Dues “Mercès” en una...

Ja ho escrivia aquest matí a Facebook abans de sortir de casa: Tinc el genoll de la cama dreta ben "trinxat", les costelles trencades "em grinyolen"...

Però ben d’hora, ben d’hora estava ja a Plaça España i, contra les prediccions, no plovia ni semblava tenir intenció de fer-ho durant la cursa. Mentre aparcava la meva estimada Triumph (que, per cert, ja m'he venut... li faig lliurament al nou propietari diumenge vinent) m’he creuat i xerrat una estona amb el Correcat Ramon. Abans i tot de l’hora prevista, m’he retrobat amb Speedy-Arantxa (....que finalment ha fet molt bon temps, tot i "el seu moco colgando" i acabant en 17ena. posició en dones) i amb Olga. 

De camí cap el guarda-roba, sota les torres venecianes, he coincidit amb la gran Hasna Bahom (finalment guanyadora de la cursa en categoria femenina)  i amb les “No Te Pares Team” Devora i Elena (no així amb Mónica... que a l’hora prevista no havia arribat). I un cop dalt les fonts, trobada típica i tòpica amb en Rafa. Més tard he coincidit també amb els Tribanda Per i Belen. I camí del guarda-roba, amb en Xavi, la Laura i resta de gent del BDR. I ja, un cop a dins del calaix, amb en Cedric i altra cop amb “ulls preciosos-intensamentnegres-Devora”  (...que ha acabat fent MMP).

El genoll ja em “grinyolava” amb força dins el calaix mentre mig escalfava... i he arrancat a córrer, molt millor del que m’esperava, després del “intens entrenament”  dels darrers dies (des de dimarts no havia fet rés de rés). Els meus temps de pas han estat:  4:38, 4:52, 5:21, 5:19 i 5:03… total, 25:58 en fer els primers 5 quilòmetres… gens malament; però des del pas pel quilòmetre 2, el dolor al genoll augmentava i “punxava” de valent.  

El gran Miquel...

Així doncs, en arribar al avituallament del Arc del Triomf he pres una decisió: no jugar-me-la més i esperar allà a que arribés en Miquel Pucurull, el gran i veterà corredor (75 anys) i fer amb ell, al seu ritme, la segona part de la cursa. Mentre esperava allà, he coincidit amb en David, fent fotos i més fotos (sí, en David “Blog maldito”, aquell “que no va saber parar” a la MM i va “petar”... per això, malauradament,  avui no ha pogut). He estat allà palplantat gaire bé mitja hora, veient passar i passar corredors, i més corredors, companys i més companys...

Resulta que tinc un club de fans...
 i jo sense saber-ho!

En arribar Miquel m’he reenganxat a la cursa. Els segons 5 quilòmetres de la cursa els he fet doncs tot xerrant amb en Miquel, xino xano... i arribant junts a meta. I, segons m’ha dit, ho ha fet en un millor temps que l’any passat (segons ell “no li he deixat que afluixés” i, sense fer-li treure la llengua, he aconseguit  que mantingués el ritme constant que ell podia portar bé: és tot un diésel!).

La llum que més enlluerna...

Ha estat avui doncs, per a mi,  una cursa “diferent” aquesta. I és que cada cop més me’n adono de que visc molt més intensament tot el que rodeja a les curses, que les curses en sí mateixes: la gent, l’ambient, els companys, les fotos, els ji-ji-ja-ja, o els bons moments com el que he viscut avui corrent 5 quilòmetres al costat d’en Miquel. O com després fent-li les fotos a la menuda, però moooolt gran, Maria Llum (un any més gran encara que en Miquel) mentre recollia el seu trofeu (... i el val per anar a sopar al “7 Portes”) com a corredora més veterana de la cursa.

Finalment, la pluja ha acabat arribant quan, en moto, ja estava a poc més de quilòmetre i mig de casa. “Murphy” en estat pur...

Ara mateix, vuit del vespre, el genoll fot mal, força mal...

La propera? CORREBARRI... si el genoll em respecta.

(C.Q.  653  76-26-627)

¿ Dragones y mazmorras ? Noooo: ¡ Rampas y escaleras !

Ahir al vespre, només començar a córrer, ja vaig veure que no en tenia gaires ganes. Però la Mercè és ja a tocar (... i la Behobia!) i darrerament parlo més de córrer que no pas corro. El darrer cop, des de l’11 de setembre a la Cursa Sansi de Bellaterra, havia estat dissabte dia 20 pel camí de Ronda de S’Agaró a La Conca ...i fent la meitat caminant i la meitat corrent. Poca cosa doncs. Però ahir tenia ganes de provar "en acció" les meves flamants i discretetes sabatilles “Asics Noosa Tri 9” estrenades dissabte, un cop haver ja canviat el número 44, que inicialment em vaig comprar, per un més encertat 43,5 (*); i les volia provar en situacions de “baixada”, així que vaig decidir apostar per fer "una sessió de resistència a lo RafaPérez".

I sense anar-me’n gaire lluny de casa (vaig anar-me’n fins a la riera enjardinada que tinc ben bé al costat) vaig fer alternativament 14 trams d’escales (de 75 esglaons cada pujada i cada baixada, fent doncs un total de 1.050 esglaons) i 14 trams de rampa amb bona inclinació -d’uns 60 metres cada pujada i baixada- intentant fer-les totes a bon ritme, sobre tot quan anava cara amunt (tant a la rampa com a les escales). Esgotador, però reconfortant. I ho vaig completar amb una “passejadeta al trote” pels voltants de casa.

Les sabatilles, perfectes: no em “topen” els dits a la puntera a les baixades, que és el que em preocupava un cop canviat el número.

(*) Canvi de número: vaig comprar-me, inicialment, un 44 (aquest model és quelcom especial, en estar pensat per triatletes; molt còmodes, tant, que fins i tot te les pots posar sense mitjons). Vaig sortir amb Marta dimecres passat per la tarda (4,5 quilòmetres caminant) per estrenar-les. I notava que m’anaven “grandetes”, no hi anava gens còmode (son "de horma ancha" i jo tinc el peu estret). Així que, en arribar a casa, les vaig “ventilar”, vaig agafar un raspallet, vaig netejar-li les soles... i el divendres les vaig anar a canviar per mig número menys. Estaven com noves, perquè eren noves... No patiu: el noi de la botiga se les va mirar i remirar bé, i li va dir al encarregat:

-"Faig un canvi de número... sí, sí, estan perfectes").

I és que ho estàven!.

(C.Q.  643  75-26-617)

26:59 que són 23:59 a La Sansi de Bellaterra d’avui.

Cursa “calorosa” la d’aquest matí. 
Sol, calor i moooolta xafogor. 

Al quilòmetre 3 m’he aturat (i he aturat també el Garmin) durant 3 minuts, perquè tenia la sensació de que les pulsacions m’anaven a cent!. Per sort, continuo corrent amb el cap ben fresc per no fer ximpleries amb el meu cos. Però, en reprendre la marxa, no he pressionat bé el botó de posar-lo novament en marxa. Però he fet molt ràpida la última part de la cursa (...plana i en baixada) i he acabat bé. Temps oficial: 26:59.... als que jo els hi descompto els 3 minuts que m'he aturat (però el que val és el temps oficial).

Una cursa amb una camiseta "especial" per una diada "especial".

(C.Q.  633  73-26-607)

Patint com un gos !

Aquesta és la frase que potser millor resumeix la meva cursa de d’avui, la de la primera edició de La Cursa del Barça.

Prop de 3.200 corredors l’han acabat, en un matí calorós, “bochornoso” i humit com pocs. Per acabar d’adobar-ho, tres desnivells considerables en el recorregut, sobre tot el primer quilòmetre, des del Estadi del Camp Nou i fins a la Diagonal, sense oblidar la pujada per Entença fins a Travessera i la llarga tirada per la Ctra. de Collblanc.

 Els meus  58:57  finals d’avui ho diuen tot, tenint com tinc com a MMP de l’any passat els meus  47:50  (i no és excusa el haver parat al avituallament per beure gaire bé un parell de bons minutets, perquè anava fos). 

Però mirem-ho pel costat “positiu”: després de gaire bé 7 anys corrent, avui he fet marca: la meva PMP ! (pitjor marca personal): mai havia fet més de 55:00 i avui sentia l’alè de la llebre dels 60:00 al clatell... I això que no he parat en tot l’estiu.

Com sempre, el millor de tot ha estat la retrobada amb els companys post-estiu (i, avui fins i tot, la "desvirtualització" d’en Víctor González el rapidíssim corredor “santboianés”).

Però d’avui cal destacar, per sobre de tot, la brutal cinquena posició en categoria femenina de la meva compi Arantxa Suau: és una crack !.

(C.Q.  628  72-26-602)

The Walking dead runner…

Així és com m’he sentit avui: com un “walking dead runner”.

Independentment de que, en arribar al primer quilòmetre, he hagut de parar pel dolor a l’esquena (avui sí que feia mal de veritat), les meves cames avui eren dues columnes de marbre: no les podia moure, no podia aixecar els peus del terra. I, per acabar d’arreglar-ho, ha tornat -i amb força- el dolor a la part posterior del turmell del peu dret, que ja vaig començar a sentir diumenge a Les Aigües quan corria de baixada de Sant Pere Màrtir. És un dolor que m’impedeix fer la meva petjada “normal” (sense talonar) i em fa que, paradoxalment, em faci  talonar i, per tant, em faci mal. No sé, descansaré un parell de dies a veure el què.

A sobre, l’objectiu era anar des d’Esplugues fins al Decathlon de l’Illa Diagonal per posar-me el nom a la samarreta que vaig comprar-me dijous passat a Nike... i no m’ho han pogut fer !. He acabat fent -caminant- el trajecte d'anada i tornada de 8 quilòmetres... (i trobant-me a la Roser a l'alçada del Palau de Pedralbes fent unes sèries).

(C.Q.  618  71-26-592)

Arranca la temporada !

Dilluns, 1 de setembre, "Sant Tornem-hi" per a molts… i també el inici de la setmana de la primera cursa de la temporada:

És una cursa nova, la primera edició. Suposo que la participació serà alta... Ja coneixem les samarretes (son unes pseudo-Nike) i també el recorregut, que és bastant planer, però “amb algunes trampetes”: bon retrat d’en David en el seu blog (...i també haurem de comptar amb la calor i la xafogor que, segur, ens farà).

Sant Pere Màrtir desde la finestra de casa

Tot Barcelona despertava als meus peus...

I després d’aquesta, per ara, vindran Cursa de La Mercè (28/09), la Correbarri (12/10), corrent aquest cop per Les Corts, els 10km de La Mitja del Mediterrani (19/10), el tast de la Mitja (26/10), la Behobia-Sant Sebastià (9-11), la Jean Bouin (23/11), el Cross de Sants (30/11) i Nassos (31/12). Tot això, per ara... Segurament “també cauran” la Cursa de l’Amistat i la Cursa de La Sagrera (on l’any passat vaig fer MMP en 10 km).

Ahir, per començar a “escalfar motors”, (tot i que durant el mes d'agost "no he parat") vaig matinar per anar a córrer, trotar i caminar per Collserola, per la Carretera de Les Aigües (pujant a bon ritme fins a l'antena de Sant Pere Màrtir, agafant el trencall que hi ha en creuar el primer pont). Em vaig creuar amb l'ex-ciclista professional Roberto Heras corrent pel mig del bosc (les seves orelles són úniques!), però no vaig voler “trencar-li” el ritme per fer-nos una foto.
Van ser poc més de 5 quilòmetres (exigents). I degut a l’hora matinera en que hi vaig anar, vaig   poder gaudir de vistes com aquesta. A aquelles hores, en arribar a Pl. Mireia,  encara no hi havia gaire gent “per Les  Aigües”... panorama totalment diferent quan hi vaig tornar: em reafirmo en la idea de que -com a les carnisseries i mercats- acabaran dispensant números per entrar-hi perquè... quina gentada que hi havia !  (corrent, caminant, trotant, amb bici, amb gossos...).

(C.Q.  610  70-26-584)

Entrenament NIke+ Run Club Barcelona

Ahir era dijous, i els dijous m’he proposat anar als entrenaments de Nike del Passeig de Gràcia (i tambéels dissabtes, però des de la botiga de la Illa Diagonal els diumenges que no tingui cursa).

Ahir feia calor, moooolta calor (i molta més humitat encara). Així que, tot i que portava una samarreta Nike técnica, però de màniga curta (la vermella-negre de la foto dels sopar), vaig optar per comprar-me’n una amb tirants i... menys mal que se’m va ocórrer fer-ho !.

Varem fer aquest cop el circuit “Sagrada Familia” seguint el procés habitual de “running-interruptus” per culpa dels molts i molts semàfors a creuar. Foto de grup a la portada de la Sagrada Família (... que encara ningú no ha “penjat”) i divisió del grup en dos: els de la tirada llarga (+/- 8,5 km) i els de la curta, de gaire bé 6. Jo vaig anar amb el primer, però en arribar a Sancho de Ávila “vaig morir”: el dolor a l’esquena (per altra banda, ja habitual), em fotia molt la guitza per córrer. Així que (en arribar a la benzinera de Marina) no vaig continuar amb el grup -que van continuar per la Meridiana i fins el Parc de la Ciutadella- sinó que jo vaig “tallar” per l’Avinguda Vilanova (caminant una estona) per anar a retrobar-me’ls al Passeig de Sant Joan/Arc del Triomf; i ja des d’allà tots junts fins a la botiga.

No recordo haver suat mai tant, en els meus gaire bé 7 anys que fa que corro, com ahir al vespre. La samarreta (molt tècnica, molt lleugera de teixit, una chulada) va quedar literalment ben molla (“chorreando” que diria aquell, i no exageraria).

I per rematar l’entrenament, i després d’eixugar-me la suor, rentar-me una mica a la font i canviar-me de samarreta, me’n vaig anar allà al costat, fins el “Peter Shakey” ( www.petershakey.com  ) l’increïble “steack-house 100% yankee” (no trobareu, enlloc de Barcelona, una carn així: la porten dels EEUU) que està situat als baixos del Bulevard Rosa; és, a més a més, el segon museu més important del mon de peces “vintage” de Coca-Cola (...i d’un munt d’objectes més de la marca). Quan hi aneu, parleu amb l’Albert Molina... us podrà explicar, i explicar, i explicar del tot i més de la marca de refrescs per excel·lència a nivell mundial.

(C.Q.  604  69-26-578)  

Comiat de vacances…

Últim cap de setmana de vacances (.. tot i que l’únic que sembla haver “anat de vacances” aquest cap de setmana ha estat el sol.

Ahir dissabte, poc abans de les nou del matí, baixada corrent des de dalt del Cap Ducal i fins a la Platja de Sant Pol. Paradeta per fotre’m un cafè amb llet i un croissant al costat del Maria Rosa... i, en sortir (amb la panxa plena) he fet un passeig tot caminant a bon ritme pel Camí de Ronda fins a La Conca (camí tot ple de bassals per la puja del vespre i matinada, cosa que dificultava i molt el córrer amb continuïtat).

Cala de "La Conca", des del Camí de Ronda de S'Agaró a Palamós

La tornada fins al final de la platja de Sant Pol altra cop sí que l’he fet corrent, sortejant a salts tots i cadascun dels bassals. En arribar-hi, una paradeta per refrescar-me a la dutxa del final de platja... i pujada pel Camí de Ronda (però direcció Sant Feliu) fins a casa, a dalt de tot del Cap Ducal. 

Uns altres 7,5 quilòmetres p’a la saca!.

Platja de Sant Pol (S'Agaró), des del Camí de Ronda de S'Agaró a Sant Feliu de Guíxols

Evidentment tota l’estona sota un sol esplèndit i meravellós de ple agost... que ha desaparegut del cel com per art de màgia en sortir jo de la dutxa un cop ja a casa, cosa que hauran agraït els participants de l'última jornada del torneig estiuenc de vòlei-platja de la Costa Brava que he baixat a veure.

I avui torna la Liga: ja he "desempolsat l'uniforme": aquesta nit torna la Lliga al Camp Nou. Per cert, fent un “refregit” del títol d’aquella pel·lícula 

- “El cielo puede esperar”, 

dir-li als “merengones” que... 

- “El sextete tendrá que esperar”

...i molt, perquè una gesta meravellosa, inoblidable, com la del Barça d’aquell any només està reservada pels escollits de tots els deus pagans junts!. 

¿“Sextete merengue”? No, gracias (...en aquest segle al menys).

(C.Q.  597  68-26-571)

Asfalt returns !

Sense haver-ho previst, ahir dijous em vaig apuntar al entrenament de Nike+ del Passeig de Gràcia. 

Després de tants dies corrent, trotant i caminant per pistes de terra se'm va fer "duriyo" el tornar a l'asfalt (des del 3 d’agost, en aquests 19 dies, he estat: 11 dies corrent i fent un total de 112 quilòmetres per muntanya…). 

Però vaig aguantar bé, tot i que estic un pel fora de forma, doncs he trotat més que corregut en aquests 11 dies. 

Ens varem arreplegar un total de 24 corredors -uns 6 ó 7 d'estrangers- en l’entrenament d’avui (amb pujada i baixada -dos cops- per les escales de la Font del Parc). 

Un cop a la Ciutadella hi havia la possibilitat de fer 2 voltes (més senzilles i a menys ritme, sense escales), o 3 voltes (a més ritme i amb les escales de pel mig). Com sempre, jo no vaig fer ni una cosa ni l’altre: vaig fer 2 voltes, però de les de més ritme i amb les escales de pel mig. La tornada fins a la botiga de Nike va ser força ràpida i esglaonada (6,5 quilòmetres). 

Les meves "Runner-vacances 2014"...

Aquest estiu ens hem quedat "al país"; no hi ha hagut, per tant, ni desplaçaments en vaixell, ni avió ni tren... Per tant, he pogut córrer pel nostre "sant territori": per Sant Julià de Vilatorta i rodalies i per Sant Feliu de Guíxols i rodalies.

Vaig treballar dilluns 4 i dimarts 5 d'agost, així que la meva "primera setmana" de vacances ha estat la del 6 d’agost. I com a "declaració d'intencions estiuenques" vaig decidir ja sortir des del primer dia. I sempre, sempre, ben d'hora.

El Dimecres (6) vaig anar canviant, sobre la marxa una i mil vegades, el què volia fer. Finalment vaig agafar la carretera cap a Vila-lleons (4,5 km per asfalt); justament feia 30 anys i 3 dies que allà mateix em vaig casar (...30 anys!). Paradeta per foto i beure a la font i cap amunt, per anar un cop més fins al Santuari de Puig-l'Agulla per la carena. I un cop allà, cap avall però per la variant de La Font de la Riera. Però en arribar a baix, i com que "anava bé", vaig tornar a agafar el trencall altra cop cap amunt, cap a la carena, i d'allà fins el castell; d'allà fins a Les Set Fonts; paradeta per beure i, com que continuava amb forces, me'n vaig anar per La Ruta dels Molins i tornar. Total, 19 quilómetres de caminada per la muntanya.

El Dijous (7), aquest cop amb la Marta, vàrem fer uns 6,5 quilòmetres pels voltants de Sant Julià-Folgueroles-Ruta dels Molins.

Es veu que la cosa li va agradar, perquè el Divendres (8) va repetir sortida amb mi. I aquest cop varem fer una "tirada llarga" per ella: 11 quilòmetres exigents, amb pujada a Puig-l'Agulla inclosa, baixant per La Font de la Riera.

Avui Dissabte (9) m'he llevat escrivint a Twitter: "... i dissabte va descansar". I us ho ben juro que aquesta era la intenció. Però... avui hem pujat amb les peques i la sogre a dinar al restaurant del Santuari de Puig-l'Agulla. I, entre d'altres coses, m'he fotut entre pit i esquena una increïble espatlla de xai ("rematat", per postres, amb un suc de taronja amb gelat de vainilla i vodka...). I com que estava clar que allò s'havia de "cremar" com més aviat millor, he decidit baixar caminant els 6 quilòmetres des del Santuari i fins a casa. I ho he fet "perfectament runner-equipat": unes "playeras" de lona -força còmodes però- unes bermudes de fil, un polo d'Hugo Boss i una gorra "cervecera"... I tot això a les 15'30 de la tarda, amb la panxa plena i sota una solejada de collons (m'ho he cruspit en poc més d'una hora... però cóm he enyorat les meves "Trabuco" mentre baixava!). De l'espatlla de xai no n'he tornat a tenir notícies...

Així doncs, diumenge (3) varen ser 13 quilòmetres; aquest dimecres 19; dijous 6,5; ahir divendres 11; i avui uns altres 6, així que en total "han caigut" 55,5 quilòmetres en 5 dels 7 dies transcorreguts des del diumenge dia 3. I tots ells de trail per muntanya (...caminant, trotant, corrent)

No, definitivament, no es pot dir que hagi començat "apalancat" les meves vacances, no.

Diumenge, 10 d'agost:

Jo creia que per aquesta setmana això ja s'havia acabat; però està clar que sembla ser que no puc estar-me quiet, perquè aquest matí, altra cop ben d'hora, he sortit "a donar un volt fent trail" i aquest cop per una ruta nova. Me n'he anat fins a Tavèrnoles, i fent part dels "Camins d'en Verdaguer". I altra cop sota un sol de justícia, per acabar fent uns altres 11 quilòmetres per completar aquest "estage per Osona" fent un total de 66,5 quilòmetres en 6 dies (de diumenge a diumenge, "parant" dilluns i dimarts perquè treballava).

Ara, ja de tarda, estic ja a Sant Feliu de Guíxols i, ara sí, "tocarà córrer" per camins de ronda i d'altres llocs preciosos. S'ha acabat el trail (amb les Trabuco) i arranca el córrer (amb les Saucony).

Dilluns, 11 d'agost:

Si estic a Sant Feliu, això vol dir que "tocava fer" el Camí de Ronda, tot i que m'he llevat amb el braç dret gaire bé paralitzat, adolorit, engarrotat. Tot i el dolor, he anat caminant, trotant i corrent els gaire bé 8 quilòmetres des de dalt de casa i tornar. I després d'una paelleta a la "Maria Rosa", a les quatre me n'he anat al fisio: ultrasons, massatge descontructurant, estimulació elèctrica i massatge final amb una crema antiinflamatòria (bones mans les de Lurdes). Per la tarda, a Platja d'Aro, "sessió d'hidratació" en família.  

Dimarts, 12 d'agost:

Jornada de descans; per la tarda, les peques se' van cap a BCN. El braç va millor.

Dimecres, 13 d'agost:

Jornada de feina a Girona (fent un breu "parèntisis vacacional"). M'acompanya Marta.

De tornada a Sant Feliu de Guíxols, aprofito per fer -a la tarda- una sortideta fins a l'Ermita de Sant Elm. I ja de baixada -immens error- unes sèries al passeig...

Crec què RUPTURA DE BÍCEPS FEMORAL DE LA CAMA ESQUERRA en el mateix precís moment en que Marta em feia un vídeo (mai m'havia vist córrer a mi mateix). Desconec el grau de possible "ruptura" però jo diria que, d'una escala d'1 a 10, dec estar en un 3,5... Per tant, crec que amb antiinflamatori i repòs ja n'hi haurà prou...

Uns altres 6 quilòmetres al sac però.

Dijous, 14 d'agost:

Jornada de descans; a la tarda, cap el tard, "translladem la residència estiuenca" altra cop a Sant Julià de Vilatorta.

Divendres, 15 d'agost:

Segona jornada de descans per culpa del bíceps femoral. Al vespre, sopar a Puig-l'Agulla amb l'Andrea, en Dani i la Martona, que han vingut a passar el cap de setmana amb nosaltres.

La meva companya de lectura totes aquestes
vacances, la "Bimba"

Dissabte, 16 d'agost:

Qui ho ha dit que no hi ha "dos sin tres"? S'ha acabat el descans, la inactivitat després de dos dies d'estar "en barbecho preventiu"; ja era hora de provar cóm responia la cama, així que -com sempre, ben d'hora ben d'hora- he tornat a pujar -i esmorzar- al Santuari de Puig-l'Agulla. Pujada lenta, moooolt lenta, per no córrer riscos, i la baixada, igualment. Lleugeríssima molèstia cara avall, en els pocs moments que he anat "al trote"...11 quilòmetres més al sac!.

Diumenge, 17 d'agost:

Altra cop ben d'hora ben d'hora he tornat a sortir "a provar la cama", però de manera una mica més exigent: cap el Castell de Sant Llorenç de Munt, fent aquest cop el recorregut a l'inrevés; no recordava lo dures que eren les rampes dels darrers 2,5 quilòmetres fins arribar a dalt (és clar: sempre ho havia fet cara avall...). Però m'he proposat no baixar el ritme ni en aquelles dures rampes. I ho he aconseguit. I bé, molt bé (però molt dur).

Un cop dalt, i per segon diumenge consecutiu, m'he creuat en mig del bosc, en plena pujada, amb en Joan "el jardiner" (60 "tacos") i els seus amics runners, que son unes "bèsties pardes" (...que no em tornaran a enganyar per sortir a córrer amb ells: l'últim cop "em van rebentar").

Quatre galetetes un cop arribat a dalt, uns glopets d'aigüa de la meva "camel" (amb el clàssic regust "plastificat" de l'aigüa), una foto... i cap avall.

I la baixada l'he fet aquest cop no ja al trote, sinó corrent tota l'estona, sense parar fins arribar a baix. La cama ha respòs perfectament, no ha dit ni mú. Per sort, sembla que la cosa ha quedat només en un fort "tirón". Ara, a recuperar la forma. Uns altres 11 quilòmetres més al sac!.

Dilluns, 18 d'agost... últim dilluns de vacances !

Quina millor manera de començar la setmana que corrent ? (....amb ensurt inclòs).

He pujat a Puig-l'Agulla, però per la variant de la Font de la Riera (això vol dir, pujada més exigent que per la carena tradicional). Bé, tant de ritme com de sensacions. I un cop dalt, glopet d’aigua i cap avall altra cop, però per la via tradicional fins "el castell dels moros", ja a Sant Julià. Val dir, però, que tant de cara amunt, com de cara avall, he canviat 3 ó 4 cops l'intenció d'itinerari.

L'ensurt l'he tingut, de baixada, en arribar a la cruïlla de la carena amb el camí que baixa fins a Vila-lleons (aquell que l'altra dia vaig fer cara amunt). I és que, del camí de la dreta pujaven 2 corredors... amb els seus 2 gossos deslligats, sense corretja. I m'han començat a perseguir, davant de la passivitat dels seus amos. A mi no em fa res que portin els gossos sense corretja... sempre que els de quatre potes sàpiguen anar i comportar-se sense corretja (avui no era el cas). M’he escapat d'una queixalada de miracle... Collons !.

La baixada, com ahir, l'he fet corrent i força bé. Però en arribar altra cop al trencall de la Font de la Riera (a 3 quilòmetres d'arribar a Sant Julià per La Carena) m'he tingut que aturar “perquè el Garmin ha pitat” la senyal de 0% de bateria, i no volia perdre la informació dels 8,5 quilòmetres que ja portava. Així que, sense referències "garminianes" he fet aquests darrers 3 quilòmetres en 20 minuts.

I uns altres 11 quilòmetres "p'a la saca"...

Dimarts, 19 d'agost, descans, lectura...

Dimecres, 20 d’agost, descans de córrer, però jugant uns partits de pàdel al Club Tennis Vic amb la Beth, en Miquel i l’Àlex.

Dijous, 21 d’agost, ja a Barcelona.

Aprofito per anar a fer l’entrenament amb la gent de Nike+ Barcelona  (6,5 quilòmetres). Demà divendres, cap el tard, tornem cap a Sant Feliu de Guíxols.

(C.Q.  590  67-26-563)

Ahir, d’estrena !

Com que “lo prometido es deuda”, ahir ben d’hora ben d’hora vaig sortir a fer una mica de trail per muntanya per estrenar la flamant nova samarreta tècnica que la bona gent del “42km running” em van regalar per haver-los enviat la petita crònica de "corredor popular" que veieu a l’anterior entrada al blog.

I si ahir estava a Sant Julià de Vilatorta -que ho estava- “tocava” fer trail. Abans de sortir havia esmorzat al Bar Núria i li havia demanat al Pep que em preparés un bocata per prendre-me’l a mig camí.

En principi, anava fins el Castell de Sant Llorenç de Munt i tornar. En principi.

El trajecte és cara amunt, cara amunt -continuo- des de que surts de Sant Julià de Vilatorta passant pel Puig-Sec. Són exactament 3 quilòmetres de pujada contínua fins arribar al trencall, a mà esquerra, sortint-te ja del “camí bo”, a uns 350 metres del Castell.

Trencall del Puig-Sec

Avui, per primer cop, anava amb la motxilla “camel” (amb el bocata, l’aigua, el mòbil i uns calerons) i també avui, per primer cop, he esbrinat i he pogut posar en pràctica cóm cony va lo de “beure en marxa” a través del tubet-vàlvula (torpe què és un, què voleu fer-hi...!).

Un cop dalt no m’he menjat el bocata i he tirat cap avall. En arribar al doble trencall “Vilanova de Sau-Folgueroles”, he agafat el de ma esquerra, el que anava cap al poblet de Mossèn Cinto Verdaguer. I un cap allà, sense arribar a entrar-hi, cap a Sant Julià de tornada altra cop.

Quan ja hi era, he vist que només havia fet escassament 9 quilòmetres; em trobava bé “...y me he venido arriba”, tot i la calor, així que en lloc de tirar cap a casa, he girat cap el camí del cementiri i novament cap amunt, amunt, per anar a buscar altra cop el primer trencall de dalt de tot del Puig-Sec. I d’allà, ja cap avall, fent la variant cap a Les Set Fonts i ara sí, ja des d’allà, cap a casa.

2 horetes i escaig, per fer 13 quilòmetres de trail molt suau de ritme (per sota inclús de “trote cochinero) però exigents (al menys per a mi)... i arribant a casa encara amb el bocata a la motxilla, que em vaig acabar prenent a peu de piscina al jardí de casa...

La samarreta, genial. No es xopa (“empapa”) gens ni mica; i això que ahir feia calor de la bona; i el seu tacte a la pell és molt i molt bo. I, despistat que és un, no només les mànigues son d’un altra color, més fosc: la part del darrera també és del mateix color que les mànigues. Molt xula! (però, compte! que el seu tallatge és dels petits, “justet”: aquesta és la primera samarreta XL que he portat mai, quan jo porto sempre L).

(C.Q.  468  55-25-443)

Avui m'han publicat una crónica al blog dels "42k running"....

Me enteré algo tarde de que yo había “Born to run”......

Me enteré de que yo había  “Born to run” algo tarde es la historia que hoy Txabi quiere compartir con todos nosotros. Así nos la cuenta:

Sí, porque no me di cuenta de ello hasta mis 51 años. Y, ya se sabe que, en esto del correr, es como en el rascar: todo es empezar.

Un día de verano de 2005, con unos amigos de la infancia, nos propusimos -para el verano siguiente- subir al Kilimanjaro. Y yo, que tenía unas piernecitas de alambre (tipo el legendario Fido Dido) decidí apuntarme a un gimnasio (el 31 de diciembre de 2005 a las 21,15 horas, todo una declaración de intenciones) para reforzarlas. Y lo conseguí (… lo que no llegamos a hacer nunca fue ir al Kilimanjaro).

Mi primera experiencia en carreras populares fue justamente dos años después, el 31 de diciembre del 2007 en “La Cursa dels Nassos” (54:22), con unas zapatillas Wilson de jugar a tenis, y sin haber corrido nunca antes más de 4 km. Pero aquello ya fue el inicio de un no parar. Antes de un año y medio ya disputaba mi primera Media Maratón (también sin haber corrido nunca antes más de 10 km) en 1:54:03. Y seguí acumulando carreras. Entrenar, entreno poco, muy poco; pero competir -conmigo mismo- eso sí.

Entre carreras de 10 km., medias maratones y maratones, “mi cosecha” hasta 2013 ha sido:

7 en 2008, 15 en 2009 (con “casi” Media Maratón de Nueva York incluida y por sorpresa) 17 en 2010, 11 en 2011, 16 en 2012… y 25 en 2013 (una pasada de año a nivel de competición y de resultados).

En mi periplo como corredor popular hay una fecha que marca un punto de inflexión: Septiembre 2010. Porque, sin haber corrido nunca antes más que medias maratones, me planté en BERLÍN para correr  MI PRIMERA MARATÓN (… y acabarla en un dignísimo tiempo de 4:13:29 para mis 53 años), una primera maratón corrida bajo la lluvia, de principio a fin.

Plantarte en una Maratón, la primera, y lejos de casa, sin haberla preparado, es algo que no le aconsejo a nadie. ¿Por qué lo hice? ni yo mismo me lo sé responder aun ahora. En principio, iba a ir para vivir el ambiente y lograr hacer la mitad del recorrido (media maratón); pero el ambiente era tan y tan brutal y me encontré tan y tan bien (cada 10 km los iba corriendo cada vez más rápido que los 10 km anteriores) que fui tirando, tirando, tirando… hasta que vi, al final de la larga avenida, la impresionante Puerta de Brandemburgo. Inenarrables las sensaciones en ese momento mágico, indescriptible; otra cosa fue el creer que la Maratón terminaba al pasar por debajo de ella, por lo que -equivocadamente- das un último esfuerzo, apretando y sacando fuerzas de donde ya no quedan… cuando ves, dramáticamente ¡ que la línea de meta está todavía unos trescientos metros más adelante !.

Correr me ha cambiado la vida. Llevaba años y años “apalancado” y la frustrada expedición al Kilimanjaro me cambió la vida. Desde aquel lejano 31-12-2007 hasta abril de este año (en la Cursa dels Bombers ) 100 carreras de todo tipo acumulaban mis piernas…

Firmado Speedy Txabi