Només començar…

… ja sabia jo que me’n penediria !.

Avui, dilluns post-cursa, tocava "sessió de recuperació activa", que diu en Pau (de qui, per cert, avui és el seu 27é aniversari). I amb aquesta idea me n’he anat cap al club, fent 10 quilòmetres en bici a bon ritme i bona resistència de pedals.

És ben curiós: mirada sempre sota el “baremo Txabi”, la cursa d’Esparreguera del dia 5 va ser duriya per a mi; i la d’ahir a Badalona, una setmana després, va ser “duriya de collons”, amb els seus desnivells cara amunt dels primers 5 quilòmetres. Però ves per on (i fins on m’arriba la meva memòria runner) mai, mai, m’he trobat tant bé, tant “sense dolor ni molèsties” a les cames, ni cansament, com em trobo avui després d’una cursa. Ni en els quàdriceps, ni els sòleus, ni els bessons... Literalment, és com si ahir no hagués corregut cap cursa. No ho sé, no ho entenc. La única explicació plausible és que porto una temporadeta d’entrenament continuat, sense alts i baixos, retornant al dia a dia del club i fent coses que feia temps que ja no feia, apart de córrer. Deu ser això (perquè no crec que la sessió de massatge de cames d’ahir, tant bon punt acabada la cursa, tingui gaire a veure amb aquest “petit miracle”). I, a sobre, fent  el raonable bon crono que vaig fer ahir, donades les condicions.

 

¿ I perquè deia que “només començar, ja sabia jo que me’n penediria”?. Doncs perquè avui, després de la pedalada dels 10 quilòmetres me n’he anat a fer l’habitual sessió d’estiraments; i gaire bé sense adonar-me’n, m’he trobat fent la classe d’abdominals amb l’Albert -classe que no faig mai- i que he fet avui gaire bé en un 95% (hi ha exercicis que, per culpa de la meva maleïda esquena, ni somiar de fer-los). I és que per la meva esquena, fer abdominals és el pitjor. Mentre els feia, ja me’n estava penedint; així doncs, demà a patir una bona estona de mal d’esquena... i durant un bon grapat de dies.  ¡Ara que feia dies que no m’emprenyava gaire!.

Tonto, Txabi, si és que sembles tonto, recony !.

(C.Q.   381  38-77-304)