El que no comença bé…

 

 … no pot acabar bé de cap de les maneres.

D’entrada, he estat despert ja des de quarts de quatre, inquiet, i des d’aleshores m’he anat endormiscant i despertant fins a dos quarts de set quan, abans de l’hora en que m’havia posat el despertador, he decidit llevar-me.

Hem continuat pels mitjons: avui ho he fet amb els que ens van donar als voluntaris en el Campionat del Món d’Atletisme Junior. Aquests mitjons “tenen peu dret i peu esquerra” perfectament marcats amb una “R” i una “L”;  doncs bé, avui m’he posat la “L” al peu dret i la “R” al peu esquerra. “No passa rés”, m’he dit jo mateix...

En arribar a Sabadell i aparcar (això sí, al costat mateix de la línea d’arribada, com sempre) en recollir el dorsal no he agafat el xip; pel que es veu, i jo no recordava, aquesta cursa no la cronometrava “Champion-chip” i tenies que agafar el xip que ells et donaven: jo he corregut amb el meu xip groc personal, que no ha comptabilitzat el meu temps (sort del meu Garmin); a punt han estat de no donar-me l’armilla de regal en acabar per aquest assumpte. Després he recordat que l’any passat ja va ser així, amb un xip d’aquells de “cinta”.

En comença a escalfar, i fer les primeres corredisses abans de la cursa, he començat a sentir de seguida molèsties a la punyetera fascia plantar del peu esquerra, molèsties que ja s’han fet escandaloses a partir del quilòmetre 2 de la Mitja. Mai, fins ara, m’havia molestat corrent (sí en acabar i en llevar-me pels matins; però corrent, mai).

Total, que he aguantat com he pogut fins al final de la primera de les tres voltes i ho he deixat córrer perquè la cosa no anés a més, així que la matinal d’avui ha quedat reduïda a córrer tan sols uns tristos 7 quilòmetres en uns bons 36:28 que apuntava a un final proper a 1:49, i fent els tres primers a 4:31, 4:53, 4:59... massa ràpid per a mi, de sortida, per una Mitja (que hauria de ser, constant, de 5:10 per poder acabar-la en 1:50); i és que continuo sense saber-me controlar a les sortides!.

De tota manera, crec que -a més a més- he perdut “capacitat de sofriment, de patiment”...

I cóm odio els circuits repetitius de més de una volta, i més aquest sabadellenc, de llaaaaaaarga recta de gaire bé 3 quilòmetres i mig “en falsa baixada”, gir de 180 graus, i llaaaaaaarga recta “en falso llano” d’uns altres 3,5 quilòmetres. És avorrit, ensopit, gens motivador... i massa temptadori tens defalliment i/o molèsties (si el d'avui em pasa a la Mitja de Granollers, per exemple, no tinc més collons que continuar, perquè no m'hagués pogut quedar "penjat" allà dalt a La Garriga...).

(C.Q.  767  93-291-476)