… sense moure’m de casa.
Això és el que -virtualment- et permet el
voluntariat al àrea de transport.
Tot i que tinc el torn de tarda, avui m’he
plantat ja a mig matí al Estadi; i és qué, a diferència del meu voluntariat del B-10 (en que
vaig ser-hi tots els dies, a costa de dies de vacances),aquí al B-12 només
podré -per assumptes de feina- estar-hi els dos caps de setmana, i creia que anar-hi avui
pel matí (igual que faré dissabte i diumenge vinent ) em “compensaria”.
La primera sortida del matí, al poc d’arribar (amb
“canvi de montura” perquè, al no ser el meu torn, el meu vehicle nº 27 no estava
disponible, i he anat amb una Vito, la nº 30) ha estat per anar amb

Durant el trajecte ha aparegut, per primer
cop, la pregunta:
-“When is the siesta’s time ?” que m’ha deixat anar la finlandesa, que seia al davant, al meu costat.
-“When is the siesta’s time ?” que m’ha deixat anar la finlandesa, que seia al davant, al meu costat.
Altra cop al Estadi, eran ja dos quarts de tres, i
quan m'anava a fotre la primera forquillada de l’amanida de pasta del pic-nic d'avui, ha vingut el bo de l’Iñaki
i m’ha deixat anar...
-“Me sabe mal, que estás comiendo, pero Txabi, tienes un servicio...”.
I amb una Viano aquest cop, la nº 25, des del Estadi cap al
aeroport a recollir un matrimoni yankee dels EE.UU, per anar a deixar-los al
Hotel Meliá i d’allà anar-me’n cap al aeroport; ell era... del Comitè de Jutges
Àrbitres dels EEUU (sí, tranquils, he anat en compta en obrir el porton de la Viano per no reventar-li també a ell el front).
També ell m’ha preguntat pel “siesta’s time”.
-“Me sabe mal, que estás comiendo, pero Txabi, tienes un servicio...”.

Un cop al aeroport, una estona “aturats” a sota el pont (...i jo, a sobre,
amb l’error logístic d’haver-me deixat el pic-nic al Estadi). Però ja a dos quarts de
sis de la tarda ha començat el “no parar”:
Aeroport-Meliá-aeroport, per recollir i deixar
a.... tachán ! un altre jutge àrbitre, aquest cop de BÉLGICA.

A tot això, durant tota la tarda he estat molta estona parat,
inactiu, així que, per compensar-ho, des de la tarda a primera hora, al aeroport,
el que feia era deixar la Viano a sota el pont, me'n anava caminant fins al
primer pis de la Terminal (a les arribades) amb tots els companys d’acollida d’atletes
i quan em deien:
-“Txabi, has de portar aquest a....”
sortia corrent fins a sota el pont on tenia aparcat el cotxe, per portar-lo fins a la terminal i que poguessin pujar-hi ells; al menys, així, corria una estona.
-“Txabi, has de portar aquest a....”
sortia corrent fins a sota el pont on tenia aparcat el cotxe, per portar-lo fins a la terminal i que poguessin pujar-hi ells; al menys, així, corria una estona.

-“Ring-ring.. Txabi, tienes un servicio...”.
(no ho havia dit, però tots els cotxes tenen mòbil, i és per ell com ens comuniquen amb la colla).
Aquest cop tenia que portar fins al... sí, el Hotel Meliá, a una noia del JAPÓ (Tòquio) que treballa en una empresa de marketing esportiu. ¿ Us heu fixat en els ulls d’un japonès ?. De "normal" ja gaire bé son una fina línea, oi ? doncs imagineu-vos ara a un japonès fet pols després d’un viatge de més de 17 hores, amb escala a París de dues hores inclosa: ulls completament tancats !.
Quan ja havia deixat “a la japo” a la recepció
del Meliá, m’he topat a l’acera amb els yankees d’abans i semblava que buscaven
-i no trobaven- un taxi. Els he preguntat on anaven i com que m’han dit “Hotel
Torre Catalunya” (que gaire bé m’agafava de pas camí altra cop del aeroport) me’ls he endut amb mi (finalment
he esbrinat que eren d’ Oregon, "territori Nike").

-“Txabi, tienes un servicio...”
i ha estat el d'anar a deixar a tres atletes de MOLDAVIA al Hotel Expo. A tot això, des d’abans de portar “a la japo”, la Viano anava ja en reserva. He deixat als molvavos a la recepció, no sense assegurar-me de que “els tenien controlats” i he tornat volant al Estadi, arribant-hi un minut abans de que em donessin les dotze, no fos cosa que la meva Mercedes Benz Viano nº 25 es convertís en una carabassa ! (i sense perdre, però, cap de les dues flamants Adidas negres que ens han donat als voluntaris).
Han estat més de dotze hores les de voluntariat
d’avui, però... cóm les he gaudit!.
Mireu si he “viatjat”; la meva particular ruta pel mon ha estat:
RUSSIA - FINLANDIA - RUANDA - EEUU - BÉLGICA - SUÈCIA - RUSSIA - JAPÓ - EEUU - MOLDAVIA;
per un sol dia, no ha estat gens malament, tot i que semblava que hi havia contra mi una
"conjura" dels jutges àrbitres, com si volguessin dir-me:
“a ver si tienes coj.... de partirme a
mi también la frente, como le hiciste ayer a mi colega... “
Espero amb ànsia l'arribada del proper cap de setmana !.
No hay comentarios:
Publicar un comentario