miércoles, noviembre 28

Objectiu solidari...


Crec que ja vaig comentar, aquí mateix, la meva intenció de participar l’any vinent  a la...
D' Olot, passant per Girona, fins a Sant Feliu de Guíxols
Pels que no ho coneixeu, aquesta és una prova solidària de resistència que consisteix en caminar-trotar-córrer 100 quilòmetres, en menys de 32 hores, anant per “la via verda”, des d’Olot i fins a Sant Feliu de Guíxols, els dies 20 i 21 d’abril de 2013.
Per poder participar-hi, primer necessites ajuntar-te amb altres tres companys (i dues persones més de recolzament amb cotxe). Algú de vosaltres vol ser un dels altres tres ?.
Per poder inscriure el teu equip a la prova, has de fer una aportació econòmica -mínima- de 1.500 euros a Intermón Oxfam, perquè aquesta organització els destini –en aquesta edició 2013- a crear punts d’aigua a la zona del Sahel, a l' Àfrica occidental, al sud del Sàhara.  
Puc comptar amb vosaltres ?.
Si entreu al lloc web que he creat al efecte:
podreu fer la vostre modesta, o no tant modesta, aportació econòmica. Si ho feu com a empresa (RSC) tindreu una bonificació fiscal del 25% de la aportació que hi feu (i com deia aquell acudit del Eugenio.... si ho feu a títol particular, també).
Ajudeu-me a "rebentar-me corrent" la primavera del 2013 fent aquests 100 quilòmetres en menys de 32 hores, per tractar d’evitar que centenars de persones del Àfrica sud-sahariana hagin de caminar cada dia molts i molts quilòmetres a la recerca d’aigua potable. Penseu en el què passa a casa vostre quan un dia, tan sols un sol dia, us quedeu sense aigua per culpa d’una reparació de les canonades del carrer...
Si us plau, entreu a:
 
 i feu la vostre aportació. Mai us ho agrairé el suficient! (... i ells, menys encara).
 

martes, noviembre 27

L'esforç per sobre del premi....


“Posem massa èmfasi en l’èxit i el fracàs, i molt poc en cóm la persona progressa mitjançant l’esforç. Gaudeix del viatge, gaudeix de cada moment i deixa de preocupar-te per la victòria i la derrota...”.

La frase és d’en Matt BIONDI, aquell fantàstic nedador nord americà, que va anar a tres Jocs Olímpics, penjant-se al coll un total d’11 medalles, 8 d’elles d’or; i de les 11, 6 “en equip”:

Los Ángeles - 84 (OR- 4 x100 lliures).
Seul - 88 (OR– 50 lliures; OR-100 lliures; OR– 4 x 100 lliures; OR – 4 x 100 estils; OR 4 x 200 lliures; ARGENT– 100 papallona; BRONZE –200 lliures).
Barcelona - 92 (OR– 4 x 100 lliures; OR– 4 x 100 estils; ARGENT- 50 lliures).
 

lunes, noviembre 26

miércoles, noviembre 21

Camí dels 1.000


Avui era dimecres i, els dimecres, la “tradició” mana sortir amb la colla. Tot i que jo no estava per gaires trotes (amb la B/SS i la Jean Bouin seguides) m’he decidit a tornar-hi a anar.
En Ramón, l’Enric, la Nuria,en  Pau, en Gerard  i en Xavi m’han acompanyat -cadascú al seu ritme- fins a la Font del Cervantes; excepte el Ramón que ha tornat amb mi al club, la resta han allargat el recorregut fins a la Creu de Pedralbes. Per tant, jo m’he fet els habituals gaire bé 8 quilòmetres, a un ritme gaire bé de “trote cochinero” (mitja de 5:21) amb amenaces internes de ja deixar-ho córrer en arribar al Ajuntament d’Esplugues i després en arribar a la Nestlé... però no, he aguantat finalment bé fins a la Font i he tornat encara millor, fins i tot xerrant amb en Ramón  (tot i la “cagada” d’haver-me posat el tallavents, que m’ha fet suar com un camell).
Camí dels 1.000 ?, doncs sí. Me n’he recordat abans de sortir de que ja portava recorreguts aquest any 913 quilòmetres, així que només me’n falten 87 per arribar als 1.000; i aquest és el meu objectiu d’aquí al 31 de desembre (amb la “cloenda” de la Cursa dels Nassos). Avui ja n’he esgarrapat 8 i, per tant, ja només me’n resten 79, que no son tants... si persevero, és clar.
Garmin, ay Garmin, Garmin... em farà parar boig. Em vaig emprenyar molt diumenge, després de la Jean Bouin, perquè no hi va haver manera de descarregar-me les dades, ni per activa ni per passiva. I en canvi, avui, en descarregar les de la sortida amb la colla, va i se’m descarreguen les dues, les de diumenge i les d’avui. La bona noticia és que les meves sensacions de diumenge no anaven desencaminades: els 6 primers quilòmetres els vaig fer a una mitja de 4:45; i els 10 quilòmetres fets en 50:34 (però la cursa no era de 10, sinó de 10,260, i d’aquí els 51:49 finals). Tot i així, la meva mitja de la Jean Bouin va ser de 5:03 (7 dies després d’haver fet la B/SS, i sense haver corregut ni un sol metre en tota la setmana).
Torno a ser Voluntari de Transports aquest cap de setmana. La IAAF celebra a Barcelona el seu Centenari i ahir em van trucar els del voluntariat per si podia anar-hi divendres i dissabte.  ¡ Mira que si “em toca” anar a recollir o a portar a Usain Bolt ! (...i perquè no ?, a algú li ha de tocar, no?).
(C.Q.  921  111-291-630)
 

domingo, noviembre 18

Uns bons 51:49



A les nou del matí s’ha posat en marxa l’onada de cítrics d’aquest any (elles, de “llimones”; nosaltres de “taronges”).   
Després de...
-no haver dormit gaire bé gens aquesta nit,
-no haver corregut ni un sol metre aquesta setmana,
-portar el “trancazo” que porto a sobre des de dilluns,
-... i amb “la ressaca” encara a les cames per la B/SS de diumenge passat,
no puc estar gens disgustat amb els
  5 51:49  
que he fet a la “Jean Bouin” d’aquest matí (... tot i el "puto cinc" altra cop). I també altra cop, el Garmin "ha fet de les seves" i no he pogut descarregar les dades de la cursa.
M’he trobat bé, he fet els primers 5 quilòmetres a un bon ritme per sota de 4:45... i he afluixat força al tram mig del Paral·lel (del 7 al  8,5). I, amb el ja clàssic embús que s’ha format en arribar per darrera de les fonts, no he pogut fet un bon esprint final per poder “maquillar” una mica el temps. Però, tant me fa.
La "Jean Bouin" celebrará l'any vinent la seva 90 edició. Tot un referent en el mon del esport català, i del atletisme en particular. Hi serem !.
 
Una altra cursa més al sac; ara ja, a entrenar “suavessito” per no perdre el ritme; i de curses en l’horitzó només una a l’Hospitalet el 16 de desembre (de només 5 quilòmetres, i per acompanyar a fer-la a l’Andrea) i “La Cursa dels Nassos” el dia 31 de desembre.
 
(C.Q.  913  110-291-622)
 

Més B/SS...


lunes, noviembre 12

La Behobia-Sant Sebastià... Im-pre-ssio-nant



L'equip Tribanda a la B / SS 2012
Arribava ahir diumenge a casa a dos quarts de deu del vespre, d’un diumenge en que m’havia llevat, com ens deia en Guardiola, “ben d’hora, ben d’hora” (06,30). Ahir era el dia. Ahir era el dia de la meva tan esperada "Behobia- Sant Sebastià". Una cursa a la que hi anava -i a ningú mai no li havia confessat- ben acollonit i gens confiat en ni tan sols acabar-la. He estat jo, tot solet, el que m’he anat engrescant des de fa mesos, molt més il·lusionat que esperançat, la veritat. I és que el perfil de la carrera era -per a mi al menys- d’allò més acollonidor i exigent. És per això que havia decidit fer-la en 2:15/2:30, tot xino-xano i, a estones (a les pujades) caminant; i més després d’haver fet dijous passat la “Montjuïc-Tibidabo”, que em va deixar ben “trinxat” i en la que vaig haver-hi de fer moltes estones caminant.
Doncs bé, un cop peu en terra, la trobada amb la colla era al bar del costat del hotel. I ja de bon matí el dia no ens va voler enganyar: plovia ja de bon matí.
Reunits al bar vaig esmorzar amb en Per i en Xavi, tot esperant a que hi arribessin també en Toni i tota la seva colla (que dormien en una casa de colònies a les afores de SS. Un cop allà, tots cap al metro ("el topo", com li diuen ells) en direcció cap a Behobia. Continuava plovent. En arribar a l’estació, després d’un viatge en metro pesadet, la pluja ens va deixar ben clar que ella “també havia pagat la inscripció de la cursa” i que hi estaria tota l’estona amb nosaltres. Cómo jarreaba !.
Al costat de l’estació del metro hi havia uns autobusos, tot i que la noia de informació a la Fira del Corredor ens havia dit que “... desde la estación a la linea de salida son dos minutos”; però com que plovia, varem pensar que millor agafar-los. L’Alberto i jo en el del davant, la resta en el del darrera. Però.... el nostre anava tot ple i no varem poder seure i, abans d’arrancar, el conductor va dir “no se puede ir de pie, así que tendrán que bajarse los que no tengan asiento”. Així doncs, l’Alberto i jo, cap avall. I, com que “...eren solo dos minutos hasta la linea de salida”, i tot i que plovia força, varem decidir anar-hi caminant. Bé. Per començar, varem anar una estoneta en direcció equivocada; en girar cua varem poder comprovar -sota la intensa pluja- que “...los dos minutos” eren realment gaire bé 3 quilòmetres ! que l'Alberto i jo varem haver de fer caminant. En arribar, varem deixar les bosses als camions preparats al efecte, i a buscar aixopluc en un bar. Un cafetonet... i a esperar allà gaire bé hora i mitja, que és el que encara faltava per arrancar a córrer. L’Alberto ho feia a les 10,30, i jo a les 10,57.
Quina organització tant ben preparada i mil·limetrada; chapeau ! Poc abans de la meva hora em vaig situar -plovent a brots i barrals- sota del meu arc de sortida i, a poc a poc, varem anar avançant fins a la zona on hi havia l’arc general de sortida. Varem estar parats sota la intensa pluja uns 5 minuts, esperant que fossin les 10:57 en punt. Jo portava una samarreta de màniga llarga, que pensava treure’m i llençar quan, un cop arranqués a córrer,entrés en calor (...quina ironia). Però, mentre esperava allà, ja tot completament xop, vaig decidir el mateix que ja vaig decidir a la Marató de Berlín (també correguda sota la pluja): posats a mullar-me, millor fer-ho amb poca roba, perquè després, la roba mullada pesa. Així que, segons abans de donar-se la nostre sortida... samarreta supletòria fora i decidit a córrer tota la Behobia-Sant Sebastià només amb la samarreta Tribanda de tirants (molt bona decisió per altra banda perquè fred, el que se’n diu fred, no en vaig passar en cap moment corrent, perquè vaig tenir sort de que no fes vent).
La cursa:
Varem arrancar a córrer, i vaig posar de seguida el meu ritme dièsel clàssic de les curses llargues... però una mica per sota del ritme habitual (5:30 en lloc dels 6 i pico habituals); però la cursa va “començar a pujar” ben aviat, a partir del quilòmetre i mig i fins arribar gaire bé al 4, evidentment sota la pluja. En quatre quilòmetres ja varem quedar bocabadats de la gran quantitat de gent que hi havia a les voreres cridant, animant, aplaudint... homes, dones, nens, nens molt petits, sota el paraigües.
Im-pre-ssio-nant
... i així seria ja durant toooota la cursa, especialment a les pujades, a les fortes pujades.
En arribar el quilòmetre 4, baixadeta reparadora... només fins arribar al quilòmetre 6 en que se’ns va posar per davant la primera de les dificultats del recorregut: els dos quilòmetres de forta pujada fins al quilòmetre 8; vaig estar a punt de “reservar forces” i fer una estoneta caminant... però no, ni un sol moment vaig deixar de córrer; un ritme una mica més lent, però sempre corrent. I continuava plovent. Passat el quilòmetre 8, tot planer fins poc abans del 9 en que, fins al 10 i pico, venien una sèrie de “tobogans trencacames” i altra cop un relax en baixadeta  o planeres; a partir del quilòmetre 11 ens va començar “a jarrear de lo lindo”, mentre creuàvem el port de Pasaia i, en agafar de nou la carretera i enfilar -cara amunt i de valent- els durs i inacabables quilòmetres del  15 al 16,5, a punt vaig estar de parar i posar-me a caminar, però no: vaig apretar les dents i no vaig defallir, mirant al terra per no veure el que em venia pel davant, i “llevado en volandas“ pels incansables crits d’ànims dels donostiarres a peu de carretera sota la pluja.
Des del 16,5 i ja fins al final, tot baixadeta sota la intensa pluja; i en tot el recorregut amb gent, amb molta gent, a les voreres, sota els paraigües, però cridant, aplaudint, animant, cridant als corredors pel seu nom... repeteixo, impressionant. En entrar a San Sebastià, i durant els últims 2 quilòmetres, la pluja va augmentar de valent i diluviava que donava gust. En passar per davant del Kursal, s’endevinava ja, allà lluny, la línea d’arribada. Vaig mirar el Garmin i, fent us càlculs ràpids em vaig dir:
-“si forces una mica el ritme, o al menys no afluixes i no et deixes anar, pots acabar-la per sota de 1:50”.
El repte era massa temptador, així que no me’n vaig poder estar i, sense afluixar, vaig creuar meta en uns increïbles, meravellosos i del tot inesperats 1:49:45, a una excel·lent mitja, per a mi, de 5:32 el quilòmetre.
Quina passada ! (el meu millor temps en mitja marató –Granollers- era de 1:50:03; d’acord, el recorregut d’ahir era de només 20 quilòmetres i la mitja són 21,097... però Granollers no és ni molt menys tant i tant exigent en el seu recorregut com aquesta B/SS; així que, la duresa del recorregut superava -i amb escreix- el 1,097 correguts de menys).
 
Així doncs, tiempazo Txabi !
 
(aquí deixo el link del vídeo de la meva arribada: surto del minut 2:17:43 al minut 2:17:52, tot i que el meu temps real va estar de 1:49:45, com ja he dit).
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=705&video=55106#.UKArXj3J_CU.facebook

Pluja abans de començar, pluja durant la cursa, pluja en acabar...
De tornada, té collons, amb sol !
Un cop creuat l’arc d’arribada, no vaig poder compartir ni la meva alegria ni la meva immensa satisfacció i orgull amb ningú perquè, com sempre, havia fet la cursa sol, sense cap company del equip corrent al meu costat (tots ells juguen “en un altra lliga” diferent a la meva...). I continuava plovent, encara que aleshores “xiri-miritzava”, així que -directe- me’n vaig anar cap a buscar la bossa i vaig decidir que me’n aniria caminant fins el hotel (o sigui, fer uns altres 2,5 quilòmetres caminant “addicionals” als de la cursa, de regal) mentre pel camí em menjava les galetes amb xocolata i la poma que la organització ens havia donat, sense posar-me cap jersei ni capelina i portant posada encara, només, la samarreta de tirants del Tribanda ( ...amb la medalla penjada del coll, això sí). Hotel, una llaaaaarga dutxa amb aigua gaire bé bullint, i baixar a dinar amb en Xavi i en Per (han fet uns “tiempazos” els dos...). En Per va decidir baixar amb mi en el meu cotxe fins a Barcelona (i li vaig “regalar” uns 120 quilòmetres més del compte, perquè ens varem “despistar” i varem anar gaire bé fins a Miranda de Ebro). Però tot i així, varem arribar a casa a l’hora que havíem dit en sortir de SS: a les 21,15 estàvem a Sant Just i jo, a les 21:30, a casa.
Estic exultant, cofoi, i molt, molt orgullós del que ahir vaig fer; han passat ja unes hores i encara no m’ho crec. No em crec:
-una, haver-la acabat;
-dos, no haver deixat de córrer en cap moment (tot i els forts desnivells, per a mi, que soc corredor de pla) i,
-tres, haver-la fe en el increïble temps en que la vaig fer.
Sincerament, no esperava baixar de 2:15:00 i vaig aconseguir aturar el crono en aquests increïbles 1:49:45; son una mica més que en Jaume Leiva, el corredor català que ha guanyat la prova en 1:03:33... els catalans érem ahir el 25% dels corredors, dels 21.245 corredors que varen creuar la línea de meta, que no està gens, però que gens malament, “cayendo la del pulpo” com va caure durant tota la cursa.
Chuletón...
Escanciando sidra...
El meu sincer agraïment, el meu reconeixement i la meva profunda admiració i respecte per tota la molta i molta gent donostiarra que va estar al nostre costat, a les voreres, sota la pluja, animant-nos; ja en vaig tenir un tastet a la Marató de Donostia d’ara fa dos anys. No té preu el que fan i amb les ganes i els ànims amb que ho fan !. Aupa !

(C.Q.  903  109-291-612)
 

martes, noviembre 6

Això és el que ens trobarem...



... el proper diumenge a la "Behobia - Sant Sebastià".
 
És un vídeo collonut !.
Com veureu en el "perfil" en el vídeo, a dalt a ma dreta, el recorregut son 20 quilòmetres d'allò més "toboganeros": en pujada del quilòmetre 1 al 4,  del 6 al 8  i  del 16 al 17; la resta son planers o en baixada... però 20 quilòmetres al cap i a la fi.
La previsió meteorològica -a 6 dies vista de la cursa- és de temperatures de entre 9  i  11 graus, amb vent de 25 km/h i cel ennuvolat, amb amenaça de pluja (... quelcom molt de Donosti per altra banda).
 
La foto és de l'entrada a meta diumenge, a "La Cursa de l'Amistat". La veritat és que, després dels molt durs 16 quilòmetres, estava força més "trinxat" del que aparento a la foto, perquè enganyar-se...
 
 
 

lunes, noviembre 5

De vez en cuando la vida...

 
De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.
De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.
De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.
De vez en cuando la vida
afina con el pincel:
se nos eriza la piel
y faltan palabras
para nombrar lo que ofrece
a los que saben usarla.
De vez en cuando la vida

nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza.


(Joan Manuel Serrat, álbum "Cada loco con su tema")

Setmana de la “ Behobia - Sant Sebastià "…


 
Comença, ara sí, el compte enrere final.
Espero que la climatologia ens acompanyi; i això vol dir, "en llenguatge Txabi", que no ens faci sol, o que -fins i tot- ens plogui una miqueta...  

 

domingo, noviembre 4

Engarrotat i adolorit…


Està clar que la Cursa de l’Amistat de dijous li va passar una bona factura als meus bessons -convertits tot acabar la cursa en trigèmins- i sobretot als meus pobres sòleus. El dolor, des de la tarda de dijous, ha estat considerable. La sensació és la de “com si se m'haguessin escurçat els tendons” i em tibessin d’allò més; està clar que, les pujades, em trinxen.
Com que avui m’he llevat igual, encara que ja amb una mica menys de dolor, he decidit que el millor que podia fer era “moure’m una miqueta”, des engarrotar la musculatura, donar-li una mica de flexibilitat. I com que volíem anar a donar un tomb pel “mercadillo” dominical de la Zona Franca, he aprofitat per cruspir-me, per allá els voltants, gaire bé 8 quilòmetres, els primers 6 caminant a fort ritme (tot i que, a cada passa que feia, sentia com un exèrcit d’agulles clavant-se’m als bessons i als sòleus) i provant -i aconseguint- córrer els dos darrers a ritme promig de 5:20. La fascitis plantar no m’ha emprenyat quan caminava-corria, però s’ha “despertat”, i amb ganes, en acabar.
Avui, últim diumenge abans de la  Behobia-Sant Sebastià. I si vull fer-ho mitjanament decent, m’haig de proposar -aquesta setmana entrant- sortir cada dia una estona, ja sigui corrent o caminant a fort ritme, per tenir des engarrotades les cames. I dimecres, o dijous, aniré a veure al Gilbert per fer-me un massatge a les cames, que crec que m’anirà força bé.
De la Behobia ja sé que baixaré diumenge amb en Per; i possiblement, a l’anada, pugin amb mi dues amigues de Trini, tot i que inicialment ja tenen el seus bitllets per fer-ho en tren. Però, millor fer el viatge acompanyat que sol, no ?...
(C.Q.  883  108-291-592)

jueves, noviembre 1

Una cursa ben diferent…


Després de dormir de puta pena tota la nit (m’he despertat, inquiet no sé perquè, com unes 8 ó 10 vegades), molt abans de les sis ja m’he llevat per esmorzar i anar fent temps.
La Cursa de l’Amistat és d’aquelles curses que sempre tens en ment... però que no acabes de fer mai (més o menys com passa amb la ciutat de Viena: tothom hi vol anar i, com que “...és aquí mateix”, no hi acabes anant mai). Però aquest any sí, aquest any finalment he corregut la Cursa de l’Amistat, tot i que em vaig “despertar” tard (aquest mateix dimarts) quan les inscripcions ja estaven tancades (m’han assignat finalment el dorsal d’ algú que s’ha donat de baixa).
Ben fosc encara me n’he anat amb la meva Triumph fins a la Plaça Espanya. Eren poc abans de les set i ja hi havia un munt de corredors “pululant” per allà. Fent cas al refrany del “donde fueres, haz lo que vieres”, m’he apropat a ells per veure, per tractar d'esbrinar, cóm se les empescaríen per anar des de Plaça Espanya fins el Castell de Montjuïc sense haver d’agafar un taxi. La solució: a les 7 en punt ha parat el bus 150 al costat de les Torres Venecianes i que ens ha deixat a dalt de tot del Castell. El matí era esplèndid, lluminós, radiant... una mica fresquet a aquelles hores, però una temperatura ideal per córrer.
Quin ambient més diferent al de la resta de les gaire bé 60 curses que, des de 2008, porto ja corregudes. D’entrada, mitja d’edat més bé “veteranota”, de gent que ja l’ha fet un munt de vegades. I quelcom que no es pot mesurar, que no es pot palpar: l’esperit “no competitiu” que flotava en el ambient. La sensació que m’ha donat és la de que tots els que estàvem allà -uns 800- anàvem a una festa, a gaudir d’una cursa, no a competir-hi (d’entrada, és una cursa sense xip, sense control de pas, sense “temps oficial” d’arribada).
Puntualment a les 8 (les 07:58 en el meu Garmin) ens hem posat en marxa, cara avall en direcció al Tibidabo. Bones sensacions a la baixada, frenant-me, però acabant fent els primers 6 quilòmetres a una mitja de 4:40 (boig, Txabi, estàs - i continues- sent un boig a les sortides). Un cop enfilat ja el carrer Entença, només creuar el Paral·lel, ja no hi ha hagut cap més “llanito” ni molt menys cap baixada. Poc abans d’arribar a la Diagonal m’han passat primer Marcela -no m’ha vist- i després la mega-speed Rosa. En passar pel pas soterrani de la Illa, el Garmin s’ha tornat boig altra cop i l'he hagut de parar. I a partir del quilòmetre 7 ja he anat alternant el córrer/trotar amb el caminar ràpid (caminar ràpid equival, en el meu cas, a anar a la mateixa velocitat que la majoria de corredors que pujaven corrent... no us equivoqueu). Per exemple, he pujat caminant -a ritme 7:20- tot el barri de Sarriá.
Què dura la pujada des de Sarriá i fins a Vallvidrera !. I què dur se m’ha fet, a més a més, amb l’afegit  del “despertar” del dolor a la fascia (que ara mateix, després de gaire bé 10 hores d’haver acabat la cursa, és com si m’estiguessin clavant, constantment, xinxetes a la planta del peu, o estés caminant per vidres trencats amb el peu nú...). Però què gratificant era anar mirant  enrere i veure el que ja havies recorregut. I compte que, arribant a Vallvidrera, la cosa no s’acabava: alguna que altre rampeta més ens quedava fins arribar a l’entrada del Parc d’Atraccions del Tibidabo.
Per cert, quines coses té la perspectiva !. Perquè aquest matí, des del Castell de Montjuïc, veiem allà al davant nostre el cim del Tibidabo. I la sensació, la perspectiva, era la de que, més o menys,“és miraven com de igual a igual”, embolcallant entre els dos cims a la ciutat de Barcelona ... però què collons: un cop acabada la cursa, i des de la plaça del Mirador del Tibidabo, el Castell de Montjuïc el veies allà baix, moooolt allà baix (i és que, Montjuïc: 173 metres... Tibidabo: 512)
El meu temps final estimat, sumant els dos parons del Garmin, ha estat de 1:40 (he arribat tant fos a dalt que, en creuar meta, no he parat el crono; quan finalment ho he fet eren tres quarts de deu i feia ja més o menys cinc minuts que havia arribat. No està malament, gens malament. I si l’ambient a la sortida era el que era, el de l’arribada “más de lo mismo”: germanor, alegria, camaraderia... una festa !.
Tota la meva gratitud i les meves sinceres felicitacions a la incansable, amable i acollidora Myrna Mates, filla del gran Francesc Mates (i a tot el seu grup de voluntaris i col·laboradors) pel seu empeny i les seves ganes en voler continuar tirant endavant aquesta cursa ben diferent, aquesta gran “Cursa de l’Amistat” (que l’any vinent celebrarà ja la seva XXXIII edició... que ja son anys !). Si Deu vol, hi tornarem ! (ara ja sé que és, cada any, l’1 de novembre).      
La baixada del Tibidabo l’hem fet els corredors- gratuïtament- en Funicular, gentilesa del Parc d’Atraccions. La Marta m’ha vingut a recollir en moto a La Venta, al costat de la parada del Funicular i, després de passar per casa, dutxar-me i canviar-me, no coneixia millor manera de continuar el dia que dinant amb la meva tribu (Inés, la meva fiola, inclosa); per cert, ha estat tota una gran experiència el vermutejar-tapejar-dinar al bar/tasca “Electricidad”, de la Plaça del Mercat de la Barceloneta, amb el seu trepidant cambrer en Robert (... per lo de la semblança amb en De Niro, dic jo). I com que això és Barcelona, i tenim el clima que tenim, el cafè ens l'hem anat a prendre... a la platja; estava a vessar de gent a la sorra, en un dia 1 de novembre ! (i és que la tarda era, com ha estat tot el dia d'avui, espectacular).
 
(C.Q.  875  107-291-584)