Gràcies, Enric… (adéu, Edu)

Avui era dimecres i, per tant, dia de sortir a córrer amb la colla; tot i que maleïdes les ganes que tenia jo avui de córrer ... Des de dilluns em feia mal la part exterior del peu, dels dos peus en realitat, al ós, com a resultat del impacte al parquet de les meves velles Wilson jugant a soft-ràquet. Però avui era dimecres, i tenia que anar a córrer !.

Després de superar el parany que jo mateix m’havia posat (passar abans per casa a canviar-me, perquè volia córrer amb els pantalons Saucony, i a veure si així m’entrava la mandra i em quedava a casa... però no) he arribat justet de temps al club; menys quorum del habitual per sortir a córrer avui: l’Enric, en Per, jo, en Xavi, la Maria i la Núria (la Belén, com sempre, “a su bola”); no han sortit ni l’Albert ni en Pau perquè aquest està de baixa i l’Albert no podia deixar sola la sala de fitness.

Millor temperatura avui per córrer que la setmana passada, tot i que feia calor. El grup, que ha sortit lentot, s’ha trencat en arribar a la benzinera: han marxat en Xavi i en Per i ens hem quedat agrupats (ja fins al Cervantes) la Núria, la María, l’Enric i jo. Particularment he arribat “tocadet” a la font (3,970 quilòmetres, en 20,35); però, insospitadament, la tornada ha estat molt bona de sensacions. De seguida aquells dos han repetit l’escapada i els hem vist allunyar-se, allunyar-se... Jo que, cada cop més, necessito al·licients, “motivacions” o “buscar-me quelcom” per no defallir i no acabar anant a "trote cochinero", he aprofitat que avui l’Enric no “anava per feina”, i m'he dit en reprendre el camí de tornada:
-tu, Txabi, enganxat a l’Enric i no els deixis marxar...
I així ho he fet, vorejant tota l’estona la mitja de 5:00 per quilòmetre, chaca-chaca-chaca, ritme constant els dos (per acabar fent la tornada de 3,890 quilòmetres en 19:40, gaire bé un minut menys que a l’anada, que en tant poca distància está força bé). Per això el títol de l’entrada d'avui. Ja a Sant Just, l’Enric s’ha cansat de fer de “buen samaritano” meu i, sense dir-m’ho, en arribar al Ciabbatta ha accelerat una mica i se m’ha allunyat un centenar de metres. Les dues runner-girls anaven una mica enrere nostre tota l’estona... però quan em faltaven 7 ó 8  metres per arribar a l’entrada del pàrquing del club, de reüll he vist com la Núria venia accelerant amb la malvada intenció de trepitjar l’entrada abans de que ho fes jo, cosa m’ha obligat a “esprintar” (paraula que jo normalment no tinc en el meu diccionari runner) aquest darrers 7 ó 8 metres per tal d’evitar-ho. Què s’ha cregut ! Fins aquí podíem arribar !  Habráse visto esta juventud !... Núria, és en conya... en conya, sí, però tu a mi avui no m'avançaves: por estas ! (que uno todavía mantiene intacto su orgullo de machito).

Per cert,  adéu Edu ... ja saps on estic i com localitzar-me. Rectifico: no adéu,  fins a sempre  (... perquè, entre d'altres motius, sempre hi haurà carretons amb coixinets i “boixos” disposats a baixar en ells pels carrers empinats de Sant Just).

(C.Q.  571  63-273-298)