|
L'equip Tribanda a la B / SS 2012
|
Arribava ahir diumenge a casa a dos quarts de
deu del vespre, d’un diumenge en que m’havia llevat, com ens deia en Guardiola, “ben
d’hora, ben d’hora” (06,30). Ahir era el dia. Ahir era el dia de la meva
tan esperada "Behobia- Sant Sebastià". Una cursa a la que hi anava -i a ningú mai no li
havia confessat- ben acollonit i gens confiat en ni tan sols
acabar-la. He estat jo, tot solet, el que m’he anat engrescant des de fa mesos,
molt més il·lusionat que esperançat, la veritat. I és que el perfil de la carrera
era -per a mi al menys- d’allò més acollonidor i exigent. És per això que havia
decidit fer-la en 2:15/2:30, tot xino-xano i, a estones (a les pujades)
caminant; i més després d’haver fet dijous passat la “Montjuïc-Tibidabo”, que em
va deixar ben “trinxat” i en la que vaig haver-hi de fer moltes estones
caminant.
Doncs bé, un cop peu en terra, la trobada amb
la colla era al bar del costat del hotel. I ja de bon matí el dia no ens va voler enganyar:
plovia ja de bon matí.
Reunits al bar vaig esmorzar amb en Per i en
Xavi, tot esperant a que hi arribessin també en Toni i tota la seva colla (que dormien
en una casa de colònies a les afores de SS. Un cop allà, tots cap al metro ("el topo", com li diuen ells) en
direcció cap a Behobia. Continuava plovent. En arribar a l’estació, després d’un viatge en
metro pesadet, la pluja ens va deixar ben clar que ella “també havia pagat la
inscripció de la cursa” i que hi estaria tota l’estona amb nosaltres. Cómo jarreaba !.
Al costat de l’estació del metro hi havia uns autobusos,
tot i que la noia de informació a la Fira del Corredor ens havia dit que “...
desde la estación a la linea de salida son dos minutos”; però com que plovia,
varem pensar que millor agafar-los. L’Alberto i jo en el del davant, la resta en
el del darrera. Però.... el nostre anava tot ple i no varem poder seure i, abans
d’arrancar, el conductor va dir “no se puede ir de pie, así que tendrán que bajarse
los que no tengan asiento”. Així doncs, l’Alberto i jo, cap avall. I, com que “...eren
solo dos minutos hasta la linea de salida”, i tot i que plovia força, varem
decidir anar-hi caminant. Bé. Per començar, varem anar una estoneta en direcció
equivocada; en girar cua varem poder comprovar -sota la intensa pluja- que “...los
dos minutos” eren realment gaire bé 3 quilòmetres ! que l'Alberto i jo varem haver de fer caminant. En arribar,
varem deixar les bosses als camions preparats al efecte, i a buscar
aixopluc en un bar. Un cafetonet... i a esperar allà gaire bé hora i mitja, que és
el que encara faltava per arrancar a córrer. L’Alberto ho feia a les 10,30, i jo a les
10,57.
Quina organització tant ben preparada i mil·limetrada; chapeau !
Poc abans de la meva hora em vaig situar -plovent a brots i barrals- sota del
meu arc de sortida i, a poc a poc, varem anar avançant fins a la zona on hi
havia l’arc general de sortida. Varem estar parats sota la intensa pluja uns 5
minuts, esperant que fossin les 10:57 en punt. Jo portava una samarreta de màniga
llarga, que pensava treure’m i llençar quan, un cop arranqués a córrer,entrés
en calor (...quina ironia). Però, mentre esperava allà, ja tot completament xop, vaig decidir el
mateix que ja vaig decidir a la Marató de Berlín (també correguda sota la
pluja): posats a mullar-me, millor fer-ho amb poca roba, perquè després, la roba mullada pesa. Així
que, segons abans de donar-se la nostre sortida... samarreta supletòria fora i decidit a
córrer tota la Behobia-Sant Sebastià només amb la samarreta Tribanda de tirants
(molt bona decisió per altra banda perquè fred, el que se’n diu fred, no en
vaig passar en cap moment corrent, perquè vaig tenir sort de que no fes vent).
La cursa:
Varem arrancar a córrer, i vaig posar de
seguida el meu ritme dièsel clàssic de les curses llargues... però una mica per sota del
ritme habitual (5:30 en lloc dels 6 i pico habituals); però la cursa va “començar
a pujar” ben aviat, a partir del quilòmetre i mig i fins arribar gaire bé al 4,
evidentment sota la pluja. En quatre quilòmetres ja varem quedar bocabadats de
la gran quantitat de gent que hi havia a les voreres cridant, animant,
aplaudint... homes, dones, nens, nens molt petits, sota el paraigües.
Im-pre-ssio-nant
...
i així seria ja durant toooota la cursa, especialment a les pujades, a les
fortes pujades.
En arribar el quilòmetre 4, baixadeta
reparadora... només fins arribar al quilòmetre 6 en que se’ns va posar per
davant la primera de les dificultats del recorregut: els dos quilòmetres de
forta pujada fins al quilòmetre 8; vaig estar a punt de “reservar forces” i fer
una estoneta caminant... però no, ni un sol moment vaig deixar de córrer; un ritme una mica més
lent, però sempre corrent. I continuava plovent. Passat el quilòmetre 8, tot planer fins poc
abans del 9 en que, fins al 10 i pico, venien una sèrie de “tobogans trencacames”
i altra cop un relax en baixadeta o
planeres; a partir del quilòmetre 11 ens va començar “a jarrear de lo lindo”, mentre
creuàvem el port de Pasaia i, en agafar de nou la carretera i enfilar -cara amunt
i de valent- els durs i inacabables quilòmetres del 15 al 16,5, a punt vaig estar de parar i
posar-me a caminar, però no: vaig apretar les dents i no vaig defallir, mirant al terra
per no veure el que em venia pel davant, i “llevado en volandas“ pels
incansables crits d’ànims dels donostiarres a peu de carretera sota la pluja.
Des del 16,5 i ja fins al final, tot baixadeta
sota la intensa pluja; i en tot el recorregut amb gent, amb molta gent, a les
voreres, sota els paraigües, però cridant, aplaudint, animant, cridant als
corredors pel seu nom... repeteixo, impressionant. En entrar a San Sebastià, i durant els últims 2 quilòmetres, la pluja va
augmentar de valent i diluviava que donava gust. En passar per davant del
Kursal, s’endevinava ja, allà lluny, la línea d’arribada. Vaig mirar el Garmin
i, fent us càlculs ràpids em vaig dir:
-“si forces una mica el ritme, o al menys
no afluixes i no et deixes anar, pots acabar-la per sota de 1:50”.
El repte era massa
temptador, així que no me’n vaig poder estar i, sense afluixar, vaig creuar
meta en uns increïbles, meravellosos i del tot inesperats 1:49:45, a una excel·lent mitja, per a mi, de 5:32 el quilòmetre.
Quina
passada ! (el meu millor temps en mitja marató –Granollers- era de 1:50:03; d’acord,
el recorregut d’ahir era de només 20 quilòmetres i la mitja són 21,097... però
Granollers no és ni molt menys tant i tant exigent en el seu recorregut com
aquesta B/SS; així que, la duresa del recorregut superava -i amb escreix- el
1,097 correguts de menys).
Així doncs, tiempazo Txabi !
(aquí deixo el link del vídeo de la meva arribada: surto del minut
2:17:43 al minut 2:17:52, tot i que el meu temps real va estar de 1:49:45, com
ja he dit).
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=705&video=55106#.UKArXj3J_CU.facebook
Pluja abans de començar, pluja durant la cursa, pluja en acabar...
|
De tornada, té collons, amb sol ! |
Un cop creuat l’arc d’arribada, no vaig poder
compartir ni la meva alegria ni la meva immensa satisfacció i orgull amb ningú perquè, com
sempre, havia fet la cursa sol, sense cap company del equip corrent al meu
costat (tots ells juguen “en un altra lliga” diferent a la meva...). I continuava plovent,
encara que aleshores “xiri-miritzava”, així que -directe- me’n vaig anar cap a
buscar la bossa i vaig decidir que me’n aniria caminant fins el hotel (o sigui, fer uns altres 2,5 quilòmetres caminant “addicionals” als de la cursa, de regal) mentre pel camí em menjava les
galetes amb xocolata i la poma que la organització ens havia donat, sense posar-me cap
jersei ni capelina i portant posada encara, només, la samarreta de tirants del Tribanda (
...amb la medalla penjada del coll, això sí). Hotel, una llaaaaarga dutxa amb aigua gaire bé
bullint, i baixar a dinar amb en Xavi i en Per (han fet uns “tiempazos” els dos...). En
Per va decidir baixar amb mi en el meu cotxe fins a Barcelona (i li vaig “regalar”
uns 120 quilòmetres més del compte, perquè ens varem “despistar” i varem anar
gaire bé fins a Miranda de Ebro). Però tot i així, varem arribar a casa a l’hora
que havíem dit en sortir de SS: a les 21,15 estàvem a Sant Just i jo, a les
21:30, a casa.
Estic exultant, cofoi, i molt, molt orgullós del que ahir vaig fer; han passat ja
unes hores i encara no m’ho crec. No em crec:
-una, haver-la acabat;
-dos, no
haver deixat de córrer en cap moment (tot i els forts desnivells, per a mi, que
soc corredor de pla) i,
-tres, haver-la fe en el increïble temps en que la vaig
fer.
Sincerament, no esperava baixar de 2:15:00 i vaig aconseguir aturar el
crono en aquests increïbles 1:49:45; son una mica més que en Jaume Leiva, el
corredor català que ha guanyat la prova en 1:03:33... els catalans érem ahir el
25% dels corredors, dels 21.245 corredors que varen creuar la línea de meta, que no està
gens, però que gens malament, “cayendo la del pulpo” com va caure durant tota
la cursa.
|
Chuletón... |
|
Escanciando sidra... |
El meu sincer agraïment, el meu reconeixement i la meva profunda admiració i respecte per
tota la molta i molta gent donostiarra que va estar al nostre costat, a les voreres, sota la pluja,
animant-nos; ja en vaig tenir un tastet a la Marató de Donostia d’ara fa dos
anys. No té preu el que fan i amb les ganes i els ànims amb que ho fan !. Aupa !
(C.Q.
903 109-291-612)