Uns bons 51:49

A les nou del matí s’ha posat en marxa l’onada de cítrics d’aquest any (elles, de “llimones”; nosaltres de “taronges”).   

Després de...

-no haver dormit gaire bé gens aquesta nit,

-no haver corregut ni un sol metre aquesta setmana,

-portar el “trancazo” que porto a sobre des de dilluns,

-... i amb “la ressaca” encara a les cames per la B/SS de diumenge passat,

no puc estar gens disgustat amb els

  5 51:49  

que he fet a la “Jean Bouin” d’aquest matí (... tot i el "puto cinc" altra cop). I també altra cop, el Garmin "ha fet de les seves" i no he pogut descarregar les dades de la cursa.

M’he trobat bé, he fet els primers 5 quilòmetres a un bon ritme per sota de 4:45... i he afluixat força al tram mig del Paral·lel (del 7 al  8,5). I, amb el ja clàssic embús que s’ha format en arribar per darrera de les fonts, no he pogut fet un bon esprint final per poder “maquillar” una mica el temps. Però, tant me fa.

La "Jean Bouin" celebrará l'any vinent la seva 90 edició. Tot un referent en el mon del esport català, i del atletisme en particular. Hi serem !.

 

Una altra cursa més al sac; ara ja, a entrenar “suavessito” per no perdre el ritme; i de curses en l’horitzó només una a l’Hospitalet el 16 de desembre (de només 5 quilòmetres, i per acompanyar a fer-la a l’Andrea) i “La Cursa dels Nassos” el dia 31 de desembre.

 

(C.Q.  913  110-291-622)

 

Més B/SS...

A punt d'entrar a meta....

... diumenge a la B/SS

La Behobia-Sant Sebastià... Im-pre-ssio-nant



L'equip Tribanda a la B / SS 2012

Arribava ahir diumenge a casa a dos quarts de deu del vespre, d’un diumenge en que m’havia llevat, com ens deia en Guardiola, “ben d’hora, ben d’hora” (06,30). Ahir era el dia. Ahir era el dia de la meva tan esperada "Behobia- Sant Sebastià". Una cursa a la que hi anava -i a ningú mai no li havia confessat- ben acollonit i gens confiat en ni tan sols acabar-la. He estat jo, tot solet, el que m’he anat engrescant des de fa mesos, molt més il·lusionat que esperançat, la veritat. I és que el perfil de la carrera era -per a mi al menys- d’allò més acollonidor i exigent. És per això que havia decidit fer-la en 2:15/2:30, tot xino-xano i, a estones (a les pujades) caminant; i més després d’haver fet dijous passat la “Montjuïc-Tibidabo”, que em va deixar ben “trinxat” i en la que vaig haver-hi de fer moltes estones caminant.

Doncs bé, un cop peu en terra, la trobada amb la colla era al bar del costat del hotel. I ja de bon matí el dia no ens va voler enganyar: plovia ja de bon matí.

Reunits al bar vaig esmorzar amb en Per i en Xavi, tot esperant a que hi arribessin també en Toni i tota la seva colla (que dormien en una casa de colònies a les afores de SS. Un cop allà, tots cap al metro ("el topo", com li diuen ells) en direcció cap a Behobia. Continuava plovent. En arribar a l’estació, després d’un viatge en metro pesadet, la pluja ens va deixar ben clar que ella “també havia pagat la inscripció de la cursa” i que hi estaria tota l’estona amb nosaltres. Cómo jarreaba !.

Al costat de l’estació del metro hi havia uns autobusos, tot i que la noia de informació a la Fira del Corredor ens havia dit que “... desde la estación a la linea de salida son dos minutos”; però com que plovia, varem pensar que millor agafar-los. L’Alberto i jo en el del davant, la resta en el del darrera. Però.... el nostre anava tot ple i no varem poder seure i, abans d’arrancar, el conductor va dir “no se puede ir de pie, así que tendrán que bajarse los que no tengan asiento”. Així doncs, l’Alberto i jo, cap avall. I, com que “...eren solo dos minutos hasta la linea de salida”, i tot i que plovia força, varem decidir anar-hi caminant. Bé. Per començar, varem anar una estoneta en direcció equivocada; en girar cua varem poder comprovar -sota la intensa pluja- que “...los dos minutos” eren realment gaire bé 3 quilòmetres ! que l'Alberto i jo varem haver de fer caminant. En arribar, varem deixar les bosses als camions preparats al efecte, i a buscar aixopluc en un bar. Un cafetonet... i a esperar allà gaire bé hora i mitja, que és el que encara faltava per arrancar a córrer. L’Alberto ho feia a les 10,30, i jo a les 10,57.

Quina organització tant ben preparada i mil·limetrada; chapeau ! Poc abans de la meva hora em vaig situar -plovent a brots i barrals- sota del meu arc de sortida i, a poc a poc, varem anar avançant fins a la zona on hi havia l’arc general de sortida. Varem estar parats sota la intensa pluja uns 5 minuts, esperant que fossin les 10:57 en punt. Jo portava una samarreta de màniga llarga, que pensava treure’m i llençar quan, un cop arranqués a córrer,entrés en calor (...quina ironia). Però, mentre esperava allà, ja tot completament xop, vaig decidir el mateix que ja vaig decidir a la Marató de Berlín (també correguda sota la pluja): posats a mullar-me, millor fer-ho amb poca roba, perquè després, la roba mullada pesa. Així que, segons abans de donar-se la nostre sortida... samarreta supletòria fora i decidit a córrer tota la Behobia-Sant Sebastià només amb la samarreta Tribanda de tirants (molt bona decisió per altra banda perquè fred, el que se’n diu fred, no en vaig passar en cap moment corrent, perquè vaig tenir sort de que no fes vent).

La cursa:

Varem arrancar a córrer, i vaig posar de seguida el meu ritme dièsel clàssic de les curses llargues... però una mica per sota del ritme habitual (5:30 en lloc dels 6 i pico habituals); però la cursa va “començar a pujar” ben aviat, a partir del quilòmetre i mig i fins arribar gaire bé al 4, evidentment sota la pluja. En quatre quilòmetres ja varem quedar bocabadats de la gran quantitat de gent que hi havia a les voreres cridant, animant, aplaudint... homes, dones, nens, nens molt petits, sota el paraigües.
Im-pre-ssio-nant
... i així seria ja durant toooota la cursa, especialment a les pujades, a les fortes pujades.

En arribar el quilòmetre 4, baixadeta reparadora... només fins arribar al quilòmetre 6 en que se’ns va posar per davant la primera de les dificultats del recorregut: els dos quilòmetres de forta pujada fins al quilòmetre 8; vaig estar a punt de “reservar forces” i fer una estoneta caminant... però no, ni un sol moment vaig deixar de córrer; un ritme una mica més lent, però sempre corrent. I continuava plovent. Passat el quilòmetre 8, tot planer fins poc abans del 9 en que, fins al 10 i pico, venien una sèrie de “tobogans trencacames” i altra cop un relax en baixadeta  o planeres; a partir del quilòmetre 11 ens va començar “a jarrear de lo lindo”, mentre creuàvem el port de Pasaia i, en agafar de nou la carretera i enfilar -cara amunt i de valent- els durs i inacabables quilòmetres del  15 al 16,5, a punt vaig estar de parar i posar-me a caminar, però no: vaig apretar les dents i no vaig defallir, mirant al terra per no veure el que em venia pel davant, i “llevado en volandas“ pels incansables crits d’ànims dels donostiarres a peu de carretera sota la pluja.

Des del 16,5 i ja fins al final, tot baixadeta sota la intensa pluja; i en tot el recorregut amb gent, amb molta gent, a les voreres, sota els paraigües, però cridant, aplaudint, animant, cridant als corredors pel seu nom... repeteixo, impressionant. En entrar a San Sebastià, i durant els últims 2 quilòmetres, la pluja va augmentar de valent i diluviava que donava gust. En passar per davant del Kursal, s’endevinava ja, allà lluny, la línea d’arribada. Vaig mirar el Garmin i, fent us càlculs ràpids em vaig dir:

-“si forces una mica el ritme, o al menys no afluixes i no et deixes anar, pots acabar-la per sota de 1:50”.

El repte era massa temptador, així que no me’n vaig poder estar i, sense afluixar, vaig creuar meta en uns increïbles, meravellosos i del tot inesperats 1:49:45, a una excel·lent mitja, per a mi, de 5:32 el quilòmetre.

Quina passada ! (el meu millor temps en mitja marató –Granollers- era de 1:50:03; d’acord, el recorregut d’ahir era de només 20 quilòmetres i la mitja són 21,097... però Granollers no és ni molt menys tant i tant exigent en el seu recorregut com aquesta B/SS; així que, la duresa del recorregut superava -i amb escreix- el 1,097 correguts de menys).
 
Així doncs, tiempazo Txabi !
 
(aquí deixo el link del vídeo de la meva arribada: surto del minut 2:17:43 al minut 2:17:52, tot i que el meu temps real va estar de 1:49:45, com ja he dit).
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=705&video=55106#.UKArXj3J_CU.facebook

Pluja abans de començar, pluja durant la cursa, pluja en acabar...

De tornada, té collons, amb sol !

Un cop creuat l’arc d’arribada, no vaig poder compartir ni la meva alegria ni la meva immensa satisfacció i orgull amb ningú perquè, com sempre, havia fet la cursa sol, sense cap company del equip corrent al meu costat (tots ells juguen “en un altra lliga” diferent a la meva...). I continuava plovent, encara que aleshores “xiri-miritzava”, així que -directe- me’n vaig anar cap a buscar la bossa i vaig decidir que me’n aniria caminant fins el hotel (o sigui, fer uns altres 2,5 quilòmetres caminant “addicionals” als de la cursa, de regal) mentre pel camí em menjava les galetes amb xocolata i la poma que la organització ens havia donat, sense posar-me cap jersei ni capelina i portant posada encara, només, la samarreta de tirants del Tribanda ( ...amb la medalla penjada del coll, això sí). Hotel, una llaaaaarga dutxa amb aigua gaire bé bullint, i baixar a dinar amb en Xavi i en Per (han fet uns “tiempazos” els dos...). En Per va decidir baixar amb mi en el meu cotxe fins a Barcelona (i li vaig “regalar” uns 120 quilòmetres més del compte, perquè ens varem “despistar” i varem anar gaire bé fins a Miranda de Ebro). Però tot i així, varem arribar a casa a l’hora que havíem dit en sortir de SS: a les 21,15 estàvem a Sant Just i jo, a les 21:30, a casa.

Estic exultant, cofoi, i molt, molt orgullós del que ahir vaig fer; han passat ja unes hores i encara no m’ho crec. No em crec:
-una, haver-la acabat;
-dos, no haver deixat de córrer en cap moment (tot i els forts desnivells, per a mi, que soc corredor de pla) i,
-tres, haver-la fe en el increïble temps en que la vaig fer.
Sincerament, no esperava baixar de 2:15:00 i vaig aconseguir aturar el crono en aquests increïbles 1:49:45; son una mica més que en Jaume Leiva, el corredor català que ha guanyat la prova en 1:03:33... els catalans érem ahir el 25% dels corredors, dels 21.245 corredors que varen creuar la línea de meta, que no està gens, però que gens malament, “cayendo la del pulpo” com va caure durant tota la cursa.

Chuletón...

Escanciando sidra...

El meu sincer agraïment, el meu reconeixement i la meva profunda admiració i respecte per tota la molta i molta gent donostiarra que va estar al nostre costat, a les voreres, sota la pluja, animant-nos; ja en vaig tenir un tastet a la Marató de Donostia d’ara fa dos anys. No té preu el que fan i amb les ganes i els ànims amb que ho fan !. Aupa !

(C.Q.  903  109-291-612)
 

Això és el que ens trobarem...

... el proper diumenge a la "Behobia - Sant Sebastià".

http://www.youtube.com/watch?v=cdP0M7Dwegc&feature=share

 

És un vídeo collonut !.

Com veureu en el "perfil" en el vídeo, a dalt a ma dreta, el recorregut son 20 quilòmetres d'allò més "toboganeros": en pujada del quilòmetre 1 al 4,  del 6 al 8  i  del 16 al 17; la resta son planers o en baixada... però 20 quilòmetres al cap i a la fi.

La previsió meteorològica -a 6 dies vista de la cursa- és de temperatures de entre 9  i  11 graus, amb vent de 25 km/h i cel ennuvolat, amb amenaça de pluja (... quelcom molt de Donosti per altra banda).

 

La foto és de l'entrada a meta diumenge, a "La Cursa de l'Amistat". La veritat és que, després dels molt durs 16 quilòmetres, estava força més "trinxat" del que aparento a la foto, perquè enganyar-se...

 

 

 

De vez en cuando la vida...

 

De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.
De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.
De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.
De vez en cuando la vida
afina con el pincel:
se nos eriza la piel
y faltan palabras
para nombrar lo que ofrece
a los que saben usarla.
De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza.

(Joan Manuel Serrat, álbum "Cada loco con su tema")

Setmana de la “ Behobia - Sant Sebastià "…

 

Comença, ara sí, el compte enrere final.

Espero que la climatologia ens acompanyi; i això vol dir, "en llenguatge Txabi", que no ens faci sol, o que -fins i tot- ens plogui una miqueta...  

 

Engarrotat i adolorit…

Està clar que la Cursa de l’Amistat de dijous li va passar una bona factura als meus bessons -convertits tot acabar la cursa en trigèmins- i sobretot als meus pobres sòleus. El dolor, des de la tarda de dijous, ha estat considerable. La sensació és la de “com si se m'haguessin escurçat els tendons” i em tibessin d’allò més; està clar que, les pujades, em trinxen.

Com que avui m’he llevat igual, encara que ja amb una mica menys de dolor, he decidit que el millor que podia fer era “moure’m una miqueta”, des engarrotar la musculatura, donar-li una mica de flexibilitat. I com que volíem anar a donar un tomb pel “mercadillo” dominical de la Zona Franca, he aprofitat per cruspir-me, per allá els voltants, gaire bé 8 quilòmetres, els primers 6 caminant a fort ritme (tot i que, a cada passa que feia, sentia com un exèrcit d’agulles clavant-se’m als bessons i als sòleus) i provant -i aconseguint- córrer els dos darrers a ritme promig de 5:20. La fascitis plantar no m’ha emprenyat quan caminava-corria, però s’ha “despertat”, i amb ganes, en acabar.

Avui, últim diumenge abans de la  Behobia-Sant Sebastià. I si vull fer-ho mitjanament decent, m’haig de proposar -aquesta setmana entrant- sortir cada dia una estona, ja sigui corrent o caminant a fort ritme, per tenir des engarrotades les cames. I dimecres, o dijous, aniré a veure al Gilbert per fer-me un massatge a les cames, que crec que m’anirà força bé.

De la Behobia ja sé que baixaré diumenge amb en Per; i possiblement, a l’anada, pugin amb mi dues amigues de Trini, tot i que inicialment ja tenen el seus bitllets per fer-ho en tren. Però, millor fer el viatge acompanyat que sol, no ?...

(C.Q.  883  108-291-592)

Una cursa ben diferent…

Després de dormir de puta pena tota la nit (m’he despertat, inquiet no sé perquè, com unes 8 ó 10 vegades), molt abans de les sis ja m’he llevat per esmorzar i anar fent temps.

La Cursa de l’Amistat és d’aquelles curses que sempre tens en ment... però que no acabes de fer mai (més o menys com passa amb la ciutat de Viena: tothom hi vol anar i, com que “...és aquí mateix”, no hi acabes anant mai). Però aquest any sí, aquest any finalment he corregut la Cursa de l’Amistat, tot i que em vaig “despertar” tard (aquest mateix dimarts) quan les inscripcions ja estaven tancades (m’han assignat finalment el dorsal d’ algú que s’ha donat de baixa).

Ben fosc encara me n’he anat amb la meva Triumph fins a la Plaça Espanya. Eren poc abans de les set i ja hi havia un munt de corredors “pululant” per allà. Fent cas al refrany del “donde fueres, haz lo que vieres”, m’he apropat a ells per veure, per tractar d'esbrinar, cóm se les empescaríen per anar des de Plaça Espanya fins el Castell de Montjuïc sense haver d’agafar un taxi. La solució: a les 7 en punt ha parat el bus 150 al costat de les Torres Venecianes i que ens ha deixat a dalt de tot del Castell. El matí era esplèndid, lluminós, radiant... una mica fresquet a aquelles hores, però una temperatura ideal per córrer.

Quin ambient més diferent al de la resta de les gaire bé 60 curses que, des de 2008, porto ja corregudes. D’entrada, mitja d’edat més bé “veteranota”, de gent que ja l’ha fet un munt de vegades. I quelcom que no es pot mesurar, que no es pot palpar: l’esperit “no competitiu” que flotava en el ambient. La sensació que m’ha donat és la de que tots els que estàvem allà -uns 800- anàvem a una festa, a gaudir d’una cursa, no a competir-hi (d’entrada, és una cursa sense xip, sense control de pas, sense “temps oficial” d’arribada).

Puntualment a les 8 (les 07:58 en el meu Garmin) ens hem posat en marxa, cara avall en direcció al Tibidabo. Bones sensacions a la baixada, frenant-me, però acabant fent els primers 6 quilòmetres a una mitja de 4:40 (boig, Txabi, estàs - i continues- sent un boig a les sortides). Un cop enfilat ja el carrer Entença, només creuar el Paral·lel, ja no hi ha hagut cap més “llanito” ni molt menys cap baixada. Poc abans d’arribar a la Diagonal m’han passat primer Marcela -no m’ha vist- i després la mega-speed Rosa. En passar pel pas soterrani de la Illa, el Garmin s’ha tornat boig altra cop i l'he hagut de parar. I a partir del quilòmetre 7 ja he anat alternant el córrer/trotar amb el caminar ràpid (caminar ràpid equival, en el meu cas, a anar a la mateixa velocitat que la majoria de corredors que pujaven corrent... no us equivoqueu). Per exemple, he pujat caminant -a ritme 7:20- tot el barri de Sarriá.

Què dura la pujada des de Sarriá i fins a Vallvidrera !. I què dur se m’ha fet, a més a més, amb l’afegit  del “despertar” del dolor a la fascia (que ara mateix, després de gaire bé 10 hores d’haver acabat la cursa, és com si m’estiguessin clavant, constantment, xinxetes a la planta del peu, o estés caminant per vidres trencats amb el peu nú...). Però què gratificant era anar mirant  enrere i veure el que ja havies recorregut. I compte que, arribant a Vallvidrera, la cosa no s’acabava: alguna que altre rampeta més ens quedava fins arribar a l’entrada del Parc d’Atraccions del Tibidabo.

Per cert, quines coses té la perspectiva !. Perquè aquest matí, des del Castell de Montjuïc, veiem allà al davant nostre el cim del Tibidabo. I la sensació, la perspectiva, era la de que, més o menys,“és miraven com de igual a igual”, embolcallant entre els dos cims a la ciutat de Barcelona ... però què collons: un cop acabada la cursa, i des de la plaça del Mirador del Tibidabo, el Castell de Montjuïc el veies allà baix, moooolt allà baix (i és que, Montjuïc: 173 metres... Tibidabo: 512)
El meu temps final estimat, sumant els dos parons del Garmin, ha estat de 1:40 (he arribat tant fos a dalt que, en creuar meta, no he parat el crono; quan finalment ho he fet eren tres quarts de deu i feia ja més o menys cinc minuts que havia arribat. No està malament, gens malament. I si l’ambient a la sortida era el que era, el de l’arribada “más de lo mismo”: germanor, alegria, camaraderia... una festa !.
Tota la meva gratitud i les meves sinceres felicitacions a la incansable, amable i acollidora Myrna Mates, filla del gran Francesc Mates (i a tot el seu grup de voluntaris i col·laboradors) pel seu empeny i les seves ganes en voler continuar tirant endavant aquesta cursa ben diferent, aquesta gran “Cursa de l’Amistat” (que l’any vinent celebrarà ja la seva XXXIII edició... que ja son anys !). Si Deu vol, hi tornarem ! (ara ja sé que és, cada any, l’1 de novembre).      

La baixada del Tibidabo l’hem fet els corredors- gratuïtament- en Funicular, gentilesa del Parc d’Atraccions. La Marta m’ha vingut a recollir en moto a La Venta, al costat de la parada del Funicular i, després de passar per casa, dutxar-me i canviar-me, no coneixia millor manera de continuar el dia que dinant amb la meva tribu (Inés, la meva fiola, inclosa); per cert, ha estat tota una gran experiència el vermutejar-tapejar-dinar al bar/tasca “Electricidad”, de la Plaça del Mercat de la Barceloneta, amb el seu trepidant cambrer en “Robert” (... per lo de la semblança amb en De Niro, dic jo). I com que això és Barcelona, i tenim el clima que tenim, el cafè ens l'hem anat a prendre... a la platja; estava a vessar de gent a la sorra, en un dia 1 de novembre ! (i és que la tarda era, com ha estat tot el dia d'avui, espectacular).
 

(C.Q.  875  107-291-584)

Doncs, finalment, tinc dorsal !

Aquest matí, cap els voltants de les nou, un mail de la gent de MaTeS m’ha confirmat que m’havien assignat un dorsal per la Cursa de l’Amistat de demà dijous: de Montjuïc al Tibidabo. Una cursa aquesta gens prevista no fa ni 48 hores. I ara, per davant, 16 quilòmetres d’allò més exigents.

La sortida és a les vuit del matí des de la porta del Castell de Montjuïc. D’allà baixem per Avda. Miramar, Poble Espanyol, carrer Lleida; i des d’aquí el recorregut comença ja a pujar, sense treva: carrer Entença, Diagonal, Avda. Sarrià, Sant Joan Bosco, Major de Sarrià, Carretera de Vallvidrera fins arribar al poble i, des d’allà, agafar la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins arribar a dins mateix del parc d’atraccions, sota l’emblemàtic avió vermell; m’estic cansant només d’escriure-ho !.

La logística està encara per definir; no puc “castigar” a Marta, fent-la llevar a tres quarts de set del matí perquè em porti fins a dalt del Castell (crec que me’n aniré en taxi). El que haig de “negociar” encara és quina de les meves tres donetes em vindrà a recollir a dalt de tot del Tibidabo.

Perquè negar-ho: és una cursa dura, i no sé si podré acabar-la.  Però no és un tema que m’obsessioni  gens ni mica (com que demà no té previst ploure, a la motxilla hi portaré el mòbil per si decideixo “plegar” abans d’hora); i és que en el meu horitzó no gens llunyà (11 de novembre) tinc a tocar l’objectiu del any: la Behobia-Sant Sebastiá, per la que avui ja falten només 11 dies .

 

Tot esperant il•lusionat a demà …

  … per saber si confirmen, o no, la meva inscripció per a la...

 

És que “m’he adormit”; i fins que ahir mateix no vaig rebre un mail del Ajuntament de Barcelona, amb un seguit de proves a disputar-se a la ciutat, no vaig ser-ne conscient de les dates (ara que també, tancant-se ahir les inscripcions, podien remetre el mail uns quants dies abans, no ?). Aquest matí he realitzat tots els tràmits, he formalitzat la meva inscripció via e-mail... i ara només cal esperar a que algú es doni de baixa per tenir el meu dorsal.

La cursa és de les més antigues de Barcelona (aquesta serà la XXXII edició) i la organitza... una botiga de sabates. Però no una botiga de sabates qualsevol: és la sabateria MaTeS  www.mates.es  (entreu al seu lloc web... és història viva del calçat esportiu català).

Per a mi, “MaTeS” és girar la vista enrere i recordar -amb molta nostàlgia- els meus 13,14,15 i 16 anys. En aquell període (1970-1973) i sent jo jugador juvenil de ping-pong federat (era molt bo, la veritat) mentre tota la canalla anava amb les clàssiques “Keds”, “Paredes”, “Matollo” o “Bamba Pirelli”, jo anava amb les meves flamants “MaTeS” blanques, de pell, amb el seu clàssic dibuix lateral blau (comprades a Esports Sibecas, del carrer Aribau). Anaven perfectes per jugar a ping-pong per la seva sola, antilliscant, ideal per jugar en interior. No les vaig llençar fins que van estar fetes mal bé del tot, al cap d’anys i anys de portar-les. No és fàcil recordar unes sabatilles, i més després de tants anys... però les meves “MaTeS” ( i la meva raqueta “STIGA-Kjell Johansson”, comprada al estranger) em van deixar empremta. Quants i quants records !.  El que no sabia, sincerament, és que encara “estaven vius”, i això que son de Sants, com jo de tota la vida.

Mireu què diuen de la cursa, una cursa ben "atípica"; és un tema exemplar, molt a tenir en compte en aquests temps que corren:

Salutació
Amics/Amigues:
Els comentaris publicats després de la celebració de la passada edició de la Cursa de l’Amistat em van fer molt feliç perquè eren un reconeixement a la iniciativa i a la feina (imaginatiu, perseverant i rigorós) del meu pare, Francesc Mates, capaç de crear calçat esportiu avançat al seu temps, convertir l’esport de córrer en una activitat més estimulant, però sobretot organitzar curses amb un esperit totalment diferent basat en la unió dels esforços de tots i en una sincera amistat.

L’edició 2011 tenia un plantejament afegit i innovador que pretenia i va aconseguir, recolzar els esforços de la investigació, en un aspecte tant vital per la salut de tots, com son els trasplantaments d’òrgans, assumpte molt sensible per la meva família com ja sabeu. Vareu aportar un total de 4.708 Euros que van ser ingressats en el compte de la Marató de TV3, com va quedar acreditat a la nostra plana web. De nou, Gràcies.

He treballat durament, juntament amb els meus col·laboradors i amics, per aconseguir any rere any que aquesta cursa continuï sent tal i com la va dissenyar el meu pare, i crec molt humilment que ho hem anat aconseguint, fins el punt que per a molts, la Cursa de l’Amistat s’ha convertit en un referent.

Certament des de fa alguns anys les dificultats per prosseguir amb la organització de la Cursa de l’Amistat han anat creixent al mateix temps que el nostre nombre de participants, però tot i així persisteix la nostra voluntat de que segueixi sent gratuïta, tasca complexa i a vegades dura, i puc confirmar la gratuïtat d’aquesta edició 2012 pels 800 participants previstos.
També és cert que les empreses col·laboradores segueixen donant el seu recolzament, que agraïm molt sincerament en nom propi i de tots aquells participants que reben finalment els seus obsequis.

És un detall més que recolza la idea que existeix una corrent d’amistat que circula des dels Col·laboradors fins a la Organització de la Cursa, i des de la pròpia Cursa fins als Corredors, però s’ha de dir que trobem a faltar una certa reciprocitat.

Un dels punts a millorar amb l’ajuda de tots, és una major disponibilitat d’aigua i d’alguns aliments, dolços i salats, al final de la carrera al parc d’atraccions del Tibidado, i volem evitar en la mesura del possible un avituallament de les característiques que es reprodueixen a la foto de la capçalera, tot i que ja sabeu que hi ha coses que tornen...

Per tot això les condicions d’aquest any per la inscripció i obtenció de l’oportú dorsal, a més del correcte i habitual emplenament de la butlleta d’inscripció, a baixar d’aquest web, serà el d’entregar a la botiga MaTeS de Gayarre 25 (Sants), una ampolla d’aigua de 33 cc i una bossa petita de productes dolços o salats, per ser consumits pels corredors al final de la cursa, tots degudament precintats i amb una caducitat posterior al 5 de novembre del 2012.
Sabem que aquest requisit és inusual, però la Cursa de l’Amistat és una cursa diferent l’esperit de la qual vull perseverar i fer més patent el seu principal valor mitjançant detalls d’un mínim cost, però que demostren la categoria amistosa de la prova i especialment dels seus participants.
Lògicament allò aportat pels corredors inscrits es trobarà a la disposició de tots a l’esplanada del Tibidabo, afegits els que les empreses amigues ens hagis proporcionat.

Myrna Mates

Mestra Sabatera

Recorregut
Recorregut d’ aproximadament 16 quilòmetres que és la distància que hi ha entre el Castell de Montjuïc, on comença, i el Tibidabo, on acaba. És una de les curses més antigues de quantes se celebren a la ciutat de Barcelona, amb un recorregut magnífic: travessa la ciutat pel carrer Entença; creua el barri de Sarrià; s'enfila per la carretera de Vallvidrera; passa pel poble, i segueix fins el Tibidabo, on hi ha l’arribada a sota mateix de les atraccions i aquest any a dins del Parc, finalitzant exactament a sota de l'emblemàtic avió vermell.

Pel seu desnivell, té una notable exigència esportiva, sent apropiada per a corredors preparats atlèticament, és a dir, entrenats.

Confio en que, finalment, podré córrer aquest any “La Cursa de l’Amistat”. Serà una bona prova de foc, 10 dies abans de la "Behobia-Sant Sebastià"... per la que avui ja només en falten una dotzeneta !

 

Mal número el d'avui...

... pel compte enrere per la Behobia.

Ahir, entrant tots cinc junts a meta...

(...la cara d'il·lusió de l'Andrea no té preu!)

 

 

La seva primera cursa…



Orgull....



En Txabi, el més envejat de la Cursa...

 

 

 

 

 

 

… saldada amb molt bona nota: ha corregut durant tota l’estona, i sense donar mostres de “flojera” en cap moment.

I el millor de tot és que li ha agradat. El mon runner té una nova adepta (amb la calma, però la  meva Drewy anirá corrent cada cop més: més distància, i cada cop, més ràpida). Avui, per ella, han estat els seus primers 6,150 quilòmetres en cursa corrent. Fins ara només havia entrenat.

Ha estat aquesta la cursa més emocionant de tooootes les que he corregut fins ara, en poder fer-ho al seu costat en aquesta la seva primera cursa.

 

Run, Drewy, run !

 

Per cert, ja només falten 14 dies per la Behobia...

 

(C.Q.  859  106-291-568)

 

 

 

 

 

“La niña bonita”…

Doncs sí, ja només falten 15 dies per córrer la “Behobia-Sant Sebastiá”.I també només en falten 15, però en aquest cas 15 hores, perquè la meva Andrea corri la seva primera cursa. Serà demà diumenge, a la “Cursa de la Dona”; i allà que em tindrà, al seu costat, per córrer, trotar o caminar fins arribar tots dos junts, pare i filla, a meta.

Em fa molta, molta il·lusió.

 

Continuem... (16)

... avançant !

TRAIL WALKER, Intermon-Oxfam 2013

Doncs ja la tenim liada !.
Aquesta passada primavera, una clienta meva em va engrescar a aportar diners al seu equip per poder disputar la Trail Walker 2012.

  I què coi és això de la Trail Walker?.   

Com podreu veure en aquest enllaç, es tracta de recórrer -a peu- els 100 quilòmetres que van des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols, en menys de 32 hores, formant part d'un equip de quatre persones, i 2 persones més de suport logístic. Els quatre corredors han d’arribar junts a meta. Data ? 20 i 21 d’abril de 2013.

Amb quin objectiu ?  Lluitar contra la pobresa i la injustícia al món. Per això els equips es comprometen a aconseguir donatius (mínim de 1.500 euros per equip per poder-hi participar) que Intermón Oxfam destina a més de 400 projectes de cooperació, acció humanitària, comerç just i sensibilització, a 40 països. A la primera edició d'Intermón Oxfam, al 201, s'inscriuen 210 equips dels quals 200 aconsegueixen els fons necessaris i prenen la sortida el 7 de maig. 143 equips arriben a meta en menys de 36 hores, recorrent els 100 quilòmetres de la ruta ‘Els 3 monts’, a Barcelona. La iniciativa va recaptar 473.297€. En la segona edició s'inscriuen 295 equips, 287 prenen la sortida i 270 completen els 100 quilòmetres de la Via Verda d'Olot fins a Sant Feliu de Guíxols. Es van recaptar 770.606€.

Per la propera edició, la de 2013, jo no en tinc prou amb “donar diners a un equip”: vull fer el meu propi equip, amb 3 persones més fent amb mi els 100 quilòmetres i 2 sacrificades persones més que ens vagin esperant en els punts d’avituallament i control (portant-nos roba, menjar, farmaciola...).

Per davant, tinc una mica menys de 6 mesos.

El primer repte, convèncer a 3 més perquè m’acompanyin en aquesta aventura (els altres dos em preocupen menys, perquè estic segur de que una d’elles -Marta- s’embarcarà amb mi sent, com és aquest, un projecte solidari).

El segon repte, aconseguir els 1.500 euros mínims per poder-hi participar (la inscripció inicial és de 50€ per equip).

Així doncs, a partir d’ara us donaré, i molt, la matraca...

     1: Qui vol venir amb mi... ?.

     2: Qui posa calers, els que pugui, per poder inscriure al equip... ?.

Ja aniré perfilant el tema dels calerons (“campanya d’adhesions”, entre particulars i -sobre tot- entre petites i mitjanes empreses-clientes meves en una primera fase). De moment, des d’avui mateix, aquí al costat del blog hi aniré penjant les aportacions fetes, i qui les va fent...

Trail Walker 2013... cap allà que me'n vaig !.   M’hi acompanyeu ?.

 

Això ja no hi ha qui ho pari....!

17 dies, i ja estarem corrent, trotant, des de Behobia a Sant Sebastià !.

Quina ratxa porto... !

Escenari: Peu plantat sobre la moto, al costal del cementiri de Sant Feliu de Llobregat. Aturat al semàfor. Llum verda. Pitjo la maneta del embragament, poso primera... i quan estic a punt de deixar anar la maneta (per sort, encara amb el peu dret al terra) ...pata-pam ! el zombie que hi havia aturat al darrera meu arranca com si jo ni hi fos. Per sort, no vaig per terra aquest cop.

-Es que, no sé, no te he visto...

-¿Pero cómo que no me has visto, si estoy parado delante tuyo, a menos de 20 cms. del capó de tu coche...?

-No sé, chico, no te he visto...

Jo, que me’l veig veure a venir, li dic (desprès de verificar que només és la tulipa el que s’ha trencat, sense doblegar ni fer malbé el seu suport ni el parafang) :

-Menos mal que parece que sólo ha sido la tulipa...

No hi ha hagut manera de posar la foto vertical...

I, com jo ja m’havia imaginat, em deixa anar allò de:

-... y si te lo pago, y así no hacemos ni papeles ni ná ?   (està clar que el paio no tenia ni idea del què valen els recanvis de Triumph).

-Vale, espera que llamo al taller para que pagues lo que realmente vale...

Piticlín-piticlin... :

-Italo-motor ? em pots dir què val la tulipa de la Triumph-Speedmaster ?

-43,68 €

-Espera, si us plau, ¿ li pots repetir a aquesta persona que es posarà al telèfon ?.

I li he passat el telèfon al paio i he vist cóm se li obrien els ulls desconcertat... no s’ho esperava ni de lluny. Però ja m'ho havia dit, així que, a paganini toquen.

Si m’agafa amb els dos peus ja posats a les estreps, me’n vaig altra cop per terra.

Total, que després de rebre la pasta del paio -en cash, 45€- me n’he anat cap el taller per buscar el recanvi i col·locar-lo (... no el tenien; fins dimarts). Per cert, la tulipa ja la portava jo trencada des de feia gaire bé un any, d’un dia en que li vaig donar un cop aparcant; el miraculós “super-glue” va resoldre’m el problema... a l’espera de que passés el que ha passat avui per canviar-la:  que algú la destroces d’un cop  “y pagara los platos rotos”. I li ha tocat en aquest.

Amb tot l'enrenou, altra cop se m’ha fet tard per anar fins al club per sortir a córrer am els companys (per cert, dissabte fem el sopar Tribanda de cloenda de temporada), així que he fet la sortida dels dimecres tot sol, cap a la Creu de Pedralbes i tornar.  Confiava en trobar-me’ls a l’anada o a la tornada... però no. A la que sí he vist ha estat a Belén, a la Font del Cervantes, sola. M’ha dit que possiblement els nois -i la Nuria- haguessin anat fins a La Creu. Però no me’ls he trobat, ni al anar, ni al tornar. Així, el recorregut que he fet ha estat: casa-Font Cervantes-Creu de Pedralbes-Font Cervantes (a un bon ritme de 4:48/4:50; no ho sé del cert, perquè no sé què cony li ha passat avui al Garmin). I des de la Font, en lloc de desfer el camí habitual, he fet la pujada cap Hospital de Sant Joan de Deu, he agafat la variant de l’esquerra per anar per darrera els Tres Molinos a buscar l’avinguda J. Esteve Fontanet, després per sota el pont, pujaaaaada de la Nestlé i cap a casa. En resum, 6 bons quilòmetres, uns a bon ritme, d’altres amb bona resistència de desnivell positiu. Preparant Behobia !.

(C.Q.  853  105-291-562)

 

Els fulls del calendari van caient... (18)

3 de 3...

... i continuem sumant !.

(...i no, no ha estat un partit jugat amb els nanos del Barça B, com podria semblar per aquesta foto: és que nosaltres fins i tot juguem la Champions "amb gent de casa": fins a 8 jugadors "del planter" han jugat el partit de Champions d'avui).

 

Continua implacable...

... el compte enrere !.