Aquí hi escric de coses del córrer... i de poques coses més. I és que, com crec que deia en Murakami... "jo corro perque vull. I fins i tot corro quan no vull; perquè -si segueixo- vull; tant que, finalment, continuo, encara que ja gaire be no puc".
jueves, febrero 28
domingo, febrero 24
Maratest: prova superada ! (... i amb nota)
 |
| ... a 10 metres de la línea d'arribada. |
Amb menys fred, molt menys, del que em
pensava he aterrat aquest matí altra cop a Badalona, després de la BDN Running
de fa dues setmana i escoltant -a tot volum- el “Bon dia” d’Els Pets pels
altaveus instal·lats a la línea de sortida de la Maratest 2013
Abans que res, destacar la excel·lent
organització, les ganes i la il·lusió de la gent del Maratest (si hem sortit
amb uns minuts de retard no ha estat per ells, sinó per la Guàrdia Urbana).
Només arribar m’he trobat amb les meves “Princeses
Runner”, la Su i la Trini, que ja estaven allà amb un grup d’amics que també corrien
avui. Hem fet temps tots plegats al vestíbul del Màgic BDN (quin detall que estigués
obert, tot i que no ho estaven les botigues; a fora, 1 ó 2 graus com a molt,
però amb un bon solet). La Trini, però, ha portat unes bates de quiròfan de
material plàstic que els han anat molt bé mentre esperaven en el calaix de
sortida que la Guardia Urbana l’ autoritzés.
La cursa ? Bé, perquè negar-ho.
Tot i que li havia dit a Trini que aniríem a 6:00, ja vaig dir l’altra dia que "em costa molt frenar-me"; així, corrent lleuger i amb ganes, he fet el pas pel quilòmetre 5 en 26:46, pel quilòmetre 10 en 54:37 i he acabat la primera volta, els primers 15 quilòmetres, en uns fantàstics (segons el “baremo” Txabi, és clar) 1:22:38.
 |
| Les meves "Princeses runner" |
Tot i que li havia dit a Trini que aniríem a 6:00, ja vaig dir l’altra dia que "em costa molt frenar-me"; així, corrent lleuger i amb ganes, he fet el pas pel quilòmetre 5 en 26:46, pel quilòmetre 10 en 54:37 i he acabat la primera volta, els primers 15 quilòmetres, en uns fantàstics (segons el “baremo” Txabi, és clar) 1:22:38.
No us ho puc negar: he dubtat; han estat 20 llaaaargs segons
de dubte, mentre no arribava per primer cop al arc dels 15, pensant:
-¿ Ho deixo estar aquí, i firmo un
fantàstic temps en aquesta distància, o m’atreveixo a córrer una segona volta, a fer uns altres 15 quilòmetres... ?
Però, al igual que ja em va passar a Berlín, ja he dit que em trobava força bé a aquelles
alçades de la cursa, així que... adelante ! (tot i que des d’abans del
quilòmetre 10 he començat a sentir molèsties a la planta del peu per culpa d’una
arruga al mitjó).
He fet aquests primers 15 quilòmetres “del
tirón”, sense parar-me ni per beure (cosa que sí he fet en arribar al 15, caminant uns metres mentre bevia
el Gatorade, l’aigua i em fotia un tros de plàtan).
 |
| La incombustible Rosa |
Em trobava bé; fins i tot he pujat a molt bon
ritme, per segona vegada, el pont del Nàutic. Avui, però, el fet repetir volta no m’ha
perjudicat, sinó que m’ha servit per dosificar-me tant per conèixer perfectament el
recorregut per la BDN Running (tot i que avui el fèiem a la inversa) com pel fet de treballar a Badalona i conèixer els carrers de la ciutat. M’he pres, sense
aturar-me, un NUTRISPORT GEL de llimona, un gel gentilesa de la organització +/- al quilòmetre 20 i (en 1:51:37) i m'ha anat de conya; una mica més endavant, i per segon cop, se m’han fet molt pesats els 5
quilòmetres des de la sortida del túnel per sota la via del tren i la
llaaaaarga recta fins a Montgat i tornar. Al girar cua a Montgat (quilòmetre 23) m’he
aturat a caminar uns 50 metres i, a partir d’aleshores el meu ritme ha anat
baixant: si cap ni un dels primers 20 quilòmetres els havia fet per sobre de
5:40, a partir d’ençà han començat a caure els primers “sisos” tot i que no
gaire escandalosos (del 21 al 29), però acabant l’últim en un digne 5:57. He fet
un 6:20 com a màxim al quilòmetre 21 per l’aturada que he fet. El pas pel
quilòmetre 25 en 2:22:09.
El peu m’ha fet força la guitza; la molèstia, dolor intens
ja a partir del quilòmetre 16-17, ha anat a més a mida que anaven caient els
quilòmetres. Haig de dir, però, que “se me ha aparecido la Virgen” al
quilòmetre 28, a l’altura de la benzinera de Prim on habitualment omplo el
dipòsit a BDN: com ja havia fet passat el quilòmetre 23, m’he aturat per
segona vegada a caminar una estona, aprofitant el “pequeño repechón” que sabia que venia.
Però no han estat ni 15 metres perquè m’ha enxampat "la llebre" de les 4:00 hores
a la marató (ritme 5:41) i el seu
engrescat grup de runners, que m’han començat a a cridar:
- Va, enganxat a nosaltres, no abaixis la guàrdia,
amunt, amunt... !
M’ha arribat en el millor moment; tot i que no
m’hi he enganxat per molta per estona, sí que els he tingut molt i molt a prop tot el que restava de cursa; em faltaven
per córrer només els 2 ensopits quilòmetres finals, tot i que eren els que més
gent ha arreplegat a les voreres. Jo ja sabia feia estona que acabaria els 30 quilòmetres per
sota de les tres hores, però aquell grup d’ engrescats runners m’han ajudat a
que el meu temps final fos encara més digne:
2:53:10
anant a una mitja de 5:43
Per un paio de gaire bé 56 “tacos” que no és
que hagi entrenat ni mitjanament bé, el temps en que he fet aquests 30
quilòmetre d’avui és una passada ! (perdoneu, però algú ho havia de dir...).
Perquè, descomptant els 10 de Sant Antoni, els 21 de la Mitja de Granollers i
els 10 de la BDN Running, només he entrenat -corregut- 9 dies, fent un ridículs
42 quilòmetres des del 1 de gener (i cap d’ells, en tirada de més de 9
quilòmetres). 42 quilòmetres en 55 dies. Quin desastre!. Es confirma allò que
no sé quin dels companys runners del Tribanda em va dir un dia:
- Txabi, tu competeixes millor que entrenes...
En acabar no podia gaire bé ni posar el peu a
terra (he conduit descalç fins a casa): preveia una butllofa, i de les grans, i
així ho he pogut comprovar en arribar a casa. Veurem cóm evoluciona d’aquí al
17 de març, dia de la Marató de Barcelona.
Objectius de la Maratest d’avui:
1- Acabar-la per sota de tres hores.... Fet !
2-“Testar-me” de cara a la Marató de BCN... Està
per veure; però en tinc ganes, mooooltes ganes (“....es como una espinita que
se me ha clavado”).
(C.Q. 133,5 14-0-133,5)
jueves, febrero 21
És curiós...
...però em preocupa més el “Maratest” de
diumenge, i els seus “30 quilòmetres sense premi”, que la pròpia Marató de BCN amb
els seus 42,197 quilòmetres.
És el mateix que em passa entrenant: pels qui -com
jo- entrenem en solitari, és avorrit fer una "tirada llaga" com aquesta; no
hi motivació, se’t fa llarg sigui quina sigui la distància que facis aquell dia,
ja siguin 5, 10 ó 15. En acabar, “no hi ha premi”, només has corregut (... que no és poc).
 |
| ...dies per la Marató |
A La Marató serà diferent, molt diferent. Perquè
La Marató és una festa. Aquesta serà la quarta que podré viure “en vivo y en
directo”.
Jo vaig comenzar a córrer, en això del
running, als 51 anys. La primera Marató que vaig córrer, a Berlín el setembre
de 2010, va ser quelcom impressionant, emocionant: jo, que no havia corregut
mai més de 21 quilòmetres seguits, chulito y echao p’alante que es uno, agafo l’avió
i em planto a Berlín. Bé, jo ...i 45.000 corredors més. Pluja durant toooota la Marató
(feia 10 anys que no plovia el dia de la Marató i van esperar a que jo hi “debutés” per tornar-ho a fer).
La meva primera Marató a punt de complir els 54 anys. Ambient excepcional
i “gallina de piel” abans de la sortida, durant tota la Marató i en acabar-la (4:13:29)
No havien passat ni dos mesos de la Marató de Berlín,
i m’engresco a anar-me’n fins a Donosti a finals de novembre 2010 per córrer la meva segona
Marató. Novament pluja toooota l’estona i un temps final millorat (4:03:09... 10
minuts menys que a Berlín)
Dues maratons, sense experiència prèvia, amb
gaire bé 54 anyets... i en menys de dos mesos.
Així que, arribat el mes de març del any
següent (2011) ...què menys que córrer la Marató de Barcelona, no ?. A pitjor
no podia anar. Doncs sí, va anar pitjor, moooolt pitjor. Vaig fer quelcom que no pots fer mai: li vaig perdre el
respecte a la distància, als seus 42,197 quilòmetres i vaig córrer per sobre del meu
ritme. Per dir-ho ràpid: em vaig fotre la gran trompada contra el mur,
exactament al quilòmetre 30 (a aquelles alçades anava 20 minuts més ràpid que a
Donosti -2:40:00- ...i les meves cames ho van pagar).
El 2012 vaig deixar tranqui-les les Maratons...
i fins ara.
Aquest any la correré amb el cap, i gaudint de la cursa.
El premi ?:
Poder creuar per entre les Torres Venecianas amb els braços enlaire i amb un somriure d’orella
a orella (...però fet pols, és clar).
Però no us equivoqueu: em fa molta il·lusió -tot i el molt fred que diuen que farà- córrer el "Maratest" d'aquest
diumenge... i els seus “30 quilòmetres sense premi”. El meu dorsal ?: el 1 8 3 5
I espero fer-ho en menys de 3 horetes: aquest és el repte !
miércoles, febrero 20
En castellà, avui el compte enrere és de rima fàcil...
...per la Marató de BCN.
(... i ja només 4 pel "Maratest" de diumenge i els seus 30 quilòmetres, que tampoc no és "moco de pavo").
I tal i com havia previst, avui he sortit a "estirar una mica les cames", però no amb l'objectiu ni les intencions previstes, no.
I és que aquest matí, al baixar al pàrquing de casa m'he trobat una de les rodes del cotxe
punxada. Però no era punxada: era “sabotejada”; quan he arribat com he pogut, a
poquet a poquet, fins al taller de Sant Just, hem pogut comprovar que al
lateral de la coberta hi havia 3 petites punxades fetes amb un punxo finet...
amb mala llet. I el lateral no es pot reparar. Total, que apart de la mala llet
de bon matí, la broma m’ha acabat sortint per més de 400 euros, ja que he
tingut que canviar els dos pneumàtics del davant.
I
ha estat al anar a recollir el cotxe –una mica abans de les set, perquè se’ls
hi ha fet tard als del taller- quan he pogut córrer una estoneta: he anat des de casa fins a Can Mèlich i d’allà fins al taller (4 quilòmetres, a ritme
5:10). M’he
trobat “fluixot”, pesat de cames... i sense que hi hagi manera de que baixi el meu ritme de marxa:
m’he acostumat a anar a un ritme promig de 5:10 quan surto a córrer, i sembla que d’aquí ja no em
moc, ni cap amunt ni cap avall: és el ja clàssic chaca-chaca-chaca-ritme-dièsel-Txabi. Però diumenge, i sobre tot a la Marató, m’haig d’esforçar en “frenar-me”,
en baixar el meu ritme i tractar d'anar a 5:55/6:00 i no pas a 5:10... perquè si no ho faig –literalment-
“rebentaré”. Sembla que no, però la diferència d’anar a un ritme o a un altra
–amb el pas dels quilòmetres- és brutal. I no és que jo ara mateix estigui tot el
ben preparat que hauria d’estar.
¡ Què
temptador serà diumenge passar per l’arc d’arribada en acabar els primers 15 quilòmetres
i no dir-me: “hasta aquí hemos llegado”, en lloc de continuar i completar la
segona volta per acabar fent els 30 quilòmetres !.
Objectiu
per diumenge: acabar-la; i fer-ho en 3 hores com a màxim (o sigui, a ritme promig de 6:00). O sigui, córrer amb el cap.
(C.Q.
103,3 13-0-103,3)martes, febrero 19
MARATEST….
(a 26 dies de la Marató de BCN).
No em pregunteu cóm hi he arribat, però
el cas és que aquest matí m’ha donat per animar-me a participar en el “Maratest”... i
fa una estoneta “he consumat” la meva inscripció.
I què coi és això del “MARATEST” ?
Doncs és una “cursa prèvia” per afrontar amb
certes garanties, o no, un repte esportiu que un mateix es proposi fer; per provar-te.
En el meu cas, el repte de fer -i acabar- la Marató de Barcelona el proper 17
de març.
Aquesta gent -cobrant, és clar- ens preparen
una cursa de dues voltes de 15 quilòmetres.
Si en fas només una, es converteix
en una “prèvia” -en una “tirada llarga”- per aquells que volen preparar-se per fer
una Mitja Marató. I si en fas dues, completant per tant 30 quilòmetres, la “prèvia”
-la “tirada llarga”- et servirà per preparar una Marató sencera. I aquest és el
meu cas. El recorregut (cadascuna de les dues voltes) és molt similar -encara
que 5 quilòmetres més llarg- al de la
BDN Running de fa poc més d'una setmana, força planer.
- Avantatge: Son dues voltes... i per tant, si no ho veus
clar, ho deixes estar al acabar la primera. I tant tranquil.
- Desavantatge: La mateixa, que son dues voltes... i és massa llaminer el passar
per meta el primer cop i no deixar-ho estar si veus que “no vas gaire fi”. És
per això que a mi no m’agraden les curses que repeteixen recorregut.
Coincidiré a la “Maratest” amb la Su i la
Trini, les meves “princeses runners”. I, possiblement, amb en Per.
I confio en que la meva esquena em doni una
altra treva i em permeti córrer sense molèsties. Demà sortiré a estirar una mica les cames...
lunes, febrero 18
… 27 y bajando !
Setembre 2010 - Marató de Berlín: primera de la meva vida que corro, amb 53 anys i mig, i l'acabo en un temps de
4:13:29. Al·lucino del què he fet...
Novembre 2010 - Marató de Donosti : l'acabo en un temps de 4:03:09 (i, per tant, MMP). Alegría desbordant: dues maratons seguides en menys de 2 mesos... i millorant marca !.
Març 2011 - Marató
de Barcelona : ¡¡ puff !! (“pinchazo” al quilòmetre 30). Decepció, i de les grans... vaig córrer "de sobrao".
2012 - Descans “maratonià”. Desanimat.
Març 2013 - Marató
de Barcelona; serà un dia abans de complir els 56 “tacos”; i com que sempre és bo el
tenir un objectiu davant de qualsevol cursa...
¿ perquè no intentar un esplèndid, meravellós
i estratosfèric temps de 3:56:00 ? (o amb tan sols baixar de 4:00:00 ja em conformaria... i de quina manera!).
Encara que la meva realitat física apunta a que:
a/
possiblement tampoc no l’acabaré aquest cop.
b/
i, si ho faig, l’acabaré per sobre de les 4:15:00... que tampoc estarà gens malament, i ben content que estaré d'acabar-la.
Aquest proper diumenge crec que hi ha el “maratest” i potser m’animo a fer-lo
com a "tirada llarga sense premi".
(a veure què tal em tracta l’esquena d’aquí a diumenge...).
(C.Q. 96,3 12-0-96,3)
domingo, febrero 17
miércoles, febrero 13
32... y restando !
Qui any passa, any empeny... i qui dia passa,
resta un dia:
ara ja només me'n falten 32 per la Marató de BCN
ara ja només me'n falten 32 per la Marató de BCN
martes, febrero 12
“Diga 33…”
Bé, sembla ser que m’ho he agafat amb ganes:
diumenge cursa, dimarts sortideta de 5 quilòmetres des de casa fins a La Creu
de Pedralbes i tornar: a ritme promig de 5:09 en 25:38 minuts. Del que es
tractava era de començar a acumular quilòmetres a les cames, agafar
resistència, i no caure en la temptació d’anar deixant passar els dies sense
sortir a córrer, ara amb una excusa, ara amb una altra.
No anava avui gaire fi
de cames, però he intentat anar a un ritme constant, tant a l’anada com a la
tornada; m’ha anat de conya -com a motivació extra- el veure, a la llunyania, a un
veí una mica abans d’arribar als Tres Molinos, ja de tornada a casa, perquè m’he
esforçat en enxampar-lo, posar-me al seu costat i tenir el plaer de poder-li
dir, molt "sobrao":
-“Hasta luego, Lucas...”
i allunyar-me d'ell, allunyar-me, allunyar-me.... Són d’aquelles coses que, quan corres sol, t’ajuden
a trobar una motivació que trenqui la monotonia de la solitud de corredor solitari
com soc jo.
33 dies... el compte enrere per la Marató de BCN ja no hi ha qui el
pari !.
Per cert, avui és el cumple de “la Moli” la de....
www.cosasqmepasan.com
Aquest és el seu addictiu blog: cliqueu i, si hi entreu un cop, ja no
podreu deixar d’entrar-hi CADA dia: crea adicció, una irrefrenable addicció;
esteu avisats.
El d’avui és un cumple molt especial per ella: avui en fa 40,
però a ella tant se li en fot: la Moli és jovial, vital, divertida, intel·ligent, llesta (que no és el mateix), impulsiva, devoradora impenitent de llibres, amant de tot el que envolta la II Guerra Mundial -però sense arribar al "frikisme"- enginyosa,
"Bruce-addicte" fins a la malaltia, punyent, apassionada del que li agrada, bona “comptadora de coses” ...es fa estimar encara que no la coneguis
(que no és el cas). Jo avui no li he
pogut fer un “caminito de chuches” -que a ella tant li agrada, fer i rebre, pels aniversaris-
així que, per compensar-la en la distància, el meu “caminito”
del entrenament d’avui al vespre, de fa una estona, va per ella.
Per molts anys, Moli.
(C.Q. 91,3 11-0-91,3)
lunes, febrero 11
Comença el compte enrere...
...per a la:
... i que començo avui en:
Anem a pams...
Tinc una "espineta clavada"
des de la “punxada” que vaig patir a la Marató de BCN del 2011. Venia de córrer les
Maratons de Berlín 2010 (a finals de setembre) i de Donosti 2010 (a finals de novembre,
amb millor temps inclús -10 minuts menys- que a Berlín)…
...i ja em vaig creure el “Haile
Gebrselassie d’Esplugues”.
Resultat: vaig “petar” al quilòmetre 30 per anar
a un ritme molt per sobre del meu ritme normal, per anar "de sobrao". I a una Marató, amb els seus llarguííííísims 42,195 quilòmetres, se l'ha de respectar, i molt.
El 2012 “vaig
descansar” de Marató i només vaig fer ½ marató dins del recorregut de la Marató (sortint des
de Fabra i Puig, quilòmetre 21,097).
I aquest any què ? Doncs aquest any, si puc preparar-me
mitjanament bé en aquests 34 dies que falten encara pel 17 de març (vigília, per
cert, del meu 56é aniversari) la faré sencera; sinó, repetiré fent-ne només ½...
i aquí no passa rés, tot i que em faria molta il·lusió córrer i acabar sencera
la Marató de la meva ciutat. Perquè enganyant-se.
Així doncs, a partir d'avui... 34.
domingo, febrero 10
Una matinal completeta…
Dempeus ja des de tres quarts de set, m’esperaven
avui dues cites pel matí:
la BDN Running, en la seva segona edició, i el partit al Camp Nou contra el Getafe, amb un timing força “apretadet”, i amb l’estrena
de la jaqueta Tribanda (que avui era del tot necessària per la baixa
temperatura en arribar a Badalona).
 |
| El meu company de feina, en Lluís, badaloní de pro. |
BDN Running: molt bones sensacions durant tota
la cursa, que hem començat a les 09,30 amb 3 graus de temperatura, però sense
vent i amb un sol espatarrant; per tant, l’he correguda –com sempre- amb la
Tribanda de tirants. Aquest any la organització han canviat una mica el
recorregut, concretament el del tram entre els quilòmetres 5 i mig a 7... i
està molt millor així. Aquesta BDN Running és una cursa “maca”: vas fent ciutat, amb els
seus carrerons estrets (és per això que crec que sempre tindrà limitada la
participació a 2.000 i pocs més corredor) La Rambla, passant per parcs, baixant
al costat de platja i recorrent el Port Marítim (... i el seu punyeter pont
elevat).
M’he trobat bé tota l’estona, amb bones mitges
per quilòmetre, però fent més “lents” el quilòmetres 5, 6 i 7,
amb un pas pel quilòmetre 5 en 25:06 (a 5:01) per acabar finalment la cursa en
50:57 (a una mitja de 5:05) acabant la cursa en la 789ena posició a la general,
dels 2.000 inscrits
(per cert, a partir del proper mes de març, a la “classificació
per categories” pujaré forces graons, ja que normalment en totes les curses n'hi ha una
que va dels 45 als 55 anys (amb molta gent corrent-hi en aquesta franja d’edat)...
i jo ja passaré a la de “més de 55”... i aquí ja en corren menys!.
I de Badalona cap al Camp Nou, passant abans per
casa per estirar una mica, dutxar-me i canviar-me. L’ambient al Estadi, impressionant, amb molta
canalla a les graderies (i algun que altra “canalla-cazatobillos” a la gespa).
I com que el partit era a les 12, que és hora de fer l’aperitiu, m’he endut les
escopinyes, la salsa Espinaler i la cerveseta i he fet l’aperitiu a la mitja
part, al meu seient, a la graderia; final del partit: 6-1, amb gols de Alexis (sí,
ho heu llegit bé, Alexis, el seu primer gol a la Lliga) Messi, Villa, Iniesta,
Tello i Piqué (d’això se’n diu “messidependència).
(genial la foto d’entrada a meta que m’ha fet
Marta, tot i estar ella “completament glaçada” de fred, amb els 3 graus que -encara a dos quarts d’onze del matí- feia a la solejada línea d’arribada).
(C.Q. 86,3 10-0-86,3)
miércoles, febrero 6
Tercer dia de recuperació…
És que això és el que te l’edat: que cada cop et
costa més recuperar-te dels esforços. Avui, tercer dia post-mitja, i “ya me
siento las piernas”; bé, la veritat és que me les he sentit, i de quina manera, des del primer
moment en acabar la cursa perquè el dolor, al sòleus sobre tot, ha estat considerable
des d'aleshores i ben bé fins a mitja tarda d’avui. I ha estat per això -per la millora- que m’he plantejat, fins
i tot, el sortir a córrer avui. Però ja vaig coneixent sobradament el meu cos, i sé que
haurà agraït que...
... potser ho deixi fins demà
(tal com deia la lletra de “L’Empordà”,
dels Sopa de Cabra). Així doncs, sortiré a córrer una estona demà dijous; i diumenge participaré
a la “BDN Running-2ª edició”.
En acabar la cursa, me’n aniré corrents -és un
dir- cap a Can Barça, a fotre'm unes escopinyes i un vermut a la llotja, perquè
el partit de diumenge al Estadi és a l’hora del aperitiu (12,00).
El que ja no passaré, mai més, és fred abans de
començar les curses, en els llargs minuts previs a les sortides: dilluns ja vaig poder
anar a recollir la jaqueta Tribanda Triatló. Xula, eh?.
domingo, febrero 3
El que no pot ser, no pot ser…
…i a més a més, és impossible !.
A veure; el córrer, realment, no té gaire
secret: si entrenes, i entrenes bé, corres bé... i assoleixes -normalment- els
resultats que buscaves.
 |
| "Tribanda team" |
Però el que no pot ser de cap de les maneres és que et presentis a una
Mitja Marató, que t’enfrontis als seus 21 quilòmetres i 97 metres... havent
entrenat-corregut només 6 dies, i fent només 38 quilòmetres, en tot el mes anterior a
córrer avui la Mitja de Granollers. Val, sí, hi ha hagut el tema del mal d’esquena...
però podria haver fet més (per cert, l’esquena continua mantenint-me “la treva”).
Independentment de la fortíssima ventada que
fotia avui a Granollers, la primera sorpresa, però, ha estat el recorregut.
Perquè jo creia que a l’anada fèiem el recorregut de sempre: Les Franqueses,
Llerona i fins a La Garriga (cara amunt, amb els seus ja coneguts “toboganets”
trencacames) i que la tornada la fèiem pel nou recorregut. Però no. En sortir
de Granollers i arribar a Les Franqueses hem girat a l’esquerra, hem creuat el
pont de la via del tren, hem creuat també el pont sobre el riu Congost i hem
començat un trist “recorrido poligonero” fins arribar al quilòmetre 10 a La Garriga.
La tornada,ha estat gaire bé l’habitual, però fent La Rambla cara avall.
 |
| Per fi, la foto amb Trini i Sussana, les meves "princeses runners". |
Anem a pams: en arribar al avituallament del
quilòmetre 10 anava totalment fos; he pres aigua tot caminant, per recuperar “resuello”
i és que, des de la sortida i fins al quilòmetre 10 i mig, la pujadeta-falso
llano ha estat constant. Al ben mig de La Garriga, quilòmetre 11, he caminat
una estona (... i en van 2). He enfilat La Rambla avall i ja hem anat pel
recorregut “toboganero” habitual cap a Granollers i he intentat agafar “ritme dièsel Txabi”
habitual. En passar per sota el clàssic pont, els crits d’avui han estat,
exclusivament, nacionalistes i
independentistes. M’he tornat a aturar, caminant, al quilòmetre 14,5 (... en
van 3) i altra cop al 15,5 (... en van 4) que eren els dos “repechones” cara
amunt dels tobogans. En aquest tram, del 14 al 15,5, ens hem anat avançant, ara
un, ara l’altra, amb “speedy-Rosa” (ella ha acabat finalment en 1:56 i pico).
He fet la cinquena i darrera caminadeta al quilòmetre 18. I ja, des d’allà, cap a meta.
Ha estat una Mitja Marató de “constants canvis
d’objectius”:
- Abans de sortir: “acabar-la en 1:49 i pico”
- En anar totalment fos en arribar al quilòmetre 10, l’objectiu era només: “acabar-la”.
- Però en veure com em sentia a partir del quilòmetre 16, l’objectiu ha passat a ser de: “... i una merda que aquesta Mitja l'acabes en més de dues hores !”.
Així doncs, i fent els darrers 500 metres a poc més de 4:45 (... un “sprint” per mi, i més a aquelles alçades de la cursa i en aquelles condicions) el meu temps final d’avui ha estat de....
- En anar totalment fos en arribar al quilòmetre 10, l’objectiu era només: “acabar-la”.
- Però en veure com em sentia a partir del quilòmetre 16, l’objectiu ha passat a ser de: “... i una merda que aquesta Mitja l'acabes en més de dues hores !”.
Així doncs, i fent els darrers 500 metres a poc més de 4:45 (... un “sprint” per mi, i més a aquelles alçades de la cursa i en aquelles condicions) el meu temps final d’avui ha estat de....
1:59:18
amb uns temps de pas de:
26:43 (km 5) – 55:05 (km 10) – 1:23:51 (km 15)
– 1:53:22 (km 20)
i acabant en la posició 7669 a la General (de 9845 corredors
-dels 12.000 inscrits- que han acabat la Mitja).
Un parell de coses:
1- Un cop més l'he encertada corrent -només- amb la samarreta de tirants del Tribanda (el vent ens ha donat una treva generosa i ha lluït un sol espatarrant.)
2- I l'he "cagat" posant-me els mitjons més gruixuts, que m'han escalfat els peus de collons des del quilòmetre 3 (i mira que ho sé i m'ho tinc dit: els mitjons que millor em van són els "basics", els més senzills...)
En acabar he fet el que gaire bé no faig mai: allà mateix, al Pavelló, m’he fet fer un massatge a les cames. Bé, realment he fet realitat el somni de molts homes: he fet un trio !. Sí, perquè li ha tocat fer-ho a dues massatgistes a la vegada, una “titular” i una altra que crec que estava fent pràctiques. Així doncs allà estava jo, tombat boca terrosa, amb dues dones grapejant-me les cames, les meves adolorides i engarrotades cames: bé, no, no és ben bé el trio somiat, però...
1- Un cop més l'he encertada corrent -només- amb la samarreta de tirants del Tribanda (el vent ens ha donat una treva generosa i ha lluït un sol espatarrant.)
2- I l'he "cagat" posant-me els mitjons més gruixuts, que m'han escalfat els peus de collons des del quilòmetre 3 (i mira que ho sé i m'ho tinc dit: els mitjons que millor em van són els "basics", els més senzills...)
En acabar he fet el que gaire bé no faig mai: allà mateix, al Pavelló, m’he fet fer un massatge a les cames. Bé, realment he fet realitat el somni de molts homes: he fet un trio !. Sí, perquè li ha tocat fer-ho a dues massatgistes a la vegada, una “titular” i una altra que crec que estava fent pràctiques. Així doncs allà estava jo, tombat boca terrosa, amb dues dones grapejant-me les cames, les meves adolorides i engarrotades cames: bé, no, no és ben bé el trio somiat, però...
I si jo no he guanyat avui... qui ho ha fet ?.
Doncs l’ugandès Stephen Kiprotich, ni més ni menys que el Campió Olímpic de Marató
a Londres 2012, en un temps de 1:01:15 (què us pensàveu? que amb mi corria
qualsevol xitxarel·lo ?); segon, a només 3", ha estat en Carles
Castillejo en un fantàstic temps de 1:01:18 (que és nou rècord de Catalunya i la 4ª millor
marca espanyola de tots els temps a la distància). Nivell, avui hi havia nivell
(com gaire bé sempre en aquesta Mitja Marató de Granollers, que ha vist córrer
també als monstres Haile Gebrselassie, Stefano Baldini o Samuel Wanjiru... o la
“meva” Marta Domínguez).
(C.Q.
76,3 9-0-76,3)
