jueves, noviembre 1

Una cursa ben diferent…


Després de dormir de puta pena tota la nit (m’he despertat, inquiet no sé perquè, com unes 8 ó 10 vegades), molt abans de les sis ja m’he llevat per esmorzar i anar fent temps.
La Cursa de l’Amistat és d’aquelles curses que sempre tens en ment... però que no acabes de fer mai (més o menys com passa amb la ciutat de Viena: tothom hi vol anar i, com que “...és aquí mateix”, no hi acabes anant mai). Però aquest any sí, aquest any finalment he corregut la Cursa de l’Amistat, tot i que em vaig “despertar” tard (aquest mateix dimarts) quan les inscripcions ja estaven tancades (m’han assignat finalment el dorsal d’ algú que s’ha donat de baixa).
Ben fosc encara me n’he anat amb la meva Triumph fins a la Plaça Espanya. Eren poc abans de les set i ja hi havia un munt de corredors “pululant” per allà. Fent cas al refrany del “donde fueres, haz lo que vieres”, m’he apropat a ells per veure, per tractar d'esbrinar, cóm se les empescaríen per anar des de Plaça Espanya fins el Castell de Montjuïc sense haver d’agafar un taxi. La solució: a les 7 en punt ha parat el bus 150 al costat de les Torres Venecianes i que ens ha deixat a dalt de tot del Castell. El matí era esplèndid, lluminós, radiant... una mica fresquet a aquelles hores, però una temperatura ideal per córrer.
Quin ambient més diferent al de la resta de les gaire bé 60 curses que, des de 2008, porto ja corregudes. D’entrada, mitja d’edat més bé “veteranota”, de gent que ja l’ha fet un munt de vegades. I quelcom que no es pot mesurar, que no es pot palpar: l’esperit “no competitiu” que flotava en el ambient. La sensació que m’ha donat és la de que tots els que estàvem allà -uns 800- anàvem a una festa, a gaudir d’una cursa, no a competir-hi (d’entrada, és una cursa sense xip, sense control de pas, sense “temps oficial” d’arribada).
Puntualment a les 8 (les 07:58 en el meu Garmin) ens hem posat en marxa, cara avall en direcció al Tibidabo. Bones sensacions a la baixada, frenant-me, però acabant fent els primers 6 quilòmetres a una mitja de 4:40 (boig, Txabi, estàs - i continues- sent un boig a les sortides). Un cop enfilat ja el carrer Entença, només creuar el Paral·lel, ja no hi ha hagut cap més “llanito” ni molt menys cap baixada. Poc abans d’arribar a la Diagonal m’han passat primer Marcela -no m’ha vist- i després la mega-speed Rosa. En passar pel pas soterrani de la Illa, el Garmin s’ha tornat boig altra cop i l'he hagut de parar. I a partir del quilòmetre 7 ja he anat alternant el córrer/trotar amb el caminar ràpid (caminar ràpid equival, en el meu cas, a anar a la mateixa velocitat que la majoria de corredors que pujaven corrent... no us equivoqueu). Per exemple, he pujat caminant -a ritme 7:20- tot el barri de Sarriá.
Què dura la pujada des de Sarriá i fins a Vallvidrera !. I què dur se m’ha fet, a més a més, amb l’afegit  del “despertar” del dolor a la fascia (que ara mateix, després de gaire bé 10 hores d’haver acabat la cursa, és com si m’estiguessin clavant, constantment, xinxetes a la planta del peu, o estés caminant per vidres trencats amb el peu nú...). Però què gratificant era anar mirant  enrere i veure el que ja havies recorregut. I compte que, arribant a Vallvidrera, la cosa no s’acabava: alguna que altre rampeta més ens quedava fins arribar a l’entrada del Parc d’Atraccions del Tibidabo.
Per cert, quines coses té la perspectiva !. Perquè aquest matí, des del Castell de Montjuïc, veiem allà al davant nostre el cim del Tibidabo. I la sensació, la perspectiva, era la de que, més o menys,“és miraven com de igual a igual”, embolcallant entre els dos cims a la ciutat de Barcelona ... però què collons: un cop acabada la cursa, i des de la plaça del Mirador del Tibidabo, el Castell de Montjuïc el veies allà baix, moooolt allà baix (i és que, Montjuïc: 173 metres... Tibidabo: 512)
El meu temps final estimat, sumant els dos parons del Garmin, ha estat de 1:40 (he arribat tant fos a dalt que, en creuar meta, no he parat el crono; quan finalment ho he fet eren tres quarts de deu i feia ja més o menys cinc minuts que havia arribat. No està malament, gens malament. I si l’ambient a la sortida era el que era, el de l’arribada “más de lo mismo”: germanor, alegria, camaraderia... una festa !.
Tota la meva gratitud i les meves sinceres felicitacions a la incansable, amable i acollidora Myrna Mates, filla del gran Francesc Mates (i a tot el seu grup de voluntaris i col·laboradors) pel seu empeny i les seves ganes en voler continuar tirant endavant aquesta cursa ben diferent, aquesta gran “Cursa de l’Amistat” (que l’any vinent celebrarà ja la seva XXXIII edició... que ja son anys !). Si Deu vol, hi tornarem ! (ara ja sé que és, cada any, l’1 de novembre).      
La baixada del Tibidabo l’hem fet els corredors- gratuïtament- en Funicular, gentilesa del Parc d’Atraccions. La Marta m’ha vingut a recollir en moto a La Venta, al costat de la parada del Funicular i, després de passar per casa, dutxar-me i canviar-me, no coneixia millor manera de continuar el dia que dinant amb la meva tribu (Inés, la meva fiola, inclosa); per cert, ha estat tota una gran experiència el vermutejar-tapejar-dinar al bar/tasca “Electricidad”, de la Plaça del Mercat de la Barceloneta, amb el seu trepidant cambrer en Robert (... per lo de la semblança amb en De Niro, dic jo). I com que això és Barcelona, i tenim el clima que tenim, el cafè ens l'hem anat a prendre... a la platja; estava a vessar de gent a la sorra, en un dia 1 de novembre ! (i és que la tarda era, com ha estat tot el dia d'avui, espectacular).
 
(C.Q.  875  107-291-584)

No hay comentarios:

Publicar un comentario