El verdugo y su víctima

De retorn “a casa”. Dia tranquil avui a l’Estadi; hi he arribat cap els voltants de les deu del matí, tot i que només tenia el torn de tarda, i me n'he anat cap el voltant de les deu del vespre. En arribar m’han assignat “la meva 27” (la Mercedes Benz Viano) i el primer que he fet és comprovar cóm estaven el dipòsit (del cotxe) i la bateria (del telèfon mòbil). De gasoil en quedava ben poquet, així que el primer que he fet -per no “patir” com l’altra dia- ha estat anar a emplenar el dipòsit. I al cap d’una estona, el primer servei: anar fins al Expo-Hotel a buscar a tres atletes de Indonèsia i dur-los al Aeroport (els esperaven unes llarguííííssimes hores de vol, Barcelona-Dubai-Yakarta).

De retorn al Estadi, he deixat les claus de la Mercedes i m’han assignat pel torn de tarda un Audi 1, el nº 35... també amb el dipòsit gaire bé sec i, per tant, un nou viatge a la benzinera. I a fer el segon i últim servei del dia: dur uns cartells al Hotel Princess a Diagonal Mar. Un cop fet això, i ja de retorn al Estadi, ja no m’he tornar a moure, perquè gaire bé no hi ha hagut més serveis. Per tant, havia arribat l’hora de gaudir del Campionat com a espectador.

He baixat a pista abans de que comencés la sessió i m’he trobat amb un futimé de gent fent-se una foto a les graderies; no m’ha costat gaire esbrinar que eren tots els jutges àrbitres del Campionat. Com a bon "verdugo", he localitzat rápid a la meva víctima de l’altra dia, en Simón, el Director de Jutges Àrbitres d’España. M’he apropat i li he preguntat que què tal, que cóm anava el seu cop al front, si es trobava bé. M’ha dit que tranquil, que anava tot bé i que m’agraïa molt el meu interès i la meva preocupació; s’ha apartat el serrell i m’ha ensenyat la ferida: no sé si ell n’és conscient, però aquesta cicatriu que li ha quedat la durà al seu front tota la seva vida, és de les que no marxa!. Em sap greu, la veritat, tot i que, repeteixo, va ser culpa seva (és el tercer, començant per la dreta, dels ajupits).

He pogut veure un grapat de proves durant tota la tarda-nit i, entre prova i prova m’he recorregut l’Estadi per dins, que és el que més m’agrada. I recorrent-lo m’he anat topant amb cares conegudes: la Marcela, a la porta d’entrada a la llotja d’autoritats, la Rosa en una altra entrada, la ? (no recordo el nom, però ens varem fer una foto junts el dia de la Cursa de la Dona i que està ara a la zona de lliurament del pic-nic)... i, és clar, a Olga i les seves banderes (també he vist en Ferran).

Però el que també he vist és un esport que és fa "fora de competició" en tots els campionats: el intercanvi, el “mercadeo”, de camisetes entre esportistes (bé, de camisetes, pantalons, tops, gorres...). Normalment és un exercici sa:

-jo et dono la meva, tu em dones la teva...

però també hi ha “espavilats”, com un brasiler que -amb tota la jeta del món-  s’havia dut de Brasil "un munt de camisetes falses, de les de menys de dos euros al mercadillo" volent-les fer passar  com autèntiques del equip del Brasil !. I alguna n’ha colat, no us penseu... Les més buscades, les del USA.

Demà, últim dia de competició, últim dia de voluntariat, que conclourà amb la tradicional “Festa de cloenda pels atletes i voluntaris”, aquest cop al Poble Espanyol (en acabar el B-10 ens va tocar anar fins a la zona Fórum). Veurem en què acaba tot demà.