miércoles, marzo 27

Improvisant -provant- sèries…


Segon dia consecutiu al club, i avui he provat-improvisat una sèrie curta: uns altres 3 quilòmetres, però en tirades de 500 metres a 6:00 i 500 metres a 4:36 (que, tot sigui dit, els he fet en més temps que ahir fent-los tots 3 a 5:00). En acabar, altra cop bici; menys temps i menys quilòmetres que ahir (20 minuts i 8 quilòmetres), però amb una resistència molt més alta de pedals. El que buscava avui era més resistència que recorregut. Per cóm he acabat, haurè de perseverar... i molt !.
(C.Q.  223  20-20-203)
 

martes, marzo 26

Retrobant sensacions…


Arribar al pàrquing, pujar fins a recepció, demanar la clau (la 674, encara sense el meu clauer, perquè no l’he trobat per molt que l’he buscat) baixar als vestuaris mentre et vas creuant, saludant i abraçant-petonejant a gent que feia molt que no veies; taquilla, despullar-te, vestir-te “de faena”... i a córrer!.
Ja gaire bé no recordava la sensació de córrer a la cinta; avui he fet una “rentrée” suau, corrent només 3 quilòmetres en 15 minuts (a 5:00, els números aquí son fàcils) i 12 quilòmetres en bici, en 30 minuts.
L’objectiu, d’aquí a menys d’un mes, és acabar fent -un cop per setmana- una sèrie de 10 quilòmetres alternant 0,5 km a 4:48, i 1 km a 4:16 i així successivament... a veure què tal (objectiu ambiciós, perquè això representa completar els 10 quilòmetres en 44:48, que no estaria gens, però que gens, malament).
El que sí que no recordava era la calor que fot a la sala de fitness (tot i l’aire condicionat) i lo completament xopa que et queda la roba. Per tant, després de una retrobada llarga sessió d’estiraments, una altra llaaaaarga estona sota la dutxa (a la “meva” dutxa, la primera entrant a ma dreta, com sempre).
Apunt: aquest migdia a casa els pares, després de dinar, tranquil, relaxat, m’he pres les  pulsacions ; ja dic, en repòs absolut; resultat:  84 ppm. No, no és normal, encara que sempre ha estat així (el meu cardiòleg al·lucina cada cop que faig les revisions anuals: no és massa lògic en un corredor de llarga distància).

Hem tornat al gym... per quedar-nos-hi !.
(C.Q.  212  19-12-200)

sábado, marzo 23

Com tornar al cole…


Avui, com un dia de setembre de quan era petit, ha estat com el “tornar al cole”.
Sí, perquè després de 9 mesos he tornat al Club.
I ha estat com aleshores:
-amb la cartera nova (en aquest cas, la bossa d’esport)
-i amb els llibres i llibretes nous (en aquets cas, amb una selecció de camisetes, pantalons, mitjons i “zapas”) que he desat altra cop a la meva taquilla. I dic “meva” perquè he recuperat la 674, amb les mateixes baldes que hi vaig muntar  jo (ara només em falta trobar el clauer personalitzat que em va fer el pare, amb un “Txabi” per un costat i amb un “674” per l’altra (l’he buscat per casa, però no el trobo).
I perquè he tornat ?. És fàcil. Primer de tot, per pressió de les meves dones (es veu que volen que em mantingui "en forma" i, sobre tot, que no torni a córrer un altra marató sense preparar-la bé). Després, perquè quan vaig marxar havia començat -un parell de mesos abans- a córrer molt “per fora”, pel carrer, per Les Aigües...  i gaire bé no trepitjava el club més que per estirar. Però me n’he adonat, en tot aquest temps, que “amb només córrer no n’hi ha prou”: en tot aquest temps he deixat de fer bici, de fer exercicis de reforçaments de cames i braços, de fer abdominals, de córrer a la cinta fent sèries, de jugar a soft-raquet algun cop amb la Susanna, de prendre alguna que altra sauna, de submergir-me i relaxar-me a la zona d'aigües...
Però, sobre tot, havia deixat de sentir al meu costat “a la meva gent del Club”, convertint-me en un corredor solitari.
Així que avui s’ha tornat a produir la mateixa imatge del mes de juliol, però a l’inrevés: taquilla buida... taquilla plena.
I també he tornat per trencar amb el risc (cada cop més freqüent darrerament) de sortir de treballar i anar-me'n cap a casa amb la intenció de sortir a córrer: ja portava massa temps que arribava a casa i em fotia una mandra horrorosa el sortir a córrer... i no sortia; ara tornaré a la sana rutina d’abans del estiu: del despatx a Can Mèlich sense passar per casa, a fer el que sigui: córrer, fitness, soft-raquet, bici, zona d’aigües... tot, menys el “sillón-ball”.
 
Txabi returns !
 

martes, marzo 19

El meu cos…


… no para de sorprendre’m  ( ...i més tenint en compte els 56 anys que ja arrastra el punyeter).
Perquè després de la, literalment, brutal pallissa a la que el vaig sotmetre diumenge passat a la Marató, ara mateix -passades només 56 hores- només sento lleugeres molèsties, però no més que 48 hores després de qualsevol cursa o d’un entrenament “potent” (que, tot sigui dit, en faig pocs...).
-Si ahir (em vaig agafar-me festa, per poder descansar) el aixecar-me del llit, del sofà o d’una cadira era tot un poema i ho havia de fer a càmera lenta, encarcarat, com un vell “achacoso”, i caminava com si portés dues baietes als peus i anés arrastrant-los com si estigués traient brillantor al parquet... avui rés de rés.
-Si ahir els meus quàdriceps els hagués pogut vendre a Acerinox (degut a la seva extremada duresa... avui  em tiren” lleugerament.
-Si ahir els meus bessons eren gaire bé trigèmins i estaven durs com el marbre... avui només tinc la típica molèstia habitual residual als sòleus en baixar les escales.
-Si fins i tot la “butllofa” va de conya.
Per cert, he apostat aquest cop per no rebentar-la, ni posar-m'hi Compeed (aprofitant que ahir em vaig quedar a casa i no havia de caminar gaire) ... i està gaire bé curada; per tant, si torna a aparèixer, no la penso rebentar mai més.
Per cert (bis): tindrà quelcom a veure la persistent fascia plantar del meu peu esquerra (que no em marxa ni empenyent-la) en que potser he canviat la manera de fer la petjada al córrer, i que aquest canvi provoqui que, encara més, deixi de talonar i pressioni més en la zona on em surt la butllofa ?. Jo crec que potser sí, però aquí ho deixo...  
Resumint: avui no estic per sortir a córrer, ni per anar a fer una cursa; però sí que podria sortir ara mateix fins i tot a trotar una mica pels voltants de casa, o fins al Cervantes (a “trote cochinero”, que dic sovint). Però, al igual que en acabar la Marató de Sant Sebastià, aquest vespre m’he adonat de que se m’ha ennegrit una ungla del peu, i prefereixo deixar-la reposar un parell de dies més. Però que consti: podria sortir a trotar.
 
El meu cos no para de sorprendre'm...
Asics, SANT SEBASTIÀ 2010 (4:03:09);
millor marca personal (... i m'anaven petites !)
Saucony, BERLÍN 2010
(4:13:29)

 
 
 
 
 
Brooks, BARCELONA 2013
(4:39:54)
Tres maratons acabades, amb tres estats d’ànim ben diferents, en tres ciutats diferents, amb tres resultats ben diferents, totes 3 corregudes sota la pluja... i amb tres “zapas” diferents, de tres marques diferents.

Marató BCN 2013...

Passant per la Sagrada Família...
 
A punt d'enfilar ja el Paral·lel...
Qui ho diria que les meves cames ja
portaven tants quilòmetres al damunt  (km 39)
A escassos 50 metres de creuar la meta...
 

























Aquesta Marató de Barcelona 2013 (tercera marató acabada de les quatre que he corregut) ja arribava a la seva fi; la meva cara gaire bé ho diu tot...
 
  Però, què collons, la vaig acabar !  

lunes, marzo 18

¡ No hay dos sin tres !


Avui començaré pel final:
El meu penós temps a la Marató de Barcelona d’ahir va ser de 4:39.54
Però el què està clar és que soc tot un “Rain-Marathon-man”, perquè ... “con la lluvia me crezco”.
Dit això, comencem.
-Després de Berlín 2010 a finals de setembre, primera marató que corria en ma vida, i plovent, acabada en 4:13:29 sense caminar ni un sol metre...
-després de Sant Sebastià 2010 a meitat de novembre, segona marató en menys de dos mesos, i també plovent, acabada en 4:03:09 i caminant algunes estonetes en el tram final...
-després “d’anar de xulo per la vida” i punxar descaradament a la Marató de Barcelona de 2011 al quilòmetre 30 (... NO plovia)
-i després de “deixar passar” la Marató de Barcelona de 2012 (vaig tornar a fer-ne només ½ marató, des de Meridiana i fins a Pl. Espanya, com ja vaig fer l’any 2010)...
... ahir vaig completar la meva tercera Marató, amb pluja, el dia abans del meu 56é aniversari.
Val a dir, per començar, que una marató no es pot fer sense entrenar-la, ni que sigui mínimament. I això -que sembla tant trivial- és el que jo he fet... i així m’ha anat. El meu trist balanç des del mes de gener ha estat entrenar poc més de 50 quilòmetres, en quatre o cinc vegades, en aquests dos mesos. El que sí he fet ha estat competir. Vaig córrer la Cursa de Sant Antoni (10) al gener, i a la Mitja Granollers (21), la BDN Running (10) i la Maratest (30) al febrer i la Transplantrun (5) al març; en total, 76 quilòmetres “de competició”. Així que aquest és el penós panorama amb el que m’enfrontava a la Marató de Barcelona aquest any.
¡ Quins collons, Txabi !.
Val a dir que el d’ahir, per mi, era un dia “ideal” per córrer una Marató: plovia, així que bon presagi amb els antecedents que tenia de les altres dues completades a Berlín i Sant Sebastià, corregudes també sota la pluja. Als afores del guarda-roba em vaig trobar -com gaire bé sempre últimament- amb en Nacho, en la que era la seva primera marató (3:53 al final el paio); al costat de les fonts -el meeting point habitual dels Tribanda- vaig coincidir amb en Per que, com a preparació de la seva Marató de Boston, corria els últims 30 quilòmetres d’aquesta. No varem veure en Marco.

 
La Marató és una festa. I pensava gaudir-ne .
La sortida va ser esglaonada, per calaixos, molt bon organitzada, per evitar el col·lapse al entrar a la carretera de Sants. I plovent, i amb la música a tope del “Bon dia” de Els Pets, més de 12 minuts després de sortir els primers van donar sortida als del meu calaix, els del dorsal gris.
M’ho vaig prendre, aquest cop sí, amb la calma, corrent amb el cap i anant -gaire bé- “al ritme previst de marató de 6:00”, tot i que el pas pels primers 20 quilòmetres va ser de  5:23, 5:32, 5:39, 5:34, 5:38, 5:41, 6:02, 5:58, 5:36, 5:30, 5:35, 5:46, 5:51, 5:54, 6:07, 5:51, 5:42, 5:51, 6:13 i 6:33.
Temps de pas pel quilòmetre 10, 57:02
Temps de pas pel quilòmetre 20, 1:57:52
Anava bé... o malament, segons es miri.
Abans del 20, al pas pel Passeig de Gràcia (km.14), em va avançar i la vaig veure allunyar-se de mi a poc a poc, la incombustible Rosa. Ja a la Meridiana, cara amunt (km. 18), en vaig creuar -ells ja cara avall, al km.21 - amb el “trio Tribanda”( en Marco, l’Alberto i en Pau).
En arribar al 20, i fer la primera aturada en tot el que portava de cursa (sembla ser que ja “he aprés” a beure -a poc a poc- sense deixar de córrer) mentre em prenia el segon dels gels, ja vaig veure que començava a anar “tocat”; per acabar d’arreglar-ho, des del quilòmetre 7 ó 8 va reaparèixer “la meva amiga la butllofa, la mateixa que ja em va sortir el dia de la Maratest. I això que, per tractar de que no em tornés a passar, no vaig córrer amb les Saucony sinó amb les Brooks (perquè pensava que era cosa de les “zapas”). Però no; he arribat a la conclusió de que ha estat -els dos cops- per fer-li cas a no sé qui, que em va dir: “els peus ben hidratats”. I allà, ahir, a partir del quilòmetre 7 ó 8 (... i me’n quedaven encara 35 pel davant !) vaig recordar que, les dues nits, abans de la Maratest i de la Marató, m’havia posat crema hidratant als peus; estic convençut de què és per això: la fina pell de la planta del peu, en estar tant hidratada, s’estova i em provoca, l'endemà, la butllofa. Segur que és això! (perquè, abans, no m’havia passat mai en 70 curses corregudes, 2 maratons incloses).
Cap el quilòmetre 22 em vaig creuar -ell cara amunt encara per la Meridiana- amb en Javier. Què pesada i avorrida és la Meridiana amunt i avall!.
 
A partir del avituallament del 23, al Clot, ja vaig anar parant -i caminant uns 150-200 metres- a gaire bé tots els avituallaments que em vaig anar trobant (d’aquí els temps de pas fins el quilòmetre 30 de 7:26, 6:17, 6:09, 6:56, 6:23, 6:20, 7,27, 6:28, 7:51, 6:34).
Quilòmetre 30: havia arribat al punt on vaig “llençar la tovallola” dos anys enrere. Però aquest cop m’hi vaig negar, tot i les ganes que en tenia. I això que el temps de pas pel quilòmetre 30 era de 3:05:42... no anava pas del tot malament (només sis minuts més lent que a Berlín).
Abans, a meitat de la Diagonal -cara amunt- li vaig dir a un home que hi havia a la vorera si podia trucar per telèfon a la Marta -ell mateix directament, després de donar-li jo el número- per dir-li que arribaria mitja hora més tard del que els hi havia dit (perquè és patidora de mena i, entre que vaig sortir a les 8,45 en lloc de les 8,30 i que “anava una mica passat de temps”, s’hagués posat dels nervis veient que jo no arribava a l’hora prevista per mi).
Què pesada i avorrida és la Diagonal amunt i avall!.
A partir del quilòmetre 30, em vaig ensorrar; “bajón” total. Pel davant tenia encara els llarguiíííísims 12 quilòmetres finals, amb la butllofa del peu ja en carn viva i amb el sòleus i els quàdriceps durs com una pedra... sense parlar de la meva punyetera esquena, és clar. De cardio i de respiració, bé, cap problema (153 ppm de mitja, amb una punta màxima de 167.... clar que jo, en repòs ja en tinc 115).
Al·licients que em quedaven pel davant, per ajudar-me a superar-ho ?:
- al 32,5 m’esperaven la Montse i la Olga, companyes voluntàries, a l’avituallament...
- més endavant, al 34, la sempre animosa Wai-Shang en un dels punts d’animació...
- al 35, ja a Marina, el seu germà, en un altra punt d’animació...
- passar per sota del Arc del Triomf... (subidón-subidón).
- passar per Portal del Àngel i la Catedral (...aquest any havien suprimit el pas per Ferran i Les Rambles).
-... i, sobre tot, que al quilòmetre 40,5 m’esperava “la meva tribu”, el meu “harén particular”: les meves Marta, Andrea i Martona (...a les que se’ls hi van afegir també en Dani i en Manel).

 
Ni què dir que del 30 al 42 em vaig, literalment, “arrastrar”, caminant més del compte (i sinó, de què els 7:54, 8:38, 6:27, 7:59, 8:16, 8:13, 7:25, 7:10, 7:48, 7:37, 8:10  però amb un últim quilòmetre final a 6:36).
Però sabia que allà al Paral·lel estaven elles, esperant-me, i no trobava el moment d’arribar-hi, ni gaire bé les forces. Les vaig veure jo molt abans a elles que no elles em veiessin a mi.
¡Quin “subidón” en aquells moments ja tant durs de la Marató, encara amb el darrer quilòmetre i mig cara amunt pel Paral·lel !.
Després dels crits d’ànim, primer va començar a córrer al meu costat una estoneta la Marta, preguntant-me que què tal, mentre l’Andrea corria al nostre costat fent fotos. Va agafar-li el relleu la Martona, que va córrer al meu costat una bona estona, animant-me i evitant que jo tornés a caminar. Va ser l’empenta final que necessitava. Abans, mentre la Marta corria al meu costat, es va posar a la meva altura en Vicenç (que també la corria), el meu antic “company de cole, del batxillerat” amb el que vaig fer gran part del recorregut de la meva primera Marató, a Berlín (crec que mai no li agrairé del tot l’ajuda que va ser per a mi el que corres aquells primers 23 ó 24 primers quilòmetres al meu costat aquell dia tant i tant important... abans de deixar-lo enrere, és clar).Vaig poder assaborir el arribar a Pl. Espanya, el passar per entre les Torres Venecianes, a petar de gent, i el enfilar triomfant l’Avinguda Maria Cristina.
 
La meva tercera marató, correguda el dia abans de complir 56 “tacos”, ja estava al sac
 
(feta finalment a un ritme promig, gens “desdeñable” de 6:34... per “culpa”, bàsicament, dels darrers 12 quilòmetres “tortugueros”).
I com a fi de festa, en creuar meta, quin millor regal què el que et pengi la medalla la Voluntària (amb majúscules) més voluntària de totes les voluntàries què es voluntàrien  i es desvoluntàrien (des de Barcelona’92): la incombustible, simpàtica, amorosa, positiva i sempre animada Mercè Rueda, tot un exemple pel voluntariat. 
 
Que consti en acta:
Esteu legitimats i autoritzats a escopir-me, girar-me la cara, negar-me la salutació, i colpejar-me inclús, si em sentiu dir que un altra cop m’he apuntat a córrer una Marató: la meva gent no ho suportaria... i el meu cos crec que tampoc: mitges maratons, i la Maratest com a molt.
Clar que, això mateix, ja ho vaig dir després de la de Sant Sebastià

(C.Q.  197  18-0-197)

domingo, marzo 10

La Transplantrun 2013

Amb en Nani López de Sagredo
Primera edició d’aquesta cursa solidària de només 5 quilòmetres per la zona "desangelada" del Forum, que vol fomentar l’actitud positiva per a practicar algun tipus d’esport a la gent que ha sofert algun tipus de transplantament, "que no es quedin a casa, asseguts al sofà", promoguda e impulsada per en Nani López de Sagredo, primer trasplantat en acabar un Iron Man.

Matí amb molta calor, molt de sol... i molts corredors “poc habituals”: s’han inscrit 2.250 corredors i l’hem acabat -dins el control de temps, que no sé quin era- només 1.429 (jo he acabat en el lloc 377, el 162 de la meva categoria).
En principi, per a mi, era una cursa per provar-me,  per tractar d’anar -d'una punyetera vegada- a ritme marató (5:41); però, sí, sí... no hi ha manera: he creuat meta en un temps de 23:54, el que representa haver anat a una mitja de 4:58 (però amb uns temps de pas per quilòmetre de 4:43, 4:49, 5:13, 5:12, 5:10).
El que jo deia l’altra dia: soc un cas !.
Després, en acabar, he caminat 1,4 quilòmetres fins passat el pavelló de la Mar Bella i els he tornat a fer de tornada corrent, ara sí, a ritme marató (amb la punyetera motxilla que ens han donat a l’esquena, amb lo que m’emprenya córrer portant rés a sobre...).
Anar a ritme marató és com anar de passeig... per això crec que em costa tant.
Avui m’ha acompanyat Marta: mentre jo corria, ella ha anat fent gran part del circuit caminant.
Per cert, divertida la sortida del dijous per la nit amb la gent de Nike i la seva FLYKNITRUN una espècie de gymkama nocturna, molt entretinguda i molt ben muntada, havent anat en metro tota la gent que hi participava -des de l'Arc de Triomf fins a Colón- per completar la primera "etapa", i amb fi de festa (música amb dues DJ's, begudes, menjar...) a l'Estació de França, després d'haver corregut uns 5 quilòmetres per les instal·lacions del port de contenidors i pel moll.  
(C.Q.   153,5  17-0-153,5)

domingo, marzo 3

TRAILWALKER 2013 - INTERMON OXFAM


Ep !
No us en oblideu... sense vosaltres,no podré completar el meu objectiu solidari:
córrer aquests 100 quilòmetres en menys de 32 hores, des d'Olot i fins a Sant Feliu de Guíxols.
Vinga va, que són poquets "euracos"...
Entreu a www.migranodearena.org/txabialbert1 i feu el vostre donatiu: és ràpid i senzill.
I si voleu formar part del equip (hem de ser quatre), feu-m'ho saber aviat.
 

5:41... no hi ha manera, soc un cas.


Després d’una setmaneta sencera “de no fotre ni brot” -pel que fa a córrer- post la Maratest30km, i equipat amb la samarreta del “Corrent fem Barça 2012-2013” (com a demostració de que, tranquils, aquí estem, aquí no passa rés, que encara els tenim a tretze punts...) avui diumenge me n’he anat cap a la Carretera de les Aigües "a fer una tiradeta".


I us ho ben prometo: he sortit amb la ferma idea d’anar “a ritme Marató” (o sigui a 5:41 per poder baixar de les 4 hores). El recorregut d’avui ha estat com el de costum que vaig a Les Aigües, però diferent tant en el sentit com en l’arrencada. I és que teníem que anar amb Marta fins a Vallvidrera per un tema, i el que he fet ha estat, ja de baixada, aparcar el cotxe al costat mateix de la passarel·la que creua la carretera de Vallvidrera. Després de tirar una moneda “virtual” al aire (per decidir si anar des de la passarel·la fins a Pl. Mireia-Esplugues, o bé des de la passarel·la fins al Pla dels Maduixers-Tibidabo), finalment la no existent moneda ha decidit que fes els 5 quilòmetres anant cap aquesta última (Marta ha caminat una estona en aquest mateix sentit i després m’ha esperat llegint dins del cotxe).
A aquella peli deien:
-“creo que he elegido un mal día para dejar de fumar...”; jo avui, en baixar del cotxe, m’he dit:
-“crec que has escollit un bon dia per sortir a córrer...”.
I és que, tot i fer uns 6 graus de temperatura, feia un sol espatarrant, i sense gens de vent; condicions ideals per córrer (...he acabat ben xop). ¿ La carretera de les Aigües? A petar de gent com sempre, si no més avui que mai; he “intuït” a forces maratonians fent quilòmetres de preparació (ja la tenim a sobre !).
Repeteixo, “volia” anar a 5:41... però al davant meu, des de que he arrancat a córrer, hi havia un paio que semblava que “anava força xino-xano”, i m’he dit: ves-te’n al darrere d’ell, no el perdis... I així he anat durant els meus primers quatre quilòmetres, com a una ombra seva. Em trobava bé tot i que realment la mitja a la que anàvem, gaire bé constant, de metrònom, era de 5:10. L’he avançat fialment passat el quilòmetre quatre i he acabat fent els meus primers 5 quilòmetres en 25:50 (els quilòmetres han anat caient a ritmes de entre 5:07 i 5:14... soc un cas!).
Així que, a la tornada, m’he promès fer bondat i anar -aquest cop sí-  “a ritme marató 5:41”; però, tot i que he fet aquests segons 5 quilòmetres 2 minuts i 6 segons més lents, la mitja que m’ha sortit no ha estat de 5:41, doncs els 5 quilòmetres els he fet en 5:27, 5:39, 5:41, 5:41 i 5:27, tot i tenint en compte que ha estat un tram final “interruptus-trenca ritme”, perquè abans d'arribar a la Font del Mont m’he creuat, parat i xerrat uns segons amb una de les meves “princeses runner”, Trini, i una mica més endavant -ja cap el quilòmetre 9- m’he creuat, afluixat el pas corrent cara enrere, i xerrat uns segons amb el Manel i la Mariona.
Total, 10 quilòmetres clavats, en 53:46 o el que és el mateix, a un ritme promig de 5:23... encara em sobren 18 segons per quilòmetre !
(i, compte, que la diferència és brutal, perquè això representen 3 minuts de més o de menys cada 10 quilòmetres... que no és poc).

C.Q.  143,5  15-0-143,5)