Sí... però no

Les fredes xifres de la Cursa de La Vila Olímpica d’avui diran que:

De gaire bé 5.000 corredors, en Txabi ha entrat a meta en 96ª posició, en un súper-temps de 38:42 i quedant el cinquè de la seva categoria !.

¡ Apustuflant, impressionant, acollonant, impensable, una passada...!

Però, com li passa sovint als peperos Montoro, Rajoy i De Guindos, els números no reflecteixen, ni de ben lluny, la realitat.

I és que la realitat de la cursa d’avui és que “la rozadura” al peu esquerra d’ahir (tots i els mimos de la Marta al vespre), m’ha passat factura .

El dia ha despertat amb el cel tapat; a la línea d’arribada m’he anat trobant amb la colla dels meus Tribanda (l’Albert, l’Albert, l’Alberto, en Toni, en Tomás i la Núria... als que s’hi ha afegit  avui un esparreguerí, en David). Més tard ha anat arribant l’altra colla, la dels BdR (Xavi, Susanna, Laura, Jorge, Ruben, Pelopipi, Trini...) i pel mig dels dos grups, la mini-colla "Voluntaris" (Olga, Marcela i la Inesita).

It's tirita's time...

Abans d’arrancar a córrer he aconseguit de Olga una tirita per protegir-me una mica el dit petit del peu esquerra, que era el què més pel sac m’estava donant. I després de la sortida de les 09,00 (la sortida dels corredors de la cursa de 5 quilòmetres) m’he ficat sense voler al segon calaix, amb “els Albertos” i en Toni (allà també he coincidit –costat amb costat- amb speedy-Arantxa) mentre que la Núria i en Tomás suposo que “han fet bondat” i s’han instal·lat als seus calaixos respectius, el 3 i 4 (que -dorsal blau el meu- és el que realment em tocava.) En Rebollo, l’arquer de Barcelona’92 ha donat el tret de sortida (bé, millor dit, “el flechazo” de sortida) amb el cel encara ben encapotat... situació que ha durat ben poquet perquè “el Lorenzo” (i em refereixo al astre rei i no al gaire bé "no humà" corredor de moto GP que -només 30 hores després d’haver-se operat de fractura de clavícula, amb 8 claus i una placa de titani inclosa- pujava a la seva Yamaha per disputar el Gran Premi d'Assen... quedant cinquè !) en Lorenzo, deia, el solet amic de Susanna, ha decidit que -ja que passàvem per vora la mar- què millor que sortir a saludar-nos i ja acompanyar-nos fins a final de cursa... (malparit !).

Abans de creuar el quilòmetre 1 ja he notat que la punyetera tirita es movia de lloc, i el dit tornava a fer aquell dolorós frec  a  frec tant emprenyador amb la sabatilla; així que, decisió ràpida:

-“Txabi, fes-ne una de 5 quilòmetres, ràpida, i plega... o acabaràs pagant-ho...”

I dit i fet. El meu pas pels quilòmetres -amb un sol de collons al cap de munt- ha estat molt ràpid (pel meu "historial") ja que ha estat de 4:26, 4:43, 4:54, 5:05 i  5:11, per acabar els 5 quilòmetres exactes (en arribar al avituallament) en  24:19  a ritme promig de  4:52 ... però amb el dit del peu ja traient fum ! (si hagués corregut directament la cursa de 5 quilòmetres, el meu temps hauria estat el 218é, de entre els 846 corredors que l’han acabada).

Com que no m’aclareixo mai, en aquesta part de la ciutat, amb l’ordre i els noms dels carrers, he anat tirant caminant en direcció cap a Marina ”tot xino-xano” i ranquejant...  Més o menys, cap el quilòmetre 7 de cursa, m’he retrobat amb el traçat del circuit i amb els primers corredors; i des d'aleshores he continuat  caminant, però ara ja pel circuit marcat, al seu costat, i fins al final.

En arribar al quilòmetre 9 m’he dit:

-“Va, Txabi, prova de fer l’últim quilòmetre corrent, jo no et ve d’aquí el dolor...”.

I dit i fet (l'he acabat fent en un penós 5:11; a la foto, entrant a meta). El que passa és que no he recordat treure’m el xip del turmell i posar-me’l al canell en arrancar a córrer altra cop, així que en creuar meta ha quedat registrat aquest fals i mega-estratosfèric-sideral temps -gens oficial de totes totes- de 38:42 i la meva 96ª NO-posició.

Però ara mateix, en quan acabi i pengi això, escriuré un mail a la gent de Champion-Chip demanant-los que anul·lin, a tots els efectes, el meu temps d’avui. No té rés a veure amb la realitat (altra cosa seria una estafa, una trampa... i jo odio als tramposos, gaire bé tant com els que "retallen" a les curses).

I a la resta dels Tribanda, cóm els ha anat avui ?: sense paraules pels dos "esparreguerins"...  ALBERT, 52é  37:04  -  PLANS, 73é  38:05 

I la resta, molt bé també:TONI, 241é  41:32  -  TOMÁS, 902é  47:25  -  NÚRIA, 1.289ena  50:11 (bravo) -  ALBERTO, 1.833é  54:34 (... avui amb problemes).

Ara sí: la temporada per mi s’ha acabat... ara ja fins el setembre !.

Tocarà “mantenir la forma” tot pujant i baixant de Puiglagulla, dia sí-dia no, com cada any, per anar fent "fons d'armari de resistència de cames" de cara a l'hivern.

Aquest primer semestre 2013 ha estat força bo; ara ja és aquí la calor, i em toca "hivernar al inrevés" fer-ho com els osos, però a l'estiu. El resum d'aquest semestre, per un paio com jo, crec que no ha és gens dolent:

  16 curses   corregudes, amb distàncies i exigències diverses:

- 8 curses de 10 quilòmetres

- 3 curses de 5 quilòmetres

- 1 cursa  de 8 quilòmetres

- 1 cursa de 11 quilòmetres

- 1 Mitja Marató

- La Maratest, de 30 quilòmetres..

- ... i la Marató, amb els seus simpàtics 42 “... i pico”.

 Des de la Maratest al febrer  -i perquè durant en tot aquest període i fins avui els meus Tribanda han deixat de córrer curses de 10 per dedicar-se a les seves duatlons i triatlons- en lloc de córrer les curses sol, com gaire bé sempre, aquest Tribanda solitari  s’ha sentit arropat, acollit (gaire bé “adoptat”) per   la bona gent del BdR  uns runners joves, molt i molt especials, bona gent. Són la pera (... i molt ràpids els punyeters):

Susanna Xavi, Laura, Jorge, Trini, Rubén, Pelopipi, Andreu, Javier, Cefas-Cefas-Cefas, David (... i tots aquells que, segur, em deixo): 

Us agraeixo molt la vostre càlida acollida i els bons moments que hem passat junts abans, durant i després de les curses, en tots aquests mesos; i fins la temporada que ve, si és que encara m'hi voleu corrent al vostre costat !    

... Salut i quilòmetres !.

(C.Q.  546  54-152-394) 
 

Precaussión, amigo conductor…

El cos hem demanava avui sortir a córrer; mala llet acumulada, tensió... no volia que ningú a casa ho pagués en arribar-hi. A més a més, avui es dijous i diumenge tinc cursa i calia fer-ho. Però... gaire bé tinc enllestida la butllofa del taló, i no me l’he volgut jugar; així què “...precaussión” i a deixar que el Compeed faci la seva, que ho està fent bé. És la meva última cursa de la temporada i vull anar a per totes; sembla que la climatologia ens acompanyarà i que no fotrà gaire calor diumenge (és el meu pitjor enemic d’aquesta cursa, per les dates en que es corre, i més aquest any que encara és més avançada la data).

Em trobo bé, fort, he arribat força bé a final de temporada... però m’està costant cada cop més anar “esgarrapant segons al crono” (serà cosa de l'edad ?). L'objectiu per diumenge (sempre has de tenir un objectiu a l’hora d’afrontar qualsevol cursa) és el d'apropar-me al màxim a la meva MMP (47:58) i crec que -si no fa massa calor- aquest cop ho puc aconseguir.

Aprofitant que   la princesa Little Su  me l’ha fet arribar, us deixo aquest vídeo que no només es refereix a runners i curses, sinó a l’actitud enfront la vida: el “sortir de la zona de confort”.

Apliqueu-vos-hi !.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=i07qz_6Mk7g#at=263

 

I de postres…

… avui  15 quilòmetres de bici al club . I la cosa és que -després de divendres, dissabte, dilluns i avui fent quilòmetres d'una manera o altra- em trobo perfecte, sense síntomes de cansament, ni “agulletes” ni rampes... tret de la butllofa al taló del peu dret (per cert, quina meravella això del Compeed). Confio en que d’aquí a diumenge tindré enllestit el tema "butllofa".
Aquesta serà una setmana “rara”; primer per ser "més curta"; després perquè demà dimecres no podré sortir a córrer amb la colla perquè tinc una important reunió a última hora de la tarda; així que no podré “estirar una mica les cames” sinó fins dijous, com a prèvia de la Cursa de La Vila Olímpica on -per un cop i sense que serveixi de precedent- alguns dels Tribanda triatleros correran un 10.000; “desentona” en el grup en Tomás, perquè hi anem l’Albert Plans, l’Albert Barrachina, l’Alberto Moreno, i jo, en Txabi Albert; també vindrà amb nosaltres la Núria, peró ella no hi entra en aquest joc de noms que m'he muntat... És conya.
 

I aquesta altra foto... què coi és ?.

Doncs més d’una trentena de “samarretes de curses” que he empaquetat al buit (perquè ocupin menys espai) i que estan a punt de volar cap a Senegal; les portarà una amiga de Marta -que vola amb freqüència al país africà- juntament amb més d’una dotzena d’aquelles motxilletes de nylon que també ens donen sovint a les curses. Serà aquest un primer lliurament  de samarretes, de les gaire bé 90 que he anat acumulant des de 2008, cursa rere cursa. M’he quedat de record per a mi aquelles “més especials” (totes les de “Bombers” -2008 a 2013- les de “Jean Bouin” i “La Mercè”, entre d’altres).

A veure quin afortunat nano senegalès s’endurà la única samarreta que porta l’escut del Barça...

(C.Q.  541  53-152-389)
 

Dos tazas de caldo… y una de consomé !.

Fent cas a la sentencia bíblica de que...

“... y al séptimo, descansó”,

ahir diumenge no vaig fer rés d’activitat, tret d’anar al cine i el sopar de revetlla “mano a mano” amb la Marta, amb menjada de coca de Sant Joan ja de tornada a casa.

Però aquest matí, tot i les dues curses nocturnes de divendres i dissabte, “el cuerpo me pedía marcha” i he convençut a Marta per sortir a caminar una estona.

Finalment hem fet un recorregut que ens ha portat des d’Esplugues fins a la Ciutat Esportiva de Can Barça, Sant Joan Despí (allà Marta -ja de tornada i amb dolor als malucs- se n’ha entornat cap a casa en bus, després d’haver fet els seus bons 6,5 quilòmetres); jo he continuat per dins de San Just Desvern, Esplugues, Carretera de Collblanc, Clínica Fiatc, pujada cap el Col·legi Alemany i altra cop fins a casa: total, una mica més de dues horetes per completar  13,2 quilòmetres  ( http://connect.garmin.com/activity/332584600 ) que -entre d’altres coses- m’han servit per corroborar que jo, quan corro no talono, però que sí que ho faig quan camino; i també per comprovar que les “Saucony fosforito” tenen un problema a la plantilla, justament on es recolza el taló del peu: s’acaba (la plantilla del peu dret) uns micro-mil·límetres abans d’arribar al final de la part del darrera i això, al talonar caminant, em provoca -com avui- una butllofa al peu (justament al angle del taló) que no em passa quan corro amb elles... però sí quan camino. 

Així doncs, aquest quatre dies des de divendres i fins avui dilluns:
dues tasses de caldo (corrent)... i una de consomé (caminant).

Aquesta foto és de la Cursa del Port (després de la segona baixada de "lo puto Pont", i ja camí de meta) ...i l'altra és la impressionant foto de  la princesa Su , entrant a meta a la Cursa Desigual; una "foto de concurs", molt plàstica; una foto molt "runner", però "en plan ballet"; està com "flotant", com "il·luminada des dels cels".

 

 

(C.Q.  526  52-137-389)

¿ Que no quieres caldo... ? ¡...pues toma dos tazas !

El procediment “normal”, davant d’un esdeveniment, és mirar primer l’agenda, veure la disponibilitat i, finalment, comprometre’t.

Però el Txabi és el Txabi, així que primer em vaig comprometre i després vaig mirar l’agenda. I només així es pot entendre el que, després d’haver-me inscrit ja feia més de dos mesos a la 1ª Cursa Nocturna Port de Barcelona, m’apuntés a la 1ª Cursa Nocturna Desigual... que era just el dia abans de l’altre!.

Així doncs, dues curses en dos dies seguits.

La cursa de Desigual, era de 8 quilòmetres, i va ser entretinguda. Molta dona inscrita -el 50%- i un ambient de cursa d’allò més festiu. Des del Wela i fins el pavelló de la Mar Bella i tornar. Jo entrava a meta (40:08), a un ritme dièsel de 5:01 (temps oficial, 40:51... però fent 160 metres més dels 8 quilòmetres, Garmin dixit). Entrava jo a meta quan va començar a ploure, no amb gaire intensitat, però si la suficient per “refredar la festa” que s’hagués pogut muntar a la zona d’arribada, perquè ganes de xerinola sí que n’hi havia. Total, que varem acabar mig sopant al Manolo’s del costat del BDR, tastant la primera mitjana de cervesa en 12 dies.

Ahir dissabte em vaig llevar bé, sense “seqüeles”, tot i que continuava pensant que era una bestiesa el córrer dos dies seguits. A sobre, aquesta del Port de Barcelona, començava a tres quarts de dotze. I fins allà que ens en varem anar “les princeses”, en Xavi, en Jorge, en Joan, “la Pelopipi” (BDR), per una banda, l’Alberto (Tribanda) per un altra, les incombustibles Rosa, Marcela, Luz Marina y Olga per un altra i, com sempre darrerament, em vaig trobar amb en Nacho del Fast...

Les princeses...

Poc abans de començar, apagada del generador i desinflada dels arcs de sortida. Més temps “des escalfant”  allà tots embotits... Sortida ràpida fins arribar al quilòmetre 3,160 en que encaràvem per primer cop el Pont del Moll de Ponent que enllaça amb el Passeig de l’Escullera. Llarg, pesadet i dur; i molt ensopits els quilòmetres del 4,100 al 6,900 (per baix i per dalt del Passeig de l’Escullera, i a sobre "adoquinao y a oscuras" a la part de dalt), abans d’encarar per segona vegada el Pont, menys dur fet des d’aquesta banda. I ja des de baix del pont (quilòmetre 7,700) i fins al final, intentant no baixar el ritme. Una mica abans del quilòmetre 9 es va posar a la meva altura l’Alberto, que anava “tirant” del seu amic Luís, i gaire bé varem creuar meta junts els tres plegats. El meu temps ?  52:48 , a un ritme promig de  5:13  que, tenit en compte el recorregut i venint d'on venia el dia abans, no està gens però que gens malament, i n'estic molt content, la veritat.

Les triomfadores de la nit...

 

 

 

 

 

El millor de la cursa ?: sens cap mena de dubte, els resultats finals de “Little Su” (3ª noia en la classificació general absoluta) i de la peque “Lura” (3ª a la seva categoria). Finalment va prevaler la “treva” entre Little Su i en Jorge i van fer la cursa plegats, cosa que crec que anar-li de conya a Su per fer el resultat que va fer; però la Cursa de la Vila ja serà altra cosa (...a cuchillo !).


En principi, la nostre infermera preferida, Trini, no tenia que córrer ahir; però -després de domesticar a un dels lleons de Colón- no només ho va fer, sinó que ho va fer en un temps molt més que envejable, al igual que “Pelopipi” (l’altra “domadora”) i en Joan. En Xavi, en la seva línea habitual (no en va tenir prou amb divendres Desigual, i ahir Port, que aquest matí s’ha fotut entre pit i esquena més de 150 quilòmetres en bici de carretera...). De la resta de companys, la Rosa Garrido  3ª de la seva categoria i la Mercedes Möller -amb la que jugo sovint a softraquet al club- 1ª en la mateixa categoria. Està clar que el nivell de les noies-dones amb les que corro al costat són una passada !

Experiència que n’he tret d’aquest inici de cap de setmana?: que no haig de tornar a fer dues curses en dos dies consecutius, tot i que -ara mateix- podria sortir a trotar una bona estona, ja que ni seqüeles ni cansament, ni rampes... El meu cos no para de sorprendre’m !.

 

 

 

 

 

I, com ja he dit, després de 12 dies sense fotre-me’n ni una, no només em vaig prendre la mitjana divendres: ahir em vaig fotre aquesta enoooorme gerra de fresca, deliciosa, refrescant i reparadora cervesa; i “lo puto vuit” continua sense aparèixer: dels 81,7 de dilluns dia 10, he passat als 78,9 d’aquest matí... toma, toma i toooooma !. Entre les curses, i l’aigua en lloc de cervesa, el tinc “a ratlla”, controlat (falta, però, passar per “la prova de la coca” d’aquest vespre).

I diumenge vinent, cloenda de la temporada amb la Cursa de la Vila Olímpica.

Salut i quilòmetres !.

(C.Q.  513  51-137-376)

Això s’ha d’acabar…

Sí, perquè des de dimecres, i fins avui, rés de rés. No pot ser el estar 5 dies sense fotre ni brot, “sin dar palo al agua”: avui perquè anem a Vic, demà perquè venen els nebots a banyar-se, l’altra perquè hi ha una reunió... excuses, excuses i més excuses. Repeteixo, això s’ha d’acabar (tot i la calor, el meu principal enemic): haig de tornar als, com a mínim, 3 dies per setmana corrent.

Avui, i després de dubtar uns segons entre anar a casa i sortir a córrer pels voltants i fins a la Creu de Pedralbes, finalment me n’he anat al club, a pedalejar durant 10 quilòmetres (amb els dos últims a una molt forta pressió de pedals i velocitat), per saltar després a la cinta, a córrer un quilòmetre “a trote cochinero” per despertar les cames i fer-ne després un altra, caminant i a velocitat de marxa ràpida, però amb la rampa a desnivell  7; continuo sense entendre cóm poden fer la transició els tri atletes de la bici al córrer: jo, en només 10 quilòmetres pedalejant, salto de la bici amb el cul ben adormit i les cames em tarden un parell o tres de minuts en respondre’m! (clar que, històricament, el meu cul i el seient de la bici han estat en guerra permanent).

El "planiyo" d'aquestes dues setmanes finals:

 

Divendres (21) al vespre... Cursa DESIGUAL  (8 km).

Dissabte (22) a mitja nit (literalment)... Cursa DEL PORT DE BCN  (10 km).

i l’altre diumenge (el 30) Cursa DE LA VILA OLÍMPICA.

I amb això, ara sí, acabaré la temporada. Veurem què tal...!

Per cert, vaig errar la dada l’altra dia: els 24:17 de La Maquinista NO va ser la meva millor marca en curses de 5 quilòmetres. Quin despiste!; pel davant seu hi ha unes altres 5 curses de 5, "Sansis" la majoría:

La Sansi de Lloret, de desembre 2010... 23:28 - MMP   La Sansi de El Masnou, de desembre 2012... 23:50   La Transplantrun de març d’aquest any... 23:54   La Sansi de Viladecans de desembre 2011... 23:55   i  La Sansi de Viladecans de desembre 2012... 23:55  (el mateix temps clavat).

El que sí va ser, la de La Maquinista 2013, és la meva cursa número 81 (des de la primera, el 31 de desembre de 2007, entre maratons, mitges maratons, curses de 10, curses de 5, “curses rares tipo ECI”...).

(C.Q.  495  49-137-358)

No, no anem bé...

 Sembla ser que he tingut sort i, o bé els han "enxampat" a mitja feina i han hagut de sortir corrent i ho han deixat estar... o bé han desistit de tallar el cable en no poder acabar de fer-ho; i és que és -era- un cable d'acer força reforçat pel que es veu. I dic "era" perquè he hagut de llençar-lo perque després de forçar-lo no tancava la combinació, que potser també havien forçat.

 

El cas és que, per aquest cop, "m'he salvat" de que aquest migdia em fotessin el casc que -com sempre- tenia lligat al manillar de la Triumph quan estava dinant...

 

No, no anem bé... A plena llum del dia, en un lloc molt concorregut, amb la moto a la vista de tota la gent que pasava per la vorera... No, no anem bé.

¡ Al loro, que no estamos tan mal…!

Avui, jornada de treball a Girona i per tant he anat tot el dia amunt i avall amb cotxe i, per tant (bis) mal d’esquena assegurat (per cert, a Girona, a les tres de la tarda, 33 graus !).

Era dimecres i, per tant (tris) “tocava sortir amb la colla Tribanda”. Però:

-amb la mala experiència del genoll de diumenge, no volia arriscar-me a haver de plegar de córrer quan estes, per exemple, a l’alçada de la Nestlé i haver de tornar caminant i ranquejant fins el club...

-... i fotia calor, moooolta calor, a quarts de vuit.

Així doncs, he decidit “provar-me” a la cinta, a la que, per cert, ja feia un munt de dies que no hi pujava. I ho he fet amb la meva habitual “falta absoluta de criteri”:

He començat amb la idea de fer només 5 quilòmetres, a trote cochinero, per veure cóm em responia el genoll, a ritme 6:00, incrementant-lo progressivament a 5:42 i 5:27 a mida que avançava quilòmetres; he anat tirant i m’he dit:

-va, fes-ne set i plega...

Però -i ja a ritme 5:12 des del quilòmetre 5- he anat canviant de criteri, com gaire bé sempre:

-va, fes-ne set, descansa per beure i fes-ne tres més...

Però tampoc; ho he canviat per un:

-va, arriba fins a vuit, descansa per beure i fes-ne 2 més...

... però tampoc ha estat així: en arribar al quilòmetre 9 he passat a ritme 5:00 (xulo que és un) i he acabat completant (en 54:45 minuts, i cremant 860 calories... suadas, més bé) una particular e imprevista “Txabi’s Nigth run” indoor de 10 quilòmetres que, ni en conya, tenia pensat fer avui (si hagués sortit amb la colla -avui eren l'Albert, en Xavi, l'Enric i la Belén- hagués fet els habituals 7,5 fins a la Font del Cervantes i tornar.. però m’hagués fos de calor).

El genoll esquerra, “el tocat” ? bé... no he sentit molèsties (per contra, se m’ha carregat una mica el dret).

(C.Q.  483  48-127-356)

Recuperació activa…

Entrada a meta ahir...

Tal i com va acabar el meu genoll ahir, avui “el que NO tocava” era fer rés amb “impacte”, així que el que he fet ha estat pujar-me a la bici al club i cruspir-me  20 quilòmetres  a bon ritme i bona resistència de pedals, perquè està clar que els 5 quilòmetres d’ahir “me supieron a poco” (...i a la pobre Laura ja ni us ho explico); però -com gaire bé sempre- ahir vaig córrer amb el cap, i hagués estat una molt mala decisió el perllongar la cursa tenint com tenia d’adolorit el genoll. Amb aquest 20 quilòmetres d’avui, i amb la mega-suada pertinent, crec que he “cremat”, amb escreix, la magdalena farcida de Nocilla que m’he fotut per dinar...

Avui he pres una decisió que espero mantenir, al menys, fins a final d’estiu: posaré “a la nevera” (hi ho dic totalment en sentit metafòric) la cervesa. Em passo al ram de l’aigua.

L’Albert m’ha acabat de convèncer avui : la cervesa engreixa, i molt... i jo estic necessitat de baixar -al menys- 2 o millor 3 quilos

- “...pensa-t’ho bé, Txabi: cada quilet de menys, per a tu, poden significar entre 7 i 10 segons menys per quilòmetre “).

Ha estat un argument definitiu. Ara mateix estic en uns 80,5: hauré d’arribar, per anar bé, als 77,5 - 78 com a tope (ideal, 77); apart de que em sentiré molt millor, menys “inflat” i pesat, aniré més lleuger... i els meus temps en cursa milloraran sense fer gaire bé rés en especial  (bé, deixar de beure cervesa sí que ho es quelcom d'especial per a mi). Estem parlant , més o menys, d’uns 20 segons de millora per quilòmetre...!.

Som-hi, Txabi !.

(ah, i dels litres i litres de Granini de suc de taronja que em prenc ara, també me’n puc anar oblidant, per la quantitat de sucre que porta... si ho vull fcontinuar fent, que sigui light, tot i que no té gust de rés, per cert).

(C.Q.  473  47-127-346)

 

La Cursa de La Maquinista

Sí… però no.

Sí, perquè ha estat la cursa de 5 quilòmetres més ràpida que mai no he fet.

I no, perquè la idea era fer-ne 10 (les dues voltes al circuit).

Però... anem a pams.



Per començar, sembla ser que la pujada i baixada d’escales de dimecres m’han passat més factura als genolls i els quàdriceps dels que em pensava.

Per continuar, ahir varem tenir un excel·lent soparet improvisat amb els Tribanda, en tornar 6 d’ells de córrer la Triatló de Manresa (satisfets tots ells la majoria). Passats dos quarts de dues em ficava al llit.

Avui m’he despertat a les cinc, i m’he llevat poc abans de les sis (no podia dormir) tot i que la cursa no era fins les 9. A un quart de vuit recollia a  Laura, la meva sacrificada i voluntariosa "llebre particular" d’avui per intentar assolir el meu repte de baixar de 47:50.

Trobada amb la colla dels Boixos del Running (no he localitzat per la línea de sortida als Tribanda Alberto i Santi, que també la corrien).

Sol, molt de sol i calor (... però només durant la cursa, és clar: el puto "Murphy" sempre present!). 

Hem sortit tots (Susanna, Xavi, Jordi, Laura i jo) des de molt al darrera, sense ubicar-nos als calaixos que ens pertocava. Més de 4.000 corredors han provocat el clàssic “embut” a la sortida, el que ens ha obligat a sortejar, avançar i retallar a un munt de “corredors dels d’anar de passeig”. Tot i així, hem fet el primer quilòmetre en 4:46.

Quin luxe de "llebre" ! (...i cóm s'ha avorrit)

A partir del quilòmetre dos ha aparegut la punxada-dolor al genoll esquerra; no era el primer cop i -com d’altres vegades- creia que em passaria ja “en calent”. Continuava l’embús, i el segon quilòmetre ha caigut en 4:59; del 2 al 3, amb l'únic "repechón-cito" de la cursa, he fet el tram més lent, en 5:05. Hem fet la llaaaarga i solejada recta al costat de les vies del tren, i el quart quilòmetre ha caigut en 4:51. A aquelles alçades ja me n’he adonat que, ni en calent, el dolor passaria avui, i li he dit a Laura que ho deixàvem córrer, que pararíem en acabar la primera volta... però que l'últim quilòmetre el faríem forçant una mica més la màquina (la “meva” màquina, és clar, perquè per la soferta Laura el haver d’anar al meu ritme, era per ella com un “anar de passeig”); i sí, hem fet un darrer quilòmetre ràpid, en 4:36, per acabar completant els 5 quilòmetres en uns, per a mi, fantàstics  24:17  que és, de llarg, el millor temps que mai he fet en una cursa de 5 quilòmetres, la meva cursa més ràpida, a un promig final de 4:50. I amb el genoll ben adolorit.

En Xavi Villanueva (poques molèsties avui en el seu turmell “tocat”...  però ara li fa mal l’altre...) ha anat tirant una mica d’en Jordi. I la Su, ay la Su... com sempre, ràpida, molt ràpida (43:10) tot i el casament al que va anar ahir i que la va portar a ficar-se al llit passades les tres;  i bona cursa (de 5 km) de la meva companya voluntària Eva Fontecha “la dels 3”, amb un temps de 22:29.

En Xavi Celma paga sopar !: l’Alberto, tot i els seus “brebajes” post-sopar d’ahir, ha acabat avui la cursa per sota de 40’ (39 i escaig) !!. En Santi també ha fet marca personal (tot i que ahir va córrer la triatló de Manresa).

 

(C.Q.  453  46-107-346).

Jornada de “recuperació activa”…

Després del tute d’ahir amb els BdR (...mis huesitos ja no estan per a tanta marxa), avui m’he tornat a passar el matí a la fira BIZBarcelona; o el que és el mateix, tot el matí a peu dret. Per acabar d’arreglar-ho, comença a fer calor, força calor... i això és contra-natura per a mi, que soc de tardor-hivern.

Tinc tocat el quàdriceps de la cama esquerra, a la part alta, suposo que per la pallissa del tant pujar i baixar escales d’ahir. Pel demès, rés d’especial després del entrenament d’ahir, tret del lleu esgotament del dia següent als meus 56 “tacos”, molt i mlt menys del que em pensava. I avui, com sempre després de cursa o d’un entrenament “comme il faut” com el d’ahir, tocava “recuperació activa”, per tal d’ajudar a eliminar l’àcid làctic acumulat ahir a les cames. Encara em sembla estar escoltant allò de....

     -“...han de cremar els quàdriceps “

que ens cridava “el capi” ahir, quan pujàvem i baixàvem (d’un en un i després de dos en dos) els estrets i alts graons de les punyeteres escales; i jo pensava:

     -" cremar ? però si els meus són ja pura “carbonilla” !".

El cas és que me n’he anat cap el club a fer-me  10 quilòmetres en bici  a bona resistència de pedals  i a bon ritme; perquè del que es tractava avui era de no fer exercicis d’impacte. En acabar, una llaaaarga sessió d’estiraments perquè ahir, a sobre, entre pitos i flautes, no vaig estirar gens.

Tot llest, doncs, per diumenge... perquè poca cosa més faré fins llavors.

(C.Q.  448  45-107-341)

Un dimecres amb els de BdR !

Avui és dimecres i, com dimecres que és, “tocava” sortit amb la colla, córrer una estona. Però... el que ha canviat avui ha estat “la colla”. I és que la Trini m’ha dit al matí que havien quedat avui davant del gimnàs de Bac de Roda per fer un entrenament “qualitatiu”, dels  de no només córrer, un entrenament de “Boixos del Running”. I collons si l’hem fet.

El meu Garmin ha marcat 10,8 quilòmetres, però quins 10,8  quilòmetres !. Hem anat des del gimnàs, per la Rambla Guipúscoa, Meridiana avall i fins al darrera de “megapene Agbar”; un cop  allà, en Jordi (“el capi”) i l’Andreu ens han dissenyat un circuit pel parc de ciment que hi ha, circuit al que hi hem donat 9 voltes (1 de reconeixement i unes altres  8 “de competició”).

El circuit era d’escales avall, uns 100 metres corrent, un llarg tram d’escales que pujàvem i baixàvem dos cops, uns altres 250 metres corrent, “serpentejant” un pilons, escales avall, uns altres 200 metres corrent  per encarar una rampa d’uns 100 metres cara amunt, per acabar baixant escales altra cop. I així 9 cops.

La Laura, tot i “la rozadura” al peu, ha demostrat que està feta una fera i que va molt sobrada (se m’adormirà diumenge, corrent al meu costat); en Jordi, “el capi”, corre en un altra lliga; la Su és la Su; l’Andreu venia “tocadet” després de tres dies de donar-se un bon tute entre bici i córrer (està preparant-se per “La olla de Núria”, que són paraules majors) però ha aguantat perfectament, i la Trini ha aguantat molt millor que jo; també hi era l’Albert, però que surt d’una lesió (una tendinitis) que l’ha obligat a anar “amb el freno posat” per precaució.

Resum: una molt bona experiència... que demà em passarà factura, ho sé. Però ha valgut la pena, perquè són una colla molt sana. El problema és que -logísticament- a mi em va fatal el anar-me’n fins allà (potser m’hauré de fer la previsió -si vull anar-hi  algun altra dimecres- de sortir de casa amb al matí ja amb la roba al cotxe, canviar-me al despatx i anar-me’n cap allà). Ja ho veurem.

(C.Q.   438  45-97-341)  

No tinc remei…

M’havia proposat entrenar -que no competir- aquest mes de juny fins que no arribés el 21 (Cursa Nocturna DESIGUAL), el 22 (Cursa Nocturna PORT de BCN) i acabant el dia 30 la temporada amb la Cursa de LA VILA OLÍMPICA.

Però està clar que no tinc remei, perquè m’acabo d’inscriure a la...

Això no vol dir que hagi canviat els plans d’entrenar fort durant aquest mes: vull acabar bé la temporada i, si puc, anar esgarrapant segons cursa rere cursa fins a la del dia 30; aquesta és la meva motivació per córrer. I és per això que entrenaré al màxim d’aquí al 21. Diumenge, a més a més, hi van també un grapat de BdR (Boixos del Running): la Su, en Xavi, Trini, Laura... així que un cop més -com m'ha passat darrerament- “no correré sol”; i aquest cop encara correré menys sol que mai, perquè la rapidíssima Laura m’ha dit que la correrà al meu costat, per ajudar-me a millorar marca; s’avorrirà com una ostra la pobre, però... quina millor “llebre” que la Laura podria tenir un paio com jo ?.

Avui, al club, sessió de bici -10 quilòmetres a bon ritme i bona resistència de pedals- i tornada a l’acció amb les màquines de reforçament de cames i braços perquè, no n’hi prou en córrer.

El nou projecte ja està en marxa a Can Barça: ja el tenim aquí... A veure què tal.

(C.Q.  427  44-97-330)

Setmaneta tranquil·la…

Fred apart -perquè, collons, per ser la darrera setmana de maig, quin fred hem tingut- entre unes coses i altres aquesta setmana he fet realment ben poqueta cosa.

M'estrenava dilluns amb un bon “tute” de soft ràquet. És el mateix que em passava anys enrere als estius, durant la llaaaarga etapa, durant els llaaaargs anys que vaig estar sense fer gens, però que gens d'exercici... que en varen ser molts: tot l'any sense fotre ni brot, i arribava l’estiu i, a Sant Julià, em fotia unes pallisses brutals de jugar a fron-tennis. Doncs ara igual: després de gaire bé un any sense jugar-hi, dilluns em vaig fotre entre pit i esquena 9 partits de soft-ràquet (i, és clar, amb resultat penós): 3-0 amb Elena, 2-1 amb un tal Xavi que no havia vist mai i 2-1 amb el “xiquet dels castells” (no recordo mai com es diu). Elena em va esborrar literalment de la pista, i això fa mal; amb els paios la cosa va anar millor, amb tots els sets ben disputats. Com ja em va passar la setmana passada, la inactivitat m'ha fet perdre posició a la pista i “toc” al canell. I és clar, els 9 partits em van passar factura a la meva maleïda esquena (...però no tant com calia esperar).

No vaig poder sortit a córrer amb la colla dimecres per la punyetera Junta Anual de Propietaris; i divendres per la tarda tenia una mandra horrible de sortir a córrer, però que vaig acabar superant i.... cap a la Carretera de Les Aigües amb la colla !. Em vaig “ajudar” a decidir-me el fet de voler estrenar les meves noves zapas:

aquestes noves “Triumph 10” de Saucony, un d’aquells chollazos que, de tant en tant, em trobo (un pacient d’en David Gallego se les va comprar i el seu traumatòleg li va dir que es comprés unes “Newton”... només hi havia corregut 1 dia: en lloc dels 130€ que valen, vaig pagar-ne 60€). I haig de dir que “corren molt bé”, sont molt cómodes (però, per montanya ho haurè de fer amb "l'es altres Saucony", les verde fosforito, perquè aquestes noves tenen menys sola, menys amortiment, i pateixo quan hi ha pedres.

Amb en Santi, en Xavi (ells dos van fer sèries), l’Albert i “un de nou” (en Yago, primer dia que venia, un maratonià madrileny que hem adoptat fa poc) vaig fer els 7 quilòmetres des de Pl. Mireia i fins a la passarel·la de Vallvidrera i tornar. I bé, realment bé, tant del comportament de les sabatilles com del meu cos (a ritme 5:08, en 36 minuts). I el millor de tot és que en arribar, ja de tornada, a la font del mirador (després de la llarga pujadeta) em vaig dir:

-“... a veure si pots forçar una mica la màquina d’aquí i fins al final”.

I sí; tot i el que "pica amunt" després de la font (sempre sota el “Txabi-barem”) vaig fer el darrer quilòmetre en 4:43 (els sis anteriors en 5:08, 5:04, 5:00, 5:06, 5:23, 5:33). Jo mateix em vaig sorprendre gratament.

Barça: si la única “proeza” d’en Llourinho en els tres anys va ser al Madrizz ha estat la tant repetida fins a l’esgotament  “Liga de los 100 puntos”, ja ni això li queda al pobre desgraciat: ahir varem guanyar, i ben guanyat, el darrer partit de Lliga (4-1 al Málaga) assolint també nosaltres els 100 punts (però sense tenir un equip al darrera “apretant-nos”, com varem fer nosaltres amb ells l’any passat), amb rècord també de màxima diferència amb el segon -15 punts- i no només això: amb els 4 gols assolíem també el nostre millor rècord de gols en una Lliga -115- i fent la millor primera volta d’una Lliga -55 sobre 57- i sent líders des de la primera i fins a la darrera jornada. Per un equip que, a final de la passada temporada se’l sentenciava com a “equip acabat.... canvi de cicle” no està gens, però que gens malament, no ?. I, per acabar d’arreglar-ho, comiat molt sentit per tots a l’Abidal.

En allargar-se l’estada al Camp Nou per l’homenatge a Abidal no vaig poder anar a Badalona a veure sortir a córrer a una de les princeses, -  la Su  ni al mega-speed d’en  Xavi , que feien “ La Endimoniada ”, cursa de muntanya de 18 quilòmetres amb un més que interessant desnivell. Sembla que els està agradant això de sortir a córrer per Badalona... La Su, 4ª a la general i 2ª de la seva categoria: bona estrena en aquesta dura cursa, ajudada/animada per en Xavi des del metre 1 (però, com diu el mateix Xavi: "les cames eren les de la Su..." per molt que ell tirés d'ella; modest i sacrificat com sempre en Xavi). 

I, fins on jo sé (demà al club en coneixeré més detalls) dantesca, dura i no gaire ben organitzada Triatló de Balaguer per en David, l’Albert i en Toni. Una verdadera prova de foc.

(C.Q.  417  43-87-330)