miércoles, octubre 31

Doncs, finalment, tinc dorsal !


Aquest matí, cap els voltants de les nou, un mail de la gent de MaTeS m’ha confirmat que m’havien assignat un dorsal per la Cursa de l’Amistat de demà dijous: de Montjuïc al Tibidabo. Una cursa aquesta gens prevista no fa ni 48 hores. I ara, per davant, 16 quilòmetres d’allò més exigents.
La sortida és a les vuit del matí des de la porta del Castell de Montjuïc. D’allà baixem per Avda. Miramar, Poble Espanyol, carrer Lleida; i des d’aquí el recorregut comença ja a pujar, sense treva: carrer Entença, Diagonal, Avda. Sarrià, Sant Joan Bosco, Major de Sarrià, Carretera de Vallvidrera fins arribar al poble i, des d’allà, agafar la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins arribar a dins mateix del parc d’atraccions, sota l’emblemàtic avió vermell; m’estic cansant només d’escriure-ho !.
La logística està encara per definir; no puc “castigar” a Marta, fent-la llevar a tres quarts de set del matí perquè em porti fins a dalt del Castell (crec que me’n aniré en taxi). El que haig de “negociar” encara és quina de les meves tres donetes em vindrà a recollir a dalt de tot del Tibidabo.
Perquè negar-ho: és una cursa dura, i no sé si podré acabar-la.  Però no és un tema que m’obsessioni  gens ni mica (com que demà no té previst ploure, a la motxilla hi portaré el mòbil per si decideixo “plegar” abans d’hora); i és que en el meu horitzó no gens llunyà (11 de novembre) tinc a tocar l’objectiu del any: la Behobia-Sant Sebastiá, per la que avui ja falten només 11 dies .
 

martes, octubre 30

Tot esperant il•lusionat a demà …


  … per saber si confirmen, o no, la meva inscripció per a la...
 
És que “m’he adormit”; i fins que ahir mateix no vaig rebre un mail del Ajuntament de Barcelona, amb un seguit de proves a disputar-se a la ciutat, no vaig ser-ne conscient de les dates (ara que també, tancant-se ahir les inscripcions, podien remetre el mail uns quants dies abans, no ?). Aquest matí he realitzat tots els tràmits, he formalitzat la meva inscripció via e-mail... i ara només cal esperar a que algú es doni de baixa per tenir el meu dorsal.
La cursa és de les més antigues de Barcelona (aquesta serà la XXXII edició) i la organitza... una botiga de sabates. Però no una botiga de sabates qualsevol: és la sabateria MaTeS  www.mates.es  (entreu al seu lloc web... és història viva del calçat esportiu català).
Per a mi, “MaTeS” és girar la vista enrere i recordar -amb molta nostàlgia- els meus 13,14,15 i 16 anys. En aquell període (1970-1973) i sent jo jugador juvenil de ping-pong federat (era molt bo, la veritat) mentre tota la canalla anava amb les clàssiques “Keds”, “Paredes”, “Matollo” o “Bamba Pirelli”, jo anava amb les meves flamants “MaTeS” blanques, de pell, amb el seu clàssic dibuix lateral blau (comprades a Esports Sibecas, del carrer Aribau). Anaven perfectes per jugar a ping-pong per la seva sola, antilliscant, ideal per jugar en interior. No les vaig llençar fins que van estar fetes mal bé del tot, al cap d’anys i anys de portar-les. No és fàcil recordar unes sabatilles, i més després de tants anys... però les meves “MaTeS” ( i la meva raqueta “STIGA-Kjell Johansson”, comprada al estranger) em van deixar empremta. Quants i quants records !.  El que no sabia, sincerament, és que encara “estaven vius”, i això que son de Sants, com jo de tota la vida.
Mireu què diuen de la cursa, una cursa ben "atípica"; és un tema exemplar, molt a tenir en compte en aquests temps que corren:
Salutació
Amics/Amigues:
Els comentaris publicats després de la celebració de la passada edició de la Cursa de l’Amistat em van fer molt feliç perquè eren un reconeixement a la iniciativa i a la feina (imaginatiu, perseverant i rigorós) del meu pare, Francesc Mates, capaç de crear calçat esportiu avançat al seu temps, convertir l’esport de córrer en una activitat més estimulant, però sobretot organitzar curses amb un esperit totalment diferent basat en la unió dels esforços de tots i en una sincera amistat.
L’edició 2011 tenia un plantejament afegit i innovador que pretenia i va aconseguir, recolzar els esforços de la investigació, en un aspecte tant vital per la salut de tots, com son els trasplantaments d’òrgans, assumpte molt sensible per la meva família com ja sabeu. Vareu aportar un total de 4.708 Euros que van ser ingressats en el compte de la Marató de TV3, com va quedar acreditat a la nostra plana web. De nou, Gràcies.
He treballat durament, juntament amb els meus col·laboradors i amics, per aconseguir any rere any que aquesta cursa continuï sent tal i com la va dissenyar el meu pare, i crec molt humilment que ho hem anat aconseguint, fins el punt que per a molts, la Cursa de l’Amistat s’ha convertit en un referent.
Certament des de fa alguns anys les dificultats per prosseguir amb la organització de la Cursa de l’Amistat han anat creixent al mateix temps que el nostre nombre de participants, però tot i així persisteix la nostra voluntat de que segueixi sent gratuïta, tasca complexa i a vegades dura, i puc confirmar la gratuïtat d’aquesta edició 2012 pels 800 participants previstos.
També és cert que les empreses col·laboradores segueixen donant el seu recolzament, que agraïm molt sincerament en nom propi i de tots aquells participants que reben finalment els seus obsequis.
És un detall més que recolza la idea que existeix una corrent d’amistat que circula des dels Col·laboradors fins a la Organització de la Cursa, i des de la pròpia Cursa fins als Corredors, però s’ha de dir que trobem a faltar una certa reciprocitat.
Un dels punts a millorar amb l’ajuda de tots, és una major disponibilitat d’aigua i d’alguns aliments, dolços i salats, al final de la carrera al parc d’atraccions del Tibidado, i volem evitar en la mesura del possible un avituallament de les característiques que es reprodueixen a la foto de la capçalera, tot i que ja sabeu que hi ha coses que tornen...
Per tot això les condicions d’aquest any per la inscripció i obtenció de l’oportú dorsal, a més del correcte i habitual emplenament de la butlleta d’inscripció, a baixar d’aquest web, serà el d’entregar a la botiga MaTeS de Gayarre 25 (Sants), una ampolla d’aigua de 33 cc i una bossa petita de productes dolços o salats, per ser consumits pels corredors al final de la cursa, tots degudament precintats i amb una caducitat posterior al 5 de novembre del 2012.
Sabem que aquest requisit és inusual, però la Cursa de l’Amistat és una cursa diferent l’esperit de la qual vull perseverar i fer més patent el seu principal valor mitjançant detalls d’un mínim cost, però que demostren la categoria amistosa de la prova i especialment dels seus participants.
Lògicament allò aportat pels corredors inscrits es trobarà a la disposició de tots a l’esplanada del Tibidabo, afegits els que les empreses amigues ens hagis proporcionat.
Myrna Mates
Mestra Sabatera
Recorregut
Recorregut d’ aproximadament 16 quilòmetres que és la distància que hi ha entre el Castell de Montjuïc, on comença, i el Tibidabo, on acaba. És una de les curses més antigues de quantes se celebren a la ciutat de Barcelona, amb un recorregut magnífic: travessa la ciutat pel carrer Entença; creua el barri de Sarrià; s'enfila per la carretera de Vallvidrera; passa pel poble, i segueix fins el Tibidabo, on hi ha l’arribada a sota mateix de les atraccions i aquest any a dins del Parc, finalitzant exactament a sota de l'emblemàtic avió vermell.
Pel seu desnivell, té una notable exigència esportiva, sent apropiada per a corredors preparats atlèticament, és a dir, entrenats.
Confio en que, finalment, podré córrer aquest any “La Cursa de l’Amistat”. Serà una bona prova de foc, 10 dies abans de la "Behobia-Sant Sebastià"... per la que avui ja només en falten una dotzeneta !
 

domingo, octubre 28

La seva primera cursa…


Orgull....



En Txabi, el més envejat de la Cursa...


 
 
 
 
 
 



… saldada amb molt bona nota: ha corregut durant tota l’estona, i sense donar mostres de “flojera” en cap moment.
I el millor de tot és que li ha agradat. El mon runner té una nova adepta (amb la calma, però la  meva Drewy anirá corrent cada cop més: més distància, i cada cop, més ràpida). Avui, per ella, han estat els seus primers 6,150 quilòmetres en cursa corrent. Fins ara només havia entrenat.
Ha estat aquesta la cursa més emocionant de tooootes les que he corregut fins ara, en poder fer-ho al seu costat en aquesta la seva primera cursa.
 
Run, Drewy, run !
 
Per cert, ja només falten 14 dies per la Behobia...
 
(C.Q.  859  106-291-568)
 
 
 
 
 

sábado, octubre 27

“La niña bonita”…






Doncs sí, ja només falten 15 dies per córrer la “Behobia-Sant Sebastiá”.I també només en falten 15, però en aquest cas 15 hores, perquè la meva Andrea corri la seva primera cursa. Serà demà diumenge, a la “Cursa de la Dona”; i allà que em tindrà, al seu costat, per córrer, trotar o caminar fins arribar tots dos junts, pare i filla, a meta.
Em fa molta, molta il·lusió.
 

jueves, octubre 25

TRAIL WALKER, Intermon-Oxfam 2013


Doncs ja la tenim liada !.
Aquesta passada primavera, una clienta meva em va engrescar a aportar diners al seu equip per poder disputar la Trail Walker 2012.
  I què coi és això de la Trail Walker?.   
Com podreu veure en aquest enllaç, es tracta de recórrer -a peu- els 100 quilòmetres que van des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols, en menys de 32 hores, formant part d'un equip de quatre persones, i 2 persones més de suport logístic. Els quatre corredors han d’arribar junts a meta. Data ? 20 i 21 d’abril de 2013.
Amb quin objectiu ?  Lluitar contra la pobresa i la injustícia al món. Per això els equips es comprometen a aconseguir donatius (mínim de 1.500 euros per equip per poder-hi participar) que Intermón Oxfam destina a més de 400 projectes de cooperació, acció humanitària, comerç just i sensibilització, a 40 països. A la primera edició d'Intermón Oxfam, al 201, s'inscriuen 210 equips dels quals 200 aconsegueixen els fons necessaris i prenen la sortida el 7 de maig. 143 equips arriben a meta en menys de 36 hores, recorrent els 100 quilòmetres de la ruta ‘Els 3 monts’, a Barcelona. La iniciativa va recaptar 473.297. En la segona edició s'inscriuen 295 equips, 287 prenen la sortida i 270 completen els 100 quilòmetres de la Via Verda d'Olot fins a Sant Feliu de Guíxols. Es van recaptar 770.606€.
Per la propera edició, la de 2013, jo no en tinc prou amb “donar diners a un equip”: vull fer el meu propi equip, amb 3 persones més fent amb mi els 100 quilòmetres i 2 sacrificades persones més que ens vagin esperant en els punts d’avituallament i control (portant-nos roba, menjar, farmaciola...).
Per davant, tinc una mica menys de 6 mesos.
El primer repte, convèncer a 3 més perquè m’acompanyin en aquesta aventura (els altres dos em preocupen menys, perquè estic segur de que una d’elles -Marta- s’embarcarà amb mi sent, com és aquest, un projecte solidari).
El segon repte, aconseguir els 1.500 euros mínims per poder-hi participar (la inscripció inicial és de 50€ per equip).
Així doncs, a partir d’ara us donaré, i molt, la matraca...
     1: Qui vol venir amb mi... ?.
     2: Qui posa calers, els que pugui, per poder inscriure al equip... ?.
Ja aniré perfilant el tema dels calerons (“campanya d’adhesions”, entre particulars i -sobre tot- entre petites i mitjanes empreses-clientes meves en una primera fase). De moment, des d’avui mateix, aquí al costat del blog hi aniré penjant les aportacions fetes, i qui les va fent...
Trail Walker 2013... cap allà que me'n vaig !.   M’hi acompanyeu ?.
 

Això ja no hi ha qui ho pari....!



17 dies, i ja estarem corrent, trotant, des de Behobia a Sant Sebastià !.


miércoles, octubre 24

Quina ratxa porto... !


Escenari: Peu plantat sobre la moto, al costal del cementiri de Sant Feliu de Llobregat. Aturat al semàfor. Llum verda. Pitjo la maneta del embragament, poso primera... i quan estic a punt de deixar anar la maneta (per sort, encara amb el peu dret al terra) ...pata-pam ! el zombie que hi havia aturat al darrera meu arranca com si jo ni hi fos. Per sort, no vaig per terra aquest cop.
-Es que, no sé, no te he visto...
-¿Pero cómo que no me has visto, si estoy parado delante tuyo, a menos de 20 cms. del capó de tu coche...?
-No sé, chico, no te he visto...
Jo, que me’l veig veure a venir, li dic (desprès de verificar que només és la tulipa el que s’ha trencat, sense doblegar ni fer malbé el seu suport ni el parafang) :
-Menos mal que parece que sólo ha sido la tulipa...
No hi ha hagut manera de posar la foto vertical...
I, com jo ja m’havia imaginat, em deixa anar allò de:
-... y si te lo pago, y así no hacemos ni papeles ni ná ?   (està clar que el paio no tenia ni idea del què valen els recanvis de Triumph).
-Vale, espera que llamo al taller para que pagues lo que realmente vale...
Piticlín-piticlin... :
-Italo-motor ? em pots dir què val la tulipa de la Triumph-Speedmaster ?
-43,68 €
-Espera, si us plau, ¿ li pots repetir a aquesta persona que es posarà al telèfon ?.
I li he passat el telèfon al paio i he vist cóm se li obrien els ulls desconcertat... no s’ho esperava ni de lluny. Però ja m'ho havia dit, així que, a paganini toquen.
Si m’agafa amb els dos peus ja posats a les estreps, me’n vaig altra cop per terra.
Total, que després de rebre la pasta del paio -en cash, 45€- me n’he anat cap el taller per buscar el recanvi i col·locar-lo (... no el tenien; fins dimarts). Per cert, la tulipa ja la portava jo trencada des de feia gaire bé un any, d’un dia en que li vaig donar un cop aparcant; el miraculós “super-glue” va resoldre’m el problema... a l’espera de que passés el que ha passat avui per canviar-la:  que algú la destroces d’un cop  y pagara los platos rotos”. I li ha tocat en aquest.
Amb tot l'enrenou, altra cop se m’ha fet tard per anar fins al club per sortir a córrer am els companys (per cert, dissabte fem el sopar Tribanda de cloenda de temporada), així que he fet la sortida dels dimecres tot sol, cap a la Creu de Pedralbes i tornar.  Confiava en trobar-me’ls a l’anada o a la tornada... però no. A la que sí he vist ha estat a Belén, a la Font del Cervantes, sola. M’ha dit que possiblement els nois -i la Nuria- haguessin anat fins a La Creu. Però no me’ls he trobat, ni al anar, ni al tornar. Així, el recorregut que he fet ha estat: casa-Font Cervantes-Creu de Pedralbes-Font Cervantes (a un bon ritme de 4:48/4:50; no ho sé del cert, perquè no sé què cony li ha passat avui al Garmin). I des de la Font, en lloc de desfer el camí habitual, he fet la pujada cap Hospital de Sant Joan de Deu, he agafat la variant de l’esquerra per anar per darrera els Tres Molinos a buscar l’avinguda J. Esteve Fontanet, després per sota el pont, pujaaaaada de la Nestlé i cap a casa. En resum, 6 bons quilòmetres, uns a bon ritme, d’altres amb bona resistència de desnivell positiu. Preparant Behobia !.
(C.Q.  853  105-291-562)
 

Els fulls del calendari van caient... (18)








martes, octubre 23

3 de 3...


... i continuem sumant !.


(...i no, no ha estat un partit jugat amb els nanos del Barça B, com podria semblar per aquesta foto: és que nosaltres fins i tot juguem la Champions "amb gent de casa": fins a 8 jugadors "del planter" han jugat el partit de Champions d'avui).
 

Continua implacable...



... el compte enrere !.

lunes, octubre 22

Perseverança...


Com que demà hi ha Champions, avui m'he decidit a sortir a córrer tot solet. I com dirien a Madrid, he fet “un mixto”.
He arrancat a córrer des de casa i fins a La Creu de Pedralbes d'una tirada; paradeta per estirar i mitja volta, amb paradeta a beure a la font del Parc Cervantes, seguint després fins al inici de la pujada de la Avda. Jacint Esteve i Fontanet: 4,590 quilòmetres, en 22:01... a 4:48 de mitja! (... ja deia jo que anava una mica amb la llengua fora). Un cop allà he parat i he començat a caminar a bon ritme, cara amunt, els 430 metres que hi ha fins dalt (en 4:07, a ritme 9:34). Un cop a dalt, he canviat de voravia i ja corrent cara avall sense parar fins arribar a casa, fent per primer cop la variant de la forta pujada pel costat de la Nestlé (1,090 quilòmetres, en 5:04, a ritme mig de 5:31).
En total, 6 quilòmetres "mixtes" en de 31:11. Però em sento molt fora de forma, com “cansat”... no hauré de baixar la guàrdia d'aquí al 11-11-12 o faré el ridícul més espantós !.
Però avui, la meva “fascia plantar” i jo hem fet els deures !.

(C.Q.  847  104-291-556)

20...


sábado, octubre 20

Ho confesso...


... a partir de finals de l'any 75 -i durant un bon grapat d'anys- vaig estar completament “penjat” d'aquesta dona.







Una carrera professional marcada per una pel·lícula -Emmanuel- que la va marcar a ella.. i a un munt de tots nosaltres, que per a les hores voltàvem els 18-19 anys i que tot just sortíem dels clarobscurs d'una etapa d'obscurantisme, d'una repressió brutal, d'una religiositat exacerbada...
Ja mai més varem tornar a pujar a un avió amb la mateixa inocència...

Ahir va morir Silvia Kristel, als 60 anys, una dona que ens va marcar a molts (o vulguin reconèixer o no).

viernes, octubre 19

Fins a la Creu de Pedralbes en solitud…


Avui divendres s’ha produït un “des encontre”. I és que jo no podia estar a tres quarts de set al pàrquing del club per sortir a córrer amb la colla, així que -via WhatsApp- els he dit que els esperaria davant la Nestlé, per acompanyar-los fins a La Creu de Pedralbes i tornar. He anat veient missatges al WhatsApp de que aquest no venia, l'altra tampoc, aquella tampoc... així que presumia que avui seriem pocs corrent; a sobre -tot i ser divendres- no anàvem a Les Aigües, perquè es fa fosc molt aviat i podem anar-nos-en de morros pel terra.
He sortit de casa just de temps com per poder anar fins el pàrquing, però amb temps de sobre com per esperar-los quiet, palplantat, davant la Nestlé, així que he arrancat a córrer en direcció al club fins a la “frontera” entre Esplugues i Sant Just, a sota el pont de la autopista, per creuar-me amb ells i fer ja plegats el camí fins a La Creu. Però eren ja les set i cinc i no venien (des del club i fins allà no hi ha ni dos quilòmetres) i he pensat que potser “les baixes” eren tantes que igual no havien sortit. Així que com que el destí inicial era La Creu de Pedralbes.... cap allà que me n’he anat corrent jo tot solet; he fet una paradeta a la Font del Cervantes, he fet uns petits estiraments en arribar a La Creu i ja des d’allà, d’una tirada, de tornada fins a casa completant uns 6,5 quilòmetres, a un ritme promig de 5:14.
Però collons, quina xafogor que feia avui ! pitjor que molts i molts divendres d’estiu. A primera hora de la tarda, el termòmetre ja marcava 28 graus !.
(C.Q.  841  103-291-550)

Jean Bouin...


... canvi de data !


(degut a les eleccions del 25-N).

Això vol dir que la correrem la setmana següent a la "Behòbia-Sant Sebastià"; i també vol dir que hi arribaré ben "trinxadet"... Però la Jean Bouin és la cursa en la que tinc la meva MMP en curses de 10 quilometres (47:58) i, si puc, la corro sempre.
 

martes, octubre 16

Pels voltants de casa…


Com que demà, per feina, no podré sortir a córrer amb la colla, avui que he arribat d’hora a casa me animat a fer una “sortideta exigent” de cara a “anar fent muscle” per la Behòbia, és a dir, buscar desnivells, anar “a fer una mica la cabreta”. I ben a prop de casa que els tinc aquest desnivells (avantatges de viure on visc, gaire bé a peu de muntanya) amb la pujada al Cole Alemany a tocar, ja sigui per un costat o per l’altra; avui he fet aquest recorregut al inrevés del que és habitual:  
Juli Garreta, sota el pont, Lluís Companys, rotonda, Jacint Esteva i Fontanet, Cole Alemany, baixaaaaada fins al pont; mitja volta i pujaaaaada altra cop per Jacint Esteva i Fontanet (aquí se m’ha “esconyat” el satèl·lit del Garmin i s’ha tornat boig) Cole Alemany, rotonda,  Lluís Companys, sota el pont, carrer de l’Església, entrada pel parc del costat de casa, l’he creuat i finalitzant pujant els 75 esglaons que hi ha fins arribar a dalt del carrer de casa altra cop: poc més de 4 miserables quilòmetres (però ja dic, per a mi força "exigents") en no sé quan de temps (... per culpa del puto Garmin).
Una cosa està clara: el proper dia 11 faré ben bé el “préssec” a la Behòbia, ja ho veig a venir: i és que les meves cames, a la que enganxen desnivell, fan figa i el meu, ja de per sí baix rendiment, cau en picat (... encara que també és veritat que competeixo millor que entreno).
Però, tant me fa: aquesta Behòbia-Sant Sebastià me la prenc com una festa, com un festival al que he estat convidat... i penso gaudir-ho; faci fred, faci calor, plogui, hi hagi pujades, hi hagi baixades... m’és ben igual !.
(C.Q.  834  102-291-543)

domingo, octubre 14

CORREBARRI 2012 - Una cursa divertida


Avui era el primer cop que és celebrava la “ C o r r e b a r r i  ”. I, per ser el primer cop, 3.000 corredors inscrits (això de les curses populars és tota una febre...!).
Ambientarro brutal abans de la sortida. Com jo, crec que avui el 98% dels corredors portaven posada per córrer la samarreta que ens varen donar; i és que avui tenia tot el sentit del mon posar-se-la: cada un dels 10 barris de Barcelona “corria” amb una samarreta d’un color diferent. I no, la de Sants no ha estat vermella, com vaig aventurar-me a dir, sinó taronja-coral (molt semblant a una de les segones samarretes del Barça de fa unes temporades). A la gent se la veia “cofoia” del seu barri, orgullosa, i buscava anar-se re agrupant cap els llocs on hi havia samarretes del seu color, del seu barri: el resultat, una cursa d’allò més “colorista”.
El meu temps d'avui ?: ni bo ni dolent; ja m’he acostumat a córrer per sensacions, i les d’avui (tot i la punyetera fascia) eren bones:  51:28  de temps de cursa, que passen a ser 52:57 de temps “oficial”, afegit el gaire bé minut i mig  que he estat completament parat, bevent, en arribar al avituallament del quilòmetre 5, davant de l’Estació de França. I és que és això el que deia de “córrer per sensacions”: jo haig de parar per beure... i paro; el temps final oficial ja tant me fa.
Recorregut gaire bé pla del tot i entretingut (però què avorrit se’m fa seeeempre el Passeig de Circumval·lació del Parc de la Ciutadella-Zoo). El dia s’ha llevat fresquet, però en arrancar la cursa, a ran de mar, el sol ja no ens ha deixat ni un segon tota l’estona.
Visto lo visto, aquesta ha estat la primera de les moooltes correbarris que és correran. Segur !.
La Susanna Ballester (a la que veieu, contenta i somrient en aquest enllaç de BTV, i amb la que coincidiré a la Behóbia) i que és l’amiga maratoniana de la Trini i que corria per Gràcia, ha estat la primera dona en creuar meta, en 41:26 i arribant en la posició 154 de la general; la cursa l'ha guanyat José Luis Blanco en 31:53 corrent per Sant Martí (els tres primers corredors per Sants-Montjuic han arribat en les posicions  4ª, 12ª  i  15ª).
A hores d’ara encara no hi “penjat” el resultat de quin dels 10 barris de Barcelona ha guanyat “La Orelluda” (puntuaven el temps dels 35 primers corredors i de les 10 primeres corredores de cada barri... així que el resultat de les noies era avui molt i molt rellevant... recordeu que la primera, la Susanna, ha entrat en el lloc 154). 

¡¡¡ Última hora...!!! : ha guanyat aquest primer CORREBARRI la gent del de SANT MARTÍ; segons (mira tu quin mèrit, amb lo gran que és el barri, i el fotimé de gent que hi corria per ell) l'EIXAMPLE; i tercers, els meus, els més grans... els de SANTS !.

(C.Q.  830  101-291-539)

viernes, octubre 12

I diumenge...


... la   "Correbarris"


Jo, que ja no soc barceloní des del 2001 perquè visc a Esplugues, m'he apuntat a córrer pel de "Sants", que és on vaig viure fins els 27 anys; després vaig viure 3 anys a Les Corts, 3 més a Canàries i després altra cop uns altres 9 a Les Corts, així que el meu Sants guanyava per "golejada"...
Cada barri correrá amb una samarreta de color diferent. Veurem demà, al anar a recollir el dorsal, quina em toca com a "santsenc". Jo aposto pel color vermell. Veurem !.
(tot i que tant me fa, perquè em sembla que -segons com sigui la samarreta- correré amb la Tribanda de tirants).
 

miércoles, octubre 10

Vengo de echar un polvo…


… un “polvo sahariano en suspensión” concretament, el que he aspirat pel nas i he "echao" per la boca corrent aquesta tarda-nit amb la colla. I és que avui era dimecres i tocava sortir a córrer amb els meus Tribanda fent el recorregut habitual des de Can Mèlich i fins al Parc Cervantes i tornar, els gaire bé 8 quilòmetres de sempre. I sort que abans de sortir de casa m’ho he repensat i he deixat la samarreta Tribanda de màniga curta (la que ens va regalar en Gerard) i he acabat posant-me la Tribanda de tirants perquè, collons, quina xafogor i quina humitat la d’avui amb el maleït “polvo sahariano en suspensión” !.
Després del primer quilòmetre, en arribar a la benzinera i enfilar el Camí Ral, ja han quedat ben clar els grups que és farien avui:
al davant, l’Enric (que anava com una moto) i en Per; al darrera la Nuria i l’Albert; després, com gaire bé sempre, “el corredor solitario en tierra de nadie”, o sigui jo, i al darrera meu la Maria i en Ramón.
He fet els primers quilòmetres a bon ritme, per sota de 5:00, però en arribar a la Nestlé m’he parat un minutet esperant al dos que portava al darrera, perquè em notava les pulsacions una mica altes. I el camí de tornada l’he fet a ritme gaire bé constant, encara que una mica més lent que a l‘anada.
Una bona sortida la d’avui (la número 100 en el que va d'any, entre entrenaments -indoor i outdoor- i curses).... perquè diumenge tinc cursa (la “Correbarris”) i em calia “anar escalfant motors”.

 
(C.Q.  820  100-291-529)
 

domingo, octubre 7

Perquè no tot ha de ser córrer…

La meva companya
de petjades d'avui, que per vosaltres
la voldríeu...

… avui, passejada urbana de 13,5 quilòmetres, perquè -inicialment- hem anat amb Marta “a fer un tomb” pels voltants, des d’Esplugues i fins a la Plaça de Sants; un cop allà, Marta s’ha ressentit del seu dolor al maluc i ho ha deixat estar quan portàvem caminats 4,450 quilòmetres fets a un ritme suau; se n'ha entornat cap a casa i jo he continuat carretera de Sants avall, fins al carrer del Parc de l’Espanya Industrial, Estació de Sants, Josep Tarradellas, Francesc Macià, Diagonal fins al Parc Cervantes, l’he creuat cara amunt, i passats el "Tres Molinos" he agafat l’avinguda -també cara amunt- que porta fins al carrer del cole alemany, carrer de l’Església, he creuat el parc que hi ha al costat de casa, rematant la sortideta d’avui pujant corrent els 150 esglaons que van des de baix del parc i fins al carrer de casa.
Total, una bona caminada, una bona suada... i una molt bona manera d’emplenar un esplèndid i  solejat matí de tardor com el d'avui, abans del partit d’aquesta tarda-vespre. El meu pronòstic:  22 -1 ... però patint, perquè crec que ells ens marcaran primer: així, amb aquest resultat final, els jugadors del Real Madrid podran acollir-se ja als avantatges socials de la ONCE (...ho "pilleu", no" ?).
 
(C.Q.  812  99-291-521)
 

sábado, octubre 6

Setmana de tres…


Si dilluns, i contra tot pronòstic, m’animava a sortir per pujar fins a Pl. Mireia (amb el seu desnivell positiu), i dimecres feia una “escapadeta” curta amb la colla, ahir va ser la Carretera de  Les Aigües -com cada divendres- però ahir amb un quorum més reduït que de costum: l’Albert, en Xavi, l’Alexis, en Gerard, “l’altra” Albert (que ha estat pare recent) i jo. Per mi ja és més important el sortir, que el que faci corrent (“sortir de la espiral negativa”, recordeu ?).
Bones sensacions les d’ahir (tot i que vaig passar, directament, del “sillón-ball-siestalarga de mitja tarda” a Les Aigües en menys de 5 minuts...); en el grup dels quatre primers vaig fer tot el camí d’anada fins a la passarel·la de Vallvidrera (ells van continuar fins a la Font del Mont), i jo em vaig esperar a que arribés “l’altra” Albert fins a la passarel·la per fer el camí de tornada els dos plegats. Em va aguantar el ritme el primer quilòmetre i després es va anar quedant enrere, perquè jo ahir em trobava força bé, tot i la rigidesa dels meus quàdriceps a conseqüència de la (per a mi al menys) “pallissa” de dilluns. Finalment, 7 quilòmetres a ritme promig de 5:14. Per cert que l’Albert m’ha recomanat no tornar-ho a fer “la Mireiada” de dilluns perquè, de cara a la Behòbia, no m’aporta rés i em desgasta inútilment. I parlant del Albert, ahir semblava com si no hagués fet la seva IronMan particular quatre dies enrere: anava molt fresc (i això que ja havia nedat pel matí !).
Ahir vaig estrenar la samarreta de: 
Pels que no sapigueu de què va això, us ho explico: si ets soci del Barça et pots apuntar (a la web del Club) per participar, com a "culé", en un seguit de curses que es fan durant l’any per Barcelona i rodalies i que puntuen en una “lliga de socis”. És totalment gratuït i et donen la samarreta (aquesta Nike, de teixit tècnic dri-fit) i un petit escut adhesiu rodó del Barça per si te’l vols enganxar al chip groc -cosa que jo ja he fet- perquè és per Champion-chip per on ens controlaran els temps als socis que participem a cada cursa. A final de temporada sembla ser que hi haurà premis pels tres primers de cadascuna de les múltiples categories que han creat; comptabilitzen 11 curses de les que, gaire bé segur, jo en podré córrer 5 (Cros de Sants, Jean Bouin, Nassos, Sant Antoni i Bombers); se m’han “escapat” (perquè ja s'han corregut) Poble Nou, Mercè i la de demà mateix a Cornellà, i ja segur que no faré ni la del Circuit de Montmeló, ni Sant Boi, ni la de Nou Barris. La samarreta porta a la inscripció 2012/2013, el que sembla voler dir que -depenent del èxit d'aquest any- això pot tenir continuïtat en properes temporades.

(C.Q.  799  98-291-508)  
 

miércoles, octubre 3

Anem a pams…


La baixada dilluns al vespre, corrent, des de Plaça Mireia em va deixar els quàdriceps ben, però que ben tocats (tampoc hi va “ajudar” gaire la pujada, tot val a dir-ho); i ahir dimarts al matí, ben d’hora, ben d’hora -com deia aquell- em vaig fer una bona estrebada/contractura muscular a l’esquena en girar el nou mega-matalàs (que m’ha fet anar, des d’ahir al matí, amb Voltaren-gel i Robaxisal, en tandes de 2 cada vuit hores).
Amb aquest panorama, avui era dimecres i tocava sortir amb la colla, tot i aquests entrebancs físics. Però he acabat tard de pencar i no m’ha donat temps d’arribar al club a l’hora, així que he quedat en que els esperaria a la Nestlé. Però he calculat malament el temps i he arribat massa d'hora al punt de trobada, així que, per guanyar temps, he anat tirant en direcció al club fins passat el rentat de cotxes. Però ells no venien, així que m’ha assaltat el dubte:
-“I si han anat per dalt, en lloc d'anar com sempre per la carretera i per això no me'ls he creuat...?
així que després de fer un nous càlculs de temps, m’he posat a córrer altra cop en direcció cap a la Nestlé. En arribar a la benzinera d’Esplugues m’he creuat amb en Toni, que també anava al encontre de la colla, i hem continuat els dos corrent fins al “punt de trobada”; als pocs minuts, hem vist arribar la colla (Xavi, Pau, Enric, Nuria, Tomás, Gerard i Ramón) i ja tots 9 junts ens hem apropat fins a la font del Parc Cervantes. Paradeta, xerradeta... i mitja volta. Jo, en arribar altra cop a la rotonda de la Nestlé, he girat ja cap a casa i ells han continuat cap el club: estava fos !, les cames em pesaven com columnes de marbre i la contractura de l’esquena no em deixava respirar bé. Total, una sortideta ridícula per acabar fent 3,400 ridículs quilòmetres, això sí, tots per sota de 5:00. Però per a mi era important sortir a córrer avui, encara que fos una mica (per trencar aparicions  d’espirals negatives” altra cop i fugir d’excuses per a no fer-ho, tot i que la rigidesa de cames i la contractura no eren excuses).

Escoltat fa una estona al APM:
Es troben dos amics, i un li diu al altre:
-He trobat feina.
-On ?
-A Santiago.
-De què ?
-...de Compostela.
(C. Q.  792  97-291-501)
 

lunes, octubre 1

Tot començant a preparar la Behòbia…


Encara amb el “subidón” a sobre de la Challenge de Calella d’ahir, o potser per culpa de la energia rebuda de tot aquell munt d’atletes-herois, avui m’he decidit ja a preparar les meves cames per agafar resistència per encarar, amb certes garanties, “la Behòbia”. Pel desplaçament i control de divendres amb el cotxe, ja sabia amb el que m’enfrontava: uns 2,350 quilòmetres de gran desnivell positiu. I tot i que durant el dia “he caminat descalç sobre vidres trencats” (per les moltes hores que vaig passar dret ahir) tot ha estat posar-me les sabatilles com desaparèixer: ni rastre. No ho entenc.
He enfilat la primera de les rampes fins arribar al carrer del cole alemany, corrent, sense afluixar el ritme. Però he arribat bastant fos a dalt, així que en lloc de girar cua i deixar-ho per un altra dia (cosa que hagués fet la setmana passada quan estava dins la “espiral negativa”), m’he posat a caminar a bon ritme, sense parar ni afluixar, fins arribar a dalt de Plaça Mireia per les seves dures rampes. Un cop dalt m’he trobat en Rubén, que havia anat a córrer per Les Aigües amb una noia que, precisament, també anirà a fer la Behòbia. Una estona de xerradeta i... cap avall corrent, corrent, corrent. Total, 4,330 quilòmetres i la constatació de que, d’aquí al 11 de novembre, hauré de fer moooltes “Mireies” com la d'avui si no vull fer el préssec.
 Ara, i aquí, “em comprometo”, com a repte, a fer la Behòbia-Sant Sebastiá (de 20 quilòmetres) en 2:30 ; aquest serà el meu objectiu: sí, ja sé que no és rés del altre mon: una mitja de 7:05 el quilòmetre, però que tenint en compte els dos grans desnivells positius que hi ha, no em sembla -avui per avui- gens malament. Com a mínim, la "Mount-Mireia" d'avui l'hauré de fer un cop per setmana, al principi, i anar veient com milloren (o no) les sensacions.
(C.Q.  788  96-291-497)