lunes, enero 31

GRANOLLERS A 6 DIES VISTA...

 ... i, per preparar-la, res millor avui que marcar-se 20 quilòmetres en bici, després de la “descafeïnada semi gaire bé mitja marató” d'ahir; hauré d'anar en compta aquesta setmana: no “cascar-me” gaire les cames, però sense deixar de fer “cosetes” durant la setmana, per arribar fresc, però preparat, per córrer amb garanties la Mitja Marató de Granollers. Recordeu-ho: és “la Mitja” per excel·lència.

M'han dit aquesta tarda que el Real Madrid farà un estage de recuperació emocional... a SETCASES !.

(C.Q.  199   20-116-83 )
.

domingo, enero 30

DE “LLEBRE” ALTRA COP...


Per segon any consecutiu “he fet de llebre” a la Mitja Marató de Barcelona; bé, la paraula “llebre” és la que ha estat utilitzant en Per; però l’únic que realment ha fet de llebre per la Mireia ha estat ell, marcant-li el ritme des de la línia de sortida per tal de poder assolir l’objectiu d'acabar -ella- la seva primera Mitja Marató dins d'una forquilla de temps de 1:55 / 2:05. Jo el que realment he fet ha estat esperar-los a que arribessin a la cruïlla de Diagonal amb Ciutat de Granada per tal d’animar-los una mica i fer plegats, tot fent unes rialles, els darrers vuit quilòmetres fins a meta. He esperat a veure'ls sortir des del davant del Parc de la Ciutadella i jo me n’he anat caminant -xino xano- des d'allà fins al nostre “meeting point”.

Allà palplantat, plovent, he vist anar passant a David Gallego (1:28:03), a Jordi Babot (1:29:09), a les meves "cobardes favorites" (la Montse, 1:45:28, i la Maria José, 1:44:08), però no he aconseguir distingir ni en Joan (1:35:03)  ni a l’Àngel (1:51:48), ni en Juanjo (2:08:06) ni al “Tribanda” Alberto (1:47:11) al qui, per cert, ja no havia localitzat tampoc a l’Estació del Nord abans del tret de sortida... fins que finalment he vist arribar en Per i la Mireia i a ells que m’hi he enganxat, fent-los, fins i tot uns segons de vídeo en començar a córrer plegats tots tres Diagonal avall.
He començat a córrer amb fred, molt de fred, pels més de 30 minuts palplantat allà esperant-los; i també he començat a córrer amb el mal d’esquena que ja tenia des de que m’he llevat (he punt he estat de no anar-hi) força mal d’esquena, amb les ja clàssiques punxades “punyetero-electritzants” al maluc i la natja... però que per sort han anat minvant a mida que anava corrent i se m’escalfava.
Bon temps, molt bon temps final de la Mireia (1:53:55); aquest any, l’arribada era cara amunt, sense arribar a passar -però- per sota l’Arc del Triomf. Hem entrat plegats a meta tots tres, agafats de les mans, braços enlaire... impagable el somriure d’orella a orella de la Mireia.
I la setmana que ve... Granollers i la seva “Mitja”; objectiu, millorar marca, o sigui, baixar de 1:50 (1:47 estaria força bé). A veure si la meva esquena em dona un respir...

(C.Q.  179  19-96-83)
.

viernes, enero 28

MOURE UNA MICA LES CAMES . . .


Divendres previ de cursa, encara que d’aquesta cursa (la Mitja Marató de Barcelona) només en correré una mica més d’un terç (7,900 quilòmetres); així que avui tocava moure una mica les cames i estirar, i això és el que he fet cap allà les set del vespre al club: com que estava plovent, he fet 10 quilòmetres en bici a molt bon ritme -tant de rapidesa com de resistència de pedaleig- i he acabat amb una bona sessió d’estiraments, amb especial atenció al piramidal.

Diumenge, apart de fer fred, té tota la pinta de que farà un dia gris i plujós; l’any passat ja em vaig fotre de fred per culpa de calcular malament el temps d’arribada d’en Pau i la Carolina fins on jo m’havia d’enganxar amb ells per acabar la Mitja. I aquest any sembla que, a sobre, també em mullaré tot esperant en Per i la Mireia (la pluja i les maratons semblen ser dos elements inseparables en el meu cas...). I a sobre demà dissabte me n’aniré a dormir tard, perquè anem a veure el partit Hércules-Barça a casa d’en Nacho i la Carolina que està -casualment- molt, molt a prop de on, l’endemà, m’hauré d’incorporar a la Mitja Marató de Barcelona.

C.Q.  171 (18-96-75)
.

JA FA 25 ANYS . . .


Explosió del transbordador espacial Challenger,
28 de gener de 1.986,
al cap de 75 segons d'enlairar-se... 
Alguns de vosaltres no havíeu ni nascut encara...

Si a mi la imatge em va colpir, imagineu-vos les cares dels petits alumnes de la mestra (un dels 7 tripulants ho era) que estàven veient cóm s'enlaraiva "la seva señu"... 

jueves, enero 27

REPÒS . . .


Avui dijous, en previsió i perquè diumenge vull córrer, tocava fer repòs. Ahir al vespre, arribant del futbol, el piramidal de la cama esquerra em va fotre la guitza, “anava ben coix” i adolorit; però avui m’he llevat força millorat, tan sols una lleu molèstia, rés d’anar coix i a sobre, com que plovia, he tingut que anar tot el dia en cotxe; i per cóm m’han anat les visites del matí, he acabat al migdia a prop del club, així que avui he dinat allà i he fet una llarga sobre taula, perquè de temps anava sobrat.

I ho sento, però el “gol fantasma” del Sevilla d'ahir no va ser tal: la pilota ha de traspassar COMPLETAMENT, en la seva circumferència, la línia de gol i, mal que ens pesi, no ho va fer... (no he vist les imatges fins ara fa una estona).
.

“ TRUEQUE ”…


Bé, intent de “trueque”, millor dit. I és que en David Gallego, el “megafisio”, m’ha dit que ell no va arribar a temps per inscriure’s a la Mitja Marató de Granollers i que per això correria aquest diumenge la Mitja Marató de Barcelona. I, mentre m'estava dutxant, m’he dit:
- Txabi, tu la de Granollers ja l’has fet, i la de Barcelona encara no... perquè no et canvies amb en David: tu corres amb el seu dorsal i el seu xip a la de Barcelona i ell corre amb el teu dorsal i el teu xip a la de Granollers ?.
I tal com m’ho he pensat, li he dit; la llàstima és que, com que no va poder inscriure’s a la de Granollers, va aprofitar per agafar bitllets per anar a Mallorca a veure la família. Sinó, ens canviem segur !.

Bé, “lo del Barça i les manetes” ja comença a ser massa habitual, no creieu ?.
.

miércoles, enero 26

ENCUENTROS EN LA TERCERA FASE …


1ª fase… córrer,
2ª fase… dolor,
3ª fase... córrer amb dolor.

I això és el que he provat de fer aquest vespre al club; m’he pujat a la cinta amb la lleugera molèstia habitual, he començat a córrer... i ha anat despertant el dolor a la natja (ara ja sé segur que és cosa del “piramidal”). He fet un total de 6 quilòmetres: 5 a ritme 5:00 i el darrer, forçant, a 4:16. Puc córrer gaire bé "normal" tot i amb aquesta molèstia, que és però més intensa després en fred, un cop ja he acabat i m’he dutxat i ha passat una bona estona, com ara mateix. Però em passarà, ara ja ho sé (hauré d’estirar més el “piramidal”, està clar).
El Madrid va guanyant “a can Sevilla”, i jo me’n vaig cap el Camp Nou a veure el partit d’anada de la eliminatòria de Copa amb l’Almeria.

(C.Q.  161  : en 17 dies, 86 bici  i 75 corrent); a partir de demà: 161-17-86-75.
.

martes, enero 25

PREFEREIXO LA “LAMBADA”…


… a la “zancada”; i és que amb els exercicis de “zancada” em faig pols els quàdriceps, evidentment que per falta d’exercitar-los (ara ja feia mesos que no la feia). Però hauré de perseverar perquè haig de reforçar cames com sigui, doncs a curt termini (en poc més d’un mes) tinc que córrer -i fer un bon paper- una Mitja Marató (Granollers, 6 de febrer) i una Marató (Barcelona, 6 de març).
Avui no he corregut en cinta però sí que he reprès, després de força temps de no fer-los, els exercicis de reforçament de braços i una bona tanda de “la punyetera zancada”; apart, m’he cruspit 15 quilòmetres en bici, acabant la sessió amb una bona tanda d’estiraments.
L’esquena ? avui m’ha anat tocant el que no sona tot el dia, encara que lleument i localitzada la molèstia al maluc esquerra més que a la natja; però ha desaparegut en arribar al club (?) i tampoc em fa mal ara mateix (... em tornarà boix aquesta esquena meva !).
Fa una estona he mesurat exactament amb http://www.gmap-pedometer.com/  (una eina genial, gràcies Moli ) la distància que hi ha des de que la Mitja Marató entra a la Diagonal (una mica més enllà de la Torre Agbar) i fins arribar a meta, per sota l'Arc del Triomf: 7,900 quilòmetres, que són els que -si tot va bé- correrem junts la Mireia, en Per i jo; calculo que ells dos arribaran fins on jo estigui al cap de 75/78 minuts de donat el tret de sortida (a les 08,45) o sigui que passaran per allà on jo els estaré esperant cap els voltants de les 09,55/10,05 del matí.

(C.C.  155  )
.

lunes, enero 24

MISTERIS SENSE RESOLDRE...


Sense voler fer comparances, ni molt menys, ens queden molts misteris per resoldre, entre els que podem destacar:
- El de “Les cares de Belmez”
- El de les piràmides
- El del re-pentinat i la clenxa d'en Ramón Pellicer
- El dels dibuixos geomètrics immensos en mig de camps de blat
- Txixenitzá, Matxu-Pitxu... 
- El de cóm “desapareixen” les meves filles quan hi ha una rentadora per posar, o un rentaplats per treure
- El de que algú pugui tenir uns ulls com els del jugador Ozil, del Real Madrid
- ... i, sens dubte, el misteri de la meva esquena.
... perquè aquest sí que és un bon misteri... !.
O cóm s'entén sinó el que em passi 9 dies fotent-me un mal horrorós, que m'estigui tots aquests dies  “xutant-me” d'antiinflamatoris i relaxants musculars, que passi un dissabte relativament tranquil a nivell de dolor... i que surti diumenge a córrer (amb el risc més que seriós de recaure, com em va passar), que -a sobre- millori marca... i que avui no tingui ni rastre de dolor ?. Algú ho entén ?. Tant és així que avui, per estirar les cames, me n'he anat al club a fer-me 10 quilòmetres en bici en 25 minutets i una llarga sessió d'estiraments perquè ahir -en haver acabat tant “tocat” de la cursa- no vaig fer els "reglamentaris" estiraments i avui, després de moltes i moltes curses, m'he sentit les cames “pesades”, engarrotades.
Avui no m'he pres ni Normulén, ni Myolastan... ni falta que em feia.
Repeteixo... algú ho entén ?.

Com que sé que la Mireia no em llegeix, us diré que el proper diumenge l'acompanyaré en els seus últims 10 quilòmetres de la seva primera Mitja Marató, la de Barcelona (em servirà a mi d'escalfament per la meva Mitja de Granollers de la setmana següent) tal i com ja vaig fer amb el debut en mitja marató de la Carolina l'any passat, però aquest cop calculant millor els temps, per no tenir que estar-me gaire bé una hora esperant-la en mig del carrer, mort de fred, com sí que vaig fer l'any passat.

(Per :  no le digas nada de momento a Mireia, por si acaso no puedo ir finalmente...).

(C. C 140 )
.

domingo, enero 23

CERTES DIFERÈNCIES…

2011
2010

Tot i que ens conservem força bé, entre la foto de la dreta i la de l’esquerra hi ha certes diferències. A veure:
- ha passat un any.
- “en Barrachina” no surt a la foto, perquè aquest any no l’ha correguda.
- per les nostres cares, i la més roba que portem, es nota que fotia molt més fred avui que l’any passat. (hem començat a córrer amb 3 graus de temperatura, però amb sol, que s’agraïa).
- i, sobre tot, que al cap d’una bona estona de fer-se la foto d'avui  jo creuava la línia d’arribada en...
48:49
(la meva cinquena millor marca, a només 51 segons de la meva MMP), o el que és el mateix: “ li he "esgarrapat" un minutet al meu temps de l’any passat.
Com ja he dit abans, l’esquena no ha donat senyals de vida. Em preocupaven més les cames, després de més d’una setmana “en el dique seco”. Mentre esperava que arribessin els de la colla (en Gonzalo s’ha “despenjat” a darrera hora perquè no es trobava bé) he estat escalfant, carrera curta, carrereta llarga, saltironets, estiraments... i l’esquena, no m’ha dit ni mú ! (bona senyal). Han arribat el trio, ens hem fet la foto i hem esperat el moment de la sortida. Sentim el tret a la llunyania i... a córrer. Li havia dit a en Per que, si em trobava bé, jo aniria tirant per tractar de millorar marca, però que si l’esquena m’emprenyava, afluixaria i aniria amb ells fins a meta per ajudar a Belén a fer un temps de 55 minuts. Doncs bé, a la tercera cruïlla (a uns 300-400 metres de la sortida), l’esquena m’ha dit:

- ... què, "pringao", et pensaves que m’havia oblidat de tu, eh ?.

i ha començat a donar pel sac. Per sort, al principi només era a la zona lumbar (o, com diria Trini, a la part de dalt de la zona “sacroilíaca”); jo, amb aquest dolor, ja hi estic acostumat a córrer, perquè visc gaire bé permanentment amb ell. Però a mida que avançava la cursa (xaca-xaca-xaca... al meu ritme dièsel habitual) cap el quilòmetre 3, m'ha aparegut el ja conegut dolor a la natja.
Cap el quilòmetre 4 m’han saludat i passat les meves dues “cobardes favorites” (la Montse i la Maria José) i jo he anat tirant, tirant... i suportant com podia el dolor. Mantenia els 4:40/4:45 per quilòmetre i aguantava l’esquena com podia. I en arribar al quilòmetre 9 i veure que el creuava en 44:15 m’he dit: “apreta, Txabi, que baixarem temps...”. I crec que he fet un últim quilòmetre força ràpid i a velocitat constant, per acabar creuant meta, ja ho he dit, en 48:49. Les cames ? perfectes, cap problema.
M’he aturat al costat mateix de creuada la línia d’arribada tot esperant la Belén, en Per i la Mireia. Els minuts anaven passant 49, 50, 51, 52, 53, 54, 55... i abans de que aparegués el 56 en el meu crono els he vist arribant a meta; sí, senyores i senyors:
la Belén ja és una sub-56,
o millor dit, que encara fa més goig: ja és una runner de 55 "i pico" (quan has fet l’esforç que ella ha fet i col·loques el 55 en el teu temps, el “pico” és realment el de menys...). Bé, Belén, bé...
.

DONCS JA HI SOM :


... és diumenge, és un quart de vuit del matí, ja he esmorzat (1), ja m'he vestit i aquí estic, fent temps per marxar cap a la Cursa de Sant Antoni. Deixant a un costat el gaire bé anecdòtic “divertimento” de la Sansi de Lloret del mes de desembre, no tornava a sentir aquest pessigolleig previ a una cursa des de la Marató de Donosti; gaire bé 2 mesos sense córrer una cursa !.
El matí s'ha llevat, com es preveia, fresc, moooolt fresc. Baixaré en cotxe fins ben aprop la línia de sortida-arribada i allà assegut faré temps fins a l'hora de trobar els companys i d'arrancar a córrer. L'esquena ? Rés, ni rastre de dolor. Ara només caldrà veure què tal responen les meves cames després de 9 dies sense fotre ni brot.
Ens retrobem a la tornada.
Cóm m'agrada competir (2)... cóm m'agraden les curses !.

(1) Rés de torrades amb pernil; ja em limito, només, a un gran vol de cafè -doble- amb llet i cereals i a emportar-me'n un plàtan (per allò de la pèrdua de sals) per menjar-me'l una mica abans de la sortida...
(2) Si ara mateix tingués que sortir a córrer per entrenar, no ho faria ni de conya...
.

sábado, enero 22

I ESTAVA PENSANT JO . . .

... demà al matí quan em llevi em farà mal l’esquena o no ?. És tota una incògnita, perquè avui no he tingut gens de molèsties, com si rés no hagués passat en tota la setmana... però tot sigui que arranqui a córrer i als 300 metres, zas! latigazo altra cop. Això sense comptar que no he corregut ni un sol metre des de divendres passat (demà ja farà 9 dies) i no és, per descomptat, la millor de les situacions per arrancar a córrer en un matí que -a sobre- s’espera fred de collons. Hauré de “rescatar” la genial i estupenda tèrmica noruega que vaig dur a la Marató de Donosti i, possiblement, també el stop-win negre (però sense les mànigues); tot dependrà finalment del fred real que faci, perquè m’angoixa molt l’excés de roba per córrer: prefereixo passar fred els primers 500-700 metres, que arrossegar massa roba posada després durant tota l’estona.
Si tot va bé, anirem per marca ( ole tus güevos, Txabi !... 47:30); o si més no, a millorar els 49:47 de l’any passat... o en el pitjor dels casos, acabar-la; però si tinc molèsties lleus, li faré de “llebre” a la Belén per tractar de que pugui assolir els seus “màgics i somiats” 55:00 (que jo crec que pot) i ho faré acompanyat d’en Per i la Mireia, que ells segur que també “llebregerant”. I en principi haig de coincidir també amb en Gonzalo, el meu company de seient a tribuna de can Barça, perquè està preparant-se per la Marató del 6 de març (no només farà la cursa, sinó que sortirà corrent des de casa seva -a Les Corts- fins a la línea de sortida, farà la cursa i tornarà també corrent fins a casa).
Veurem què ens depara el matí de diumenge !. De moment, me’n vaig a can Barça a veure al partit contra el Racing, el primer de la segona volta (que, com sigui com la primera, no donarem a l'abast per a pitets...).
Siau !.
.

viernes, enero 21

AVUI COM AHIR…


… però sense que em torni a fer mal la natja, és a dir, altra cop sembla com si no hagués tingut rés tots aquest dies enrere. El que sí he fet, però, és anar pel club a donar-me una bona sauna i estar-me gaire bé mitja hora submergit al jacuzzi, per tal “d’estovar” i donar calor a la zona. Trini m’ha dit que estiri bé “les sacroilíaques” i el piramidal, no fos cosa que patís una falsa ciàtica” (el que és coneix com a “síndrome del piramidal”). Veurem què tal hem llevo demà i cóm passo el dia (a sobre, hi ha futbol al vespre, contra el Racing, amb el fred que està fotent), perquè d’això dependrà el que corri o no diumenge; haig d’anar en compte perquè el 6 de febrer corro la Mitja de Granollers i al cap d’un mes, la Marató de Barcelona (i aquestes dues estan molt i molt per sobre, en interès, que córrer la de Sant Antoni aquest diumenge...).
. 

jueves, enero 20

CIÀTICA en versió “MIRA CÓM ET VACIL·LO”…


Aquest matí, només llevar-me, i ben d’horeta, escrivia:
-“Això ja va millor!!! Avui només una lleugera molèstia... a veure si aguanta així tot el dia”.
La lleugera molèstia ha desaparegut per complert al cap de poca estona; he fet 88 quilòmetres en moto, he visitat clients, he estat al despatx... i, passades ja les set del vespre he escrit:
- “S'ha acabat la crisis !!! (... la de la meva ciàtica vull dir)”,
i és que ni jo mateix m’ho creia: ni rastre de molèstia alguna. Així que me n’he anat cap el Club a estirar una mica, com em recomanava Alicia. I té collons la cosa: assegut a la banqueta del vestuari, i mentre em feia el nus dels cordons de la sabatilla... latigazo !, una punxadeta a la natja esquerra (altra cop !); lleugera però “mosquejant”. M’he aixecat, he caminat cap a la porta i, al cap d’uns segons, un altra punxadeta; he pujat les escales fins a la sala de fitness amb lleugeres molèsties (altra cop !), però creia que no seria res, després de tot un llaaaaarg dia sense donar senyals de vida la meva punyetera ciàtica. I m’he dit:
- Va Txabi, que tu pots...
i m’he pujat a la cinta, a ritme molt suau, i he començat a trotar... durant uns 250 metres !. El dolor a la natja, les punxades, han tornat i ja no hi havia qui corres. Merda !. He provat amb la bici, i aquí en canvi cap problema (he fet 11 quilòmetres i mig) i després he estat una bona estona estirant... però amb la natja “tocada”, com ara mateix.
Sant Antoni continua en el aire si això no canvia d’aquí a diumenge... que em sembla que no en té cap pinta.
Aquesta ciàtica “m’està vacil·lant”... i ja en començo a estar fins els pebrots (apart de que ja porto una setmana amb el meu cocktail d’antiinflamatoris, relaxant muscular i protector d’estómac, que tampoc pot ser gaire bo...).

“S’admeten apostes: correrà en Txabi la cursa d’aquest diumenge ?”. La solució, evidentment, el mateix diumenge...

( C.C.  120  )
.

miércoles, enero 19

PERILLA “LA DE SANT ANTONI”…


Està clar que si diumenge em trobo com ara mateix, de córrer per tercer cop la Cursa de Sant Antoni (tradicionalment, “el tret de sortida” de la temporada) nasti de plasti.

Avui, per sort, la cama ja no em fa mal, no em molesta... però tinc la natja esquerra total i constantment adolorida; cóm us explicaria jo la molèstia que sento ?; ja sé:
- sabeu quan us foten, al cul, una injecció intramuscular i la bandarra de l’infermera us xuta el líquid ràpid i d’una sola tirada, xaf ! tot a dins de cop ?
doncs durant tot el dia estic tenint aquesta mateixa sensació de dolor: la del líquid entrant a tota pastilla a la natja; la diferència està en que, quan et posen l’injecció d’aquesta manera, el dolor et dura uns pocs minutets i se'n va; en canvi, jo l’estic tenint tot el dia. Però al menys ha desaparegut el dolor, les rampes i el formigueix a la cama. 

Continuarem amb els antiinflamatoris, què hi farem !. Quina putada !.
.

martes, enero 18

QUÈ LLARG I AVORRIT …

... que és fa un dia a casa sense poder fer rés !.
Si et trobes bé i pots pujar, baixar, fer, desfer... cap problema; aprofites per fer coses que, des de no recordes quan, teníes pendents i aprofites aquest dia per “posar-te al dia” i fer-les. Però un dia com el d’avui, en que m’haig d’estar ben quietet -bé sigui al llit, bé sigui estirat al sofà- però sense poder fer res per culpa de la punyetera ciàtica, és un rotllo. Sort del note-book per poder anar escrivint quelcom (com, per exemple, un pressupost que he fet per un client que m’ha trucat avui precisament i que ja he enviat al despatx pel matí) i per navegar per internet (en mala posició per a fer-ho, per cert, però és que sinó em fot mal la cama i l’esquena).
És curiós això de la ciàtica, al menys al nivell intermitent en que jo la “pateixo”. Per una banda, antiinflamatoris per alleugerar-me el dolor (cosa que no acabo d’aconseguir després de cinc dies) i per l’altra, descans; però ojo!, que massa descans, diuen, no és gens bo; així que demà hauré de tractar de no quedar-me a casa i intentar tornar a fer vida normal: casa-moto-feina... i estiraments al club al vespre, perquè l’Alicia me’ls ha recomanat per alleugerir el dolor. El que és curiós és que, quan tinc un brot “ciatiquil”, no em fa mal la cama quan corro -o gaire bé gens- i sí en canvi em fot mal i em molesta quan estic sense fer rés, com ho estic ara mateix.

Està clar que la meva esquena, i es seus voltants, m’anirà donant la murga d’aquí en endavant. Què hi farem Txabi, ens fem grans !.
.

lunes, enero 17

CIÀTICA . . .

. . . SÍNTOMAS Y TRATAMIENTOS PARA SUPERAR EL DOLOR.

Es un síndrome de inflamación dolorosa del nervio ciático. Éste comienza en la pelvis, se desliza hasta la parte superior de los muslos, se divide en dos pequeñas ramas detrás de las rodillas y llega a los pies (... i ja us ben aseguro que és així).
Está provocada generalmente por una neuritis (proceso inflamatorio que lesiona el nervio). Su síntoma principal es la parestesia (hormigueos) localizada en el muslo y pierna; en algunas ocasiones genera la atrofia muscular (... esperem que jo no arribi a tant).
La causa más frecuente es la hernia de disco lumbar (... jo i la meva vèrtebra lumbar de més i que, a sobre, és bífida !), que impide el movimiento armónico de la columna, la cual sirve de apoyo y distribuye las cargas durante los distintos cambios de posición del cuerpo. Esta hernia deteriora de por vida; puede ser más o menos llevadera por el enfermo, pero lo obliga a una serie de normas posturales y funcionales, de las que dependerá la evolución a mediano o largo plazo de la articulación dañada.
Síntomas
El síntoma más notorio es el gran dolor punzante que afecta las nalgas y que tiende a irradiarse por la parte externa de la pierna (ja us dic jo que sí...). Puede causar inmovilidad de la columna, limitación de movimiento de la pierna afectada, hiporeflexia (disminución de los reflejos) y también trastornos sensitivos (no arribo a tant, per sort). El dolor puede llegar hasta el pie ( puede?...  i tant que hi arriba fins el peu !)
Medicaciones
Se usan antiinflamatorios no esteroidales (... el meu cocktail preferit de Normulén & Myolastan); asimismo, los esteroides orales pueden ser provechosos en la reducción de la inflamación (... però "va a ser que no", no sigui cosa de que "em creixin els pits").
En situaciones de dolor severo, se aplican inyecciones esteroides epidural que contribuyen a que el paciente progrese y empiece un periodo de ejercicios (el meu dolor, ara, és "severo"... però que es punxi epiduralment sa tia !).
Terapia y ejercicio físicos.
Cuando el dolor está en su peor momento, los pacientes necesitan hacer reposo por un día o dos; no se recomienda por períodos de tiempo más largos. De hecho, la inactividad acrecienta el dolor (si demà em llevo amb el mateix dolor que tinc ara mateix, hauré de fer -al menys- un dia de repòs). El movimiento y el ejercicio regulares son imprescindibles para alimentar las varias estructuras de la espalda e impulsar su fuerza.
Muchos ejercicios de la ciática se centran en la consolidación de los músculos abdominales y traseros para auxiliar a la parte posterior del cuerpo. El estiramiento ejercita los músculos que se encuentran apretados e inflexibles (... sort que jo ja estiro força en acabar de córrer !).
Además, el ejercicio aeróbico de impacto bajo, tal como caminar o nadar (o terapia de la piscina) es un componente de la recuperación, pues estimula el intercambio de líquidos y de alimentos que coopera al restablecimiento. El aerobismo brinda el beneficio de poner en funcionamiento las endorfinas.

Doncs sí que estem ben apanyats !.
..

domingo, enero 16

sábado, enero 15

SORTIDA DE “MOTXILLERO” …


Tal i com estava previst, a un quart de deu ja era amb la moto al pàrquing de Can Mèlich esperant que anessin arribant els triatleros del “Tribanda” que avui feien la primera “sortida d’equip” en bici de carretera. Ens hi hem ajuntat l’Albert, en Marc, en Xavi C.... i l’Alberto (amb la seva flamant i majestuosa “bici merengona”). D’allà ens en hem anat fins a la Ciutat Esportiva del Barça” (impagable filmació en vídeo de l’Alberto sota l’immens escut) punt de reunió amb els demés (l’Enric i un nou company, el Miguel Ángel); per cert... perquè els jugadors del Barça del primer equip arriben fins a les instal·lacions a tota hòstia amb els seus Audi de tota mena ?.

Esperàvem que hi arribessin també els “joves espàrrecs” (l’Albert júnior i en Riera), que venien des d’Esparreguera (“... per anar escalfant”); però ens han trucat des del polígon de Sant Feliu dient-nos què en Riera havia punxat i que estaven reparant-ho. Així que tots els demés ens en hem anat fins el lloc de l’averia i ja, des d’allà... cap a Begues (mireu la tàctica que han seguit a les pujades per no cansar-se gaire...).
El grup s’ha trencat una mica a l’alçada entre Sant Boi i Gavà; en Júnior i en Riera “juguen a una altra lliga”, tot i que en Marc s’ha enganxat amb ells. A la sortida de Gavà, just abans de començar la pujada cap a Begues ens hem esperat a que arribessin l’Albert, l’Alberto i el Miguel Ángel. I hem començat a pujar, pujar... jo m’he avançat per poder filmar un tros de tots i cadascun d’ells a la pujada i així poder penjar-ho en el facebook del equip, i després ja me n’he anat cap a casa, deixant que ells arribessin fins on tenien previst d’arribar i tornessin cadascú a casa seva. Pel que he llegit després, l’Alberto -que avui “debutava en carretera” i que ha completat 102 quilòmetres- ha tingut molt bones sensacions, i més un cop que ja li ha agafat “el truquillo” a això de fixar les sabatilles als pedals.

Pel que fa a mi, la ciàtica m’està fastiguejant de bona manera. Està clar que hauré d’estar-me un parell o tres de dies “en el dique seco” i xutant-me d’antiinflamatoris, perquè sinó arrastraré aquesta conya durant un grapat de dies i això no és pla, perquè diumenge ja “arranca la temporada de curses” amb la de Sant Antoni (temps a batre, els 49:47 de l’any passat; però l’objectiu: 47:30).
.

PERQUÈ SAPIGUEU....



...  de què parlem quan parlem de córrer i el perquè correm. Val la pena escoltar-ho fins el final.
(H. Murakami dixit, més o menys...).
.

viernes, enero 14

S’ACABA LA SETMANA ESPORTIVA…


... però la meva és l'esquerra.

… amb una bona correguda, perquè he recuperat l’hàbit d’anar al club els divendres a córrer amb els companys (avui l'Albert, en Xavi, en Per i en Ramón) i he fet el recorregut Can Mèlich – Font del Cervantes i tornar; bé, en arribar a la font tenia la intenció de continuar fins a la Creu de Pedralbes, però abans d’arribar a la cruïlla del Àrea Verda he notat una “punxadeta” al bessó de la cama esquerra i amb en Ramón -que anava amb mi- hem decidit girar cua i tornar per on havíem vingut; total: uns 8,5 quilòmetres (i, de la “punxadeta”, ni rastre).
Aquesta setmana, no em puc queixar de cóm m’he portat. Però, això sí, l’esquena m’està donant molt pel sac; no tant l’esquena com la ciàtica, a la part esquerra, que em deixa “enrampada” la cama fins el genoll; per tant, hauré de retornar al meu cocktail explosiu, però miraculós del “ Myolastan-Normulen-Estomil ”... i reposar fins dilluns.

(C.C.  109,5  )
.

jueves, enero 13

AVUI... BICI (... que no “vici”)


Continuant amb la dinàmica de "fer cada dia alguna cosa", avui m'he pujat a la bici per estirar una mica les cames, avui que em tocava “llepar-me les ferides” de la caiguda d'ahir; m'he fet 10 quilòmetres en una mica menys de 24 minutets i una sessió curta d'estiraments. Demà divendres, sortida amb els companys per la tarda i dissabte al matí acompanyaré a "la secció triatlera" del Tribanda, que fan una sortida en bici. Jo hi aniré amb la moto acomanyant-los i "tirant de vídeo", per poder penjar-ho després en el seu facebook...

(C.C. 101 )
.

SI JA HO HAS FET UNA VEGADA…

… ho faràs un altra; i això és el que m’ha passat avui al vespre. Si ja em vaig “ estrenar” en mig d’oliveres, avui ho he tornat a fer : m’he fotut de lloros en caure pel terra només al cap d'uns 150 metres de sortir de casa, un cop passada la rotonda; per sort, ha estat en terra i no en asfalt, i no m’he fet més que la punyetera rascada al genoll (... i sort que portava, altra cop, “els piratas”). I és que abans d’anar-me’n al futbol he sortit a córrer una estona; he fet els mateixos 4 quilòmetres de l’altra dia però en sentit invers, és a dir, comencant pujant la forta i llaaaarga pendent fins al carrer del Col·legi Alemany... i rematant-t’ho, en acabar, amb la bona pujada des del Pont d’Esplugues i fins a casa pel carrer dels Sometents en un temps de 19:17 o sigui, a una bona mitja de 4:49 (...tot i havent perdut uns bons segons per la caiguda). Bones sensacions.
Crec que és més dura la volta en aquest sentit que en l’altra: en el d’avui tinc dues fortes pendents, i una d’elles llaaaaarga, i en l’altra molts “falsos llanitos” dels que no s’acaben. El propòsit, quan la torni a fer, és fer-la doble: primer en un sentit i tot seguit -sense parar- fer-ho en l’altra, per completar uns exigents 8 quilòmetres. I crec que el millor és començar aquesta doble volta per on he anat avui: los tragos duros, cuanto antes mejor !.

En Leo no en tenia cap necessitat però, per tapar boques ("bocazas" més bé) :
                 1, 2, 3...
... tres golets del millor jugador del món (per si algú en tenia cap dubte) en un partit de Copa del Rei que finalment ha acabat amb una altra “maneta”: 5-0 (“Manita de oro”, titular coincident en les edicions digitals de Sport i Mundo Deportivo; "Messi explica qué es un balón de oro", titular del As; "Musho Messi, musho Barça", titular del Marca); quina putada per tota la gent que aquest cap de setmana va fer llaaaargues cues al camp del Betis per aconseguir una entrada pel que, creien, esperançador partit de tornada, no creieu ?.

(C.C.  91 )
.

martes, enero 11

QUINA POR ... ! ! !

1 1 1 1 1...
UU U UU...

(avui és  11 del 1 del 11)

(i, com molt bé diu en Joan... agafeu-vos l'onze de novembre !!!)
.

lunes, enero 10

TORNEN LES “SPEEDY SÈRIES”... !


Intentant seguir en la línea de fer cada dia “alguna cosa”, avui m’he pujat a la cinta per retrobar-me amb les “Speedy-sèries”; avui me n’he muntat una de “ràpida” (... ràpida pel meu nivell, és clar):
He fet 7 quilòmetres, en sèries de 500 metres, a velocitats 5:42, 4:26, 5:42, 4:26, 5:42, 4:26 ... descans de dos minutets; 5:42, 4:26, 5:42, 4:26, 5:42, 4:26 ... descans de dos minutets i un darrer quilòmetre també a 5:42 i 4:26.
No he acabat gaire “fos”, després de 36 minuts corrent i de cremar 580 calories. Hauré d’anar repetint-la fins arribar a aconseguir sèries de 250 metres a 5:27 i 750 metres a 4:26 durant tres quilòmetres, per prendre el descanset de dos minuts i repetir la sèrie uns altres tres o quatre quilòmetres. És la manera d’accelerar una mica el meu ritme “normal” de curses...

(C.C.  87 )
.

S’HA FET JUSTÍCIA...

Messi, Pilota d’Or 2010; si el que premia aquest guardó és “el millor jugador del món”, la resposta era segura. Així, de pas, com deia no sé qui al club avui, ens hem estalviat els titulars de “la caverna mediática” del tipus:

- “El fútbol español triunfa en el Mundo...”.
- “Los triunfos de la Selección Nacional aúpan a Xavi/Iniesta a lo más alto de la cima...”.

I en aquests mateixos diaris "cavernícoles" veurem demà -segur- a Leo Messi amb la samarreta d’Argentina, potser “destacant el bon paper” que ha fet amb la seva selecció i que l’han portat a aconseguir aquest apreciat guardó per segon any consecutiu.

Per cert, acabo de veure el titular del  Marca digital:
" Messi deja a España sin Balón de Oro" molt en la seva línia editorial, i molt, molt predecible, no ?).
.

DOS TERÇOS...


... per sota del que és permès.

Ahir per la tarda, cap a quarts de cinc, vaig patir “una clásica encerrona” de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Anava jo pel carrer Sant Marcos, sense possibilitat d’escapatòria i, al girar a la plaça Gala Placídia... zas ! control d’alcoholèmia “preventiu” que te crio. Veníem de dinar amb la família; per sort, feia ja una bona estona, perquè en sortir del àpat havíem aprofitat que estava tot obert per anar a donar un tomb i “fer unes compres”. El màxim permès en aire expirat ( si no ets xofer o conductor novell ) és de 0,25 mg per litre: jo vaig donar 0,08 (uff!). Mentre bufava, vaig entendre el sentit d’un cartell, “cutre” però “avisador” que vaig veure tot pasant penjat en un arbre al mateix carrer Sant Marcos, just abans de sortir a la plaça, que posava: “Control d’Alcoholèmia Recaptatori”. Com que ja no podies evitar el control un cop llegit el cartell, suposo que el que buscava aquest cartell era el donar-te l’oportunitat de poder canviar-te de seient (si és que anaves “bufat”... ) i que conduís un “sobrio” abans de topar-te de cara amb la Guàrdia Urbana.
Gràcies, fos qui fos l’autor del cartell.
. 

domingo, enero 9

QUINA LLÀSTIMA…

... que sigui tan a prop de la de Barcelona (només amb un mes i onze dies de diferència) perquè té molt bona pinta, no ?.
Algú s'hi vol apuntar ?.
Avui s’han obert les inscripcions.
Si el meu cos encara aguanta, l'any 2012 NO correré la Marató de Barcelona però correré la Marató de Londres (sería ja la meva segona "major" correguda després de Berlín... em quedarien Boston i Chicago -que no crec que les corri mai- perquè donc ja per "trotada" la de Nova York... encara que, tard o d'hora, aquesta Marató sencera novaiorquesa també caurá algun dia, ja ho veureu).
.

I AMB AQUESTA ...

... ja en son  900  les entrades escrites en aquest bloc des del 9 de desembre de 2008, avui fa -precisament- 2 anys i un mes exactament).
I seguirem ! (... o això ho espero al menys).
.

INTRACTABLES

Mires l’alineació i veus asseguts a la banqueta a l'Alves, en Busquets i en Xavi (avui ocupaven els seus llocs Adriano, Mascherano i Keita). I penses... “el mig del camp a prendre pel sac pel que fa a la creació; patirem...”.
Resultat: 0-4; i és que aquest equip està intractable, jugui qui jugui.... i ja ho ha guanyat tot, tot, fora de casa en aquesta primera volta; quin gol, el segon, de falta directa d’en Messi !. I ja era hora de que David Villa fes un gol decisiu (si no recordo malament, fins ara gaire bé sempre havia marcat amb el partit ja obert o decidit). I demà, partit difícil dels d'en “Mouquejinho” a casa contra el Vila-real, tercer classificat i en racha.
Un partit més i s’acaba la primera volta, que el Barça (si guanya a casa al Málaga) pot acabar amb 52 punts !... tot una passada !.
Dilluns, un jugador del Barça serà Pilota d'Or; no podia ser d'altra manera...
.

sábado, enero 8

JA SOC EN “JACK SPARROW RUNNER”…


… perquè avui, després de gaire bé quatre anys de resistir-me’n, he sucumbit i m’he comprat uns pantalons “piratas” per córrer. Com que era només " per provar a veure què tal ", m’he comprat els més senzills de Kalenji (“los inventos, con gaseosa o por lo menos, baratitos...”). I fa una estona, cap a les vuit del vespre, he sortir a estrenar-los. Resum? jo crec que pel ple hivern, o per un dia amb molt de fred (potser a la Mitja de Granollers d’aquí a menys d'un mes) poden anar bé, perquè conserven bé l’escalfor de la musculatura de les cuixes; però aquest vespre, que no feia gens de fred, he notat massa escalfor o al menys una escalfor desacostumada. No sé, aniré provant-los. També m’he comprat, però aquest dels bons, uns altres culottes negres.
Per cert, tercer dia seguit de sortir a córrer amb les Brooks i tercer dia fent-ho amb un diferent tipus de mitjons; conclusió ? com acostuma a passar sovint, els més senzills de tots -els bàsics de Kalenji- són els que m’han anat millor (...molt més que els Run 800 i Run 900).
El recorregut d’aquest vespre: 4 quilòmetres exigents pels voltants de casa, a força bon ritme i amb bons desnivells, que ja em va bé per reforçar cames; per cert, quina merda -amb majúscules hauria d’anar- la samarreta de finisher (però pagada, que no regalada) de la Marató de Donosti !.

(C.C.  80 )
.

viernes, enero 7

CANVIANT DE RUTINA…


Com que, de vegades, els divendres “me columpio” i finalment trobo alguna excusa per no sortir a córrer amb els companys del club, avui m’he conjurat amb mi mateix perquè no em passés. I el que he fet ha estat sortir corrent des de casa fins al club (que són 2,7 quilòmetres); en arribar, he fet 10 quilòmetres en bici a ritme suau i he esperat fins a tres quarts de set per sortit a córrer amb la colla en direcció cap a casa meva. Finalment, “la colla” avui ha quedat en “colleta”: l’Albert, en Xavi i jo. Hem sortit del club en direcció a la Creu de Pedralbes (crec), però jo els he deixat en arribar al pas soterrani de sota de la rotonda prèvia la Col·legi Alemany; ells han continuat i jo ja he torçat cap a casa (uns altres 2,7). I les sensacions amb les meves noves Brooks d’ahir no van ser “flor d’un dia”: van de luxe !.
El proper dissabte hi ha una sortida en bici de la secció “triatleros” del Tribanda; els he dit que els faré de suport amb la moto (i així, de pas, podrem tenir vídeos d’aquesta primera sortida en bici del equip per entrenar...).

Comptaquilòmetres: 76 (...que serà C.C. a partir d’ara).
.

ESTRENANT LES MEVES NOVES “BROOKS”. . .


Immillorables sensacions en l’estrena ahir de les meves flamants Brooks Phantom 3. És el primer cop que estreno sabatilles per córrer (... i ja en van quatre) en que “m’hi faig amb elles a la primera”. Si recordeu la foto que vaig penjar, tenen la punta de la sabatilla molt enlairada i en principi se’t fa estrany el caminar amb elles, perquè sembla que no acabis de pitjar mai amb la punta dels dits al terra en fer el pas; però per córrer, i més per un paio com jo que “no taloneja”, són brutals: aprofito del tot la meva petjada -de meitat del peu cap endavant- i m’ajuden a impulsar-me. Ja us dic, unes sensacions immillorables. A més a més i fent-li cas al Carles, del J’Arribu, me les he quedat amb un 40, que és ½ número més del que porto habitualment, i m’he sentit molt còmode (això sí, potser hauré de cordar-me una mica més forts els cordons el proper cop que surti a córrer amb elles).

Sí, sembla que aquest cop l’he encertat de ple. Ens queden per davant molts i molts quilòmetres per córrer junts !.
.

jueves, enero 6

MIREU EL QUE M’HAN PORTAT ELS REIS … !!!



… ni més ni menys que aquest “peazo pibón”, per poder sortir a córrer tots dos junts !.
I és que avui, per primer cop des de que m’ha donat per córrer, he aconseguit que la Marta vingués a córrer amb mi. Hem anat aquest matí de Reis fins a Francesc Macià amb el cotxe, l’hem deixat aparcat allà i hem fet el recorregut per la Diagonal amunt fins al Palau de Pedralbes i tornar (4,500); bé, la Marta m’ha acompanyat els primers 300/400 metres i després ja ho ha deixat estar (corrent), per prendre-s’ho amb més calma, xino-xano tot caminant, que a ella ja li està bé. Com sempre, la Diagonal a tope de “runners” de tot tipus (es increïble el munt i munt de gent que corre pels carrers de Barcelona, ja sigui pel matí, tarda o nit... o potser és que ara mi fixo més). El comptaquilòmetres arriba ja a  60,5.

Ahir varem acabar el partit “amb el culet ben apretadet”... però hem passat ronda i ja estem a quarts de final, que jugarem contra el Real Betis Balonpié que, sorprenentment, ha guanyat avui (1-3) al camp del Getafe després de perdre a casa en el partit d’anada per 1-2.
.

miércoles, enero 5

ELS MEUS ANYS A LES ILLES CANÀRIES...


Més d’un cop he anomenat “Canàries i els inoblidables anys que vaig passar-hi allà”. I sembla ser que a més d’un -que no em coneixia per aquella època- "li pica la curiositat". Ja els dic, per avançat, que estic segur que el desenllaç serà molt allunyat del que s’havien imaginat, degut al cocktail explosiu que es preveu de la combinació de “paio jove-Canàries-sol-platja-inolvidables anys...”.
Ahí va el relato. No sé si em sortirà curt o llarg, però començo i intentaré no anar-me’n per les branques.
D’entrada, estem parlant dels anys compresos entre setembre del 87 (recordeu l’entrada “niñolotera” de l’altra dia ?) i l’abril del 91. Vaig arribar-hi amb 30 anys, casat, i amb una filla de 13 mesos, l'Andrea.
Per aquella època jo ja portava 5 anys com a Delegat de Vendes a Catalunya d’ Yves Saint Laurent Parfums (perfumeria i cosmètica). Un mortal accident de tràfic va provocar la meva marxa cap a les illes: el del Director de la Delegació de Canàries. Passats uns dies del accident, rebo una trucada del meu Director a Madrid, que em diu:

-T’interessa el càrrec de Director de la Delegació de Canàries ? (era el 9 de setembre, dimecres).
-Home, deixa’m que m’ho pensi...
-Val, em dius quelcom demà al matí.

Demà al matí !. Com aquell que se'n va a Vic !.
Reunió aquell mateix vespre amb els meus pares i amb els meus sogres i decidim amb la Marta que... cap endavant !. Per a tots aquells que aneu errats, dir-vos que Canàries no està al davant de Ceuta i Melilla, com surt en els mapes dels temps a la tele i sortia en els mapes del cole, no: està a més de 3 hores d’avió des de Barcelona... però a menys de vint minuts de la costa oest marroquina. És, realment, un altra món. Així que el que anava a donar era un “salt mortal endavant i sense xarxa”. Vertigen.

El dilluns 14 me’n vaig anar cap a Madrid i el dimarts 15 aterrava a Las Palmas de Gran Canaria. Cóm són les coses: el dia 9 era un tranquil ”catalanet arrelat”... i només 6 dies després ja era un “catalanet desterrat. Hi vaig anar-hi, d’entrada, jo sol.

Quan la casa en la que viuríem -una passada de casa- va estar enllestida (tot i que la Marta havia fet una visita prèvia per donar-li el “vist i plau”) la Marta i l'Andrea van arribar a les illes gaire bé dos mesos després (primer la Marta i després l’Andrea, que va fer-ho una mica més tard amb la meva sogre, després d’haver estat pentinant durant tot el vol a tots els soferts passatgers de la fila del davant de l’avió).
Els Albert ja érem "una família canària".
A nivell de negoci, la Delegació de Canàries representava +/- el 30% del pressupost total de vendes d’YSL a Espanya. I, per fer-vos una idea del “canvi d’escenari” per a mi, i del vertigen que això em suposava us diré que la xifra de vendes que vaig tenir que assolir en el primer mes d’arribar ja era dues vegades superior a tot el que jo tenia que vendre en dos anys sencers a tot Catalunya, Menorca i Eivissa juntes, que era la meva zona de treball abans de “canaritzar-me”; així que ràpidament em vaig tenir que començar a familiaritzar a fer comandes de 60, 120.. ó 600 unitats per referència, en lloc de les habituals 3, màxim 6, unitats que fins aleshores estava acostumat a fer... Tot és magnificava. I no només això: la comanda a França, els aprovisionaments de mercaderia pel nostre magatzem a les illes, la tenia que fer jo, que per alguna cosa era el director del cotarro. Continuava per a mi el vertigen, la pressió. I per acabar d’adobar-ho encara més, i només arribar a les illes, la meva excompanya venedora (de la que, juntament amb el venedor d’Andalusia, érem ungla i carn) em diu que ella ja havia decidit plegar abans d’arribar jo... però que per ser jo, “aguantava” un mes més fins a no haver-me presentat a tots els clients de les illes. Al cap d’un mes d'arribar, allà estava jo, a més de 3.000 quilòmetres de casa, a nivell de feina sol com un mussol, sense venedor, sense conèixer el mercat, i amb unes xifres de vendes per fer, mes a mes, que espantarien al més valent. I a sobre, el segon mes d’estar allà, contracto a un venedor... que no em podria haver sortit pitjor que si me l’hagués recomanat la competència per tal “d’ensorrar-me”. Però me’n vaig sortir, i me’n vaig sortir bé, molt bé. I així va continuar sent els gaire bé quatre anys que vaig passar treballant en aquelles illes.
Fins aquí a nivell de feina. Una experiència professional única, irrepetible, impagable (perdó, molt ben pagada), inoblidable, tremendament enriquidora.

I a nivell personal què voleu que us en digui: fèiem “tribu” la Marta, l’Andrea i jo; amunt i avall tots tres, ara a la platja, ara canviant d’illa... Allà baix, a l’Andrea mai li varem parlar en castellà (ho sento, però es que a mi "no em surt") així que ja podeu imaginar-vos el graciós accent català-canari que tenia (al poc temps d’arribar, ja la varem dur al parvulari) i l’ús indiscriminat de mots que utilitzava (trabitas, elásticos, al mateix temps que deia forquilla, finestra...) i sobre tot el “voseo”, tipus argentí, quan parlava, tant en català com en castellà. Sempre m’ha meravellat el amplíssim, complex i extens vocabulari que, des de ben petita, ha fet servir d’una manera natural l’Andrea, la mateixa Andrea que ara, amb la carrera d’Humanitats i la de Periodisme ja acabades, és “la reportera más dicharachera” (està clar que rés és per casualitat); serà potser perquè, des de sempre, li hem parlat molt ?. D’aquella època canària tinc la seva -per a mi- millor foto, amb la seva inseparable “coixineta”, asseguda al replà de la finestra de casa, mirant tristona cap al cel.

A l’Andrea li va arribar una companya de jocs al cap d’un parell d’anys: el gener del 90 aterrava a les illes la Martona, una autèntica “made in Canary Islands, but born in BCN”. Encara recordo cóm i quant li va costar el parlar en català com a primera llengua en tornar a Barcelona (va arribar-hi amb 15 mesos). I cóm vaig descobrir un dia que, en el seu biberó, la noia canària que ens ajudava a casa (la Marta ja treballava feia algun temps com a responsable del departament jurídic del Hospital Anglès) li afegia “gofio” (“farinetes”, que deien els nostres avis durant la post-guerra); i és clar, així “anava fent-se” la Martona, que semblava “un petit buda canari” (...però preciosa). Temps després, ja amb 11 anys, i com a bon "canari" que era, va cantar als escenaris teatrals de Barcelona.

Canàries és un petit paradís, que els propis canaris desconeixen i que no crec que valorin. El tema del clima no té preu. La calma de les seves gents, una ruïna pels cardiòlegs...
Els Albert varem ser feliços allà baix, molt feliços.
Sempre he dit que si a l’hora d’haver de marxar hagués trobat una altra feina, del que fos, que ens hagués permès -aixó sí- mantenir el mateix ritme de vida que portàvem, no hauríem tornat; crec, sincerament, que encara continuaríem allà baix.

Varem deixar-hi bons amics. Mai varem arribar a ser, pels canaris, uns “godos” i sí en canvi uns “peninsulares” (enorme diferència). Vaig créixer com a persona i , sobre tot, com a professional: va ser una molt bona i accelerada escola per a mi, tota una experiència. I vaig poder descobrir uns comerciants increïbles, els hindús, dels que vaig aprendre molt.
Sí, varem ser feliços allà baix...
... per això encara en parlo tant sovint, passats ja 20 anys de la nostra marxa.
..