Aquí hi escric de coses del córrer... i de poques coses més. I és que, com crec que deia en Murakami... "jo corro perque vull. I fins i tot corro quan no vull; perquè -si segueixo- vull; tant que, finalment, continuo, encara que ja gaire be no puc". I gràcies per les vostres visitesal blog
lunes, julio 27, 2015
lunes, junio 29, 2015
lunes, abril 20, 2015
TRAILWALKER 2015
 |
| A la foto hi falta l'Alba, que és qui la feia... |
... una experiència brutal.
La Rosa, la Teresa, l’Alba i la Judith, companyes
de “correries”, juntament amb la Marcela, van crear un equip, “Les Noies de
Zenón”, per participar a la Trailwalker 2015 d’Oxfam-Intermón. En Zenón és company
nostre, tant del món del córrer com del voluntariat, al qui fa un temps li van diagnosticar que patia ELA.
I elles van voler-la córrer per ell.
I jo vaig voler acompanyar-les, una estona, en
la seva solidària aventura. Així que, dels 100 quilòmetres del recorregut per
la Via Verda...
- · Olot-Sant Feliu de Pallerols (17,6 km)
- · Sant Feliu de Pallerols-Amer (13,8 km)
- · Amer-Anglès (7,4 km)
- · Anglès-Girona (17,2 km).... 56 km fins aquí.
- · Girona-Cassà de la Selva (15,3 km)
- · Cassà de la Selva-Llagostera (9,6 km)
- · Llagostera-Santa Cristina ‘Aro (9,7 km)
- · Santa Cristina d’Aro-Sant Feliu de Guíxols (9,4 km)
...jo, després de tenir el seu consentiment, vaig decidir fer amb elles els últims 44 km de les 4 últimes etapes. Les de les etapes de nit.
Així que (ja "vestit de corredor" i amb tot els estris que podia necessitar a la bossa) després d’anar-me'n fins a can Barça a veure’l jugar -i
guanyar- al València, vaig agafar l’AVE i... cap a Girona, on hi vaig arribar a les 19,28
Elles cinc van arribar al
recinte firal de Girona a les 21,10. Després de menjar, descansar i curar les ampolles i ferides del peu a la Teresa, a les 21,57 vàrem sortir elles cinc i jo camí
de la primera de les quatre etapes que encara els quedàven, la més llarga que teníen pel davant abans d’arribar fins a Sant Feliu de Guíxols. 
Varem arribar a Cassà de la Selva força bé, tot i que
elles ja duien a les cames 71,3 kilòmetres. I, com sempre, l’equip de suport
estava allà esperant-les, acollint-les, recolzant-les, animant-les.
La segona de les etapes es va convertir en la
més anodina i insípida de totes (aquelles de les de “ni chicha ni limoná”) fins arribar a
Llagostera.
En sortir cap a la tercera etapa -la que ens
havia de dur fins a Santa Cristina d’Aro- la cursa ens tenia reservada una sorpresa:
la pluja : 8,5 dels
9,7 km. els vàrem fer sota la pluja, molt intensa per moments.
Ben xops vàrem arribar a Santa Cristina d’Aro.
Eixugar-nos, canviar-se –elles- de roba i sabatilles i... cap a Sant Feliu de Guíxols, final
d’etapa i de Trailwalker. Era ja un camí sense retorn, pasés el què pasés. I vàrem arribar-hi amb intermitència de pluja per
moments, però que ens va respectar a final d’etapa.
No es pot expressar amb paraules -i no ho farè- l’esclat d’alegria, d’emocions, d’aquestes cinc dones en creuar meta.
Són grans, moooooolt grans; el temps que van
fer? tot i que és el de menys, poden dir amb força orgull, i amb el cap ben alt,
que varen acabar els seus 100 kilòmetres per sota de les 23 hores, concretament en 22:55:53
(i pel que fa a mi, 44 km i 11 hores i 7 minuts caminant per una inoblidable experiència)
(i pel que fa a mi, 44 km i 11 hores i 7 minuts caminant per una inoblidable experiència)
Rosa, Teresa, Marcela, Alba, Judith... gràcies
per deixar-me compartir la vostre aventura!
miércoles, abril 08, 2015
jueves, marzo 19, 2015
lunes, marzo 16, 2015
martes, marzo 10, 2015
El diumenge anem de festa !.
Sí, perquè… LA MARATÓ ÉS UNA FESTA !
Aquest any tampoc la correré (“no está el
horno p’a bollos… ni la rodilla para machacadas”). Però, com l’any passat, jo no
puc ser un “convidat de pedra” en aquesta festa.
.JPG)
La Marató de 2014 em va donar l’oportunitat de
poder acompanyar durant 15 km -en el seu debut en una Marató- a la bona periodista
d’Onda Vasca -i millor persona- Bego Beristain, que venia acompanyada en
aquesta aventura pels millors “escuderos” que podia portar: la parella Jessica Zarkov (la meva entranyable
“Heidi”) i Alfonso Vega (“el Míster”, tot un personatge). Va ser una
experiència molt enriquidora. I una molt bona oportunitat per poder establir
forts lligams amb aquest fenomenal “trío de vasquitos”.
Van passar els mesos, em vaig trencar dues
costelles al juliol... i vaig arribar a la Cursa de la Mercè: semàfor vermell.
Al quilòmetre 5 em vaig aturar perquè “quelcom no anava” al meu genoll. Allà
parat, al costat del Arc del Triomf, se’m va ocórrer una cosa: esperar a que
arribés fins allà “el Mestre”, el gran i admirat Miquel Pucurull i junts, al
seu ritme, fer els segons 5 km. de la Cursa.
I junts varem entrar a meta (... amb força gent darrera nostre, tot s'ha de dir, i millorant en Miquel el seu temps de 2013.
Des d’aleshores, per a mi... el desierto!.
Excepte la cursa solidaria de “L’Apel·les” de
primers de febrer (...jo era un dels 21 dorsals VIP convidats, i no hi podia
faltar) no he tornat, no ja tan sols a no fer cap cursa, sinó que ni he tornat a córrer. Per cert, avui s’ha fet lliurament dels 4.520€ de la recaptació
de la cursa de L’Apel·les.
Però diumenge és LA FESTA... i no me la vull
perdre. Ni pensar-hi de fer-la sencera, ni de bon tros. Així que, altra cop, se
m’ha ocorregut que podria “acompanyar a algú”.
I a qui millor que a Miquel Pucurull. L’acompanyaré des del kilòmetre 32 i fins els 42,195 finals, què és el tram més dur per ell (bé, per ell... i per tots els que corren una Marató). Aprofitaré per estar allà, al km.32, una horeta abans de que ell hi arribi, per recolzar i animar als corredors en aquell tram tan “desangelado” de la Marató... que -a sobre- té l’amenaça “del muro”.
I avui, per provar-me, he fet per primer cop a la cinta del gym -des de setembre- 5 kilòmetres seguits, 4 a ritme 7:08 i el darrer a 5:59 (en 34:42). El genoll ha respost bé, ni un gemec.
Jo calculo que en Miquel, a aquelles alçades
de la Marató, anirà a ritme 7:40/8:00... així que tots els ànims i tot i el
recolzament que bonament pugui donar-li seran pocs. I, pel meu genoll, ja anirà bé el fer
aquest 10 kilòmetres junts a aquest ritme: “The Young Team”... Repetirem foto, com a la Marató de l'any passat, però aquest cop, a la línea de meta.
Força Miquel !
Si voleu col·laborar amb el seu repte solidari
(“Corre la Marató de BCN amb mi pels nens diabètics”)
encara podeu fer la
vostre aportació aquí:
( http://t.co/NaeEfcknim ); ara mateix només li
falten 145 euros pels 6.000 euros que s’havia proposat aconseguir.
Tot un
campió!.
sábado, marzo 07, 2015
I què ha passat des del 8 de febrer ?.
... doncs, que “m’he posat les piles”.
Vaig córrer el 8 de febrer els 5 km. de la Cursa “Corre amb l’Apel·les”
(de la que vaig sortir sorprenentment content); però després d’això, i passat ja justament un mes des d'aleshores, córrer
encara no corro (com m’agradaria). El que sí faig és anar reiteradament al gym
(...pel que en mi era freqüent). Mínim tres cops per setmana I no tan sols això: m’he agafat un entrenador
personal, l’Alfonso. I és que fa tres setmanes em va fer una demostració del
que podria fer per mi per poder recuperar més ràpid, i controlat, tant la fortalesa i
la resistència a les cames, com l'equilibri del cos, i el reforçament de tota
la zona lumbar i abdominal. I em va convèncer. I ja porto dos sessions (...on em deixa "baldat, però content"). I així cada dijous per la tarda fins a
finals de maig.
Pel mig, dissabte passat em vaig llevar ben d’hora
per anar-me’n ja cap a les vuit al gym
(per aprofitar el matí)... però els cachondos aquests de "Diagonal p'arriba" no matinen gaire: els dissabtes no obren
fins a les nou; i, per variar una mica i per "provar-me", aquest dilluns passat, per la tarda, “em vaig cruspir” els 18
km de la Carretera de Les Aigües (anada i tornada) caminant tota l'estona -les gaire bé tres hores- a un bon i constant
ritme (https://connect.garmin.com/activity/709776281).
I aquest matí de dissabte (apart dels ja habituals 10 km a la bici, però aquets cop ja a resistència 12,13 i 14 en 24:26) a la cinta ja he pogut fer els meus primers kilòmetres a ritme
per sota de sis, sense cap tipus de molèstia però amb una evident “falta de
fondo”... que només es recupera corrent.
Així que:
¡ ...corre Txabi corre ! http://goo.gl/d4tJDC
lunes, febrero 09, 2015
Suscribirse a:
Entradas (Atom)