PER ARRIBAR A UNA FINAL...

... primer s’ha d’haver lluitat per arribar-hi; i no, no parlo de futbol aquest cop. El que parlo es de l’Andrea que, un cop més, ha arribat com a finalista d’un concurs periodístic al que es va apuntar; aquest cop no ha guanyat, però què hi farem, ja que pel que sembla no tots van jugar amb les mateixes condicions d’igualtat. De tota manera jo conec el treball que va presentar i era, és, una passada de ben ideat, ben currat, ben editat, ben “locutat” ...

Bé, Andrea !!!.

Són ara gaire bé tres quarts de 6 de la tarda. Aixó vol dir que, d’aquí a poc més de 6 hores, el Madrid ens pot concedir el primer match-ball de la temporada. I tot això el dia en que ja es coneix quin serà el primer fixatge d’en Florentino Pérez com a President: i aquest no es un altra que.... Rafa Nadal (*).

Ara em posaré a buscar dades de la triatló de Sitges, per veure on haig d’anar a trobar-los demà al matí, en que -per altra banda- no és gens segur que no ens caigui un bon raig d’aigua, que el matí amenaça pluja...

.
(*) crec que és per veure si, després del 2-6, ens poden guanyar el segon set....

".... a esa muchacha que fue piel de manzana se le quebró el corazón de porcelana, se le bebieron de un trago la sonrisa. La primavera con ella tuvo prisa. Y quién le hace entender que la entretuve ayer temblándome en las manos. Maldigo el no poder volvernos a esconder en el último rellano y a oscuras compartir un ramillete de promesas y oir, sobre las diez: Niña, la hora que es y sin poner la mesa..." (JMS-Piel de Manzana, 1975)

.

SATISFET …

.
Avui és un d’aquells dies en que, en arribar a casa, et dius:

- “bona feina, Txabi ...!!”

un dia en que, en rebobinar mentalment el què has fet de feina, i cóm ho fas fet, fa que et sentis cofoi i orgullós de tu mateix i de cóm has plantejat i t’han sortit finalment les coses. Perquè no hi ha res que em tregui més de polleguera en temes de feina que el que em vulguin “xulejar”, prendrem el pèl o -pitjor encara- prendrem per idiota; i això, a aquestes alçades del partit (i per molt que “ens apreti” l'actual conjuntura econòmica) es quelcom que no li passo ni li accepto a cap client... ni a ningú. Els detalls no venen al cas, pero, repeteixo:

- "bona feina, Txabi ...!!".

Divendres és tradicionalment dia de sortida amb els companys runner’s del club; però he pensat que com “els tres tristes tigres de can Mèlic” tenen la Triatló de Sitges diumenge al matí, igual avui no sortien, així que el que he fet ha estat fer el recorregut curt per la Diagonal (els 3,5 quilòmetres, a bon ritme). I el que no hi ha manera de treure’m de sobre és el refredat, que em fa anar amb el nas completament “tapat”, sense poder “colar” ni una sola inspiració d’aire, cosa que em fa anar -encara més- amb la boca oberta, com un peix agònic fora l’aigua. Veurem si d’aquí al proper diumenge, per la Cursa de Cardedeu, la cosa ha millorat, perquè entre el refredat i la calor que ja comença a fer... vaig ben lluït !!!.

Tri-banderos: Bona sort diumenge a la Triatló de Sitges !!!

(allá estaré per animar-vos i per filmar-vos...)

Apunt per en Nacho: si jo visc a un dels extrems de la Diagonal (a Esplugues) i tu justament a la punta contraria de la Diagonal (a Diagonal-Mar) ... perquè sempre que quedem per sopar ho fem al Poble Nou ??? (la variant Port Olímpic tampoc "cola"). Com va dir la meva estimada Scarlett: “A Dios pongo por testigo que nunca más volveré a bajar hasta allá abajo per sopar amb vosaltres”. El proper cop, sopem a... Sant Just !!! (per exemple).

Depèn de què facin els merengones demà dissabte, diumenge podem ja ser Campions de Lliga. (si guanyem nosaltres al Vilareal, es clar...). Veurem.
.

AIXÒ SÍ QUE ES XUTAR AMB TOTA L’ÀNIMA . .

... i quina plasticitat en el gest, quina tècnica. Xutava ell... i tots nosaltres.

Aquest blog, ja ho sabeu, no es ni “futbolero”, ni “culerot”… però amb l’allau d’emocions blaugranes, tantes i de tant seguides, no hi ha manera de parar-ho.

Com deia avui un diari, la voracitat del Barça es tanta que no ens deixa “regocijarnos” dels èxits, perquè ens en venen tants i tant seguits un rere l’altre, que gaire be no tenim ni temps de gaudir-ne un, que ja en tenim un altra a sobre... Desprès del Iniestazo d’ahir (tranquils, ja he recuperat avui a mitja tarda el meu ritme normal de pulsacions cardíaques) gaire be ni recordem la passada del dissabte al Bernabéu, fa només -literalment- 4 dies, i el impressionant i brutal 2-6... i d’aquí a no res, dimecres vinent, la Final de la Copa “del que te dije”... i al cap de quinze dies, la Final de la Champions League a Roma... i entre mig de tot això, haurem guanyat la Lliga...

Això “es un sin vivir”... però dels bons !!!.

I que duri !!!.

Avui, descans d’exercici físic ; si ja estès arreglada la zona SPA es més que possible que me’n anés a fer una sauneta i una llarga sessió de jacuzzi; però sembla que les obres es retrassen una mica més del previst; així que me’n aniré cap a casa, a llegir una estoneta després de veure el “Polònia”.
.

COM HO HE VIST DES DEL CLUB . . .

La primera part, a la sala de fitness (ja dutxadet i canviat després de córrer la "mini-sèrie" d'avui) amb l'Albert, en Pau i en Gilbert.

Al descans, me’n he anat a la cafeteria (a tope, com veieu) a sopar una miqueta i poder veure, patir i gaudir de la segona part...
.

de FUENTEALBILLA A ROMA... PASSANT PER LONDRES !!!

Són les 11 del vespre… i les cames encara em tremolen.

HEM PASSAT L’ELIMINATÒRIA.

I ho hem fet seguint les premonicions de la “sentència d’en Txabi”, tal i com jo li deia a tothom al Club quan em preguntaven:

- què, Txabi, què farem avui?

- Empatarem a 1, amb un gol de “lo nen” (Bojan) al últim minut, per patir com mai, però perquè així s’assaboreix molt millor...

He errat en el nom del jugador que ha marcat (per cert, quin golás de LoPutoGusiluz !!!), però no en el desenllaç final. En el delirant, desenfrenat i emocionant desenllaç final de partit.

Partit no gaire lluït, sí, però en el que el Barça no ha renunciat mai al seu estil. Perquè cap equip està preparat pel golás que ens ha fotut l’Essien. I després, el que s’esperava: tot el Chelsea enrere (cobard) atent al seu possible contraatac letal. I, per acabar d’arreglar-ho, la lipotímia del Anelka (el que s’aprèn jugant al Madrid !!!) l’expulsió de l’Abidal.. i aquí ha començat l’èpica del futbol; i, al final, moooolt al final, el futbol ha fet justícia, premiant a l’equip que -en els dos partits- s’ha dedicat a jugar al futbol i a buscar la victòria (els dels Chelsea diran que si hi ha hagut tres penals, que si patatín, que si patatán... però això ja no hi ha qui ho mogui).

Després d’un partit així, sí que em crec que la guanyarem, que tornarem a guanyar la Champions, encara que enfront tinguem al Manchester United i el seu “simpatiquíssim” Cristianito Ronaldo (tros de jugador, per altra banda).

Per cert, us heu fixat que hi ha una línea, gaire be perfectament recta, des de Londres (Wembley, 1992), passant per París (Stade de France, 2006) i acabant a Roma, (2009) ?.

Què vol dir això: doncs que estàvem predestinats a acabar jugant la final a Roma.

Apa... a gaudir-ho !!!

Per cert, he arribat a temps al Club (abans de començar el partit) per poder fer "unes carreretes" a la cinta a molt bon ritme: 3 quilòmetres a velocitat 12 i el darrer quilòmetre "sprintant" a velocitat 14 (total, 4 quilòmetres -a una mitja de 4'49-'' en 19'15''... pas mal !, que dirien els francesos...).

.

JA EM TOCAVA …! ! !

.
... i vaja si m’ha passat factura.
Ahir vaig tornar a reprendre els exercicis de “força a les cames”, que feia dies i dies i dies... que no feia, i avui les meves cames se’n queixen. Però m’ho haig de proposar seriosament, com una obligació de treball al menys un cop per setmana. I es que els miracles no existeixen, o al menys a mi em costa molt de trobar-me’n amb un: la meva millor marca, els meus “estratosfèrics” i gloriosos 47’58’’ de la Jean Bouin van arribar després de l’única vegada en que havia seguit un pla d’entrenament amb constància i “amb cara i ulls”, que incloïen sèries i sessions de “reforçament de cames”... i els resultats no van trigar a aparèixer.
Així doncs, a posar-nos seriosos “amb la feina al gimnàs”, perquè d’un temps ençà m’estava convertint en un “funcionari de la cinta” i així no anem enlloc. I a l’horitzó més proper tinc Cardedeu (recordeu, cursa mixta el dia 17) i vull baixar de 47’30’’. Sí més no, aquest és el meu objectiu.

Ho veurem !!!.

Avui, partit de tornada a Londres de "semis" de la Champions... el meu pronostic? 1-1. Veuré el partit al Club.

.

TORNEM A LA FEINA…

.
Dilluns, a només 13 dies ja de la Cursa de Cardedeu; tocaven sèries... i suar una miqueta. Així que 5 quilòmetres a bon ritme a la bici i una mini sèrie corrent a la cinta, de les de “velocita in crescendo” que dirien els italians: però només tres quilometrets, a ritme de 12 - 13 i 14. I sobre tot estiraments, una llaaaaarga sessió d’estiraments.
Per cert, oi que no us havia parlat mai de Julianne More ?; aquí la teniu: un tros d’actriu i una dona amb una imatge molt especial.


I un altra dia parlarem de Madelein Stowe (entre d'altres moltes pel·lícules: "El último Mohicano" i, sobre tot, "Revenge".. encisadora). Perquè... tots tenim els nostres icones cinematogràfics, no ?.

http://www.youtube.com/watch?v=twepYLbAhNo (audio)

.

QUIN AMBIENT . . . ! ! !

Acabo de venir de córrer per la Diagonal, sol, per estirar una miqueta les cames en acabar aquest llarg i tediós diumenge. Però també un diumenge plenament “contagiat” de la “febre blaugrana” d’ahir al vespre. Mirar en el quiosc aquest matí les portades dels diaris, ja fossin esportius o generalistes, era una passada; i mai, com aquesta tarda, havia vist tanta gent corrent per la Diagonal amb la camiseta del Barça (que deu ser incòmoda de collons per córrer, per altra banda...).
Sembla mentida cóm el resultat d’un partit de futbol pot arribar a aglutinar un poble, a provocar una onada tan bestial de sentiments desbordats... I això que encara no hem guanyat res ! però la jornada d’ahir és per no oblidar-la mai, el madrilenys més que nosaltres encara; perquè, per si algú no hi ha caigut o no ho recordava, ahir -precisament ahir- era “el 2 de Mayo”, data històrica pels madrilenys, que es remunta a la -seva- Guerra de la Independència, en la que van tenir lloc els malauradament famosos afusellaments a la caserna de la Moncloa, que van inspirar el quadre d’en Goya; es per ells, apart de festiu, una jornada reivindicativa, nacionalista (de nacional- patriótica-española), gloriosa... doncs, toma ya !

(és com si un resultat com el d’ahir, però a l’inrevés, ens l'haguessin fotut ells a nosaltres al Camp Nou un 11 de setembre, més o menys...)

Demà, 4 de maig ja (collons, cóm vola el temps !). Això vol dir que, en només 12 dies tindré la Cursa de Cardedeu. I abans, d’aquí a 7, el proper diumenge “debuten” l’Albert, en Xavi Celma i en Pau, els tres triatletes del Tri-Banda a la triatló de Sitges (osti noi, sembla un travallengua com el dels “tres-tristes-tigres”...). Evidentment, els aniré a veure (passejadeta en moto per les costes del Garraf, que encara no les he fet amb la Speedmaster) i acabant el matí amb un àpat a “La Vinya Nova” de Collbató, perquè diumenge també es corre La cursa de l’Alba pels voltants de Montserrat i en Jose i en Marco la faran (es de les curses de muntanya “heavy’s- heavy’s” ).

I d’aquest manacorí què me’n dieu, eh ?. Quina bèstia el paio... !!!

.

D’ACORD…

... ahir al Madrid l’havíem “d’anestesiar”, adormir-lo per tal de poder fer el nostre joc; però, sincerament, crec que ens varem passar amb la DOS-SIS jejeje, lo pillas... ?

(aquí sí que has estat ràpid i enginyós, Txabi…)

... I NO HO HE VOLGUT VEURE ! ! !

Son les vuit i deu minuts del vespre d’aquest dissabte; per tant, ja fa uns deu minutets que ha començat el partit Madrid-Barça. I, com veieu, estic escrivint... sense veure al partit.
He estat momentàniament temptat de ni tan sols escoltar-lo. Però, finalment, ho estic fent mentre escric. Sento al Puyal molt animat, molt encoratjat, sense tenir “por” pel partit.

Som ja al minut 13, i continuem 0-0... merda, ja no: acaba de marcar l’Higuaín de cap. 1-0 Collons !!! (sembla que l’ha cagat l’Abidal en deixar marxar a Sergio Ramos).
Minut 16: continuem perdem i sense donar gaire sensació de perill...
Minut 17’ 05’’: .... marca Tití !!!! 1-1. Jugada d’Abidal a Henry, aquest a Messi, d’aquest a Tití... i gooool !!! (...“plàsticament preciós”, diuen els de la ràdio). Ànims, que això sembla que s’anima.
Minut 19: marca Puyolet !!!!. Falta que treu en Xavi, suaument, perquè remati plàstica i plàcidament “lo Puyi”... 1-2 (celebrant-ho traient-se la senyera que porta com a braçalet i ensenyant-la al públic).
Minut 21: Roben no supera a Valdés... Guanyem !!! (... i a punt de fer-se un autogol l’Alves).
Minut 26: Hem d’adormir una miqueta aquest partit, no ens convé un “correcalles”...
Minut 27: Segona aturada d’en Casillas, en la ja sisena ocasió entre pals del Barça.
Escalfa Keita... (Queite, pels de Cracòvia).
Minut 29: Setena d’en Casillas aturant un jugadón d’Iniesta i xut amb molta intenció d’en Messi.
Hem de rematar això !!!. Mitja horeta ja de partit... però no ho matem !!!.
Minut 30: 53% de posició pel Barça.
Minut 33: Casillas for ever... a súper remat de Messi (i ja en van vuit entre pals).
Minut 35: M E S S I GOOOOOL !!!! (1-3). Recuperació de Xavi pressionant a Lass, que li passa a Messi, dos toquets i... gol. (dedicat a la seva samarreta a “Síndrome X-Fràgil”, una ONG).
Minut 40: Això s’està acabant... i el “canguelo”, el “cagómetro”, i demés tonteries “made in prensa/ràdios madrilenyes”, no apareixen per enlloc.
Minut 44: Hòstia, cóm sembla que està jugant en Piqué !!!. Però sento pocs cops el nom d’en “LoPutoGusiluz”.
Minut 45: Vinga, cap a la dutxa !!! El Madrid, emprenyat e impotent... Llancem una falta... Sort d’en Casillas.
Collons, no es pot ni anar a sopar tranquil !!! :
Resulta que torno ara a connectar la ràdio, desprès de sopar i... del 1-3 hem passat al 2-4 !!! què fort. Minut 10, gol d’en Sergio Ramos, 2-3 (culet, culeeet !!!), però, al cap de tan sols de 2 minutets ... goooool d’en Tití , 2-4.
Minut 25: Sembla que això ho tenim ja encarrilat, el Madrid “no ens apreta”.
Ara ja som al minut 29... i sembla ser això té més pinta del 2-5 que d'un inquietant 3-4...

Collons !!! soc un endeví-premonitori:
Minut 29’ 15’’, Messi acaba de marcar, després d’un “gran jugadón” d’en Xavi...i 2-5; una jugada sensacional del Barça, pel que diuen...
Minut 36: ... i si en fotem un altra i ho deixem com si fos un resultat de tennis ?.
Minut 37: GOOOOOOOOLL !!!!. Piqué, a centre d’Eto’o (i, os ho juro, ho estic escrivint tot en temps real). 2-6

2 – 6... quina passada !!!. 3 remats a la segona part, 3 gols... (10 i 3, a la primera)... i el millor de la primera part, en Casillas.

GOL - SET ( bueno... SIS, jejeje ) - PARTIT i CAMPIONAT !!!.

Minut 41: Bojan centra i Messi... fora. Som insaciables.
Minut 44: Xuta Eto’o... para Casillas.
Això s’ha acabat !!!... 2-6

..

SEMBLA SER . . .

… que davant de la que els hi pot arribar a caure dissabte al vespre, els “merengues” han demanat a la Real Federación Española de Fútbol un permís per poder fer allò que ells en diuen :

"unas pequeñas modificaciones en el terreno de juego de Chamartín"...

I es clar, també demanen el poder jugar tot el partit amb en Casillas a la part esquerra i que no hi hagi canvi de camp a la mitja part.

Què llestos els paios, no ?. Doncs jo crec que ni així !!! (recordeu: 1-2).

TORNEN LES SÈRIES ! ! !

.

... sí, han tornat, perquè sinó “fotarem el ridícul” a Cardedeu.

Aquesta setmana només havia anat dilluns una estoneta al Club; dimarts, Champions al Camp Nou i ahir la tediosa conferència que va acabar massa tard per anar a córrer; a més a més, demà es festa, dissabte no sé on anirem... així que avui, tocaven sèries:

5 quilòmetres a bon ritme, a velocitats 12, 13, 14, 12 i 13 en 23’32’’ ; no està malament Txabi, no està gens malament.

Apa, a veure si l'enllaç que he posat serveix perquè veieu el vídeo de “cóm córrer com Déu mana”... (segueixo sense tenir ni idea de com es fa això de "pujar vídeos").

(crec que, si no apareix el vídeo en pantalla, us sortirà "clicant"a sobre el títol de l'entrada).

.

A DOS DIES DEL "PARTIDAZO"....

EM SEMBLA GENIAL . . .

... senzillament una pintada-denùncia genial !!! (ortodoxa, amb “plantilla”, per poder fer les lletres ben fetes; no us sembla?); està clar que el paio, o la paia, deuria d’estar fins els mateixos collons de que el gos -de qui sigui- se li pixés cada dia a la planta que té al costat de la porta de casa, que ha optat per la “denúncia cívica exemplificadora” (ara que potser, l’incívic, tampoc sap llegir i es quedarà igual...).

Feia dies, mesos, que havia vist el “rètol”, i no és fins ahir que vaig fer la foto; i casualment avui, algú (possiblement el mateix amo del “gos pixador”) ha tirat mà del “spray vandàlic” per -apart d’embrutar la paret- tatxar el text. (si cliqueu a la foto petita ho veureu millor...)

(a la porta d’una casa emblanquinada al carrer Sant Pau del Badalona antic...).

D’ AIXÒ, AL MEU POBLE …

… en diuen “penalti”; al meu poble, i al del costat, i al de més avall, i al de més amunt. Però no és qüestió de buscar excuses...

Ai què patirem dimecres !!!; però, tranquils/les, que el 1-2 de dissabte enfront del Madrid ens aixecarà la moral de cara al duríssim partit de tornada a Stamford Bridge. Al altra partir que s'està jugant avui, ara que ja es porten jugats 18 minuts de la segona part, el Manchester guanya 1-0 al Arsenal.

Com que està clar que guanyarem al Chelsea (recordeu, 1-2) us pregunto: vosaltres qui preferiu a Roma ? un venjatiu Arsenal, amb una “compte pendent” amb nosaltres per la final de Paris, o al insuportable Cristianito Ronaldo del Manchester United ?. Jo, sincerament, en tinc les meves dubtes a dia d’avui. Però, pensant-t’ho fredament, tan li fot: juguem contra qui la juguem... LA GUANYAREM !!!

Avui, per culpa d’una tediosa i llaaaarga conferència sobre “empresa i banca” no he pogut sortir a córrer ni anar pel Club. Se’m acumula la feina de posar-me en forma per la Cursa de Cardedeu...

“...te dejan sus herencias, te marcan un sendero y te dicen lo que es malo y lo que es bueno, pero... ni los vientos son cuatro, ni siete los colores y los zarzales crecen junto con las flores y el Sol sólo es el Sol si brilla en t. La lluvia sólo lluvia si te moja al caer. Cada niño es el tuyo. Cada hembra tu mujer. Vivir para vivir. Sólo vale la pena vivir para vivir (JMS-Para vivir, 1974).

.

SI A BILBAO LA TENEN…

… nosaltres també la tenim; tenim també la nostra “SEMANA GRANDE”, que comença aquest mateix vespre jugant i guanyant al CHELSEA en el partit d’anada de la Champions (2-1), que continuarà el dissabte, també guanyant al REIAL MADRID (1-2) i que rematarem el proper dimecres dia 6 de maig empatant amb el CHELSEA (2-2) a Stamford Bridge (amb un gol en l’últim minut d’en Dani Alves).

¡¡¡ Menuda semanita... !!!. Semanita que es veurà perllongada el dimecres següent (13 de maig) guanyant la Copa "del que te dije", també per 2-1, al ATHLETIC DE BILBAO a València.

Si surt tot tal com dic, em faig “vident” !!!

.

.

ELS FILLS …

.

Tenir fills és la millor de les coses que et pot regalar la vida. No importa cóm siguin, el què facin, el què diguin, el què assoleixin… Són els teus fills.

Però, parafrasejant una “mafaldada” (al menys en el cas del teu primer fill) tant ell com tu us llicencieu el mateix dia : ell es llicència com a fill... i tu com a pare/mare.

I, arribats a aquest punt... qui coi t’ha preparat a tu per a poder exercir de pare?, on n’has aprés ? quins criteris previs t’has marcat, si es que realment ho has fet o pensat ?...
Moltes vegades, el que són els nostres fills (per bo i per menys bo) es “culpa” nostre, dels seus pares. Per això, cada cop que sento o em ve al cap la lletra d’aquesta cançó d’en JMS, em dona molt que pensar.

Fora del “estribillo” ja per tots conegut del
“niño: deja ya de joder con la pelota...”,
si llegeixes reflexivament algunes de les sentències que fa, et deixen “tocat” i et donen en què pensar:

- “cargan con nuestros dioses y nuestro idioma....”,
- “...les vamos transmitiendo nuestras frustraciones”,
- “...nos empeñamos en dirigir sus vidas, sin saber el oficio y sin vocación…”

Us convido, tant als que ja sou pares, com als que ho sereu en breu o d’aquí uns anys, a pensar-hi.

A menudo los hijos se nos parecen,

así nos dan la primera satisfacción;

esos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.
Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que por su bien, dicen, hay que domesticar.
Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice, que eso no se hace,

que eso no se toca.
Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.
Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.
Niño, deja ya de joder con la pelota...
Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día

nos digan adiós.

..

LA MÚSICA NO TAN SOLS AMANSA A LES FERES …

.

...sinó que a més a més, a mi em permet que no em senti ni la meva pròpia respiració. Veureu.

Crònica e històricament, des de fa més de 52 “tacos”, jo respiro per la boca (com sempre dic, el meu nas només em serveix perquè no em caiguin les ulleres, ja siguin les de sol o les de veure-hi d’aprop). Tot i que el 25 de maig ja farà nou anys que em vaig operar “dels cornetes”, no m’ha servit per gran cosa: continuo semblant un peix agònic fora l’aigua quan corro.

Com que divendres passat inicialment no tenia intenció de sortir a córrer, no vaig agafar el meu inseparable iPod; i és per això que més tard, mentre corria al costat d’en Juan Carlos per la Carretera de les Aigües, vaig refermar-me en el convenciment de que no puc sortir a córrer sense música. I es que apart de la companyia que em fa mentre corro, el seu so m'evita el tenir que sentir-me esbufegar fruit del esforç, no em deixa sentir-me la meva agitada respiració mentre corro. En no portar l’iPod corria escoltant-me la meva “entretallada respiració a boca oberta” (i la d’en Juan Carlos) així com el soroll ritmic i compassat de les nostres petjades. I això em fot nerviós, molt nerviós i em crea una falsa sensació “d’anar al límit” de les meves forces, quan no és així realment. Amb la música normalment a fort volum, m’aïllo, només penso en córrer, en anar endavant “ i així no em sento a mí mateix respirar ”. M’aïllo tant, que no sé si realment escolto la música amb atenció o tan sols “està allà dins les meves orelles, al meu cap”, acompanyant-me, aïllant-me...

La música i les curses... quelcom inseparable e indispensable per a mí.

També als vespres, al llit, m’adormo amb els auriculars del meu iPod posats... i m’adormo, vaja si m’adormo; i no és sinó fins a les tres o les quatre de la matinada quant, en girar-me al llit, se’m deu clavar l’auricular a l’orella fent que em desperti i me’ls tregui (tot i endormiscat, cada nit “enrrotllo” perfectament el cable dels auriculars al voltant del iPod i el deso a la tauleta de nit... un altra dels meus rituals).

PER CERT... : L’Andrea ha tornat a fer de les seves: ens acaba de dir que ha quedat finalista del “Premi MIRAMAR” de RTVE. Ja us vaig dir que aquesta filla meva s’apunta a un bombardeig i, es clar, va sentir parlar d’aquest Premi, va preparar el seu treball i... finalista !!! (opció a guanyar 2.000 euritos del ala i a fer pràctiques a RTVE aquest estiu; el resultat, el proper dia 8 de maig al Parlament de Catalunya).

.

I AMB AIXÒ, JA ESTÀ DIT TOT.... ! ! !

El partit d’aquesta nit no ha està dels millors, ni molt menys; però un puntet és un puntet; i ara, a esperar que demà (avui ja, realment) el Sevilla “remati la feina”. Ganes crec que no els hi falten...

“...decir amigo es decir juegos, escuela, calle y niñez. Gorriones presos de un mismo viento tras un olor de mujer. Decir amigo es decir vino, guitarra, trago y canción. Furcias y broncas y en Los Tres Pinos una novia p’a los dos. Decir amigo me trae del barrio luz de domingo y deja en los labios gusto a mistela y a natillas con canela... decir amigo no se hace extraño cuando se tiene sed de veinte años y pocas pelas. Y el alma sin medias suelas” (JMS_Decir amigo, 1974).
.

DECIDIDAMENT . . .

… jo dec de tenir a dins un motor dièsel en lloc d’un cor: chaca-chaca-chaca... constant. Ni m’embalo a les baixades, ni em quedo a les pujades. Chaca-chaca-chaca...

Lo d’avui per la tarda ha estat collonut. Després d’estar tombat pel sofà havent dinat, mig endormiscat, m’he dit:

- a les sis, cap al Club a córrer una miqueta, que avui es divendres.

Ha arribat la Marta, pasades les cinc i m’ha dit:

-vas a córrer ? i li he dit que sí, però que més tard.

Al cap d’una estona, poc abans de les sis, li he dit:

- no, no vaig a córrer, em quedo per casa... Estic cansat, molt constipat, amb molts mocs... No, no hi vaig.

I uns deu minuts més tard, m’he llevat del sofà i li he dit:

- me’n vaig a córrer; arribaré cap a les vuit i mitja.

Ja dins del cotxe m’he dit:

- val, però de sortir a córrer “per fora”, amb aquesta “moquerada” que portes, ni parlar-ne. Faràs sèries a la cinta...

Arribo al Club i en Pau i l’Albert em pregunten:

- què Txabi, surts a córrer ? Anem a “les aigües”...

I els hi dic:

- no, no crec; no estic gaire fi i no he portat roba adient.

Baixo als vestuaris, buido la roba de la bossa i em trobo que, per error, hi havia posat la samarreta vermella de màniga llarga (la que em van regalar les peques per Nadal). I decididament, en no tenir excusa “tèxtil” per no sortir a córrer per fora, m’he dit:

- Txabi, cap a “les aigües”...

Com veieu, soc un paio d’idees fixes e inamovibles...

I aquí em teniu aquesta tarda, posant el motor dièsel en marxa a la font de la Carretera de les Aigües acompanyat d’en Juan Carlos, en José Manuel, l’Enric i "la noruega trotadora", la Belén (en Pau i en Xavi van a un altre ritme...). Hem anat nosaltres a un ritme força bo tota l’estona d’anada; son gaire be 4 quilòmetres i ho hem fet en 17’20’’: molt per sota del meu ritme habitual. I a la tornada, otro tanto i a bon ritme també (l’Enric tornava avui a córrer després de més d’un més i se’ns ha “despenjat”, però tant ell com nosaltres ja hi contàvem; i la Belén ha anat tota l'estona al seu ritme, amb el seu permanent somriure als llavis...).

Se’m gira feina amb la lectura a curt termini.

Aquesta Setmana Santa, amb la Marta, varem comprar-nos a Vic 3 llibres:

- El Candidat, d’en Iu Forn, per regalar-li a l’Andrea pel trajecte d’avió fins a Brussel·les i del que ja us en he parlat i ja m’he llegit.
- La invisible, d'Estella Rimington (la primera dona que va ser directora general MI-5, el servei d’espionatge britànic, i en qui, clarament, es va inspirar el personatge de “M” a la sèrie de pelis d’en James Bond). Pendent de lectura.
- La ladrona de libros, d’en Markus Zusak, del que ja he llegit 98 de les seves pàgines, però que he “aparcat” per deixar-li llegir a la Martona. Molt, molt bona pinta.

A més...
- La tia Julia y el escribidor, d’en Vargas Llosa, un llibre que m’encanta, que m’he llegit uns tres o quatre cops i que volia que l’Andrea el llegís. Com que no el trobava, el vaig comprar per Internet a una llibreria d’un poble de València. L’estic llegint.

I per Sant Jordi me’n han caigut dos més, encara per "obrir":

- La Apelación, d’en John Grisham, i

- La festa dels sentits, d’en Sebastià Serrano.

Això vol dir que estaré entretingut una bona estona.

Com diu l’espot de televisió: “llegir ens fa més lliures”. Ho crec.

Apa, a dormir, que és tard.

.

SANT JORDI …

… dia de la rosa, dia del llibre... diada de tradicions ancestrals.

Fot un dia collonut, amb un sol que espetega i això vol dir que, un any més, em quedaré sense dinar perquè me’n aniré a donar un tomb pel centre de Barcelona (les Rambles, Plaça Catalunya...) a “empapar-me” del ambient festiu de la Diada. I, per la tarda, tornem-hi, però aquest cop amb la Marta.

Passen i passen els anys, i per la Diada de Sant Jordi per a mi es com la Nit de Reis: il·lusió, esperança, alegria... (la Marta ja m'ha regalat "La apelación", d'en John Grisham, tot un clàssic pels meus "sants jordi's").

.

NO SÉ JO SI AL FINAL…

… guanyarem o no la Lliga (la vida no sempre és del tot justa amb els millors); però el que ja ningú no ens traurà mai als culers és tot i el molt que estem gaudint, i “babejant”, amb l'equip aquest temporada. Encara no fa ni 25 minuts que ha acabat el partit contra el Sevilla (ojo, el tercer classificat del Campionat) i acabo d’arribar a casa amb la imatge encara present del espectacular gol d’en “LoputoGusiluz” (minut 2’11’’), la jugada de tiralínies d’en Xavi-LoputoGusiluz-Eto’o en el segon gol (crec que no havien passat 15 minuts del primer temps), la jugada novament de tiralínies, aquest cop d’en Eto’o-LoputoGusiluz-Xavi del tercer gol (minut 3 del segon temps) i el “xurret” d’en Henry en el quart gol al cap de set minuts del quart (sincerament, jo crec que el que volía en "Tití" era centrar, no pas xutar...). Sí, val la pena -i molt- anar al camp aquest any, sí senyor.

Ahir, tocava soft-ràquet, així que després de 15 minuts a la nova bici de la sala de fitness, vaig jugar 3 partidets (a 20) amb la Susana; el resultat és el de menys però el que està clar es que si no jugues sovint, jo al menys, perds la posició a la pista i vas com una baldufa d’un costat a l’altre. Sí, vaig guanyar els tres partits, què passa ?.

Avui, i davant de la constatació de que m’estic relaxant en el entrenament (sí més no, en la continuïtat i la constància) he decidit reprendre les meves sèries; s’ha acabat això de la “carrera continua” a velocitat 12. A partir d’ara, sèries, o no corro. I les que he fet avui han estat 3 sèries de 1,5 quilòmetres, a velocitats 12, 12 i mig i 13, acabant amb un “sprintet” de 500 metres a 14 per acabar els 5 quilòmetres en 24’20’’. Si el cos m’ho aguanta, aniré poc a poc incrementant el ritme, passant sèries de 2 quilòmetres, amb intervals de 500 metres de recuperació (però sent la recuperació de -com a mínim- de velocitat 11 i mig... Uns quants dies fent un total de 5 quilòmetres, per passar després uns altres dies fent-ne 6, i després 8... i mantenir-me així. Haig d’estar en forma per Cardedeu !!!.

“...hermano que te vas a California, 121 de PAN AM. Llévale a esa muchacha que te espera olor de arpillera, aceitunas, azahar, algarrobos y chumberas, y mi navaja tripera que de vez en cuando, sólo de vez en cuando, dio un guiño al Sol. Y ahora vuela a diez mil metros sobre el mar. Pensando en ella. Queriendo llegar… (JMS-Hermano que te vas a California, 1974).
.

UN NOU REPTE, amb data fixa …

Comença el compte enrere per el meu nou repte esportiu:

la XV Cursa de la “Fira de Sant Isidre”, a Cardedeu, el proper 17 de maig.

És una carrera “mixta” (suposo que vol dir que el recorregut és d’asfalt i de terra ). No sé si s’hi apuntarà algú més del Club, però jo segur que la faré (ja m’hi he apuntat). I el motiu de voler córrer aquesta tan “llunyana” Cursa no és altra que aquest:

“... a l’arribada s’obsequiarà als participants amb una samarreta tècnica i unes ulleres esportives. A més a més amb un bon esmorzar de pa amb botifarra, begudes i postra. També hi haurà un sorteig de lots de regals preparat prèviament i es sortejarà al final un pernil i un viatge de cap de setmana per gentilesa de Viatges Tejedor entre tots els participants”.

No home, no, que és conya... Tot i que és molt “llaminer” tot el que ens donaran -botifarrada inclosa- aquest no és el motiu (el verdader motiu és no tenir que córrer la “Cursa d’ El Corte Inglés”, que és aquest mateix dia i que és massa “popular” pel meu nivell jejeje...). Espero -pel seu be- que el meu amic Felip, per un cop que corro al seu poble, em vingui a veure el paio... Li faré saber, i ai de ell que no vingui !!!.

La meva companya de feina, Irene, parirà al mes d’agost; així que per a ella és la cançó d’avui, totalment escaient i coincident amb les dates que parirà (agost):

“... se le hinchan los pies. El cuarto mes le pesa en el vientre a esa muchacha en flor por la que anduvo el amor regalando simiente. Si la vieses usted mirándose feliz al espejo. Palpándose el perfil y trenzando mil nombres en dos sexos. A su manera floreció esta primavera, para dar gracias al Sol y perfumar la vereda. A su piel de satén le sienta bien salir de paseo. Salpicar niñez en la dejadez de su balanceo. Si la viese usted frente al café jugando rayuela al atardecer, es que, a las cinco su ayer vuelve de la escuela. Y a su manera volvió al caballo y al carro, al muñeco de cartón y a los pucheros de barro. Si la viese usted cantándose canciones cuna como un cascabel que acunase un clavel en un rayo de luna. Corre Lagarto. Pon otra cama en el cuarto. A empapelarlo de azul y, en agosto, de parto.” (JMS-De parto, 1974).
.

SORPRESA !!!

.

Finalment, cap a les vuit del vespre he sortit a córrer per la Diagonal; la sorpresa ha estat en que, en dir-li a la Martona si m’acompanyava, va i em diu que sí. Total que hem agafat el cotxe, l’hem deixat aparcat al davant de la seu de La Caixa (al costat “muntanya”, ja encarat cap a Esplugues) i hem anat corrent fins a Francesc Maciá (jo) i una mica menys (la Martona). Fa relativament poc que va al gimnàs i encara no te “traça” en córrer; es cansa, li costa respirar corrent... però ja ho anirà superant amb els dies, ho repetirem. Li he dit que, ara per ara, vagi “al trote”, sense forçar rés la marxa.

“...y una noche, mientras palmeaba farrucas, se escapó Mercedes con un “curapupas” de clínica propia y Rolls de contrabando y entre palma y palma Curro fue palmando entre cantares, por soleares. Ay mi amor... quizá fue la pena, o la falta de hierro; el caso es que un lunes nos tocó ir de entierro. Pésames y flores y dos lagrimitas que soltó la Patro al cerrar la cajita. A mano derecha, según se va al cielo, veréis un tablao que montó Frascuelo en donde cada noche, a las buenas almas, el Currillo el Palmo sigue dando palmas...” (JMS-Romance de Curro el Palmo, 1974).
.

COM VEIEU …

... la meva “història” amb en Joan Manuel Serrat ve de lluny.

Perquè sí, efectivament, el vailet que hi apareix a la foto, al darrera d’en JMS, perseguint-lo, soc jo. Aquí deuría tenir uns 10/12 anys i la foto es va fer al carrer Casp de Barcelona, a la sortida de Ràdio Barcelona. Ho recordo com si fos ahir. I es que, en aquells temps (anys 67/69, no ho recordo exactament) o be amb la mare, o be amb la meva avia Rosa, o amb la tia Paqui, ens en anàvem alguns dies fins a la ràdio per assistir com a públic, en directe, al programa de Salvador Escamilla “Radioscope”, programa que -agosaradament per a l’època- en Salvador començava sempre amb un:

" Bon dia Catalunya !!! ".

Ell va ser, precisament, el primer en donar-li una oportunitat a JMS (a ell i a tants i tants d'altres de la “Nova cançó”...). Doncs bé, si la memòria no em falla (i la tinc molt selectiva la memòria a aquestes alçades) la foto es va fer sortint dels estudis de Radio Barcelona el dia en que en JMS va estrenar “Saps ?”. Va ser ja en aquella època on “em vaig enganxar” a tot el que feia, ha fet, i farà en JMS.

I va ser també, en aquella època quan em vaig fer del “Club Juvenil de Ràdio Barcelona” a on nanos d'11 a 14 anys fèiem -amb l'Escamilla un cop la setmana per la tarda- un programa de música i de novetats musicals. I, com si m’hagués estat predestinat el meu "idili" amb en JMS, va ser precissament a mi a qui li va tocar el donar la noticia per antena de que:

“...en breu, JMS treurà al mercat un LP (sí, sí, un LP.... que estem al 1969 !!!) dedicat a Antonio Machado”.

Ja ho veieu, no es una cosa recent la meva passió per en JMS (i, ara que ho penso, tampoc es gens casual la "tirada" que té per la ràdio la meva "periodística" Andrea...).

Apa, què es diumenge i toca descansar... (encara que, cap el tard, sortiré a córrer una estona per la Diagonal).

Siau !!!

.

S A U N A …. !!!

.

Ara ja feia dies que no “saunejava” (no, la rosa de la foto ja no hi era quan jo hi he anat.... cachis !!!) i el meu cos ho ha agraït, havent-ho rematat, com ho he fet, amb una llaaaaarga sessió de jacuzzi . A més, com que hi he anat relativament tard, i per la tarda -cap a les sis- no hi havia ningú pel Club: ni a la sauna-SPA, ni a la sala de fitness, ni a les pistes... ni per enlloc (llevat de la piscina climatitzada de l’entrada); hi ha un problema de infra-ocupació els caps de setmana que haurien de pensar en què fer per rentabilitzar-ho.

Avui pensava, mentre suava... des de quan fa que vas per Can Mèlich, Txabi ?.

i la veritat es que mentalment, mentre hi pensava, “m’he menjat” tot un any, perquè estava convençut de que m’hi vaig apuntar el 31 de desembre de 2006... quan la realitat és que va ser el 31 de desembre de 2005, passades les vuit del vespre.

Durant el 2006 quasi no vaig córrer; el que feia eren els exercicis per reforçar les cames que em va preparar en David Gallego, ja que tenia el projecte d’anar l’estiu d'aquell 2006 a fer el Kilimanjaro amb en Jaume, en Xavi, la Carme... Va ser per això, fonamentalment, pel que em vaig apuntar al Club: per “fer cames”. Però per a nosaltres, la crisis va començar molt més aviat i, finalment, el projecte Kilimanjaro se’n va anar a norris.

El que també feia, durant el 2006, era jugar a soft-ráquet. Però córrer, el que se’n diu córrer, poc, molt poc, i a la cinta. A més, l’agost d’aquell any em vaig operar del menisc intern (que el tenia fet pols des de feia ni sé quant). Així que la poca forma que durant el primer semestre de 2006 hagués pogut aconseguir... se’n va anar amb l’operació. Però, miraculosament, la recuperació va ser ràpida i gens dolorosa i en menys d’un més ja corria sense problemes...

Durant el 2007, l'any en que en vaig fer-ne 50, vaig començar a sovintejar el gimnàs amb el córrer (encara “indoor” però, i molt poquet); a més, l’Albert es va trencar el tendó rotulia i va quedar-se uns bons mesos “fora de joc”; i va ser “gràcies” a aquesta lesió de l’Albert pel que vaig finalment animar-me, al desembre de 2007, a fer la meva primera cursa de 10 quilòmetres (realment, no em vaig animar: va ser l’Albert, literalment, el qui em va empentar... i recordeu amb quines sabatilles vaig fer-la !!!).

10 quilòmetres !!!, ni boig; i ni en el millor dels meus somnis m’ho hagués plantejat mai... Però la vaig acabar sense gaires problemes. Fins aleshores, després de dos anys d’anar pel Club, no havia fet mai més de 3 quilòmetres seguits a la cinta; però com que l’Albert continuava “renqueante”, em va convèncer de que podíem fer-la junts (La Cursa dels Nassos 2007); mireu si anava “renqueante” el paio que la vaig acabar jo per davant d’ell... Aquella Cursa va ser el tret de sortida de la meva -fins aleshores desconeguda i inimaginable- afició per córrer; i fins avui.

2008 ha estat per a mi “l’any de les Curses”. I haig d’agrair-li a l’Albert, en Pau, als Xavi’s, en Juan Carlos, en David i a la resta de la colla el que acollissin a aquest “iaio” en les seves corredisses dels divendres, en el bon ambient que hi ha entre setmana al Club i el poder fer “pinya” amb ells a les Curses, com un més...

Més de tres anys ja... cóm passa el temps, nanos !!!.

"...del monte baja silbando viento de poniente caliente y un agrio perfume a pastos, y turbio el torrente. Y una tórtola, cegada por un Sol que muerde, se pierde salpicando la mañana preñanada de verde. ¿ Podrán, aroma y canto, correr bajo el asfalto. Podrán jugar a amarse y acunarse ?. ¿ Podrán arena y limo volver a ser camino ?... (JMS-Arena y limo, 1974).

.

.

PER AVUI, JA HEM COMPLERT…

.

Com que d’aquí una estona haig d’anar a buscar a l’Andrea a l'aeroport, que torna del seu viatge-premi a Brussel·les, després de dinar he fet una mica el “mandra” per casa i poc abans de les sis he sortit a corre altra cop per la Diagonal, però aquest cop sense arribar a Francesc Macià (he girat cua en arribar a Numància). Calculo que, mal contats, uns cinc quilòmetres...

Continuen fent-me “aquella cosa rara” les cames, als bessons, als turmells, com punxadetes d’agulla, com unes micro-descàrregues elèctriques... i més quan acabo de córrer que corrent. No sé realment què pot ser, perquè fins ara no m’hi havia trobat mai. Si en una setmana/deu dies no millora el tema, m’ho hauré de fer mirar.

“... a golpes, el badajo llamó al amanecer y a ti, camino abajo, camino del taller te llama una sirena. Ten cuidado mujer. Campesina, diecisiete años. Campesina, soldador y estaño. Campesina...
Soldar hilo con hilo y no saber porqué va el siete con el cinco y el cuatro con el tres. De sirena a sirena están mintiéndote. Campesina. Si el viento y los robles, campesina, se saben tu nombre. Campesina.
Es septiembre, y las uvas están por madurar. Aires de fiesta cantan las prensas y el lagar. No escuches la sirena y ve a vendimiar. Campesina, carita empolvada. Campesina, de recién casada. Campesina.
Tiene añoranza el rio de tu cara y de tu sed, la harina de tus manos y el mosto de tu pie. No escuches la sirena y vuélvete. Campesina. Despierta el asombro. Campesina, cantarillo al hombro...” (JMS-Campesina, 1974).
.

AIXÒ ES UNA PROVA...

.

http://www.youtube.com/watch?v=cqgKKoJaPwM

(es que no tinc ni idea de com "pujar-me" un vídeo al blog...).
.

AVUI NO TING GAIRES GANES D'ESCRIURE ...

.
... així que serà en JMS qui parli avui; el vídeo es un gran "duetto" amb la Noa (per veure'l i escoltar-lo cliqueu a sobre del títol de l'entrada...).

"...no es que no vuelva porque me he olvidado de tu olor a tomillo y a cocina. De lejos dicen que se ve más claro, que no es igual quien anda y quien camina.

Y supe que el amor tiene ojos verdes, que cuatro palos tiene la baraja, que nunca vuelve aquello que se pierde y que la marea sube y luego baja.

Supe que lo sencillo no es lo necio, que no hay que confundir valor y precio y que un manjar puede ser cualquier bocado si el horizonte es luz y el rumbo un beso.

No es que no vuelva porque me he olvidado. Es que perdí el camino de regreso, mamá.." (JMS-Soneto a mamá, 1974).

.

TOT BAIXANT (... I PUJANT) PER LA DIAGONAL

Doncs sí, ho he fet; m’ha costat decidir-me perquè estava requetebé a casa, però al final m’he decidit, tot i el nou i estrany dolor que tinc a les cames des de dilluns: es com una especia de "descàrregues elèctriques" de molt baixa intensitat -de genoll en avall i ocasionalment a sobre la cuixa- però bastant constants que, en ocasions, quasi "em fan fer figa les cames", com si em fallessin (i no, no son "rampes" es... una sensació que no havia notat mai fins ara... potser és només cansament).

Així que he deixat el cotxe davant de la benzinera del RACC (a l’acera d’enfront del Parc de Cervantes) i me’n he anat tot corrent fins a la Plaça Francesc Macià i, mitja volta altra cop fins a la benzinera: 30 minutets per fer els exactament 6 quilòmetres que hi ha. Ara que ja en tinc la referència de temps, començaré a treballar per anar rebaixant-lo poc a poc fent sempre el mateix recorregut que -al menys- penso repetir un cop per setmana.

Es un "recorregut urbà" bastant distret, perquè hi ha molta gent que va i ve corrent com tu; i també hi han els de les bicis ("a tota llet" alguns...) i els dels patins en línea, i les aceres son amples...

La putadeta es que el primer tram, els 3 primers quilòmetres, els faig en una "lleugera baixadeta" constant; però com que tot el que baixa, puja (al menys fins a certa edat...) els 3 quilòmetres de la tornada ho son en una "lleugera pujadeta" constant... (que ja no et sembla tan "lleugera"...). És en aquest tram, en el de la tornada en "lleugera pujadeta", quan el saber triar -i localitzar- la sempre reconfortant opció del: "sigue a ese culo..." es presenta força engrescadora per poder "ajudar-te a anar tirant...".

.
.

JA VAN DOS DIES EN COTXE …

.

… i així no anem bé !!!. Cada cop que vaig amb cotxe, mal d’esquena segur... Però què hi farem: avui amenaçava pluja i tenia que estar per Girona pel matí, així que no m’ha tocat altra remei.

Ahir, jornada de “trànsit”al Club: la meva intenció era trobar algú per jugar a soft-ràquet, però no hi havia ni un ànima a les pistes (serà perquè jugava el Barça ...?). Aleshores el que vaig fer va ser els meus 5 quilòmetres amb bici, un parell de quilòmetres en cinta (a 11 i 12), els exercicis de reforçament de cames (oblidats des de feia dies), alguns abdominals... i cap a casa a escarxofar-me veient als culers per la tele en el seu plàcid partit (1-1) després del molt relaxant i tranquil·litzador 4-0 del partit d’anada. I el que sembla que va estar distret va ser el 4-4 del Chelsea-Liverpool (una mica més i els “red devils” els hi foten un bon disgust als “blue”...).

I ja que estem en temes “europeus”, us ho lligo amb que l’Andrea ha començat a gaudir, des d’avui mateix, del seu premi pel Concurs Periodístic de la Unió Europea volant cap a Brussel·les, on s’hi estarà fins divendres, amb els actes preparats per a ells al Parlament Europeu, el Consell d’Europa i les distintes institucions europees (ens acaba de trucar fa una estona des del luxós hotel on els han ficat...).

Ara, quan acabi d’imprimir uns temes del despatx, marxaré a córrer una miqueta per la Diagonal. Agafaré el cotxe, el duré fins a prop del Palau de Congressos de Barcelona i m’arribaré corrent Diagonal avall fins on cregui que tinc forces per tornar; haig d’agafar el cotxe perquè, des de casa, des d’Esplugues, es un autèntic conyás arribar-se fins a la Diagonal amb l’scalextric que hi ha muntat (si no és baixant i -sobre tot- pujant pel Cervantes, que “no me apetece ná, de ná de ná...”).

Apa, a sopar de gust !!! (quan toqui).

Per cert, la cançó d’avui va “per la meva farmacèutica favorita” i la seva nou nascuda Glòria, que tants bons moments ja li està donant... Es una cançó per quan la Glòria tingui uns tres anyets i ella l’hagi de llevar per dur-la a la guarderia... En JMS li va dedicar a una tal "Ágata Albero", la filla d'algun amic seu, suposo... Diu així:

“… y bueno, pues, un día más que se va colando de contrabando. Y bueno, pues, adiós ayer y cada uno a lo que hay que hacer. Tú enciendes el Sol. Tú tiñes el mar y tú descorres el velo que oscurece el cielo, y tú ve a blanquear la espuma y la nube, la nieve y la lana, y tú conmigo a cantar la mañana. Tú a dibujar el trigo y la flor. Tú haces de viento, dales movimiento y tú les das color. Tú amasa los montes. Tú al pozo a baldear y tú, conmigo y el gallo, a cantar. Que hay que empezar un día más. Tire p’alante que empujan atrás.
Y póngase el calcetín paloma mía y véngase a cocinar el nuevo día. Todo está listo, el agua, el Sol y el barro, pero si falta usted no habrá milagro. Si le falta usted a un mundo enfermo y con canas quién va a hacerle la cama y quién le peinará frente y quién le lavará la cara si falta su risa para echarlo a andar. Venga conmigo y el gallo a cantar. Que hay que empezar un día más. Tire p’alante que empujan atrás. Y póngase el calcetín paloma mía y véngase a cocinar el nuevo día. Todo está listo, el agua, el Sol y el barro, pero si falta usted no habrá milagro.” (JMS-Canción infantil… para despertar a una paloma morena de tres primaveras, 1974).
.

AVUI, NOMÉS "UN SURTIDET" DE FOTOS DE LA CURSA ...

Decididament, i a la vista de les fotos, lluïen molt més les samarretes vermelles de l’any passat que les “soses” blanquetes d’aquest any, oi que sí ?.

La selecció de fotos està posada aquí del final de Cursa al principi d’aquesta (si cliqueu a sobre les fotos, les veureu "en gran"..).

Només una reflexió per a la Belén, a compte del comentari d’ahir en el blog. Parlava ella que la cançó més adient per cloure la reflexió que us feia sobre la classe política aprofitant la recomanació del llibre del Iu Forn “El Candidat”, era la cançó “Algo personal” d’en JMS; i em detallava una part de la lletra d’aquesta, un dels trossos més memorables de la cançó; però la Belén se’n va menjar algunes parts d'aquesta llarga i genial parra fada... Per a tots aquells que no conegueu la cançó, aquí teniu -complert- el tros on es reflexa perfectament cóm un polític pot dir un munt i munt de coses “en una mateixa entrega”, entrelligant-les entre sí... per no acabar dient res, absolutament res: un autèntic monument al absurd. Diu així:

“..pero, eso sí, los sicarios no pierden ocasión de declarar públicamente su empeño en propiciar un diálogo de franca distensión que les permita hallar un marco previo, que garantice unas premisas mínimas que faciliten crear los resortes que impulsen un punto de partida sólido y capaz de este a oeste y de sur a norte, donde establecer las bases de un tratado de amistad que contribuya a poner los cimientos de una plataforma donde edificar un hermoso futuro de amor y paz...” .

¿ no em direu que no és fantàstic el poder arribar a dir tantes i tantes coses en una mateixa parra fada… però sense haver dit res, absolutament res, oi ?. Coses de polítics...

Siau !

.

UNA RECOMANACIÓ...

.

Be, dilluns de Pasqua; dia de descans, de relaxació, de preparació per a la curta setmana que ja hem començat sense ni adorna-nos-en (dues setmanes seguides d’activitat parcial: 4 dies de feina aquesta... i l’anterior de 3, ja que vaig agafar-me com a festa el matí de dijous !!! cóm ha d’anar be el país ?).

Aquest matí finalment he anat amb la Martona i en Roger a Can Mèlich a fer una mica d’exercici. En el meu cas 5 quilòmetres en bici, abdominals, i molts, moooolts estiraments, perquè aquests darrers dies molt de córrer, però poc d’estirar.

Per la tarda -desprès de la reglamentària i obligatòria “siesta” en dies festius i d’inactivitat com el d’avui- m’he llegit d’una tirada i en un parell d’horetes (cap mèrit en ser de només 186 àgils pàgines):

EL CANDIDAT, Iu Forn – Ed. Ara Llibres, SCCL (Amsterdam Llibres).

Recomanable, terriblement recomanable. Satíric com pocs amb l’entorn polítics i els polítics en sí mateixos. I, si ho penses fredament en acabar, és vergonyós el que això sigui així com és. Repeteixo, molt recomanable. Hi ha fragments impagables, com per exemple, aquest exercici de eufemismes que fa:

“... com m’agraden els eufemismes !. Una crisi econòmica de mil parell de collons és una "desacceleració". I si és molt bèstia llavors es una “desacceleració accelerada”. O també pot ser un “fort descens del creixement”, o una “contracció”, o la que més m’apassiona: “un creixement negatiu”. Creixement negatiu, la matemàtica feta impossible gràcies al llenguatge!. In-su-pe-ra-ble !. I referit a la industria també tenim el “creixement sostenible”, el “creixement amable” i el “creixement de qualitat”. Que visquin els eufemismes !. Les putes són “treballadores del sexe” o “proveïdores de plaer”. La sequera és una “disminució de precipitacions”. Un transvasament és una “captació puntual d’aigua” o, millor encara, una “interconnexió de conques hidrogràfiques”. Els iaios son “sèniors” i els solters són “singles”. Els nens superdotats són “nens d’alta capacitat”. Un solar ple de merda, rates, herbes i deixalles és un “espai hostil”. .... els que van a la feina a tocar-se els ous tot el sant dia són “treballadors que mantenen uns nivells de productivitat per sota del que seria desitjable”. Ningú no menteix sinó que “falta a la veritat”. La brossa o merda és un “residu sòlid urbà”. Els pisos de 30 metres quadrats són “solucions habitacionals”. A Sevilla l’Ajuntament va arribar a qualificar un embús de trànsit com a “angosturas puntuales en articulaciones estratégicas del viario” (sic)...”.

(per cert que els dibuixos d’en Batllori, el “ninotaire” de La Vanguardia, estan a l’altura del text que se’ns presenta...).

Avui, en JMS descansa...
.

JA SOC AQUÍ . . . ! ! !

.
Està clar que com a “pitoniso” no em guanyaria la vida (quina primera part dels culés, renoi !!! quin 4-0 més majestuós....). D’això ja han passat 4 dies (i si no va haver cap “cantada” d’en VV va ser perquè els alemanys no van xutar a porta en tot el partit, que consti...).

Avui, diumenge al vespre, ja de tornada a Barcelona. I sí, he fet els deures i m’he entrenat aquests dies de Setmana Santa (tot i el fotut mal temps que ens ha fet…). Ni jo mateix m’ho acabo de creure...

El dijous, jornada de descans; però divendres al matí ja me’n vaig anar, corrent, a fer el recorregut Sant Julià - Vilalleons - Sant Julià (8 quilòmetres i pico), amb l’anada lleugerament ascendent tota l’estona fins arribar a Vilalleons. Com sempre, entre el quilòmetre 2 i el 3 “bajonazo” (m’ofego, em costa respirar... però després se’m passa i recupero el meu ritme de respiració). Recorregut total en 45 minutets, sense forçar.

Divendres per la tarda, contra el que el cos em demanava (descansar) vaig fer una miqueta la cabra per la muntanya: Sant Julià - Santuari de Puiglagulla - Sant Julià, anant per la carena; 10 quilòmetres en total, mal contats a la baixa: 46 minuts per fer la pujada, entre caminant i anant “al trotecito”, i només 30 minutets a la baixada, tot i estar plovent i fent la baixada tota l’estona corrent. Content pel temps i les molt bones sensacions a la baixada (tot i el parell de “relliscades” que per poc van donar amb els meus morros per terra, amb lleu torçada de turmell inclosa...). Les meves ASICS també van respondre bé per muntanya...

Avui al matí, caramelles. I, a mitja tarda, tornada a Barcelona.

Com que la Martona i en Roger estan per aquí, demà els engrescaré per anar per la tarda al Club a fer uns partidets de soft-raquet, o fer màquines, o cinta... No sé, ja veurem.

Apa... siau !!!

"...puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés i llogar fins la guitarra per diners. O trencar la meva imatge com si fos de guix o jugar-me l'esperança al set i mig; però no pas aquest poema volador i petit. Gust d'amor, color magrana que he escrit pel meu amic. Ets bo. Ets dolç. Ets mascle. He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir, i a les ales la primavera, que ja e és dir. He pujat on la neu crema, he caigut al sot. Demaneu-me el que vulgueu, que tinc de tot, però no pas aquest poema, volador i petit. Gust d'amor, color magrana que he escrit pel meu amic. El bo. El dolç. El mascle..." (JMS-Per al meu amic, 1973).

.

.

A PER ELLS ... !!!

( ... a pels del Bayern de Munich, vull dir).
.

SETMANA DE PASQUA . . .

... de descans ? què va !!!.

Avui al vespre… Champions, amb el super-match Barça-Bayern. Partit al Camp Nou que, per primer cop en 25 anys, veuré acompanyat de la Marta, gracies a un monumental “despiste” d’agenda d’en Nacho, que va avançar la seva marxa de vacances pasquals sense comprovar si podia o no marxar en dimecres... (i no, evidentment no podia, està clar; per això tenim el seu carnet).

Demà al matí, Marta i jo marxarem cap a Sant Julià de Vilatorta, amb la sana intenció de “no fotre ni brot en cinc dies”, de dijous a dilluns. Tret es clar de la caminada i les “corridas”... I m’explico, mal pensats.

La caminada des de Sant Julià fins als Santuari de Puiglagulla, anant per la carena, muntanya amunt (caminant) i muntanya avall (corrent), com ja he fet durant tot l’estiu passat dia sí, dia no. Espero que la Marta m’acompanyi divendres a fer-ho.

Les “corridas” seran els 9 quilòmetres que hi ha -anar i tornar- des de Sant Julià i fins a Vilalleons, trotant per carretera. Voldria fer-ho dijous i dissabte o diumenge (18 quilòmetres en total). I es que, o entreno de manera constant, o “ no avançaré” en els meus temps i em quedaré “clavat” en els meus ja habituals 48’- 49’... i jo vull arribar a 47’ i, després, anar baixant poc a poc aquests temps. Per tant, haig de ser constant i recuperar els exercicis de força de cames.

No m’emporto l'ordinador per aquest dies, així que “descansareu” de mi fins ben be dilluns proper al vespre. El que sí m’emporto son les meves ASICS i les meves “Salomon” de muntanya...

Els meus pronòstics:
- Avui.................Barça 3 - Bayern 1 (amb “cantada” d’en VV)
- a la tornada..... Bayern 2 – Barça 1 (gol de Messi faltant 2 minuts per acabar...).
- i, per aquest dies pasquals, igual no foto ni un quilòmetre, que em conec !!!.

Apa, fins la tornada .... !!!

.