jueves, febrero 27

Asfisiao…


reventao, cansao, desfondao... acabao !
Amb aquesta sensació he acabat els 6 quilòmetres interruptus (he hagut d'anar fent "paradetes") que he fet aquest vespre. No havia tornat a córrer des de diumenge i se m’ha fet moooolt muntanya amunt. D’entrada, m’he tornat a equivocar, doncs he sortit amb la jaqueta de la Mitja de Granollers (als 300 metres ja la volia fotre a mar!). Per continuar, està clar que no aprendré mai a tallar-me les ungles dels peus (m’ha fet la guitza el dit gros del peu esquerra); i per acabar d’adobar-ho, el refredat que porto. Tot plegat m’ha plantejat un quadre patètic. I m’ofegava; i em sentia les cames mooolt pesades fent el recorregut: casa, Creu de Pedralbes, Avda. Pedralbes, Diagonal, Parc Cervantes (pel recorregut extern llarg) i casa. Patètic !.
Haig de tornar a enganxar-me a la rutina del “dia sí-dia no”... o em des fondo amb una facilitat increïble. Però el curiós és que, diumenge, encarava els 15 quilòmetres sense haver corregut en tota la setmana i prou bé que em va anar i que em vaig trobar (el Txabi-Jekyll dels entrenos i el Txabi-Hyde de les curses ha tornat a aparèixer...).
Per cert, el meu Garmin Forerunner 405 CX comença a fer el burro...
(C.Q.  180,3  19-25,3-155)

domingo, febrero 23

Etimologia de la paraula “Test”…


“Prova mitjançant la qual hom mesura la conducta i la capacitat d’un individu i en pot preveure, relativament, el comportament futur...”
... after  (campiona !)
Doncs bé, avui anava a córrer la Mara-test. Però no amb l’objectiu de “testar-me” de cara a la marató d’aquí tres setmanes, doncs ja està del tot clar que no la correré; tan sols faré d’acompanyant de Begoña, la periodista basca que debuta en la distància (faré amb ella els primers 14 quilòmetres i els 4 últims). No, per a mi no era uns test pre-maratonià, sinó ganes de tornar a fer una cursa de 30, d’aquelles que jo en dic “sense premi”.
Before....

El matí ha començat recollint per casa seva a   Arantxa , una companya runner, i el matí ha acabat retornant-la a casa seva, sí, però ja convertida en flamant 2ª classificada femenina de la Maratest 30km del 2014 amb un temps de 2:16:04.
Los viejos runneros nunca mueren....



Abans però, en arribar a Badalona, pels voltants del Magic he anat trobant gent i més gent coneguda, entre ells en Per (mega-Per, diria jo, al qui li vaig recollir ahir el seu dorsal) i que avui ha acabat fent 2:13, tot un carrerón. També voltaven per allà l’Olga i la Mercè, la bona gent del No Te Pares Team (Mónica, Cédric, Elena, Sergi...), en Rafa, la Teresa, la Pili, en Joan Sanchís, i -com no- la Rosa i la Marcela i els molts i molts voluntaris (Polo, Sita, Rosa, Gregorio, Olga, Wai-Shan, Rosa, Gustavo...), sense oblidar-nos de la Mar i l’Alberto Montenegro, genial speaker de la cursa.
Mónica (No Te Pares Team)
A aquestes alçades, crec que Arantxa al·lucinava amb la quantitat i quantitat de gent amb la que ens anàvem topant i saludant i/o fent-nos fotos.     L'Arantxa i jo hem escalfat una estoneta plegats, tot i que no gaire (no era molt el fred que feia- 6 graus- però no era agradable estar-se allà aturats) i poc després ja ens hem situat “en posició Rafa” a la línea de sortida (al davant de tot); des d’allà hem vist arribar (...molt justos de temps) a la Susanna i en Rubén.
Ha estat allà mateix, a la línea de sortida, palplantat com estava, quan he decidit el meu destí a la cursa en el dia d’avui: si les sensacions no eren bones, ho deixaria estar a la primera volta. Però la sortida era amb la intenció de fer-ne 30.


Tret de sortida... i en Txabi, com gaire bé sempre, que surt com una cabra boja; i mira que m’havia dit, i repetit:
- Aquesta és cursa per a buscar i anar a ritme... suavessito (any passat, ritme promig 5:44).
Però sí, sí suavessito... i uns collons !. En lloc de sortir a 5:50 (com jo mateix m’havia dit i planejat) i anar agafant ritme a mida que m’anés escalfant, la sortida d’aquesta “cabra de la Legión” en la que em converteixo en quan donen el tret de sortida, ha donat aquests registres:
4:40, 5:04, 5:07, 5:24, 5:27, 5:25
Sis primers quilòmetres (abans d’encarar la llarga recta d'anada i tornada cap a Montgat) i ni un, però és que ni un puto quilòmetre a 5:50. Però anava bé, em trobava bé.
Coneixia el recorregut de l'any passat; sabia el que em venia pel davant, així que he intentat continuar fent una cursa “a ritme”. Abans del quilòmetre 5, m’ha passat Laura, que anava bé (ha acabat en 2:28). Al inici de la recta de Mongat ja m'he creuat amb Speedy-Arantxa (anava volant !) i pel darrera m’ha atrapat -i hem anat uns quants metres junts- Pili, en el moment en que, ell ja de tornada, ens hem creuat amb en Rafa; i, poc després, amb Laura. I quan jo ja tornava de Montgat, m’he creuat –encara ells cara amunt- amb la gent del No Te Pares Team, la Susanna i en Rubén, l’Olga, la Mercè, la Teresa, en Miquel Pucurull... i és que és el què tenen les curses amb recorregut d’anada i tornada: que et vas creuant, i et pots saludar, amb gent coneguda.

Quan he donat el gir al final de Montgat (quilòmetre 8) és quan he decidit que només faria una de les voltes, que avui faria només els primers 15 quilòmetres. 
És que no anava bé?. Tot el contrari, aguantava bé el ritme ( 5:31, 5:28 ), sempre força per sota dels “pactats tàcitament amb mi mateix5:50. Però del que estava segur era de que, sense haver corregut ni un sol metre en tota la setmana, a la segona volta se’m farien molt llargs, durs i pesats els darrers 4 quilòmetres. I és que, avui per avui, jo encara corro per gaudir del córrer... Esforçar-me al màxim, però patir no. Per sort, encara corro més amb el cap que amb les cames.
El guanyador de la prova, en Sergi Henriquez....
I he anat tirant, només posant-me com a objectiu, com a únic estímul, el que la Susanna i en Rubén no m’enxampessin abans de que jo arribés als 15. I és que, a la recta de Montgat quan ens hem creuat, jo no els hi portava tanta avantatge, i aquest estímul que m'he autoimposat sabia que m’ajudaria a anar tirant "sense deixar-me anar".
I així ha estat en aquests darrers 7 quilòmetres, fets a  5:26, 5:30, 5:36, 5:29, 5:26, 5:22 i 5:17. De menys a més, com ha de ser !.
Com veieu, quan jo em proposo anar a 5:50... ni jo mateix em foto cas !.
I no, no m’han enxampat (anaven a un ritme més baix que el meu, suposo que per la recuperació de Susanna i el poc temps que fa que corre després d’un mes sense fer-ho). Han acabat els seus 30 finalment en 2:41.
Decebut ?. Gens ni mica. Crec que he fet el que tenia que fer, amb la poca preparació que portava. Ja tenim una edat per anar fent bestieses, totalment innecessàries. Córrer per gaudir, no per patir. I amb tot això, el meu bon temps final d'avui ha estat de

 1:20:50

corrent a un ritme promig de 5:20 que està molt, però que molt bé per a mi per una cursa de 15 quilòmetres, tenint en compte “l’excel·lent preparació” que portava (si no m’ho dic jo, no m’ho diu ningú...).
 
El fet de plegar als 15, m’ha donat temps per anar al guarda-roba a recollir la bossa i així poder veure arribar (i fotografiar) als companys. Primer de tot, el guanyador de la prova, en Sergio Henríquez, feta immediatament després de creuar ell la línea de meta.  Tot seguit ha entrat en Javi Sánchez, en un temps brutal de 2:11; després en Per, a 2:13.... I mentre l’estava felicitant no he pogut fotografiar l’entrada a meta de la meva l’heroïna del dia, l’Arantxa, perquè ha entrat a meta en un temps brutal de 2:16:04. I no només això: ha entrat a meta bé, “sobrada”; encara la recordo entrant a la Mitja de Sant Cugat, amb la cara desencaixada: avui, rés de rés, tot i que venia “tocada” per una sobre-càrrega i que, a partir del quilòmetre 11, “ha anat de cul” (vull dir que “se li ha despertat” el piramidal).
Resum del dia: bona companyia, una organització "de 10", temps esplèndid per córrer, els companys (Per, Javi, Arantxa, Laura...) han fet molt bones marques... i jo he corregut amb cap.
Què més li pot demanar aquesta “cabra de la Legión” a un diumenge de finals de febrer?.
(C.Q.  174,3  18-25,3-149)  
Part del equip de voluntaris d'avui a la cursa...

Voluntaris  ahir, a la prèvia...
Voluntàries...


jueves, febrero 20

L’orgull d’uns colors, d’una samarreta…



Des de la Marató de Barcelona del març del 2011, no en porto un altra ; han estat ja cinquanta dues (52) curses des d’aleshores, en aquests 3 anys, entre Maratons, Mitges Maratons, Maratest, Behòbia, i curses de 10 quilòmetres . Que jo recordi, només me l’he deixat de posar a La Cursa dels Bombers 2011-2012 i 2013, perquè en aquesta cursa el dorsal està emprés a la pròpia samarreta (tot i que jo a la d’aquest any demanaré -es pot fer- un dorsal “tradicional”, per poder-la córrer també aquesta amb ella); tampoc no me l’he posada a cap de les dues Curses de l’Amistat (en ser aquesta una cursa “diferent”, no competitiva). O sigui,  447 curses corrent amb la samarreta Tribanda a sobre . I no només això: és que me l’enduc de viatge, per entrenar, per aquests mons de Déu (Venècia, Praga, Sevilla, Madrid, València, Alacant...). En canvi, per entrenar “a casa” no la porto mai.
El dia de l'estrena, març 2011: (José, Xavi, Albert, Txabi, en Riera, Alberto i Per...)

I direu... ¿quina importància té tot això?. Doncs perquè ja “me l’he fet meva”; pels companys amb els que coincideixo a les curses, eella ÉS el Txabi . En el circuit runner -per molts que correm, sempre hi som els mateixos- ja tothom (i crec que no exagero gens ni mica) coneix/reconeix la samarreta Tribanda, i al mateix temps, tothom m’identifica amb ella; crec que ja ningú s’imagina veure’m sortir a córrer -faci fred o calor- sense la meva samarreta de tirants del  Tribanda . M’hi sento bé corrent amb ella, m’identifico amb el seu esperit, amb el esperit dels meus companys d’equip tot i que (el nom de Tribanda no és casual) la majoria d’ells s’ha decantat ja fa temps per les proves de Triatló i ja poques curses fem tots junt ara, el que m’ha convertit darrerament en el “Tribandero solitario”, un vell runnero que es nega a deixar de córrer... Crec que de tot l' equip soc el que més vegades -de llarg- l’ha lluït, i amb molt d'orgull, per l’asfalt de les curses. I així estan les pobres! (en tinc dues); perquè sí, Ruth, les rento...
La samarreta, a més a més, té d’altres avantatges i la més “visible” és que "em fa molt visible" a les fotos, d'entre la marabunta multicolor de corredors; i és que sempre hi ha algun company o conegut  que, per la samarreta, fàcilment “em troba” en alguna de les cents i cents de fotos què es fan, i me la fa arribar (gaire bé sempre ho fa la Trini, que és una especie de "rastreator")
 

Acabant la segona part de la Marató de BCN del 2012 (...vaig fer-ne mitja només)





"La Tribanda"  es veu de lluny. Bona feina la d’en Marco, membre del equip  (i genial director i creatiu de: www.magentacreativa.com): el disseny del logotip i de la samarreta va ser seu; i també el del tri-traje i el de la jaqueta.
Diuen els castizos que "La capa española no se pone, se lleva". Doncs quelcom semblant passa amb la nostra samarreta, perquè...
 
... no et poses la samarreta TTribanda ; la samarreta TTribanda  la portes.
Però, per sobre de tot, per sobre tot, és l’orgull de portar-la, i de poder dir ben alt:
                       “Soc un Tribanda”                       
 
Potser aquesta reflexió d’avui, que em voltava pel cap feia dies, ve donada perquè -amb bon criteri triatlero- l’equip s’està pensant un canvi d’imatge, un canvi de colors en la indumentària del equip, fent-los més "llampants", en la gama de verds i taronges possiblement  (a la nova samarreta, el nou tri-traje, i la nova jaqueta). Jo no soc gens reticent als canvis... però se’m farà estrany deixar de córrer amb “la Tribanda de sempre”. Però, com que em conec, sé que de seguida em faré amb la nova... i és que jo soc molt fàcilment enamoradís !.
 

martes, febrero 18

Això és un no parar nois…


2 de febrer: Mitja Marató de Granollers (millorant en més de 3 minuts el meu temps del any passat).
16 de febrer: Mitja Marató de Barcelona (millorant en 3 minuts el temps de la Mitja de Granollers de dues setmanes abans, i gaire bé “clavant” el mateix temps que dos anys enrere)

I sense treva ni descans (no fos que les cames “se m’atrofiessin” per inactivitat) el proper diumenge 
23 de febrer correré, ja per segon cop...
LA MARATEST DE 30 km.
...doncs l’any passat va ser el meu debut en la distància, tot preparant la Marató de Barcelona d’un mes després (que, per cert, no em va anar “gaire fina” que diguem... 4:39:54). Del meu temps de la Maratest, en canvi, sí que em vaig sentir ben orgullós: 2:53:11 (gens, però que gens malament, portant un ritme promig final de 5:44). La Maratest va ser la cursa de la trobada, per primer cop, amb part del gruix de gent del BDR (Trini, Laura, Xavier V., en Javi S., David, Andreu, Susanna...). Malauradament, per a tots, les coses han canviat un xic d’un any ençà (cóm són de canviants les relacions humanes en poc temps, oi?)

L'únic cop en ma vida que he
corregut amb una samarreta
a sota de la de Tribanda...
(em sobrava als 700 metres)
Per tant, l’objectiu d’aquest diumenge (sense tornar-me boix per aconseguir-ho, això està clar), es rebaixar a 2:50:00 el temps del 2013, que per a mi seria tot un “tiempazo”, anant acumulant anys com ja vaig acumulant a les meves cames i articulacions. Haig de procurar, a sobre, no parar-me a caminar aquest cop, com sí vaig haver de fer l’any passat al quilòmetre 28 (..."em va salvar la cursa" el fet de que, en aquell moment de “bajón”, m’enxampés la llebre de les 4 hores de la Marató -ritme 5:40- i em fessin reaccionar tots els corredors que l’envoltaven, al crit de “...va, vinga, no paris, segueix-nos, no et desenganxis de nosaltres, que ja no et falta gens”).
Així què, si tot va bé, hauré acabat aquest mes de mes de febrer corrent, i competint bé, en dues Mitges Maratons i una “semi-més-que-mitja-Marató de 30km” que -altra cop- no està gens, però que gens malament.
L’equació resultant, per tant, serà aquesta:
(21,097km + 21,097km + 30km) / 4 setmanes  = gran satisfacció esportiva i personal (...caiguin o no caiguin aquests 2:50:00 diumenge)
Demà ja sortiré a córrer una estoneta: perquè d'aqui a 10 minuts comença el Manchester City-Barça... el primer és el primer. Avui, les cames encara se’m queixen una miqueta de la apallissada de diumenge.

Seqüencies d'una arribada...








domingo, febrero 16

¡ Que me quiten lo bailao !

Al recollir el dorsal, la presència
sempre impagable dels voluntaris
(Marcela, Mercè i Gregorio)

Diumenge de febrer, diumenge de Mitja Marató de Barcelona. El temps amenaçava fred, molt de fred -i possiblement, pluja- però “ná de ná”. I ha estat un matí de cursa diferent amb tots els sentits.
Comencem pel plantejament de cursa: en aquesta, “hi anava amb llebre”. Era una Mitja Marató i l’Israel Turull deuria llegir en algun lloc que la meva intenció era fer MMP (baixar d’1:50). Com que la seva germana -la menuda Aura- triatleta, però debutant a la distància, també tenia com objectiu “baixar d’1:50” se’m va oferir a fer-me de llebre (fins avui no havíem coincidit ell i jo en cap cursa... que ja és dir després de 96). Fins i tot s'han fet unes samarretes amb aquest logo al darrera: "Turull brothers"

Detall d'en Gregorio, dins
del sobre on hi havia el dorsal
Després, l’esmorzar: trencament de rutina habitual. En pla Guardiola, m’he llevat ben d’hora ben d’hora (a les 06:00; la sortida de la cursa era a les 08,45). He deixat de banda el meu mega-bol de cafè (doble) amb llet i cereals, canviant-lo aquest cop per unes torrades amb melmelada de maduixa, un plàtan... i tres grans gots de suc de taronja, rematant-ho tot amb un grapat de nous  i un cafè -doble- amb una mica de llet. Per ser un quart de set del matí no està gens malament (...i m’he endut un altra plàtan i una barreta, per prendre'm mig hora/tres quarts abans de la sortida).
Diferent, també, perquè aquest cop no hi ha hagut “reagrupament” previ a la sortida. Havia fet una crida per trobar-nos, enfront del Bikila, amb Rubén i Susanna; amb Chiruca i la seva tribu galega; amb “la Draculina”; amb en Per i la Belén; amb la menuda (però molt gran) Arantxa... i ná de ná. Només he coincidit a l’Estació amb les incombustibles Rosa (molt refredada i en baixes condicions) i Marcela. També amb Mónica (però que, per treball, avui no la corria); i amb Teresa, en Carles (Corredors.cat).
Els que sí han vingut al Bikila han estat “la meva llebre i el conillet”, els Turull brothers, juntament amb una companya d’equip de Triatló, la Chiara.
No em escalfat gens ni mica. Zero. Ens hem posat al calaix verd i hem esperat sis minuts després de la sortida “dels bons” per poder iniciar nosaltres la Mitja.

Això no havia fet més que començar...!  (where's Wally-Txabi?... fàcil, no?)
Km. 5, primer avituallament...
tot era una festa !
Poc després "de perdre la meva llebre", però
sense perde el somriure..
Ritme fort d’arrencada, per a mi al menys (5:11, 5:02, 5:10, 5:20, 4:53) fins arribar al quilòmetre cinc i primer avituallament, en que no m’he aturat i gaire bé no he begut (i havent ja deixat enrere el punyeter Paral·lel i gaire bé un terç del primer tram de Gran Via que havíem de fer); portava encara ben controlats els Turull brothers. Els ritmes continuaven ser “fortets” al menys el meu gust (5:13, 5:02, 4:51, 5:10, 5:29).

Se m’han fet mooolt pesats el km 8 al 9 i del 9 al 10, al seu pas per Almogàvers i Pere IV; tant que “m’he deixat anar” poc abans dels 10 dels “Turull brothers”; els he vist anar allunyant-se’m poc a poc a partir del 9 i llavors he decidit -sàviament- fer “la meva cursa”: recuperar el meu xaca-xaca-xaca habitual, el meu ritme. I aquí ho lligo amb el títol de l’entrada de: “¡Que me quiten lo bailao!”. I amb això vull dir que, els segons que havia esgarrapat en aquests gaire bé 10 primers quilòmetres (pel fort ritme del Israel) ja no me’ls treia ningú... si jo no continuava a aquell ritme i “petava”; per tant, decisió encertada, tot i que m’allunyava de la possibilitat de MMP. Però ja vaig dir que començaria a córrer per sensacions més que per temps.
M’he aturat al avituallament del 10 (abans de la mini-pujada pel carrer Bilbao fins a Gran Via). I després, altra cop corrent per un parell de quilòmetres per Gran Via fins a Rambla Prim (crit i foto de l’Andreu), per encarar la ensopidíssima i avorrida Diagonal amunt i avall (3 quilòmetres mal comptats).

Pas pel tram del 12 al 13, Rambla Prim.
El meu únic discurs interior era:
- Vas bé, Txabi, vas bé; intenta no abaixar la guàrdia, mantenir aquest ritme... vas bé, vas bé.
(ritmes de 5:54 -per l’aturada al avituallament del 10-  5:38, 5:26, 5:35, 5:37, 5:30 i 5:26... collonut: cap quilòmetre, per ara, per sobre de 6:00).
Sabia ja en aquells moments que arribava “el tros d’anar per la platja”, amb els seus enganyosos 4 quilòmetres de “falso llano”.
  
Però estava a punt de donar-se’m un "cop d’efecte", un "chute motivacional" que no m’esperava. I és que poc abans del quilòmetre 18 m’he pres el segon dels gels, el groc, el “Coup de fuet” (que continuo pensant que té més de psicològic que d’efectiu); però no, no ha estat la ingesta del gel el “chute motivacional”. El que ha passat és que, després de gaire bé 8 llargs i solitaris quilòmetres, en que els havia perdut totalment de vista, m’he trobat amb els Turull brothers a menys de cinc metres davant meu, just abans de creuar del Passeig de Garcia Faria al Passeig del Port Olímpic. En acostarm’hi, sense dir-los rés abans, li he donat una plantofada al culet a l’Aurea per tal d’animar-la (suposava -com així he sabut després que ha estat- que estaven allà perquè “anava de bajón”, que li havia donat una "pájara" al tram de la Diagonal); m’he posat al seu costat i, xaca-xaca-xaca... me n’he anat allunyant, deixant-los enrere poc a poc.
La pujada per Marina, duriya. En arribar al quilòmetre 20, havia assolit el meu objectiu: baixar de 1:50 (1:49:27). Malauradament, em quedava encara un darrer quilòmetre, que –sincerament- per anar ja “tocadet” i amb la certesa de que ja no faria MMP, m’he pres amb la calma. Ara, l’objectiu era arribar.

Al carrer Marina, passat ja el km. 20, a punt d'encarar
la última corva abans de meta...
... últims 600 metres, i "flotant", i encara amb el somriure als llavis !
I ho he fet en...  11:55:45  
...a ritme promig final de 5:24. Els meus temps de pas d’avui han estat:
del 1 al 5, 26:01 – del 5 al 10, 26:17 – del 10 al 15, 28:41 (ja sense "llebre") i del 15 al 20, 28:29. 
He entrat finalment en la posició 8.081, i el 432é de la meva categoria. I sense cap quilòmetre per sobre de 6:00. 
(tot i que encara li ha anat millor a la kenyana Florence Gebet Hiplagat: ha batut en Record del Món de Mitja Marató amb  1:05:12 ; ha entrat, a més a més, en cinquena posició de la general, al darrera de 4 atletes, també kenyans).
Dos dels "No Te Pares Team",
ja en acabar la cusa: 
L'Elena (debutant en MM) i en Cèdric
Rosa i Marcela, a banda i banda...
(amb en Carles i la Teresa)


El meu resum de la Mitja Marató de BCN d'avui ? :
Bones, molt bones sensacions... però temps discretet. El que fa més valuós, encara, el temps de la meva MMP de 2011 a Granollers (val, sí, han passat 3 anys) de 1:50:04... que crec que ja no tornaré a veure.
Però, tranquils, que continuaré corrent i intentant-ho !.
(C.Q.   159,3  17-25,3-134)

viernes, febrero 14

Ha aparegut altra cop el meu Dr. Jekyll


... si us plau, que diumenge aparegui en Mr.Hyde !.
Normalment, mai corro un divendres abans d’una Mitja Marató (... ni tan sols abans d’una cursa de 10). Recordo que la única excepció -i arriscada- va ser el 2012, quan em vaig apuntar als entrenaments de Nike al Parc de la Ciutadella, preparatius de la Cursa dels Bombers (3 dissabtes). Aquell cop, no va ser en divendres abans de cursa... sinó dissabte (un suïcidi per mi). Però, contra el que podia esperar-me, no va anar malament. Va ser aquell, l’entrenament que vàrem fer amb la gran atleta Núria Fernández, a qui vaig veure guanyar -al Estadi de Montjuic- la seva medalla d'or als Campionats d’Europa d’Atletisme (el B-10, la meva inolvidable primera experiència com a voluntari); i no només la vaig veure guanyar, sinó que vaig ser jo el qui li vaig hissar la bandera d’España a la cerimònia de lliurament de medalles (jo estava destinat a “protocol-banderes”, al costat del podi). El mateix (el hissar la bandera) em va passar amb Marta Domínguez al podi (en el començament del nostre “idil·li” inconfessable, silenciós, secret... bé, realment només en soc conscient jo d’això; hi ha una entrada en aquest blog d’aquell dia, d’aquell moment... cliqueu a l'enllac).
Doncs bé, avui m’he buscat una excusa per sortir a córrer una estona, per estirar una mica les cames. Tenia que dur el cotxe el taller -per revisió i xapa i pintura- així que ja hi he anat vestit adequadament per empalmar a córrer en quant el deixés. I així ho he fet.
Val que des del taller i fins a casa (2,5 quilòmetres) tot és cara amunt, i que -a sobre- ho he “rematat” creuant -també cara amunt- el parc del costat de casa i acabant pujant els empinats 75 esglaons... però he arribat esbufegant, cansat, fos, realment fos... com gaire bé sempre que entreno i no competeixo. Avui, més que mai des de que jo recordo, ha sortit de ben endins el meu Dr. Jekyll (de tota manera, m'ha sortir un ritme promig de 5:18, així que tampoc n’hi ha per tant).
Espero, confio i desitjo que diumenge, en Jekyll es quedi a casa, clapant al llit, aprofitant que fotrà un fred de collons -diuen- i que emergeixi el meu Sr. Hyde que em dugui a fer una bona cursa. Però, sobre tot, el que no faré és esgarrar-los la cursa als  “TT” , els germans Turull, l’Isra (la meva “llebre” per aquesta cursa) i l’Aura, la seva germana, que corre la seva primera Mitja Marató i que -com jo- vol baixar de 1:50. Jo veig, de seguida, quan “no vaig bé”... i així els hi faré saber. No passa rés, que vagint tirant sense mi.
(C.Q.  138,2  16-25,3-112,9)

martes, febrero 11

Trotant contra el vent...


Arrancar a córrer “en fred”...
Crec que visc en un lloc ideal. Fora de Barcelona, però a un minut caminant de l’entrada de la Diagonal; i a un minut, també caminant, del "Esplugues-poble"; podeu comprovar-ho a la vista aéria de la lectura del  Garmin:
Totes les avantatges de viure fora de Barcelona i cap dels seus inconvenients (tenint-la, com la tinc, “a tiro de piedra”).
Però al davant de les finestres de casa hi ha el turonet de Sant Pere Màrtir, aquell que divendres vaig pujar tot trotant. Doncs bé, aquest turonet és el responsable, per exemple, de que jo no pugui sintonitzar el canal de... televisió d’Esplugues ! (la senyal “rebota” contra el turonet i no s’agafa).
Doncs bé, aquest turonet és també el responsable de que el meu Garmin tardi entre 3 i 5 minuts en localitzar els satèl·lits;  i és clar, els vespres del mes d’abril, juny, i fins i tot octubre i novembre, cap problema en estar palplantat allà esperant. Però en dies com avui, que fotia una ventada i una "rasca" considerable, no són gens agradables aquests 3-5 minuts esperant quiet els satèl·lits perquè –entre d’altres coses- arranco a córrer “en fred” (...i amb fred) i això, per la musculatura, no és gens bo.
En principi havia de sortir a córrer demà, però haig de dur els pares “a la ITV” (ja se sap, a la seva edat són com els cotxes: quan no és el radiador, és el carburador, i quan no la part elèctrica...). Així que, tot i la ventada que fotia avui pels voltants de casa, però que ni de lluny era la “ciclogènesis” dels collons (¿miedo al frio, quién dijo miedo ?) només arribar, i sense donar-me temps a pensar-m’ho dos cops, m’he equipat i... a córrer.
En principi (i en van 2) la idea era sortir “a trotar suau”, per deixar anar les cames... I creia que realment ho estava fent així (fins que he arribat a casa i he descarregat el Garmin). La sensació, a més a més, era de que anava “petat”, lent, asfixiat, ofegat. Un desastre. Però, ves per on, el ritme ha estat de 5:03, 5:18, 5:05, 5:09 i 5:22, per completar 5,5 quilòmetres -amb fort vent en contra durant uns 2,5 quilòmetres- a un ritme promig de 5:13 en 28:48. I si el ritme ha estat més lent al final és perquè, xulo que és un, m’ha donat -ja de tornada- per baixar pel Parc Cervantes per forçar-me a pujar-lo corrent.
El que està clar és que  darrerament he accelerat la mitja de velocitat del que jo abans en deia “trotar”. Per tornar a “trotar”, a ritme 6:00, haig de tenir algú al costat que me’l marqui, perquè sinó,em poso fàcil a 5:10 de promig.
De totes maneres, la sensació d’avui m’ha recordat la de la nit abans de la Marató de Donostia. Abans de sopar vaig sortir “a trotar” una estona (jo sol) pels voltants del hotel. Com que estava enfront mateix del Estadi d’Anoeta vaig dir-me:
- anem a donar-hi un parell o tres de voltes.
Un parell o tres ? i uns collons ! al acabar la primera volta anava ofegat, "petat" !. I això què no és, ni de lluny, com donar una volta al camp del Barça. Però va ser patètic. I em vaig dir:
- i tu demà has de córrer una Marató, capullo ?
Me’n vaig anar al llit ben preocupat i inquiet. Pel matí tot apuntava que patiria... i de quina manera!.
Doncs bé, estava clar que el de la nit era el Txabi “que entrena sol i s’avorreix”, el què es cansa, el què esbufega, el què “no tira”; però l’endemà -sota la pluja- va aparèixer el Txabi “que competeix”
I no només vaig córrer i acabar -amb gaire bé 54 anys- la meva segona Marató (i correguda només en menys de dos mesos de diferència de la primera) sinó que, a sobre, vaig rebaixar en més de 10 minuts la meva marca de Berlín; per poc no acabo sub 4, doncs el meu temps de la Marató de Donostia va ser de 4:03:09 contra el 4:13:29 de Berlín... una passada!.
Aquesta espècie de Jekyll  & HHyde ” que semblo portar a dins em té ben desconcertat. No sabria cóm dir-vos, cóm explicar-vos, cóm raonar-vos, el què si avui, en lloc d’un entrenament en solitari (i trobant-me exactament igual com m’he trobat) hagués tingut una cursa de 10, o fins i tot una Mitja Marató Nocturna, l’hagués fet sense problemes i en un bon temps. N'estic segur. La competició, està clar, em transforma, fa sortir el meu Hyde”  que duc a dins. En canvi, se m’han fet molt muntanya amunt aquests 5,5 quilòmetres d’entrenament corrent sol “en modo Jekyll”.
Què voleu que us digui... jo soc així.
(C.Q.  135,7  15-25,3-110,4)

lunes, febrero 10

Seré feliç...


... si el córrer i jo podem envellir plegats !  (Haruki Murakami).

Només tinc que agrair-li coses, moltes coses i totes bones, al fet d'haver-me decidit a començar a córrer (encara que fos molt tard, als 51 anys)

Si la meva primera decisió “suprema” la vaig prendre l’1 d’agost de 1998 (deixar de fumar, “en sec”, jo que el tercer paquet de tabac ros l’obria cada dia, des de feia un munt d’anys), la meva decisió "definitiva" la vaig prendre 10 anys després, l’any 2008, amb la disputa de la meva primera cursa.
Començar a córrer als 51 anys... té tela, i més no havent-ho fet mai abans. Però no puc més que trobar-hi coses bones, molt bones a aquella decisió. Han passat poc més de 6 anys i ara, veient les fotos, reconec que la meva salut física (i mental) ho ha agraït i s’ha recompensat per l’esforç de les 93 curses que he disputat fins ara en tot aquest temps, entre Maratons (3 i ¾), Mitges Maratons (22), i Curses de 10 km. i d’altres (69). Impensable fa 6 anys, impensable fa 15 anys, quan l’únic exercici que feia era jugar a front tennis, algun dia, al estiu.
Amics, molts i bons amics i coneguts: aquesta ha estat, sens dubte, la millor collita que he fet en aquests meravellosos anys que porto corrent.
I acabo avui com he començat:
“... Seré feliç si el córrer i jo podem envellir plegats”   


2009, Central Park NY
2010 Marató BCN
(vaig fer només la 2ª meitat)







2011, BDN RUN


2012, Behobia-Sant Sebastiá
2014, BCN


2013, PRAGA