'Albert, en Toni, en César, en Xavi, la Núria... i en Marco !) a Pl. Mireia "per fer Les Aigües). Aquesta tarda feia calor, mooolta calor. Hem arrancat a córrer a ritme suau -suau per ells, és clar- i aquest ha estat el meu primer error: córrer al seu ritme els primers gaire bé 2 quilòmetres; i és que avui els meus pulmons no anaven com caldria i esbufegava força; en César, recentment recuperat per això del córrer després de les seves molèsties als malucs, ha anat durant una estona al meu costat, relentint el seu ritme, però li he dit que marxés, que no m’esperés, que fes la seva. Després de caminar uns 200 metres, he reprès la marxa corrent fins a la passarel·la de Vallvidrera; ells han tornat enrere per un corriol, muntanya amunt i jo en canvi he desfet corrent el camí, parant-me altre cop una estona -i tornant a caminar uns 200/300 metres per “recuperar el resuello”- i fer baixar les meves pulsacions a 125, i fent l’últim tram -ja tot cara amunt- d’una tirada i a un ritme més que acceptable, donades les circumstàncies.

http://connect.garmin.com/activity/184378878  

Intento recordar, mirant enrere, i no recordo haver-ho passat mai (ni en els meus inicis) tant malament corrent com avui; quines sensacions més dolentes!. I és que, definitivament, em reafirmo en que soc corredor de tardor-hivern i que a mi la calor em mata (... i els anys que vaig acumulant, també, perquè no dir-ho); tot i així, ha acabat sortint-me una mitja de 5:12 en córrer els que se m'han fet llaaaargs 6 quilòmetres d’avui per la Carretera de les Aigües. Per cert, he sortit de casa amb el 83 quilos a la bàscula, i he tornat amb 81,7 (no m'havia pesat mai abans de sortir a córrer i, per tant, no sé si és normal aquesta pèrdua de 1,7 quilos; suar-los els he ben suat, però...). 

No penso deixar-ho... continuaré sortint a córrer tots els dimecres i els divendres amb la colla, però -aixó sí- sempre anant al meu ritme (així no “em collo” jo mateix, que uno ya no está para estos trotes).

(C.Q.  545  59-273-272)