JORNADA DE REFLEXIÓ…

.

Dimarts, 26 de maig del 2009; un dia abans de disputar la Final de la Champions. Nervis, molts nervis; però emoció, molta emoció. I il·lusió, una gran il·lusió per la confiança que respira aquest equip. Sí, ja sé, anem “fluixos d’efectius” en defensa per afrontar una final com aquesta però... i què, SOM EL BARÇA d’EN PEP !!! ; qui li havia de dir al pobre, després del partit amb derrota a la tornada de la prèvia de la Champions contra el “tot poderós” Wisla de Cracovia, el debut amb derrota a la Lliga a Sòria amb el Numància i l’empat a l’Estadi amb el Racing !!!. Sí, és clar, “ara tots som d'en Pep”... Però, jo el primer, ningú donava ni un euro per ell en començar (...jo crec que ni ell mateix).
Però, el PARTIT, amb majúscules, ja és aquí; pel davant 90 minuts de joc... ó 120; esperem que no, a menys de que -com he previst- sigui durant la segona part de la pròrroga quan “lo nen de Linyola” marqui el gol que ens donarà la nostra TERCERA Copa d'Europa després de les de Londres i París.
Definitivament, el partit el veuré amb la Marta a Can Mèlich, en companyia també del meu veí argentí, “forofo” del Barça i “futbolero-pelotudo” a més no poder, com a bon argentí que és; i, sent així com és el meu veí, imagineu-vos cóm es va sentir el paio, tan sols tres quarts d’hora abans de que comencés el Barça-Atletico de Madrid a l’Estadi (sí, sí, aquell de la golejada per 6 a 1), quan la Marta va trucar a la seva porta i li va dir:
- Txabi no està, pero me ha llamado para que te pregunte si quieres aprovechar su carnet de socio en Tribuna para ver el partido del Barça de hoy...
Era el primer cop en sa vida que anava al Estadi... quin debut !!!.
Bé, nois... sent el partit de demà a Roma, i sent ja l’hora que es, el que cal dir no és altra cosa que:

“ Alea jacta est ”.

Ja no hi ha temps per improvisar res.

Bojan.... no em fallis !!!

.

RECUPERACIÓ ACTIVA …

Està clar, en contra del que es pugui pensar, que el millor després d’una bona “matxacada” física com la d’ahir (per a mi ho va ser...) el millor es torna-hi el més aviat possible, fer allò que se’n diu una “recuperació activa”.

Per tant ahir per la tarda -i tot i les moltes ganes que en tenia- poca estona de siesta. Vaig anar-me’n al club cap a les 6 a fer una bona i llaaaaarga sessió de jacuzzi per “estovar-m’ho tot”, perquè les cames -sobre tot- les tenia ben engarrotades. I avui m’he fet uns altres 10 quilòmetres en bici, a bon ritme, en 23 minutets (i acompanyat a la bici del costat per en Juan Carlos).

Demà acaba el compte enrere.... demà ja només quedarà un sòl dia per jugar la final de la Champions a Roma. Ave !!!.

.

CINC HORES, TRENTA TRES MINUTS i TRENTA SET SEGONS... !!!

.

Què fort !!!.

Aquest és el temps, oficial, que va fer ahir l’Albert a la seva “Half Challenger Barcelona -Maresme”.... cinc hores i mitja !!! quina passada i més sent la primera (el guanyador, que deu ser un animalot, ho va fer en quatre hores i un minutet...).

I es que no estem parlant de fer “quatre cosetes per passar l'estona un diumenge al matí”, no... del que parlem és de fer:

- 1.900 metres nedant a mar obert, (ho va fer en 39'26'' ocupant la 835ª possició)
- 90 quilòmetres en bici (en 2h 45'02'', sent el 948 é ... aquí va perdre una mica de temps...) i, per acabar de rematar-ho,
- una mitja marató corrent, amb els seus 21 quilòmetres i pico corresponents (fent-ho en 2h 01'04'', enlairant-se i recuperant possicions, el 874 é).

Amb el dorsal 805 (com el d'un model de furgoneta Peugeot) l'Albert es va classificar finalment en una molt brillant 849ª possició de la general i en el lloc 205 (mira, com un altra Peugeot !) dins de la seva categoria.

I us direu: Quina bestiesa estar tanta estona "ballant la baldufa" !!!, no ?. Doncs llavors... què en direu dels 353 paios/paies que ho van fer en més de sis hores ( i 66 d'ells en més de set hores). I el que es va “emportar la palma” va ser darrer classificat que ho va fer en ...

8 hores, 17 minuts i 14 segons.

No us canseu només de llegir-ho ?. Jo sí.

Enhorabona i felicitats, Albert !!!.
.

BUEEEEEENO …..

… com diria en Laporta: “…que no estamos tan mal”.

Avui he complert la meva penitència per la “pájara” de diumenge passat. Com sabeu, anava tocadet de quasi totes bandes, però en llevar-me les sensacions han estat bones. Tan sols una novetat amb respecte de totes les curses anteriors a aquesta (i que demostra el “immens grau d’intensitat” en que la vivia en els seus instants previs): he dormit com un tronc tota la nit i, per primer cop, m’ha llevat el so del despertador.

Aprofitant que anava “enxipat” he pogut entrar pel calaix d’entrada a Casp amb Passeig de Gràcia. A poc d’entrar-hi, han aparegut “el 75% dels noruecs trotadors”: la Belén, en Per i l’Erik (el menut ha decidit quedar-se a casa aquest cop). Ells tres i jo equipats amb la “naranjito” dels runners de can Mèlich, “fent club”. La Belén anava bastant tocada d'una cama, així que des de la mateixa sortida l’hem hagut de deixar enrere, per tal de que anés al seu ritme; els altres dos noruecs trotadors i jo hem enfilat el carrer Aragó a molt bon ritme... i fins arribar a les rampes de pujada a Montjuic. A mi, particularment, m’ha passat factura en el tros del carrer Dels Jocs del 92 i -sobre tot-el Passeig Olímpic, abans d’entrar al Estadi. Ha estat en aquest lloc on, en plena pujada i suant com un vedell, per darrera he sentit el:

- Vinga Txabi, amunt, amunt... !!!

Eren en Juan Carlos i l’Artur... que poc a poc m’han anat deixant enrere.

El moment de l’entrada al Estadi es quelcom esgarri fador. Pensava, quan passava pel túnel que dona accés a la pista (que tants cops hem vist tots per televisió) en què i com es deu sentir un corredor de Marató en uns Jocs Olímpics quan, després de gaire be 42 quilòmetres corrent (... i acabats en aquesta pujadeta maleïda) surt a la claror del dia altra cop, trepitja el tartan del Estadi, rep l’ovació del públic i dona la seva darrera volta (ja sigui triomfal o no).

Jo he fet els gaire be 400 metres dins l’Estadi veient tota l’estona el clatell dels noruecs trotadors a uns 10/15 metres davant meu, i he anat aguantant aquesta distància fins al final del carrer Floridablanca (allà, ja se’m han anat una mica). Abans, el meu temps d’arribada a l’Estadi havia estat de 34’44’’; el temps als 7 quilòmetres -ja fora l’Estadi i abans de la baixada cap a La Font del Gat- de 37’30’’ i els 9 quilòmetres de 47’20’’. Al final, l’entrada per sota l’arc final, al ben mig de la Plaça Catalunya ha estat en 58’08’’. Repeteixo, gens malament tenint-ho en compte tot.

Temps de la gent de Can Mèlich:

L’Artur - el 901 - en 54’16’’ - a 4'58'' el quilòmetre
En Juan Carlos - el 903 - en 54’18’’ - a 4'58''
L’Erik - el 1104 - en 56’49’’ - a 5'12'' (... requetebé !!!).
En Per - el 1115 - en 56’55’’ - a 5'13''
En Txabi - el 1280 - en 58’08’’ - a 5'19''
i la Belén - la 2520 - en 1h 12’28’’ - a 6'38'' (que, per estar com estava, està molt, però que molt be).

Particularment no sé si tornaré a córrer altra cop aquesta Cursa, però... perquè no ?. No sé, ja ho veurem amb el temps i les ganes. Per cert: ha tornat a fotre una calor de collons... Em reafirmo en la meva plena convicció de que soc corredor de tardor-hivern.

Ara son les 20,47 del vespre.... com l‘hi haurà anat a l’Albert la seva primera mitja “Iron man” ?. Confio en que per sobre de les seves expectatives (es un crack !).

.

REPETIREM IMATGE DIMECRES ... ?

Aquesta mit hem "pringat" (0-1) amb l'Osasuna... però tan se val: el d'avui era un dia de festa, de celebracions pel "doblet", de parlaments, de "manteos"....

Ante-sala del que pasarà dimecres ?. Espem que així sigui (recordeu: guanyarem per 2-1; patint, però guanyarem la Champions)

.

ESTIC “ TOCADET ” …

Està clar que, a la meva edat, ja s’han de dosificar els esforços…

Aquest matí he anat al club a "jacuzzizejar" una bona estona i per fer una curta sauna, per "estobar" la musculatura.

El genoll ? be, gràcies, cap molèstia (si no me’l toco...) i gràcies al Trombocid se’m ha abaixat i desaparegut el bony d’ahir i no tinc cap blau. Però la resta del cos (abductors, malucs, quàdriceps...) molt adolorits. En principi, demà em llevaré d’hora per anar a córrer la Cursa i, sobre la marxa, segons em llevi, decidiré si la corro finalment o no.

El que m’anima és que en aquesta cursa urbana... no s’ha d'anar per la Gran Via !!! menys mal, perquè ja n’estava fins els pebrots de que totes les curses per Barcelona haguessin d’anar per toooota la Gran Via. El recorregut que fa la cursa es totalment nou per a mi, amb la dificultat previsible de la pujada a l’Estadi de Montjuic.

Apa, me’n vaig a preparar el bocata per anar-me’n a can Barça a veure el partit contra l’Osasuna i el festorro posterior.

Demà us explico.

.

ME’L HE “MENJAT” …

Pilota penjada al àrea; veig que salta -poc- el porter, que la pilota el superarà; entro en carrera des de fora l’àrea, segueixo amb la vista la pilota, que passarà molt a prop del escaire de la porteria... salto, topo amb en Lluís -el porter- remato de cap... i em "menjo el pal de la porteria" amb el genoll !!! (i a sobre la pilota rematada topa contra el travesser i surt fora...). Txabi, ja no estàs per “lluitar-ho” tot com un xavalet, ni per fer remats de xilena (...donant amb els teus ossos per terra).

Tot això durant el partit de futbito amb els del despatx; 4 - 3 resultat final d’un partit “descafeïnat”, perquè uns érem 5 i els altres 4, i amb els dos equips sense “verdaders porters”. El “gol d’or” després d'una perfecte assistència meva... és clar.

El millor de tot les patates braves, el morro fregit i els bocatas de després, al Passeig Marítim de Badalona, davant de mig litre de cervesa i/o clara (per barba, per suposat).

Conseqüència final: un bon bony al genoll (a sobra ben be de la “cassoleta”), força dolor... i ja veurem què tal d’aquí a diumenge per la Cursa (ara mateix, demà, no podria córrer-la, segur...).

Això s’apropa, s’apropa... Roma és aquí mateix i el “triplet” el tenim a tocar. Demà dissabte partit replet de suplents (espero) per tal de jugar el darrer partit de la temporada de Lliga a l’Estadi contra Osasuna i homenatge al equip pel títol de Lliga (amb lliurament del trofeu, espero). Per tant, festa gran... a l’espera del “festorro grandiós” de dimecres al vespre. Encara no sé on el veuré el partit.

Resultat del partit de dimecres a Roma ?

Barça 2 – Manchester United 1.

El darrer, i definitiu, gol del Barça serà del "nen de Linyola", que haurà acabat de sortir moments abans, un cop ja engegada la segona part de la pròrroga... (perquè aquesta Champions “la suarem ben suada”).

PER CERT . . .

... ens en anem a Florència !!!.

No sé quants hi anirem al final, però el 29 de novembre és la "Marató de Florència" (Italy, of course) i cap allà que hi anirant a corre-la, de moment, en Marco, en José... i en Xavi Celma, acompanyats dels "outsiders" ja habituals en aquests casos (l'Albert, en Pau, jo mateix... i qui saps quants més s'hi apuntaran) per "tirar d'ells" com ja ho varem fer a la Marató de Barcelona, acompanyant-los en relleus durant tot el recorregut de la Marató.

HO HE SENTIT JO . . .

.

… amb aquestes orelletes; mai m’hagués pensat que un fet així es pogués produir, però s’ha fet:

Informatiu d’Antena 3, Juan Ramón Lucas (no precisament un culé reconegut...) parlant en català del Barça !!!. Va voler fer un rodolí i va deixar anar això per a la història:

... como ya dicen en Barcelona... i el vint-i-set, el triplet !!!

Es realment increïble el que es pot arribar a aconseguir pel fet de tenir els drets televisius de la Final de la Champions: que els d’Antena 3 parlin en català i del Barça !!!.

.

"... Mala sangre, dice, que anda por tus venas. Fíjese usted que no es la primera vez que se alborota con calor y luna llena., que se desespera y tras cualquiera echa a correr. Mala sangre que te salva, perro ingrato, de quien te dio cariño, cobijo y plato y te entregó su casa, sus noches de invierno y su calor de buena mujer. Convirtió en caricias tus lamidos lerdos y te enseñó el hocico a mover. Muchas son las deudas, perro callejero. Cualquier día no vas a ser bienvenido, Malasangre consentido. Qué alegria la de sol cuando te vea festejando con el día sin bozal y sin correa. Y no vuelvas a rondar este escalera, que en cualquier momento puede suceder que te dejen de un mal golpe de tijeras sin atributos para ejercer. Y uno menos a sembrar de hijos la tierra. Y hay tantas calles, tanto sol y tantas perras necesitando marido, Malasangre consentido" (JMS-Malasangre, 1975)

.

PREPARACIÓ PENITENCIAL…

.

Com que "toca penitència", m’he començat a posar les piles: una mini-sèrie de 3 quilòmetres a 13-11-13 i després 5 quilòmetres en bici i els corresponents exercicis d’estirament. El que no recordava era que, divendres, tinc partit de "futbito" amb els del despatx (crec que jugaré de porter, per "reservar-me").

Apa, siau !

"... quiza la llamaban La Casita Blanca por tener terraza de sábana inquieta, o quizá porque el amor furtivo tiene ojos de amigo y pluma de poeta y en sus pasillos extravió unos calzoncillos... Un mundo de espejos a media luz pálida y un perfume familiar se acurrucan contra la puerta metálica que ha clausurado la autoridad; los vecinos hablan, las brujas retozan y un par de pichones huye al descampado y un viejo ex cliente, pura sensatez, hace bloques de pisos amueblados en un tono rosa. Pero el meublé era otra cosa" (JMS-La casita blanca, 1975).

.

PENITÈNCIA . . .

.

Crec que és just i que és el que toca...

Tot i haver jurat i perjurat, un i mil cops que no, que jo no la faria ni en broma, crec que és just que -com a “penitència” per la “pájara” de diumenge passat- aquest proper diumenge corri La Cursa de El Corte Inglés !. Què fort…

Però és el que hi ha: tot pecat té la seva penitència, i “lo de diumenge” va ser un bon pecat. Així que, com diu el slogan de la Cursa del magatzem "del triangulito apaisado verde":

Faré meu aquest slogan referint-lo, en el meu cas, al “puto 5” encara que aquesta cursa és de més de 10 quilòmetres: 10,934 exactament. Haig de fer-los en menys de 53' i així quedaré “redimit” !. Després de corre-la (al voltant d'aquests 53 minutets, tot i la pujadeta fins a l’Estadi de Montjuic) el meu “pecat” ja s’haurà “purgat i netejat” i podré tornar a ser un corredor que podrà anar "amb la cara ben alta" i que no tindrà que continuar “avergonyint-se” per res; serà com si “la pájara” hagués emprés el vol...
.

JA SOC ORNITÒLEG...

… i sense necessitat d’haver-me matriculat a cap Facultat.

Sí, ja soc ornitòleg; perquè des d'ahir ja tinc la meva primera “pájara”. Crec que aquesta és la única explicació, raonable, pel meu “carrerón” d’ahir. Perquè...

-val, feia pujadeta...

-val, anava del asfalt a la terra i de la terra al asfalt...

-val, feia calor, molta calor...

-val, anava sol i no coneixia prèviament el recorregut, no sabia el què em trobaria...

... però “la pájara” és l’única explicació que hi trobo al que em va succeir ahir al matí a la Cursa de Cardedeu. Em vaig enfonsar. Com m’ha dit l’Albert fa una estona: “benvingut al club pajarero”. I es que, com en tot a la vida, sempre hi ha un primer cop (però, com diu una cançó d'en Serrat, en un altra contexte : "... sempre és el primer cop, sempre deixa ferida...").

Si no és això, es converteix en un verdader misteri els meus 47'58'' de la Jean Bouin i, encara molt més, el córrer i acabar (i en quin temps !) una Mitja Marató, per a la que ni tans sols em vaig preparar mínimament.

Desenganyeu-vos: va ser una "pájara" (... o així ho vull creure al menys).

“... tienen a la madre anciana, virgen a la hermana y en las Ramblas una que es del asunto. Un padre que murió un día y la filosofía del tapete, el compañero y el punto. Mírelo burlar sin pestañear. Nació chulo y sin remedio. Pide con seis y se planta en dos medio. Son la aristocracia del barrio. Tahúres, supersticiosos, charlatanes y orgullosos. Trafican en transistores, en encendedores, en cosméticos y en bisutería hasta que el cante de un socio les cierra el negocio como poco por seis meses y un día. Igual que se van reaparecerán hechos un figurín, pero con el color y el perfume del talego” (JMS-La aristocracia del barrio, 1975).

.

D' ESTRENA . . .

Aquesta tarda, desprès de la preceptiva i reparadora siesta, he "estrenat" la renovada zona SPA de can Mèlich, amb la seva nova sauna. El cos m'ho demanava després "de la matada" d'aquest matí per oblidar...

CORRENT CAP A LA PREHISTÒRIA …

Què us vaig dir ahir ? 47’30’’, no ?. Doncs, em vaig equivocar: 47’11’’ !!!

(la llàstima és que aquest ha estat el meu temps de pas pel quilòmetre... 9). Collons amb la Cursa de Cardedeu !. Massa exigent per a mi i les meves condicions (refredat, sense preparar-la be...).

L’ambient ha estat fenomenal, com en totes les curses “de poble”, de les que es fan “fora de Barcelona ciutat”. I el recorregut, doncs què voleu que us digui: els primers 5 quilòmetres i mig han estat, no ja de “falso llano” (tipo Paral·lel) sinó de “pujadeta constant” fins arribar a Sant Antoni de Vilamajor. I la proporció d'asfalt i de terra ha estat d’un 30-70. I de gent, tret de la sortida i arribada, un desert, gaire be ni un ànima.

La temperatura a l’hora de començar la cursa: uns 22/23 graus i sol de collons; està clar que hi ha corredors “tardor-hivern” i corredors “primavera-estiu” i que jo estic clarament en el grup dels primers (la calor em mata...); he acabat fos, com en cap de les curses fins ara.

En veure el meu temps de pas al quilòmetre 9, en el darrer quilòmetre “m’he deixat anar”, ja que poc més del que he fet hagués pogut millorar. Per tant, m’he retrobat amb un vell amic al que ja feia moooolt de temps que no veia en el crono lluminós: el puto 5 ! ja que -segons el meu crono- el meu temps final ha estat de 53’13’’ (que deixa ben a les clares com m’he “columpiao” en el darrer quilòmetre, fent-lo en uns patètics sis minuts...); aquest temps, si la memòria no em falla -i d’aquestes coses un se’n recorda- és el meu segon pitjor temps, tants sols superat -en patetisme- per la meva primera cursa el desembre de 2007, allà a la meva prehistòria com a corredor de curses de 10 quilòmetres.

Les Saucony -que, recordeu, no s'ha de llegir el mot en català- perfectes: ha estat el seu debut "en cursa"... i s'han ben lluït !. No, en serio, m'han anat força be, no en sont responsables del "èxit" d'avui...

Però, tranquils tots ... ja tenim la Lliga !.

Dos de tres... i ara, a esperar al 27 de maig (... i confiar en que l'Eto'o no llenci el penalty, si és que ens en xiulen un).
.

AIXÒ S’APROPA …

Falten pocs minuts per les onze de la nit; fa una bona estona que en Ibagaza s’ha tret un centre amb l’esquerre que en Pirés ha “clavat” amb un bon cop de cap a la xarxa dels “merengotes”; si això acaba així… AVUI JA SEREM CAMPIONS DE LLIGA ABANS I TOT DE SORTIR A JUGAR DEMÀ !!!.

I parlant de demà... cursa habemus !!!. I tal com esperava, m’ha retornat el neguit habitual de qualsevol dia pre-cursa; menys mal perquè, com deia ahir, per aquesta cursa de Cardedeu no estava gens “endollat”. Però tot ha estat tornar del cine (Ángeles y demonios) i començar a preparar la roba (samarreta -la dels runner’s Can Mèlich finalment- el culotte, les sabatilles -les Saucony, finalment- els mitjons “light”, el pulsòmetre, la gorra “fosforito”... i, com no, l’iPod), i tots els sentiments pre-cursa s’han posat en marxa com sempre. Finalment la Marta no vindrà amb mi (es que és un conyàs el aixecar-te tan d’hora un diumenge per anar fins a Cardedeu per només veure’m arribar..), així que “me lo lidiaré todo yo solito...” (botifarrada inclosa).

Vinga va, un pronòstic per demà (la cursa és mixta, asfalt i terra): 47’30’’. Veurem, perquè porto un refredat a sobre de tres parells de collons, amb “moquillo” inclòs.

“... escampa en una Vanguardia la fiambrera, y se festeja con media botella de Priorato y se calienta con sol y permanganato. Y arrepenchao en la sombra duerme la siesta soñando con hacerle a su capataz la vaca y que gane fuera el Betis y el Barça en casa. Vale, que cuando no hay suerte ni “calers” vale, que no hay dios que encuentre el norte si no le salva un catorce. Vale, que cuando el Sol plega y baja el andamio vale, que tiene agujetas en su alma robinada y que mañana su historia no habrá cambiado nada” (JMS-Caminito de la obra, 1975).

.

ESTRANYES VIBRACIONS …

.

Estranya cursa aquesta de diumenge a Cardedeu. Vaig descomptant els dies que falten, però sense “trempera”, sense viure el moment de que arribi. Estrany, molt estrany en mi abans d’una Cursa, al menys fins ara. Vaig començar la setmana “actiu”, de dilluns a dijous, però sense forçar gens... però tinc estranyes vibracions. Potser és per tornar a córrer sol. Vulguis o no, quan corro amb els de la colla es un altra cosa, hi ha “ambientillo” els llargs minuts previs a la sortida, els comentaris, l’escalfament.. I a sobre Cardedeu no es precisament aquí al costat. Espero que, al menys, la botifarrada valgui la pena i em toqui el pernil o el viatge !!!.

Però tranquils, que quan arriba el moment de la veritat, d’arrancar la cursa, rodejat de corredors, tot canvia, tot es transforma.... es la competició, l’adrenalina, i “això no te preu” (com deia la samarreta del Dani Alves un cop acabat el partit de la Final).

.

“... a ese amor. A ese pájaro dorado que alza el vuelo y parte el cielo en dos rondando el Sol y el pecado. A ese amor caprichoso y libertario sin silencios que le hagan callar ni jaulas para enjaularlo, qué pena que no le siente bien la ropa de diario a su carita lavada. Ese amor vaya si es flor delicada...” (JMS-A ese pájaro dorado..., 1975)

.

THE DAY AFTER . . .

.

... i com molt bé va dir en Shuster en el seu dia (però en un altra context) :

"... no hace falta decir más nada...".

Bé, sí... hi ha quelcom més a dir: va marcar "lo nen de Linyola"; i quin gol... i en quin moment... en el moment més letal, més decisiu, en el de "matar el partit" i deixar-lo vist per sentència.

JA LES TENIM . . .

DIMECRES 13 DE MAIG . . .

.

Son ja les 20,30; això vol dir que en menys d’un hora i mitja la pilota de la final començarà a rodar. Pel que se sent a les emissores de ràdio, i es veu per tele, l’ambient serà fenomenal, de gran germanor entre les dues aficions... al menys fins que acabi el partit i surtin els brètols de sempre espatllant la festa.

El meu palpi’t a tan poca estona de començar: 2-1 a favor nostre, marcant un dels gols “lo nen de Linyola”, es clar...

Avui he estat tot el dia per la província de Girona (Tamariu, Llafranc, Figueres, Platja d’Aro, Blanes) i encara he arribat a temps, cap allà les set i mitja, per apropar-me a fer “quatre cosetes” al club, bàsicament exercicis de força de cames i abdominals. I, per primer cop en aquests més de tres anys... la meva taquilla estava “sota mínims”, es més, després de posar-me la camiseta i els pantalons, les baldes estaven buides (al no anar aquest diumenge pel club, no vaig “reposar els stocks de roba”, i avui he fet net: només un parell de mitjons).

“... empeñado en barrer el atardecer sorprendí al viento. Era un chiquillo desnudo que al verme, me brinco al cuello y se puso a enredar con mi cabello. Temblaba su voz entre las ramas del manzano. Silbaba entre los cañizos cosas que uno anda cantando y nos pilló la noche conversando de atardeceres y de soledades. De andar y andar buscando verdades para encontrar siempre otra pregunta. Ir y venir, y no llegar nunca. Corazón de pluma p’a qué pierdes el tiempo conversando con la noche y con el viento” (JMS-Conversando con la noche y con el viento, 1975).

.

ENS EN ANEM DE COPES PER VALÈNCIA . . . ! ! !

.
Demà, a aquesta hora, ja estarem al descans del partit de la final de "la Copa del que te dije".

Hauran sortit els lleons a mossegar-nos des del xiulet inicial ?... ens hauran arraconat a la nostra àrea ?... o els hi harem ja fotut a la mitja part un nyap i hauran entrat al vestidor amb un parell o tres de golets ? (un d'ells de “lo nen de Linyola”, es clar...). No sé a vosaltres, però a mi, si ens la foten els del Bilbao m’emprenya menys...

Complint amb el ritual, han estat avui 10 quilòmetres en bici i estiraments. I, fent un exercici de força de cames, he sentit una sospitosa punxada al genoll dret, desconeguda fins ara: he parat ipso-facto, he baixat del aparell amb dolor... però s’ha anat passant i, a hores d'ara, res de molèsties.

“...cuando la llama de la fe se apague, y los doctores no hallen la causa de su mal, señoras y senyores, sigan la senda de los niños y el perfume a churros que en una nube de algodón dulce le espera el Furo. Goce la posibilidad de alborotar el barrio. Por tres pesetas puede ser bombero voluntario o galopar en sube y baja el mundo en un potrillo. Dos colorados tengo y uno tordillo. Anímese. Cuelgue el pellejo en la acera. Súbase al tordillo de madera. Olvídese de lo que fue y de qué modo. Brínquese a la magia de pasar de todo. Móntese en el carrusel del Furo. Súbase. Dos boletos por un duro...” (JMS-El carrusel del Furo, 1975).
.

HE’S COMING . . .

20 d'octubre 2009...

Sí, ja arriba; és ell... l’Elton John. Un dels més grans creadors de música « pop » del segle XX. Sí, d’acord, des de “Sacrifice” no ha compost res de res, però... i les desenes i desenes de cançons que tots, absolutament tots, hem escoltat, ballat, cantat -i destroçat- en els karaokes..?. Voleu que fem la llista ?. Inclús el menys coneixedor de la música del “ulleretes” en sabria dir, al menys, cinc o sis i, cantar-ne al menys unes 10 ó 12 si les senten de fons (de quants artistes es podría dir el mateix...?). I és que estem parlant de:

-“Your song”, “Rocket man”, “Crocodrile rock”, “Honki cat”, “Daniel”, "Goodbye yellow brick road”, "Candle in the wind”, “Lucy in the sky with diamonds”, “The bitch is back”, “Don’t go breaking my heart”, “Blue eyes”, “Nikita”, “Sacrifice”, “Passengers”, “Kiss the brigde”, “Sad songs”, “I’m standing”... i moltes d’altres.

Només que aquest concert sigui la meitat de “marxós” que el que fa un parell o tres d’anys va fer en Rod Stewart al Sant Jordi, ja em conformo. I estic segur que el superarà. Demà reservarem ja les entrades per tots els de casa, ja que les meves “enanes”, l’Andrea i la Martona, han crescut sentint les cançons de l’Elton (.. i les d’en Serrat, of course) tant a casa com al cotxe, i en tots els diferents suports “habidos y por haber”: en cassette, per radio FM, mal que be cantades per mi, en CD, en MP3, en iPod... i, està clar, que també elles s’apunten al Concert.

Ahir, a nivell esport, poqueta cosa. Vaig estar tot el dia al despatx “paperejant”; era festa a Badalona, però jo sempre me la canvio per La Mercè, així de pas el despatx “no tanca” aquest dia de maig i aprofito per arreglar, trencar o endreçar papers amuntegats; un dia així, de tant en tant va be.

La veritat es que els dilluns “em costa posar-m’hi” en això de córrer, però m'obligo. I ahir el que vaig fer és una “mini-sèrie” de tan sols 3 quilòmetres (a 12, 13 i 14) i suant molt, perquè ahir feia realment calor al club; i després una llaaaarga sessió d’estiraments i abdominals, suant encara més. I avui, poqueta cosa faré, tret d’estirar una mica, fer uns quilòmetres amb bici i estrenar la zona SPA, que avui ja estarà acabada i ja en podrem gaudir (o, al menys, això van dir ahir...).

Apa, a passar-ho be; me'n hi vaig...
.

NO ES POT DIR BLAT . . .

.
Què n’és de savi el refranyer català !.

Perquè ahir ja estava tot preparat, amb el Camp Nou a tope i amb la Plaça Catalunya (amb pantalla gegant inclosa) plena a vessar; tot per poder celebrar ja el “primer dels tres festorros de maig”... i ningú se’n va recordar de que els partits duren quelcom més de 90 minuts (i mira que en teníem una molt bona, i recentíssima, experiència !!). Així les coses, si el 93 va ser un minut de glòria a Stamford Bridge... el 92 del partit d’ahir contra els de La Plana va ser un autèntic xàfec d’aigua freda (se’m va venir al cap la imatge de La Cibeles rodejada de tanques per evitar els excessos en les celebracions dels “merengones” després de la victòria -completament segura- del partit de dissabte al Bernabeu... sí, sí, aquell del 2-6). Per tant, recordeu-ho:

No es pot dir blat fins que no està al sac i ben lligat !!! (o el “no vendas la piel del oso antes de cazarlo”, en la seva versió “mesetaria”...).

Que ens serveixi d’experiència aquest dimecres... i el 27, dos partits que, gaire bé segur, haurem de jugar sense “Loputogusiluz”, que ahir es va “trencar”, en la que ès la seva tercera lesió muscular de la temporada... recoi !!.

Per cert, felicitats al Marco pel seu disseny del logotip dels “Tri-Banda”... es bo el paio; s’hi podria dedicar i tot. I parlant dels Tri-banda: no crec que finalment em compri el maillot d’una sola peça (ben xulo, per cert) que s’han encarregat, i que ahir ja varen estrenar: ja no tinc ni edat, ni cos, per certes indumentàries.
.

MITJA PART A L’ESTADI . . .

......
… i ja anem 3-1 (que és el resultat amb que jo he dit que acabaria el partit... i encara queda la segona part !!!); això té tota la pinta d’acabar a Canaletes amb un festorro d’aquells que no s’obliden. El primer dels “tres festorros de maig”.

Aquest matí, triatló sitgetana. L’Albert, un tiempazo (1h 08’ aprox.) i una excel·lent cursa, en el que era el seu debut en la disciplina, tant d’en Xavi Celma com, sobre tot, d’en Pau. El tres “Tri-bandas” han deixat ben alt el pavelló. També ha fet una bona competició l’Alexis, que ha sortit amb l’Albert en la primera de les triatlons d’aquest matí.

En Marco ha corregut sol la “Cursa del Alba”, perquè finalment el Jose no va arribar a temps de fer la inscripció; bé, sol no, perquè ha anat amb ell el seu nebot, l’Alberto... que ja l’ha deixat enrere en els primers quilòmetres (com apreta aquest jovent !!!). En Marco no ha estrenat el seu maillot tri-banda, i bé que ha fet, perquè s’ha fotut de lloros dos cops i ja se’l hagués carregat el mateix dia de l’estrena...

I com a fi de festa de tots plegats... a dinar a La Vinya Nova.

Au, me’n vaig a veure la segona part.

Siau !!!

.

PER ARRIBAR A UNA FINAL...

... primer s’ha d’haver lluitat per arribar-hi; i no, no parlo de futbol aquest cop. El que parlo es de l’Andrea que, un cop més, ha arribat com a finalista d’un concurs periodístic al que es va apuntar; aquest cop no ha guanyat, però què hi farem, ja que pel que sembla no tots van jugar amb les mateixes condicions d’igualtat. De tota manera jo conec el treball que va presentar i era, és, una passada de ben ideat, ben currat, ben editat, ben “locutat” ...

Bé, Andrea !!!.

Són ara gaire bé tres quarts de 6 de la tarda. Aixó vol dir que, d’aquí a poc més de 6 hores, el Madrid ens pot concedir el primer match-ball de la temporada. I tot això el dia en que ja es coneix quin serà el primer fixatge d’en Florentino Pérez com a President: i aquest no es un altra que.... Rafa Nadal (*).

Ara em posaré a buscar dades de la triatló de Sitges, per veure on haig d’anar a trobar-los demà al matí, en que -per altra banda- no és gens segur que no ens caigui un bon raig d’aigua, que el matí amenaça pluja...

.
(*) crec que és per veure si, després del 2-6, ens poden guanyar el segon set....

".... a esa muchacha que fue piel de manzana se le quebró el corazón de porcelana, se le bebieron de un trago la sonrisa. La primavera con ella tuvo prisa. Y quién le hace entender que la entretuve ayer temblándome en las manos. Maldigo el no poder volvernos a esconder en el último rellano y a oscuras compartir un ramillete de promesas y oir, sobre las diez: Niña, la hora que es y sin poner la mesa..." (JMS-Piel de Manzana, 1975)

.

SATISFET …

.
Avui és un d’aquells dies en que, en arribar a casa, et dius:

- “bona feina, Txabi ...!!”

un dia en que, en rebobinar mentalment el què has fet de feina, i cóm ho fas fet, fa que et sentis cofoi i orgullós de tu mateix i de cóm has plantejat i t’han sortit finalment les coses. Perquè no hi ha res que em tregui més de polleguera en temes de feina que el que em vulguin “xulejar”, prendrem el pèl o -pitjor encara- prendrem per idiota; i això, a aquestes alçades del partit (i per molt que “ens apreti” l'actual conjuntura econòmica) es quelcom que no li passo ni li accepto a cap client... ni a ningú. Els detalls no venen al cas, pero, repeteixo:

- "bona feina, Txabi ...!!".

Divendres és tradicionalment dia de sortida amb els companys runner’s del club; però he pensat que com “els tres tristes tigres de can Mèlic” tenen la Triatló de Sitges diumenge al matí, igual avui no sortien, així que el que he fet ha estat fer el recorregut curt per la Diagonal (els 3,5 quilòmetres, a bon ritme). I el que no hi ha manera de treure’m de sobre és el refredat, que em fa anar amb el nas completament “tapat”, sense poder “colar” ni una sola inspiració d’aire, cosa que em fa anar -encara més- amb la boca oberta, com un peix agònic fora l’aigua. Veurem si d’aquí al proper diumenge, per la Cursa de Cardedeu, la cosa ha millorat, perquè entre el refredat i la calor que ja comença a fer... vaig ben lluït !!!.

Tri-banderos: Bona sort diumenge a la Triatló de Sitges !!!

(allá estaré per animar-vos i per filmar-vos...)

Apunt per en Nacho: si jo visc a un dels extrems de la Diagonal (a Esplugues) i tu justament a la punta contraria de la Diagonal (a Diagonal-Mar) ... perquè sempre que quedem per sopar ho fem al Poble Nou ??? (la variant Port Olímpic tampoc "cola"). Com va dir la meva estimada Scarlett: “A Dios pongo por testigo que nunca más volveré a bajar hasta allá abajo per sopar amb vosaltres”. El proper cop, sopem a... Sant Just !!! (per exemple).

Depèn de què facin els merengones demà dissabte, diumenge podem ja ser Campions de Lliga. (si guanyem nosaltres al Vilareal, es clar...). Veurem.
.

AIXÒ SÍ QUE ES XUTAR AMB TOTA L’ÀNIMA . .

... i quina plasticitat en el gest, quina tècnica. Xutava ell... i tots nosaltres.

Aquest blog, ja ho sabeu, no es ni “futbolero”, ni “culerot”… però amb l’allau d’emocions blaugranes, tantes i de tant seguides, no hi ha manera de parar-ho.

Com deia avui un diari, la voracitat del Barça es tanta que no ens deixa “regocijarnos” dels èxits, perquè ens en venen tants i tant seguits un rere l’altre, que gaire be no tenim ni temps de gaudir-ne un, que ja en tenim un altra a sobre... Desprès del Iniestazo d’ahir (tranquils, ja he recuperat avui a mitja tarda el meu ritme normal de pulsacions cardíaques) gaire be ni recordem la passada del dissabte al Bernabéu, fa només -literalment- 4 dies, i el impressionant i brutal 2-6... i d’aquí a no res, dimecres vinent, la Final de la Copa “del que te dije”... i al cap de quinze dies, la Final de la Champions League a Roma... i entre mig de tot això, haurem guanyat la Lliga...

Això “es un sin vivir”... però dels bons !!!.

I que duri !!!.

Avui, descans d’exercici físic ; si ja estès arreglada la zona SPA es més que possible que me’n anés a fer una sauneta i una llarga sessió de jacuzzi; però sembla que les obres es retrassen una mica més del previst; així que me’n aniré cap a casa, a llegir una estoneta després de veure el “Polònia”.
.

COM HO HE VIST DES DEL CLUB . . .

La primera part, a la sala de fitness (ja dutxadet i canviat després de córrer la "mini-sèrie" d'avui) amb l'Albert, en Pau i en Gilbert.

Al descans, me’n he anat a la cafeteria (a tope, com veieu) a sopar una miqueta i poder veure, patir i gaudir de la segona part...
.

de FUENTEALBILLA A ROMA... PASSANT PER LONDRES !!!

Són les 11 del vespre… i les cames encara em tremolen.

HEM PASSAT L’ELIMINATÒRIA.

I ho hem fet seguint les premonicions de la “sentència d’en Txabi”, tal i com jo li deia a tothom al Club quan em preguntaven:

- què, Txabi, què farem avui?

- Empatarem a 1, amb un gol de “lo nen” (Bojan) al últim minut, per patir com mai, però perquè així s’assaboreix molt millor...

He errat en el nom del jugador que ha marcat (per cert, quin golás de LoPutoGusiluz !!!), però no en el desenllaç final. En el delirant, desenfrenat i emocionant desenllaç final de partit.

Partit no gaire lluït, sí, però en el que el Barça no ha renunciat mai al seu estil. Perquè cap equip està preparat pel golás que ens ha fotut l’Essien. I després, el que s’esperava: tot el Chelsea enrere (cobard) atent al seu possible contraatac letal. I, per acabar d’arreglar-ho, la lipotímia del Anelka (el que s’aprèn jugant al Madrid !!!) l’expulsió de l’Abidal.. i aquí ha començat l’èpica del futbol; i, al final, moooolt al final, el futbol ha fet justícia, premiant a l’equip que -en els dos partits- s’ha dedicat a jugar al futbol i a buscar la victòria (els dels Chelsea diran que si hi ha hagut tres penals, que si patatín, que si patatán... però això ja no hi ha qui ho mogui).

Després d’un partit així, sí que em crec que la guanyarem, que tornarem a guanyar la Champions, encara que enfront tinguem al Manchester United i el seu “simpatiquíssim” Cristianito Ronaldo (tros de jugador, per altra banda).

Per cert, us heu fixat que hi ha una línea, gaire be perfectament recta, des de Londres (Wembley, 1992), passant per París (Stade de France, 2006) i acabant a Roma, (2009) ?.

Què vol dir això: doncs que estàvem predestinats a acabar jugant la final a Roma.

Apa... a gaudir-ho !!!

Per cert, he arribat a temps al Club (abans de començar el partit) per poder fer "unes carreretes" a la cinta a molt bon ritme: 3 quilòmetres a velocitat 12 i el darrer quilòmetre "sprintant" a velocitat 14 (total, 4 quilòmetres -a una mitja de 4'49-'' en 19'15''... pas mal !, que dirien els francesos...).

.

JA EM TOCAVA …! ! !

.
... i vaja si m’ha passat factura.
Ahir vaig tornar a reprendre els exercicis de “força a les cames”, que feia dies i dies i dies... que no feia, i avui les meves cames se’n queixen. Però m’ho haig de proposar seriosament, com una obligació de treball al menys un cop per setmana. I es que els miracles no existeixen, o al menys a mi em costa molt de trobar-me’n amb un: la meva millor marca, els meus “estratosfèrics” i gloriosos 47’58’’ de la Jean Bouin van arribar després de l’única vegada en que havia seguit un pla d’entrenament amb constància i “amb cara i ulls”, que incloïen sèries i sessions de “reforçament de cames”... i els resultats no van trigar a aparèixer.
Així doncs, a posar-nos seriosos “amb la feina al gimnàs”, perquè d’un temps ençà m’estava convertint en un “funcionari de la cinta” i així no anem enlloc. I a l’horitzó més proper tinc Cardedeu (recordeu, cursa mixta el dia 17) i vull baixar de 47’30’’. Sí més no, aquest és el meu objectiu.

Ho veurem !!!.

Avui, partit de tornada a Londres de "semis" de la Champions... el meu pronostic? 1-1. Veuré el partit al Club.

.

TORNEM A LA FEINA…

.
Dilluns, a només 13 dies ja de la Cursa de Cardedeu; tocaven sèries... i suar una miqueta. Així que 5 quilòmetres a bon ritme a la bici i una mini sèrie corrent a la cinta, de les de “velocita in crescendo” que dirien els italians: però només tres quilometrets, a ritme de 12 - 13 i 14. I sobre tot estiraments, una llaaaaarga sessió d’estiraments.
Per cert, oi que no us havia parlat mai de Julianne More ?; aquí la teniu: un tros d’actriu i una dona amb una imatge molt especial.


I un altra dia parlarem de Madelein Stowe (entre d'altres moltes pel·lícules: "El último Mohicano" i, sobre tot, "Revenge".. encisadora). Perquè... tots tenim els nostres icones cinematogràfics, no ?.

http://www.youtube.com/watch?v=twepYLbAhNo (audio)

.

QUIN AMBIENT . . . ! ! !

Acabo de venir de córrer per la Diagonal, sol, per estirar una miqueta les cames en acabar aquest llarg i tediós diumenge. Però també un diumenge plenament “contagiat” de la “febre blaugrana” d’ahir al vespre. Mirar en el quiosc aquest matí les portades dels diaris, ja fossin esportius o generalistes, era una passada; i mai, com aquesta tarda, havia vist tanta gent corrent per la Diagonal amb la camiseta del Barça (que deu ser incòmoda de collons per córrer, per altra banda...).
Sembla mentida cóm el resultat d’un partit de futbol pot arribar a aglutinar un poble, a provocar una onada tan bestial de sentiments desbordats... I això que encara no hem guanyat res ! però la jornada d’ahir és per no oblidar-la mai, el madrilenys més que nosaltres encara; perquè, per si algú no hi ha caigut o no ho recordava, ahir -precisament ahir- era “el 2 de Mayo”, data històrica pels madrilenys, que es remunta a la -seva- Guerra de la Independència, en la que van tenir lloc els malauradament famosos afusellaments a la caserna de la Moncloa, que van inspirar el quadre d’en Goya; es per ells, apart de festiu, una jornada reivindicativa, nacionalista (de nacional- patriótica-española), gloriosa... doncs, toma ya !

(és com si un resultat com el d’ahir, però a l’inrevés, ens l'haguessin fotut ells a nosaltres al Camp Nou un 11 de setembre, més o menys...)

Demà, 4 de maig ja (collons, cóm vola el temps !). Això vol dir que, en només 12 dies tindré la Cursa de Cardedeu. I abans, d’aquí a 7, el proper diumenge “debuten” l’Albert, en Xavi Celma i en Pau, els tres triatletes del Tri-Banda a la triatló de Sitges (osti noi, sembla un travallengua com el dels “tres-tristes-tigres”...). Evidentment, els aniré a veure (passejadeta en moto per les costes del Garraf, que encara no les he fet amb la Speedmaster) i acabant el matí amb un àpat a “La Vinya Nova” de Collbató, perquè diumenge també es corre La cursa de l’Alba pels voltants de Montserrat i en Jose i en Marco la faran (es de les curses de muntanya “heavy’s- heavy’s” ).

I d’aquest manacorí què me’n dieu, eh ?. Quina bèstia el paio... !!!

.

D’ACORD…

... ahir al Madrid l’havíem “d’anestesiar”, adormir-lo per tal de poder fer el nostre joc; però, sincerament, crec que ens varem passar amb la DOS-SIS jejeje, lo pillas... ?

(aquí sí que has estat ràpid i enginyós, Txabi…)

... I NO HO HE VOLGUT VEURE ! ! !

Son les vuit i deu minuts del vespre d’aquest dissabte; per tant, ja fa uns deu minutets que ha començat el partit Madrid-Barça. I, com veieu, estic escrivint... sense veure al partit.
He estat momentàniament temptat de ni tan sols escoltar-lo. Però, finalment, ho estic fent mentre escric. Sento al Puyal molt animat, molt encoratjat, sense tenir “por” pel partit.

Som ja al minut 13, i continuem 0-0... merda, ja no: acaba de marcar l’Higuaín de cap. 1-0 Collons !!! (sembla que l’ha cagat l’Abidal en deixar marxar a Sergio Ramos).
Minut 16: continuem perdem i sense donar gaire sensació de perill...
Minut 17’ 05’’: .... marca Tití !!!! 1-1. Jugada d’Abidal a Henry, aquest a Messi, d’aquest a Tití... i gooool !!! (...“plàsticament preciós”, diuen els de la ràdio). Ànims, que això sembla que s’anima.
Minut 19: marca Puyolet !!!!. Falta que treu en Xavi, suaument, perquè remati plàstica i plàcidament “lo Puyi”... 1-2 (celebrant-ho traient-se la senyera que porta com a braçalet i ensenyant-la al públic).
Minut 21: Roben no supera a Valdés... Guanyem !!! (... i a punt de fer-se un autogol l’Alves).
Minut 26: Hem d’adormir una miqueta aquest partit, no ens convé un “correcalles”...
Minut 27: Segona aturada d’en Casillas, en la ja sisena ocasió entre pals del Barça.
Escalfa Keita... (Queite, pels de Cracòvia).
Minut 29: Setena d’en Casillas aturant un jugadón d’Iniesta i xut amb molta intenció d’en Messi.
Hem de rematar això !!!. Mitja horeta ja de partit... però no ho matem !!!.
Minut 30: 53% de posició pel Barça.
Minut 33: Casillas for ever... a súper remat de Messi (i ja en van vuit entre pals).
Minut 35: M E S S I GOOOOOL !!!! (1-3). Recuperació de Xavi pressionant a Lass, que li passa a Messi, dos toquets i... gol. (dedicat a la seva samarreta a “Síndrome X-Fràgil”, una ONG).
Minut 40: Això s’està acabant... i el “canguelo”, el “cagómetro”, i demés tonteries “made in prensa/ràdios madrilenyes”, no apareixen per enlloc.
Minut 44: Hòstia, cóm sembla que està jugant en Piqué !!!. Però sento pocs cops el nom d’en “LoPutoGusiluz”.
Minut 45: Vinga, cap a la dutxa !!! El Madrid, emprenyat e impotent... Llancem una falta... Sort d’en Casillas.
Collons, no es pot ni anar a sopar tranquil !!! :
Resulta que torno ara a connectar la ràdio, desprès de sopar i... del 1-3 hem passat al 2-4 !!! què fort. Minut 10, gol d’en Sergio Ramos, 2-3 (culet, culeeet !!!), però, al cap de tan sols de 2 minutets ... goooool d’en Tití , 2-4.
Minut 25: Sembla que això ho tenim ja encarrilat, el Madrid “no ens apreta”.
Ara ja som al minut 29... i sembla ser això té més pinta del 2-5 que d'un inquietant 3-4...

Collons !!! soc un endeví-premonitori:
Minut 29’ 15’’, Messi acaba de marcar, després d’un “gran jugadón” d’en Xavi...i 2-5; una jugada sensacional del Barça, pel que diuen...
Minut 36: ... i si en fotem un altra i ho deixem com si fos un resultat de tennis ?.
Minut 37: GOOOOOOOOLL !!!!. Piqué, a centre d’Eto’o (i, os ho juro, ho estic escrivint tot en temps real). 2-6

2 – 6... quina passada !!!. 3 remats a la segona part, 3 gols... (10 i 3, a la primera)... i el millor de la primera part, en Casillas.

GOL - SET ( bueno... SIS, jejeje ) - PARTIT i CAMPIONAT !!!.

Minut 41: Bojan centra i Messi... fora. Som insaciables.
Minut 44: Xuta Eto’o... para Casillas.
Això s’ha acabat !!!... 2-6

..

SEMBLA SER . . .

… que davant de la que els hi pot arribar a caure dissabte al vespre, els “merengues” han demanat a la Real Federación Española de Fútbol un permís per poder fer allò que ells en diuen :

"unas pequeñas modificaciones en el terreno de juego de Chamartín"...

I es clar, també demanen el poder jugar tot el partit amb en Casillas a la part esquerra i que no hi hagi canvi de camp a la mitja part.

Què llestos els paios, no ?. Doncs jo crec que ni així !!! (recordeu: 1-2).