Avui ha estat dia de proves...

... però no de proves atlètiques. Avui tocaven proves mèdiques: radiografies de la columna i ressonància magnètica, amb l’objectiu d’esbrinar, descobrir, què coi li passa a la meva maleïda esquena.

Jo estic convençut de què és més un tema muscular (per culpa dels meus molt més que curts isquiotibials) que no un tema de columna. Fins el dia 6 no tinc visita, així que haurè d'esperar.

Però el cas és què ja n’estic ben bé fins els ...

(... com aquests dos que em vaig fotre ahir per sopar !)

I demà m'estrenaré amb els entrenaments de Nike +, pujant des del Passeig de Gracia cantonada Consell de Cent fins a Diagonal; d'allà fins al Turó Parc; baixant per Urgell fins a l'Avinguda de Roma, Aragó, Rambla Catalunya, Diputació i altra cop fins a la botiga. A veure què tal...  

Tarda de muntanya..

... poc més a dir: les imatges ho diuen tot. Cóm voleu que -ahir dissabte- estigui per Sant Julià de Vilatorta (Osona) i no aprofiti per calçar-me les meves Trabuco i pujar fins al Santuari de Puig-l'Agulla (caminant-trotant) i baixar (corrent-trotant). El paisatge per on corres és... aquesta meravella.

Evidentment, després d'haver fet un àpat com cal a l'Hostal de Sant Marc (...i de la "siesta" de rigor abans d'arrancar a córrer muntanya amunt). 
Cada cop m'agrada més el trail-running (...dins les meves possibilitats físiques, és clar).

Amanida catalana... per un !

(C.Q.  371  42-25-346)

El treball NO dignifica…

No, no us enganyeu: 

El treball NO dignifica

.

Des de ja fa uns quants anys, cada dia, gaire bé a la mateixa hora, jo en moto o cotxe i ella per l’altra vorera, ens creuem. En el mateix tram de carrer (President Companys/Francesc Layret), a la mateixa franja horària que va de les 08,10 a les 08,20 minut amunt, minut avall, metro amunt, metro avall. No hem parlat mai, no “ens hem vist mai”, perquè no crec que ella hagi detectat la meva fugaç presència en creuar-nos, ni sospita del interès que desperta en mí. Perquè el nostre creuament, fugaç, dura tan sols un instant.. però jo sempre la veig igual: perquè no recordo haver-la vist mai anar sense màniga curta, sigui quina sigui l’època del any que sigui; perquè sempre du el seu cabell negre recollit en una cua; perquè sempre la veig amb un somriure als llavis; i perquè la veig conversant breument amb els vianants amb els que es creua per la seva vorera, sense deixar de fer la seva feina, animosa, jovial...

Ella... està clar no en sé el nom. Ni sé quina edat té. Però ella és el perfecte exemple de que, facis el que facis, fes-ho amb orgull, content, animat...

Va sempre sola, no l’acompanya mai ningú, cap company.

Ella és escombriaire (“barrendera”) dels serveis municipals de neteja de Badalona; dia rere dia la veig amb la seva inseparable escombra i el seu cistell per recollir els fulls secs, els papers i tota la brossa que nosaltres anem llençant per les voreres... i sempre, sempre, amb el seu somriure omnipresent i la seva actitud engrescadora.

Sempre em dic: un dia pararé i parlaré amb ella (...que no entendrà rés), per dir-li que el treball no dignifica...

que som nosaltres -amb la nostre actitud- els que dignifiquem el nostre treball

...sigui quin sigui aquest. I que ella, es digui com es digui, dignifica -i de quina manera- el seu treball.

Aquesta dona em té el cor guanyat...

"L'estranya parella"...

Mira que li agrada una càmera
a la meva llebre, eh ? Però tot i així,
no direu que no anàvem "compassats",
modo ballet gaire bé...

Estirant la petjada
al costat de "la Mujer de lila"

La mateixa foto,
vista des d'un altre angle...

Li devia  5 quilòmetres d’ahir a Pili, la meva “llebre” i avui mateix “els hi he tornat”  (i fins i tot amb una propineta de 700 metres “per les molèsties”). Val, sí, han estat  només 5,700 km. i a sobre, fets “a trote cochinero” (a 5:10) i fent una paradeta a mig recorregut a Can Mèlich per parlar un moment amb l’Albert (i per rebre les abraçades i petonets del rencontre -momentani- d’Alicia, sortint fins i tot de la classe que estava donant d’espininng, i de Susanna, la meva ex-contrincant habitual a soft-ràquet...).

Jo mai corro els dilluns (com a molt, sempre havia fet “recuperació activa” a la bici estàtica al Club) i en canvi, avui, “el cuerpo me lo pedía”. Tant, que fins i tot he acabat la sessió pujant corrent els 75 esglaons de l’escala del parc del costat de casa com a “fin de fiesta”. I aprofitant la gespa del jardí de casa per una llaaaarga sessió d‘estiraments.

Em sembla que em prendré en serio lo de sortir a córrer, al menys, un mínim de 3 dies per setmana.

(C.Q.  360  41-25-335)

Reconèixer els senyals…

Si la vida t’envia senyals, els has de saber interpretar. I jo avui no ho he fet, tot i que me n’ha enviat un grapat.

Primer senyal: Jo no dormo gaire bé gens la nit anterior a una cursa, sigui la que sigui, i tingui la transcendència que la cursa tingui. Digueu-li neguit, il·lusió per córrer... El cas és que no dormo gens.

-Avui he dormit “del tirón”...

Segon senyal: Tot i que no dormo gens, em poso el despertador “porsiaca”; però no arriba a sonar mai, perquè -com que ja estic despert- em llevo, sense fer el mandra ni un segon,  abans de l’hora en que l’he programat a sonar.

-Avui, no només ha sonat, sinó que no m’he llevat del llit en escoltar-lo i fins i tot m’he tornat a endormiscar, tant, que gaire bé no em quedo clapat profundament altra cop...

Tercer senyal: Jo m’apunto amb moooolta antelació a les curses, així “me les vaig fent meves”, “les corro” des de molts dies abans, m’hi fico virtualment.

-A la cursa d’avui m’hi vaig inscriure dimecres, amb confirmació dijous (no tenia dorsal, perquè ja havien tancat les inscripcions).

Quart senyal: La cursa era a dues voltes.

-A mi no hi rés que més m’emprenyi que fer voltes a un mateix circuit.

Cinquè senyal: poc o molt, les curses les preparo (encara que sigui mínimament).

-Aquesta d’avui, ni això.

Pili, la meva llebre "decebuda"...

Resultat de no fer cas a tots aquest  senyals ? (i a d’altres que potser ni he vist): males sensacions, relaxació suprema, "no estar ficat a la cursa"... i “gatillazo” (mesurat, pensat).

També és cert que fins ara, tot i darrerament no preparar-me a fons les curses, me’n anava sortint, i amb uns temps força decents pel nivell de preparació... i per la meva edat. Córrer una cursa de 10 km. sense entrenar-la era “quelcom normal”, un entrenament per a mi. Però pel que és veu, el meu cos ja comença a dir-me:

-“No Txabi, no, així no anem enlloc.

Avui, a sobre, anava amb “llebre”.
(ja vaig fer un dia una entrada aquí parlant de la generositat de les “llebres”, i més, al nostre nivell)

Dir, abans que rés, que també anava amb poca convicció a la Cursa de Can Mercadé. No sé perquè, però creia que seria “una pueblerinada”. I rés més lluny de la realitat, perquè l’organitza gent que estima l’atletisme, que pensa en els corredors i que, tot i els seus escassos mitjans, acaben oferint-nos una prova de molt nivell organitzatiu, i a la que hi van corredors de nivell, tot i sent una cursa popular, però no multitudinària. Només els hi apuntaré un “però”: el haver sortit tots junts, a la mateixa hora, els de 5 kms. i els de 10 kms. Però pel demés, tot fantàstic.

Ja tot un clàssic...

El matí s’ha llevat ennuvolat, gris... però molt xafogós ja a quarts de nou. Havíem quedat amb Pili, la meva generosa “llebre” d’avui, a un quart de nou per tal de verificar que els de Champion-chip havien fet el canvi de nom i de nº de xip per a mi (el meu dorsal era “heretat”). 
Gran número de corredors de “Corredors.cat”, atletes locals, en Rafa, “els de lila” (els companys de Pili).

Així, com la Pili, s'acaba una cursa...

Estant ja al calaix de sortida, li he dit a Pili que, tant punt notés “que avui la cosa no anés bé”, li ho diria, per no espatllar-li del tot a ella la seva cursa. Però m’ha dit que ni hablar, que la faríem junts. I hem arrancat a córrer. I no anàvem malament: anàvem al ritme que ens havíem marcat (lleugerament per sota de 5 els primers cinc km..... i després ja veuríem). Ha caigut el primer, ha caigut el segon, ha caigut el tercer... i en arribar al quart se m’ha aparegut “la síndrome de la segona volta”. He completat el quart i, poc abans d’arribar al cinc, li he dit a Pili que ho deixava, que no anava bé (tot i el temps que portava, un capicua 24:42). 
I m’ha sabut greu "deixar-la tirada". Però, ves per on, el haver pogut anar junts amb un objectiu concret els primers 5 kms, i a un ritme que ella avui no estava en condicions d’anar si hagués anat sola, li ha permès acabar fent -fins i tot- una bona marca (48 i escaix).

Què m’ha passat?:  abans que rés, falta de preparació... i una inusual, en mi, falta de motivació.

Jo no vull “arrastrar-me” per una cursa. No és qüestió “de fer marca sempre”, ni molt menys. Però una cosa és patir (em passa sovint, i és -en part- el que m’agrada del córrer) i una altra és anar-me arrastrant per l’asfalt. I avui, amb la llosa “de la segona volta” se m’ha fet molt “cuesta arriba”. Que hagués pogut acabar-la? Segur!. Que li hagués “donat el matí” a Pili, amb un ritme cansino en aquesta segona volta? També. Però no ho volia  fer perquè, al darrera nostre, hi anaven tres “noies de lila”, i li he dit:

- Yo lo dejo al llegar al 5; tira de ellas, ayúdalas, tira de ellas, que quieren mejorar marca... (per cert, ho han acabat fent).

"Lilas ladys" triomfants....

Que jo recordi, és el segon cop que “ho deixo estar” en una cursa de 10 quilòmetres. L’altra cop va ser, ara farà gaire bé un any, a la Cursa de la Igualtat de La Maquinista, també com aquesta d'avui “a dues putes voltes” i aquell cop, també, corrent-la amb una generosa llebre, en aquell cas amb la “Draculina”, la Laura.

Ara fins -casualment altra cop- la Cursa de la Igualtat de La Maquinista ja no tornaré a competir. I tot i que és ben cert que entrem a la meva pitjor època per córrer per a mi (la calor em mata, em destrossa; a mi donem fred i pluja), la prepararé el millor que pugui perquè -per una banda- no vull patir i -per altra- no vull que “la síndrome de la segona volta”  acabi altra cop amb mi. 
Però això ja serà el 8 de juny... si és que abans no se’m creua pel davant alguna altra cursa “inesperada”.

I del Barça, què ?. Del Barça ja en parlarem un altra dia. Les coses dites en calent no acaben sortint mai bé !

(C.Q.  354  40-25-329)

Avui és el día...

Força Barça... !

https://www.youtube.com/watch?v=BHAFXQ3YlBY

Aquesta Lliga ens la mereixem com el que més, diguin el què diguin... 

D'aquí a menys de 3 horetes, el desenllaç...

Força Barça !

La meva maleïda esquena…

Doncs ja he passat pel traumatòleg, especialista de la columna vertebral.

Després de una breu exploració, després d’explicar-li jo el que em passava i des de quan, i a falta de radiografies i una ressonància magnètica -que m’haig de fer el dia 28 d’aquest mes- el ventall de possibilitats ha quedat ben obert:

Opció A: Isquiotibials. Com que els tinc més curts que les mànigues de la meva samarreta de tirants del Tribanda, em tiren l’esquena cap endins, forçant-la, i provocant-me també tensió a la pelvis.

Opció B: Problema amb algun disc (...no necessàriament una hèrnia).

Opció C: Algun petit trencament els ossets de la columna.

Opció D: ... qui sap ?.

El cas és que li he dit que, per córrer, no em molesta així que “no és  resultat del impacte” el que em provoca el dolor. També li he dit que corro des de fa només 6 anys (vaig començar a fer-ho als 51) així que no és tampoc per “acumulació i desgast” per l’esforç de les curses...  

Així doncs, haurem d’esperar al dia 28 per saber el què.

... continuarà !

Habemus dorsal !

Doncs sí, finalment aquesta tarda -i per la intermediació d’una de les “Cote sisters” (la María José) he aconseguit un dorsal per la Cursa de Can Mercadé del proper diumenge. El dorsal és d’en David Pérez, un dels companys de la Cote’s family i amb el que vaig estar diumenge (surt a la foto del grup). I és que, despistat, es va apuntar a la Cursa de Can Mercadé... i a la Cursa Nou Barris (aquest, juntament amb les Cote sisters). I és clar, en no tenir el don de la ubiqüitat, no pot estar en dues curses al mateix temps.

Fins aquí “la aportación Cote” a la cursa de diumenge.

Ara és quan entra en acció “la aportació TRESPÉ-Runner”, la de “la runner de lila”: la incansable, la incombustible i sempre animosa PPili  . 

Ella és la que em farà el canvi de nom i de xip a la inscripció i la que dissabte em recollirà dorsal i bossa del corredor.

Però no només això:  ella serà la meva llebre de luxe el diumenge  a la cursa (a veure què trobo de color “lila”, per anar conjuntat amb ella, encara que sigui un petit accessori).

-La idea primera és la d’acabar per sota de 50:00; ja seria una primera victòria en les meves actuals condicions físiques.

Però, como yo me crezco en la competición...

-La segona idea-objectiu és la d’apropar-nos als 48:00

-I ja, per posar-hi “la cirereta”, el aturar el crono en 47:45 (el que seria la meva nova MMP). 

Pensant-ho fredament, “la cirereta” queda lluny... però sempre surto a totes les curses amb un objectiu, i el meu per diumenge és el de fer sub 47:46. 

El aconseguir-ho, o no, dependrà de moltes coses però, sobretot, de la calor: si surt un matí solejat i lluminós, anem apanyats. Ja s’ha acabat la millor època per córrer per mi: la del fred, la pluja... i arriba la de la calor, la de “patir”.

Crec que el circuit no té gaires desnivells, i això em pot ajudar. I si el dolor -la punxada- als sòleus minva una mica -o fins i tot, desapareix- millor que millor.

Així doncs, expectants de cara a diumenge... però il·lusionat pel repte. 

Mira que si ho aconsegueixo fer....

Demà “haig de passar pel taller”; d’una vegada per totes m’he decidit anar a veure a un especialista de la columna perquè em digui el què de la meva sempre maleïda esquena. Perquè no sé si és cosa de la pròpia columna, de la musculatura lumbar, o del què, però el cas és que, des de que jo recordo, m’ha fet sempre mal, m’ha estat emprenyant dia sí, dia també i -de vegades- deixant-me literalment tombat. A veure què en surt.

No estava previst, però diumenge tinc cursa...

Go, Txabi, go... !   Run, Txabi, run...!

"A trote cochinero"…

…per deixar anar les cames. I és que els vuit dies sense córrer li han passat factura a les meves cames després de la cursa de diumenge. 

Avui, amb l’excusa de que “s’havien acabat els nachos”, m’he calçat les sabatilles i he sortit a estirar una mica les cames i anar a comprar-los. 

He corregut uns tres quilòmetres a ritme d’uns 5:05 i n’he caminat gaire bé uns altres dos; bé, no ha estat caminar realment i únicament, perquè m’he regalat unes pujades i baixades d’escales al parc del costat de casa en tornar (6 trams, 450 esglaons), més un tram de puja i baixa per les grades de grans esglaons, i un altra puja i baixa per l’altra tram de rampa i esglaons.

La realitat és que, corrent, els quàdriceps els tenia durs com una pedra i adolorits i als sòleus hi tenia unes desagradables punxades; era com si -als sòleus de cada cama- hi tingués un parell de hàmsters fotent-me queixaladetes  amb les seves petites dents. Desagradable, molt desagradable, i dolorós, sobretot baixant les escales.

Està clar que haig de prendre'm una mica més seriosament això d’entrenar més regularment. Però... sense oblidar l’edat que ja tinc... i que vaig començar a córrer als 51 anys, sense mai haver corregut abans. No és el mateix el que jo haig -i puc- entrenar (i recuperar) que el què ho fan, i poden fer, molts dels companys amb els que comparteixo curses i més curses. 

Deixadesa meva apart pel que fa a entrenar, crec que molts cops soc molt sever, crític i exigent amb mi mateix; perquè, per exemple, tinc companys que han entrenat com boixos, i casi obsessivament, preparant la seva primera marató... i l’han acabat fent en el mateix temps -exacte- que el que jo vaig fer a la meva primera marató, correguda a Berlín (setembre 2010) als 54 “tacos” -sota la pluja- i sense haver fet, jo, ni una sola “tirada llarga” i -realment- sense gaire bé haver corregut durant el mes previ a la marató (al·lucinant lo teu, Txabi!). 

I no tan sols això: veig que hi ha companys que han continuat entrenant-se, desesperadament com boixos, acumulant quilòmetres i quilòmetres, per córrer -també com jo- la seva segona marató abans de dos mesos d’haver corregut la primera... i que l'han acabat corrent només en menys de tres minuts més ràpid del que ho vaig fer jo, també altra cop sota la pluja (aquest cop a Sant Sebastià, novembre 2010); o sigui, que m'haurien tret només uns 300 metres d’avantatge en una marató. Pulutant (que diría en "Nuñito de la Calzada") tant malament no estic/estava als meus 54 tacos... i això sensei entrenar.

I el mateix em passa ara, tret de que amb gaire bé 4 anys més. 

Però això no disculpa el que no entreni, o que entreni tant poc; ho compenso, això sí, competint força sovint... per exemple fent-ho en 25 curses el 2013:

4 mitges maratons, més la Behobia, la Maratest 30 km., la Cursa de l’Amistat... i 18 curses de 10  kilòmetres; o sigui, corrent gaire bé 2 curses per mes de promig... (enllaç resum: http://goo.gl/5e65Yc ).

Com diria en Laporta (i tenint en compte la meva edat i lo poc que entreno): 

“Al loro, que no estoy tan mal !”.

Tot i lo fluixot que estic ara mateix, i lo adolorides i cansades que em sento avui les cames, he fet un intent d'última hora per córrer la “Cursa de Can Mercadé” aquest diumenge. No l'he corregut mai, és planeta, hi haurà "molta penya coneguda"... però ja han tancat les inscripcions, ja no hi ha dorsals. Estic buscant un “atajo” per aconseguir-ne'n un, perquè tot i estan així de "tocat", jo sé -perfectament- que hi ha un Txabi que entrena -poc i malament- i un Txabi que competeix més que acceptablement bé, es trobi com es trobi (...són els meus particulars Txabi-Jekyll  i Txabi-Hyde convivint en perfecte harmonia dins meu). Veurem si finalment ho aconsegueixo... sinó, la correré sense dorsal (sense fer us de cap dels avituallaments, ni durant ni després de la cursa). La idea es que TRESPÉ-Runner (la gran Pili Prescoli Pacheco) em faci de llebre per aconseguir baixar marca i fer MMP; perquè això pugui ser així hauré d’aturar el crono en 47:49 com a molt, doncs la meva actual MMP, aconseguida corrent aquell dia amb Susanna com a generosa llebre, a la Cursa del Clot el mes de novembre passat, és de 47:50. 

També tindria conya que, després de gaire bé 6 anys i 5 mesos de la meva primera cursa (...i, per tant, amb 6 anys i 5 mesos més a sobre) aconseguís fer MMP.

¡¡¡ Vaaaamos... !!!

(C.Q.  349  39-25-324)

Cursa DIR 2014

Això del córrer no té gaire secret: entrenes, millores; no entrenes i "fas el mandra", vas enrere, com el crancs.

Després d’estar 8 dies seguits sense córrer ni un sol centímetre (...de quilòmetres, ja ni en parlem), m’he plantat aquest matí, ben d’hora ben d’hora, a la Diagonal. Fins a les quatre de la matinada ha estat plovent i entre això, i que al sol li costava sortir de entre els núvols, l’ambient era agradable. Havia quedat a dos quarts de vuit amb Arantxa, per "fer la prèvia" i anar trobant gent. I han anat caient: en Rafa Pérez, en Llorenç, la Mercè, la Dévora...

Arantxa i Dévora

Rafa...

Lorenç i Mercè

Un cop dins del calaix, i un altra cop sense escalfar ni un sol metre, he arrancat a córrer com sempre, “com una cabra boja” i aquest cop pitjor encara, afavorit pel “cara avall” que feia la cursa (4:41, 4:47, 4:48, 4:55, 4:57, 4:55... durant els sis primers quilòmetres, molt per sobre del meu ritme “de creuer” habitual). 

Per cert, és acollonant: entre el 6 i el 7, “els retalladors professionals” han trobat la seva ocasió per retallar, al pas per Glòries, en el tres únics revolts possibles en una carrera gaire bé tota en línea recta (increïble !).

A mi està clar que la Diagonal, un cop passada la Torre Agbar, “se m’entravessa”, se’m fa llaaaaarga. I entre això, i la pèssima preparació prèvia que avui portava avui, he decidit parar al km. 8,100 i, altra cop, al km. 8,500 (entre una i altra aturada m’he deixat escapolir 1:03, així que no he pogut aprofitar-me de no haver-me aturat al avituallament del 5). El meu temps de pas pels quatre darrers quilòmetres ha estat de 5:15, 5:22 (aquest pas pel 8 és enganyós, perquè he aturat incomprensiblement el meu crono) 5:32 i 5:27.

Oficialment, el meu trist temps d’avui ha estat de  51:27 , a ritme  5:09   (pels 49:39 l’any passat), ocupant la posició 2.512 de entre els 5.426 que han acabat la cursa.  

A punt d'encarar l'últim km.

Però, Txabi... has d’entrenar, collons !

En acabar la cursa, més retrobades: en Pere i l’Adrià, en Miquel Pucurull, en Gregorio... 

i una inesperada desvirtualització. 

És el que té de bo això del córrer, quan s’ajunta amb les xarxes socials. Ja vaig tenir una gratíssima experiència l’any passat per la Behobia, desvirtualitzant a un munt de gent que només “coneixia”, i de pura casualitat, per twitter (Jessica, Fer, Mònica, Miguel, Alfonso, els NTP...); més tard em va tornar a passar amb Begoña i el seu debut a la Marató de BCN.

L'Abigail i en Miquel

Avui, la gratíssima i simpàtica desvirtualització ha estat la de l’Abigail , una menuda -però molt gran- corredora dels del “Aire” de Granollers, a la que també només “coneixia” per twitter, i no recordo mitjançant l’ intermediació de qui. Ha estat un altra moment especial, en el que també se’ns han unit en Miquel Pucurull i l’Ana Isa, amiga d’Abigail. Sempre he dit que el millor de les curses és “la post-cursa” i tota la bona gent amb la que et vas trobant i amb la que acabes “fent pinya”, sense tenir en compte edat, condició, sexe, nivell de cursa, ubicació geogràfica...

"Els Cefas", en Pere i l'Adriá

Cote Sisters

Dos "monstruitos": Arantxa Suau i Chema Martínez

Cote's Family

Ja de camí cap el metro m’he creuat, a la terrassa d’un bar proper, amb les “Cote sisters” (bé, aquest cop ha estat amb la “Cote’s family”) i amb ells he estat petant la xerrada una bona estona i després, tots junts, hem agafat el metro -línea groga- per anar-nos cap a casa; però no m’han deixat pagar el bitllet a “esCOTE” (perquè Montse ha picat per mi la seva targeta de transport; així li posàvem una mica d’emoció al tema per si, quan jo em separava d’ells -jo cap a la línea verda, ells cap a la vermella- el revisor em demanava un bitllet que jo no tenia).

Després de tot, una molt bona matinal... i de la que tampoc em puc queixar del tot, “visto lo visto” (la cursa d’avui es posa en el lloc 36 de les 62 curses de 10 que he corregut fins ara, així que “....he tenido peores tardes”).

Però, Txabi, has d’entrenar, collons ! (per no patir com avui, tot i lo “decent” final del temps).

(C.Q.  345  38-25-320)

Camins de ronda…

El món és molt gran. Hi ha llocs preciosos per veure i conèixer. Però, com en el metro: 

-“antes de entrar, dejen salir” que, traduït i regirat, ve a ser quelcom com dir:

-“abans de sortir a veure món, descobreix i gaudeix del món que tens a tocar i no coneixes...”.

Perquè tenint tant a ma petits paradisos com la nostra Costa Brava, no hi ha cap presa en descobrir-ne d’altres corrent.

I això és el que vaig fer ahir: recórrer la Costa Brava -un bon tros- pels camins de ronda, del tram que va des de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós i tornar. Avui escriuré poc, molt poc, perquè les imatges parlen per elles soles. Però sí dir que va ser una bona caminada, tot sol, calçat altra cop amb les meves “Trabuco” i, “empastifat” de bronzejador i protector solar, perquè el matí es va llevar amb força sol.

Em vaig despertar, però, una hora més tard del que havia planejat inicialment; i així estava “en ruta” poc abans de les nou del matí, en lloc de poc abans de les vuit com hauria desitjat. Dir que no pas tot el trajecte va ser per camins de ronda, perquè queden interromputs per marines, platges i passeigs marítims. Vaig fer més recorregut per camins de ronda a la tornada que a l’anada.

Una mica més de 30 quilòmetres, caminant només acompanyat dels meus pensaments (portava el iPod al coll, però no el vaig engegar en cap moment).

Cinc hores i mitja gaudint del paisatge... amb la “penyora” final habitual sempre que surto des de casa a Sant Feliu de Guíxols: el trajecte acaba, sempre, cara amunt, i ben amunt, fins a dalt del Cap Ducal. És la meva particular “ cirereta del pastís”.

(C.Q.  335  37-25-310)