Corrent, caminant, trepant, corrent…

"El Temple del futbol", des de
Sant Pere Màrtir...

M’ha costat horrors sortir a córrer aquesta tarda. Però allà cap a la Carretera de Les Aigües que me n’he anat finalment. Una Carretera de les Aigües inusitadament solitària avui, amb molt poca gent corrent, caminant o amb bici; molt poca.

Com que avui ja he vist de seguida que no “anava gaire bé” he tornat a fer un “mixta”: córrer, caminar i trepar. Me n’he anat corrent gaire bé fins a la passarel·la de Vallvidrera, amb alguna que altra breu paradeta caminant (m’ofego pel constipat) i he tornat a agafar el trencall de la carena per pujar muntanya amunt, amunt, amunt fins a Sant Pere Màrtir, entre trotant i caminant. En arribar, he fet cara avall -ja  tot corrent- el camí de retorn fins a Pl. Mireia.

Total, un mixta en solitari de 6 quilòmetres, que m’ha anat bé per reforçar cames. Però ...estic "fluixot".

(C.Q.  233  25-25-208)

Diagonalejant...

Val, sí, tinc ja 57 tacos. Val sí, és lògic que el temps de recuperació sigui ara més llarg després d’un esforç (i una cursa de 10 km. diumenge ÉS -per a mi- un esforç  (... i mes sense entrenar). Però no és molt normal que avui anés tant fos. I això que estava “mentalitzat”. Tan mentalitzat estava per sortir a córrer avui que, per vèncer la temptació d’arribar a casa i que, amb la fresqueta i el vent que fotia avui, em donés per “acomodar-me” i no sortir, el que he fet és agafar la roba al migdia (...avui he dinat a casa!) i en acabar la feina al despatx m’he canviat allà mateix. Abans havia fet una crida, via xarxes socials, per veure si a algú li encaixava el poder sortir a córrer amb mi (no hi ha hagut sort); així que he sortit de Badalona en direcció a la Diagonal/Francesc Macià.



Carril bici-runner a Diagonal

He trobat un lloc per aparcar allà mateix i he anat corrent des de Francesc Macià fins al Parc de Cervantes i tornar (fent caminant, a l'anada -però- el tros des de el Palau de Pedralbes fins el Parc); i és que anava fos, “desfondao”, ofegat... i amb el moc penjant, que tampoc ajudava gaire.  La  tornada, però, corrent d’una tirada. Però, insospitadament, els 5 quilòmetres que he fet corrent m’han sortit a un promig -clavat- de 5:00 (¡al loro, que no estamos tan mal!). I és que és el que jo deia temps enrere: a mi, per molt que ho intenti, ja m’és molt difícil anar a ritme de 6:00, tot i anar ofegat; el meu ritme “normal” ja és de 5:00/5:10... però no me’n sé avenir encara i tinc la sensació de que rodo lent. Però, como el algodón,”el crono no engaña”.

Ara que la reflexió que vull fer és la de que, en les mateixes condicions en les que em trobava avui, si en lloc d’entrenar hagués tingut una cursa, el meu rendiment hagués estat molt millor, rés a veure. I és que, cóm canvia -per a mi- el entrenar (sol) i el competir.

 

(C.Q.  227  24-25-202)

En Tomás Molina, com en Sandro Rey,…

... és tot un lince fent previsions (i això que el paio és de Badalona i avui corríem a Badalona). Hem passat del seu:

- Pluja, fins i tot intensa, amb baixada dràstica de les temperatures i vent, a...

… un matí radiant, amb un intens cel blau, sense ni un sol núvol, amb una solejada de collons, 10 graus de temperatura a les 09,30 i només una lleugera brisa quan hem passat pel Passeig Marítim.

Avui, per a mi, només hi havia un sol objectiu: agaudir de la cursa i acabar-la . Perquè després d’un altra setmana sense entrenar ni un sol metre (ni córrer, ni pedalejar, ni tan sols caminar, després dels 20 quilòmetres de diumenge a la Marató) poca cosa es podia esperar de millora de temps; i està clar que aquesta BDN Running s’està convertint, per a mi, en una espècie de “Cursa del Cranc”, o sigui, una cursa en la que cada cop vaig més cap enrere; aquesta era ja la tercera edició, i era també el tercer cop que la corria, i mireu:

     2012...  49:53

     2013...  50:57 (1 minut i 3 segons més lent)

     2014...  51:44 (47 segons més lent); avui l’he fet a ritme promig de 5:08 

El recorregut d’aquest any ha millorat força el dels dos anys anteriors (menys “poligonero” i corregut en sentit invers).

Entrada a meta...

   -Reflexió 1, que torna a ser la mateixa de sempre: potser que entrenis una mica, Txabi.

    -Reflexió 2: a risc d’equivocar-me en un 10% com a màxim, jo diria que avui eel 85% dels corredors portaven posada la samarreta de la cursa (Brooks, per cert). Perquè ? qualitat, disseny... que en prenguin nota els de la Mitja BCN i de la Marató BCN (...per no parlar de la bossa del corredor, de la aclaparadora i abundant d’avui... i de les ridícules de les altres dues "curses grans barcelonines").

    -Reflexió 3: la pandèmia dels “recortadores”; però avui (apart de constatar que és un fenòmen que va "in crescendo") me n’he adonat d’una cosa, i és que ja no només ens emprenya als corredors que no retallem, sinó que el públic comença a recriminar-ho (als primers) i a premiar-ho als que no ho fem. En dues ocasions avui (en girar Via Augusta per encarar el carrer de la Mercè, i en fer l’últim gir a l’esquerra per encarar la recta de meta davant del Pavelló Municipal) he escoltat del públic, per una banda, els retrets cap els retalladors, i per un altre, els elogis cap a mi i els que no retallavem:

-... mira, per sort encara queden corredors legals. Ben fet noi, sense trampes...! (acompanyat d’aplaudiments i d’un -no gaire suau, per cert- copet a l’esquena).

  

I a partir d'ara, quin és el meu objectiu més proper a l’horitzó ?: Doncs...

Sí, la Cursa dels Bombers del 13 d’abril, una cursa per mi ja de per sí “especial”, però que aquest cop encara ho serà més perquè...

...serà la meva cursa número 100  

des d’aquella primera del 31 de desembre de 2007, el dia del meu “bateig” com a corredor (em resisteixo a lo de “runner”).

Pensant-ho bé, i seriosament, potser sí que entreni una mica per no fer el “préssec” el dia d’un centenari tan especial per a mi.

I no només hi pensaré en això: com ja va dir la meva estimada Scarlett O’Hara ja fa un temps...

-“¡ A Nike, Asics, Brooks, Saucony, Mizuno y Adidas ... (i els qui calgui) pongo por testigos que entrenaré, vaya si entrenaré !”.

A veure. El meu millor temps en curses de 10 km. és de  47:50; i el meu millor temps a Bombers (no me n’he perdut ni una des d’aquella primera del 2008) és de 49:08, l’any 2009. Així doncs, està clar..

... Objectiu nº 1 per aquest any a Bombers, en la meva cursa centenària:

     - fer MMP (baixar de 47:50)

Hi haurà, però...

... un “plan “B”, per si falla l’Objectiu nº 1:

     -millorar aquests 49:08

(sempre és bo tenir un plan B, i més si aquest representa millorar un temps en cursa de 5 anys enrere).  

La gran Rosa, sempre amunt,
amunt, amunt...

I si la BDN Running és per mi la “Cursa del Cranc”, la de Bombers és per mi la cursa del “Dragon Khan” perquè, cronològicament des de 2008....

50:48, 49:08, 49:56, 52:37, 50:46 i 53:08

aquests han estat els meus temps a les sis edicions en que l’he corregut.

Per tant, i per estrany que sembli en mi, no tornaré a competir fins d’aquí a 21 dies i durant tres lllaaaaargues setmanes faré allò que taaaant i tant m’agrada: entrenar.

(osties, si fins i tot em costa dir-ho !).

M'ha agradat tornar a veure avui en Rafa... després 
de la dura primera Marató que va viure diumenge.

 (C.Q.  222  23-25-197)

MÓNICA, una entre mil…

Recordo que, fa molts anys, vaig veure una peli que es deia:

WWinchester, uno entre mil   

 

El títol feia referència al famós rifle Winchester, en una edició limitada que -es veu- sortia a la venda cada cop que s’arribava a les mil unitats produïdes. Eren unes peces úniques, especials.

Nosaltres no estem al Far West; aquí -normalment- no hi ha trets pels carrers... però el que sí hi ha pels nostres carrers, pels nostres camins, son unes noies/dones úniques, especials, envejables, admirables. Úniques.

Parlo de les noies/dones en família monoparental (pel motiu que sigui i faci el temps que en faci que ho siguin);

i amb fills petits (i/o -el que és pitjor- adolescents);

i amb una,  o més feines, de vuit hores o més;

i amb una casa i una família que tirar endavant...

... i que -a sobre- son corredores (mal anomenades runners, amb lo bonica que és la paraula “corredor/corredora”).

Ser corredor no vol dir “sortir a córrer de tant en tant”. Ser corredor vol dir “viure el córrer”, “pensar en córrer”, que el córrer forma part de la teva pròpia vida; que no te’n pots estar sense, que gaire bé no parles d'una altra cosa...

Jo molts cops (més dels que voldria), i ja amb una edat per fer el que realment em roti, i amb les meves dues filles “fora del niu”, em busco sovint mil i una excuses per no sortir a córrer (...és massa tard, osties quin vent que fot, ja sortiré demà).

Aquestes noies/dones juguen en una altre lliga.

Tinc la sort de que en conec a moltes; i, via xarxes socials, he viscut per exemple aquests seus tres últims mesos de moltes d'elles en la seva dura i exigent preparació per la Marató de Barcelona, amb els seus entrenaments, les seves tirades llargues, dia sí, gaire bé dia també. Quilòmetres i més quilòmetres, sèries i més sèries, dies i més dies... 

Abans de sortir a córrer, havien anat a treballar, havien fet la compra en sortir; havien recollit als nanos a escola; havien fet els deures amb ells; els havien dutxat en molts dels casos, preparant-los després el sopar; havien recollit la casa; havien posat rentadores; havien planxat; havien preparat la roba dels nanos per l’endemà... i encara trobaven temps per sortir a córrer. O bé ho feien de molt bon matí, abans de que la seva vida es posés en marxa. Gens de “postureo” (encara que anessin d’allò més fashion, doncs una cosa no està renyida amb l’altra): sortien a córrer, necessitaven sortir a córrer... i amb ganes. Necessitaven fer-ho, volien fer-ho... ho feien !.

De on collons treuen el temps ? Cóm s’organitzen ? Cóm s’ho fan per estar a tots llocs i, a sobre, sempre amb un somriure d’orella a orella ?.

 

Sí, suposo -i està clar- que en moltes ocasions la profesión va por dentro, i només cadascuna d’elles sap el què ella realment suporta, sense un recolzament proper, diari; però a mi em tenen bocabadat, meravellat, admirat. Són tot un exemple. Està clar que estan fetes d’una altra pasta.

Em queda, però, una reflexió:

- el córrer és per elles una via d’escapament, o precisament és el córrer el que els permet fer, soles, sense cap ajuda i amb el cap sempre ben amunt, tot el molt i molt que han de fer per poder tirar endavant ?.

El meu reconeixement i la meva més sincera i profunda admiració per a totes i cadascuna d’elles (...tot i lo malament que em fan sentir quan, en dies com avui, per exemple, m’he buscat l’excusa d’escriure això per, tampoc, no sortir avui a córrer).

No era qüestió de fer-ne aquí un àlbum... entre d’altres coses perquè no m’hi cabrien totes aquestes heroïnes urbanes a les que, gràcies al córrer,  he tingut la sort d’haver conegut; així que, avui i aquí, MÓNICA -amb tot mereixement- en fa orgullosa bandera : ella és una d'entre mil corredores-lluitadores de la vida; vital, entusiasta, riallera (...i merescudament recompensada com a finisher diumenge en la seva primera marató).

BEGOÑA’S DAY...

...conocida por aquí popularmente como "Marató de Barcelona".

(la entrada de hoy está escrita, excepcionalmente, en castellano, en honor a la “ojomeneada”).

Empecemos.

Begoña y sus tres "mosqueteros"

Yo a Begoña no la conocía de nada. Ahora ya será difícil olvidarla. Pero tampoco conocía, no hace mucho tiempo, ni a Jessica ni a Alfonso… ni a los “Runners Colgados”. Pero bueno, esa es otra historia.

El caso es que el viernes desembarcó en Barcelona mi pequeña “tribu vasca”: Begoña, su marido Jose, Jessica y Alfonso. Y venían para acompañar a Begoña en su debut en la distancia, en su primera Maratón. Yo me había ofrecido, hace un tiempo -en cuanto me enteré del hecho- a acompañarla unos kilómetros al inicio de la prueba y, sobre todo, en el tramo final. Durante el 100% del recorrido sería “el metrónomo Alfonso” quien estaría a su lado. Inicialmente, era cosa de tres: Begoña, Alfonso y yo… pero me emperré tanto en que se uniera a nosotros Jessica, que no paré hasta que al final consiguió un dorsal para acompañarnos (y, según me confesó luego de la prueba Alfonso, tuvo que “frenarla” porque, ya que tenía dorsal, se le ocurrió la brillante idea de también debutar ella en la distancia; pero no, ella lo hará el día 30, en Mallorca, en la 261WM de la que ya hablé aquí).

Hubo una previa a la Maratón el martes, que fue una intervención radiofónica en Onda Vasca, en el programa “La Tarde en Euskadi”, al que me invitó a participar Begoña (ella es la directora). Pero, cosas de la vida, me olvidé de advertirle previamente de que, al igual que no puedes darles nunca de comer a los gremlins pasadas las doce de la noche, nunca le puedes dar un micrófono a Txabi… Y así nos fue: la cosa quedó casi en un monólogo (I’m sorry, Begoña).

Así las cosas, y nada más poner los pies en la ciudad condal, lo primero que hicimos la noche del viernes fue “hacer bondad” y cuidar muy mucho nuestra “alimentación maratoniana”, así que qué mejor que acercarnos al Hard Rock Café y meternos entre pecho y espalda dos enoooormes bandejotas de nachos, a repartir, y una hamburguesa de 300 gramos cada uno, en sus diferentes versiones (que alguno casi no termina: “¡… remátalo, que está sufriendo el pobre !”).

No Te Pares Team... unos fenómenos !

El sábado por la mañana, visita a la Feria del Corredor a recoger los dorsales; también es mala leche que, justamente a Begoña, la organización le perdiera el dorsal y tuvieran que darle uno de sustitución… pero sin nombre (tranquilos, ya se encargó ella de “tunearlo”). A mediodía, nos montamos nuestro particular “Pasta party” con la gente del  No Te Pares Team, casualmente en un restaurante situado en el km 31 (“el murito”) de la maratón que correríamos a la mañana siguiente. Yo no paraba de fijarme en los ojos de Begoña, toda ilusión, todo excitación por lo que estaba viviendo y por lo que estaba por venir. Llevaba de la mano -los pies, más bien- de los “Runners Colgados”, una buena preparación previa (cerca de 700 kilómetros), pero estaba como Colón en Palos de la Frontera el 3 de agosto de 1942: preparada, confiada, ilusionada, pero expectante ella también ante “su nuevo mundo desconocido”.

Y llegó la mañana del domingo, el “Begoña’s day”. Y empezó llegando ella tarde al meeting point sobre el horario previsto. Excitación, alegría, ilusión… una explosión de emociones podías adivinar en su cara, en sus gestos, en sus palabras. Era “su día”, era “el día”.

A punto de arrancar...

Nos situamos, no ya en el último cajón habilitado, sino al final del todo de ese último cajón (… ya puestos). Salió la primera oleada, salió la segunda… íbamos avanzando hasta la Avda. María Cristina lentamente, ansiosamente, nerviosamente (Begoña). Y exactamente 14 minutos después de que salieran los profesionales, nos tocó arrancar a nosotros.

Plan de ruta: 
“... a 6 el kilómetro y, según veamos al final, apretamos" 

Enfilamos la calle de Sants… muchos corredores delante, muchos corredores a los lados, muuuuchos corredores. Empezamos a adelantar corredores (con uno que no se callaba ni debajo del agua: qué queréis que le haga, en cuanto me pongo a correr me entra una excitación verbal que no hay quien me pare). Sants, sin “picar”, sí sube un poco, así que había que graduarse, no acelerar. Ya en estos momentos Jessica iba como un perrito faldero cuando vas con él por el monte: corría hacia delante, corría hacia atrás, no paraba de hacer fotos… ¡ y sin parar de correr mantenía, vía twitter, línea directa con los “Runners Colgados”!  informándoles -en tiempo real- de lo que acontecía a cada kilómetro; estaban en Bilbao, pero podían vivirlo como si estuvieran ahí con nosotros, con sus fotos y sus tweets.

Nos acercamos al Camp Nou y, por tanto, al punto más alto de la maratón. Y ahí en la acera, a la entrada del Museo, estaba mi amigo y compañero voluntario Llorenç que me vio, gritó mi nombre… y empezó a correr un buen rato a nuestro lado (también es mala suerte que le tocara hacerlo en el único “puerto de montaña” de la maratón).

Km. 7, llegamos a Diagonal… llanea el recorrido, ligeramente en bajada; Begoña va bien, muy concentrada, cabeza alta, torso recto… muy profesional. Bajamos Avda. Sarriá, calle París, Numancia (ya cara abajo), enfilando ya al km. 11 donde nos esperan Jose y las dos amiguísimas de Begoña, que han venido expresamente este fin de semana a Barcelona para acompañarla en su debut (¡quien tiene un amigo tiene un tesoro!). Por cierto, Begoña, aún no he visto esas fotos del km. 11.

Nos adentramos en el largo tramo de Gran Vía de les Corts Catalanes hacia el Paseo de Gracia. Begoña sigue seria, concentrada… y yo hace rato que “he desconectado el micro”, para no distraerla. Subimos por Paseo de Gracia y giramos por Rosellón, km. 15: ahí nos “descolgamos” Jessica y yo de la “maratón begoñiana”; nos reengancharemos con ella y Alfonso en el km. 37 para acompañarla en sus 5 últimos kilómetros.

El gran Miquel Pucurull

Me quedo ahí en el km.15, mientras Jessica baja hasta el 37 para ver pasar a César, que va “a por marca”. Me quedo animando a los que todavía van llegando y bajo por Paseo de Gracia para buscar al gran Miquel Pucurull (75 años y que sólo se ha perdido 2 ediciones de la Maratón de Barcelona por lesión). Y corro a su lado algo más de un kilómetro; va lento pero me dice que va bien (acabará finalmente su Maratón en 5:56 cuatro minutos antes del cierre... y recogiendo el cheque de 2.000 euros que la organización aportaba a su causa solidaria por la lucha contra la diabetes infantil).

Después de dejar a Miquel bajo andando hasta el km. 37. Veo las caras de sufrimiento de los corredores. Hace un sol y calor espantoso. Veo llegar, sufriendo mucho, a Rafa. Le acompaño corriendo a su lado todo el tramo de Ronda San Pedro desde Pl. Urquinaona hasta Plaza Catalunya. Acabaría haciendo lo mismo con Arantxa (mi pequeñuela iba fresca como una lechuga: era como un oasis entre tantos corredores derrotados). Y corrí también con Montse Cote, con Laura, con Mónica Fernández… Y viendo pasar, a oleadas, a gente del No Te Pares Team (Sergi, Cédric, Débora, Mónica…), a gente del BDR (… al rapidísimo Xavi Sánchez), a Miguel “Runner Novato”, a María José Cote (muy fresca también), a Rosa y Marcela… a muchos otros compañeros; y, andando en ese tramo, a Susanna con un muy tocado Rubén (…pero que acabaría su primera maratón en 4:13).

¡ Campana y se acabó...!

A todo esto, Jessica no sólo vio pasar a César por el 37 sino que, como vio que iba “tocado” ¡… le acompañó hasta meta y volvió corriendo al km. 37 !.

Mis "vasquitos"... ¡ qué grandes !

Y llegaron la heroína del día, Begoña, y su fiel escudero Alfonso. Y nos incorporamos con ellos a la Maratón para hacer juntos sus últimos 5 kilómetros. En la cara de Begoña sufrimiento e ilusión a partes iguales. Muy seria, muy concentrada. Voluntaria y conscientemente me puse a tirar delante del grupito -manteniendo, eso sí,  el “a 6 el kilómetro”- como incitándole a decirse a Begoña:

- Ah no, a mí el agüelo éste no se me escapa, no me deja atrás…   

Lo que vino después de cruzar meta ya os lo podéis imaginar; bueno, realmente tan solo os lo podéis imaginar los que habéis/hemos tenido la gran suerte, la inmensa fortuna, de correr -y acabar- nuestra primera Maratón.

Ah, y a todo esto, dentro de 15 días -el 30 de marzo- Alfonso repite “de escudero” con Jessica en su debut en Maratón en la 261 WM mallorquina… pero con la amenaza de ésta de llevarlo a 5:30.

¡ Suerte Jessica ! (Justicia, que diría Begoña)

Cambio y corto .

Con César, Sergi, Alfonso, Begoña y Jessica

  

Pues vaya, ya me he vuelto a chupar otros 20 kilómetros sin haber corrido antes ni un solo metro en toda la semana. ¡ … si es que lo mío es de juzgado de guardia ¡ 
(pero es que me apetecía, horrores, acompañar a Begoña en su primera vez).

(C.Q.  212  22-25-187)

Doncs ja ha caigut la 97 !

Si, amb la 2ª edició de la Transplantrun d’avui  ha caigut la cursa número  97  des d’aquella primera “Cursa dels Nassos” de desembre de 2007. Vaig ja camí de la cursa número  100  (quina serà ?). Si no se’n creua cap abans en el calendari, té tota la pinta de que serà la dels Bombers a l’abril (abans, segons calendari previst “in mente”, han de caure la tirada llarga de la Marató de BCN del proper diumenge i la BDN Running el 23 de març). Sí, la dels Bombers és una bona cursa per celebrar les meves 100 curses, no ?.

Sortia avui, il·lusòriament, amb l’objectiu de baixar de 23 :00; l’any passat, i sota un sol de justícia, vaig córrer els 5 quilòmetres de la cursa en 23:54, un molt bon ritme de cursa. I dic il·lusòriament perquè altra cop m’havia plantat a la prova d’avui sense haver corregut gaire bé ni un sol metre en tota la setmana (des de “lo passeig pel riu” de diumenge passat a Tortosa).

Marta m’ha acompanyat aquest matí, llevant-se “a lo Guardiola” (ja sabeu, “ben d’hora, ben d’hora...”) igual que ja va fer l’any passat en aquesta mateixa cursa. Sé que a la gent que no corre li es difícil d’entendre el què una de les millors coses d’una cursa son els moments previs (...i la post-cursa). I a mi m’agrada gaudir, i força, dels “previs”, i és per això que arribo sempre tan d’hora a les curses.

El matí d’avui ha estat esplèndid, lluminós, radiant. És per això que, parafrasejant l’escena hilarant de la peli ”Aterriza como puedas” , en aquella escena en què diuen allò de:

   -“...creo que he elegido un mal día para dejar de fumar”...

us diré que crec (bé, no, no crec: n’estic segur)

   -“... he escollit un mal dia per no portar la meva samarreta de tirants del Tribanda”.

Quina solejada, quina calor !.

Allà estàvem Marta i jo, a les escales de la grada, quan han anat arribant els corredors. Amb les seves samarretes de “corredors.cat” la Mercè i la Teresa; més tard, però molt d’hora pel que en ella és habitual, han arribat dues supporters de luxe, la Trini i la Susanna.

I un cop ja ficat dins del meollo del calaix “dels del xip groc”, m’he trobat -com no- amb la incombustible Rosa Garrido (15 maratons ja a les seves cames, amb els seus jovenívols 58 “tacos”, i havent començat a córrer passats els 40). M’ha dit que avui anava “de tranquis”, que jo anés tirant... Avui però, i sorprenentment, no l’acompanyava la Marcela, que era a Montornés fent la Mitja.

Sense escalfar gens ni mica (una altra cosa a corretgir) s’ha donat el pistoletazo de salida i ja de cap fins el primer embús als 100 metres, i amb les rajoles del terra “ballant” o directament ja despreses del terra (molt perillós). Però els “toboganets” continus han “estirat” ben aviat la cursa. Aquest any, el recorregut era diferent (evitant el tros trist i solitari de l’esplanada de ciment); m’ha agradat molt més el recorregut d’aquest any, tot i el increment dels “tobogans”.

Tot i la calda que feia, m’he trobat bé tota l’estona, no “abaixant la guàrdia” (el ritme) en cap moment. Els meus temps de pas per quilòmetre han estat:
4:42, 4:42, 4:37, 4:51 i 4:46... per un ritme promig final de 4:43

Han anat caient ràpids els quilòmetres i, just a la corba final abans d’entrada a meta, m’he creuat amb la incansable Wai-Shan fent fotos pujada dalt de no sé on (...un dia d’aquests es fotrà de cap i prendrà mal).

Finalment, i sota un sol de justícia, he creuat l’arc de meta en uns, per a mi magnífics...

22:53

O el que és el mateix, la meva MMP en curses de 5 quilòmetres (... que era, a més a més, 1 minut i 1 segon menys que l’any passat en aquesta mateixa cursa).

La pregunta que em continuo fent, però, és sempre la mateixa:

A la meva edat, i en les meves condicions  ¿si entrenés -ni que tan sols fos una miqueta- la cosa milloraria... o la cosa millora perquè -al no entrenar- tinc totes les forces reservades per a les curses ?. Perquè la veritat és que, en els poc més de dos mesos des de que va començar l’any, només he corregut  167 quilòmetres i, d’aquests, 72 ho han estat competint (10 a Sant Antoni, 21 Mitja Granollers, 21 Mitja Barcelona, 15 Maratest i els 5 de la Transplantrun d’avui). Entrenar, no entreno, però competir sí que competeixo.

El que sí està clar és que, si un dia van fer la peli de...

“El increíble hombre menguante”,

tot i la meva edat i el pas dels anys, jo porto una bona temporada interpretant  la peli de ...

“El increíble hombre del tiempo menguante”,

doncs darrerament, carrera que corro, carrera en la que milloro els meus temps.

Curiós, no ?

Cefa's family al complert...

(però ara fora de conyes: hauré d’entrenar ni que sigui una mica més...)

Ah, per cert: "l’Spiderman" corria així per una causa solidària. Un nen de 6 anys pateix un càncer; ja li han trasplantat el fetge, però té una artresia pulmonar, amb comunicació interventricular. El seu heroi és Spiderman, d’aquí la disfressa (tot i la calor que fotia); si voleu ajudar-lo, podeu fer la vostra aportació per aquest “Héroe busca héroes” a:

https://teaming.net/yoluchoporvivir?lang=es_ES

 (C.Q.  192,3  21-25,3-167)

2ª Edició de la TRANSPLANTRUN

Doncs ja la tenim liada per aquest cap de setmana, previ a la Marató: per segon any correré la “Transplantrun”, un “divertimento” de 5 quilòmetres pels voltants del Fòrum, després d'un altra setmana sense sortir a córrer...

L’any passat, en un esplèndid dia de sol, vaig acabar-la en  23:54 ; així doncs, ja tinc un objectiu per diumenge:  23:000

 

Lo riu és vida…

Estava clar que marxar de cap de setmana (només dos dies) emportant-me tots els estris per córrer era tota una declaració d’intencions.

I les intencions s’han concretat aquest matí de diumenge, solejat però ventós, a la riba del riu Ebre al seu pas per Tortosa. El que no m’esperava era que em llevés a un quart de vuit del matí per a fer-ho.

Bona temperatura per córrer a tres quarts de vuit... si no hagués estat pel vent, pel emprenyador ventet que fotia, a banda i banda del riu; perquè això és el que he fet avui: anar des del primer dels ponts per un dels marges del riu fins el segon pont, creuar-lo, baixar per l’altra marge fins arribar al primer pont, creuar-lo, tornar a anar altra cop fins el segon pont, però aquest cop, en lloc d’anar fins el primer cop he tirat riba amunt fins el tercer dels ponts. En arribar-hi, mitja volta passant -sense creuar-lo- pel segon pont, pel primer -també sense creuar-lo... i així fent els dos quilòmetres marcats com a “Itinerari saludable de Tortosa”, pensat per a passejants tot xino-xano en aquest marge del riu. Mitja volta altra cop fins el primer dels ponts, creuar-lo i ja fins el hotel en poc més de 36 minuts (per fer els 7 quilòmetres matiners a la riba del riu Ebre)... i amb la constatació de fets -en arribar a casa- de que el meu Garmin s’ha tornat boig i no conta bé el temps quan el descarregues, ni reflecteix l’altimetria, ni les PPM ni el mapa del recorregut. He fet una actualització de software... a veure si ho he “salvat”.
 

(C.Q.  187,3  20-25,3-162)