lunes, febrero 9
viernes, febrero 6
Y VOLVER, VOLVER, VOOOOOLVEEEEEER…..
… qué jodidamente duro
va a ser !.
Però no, no em queixo. Perquè si dimecres vaig
córrer 3 quilòmetres a la cinta en 21:20, avui “n’han caigut” 5 en 36:58 (amb
una prèvia d’uns altres 5 quilòmetres en bici, amb bona resistència de pedals
els 250 metres finals de cada quilòmetre).
De dimecres, després de quatre mesos i mig “en
barbecho” sense córrer ni un sol metro i amb una artroscòpia de pel mig, vaig “heretar” unes delicioses agulletes en
llevar-me dijous, i que es mantenien fins avui mateix quan m’he pujat a la
bici; però he decidit que combatria les agulletes fent exercici. Així que,
primer en bici, m’he cascat 5 quilòmetres (en 13:50), buscant més la resistència
que la velocitat.
I de la bici a la cinta, però sense saber
realment què volia, o podria, acabar fent. Així que, escalfant a ritme 6,5 km/h els
primers 250 metres caminant, he posat la cinta a velocitat de creuer 8,0
(buscant també, per tant, resistència i retrobar sensacions) fins passar el
primer quilòmetre i mig; he passat després a 8,5 -com veureu, lent, mooooolt
lent- fins arribar (trobant-me bé, amb dolor “zero” al genoll) fins arribar al
quilòmetre 4,750 en que he fet un canvi a 10,0 fins arribar al quilòmetre 5.
Se’m fa “pesadot” la cinta però, fins que no
agafi “fons d’armari” a les cames, no sortiré a córrer per fora. Això vol dir
que -malauradament- no podré fer diumenge la cursa “Corre amb l’Apel·les”,
perquè no estic gens en condicions: m’arriba, com a mínim, una setmana abans
del que voldria. Però hi aniré, perquè aquesta gent es mereix tot el nostre
recolzament. Avui, mentre era a la cinta, anava pensant que aquests 5
quilòmetres els corria per ells.
El meu estat de forma, actual, es més que
lamentable... però això s’arregla corrent.
I és el que penso fer!.
(C.Q. 23 3-15-8)
miércoles, febrero 4
I quatre mesos i mig després…
127 dies
després de La Cursa de la Mercé (què és on van “saltar totes les alarmes”) avui
ja m’he pogut pujar a la cinta per córrer (gaire bé em costa fins i tot dir-ho:
“córrer”).
I ho he fet amb més cap que cor: tot i que m’he
trobat bé des dels primers metres, no he forçat gens la màquina.
Primer dos-cents
metres escalfant trotant mooolt suau a ritme 6 km/hora (per veure si “petava”
alguna cosa), per passar a ritme 8,5 fins a completar aquest primer km. en 7,42
minuts (...trote “cochinero-cochinero”); m’he mantingut a 8,5 fins els segons
750 metres, en que he pujat a ritme 10. En completar el segon km. he tornat a
ritme 8,5 i altra cop fins els següents 750 metres, en que he tornat a posar
ritme 10 fins completar aquest tercer km. (per acabar fent-t’ho tot en 21:20).
He vençut la temptació de continuar fins els 5 km. i he acabat fent un darrer km. a 6,5
caminant, en 9:40, i allargant mooooolt les passes (per estirar els meus
endormiscats i encongits, i ja de per sí molt curts, isquiotibials).
Molèsties? gens ni una.
Només han estat 3 km.... però després de més de quatre mesos "en barbecho".
Ja no recordava lo avorrit que és córrer a la
cinta... i a aquestes velocitats de vertigen com les d'avui, “ya ni te digo”: la vida et passa moooolt a poc a poc. Però la sensació
de tornar a empapar la samarreta de suor és indescriptible.
Veurem demà “les agulletes” i si hi ha alguna “secuela”... Ara, a posar-m'hi gel de modo preventiu.
Comptador a zero; gener no compte (ni tampoc els
8 km. que he fet caminant a la cinta entre diumenge i avui).
(C.Q. 13 2-10-3)