És tot un luxe…

Sí, és tot un luxe tenir la Carretera de Les Aigües tan a tocar de casa per poder sortir a córrer, a entrenar.

Si no fos pel pal que em fot la pujada que hi ha des de casa fins a Plaça Mireia (que et deixa ja “rebentat” per tota la sortida) hi aniria ja des de casa corrent. Ja ho faig algun cop (caminant, això sí, perquè el desnivell és de collons) quan vull fer reforçament de cames, com l’altra dia. Però normalment pujo amb cotxe fins a la Plaça i arranco a córrer des d’allà.

Avui no les tenia totes amb mi. Vaig sortir divendres per la tarda i, sincerament, no creia que el meu cos aguantés una tirada al cap de només dia i mig després. Però em vaig prometre a mi mateix dissabte al vespre que avui matinaria i sortiria... a fer el què pogués.

I he matinat (per ser diumenge); a quarts de nou estava ja esmorzant, variant aquest cop l’habitual menja de galetes per un gran vol de llet amb cereals i fruits secs (per cert, de Mercadona, caixa verda, realment deliciosos) i un plàtan. I a un quart de deu ja era a dalt. I la cosa ha començat bé, perquè he trobat aparcament només arribar i, a dos quarts en punt, clavats, he arrancat a córrer.

Inicialment, el plantejament era el de “fer una sortida al trote”, a ritme de 6:00 +/- fins que el cos em digués prou. Però és que no hi ha manera de controlar-me: el primer l’he fet en 5:25, el segon en 5:06, el tercer en 5:07... i així anaven caient. 5:19 -ja superada la passarel·la de Vallvidrera-  5:11 (arribo a La Font del Mont i... mitja volta), 5:20, 5:27, 5:15, 5:18, 5:21... i acabant fent els darrers 500 metres a  4:50.

Bé, m’he trobat bé... tot i les meves pors. Tot i que, per por, algunes de les corbes d’avui , degut a la gran quantitat de grups que pedalejaven, caminaven o corrien en grup avui. Molts grups avui. Sobre el terreny “es respirava marató”, perquè es distingia clarament aquells grups que anaven a fer avui la seva TL (tirada llarga). I un d’ells ha estat el de la bona gent dels  “No Te Pares Team”  (NTP: Mónica, Cedric, Juanjo, Sergi, Elena...) tot i que me’n he assabentat d’això un cop ja gaire bé ens havíem creuat. I és que estava jo acabant, ja de tornada, la meva tirada -gaire bé arribant al meu quilòmetre 10- quan ens hem creuat; i, precisament per estar mirant el Garmin només els he vist apropar-se només “de refilón” (eren un 8 ó 9 crec); però quan ja anava per la meitat del seu “pelotón”, corrent en direcció contraria a la meva, he escoltat un crit dient:

- Txaaabiii !!!!  adeu carinyo !!!

Tot i que clarament he suposat que era la Mónica, jo he cridat també, sense aturar-me:

- Qui eeetssss?

I en dir això m’he creuat la mirada amb Elena, que tancava “el pelotón”, i ens hem saludat “a la carrera” sense aturar-nos, el que m’ha reafirmat en que eren els NTP (confirmat i requeteconfirmat després via twitter).

Així doncs avui 10,500 quilòmetres en 55:15, a un promig molt més que acceptable de 5:16. Bon presagi de cara a la Mitja Marató de diumenge vinent, tot i que em costarà aguantar aquest ritme els 21 quilòmetres, tot i que el recorregut és molt més planer i, a sobre, no només estaré competint -o sigui, “en mi salsa”- sinó que duré amb mi una bona llebre i una companyia al costat (tot i que ja tinc decidit el que, si veig “que no vaig”, els diré que vagin tirant sense mi: ja els hi ho diré, i ho acordarem així, abans de sortir).

Aquesta setmana només correré dimecres; els altres dies faré exercicis de reforçament i abdominals a casa. Perquè no tot és córrer...

Per cert, m'he fet addicte a les barretes energètiques "SOYJOY", japoneses,  de sabor poma (combinació de soja i fruita); no recordo dins de quina "bolsa del corredor" me les van donar, però "m'han enganxat").

 

Bé, Txabi, bé.  No, no m’esperava gens ni mica el resultat, ni les sensacions, de la sortida d’aquest matí.
 

¿ A veure si encara tindran raó tots aquells que em diuen que “entrenant es millora” ?

Pels que no la coneixeu, aquest vídeo us portarà per tot el recorregut de la Carretera de Les Aigües: veureu que no us enganyava pas quan us deia que corria amb tot Barcelona als meus peus... i al fons, el mar. Una passada, un luxe !

 

(C.Q.  130,2  14-25,3-104,9)

Running is live ! (divertimento)



Després d’estar dilluns, dimarts, dimecres i dijous “mano sobre mano” (..."peu sobre peu", seria més escaient dir) sense sortir a córrer per culpa da la maleïda butllofa (i pels adolorits bessons, quàdriceps i sòleus fins dimecres, que tot val a dir-ho) avui tocava sortir sí o sí. I sent avui divendres, i per vèncer la temptació de quedar-me “apalancat” al sofà després de dinar, el que he fet ha estat ja canviar-me de roba només arribar a casa, abans fins i tot de fer-me el dinar: així ja no tenia escapatòria.

Després de fer una estoneta “la siesta del borreguito” (crec que amb caiguda de babeta inclosa), m’he arribat fins a la Carretera de Les Aigües -lloc on està gravat, per cert, el vídeo “divertimento” que he penjat aquí baix- en una tarda espectacular per córrer, no gaire fresca i amb molt de sol, tot i que amb una mica de vent. He corregut a un ritme més que acceptable fins a la passarel·la de Vallvidrera; però un cop allà m’ha fet mandra “desfer el camí” com faig sempre, així que -per primer cop- he agafat el corriol que porta, amunt, amunt, amunt, fins a les antenes de Sant Pere Màrtir. Així doncs, avui el que he buscat ha estat més fer resistència de cames que distància, tot i que finalment m’han sortit  6,750 exigents quilòmetres. Un cop allà, al corriol, me n’he penedit de no haver-me posat les altres Asics, les fosforito, molt més “muntanyenques” que les noves, amb una sola molt més adequada. A sobre -com per tot Collserola- no n’hi ha un, sinó diversos corriols en el mateix sentit, així que he anat avançant cara amunt més per intuïció que per coneixement de la ruta, procurant no perdre de vista, a l’esquerra, allà baix, la pròpia Carretera de les Aigües (a la vista aèria del Garmin es veu que, finalment, he anat gaire bé tota l’estona en paral·lel)

http://connect.garmin.com/activity/441747997

Estic fluixot, però he acabat  "joío pero contento..." Quatre dies aturat després d'una Mitja Marató no ha estat la millor de les maneres de recuperar la forma, però és que jo amb la punyetera “butllofa” no hi contava (per cert, totalment enllestit aquest tema: ni una molèstia avui al córrer). A veure si diumenge al matí faig un altra sortideta, i dimecres la darrera (abans de la Mitja Marató de Barcelona) perquè, no ho oblideu.... he de fer marca !

(C.Q.  119,7  13-25,3-94,4)

 

A cop d’ull…

… sembla que sigui el mateix recorregut. Però -evidentment- a poc, molt poc, que t´hi fixis bé veuràs que és el recorregut « de la germaneta petita », què  és el recorregut de la...

MITJA MARATÓ DE BARCELONA

I cap allà que hi aniré el dia 16 d’aquest mes, amb l’objectiu de baixar, d’una p… vegada, de 1:50. Crec que si m’esforço una mica en entrenar -d’aquí al dia 16- ho puc aconseguir. I és que, a sobre, avui m’ha sorgit una inesperada llebre, en  Isra  , que també ho serà de la seva germana (l' Aura  a qui no conec encara) que, pel que em diu l’Isra, també vol baixar de 1:50.

" Els Turull brothers "

I’ll never run alone... (aquest cop al menys... si és què els hi aguanto el ritme, és clar).

Veurem ! 

Marató 2014… ja ho tinc clar !

Avui “he vist la llum”; avui he decidit el què faré el 16 de març (2 dies abans de complir els 57 “tacos”, per altra banda).

Resulta que el punyeter accident de moto del 21 de novembre “va fer malbé quelcom més que l’abductor”: va fer malbé el molt bon moment en què em trobava, tant física com anímicament. Era capaç de fotre’m entre pit i esquena La Cursa de l’Amistat (16 km, una cursa de les “duras” i millorant marca), el Cross de Sants (10 km), la Behobia-Sant Sebastià (20 km i millorant marca) i la Cursa del Clot (10 km, amb MMP inclosa) en només 19 dies... i no sentir dolor ni a les cames, ni a l’esquena; com a molt, un lleuger cansament els dos dies següents a la cursa. I prou.

Però el parón d’aquest dos mesos m’ha deixat fet pols. El meu estat de forma ha desaparegut com per art de màgia. A la Cursa de Sant Antoni, no gaire; però avui -després de La Mitja Marató de Granollers d’ahir- torno a estar, torno a sentir-me,  com als principis de quan vaig començar a córrer, quan el dia següent d’una cursa tot em feia mal (quàdriceps, isquios, bessons, esquena...). Aquesta és la gran diferència: què quan estàs en forma, després de les curses estàs gaire bé com si rés. Però quan no ho estàs, l’endemà de les curses tot són ays! i uys!, gemecs, dolor a les articulacions, a gaire bé tots els músculs... Ara ja feia molt de temps que no recordava aquesta desagradable sensació post-cursa.

Així doncs, aquesta serà setmana de descans-recuperació-entrenament suau.

I el 16 de febrer, La Mitja Marató de Barcelona, amb la intenció -clara- de fer MMP, i això vol dir baixar de 1:50. I això vol dir, també, preparar-la ni que sigui una mica més del que vaig preparat la d’ahir. Després vindrà, a la setmana següent, el dia 23... la Maratest de 30km per a la que haurà estat un bon entrenament -espero, confio i desitjo- la Mitja Marató de Barcelona.

I llavors deixaré ja de competir fins el 16 de març perquè arriba....
 

LA MARATÓ DE BARCELONA 2014

I ja us ho deia al començament: “Ja ho tinc clar”.

No he preparat la Marató; ni tinc temps de preparar-la ja... Però no em vull perdre l’espectacle de la Marató de la meva ciutat. Per sort, un company (no diré el seu nom per no perjudicar-lo, que després tot se sap) em cedeix el seu dorsal. I l’aprofitaré. Veureu el què faré.

De la passada Behobia-Sant Sebastià,el millor que me’n vaig endur és el haver conegut a un bon grapat de gent, de runners, de persones collonudes: en Fer, de Sant Sebastià; la Jessica i l’Alfonso, de Bilbao; la Mònica i en Sergi, de Barcelona (...entre d’altres), desconeguts inicialment entre tots, però miraculosament  interconnectats via el màgic món de twitter. Doncs bé, via twitter també, me n’he assabentat de que l’Alfonso finalment acompanyarà a una “maratoniana debutant “ a Barcelona: una periodista d’Onda Vasca,  Begoña Beristain . I amb ells dos, és clar, també vindrà la Jessica. I aquesta tarda ho he decidit (després de que a Begoña li semblés bé):



Alfonso i Jessica:
Normalment van més nets...

Acompanyaré a la Begoña i al Alfonso des del quilòmetre "zero" i fins el 14; o sigui, que farem tots quatre junts: la Carretera de Sants, Avinguda Madrid, Numància, Travessera de les Corts, Camp del Barça, Diagonal, Avinguda Sarrià, París, Berlín, Tarragona, Plaça Espanya, i Gran Via fins el Passeig de Gràcia. I dic “tots quatre” perquè -en quan se n’ha assabentat la Jessica del que jo faria- òbviament també s’hi ha apuntat.  Així doncs, en arribar al km. 14 (i mentre la Jessica i jo ens en anem a esmorzar tranquil·lament) l’Alfonso i la Begoña “s’esmorzaran” ells dos, ja sols, uns altres 23 quilòmetres: el Passeig de Gràcia (La Pedrera), Rosselló, Sardenya (Sagrada Família), València, la llaaaarga i ensopida Avinguda Meridiana amunt-Avinguda Meridiana avall, València altra cop, Felip II, Gran Via, Rambla Prim, Diagonal amunt (Torre Agbar), Diagonal avall (amb el seu temut km 30),P asseig Taulat, Passeig Garcia Faria, Avinguda Litoral, Port Olímpic, Marina, Parc de la Ciutadella, Passeig Sant Joan (passant per sota l’Arc del Triomf) i Ronda de Sant Pere. Un cop arribin allà, al km. 37 (a Plaça Catalunya) la Jessica i jo “ens re enganxarem” a la Marató amb ells dos, per acabar fent altra cop tots quatre junts, els 5,197 quilòmetres finals (Portal del Àngel, Avinguda Catedral, Via Laietana, Passeig de Colon, el sempre llaaaarg i pesat Paral·lel cara amunt, per acabar arribant a Plaça Espanya, passant per entre les Torres Venecianes i encarant l’arc d’arribada.

 

Així doncs, aquesta és la meva decisió: a la Marató d’aquest any faré d’acompanyant (però només 19 quilòmetres, i en dues tirades) d’una debutant en la distància, una runner desconeguda per a mi fins fa molts pocs dies, la Begoña. I ho faré en companyia d’un parell de persones molt i molt especials, a les que –en molt poc temps- he agafat molt de “cariño” : l’Alfonso i la Jessica (...de Bilbao, ni més ni menys!).

Que bé que ens ho passarem...!

La Mitja de Granollers en dos frases:

Bones sensacions…. temps més que discret.

Com sempre passa a La Mitja (uns anys una mica més, d’altres una mica menys), el fred ens ha vingut a donar la benvinguda: 3 graus de temperatura poc  abans de les nou, que és l’hora en que aparcava el cotxe, com sempre, a menys de 100 metres del Pavelló; i aquesta mateixa era la temperatura quan hi he tornat a pujar, tres hores llargues després. Això sí, amb un sol espatarrant tot el matí !.

Matí de molta “activitat social” avui. Trobada inicial -ell mort de fred- amb en Rafa (molt i molt bon temps final el seu 1:22:19). Després, amb la bona gent del “No te pares Team”, amb en Sergi, la Mónica, l’Elena (actualment lesionada, però “desvirtualitzada” avui finalment). Després, ja dins del pavelló, amb els companys del Tribanda (en Gallego s’ha quedat fora de la foto per “tardón”). Més tard, amb la Susanna i en Rubén, debutant ell a La Mitja. I amb el també BDR Javi Sánchez (brutal el seu temps final 1:26).I ja, dins del calaix de sortida, amb les meves particulars “Pili i Mili”, les inseparables, incansables i infalibles Rosa i Marcela. I també amb Laura, “la draculina” (morta de fred), i amb la que no coincidia des de la Mitja del Mediterrani, i que ha quedat quarta de la seva categoria en un molt bon temps de 1:41. I amb la gent del Aire, amb en Javi de la Maza al front.

Ja sabeu que jo corro sempre, les curses, amb la samarreta Tribanda de tirants. I en dies com el d’avui (quelcom més que “fresquet”) això es presta a tot tipus de comentaris, que jo em veig com en l’obligació de “justificar”, quan no caldria (qué poco nos comprenden Per!). Però veiem:

Sí, l’espera dels 5-7 minuts, a tres graus de temperatura i a l’ombra (com hem estat aquest matí, poc abans de donar-se la sortida) no és agradable... però és del tot suportable (ni la pell de gallina tenia). Era curiós veure la pila de roba que portava la gent del meu voltant a sobre. I és clar, passat els dos primers quilòmetres, cara amunt i sota el sol, a tota aquella gent li ha començat “a sobrar roba”: a mi no. Ha ajudat, però, el que no ens ha fet vent i que, en cap moment, hem tingut la sensació dels 7 graus de temperatura que hi havia quan hem arrancat a córrer.

Una cosa sí que he fet bé avui aquest matí: no sortir “com una cabra boja” els primers quilòmetres, com faig gaire bé sempre. Mental, i efectivament, he posat en marxa “el meu motoret dièsel”: chaca-chaca-chaca... I així, sense presa, han anat caient els quilòmetres, tenint molt bones sensacions: 5:24, 5:20, 5:22, 5:29, 5:20, 5:35, 5:31, 5:36, 5:44, 6:13 (avituallament), 5:57 (cara munt per La Garriga), 5:24, 5:24, 5:31, 5:34 (aquí m’ha avançat, i he pogut també “desvirtualitzar”, a Joan Sanchís), 5:50 (avituallament), 5:33, 5:29, 5:39, 5:46 i 5:38.... entrant esprintant fins i tots els  últims 100 metres a 4:47, per un temps final d'avui de: 

1:58:26

fent els 21,097 quilòmetres a un ritme promig final de 5:35.  Gens, gens malament, per lo poc -gaire bé rés- que he entrenat; i a sobre és gaire bé 1 minut menys -1:59:18- del meu temps del any passat.  He acabat el 6.557 a la classificació general (dels 8.342 que han acabat, dels gaire bé 10.000 inscrits) i quedant el 48é de la meva categoria (...crec que en diuen “Dels Juràssics”); el meu pas pels 10.000 l'he fet en 56:13 (fluixot... però era cara amunt); i pels 15.000 en 1:24.

"Convidat especial d'avui": un mal plec al mitjó del peu esquerra, que m'ha començat "a tocar el què no sona" a partir del quilòmetre 13, i que m'ha provocat una bona i dolorosa butllofa; i el pitjor de tot és què, en posar-me'ls aquest matí (he tornat a córrer amb els microcompresors), ja m'ho ha semblat... sort que ha fet acte de presència al quilòmetre 13 i no abans.

Reconeixement especial per la gent de La Garriga, bolcada -com sempre- als carrers per donar-nos ànims des de poc abans del quilòmetre 10 i el 11, al pas per la població (dels de Granollers, en el tram final, ja s’espera).

En el primer quilòmetre i mig de cursa, escolto el primer “hipohuracanado grito” de:

- “Txaaabiiiiii”

qui sinó que la incombustible  Wai-ShanTang? allà estava ella, pujada dalt de no sé on, i fent-nos a tots els seus coneguts fotos i més fotos...  El segon “Txaaabiiiiii”, a pocs metres de la línea d’arribada, altra cop amb la Wai pujada no sé on (foto).

I pel que fa al equip, els Tribanda, dues paraules: s’han sortit. En Santi, aquí a la dreta, un brutal temps de  1:27:15, la seva MMP en Mitja. En Raúl, 1:30:09. En Per, 1:32:10. En Pau, 1:38:52 (després de força temps sense competir). I la Belén, que ha fet “el quart de mitja” en 26:57 en els 5 quilòmetres, també MMP.

Al anar a buscar la bossa al pavelló, com que sabia que l’Àngels estava fent massatges avui en acabar la cursa, cap allà que me n’he anat, deixant les meves cames en les seves mans. Després, una estoneta de tertúlia amb Susanna i Rubén al bareto d’enfront del pavelló i, amb el habitual embús de sempre per sortir de Granollers... cap a casa, amb una mitja marató més al sarró !.

I acabo com he començat:

Bones sensacions…. temps més que discret.

I és que m’he trobat molt bé durant tota la cursa, no he forçat més del què calia... tot i que em semblava, tenia la "sensació", de que anava més ràpid del que anava realment. I content per no haver-me aturat (com sí vaig fer l’any passat en tres o quatre ocasions, arribant i per dins de La Garriga, i en un parell dels toboganets de baixada);  avui, tret dels tres avituallaments -amb presa de gels inclosa- he fet tota la cursa “del tirón”.

Crec que, a partir d’ara, continuaré corrent “per sensacions”, sense estar pendent del crono.

Que ja anem tenint una edat!.

(C.Q.  113  12-25,3-87,7)

Adéu a Can Caralleu !

(… i no és només un rodolí).

Recordareu que no em vaig arribar a reenganxar a Can Mélich, tot i apuntar-m’hi per segona vegada. Després, aquest passat setembre, em vaig apuntar a Can Caralleu... però tampoc m’hi he “trobat”, no he entrat en la dinàmica d’anar-hi sovint, de fer-me’l meu; i a sobre, en el cas de Can Caralleu també ha estat per un tema merament logístic: no tenia taquilla i això per mi -que vaig el 95% dels dies en moto- és un gran inconvenient, perquè no puc estar arrastrant la bossa d’esport amunt i avall tot el dia. Hi havia llista d’espera de 80 socis...

Per tant, entre els gaire bé dos mesos que no hi vaig anar per la ruptura del abductor i el tema de les taquilles, aquest divendres “causaré baixa voluntària”, amb la indicació de que -si s’alliberen taquilles- m’avisin i hi tornaré.

Així que avui hi he anat per acomiadar-m’hi, sí més no temporalment. Hi ho he fet pujant-me a la bici i fent 12,3 quilòmetres en 25 minuts, no deixant que mai baixessin les rpm de 83, anant a força 8 de pedals (m’avorreix molt la bici, per cert). Una sessió d’estiraments suaus, dutxa i cap a casa. Sí més no, les 225 calories què marcava la pantalla hauran ajudat a “cremar” aquesta bestiesa que m’he pres avui per dinar, a corre-cuita, a casa aquest migdia.

(C.Q.   92   11-25,3-66,7)

Doncs ja hi tornem a ser-hi…

Avui ja és 28 de gener (per cert, “Dia Europeu de la Protecció de Dades”, gaire bé com si fos “el nostre patró” a la feina). D’aquí a 5 dies, una Mitja Marató pel davant... i com sempre, o com gaire bé sempre, la torno a afrontar sense preparar-la “como mandan los cánones”. Està clar que no tinc remei...

 

Des de que va començar l’any només he corregut 66 quilòmetres (en 28 dies! i això comptant els 10 de la Cursa de Sant Antoni de fa dos diumenges). Una bona, o mínima, preparació per una Mitja Marató, exactament no ho és, la veritat.

Però... sabeu què passarà ? que diumenge arribaré a Granollers enfundat en el meu altra alter ego, el d’en “Txabi competidor” i tot anirà sobre rodes (tot i què, com veieu en el perfil, aquesta Mitja "tira amunt"...).

Què patiré ? segur ! (però ho faria igual si anés més preparat, doncs aleshores m’exigiria molt més del que ho faré diumenge).

A mi no m’agrada entrenar ! ...el meu entrenament és la competició ! Jo no vaig a guanyar cap cursa; jo el que vull és sentir-me corredor al costat d’altres corredors al meu voltant, escoltar el soroll de les petjades pel davant, pel darrera... veure les cares de patiment, d’esforç, escoltar els ànims de la gent a les voreres (i més en una mitja com la de Granollers). Els que no correu curses no podeu ni imaginar-vos el què és sentir l’alè de la gent en moments en que “ja vas tocat” (bon encert el moment en que algú va decidir -i que ja s’ha generalitzat- el posar els nostres noms de pila en els dorsals).

 

Què 21,097 quilòmetres són molts quilòmetres ? Potser sí, però no em preocupa; a mi ja no m’ho semblen (tot i que mai entrenaria fent 21 quilòmetres, això també us ho dic): jo corro contra mi mateix, jo no em marco grans objectius: jo el que vull, el que m'agrada, és córrer !. I això és el que faig, el que faré diumenge a Granollers; i el que faré també el dia 16 a la Mitja Marató de Barcelona, de la que ja tinc dorsal assignat: 2865; són dues mitges maratons que em prepararan, de conya, per afrontar el gran repte del mes de febrer: el dia 23,  La Maratest 30 km. . Serà el millor dels entrenaments possibles. A veure si puc repetir, o millorar, "el tiempasso" de l'any passat: 2:53:10. I és què per mi, aconseguir baixar de 3:00:00 en una cursa de 30 quilòmetres és un tiempasso, què voleu què us digui (...és anar a una mitja per sota de 6:00 el quilòmetre).

Algun dia algú hauria d'analitzar cóm pot ser què, a la meva edat -gaire bé 57 “tacos”- i sense experiència prèvia, ni preparació en això del córrer abans dels 51, pugui córrer (en temps força més que acceptables) sense entrenar; bé, jo dic que per mi el competir és entrenar i que, si entreno massa, estic cansat per competir.

Crec que conec bé el meu cos i sé cóm dosificar-lo; no el porto mai al límit. Suposo que si fes un pla seriós d’entrenament, els meus resultats -en millora de temps- serien rellevants. Però, avui per avui, corro per gaudir del córrer. Què hi farem: jo soc així.

Tant soc així que diumenge, a Granollers (on tinc la meva MMP en Mitja Marató amb 1:50:04 del 2011) possiblement millori aquest meu millor temps. Dependrà d’un munt de coses (fred, o molt fred, vent, ànims aquell matí...) però quelcom em diu que serà una bona cursa per mi. Divendres començaré a “escalfar motors” anant a recollir el dorsal (i la generalment generosa bossa del corredor d’aquesta mitja). És el primer moment “engrescador” de les curses: viure el ambient previ, amb els companys -coneguts i desconeguts- anant a buscar el seu dorsal, comentant sensacions prèvies (com a tot bon runner, sempre, o gaire bé sempre, negatives... com preparant-se pel resultat final).

 

 Diumenge serà un gran dia.... ja ho veureu ! 
 

¡ Marchando un “mixto”…!

Després d’una setmana en que, per naps o per cols, he tornat a no córrer ni un sol metre (... ja tornem “ a les “andades”: he trencat la meva mitja prevista de dia sí, dia no), avui he trencat la tendència. Divendres, però,  ja vaig sortir de la meva inactivitat. I és que després de gaire bé 2 anys sense fer-ho, vaig tornar a anar a jugar a pàdel, aquest cop amb companys del IESE. Cinc partits jugats, amb la certesa de que això del pàdel “no cansa”.  Però com en tots els esports, jugant a pàdel exercites uns músculs que, corrent, no forces tant. I “em va cascar” més del que, inicialment em pensava (ho vaig descobrir a l’endemà).

Tot i això, i tenint a 7 dies vista “La Mitja de Granollers”, avui tocava sortir sí o sí.

M’he plantejat, com diria un de Madrid, “un mixto”; és a dir: he anat caminant cara amunt, a bon ritme, fins a Plaça Mireia i un cop allà he continuat caminant -ja per la carretera de Les Aigües- fins el Mirador dels Xiprers (3 quilòmetres). Allà he arrancat a córrer, inicialment, per anar a ritme 5:55/6:00 (ritme de primer tram de Mitja Marató) però, sí, sí... què collons: han anat  caient els quilòmetres corrent a 4:59, 5:04, 5:05, 4:54, 4:48, 5:05, 5:06 i  5:16, si bé és veritat que hi ha hagut trams de “cara avall”; i és que avui he fet una variant en el meu recorregut habitual per Les Aigües. I és que avui m’interessava “fer quilòmetres”, però no “cascar-me”, així que, en arribar a la passarel·la de Vallvidrera he agafat -cara avall- la carretera de Vallvidrera (com si estès fent la Cursa de la Amistat, però al inrevés, cara avall). Un cop a baix, he agafat el lateral de Ronda de Dalt, Carretera d’Esplugues i cap a casa. Variar, sempre va bé. Tot plegat, he completat  11,700 quilòmetres en poc més de 1:12 en un esplèndid matí solejat de gener (amb una mica d’aire, això sí), amb una temperatura excel·lent per córrer.

Corro normalment sol quan entreno, ja ho sabeu; i sort que soc un paio valent perquè, a vegades, em creuo amb autèntics “monstres”; avui, a poc d’arrancar a córrer, m’he tornat a creuar altra cop amb la gran Hasna Bahom entrenant també en solitari (els seus brillants resultats i les seves contínues victòries no són fruit de la casualitat); i també m’he creuat -per primer cop- amb la menuda, però molt gran, Arantxa Suau, que ahir recollia a Terrassa, com la Hasna, el seu merescut -i lluitat- premi de la Lliga Champion Chip 2013: felicitats Arantxa ! (i, com no, a la mateixa gala la incombustible Rosa Garrido també va recollir el seu merescudíssim trofeu).

Matí de diumenge, matí molt ben aprofitat.

 

Un incís pel que fa a la Carretera de Les Aigües:
l’espai és de tothom, no és cap “territori exclusiu runner”, ni molt menys; però.... es podria demanar a la gent que va caminant en grup que no ho fessin caminant tots de costat, agafant gaire bé tota l’amplada del camí ? i, els que passegen amb els seus gossos... podrien portar-los amb la corretja més curta ?. Hi ha molta gent (sobre tot un diumenge al matí) caminant, corrent i anant en bici en les dues direccions i hauríem de pensar tots una mica més amb els altres (de moment, s’ha descartat el haver d’agafar número -com a la carnisseria- per accedir-hi i gaudir d’aquest incomparable espai de lleure). Però la convivència fa necessaris alguns esforços per part de tots.

 

Apa, i ara tota la tarda a casa i, a l’hora de sopar, toca’t els collons i surt de casa per anar, a les nou del vespre d’un diumenge, a veure el partit del Barça (serà què no hi ha hores en tot el diumenge per programar els partits !. Putes teles dels collons !).

 

(C.Q.  79,7  10-13-66,7)

Com a la peli “Love Story…”

…podria començar dient-vos directament el final, el desenllaç:

-“...qué se puede decir de una chica que muere a los 24 años?".

Sense ser, ni de lluny, tan dramàtic, ni tant tràgic, podria fer-vos un “refrito” d’aquesta primera frase que et diuen només començar la pel·lícula i dir-vos:

“...què es pot dir d’un runner -veterà ell- que, després de 62 dies de no competir, es planta a meta en 49:59 ?”.

Doncs això, que lluny dels problemes per poder baixar “d’un 52 alt” que preveia, la cursa d’avui m’ha anat de conya, per temps i sensacions. I venint de on venia...

El dia s’ha llevat “amb ganes de bronca”: trons i forta pluja a Esplugues a quarts de vuit… i no semblava que la cosa millorés mirant cap a Barcelona. Però aquest temps, per a mi, no és cap problema doncs ja sabeu que -sota la pluja- em sento “como pez en el agua” (i mai millor dit).

Així què després d’esmorzar, me n’he anat cap a la primera de les dues meves cites d’avui. La primera, a tres quarts de nou, a la línea de sortida. Allà en Rafa ens havia convocat -als que volguéssim- per a fer-nos amb ell una foto per commemorar la seva cursa número 100. I cap allà que me n’he anat. Enhorabona, Rafa, per les 100 i per l’èxit de convocatòria... 

La segona cita era, per una banda, amb els Tribanda Per i Tomàs (i Belén) i per l’altra, amb la Susanna i en Pere (amb tots cinc, al pati de l’escola on hi havia muntat el guarda-roba). Allà m’he trobat amb un munt de gent coneguda: als incansables voluntaris Iolanda, Olga, Rosa, Gregorio, Polonio (no he vist “a la xina”), a la inseparable parella Rosa-Marcela, a les “sisters de L’H”, amb la incombustible Pili... és gaire bé com dir que m’he retrobat amb la "família".

Fresqueta, però no fred; xirimiri però no pluja, abans de començar la cursa. Però com sempre, a 7 ó 8 minuts de començar a córrer, ha començat a ploure de valent.

Ni una sola molèstia en arrancar a córrer (amb la samarreta Tribanda de tirants, of course) i posant el meu “ritmo de crucero” habitual, o sigui, sortint massa ràpid (primer quilòmetre, tot i el embús de gent, a 4:28). Anava del bracet, colze amb colze, amb en Pere des de que hem sortit, i així hem anat -segons diu ell- fins el quilòmetre cinc on, pel que es veu, s’ha anat quedant una mica enrere i jo he anat tirant, al meu ritme chaca-chaca-chaca (havíem fet, fins a les hores, ritmes de 5:12, 4:50, 5:12, 5:02), que no estava gens malament. M’he saltat l’avituallament (per a mi, poques taules repartint ampolles aquest cop... o això m’ha semblat a mi).

En passar per davant de casa l’Andrea, passat ja el quilòmetre 6, la foto de rigor “por el bordillo” feta aquest cop per ella, en lloc de per la Núria a la Cursa del Clot). Quilòmetre 6 en 4:47. A partir del  7, cara amunt fins el 8,5 (el 7 en 5:07, i el 8 -on ens esperava la Susanna- altra cop en 5:12). Un cop a Gran Via m’he dit:
- Vinga va, a veure si pots apretar una mica d’aquí al final, "no et deixis anar"...

Fins aleshores, ni l’abductor ni els abdominals havien obert la boca, no havien dit ni mú; així que he posat una mica de llenya a la meva caldera i... quilòmetre 9 en 5:09 i acabant fent el darrer quilòmetre en 4:46 i sprintant, arribant a meta els darrers 120/150 metres, a... 3:24!.



I s’ha acabat, amb Susanna a la línea d’arribada immortalitzant el moment i esperant junts a que arribés en Pere (finalment, no l’hem vist entrar). El matí ha acabat amb l‘esperat i habitual post-cursa: bocata i birretes pels corredors, i el ja clàssic café amb llet “con poco café” per la nostre supporter incondicional sota la pluja d’avui.  Gràcies, Susanna.

 

Content, molt content. Més que pel temps (i no parlo de climatologia), per les sensacions i per no haver sentit cap tipus de molèstia ni abans, ni durant, ni després de la cursa. Tampoc puc dir rés malament dels mitjons compressors, tot el contrari... I bona l’elecció la de córrer avui amb les Brooks, en lloc de fer-ho amb les Saucony, que venien sent habituals darrerament (les meves Brooks estan molt “curtides” en pluja).  

Així que m’he quedat sense cap de les excuses que em vaig preparar ahir. I me'n alegro !

 

¡¡ Grande Rafa !!!


Tremoleu:  Txabi returns...!!! 

(C.Q. 68 8-13-55)  

Serè un bon runner…

... així que, amb temps, vaig a començar a preparar-me el seguit d’excuses per demà.

  Primer dorsal després de molt i molt temps. .

Després de no córrer una cursa des del passat 17 de novembre (amb MMP, això sí) i d’estar-me 62 llarguíííísims dies sense competir, demà hi torno (havent entrenat, com sempre, poc o gens). Així que ja és hora de que em vagi preparant el “rosario de excusas” per deixar-me-les anar demà després de la cursa:

- Portava molts dies parat, sense competir...

- No m’he recuperat de la ruptura del abductor...
- Tenia els bessons molts carregats...
- Els quàdriceps, durs com una pedra...
- Estic molt refredat, em costa respirar...
- És que no he entrenat gens...
- No he dormit gens aquesta nit, nerviós per la “rentrée”...
- Jo, que no me’ls poso mai, avui -precisament avui- m’ha donat per posar-me els putos mitjons compressors...
- L’esmorzar m’ha sentat com el cul...
- No hauria d’haver anat tant abrigat...
- He sortit des de molt el darrera...
- Com sempre, he sortit molt fort al principi, i ho he pagat...
- Se m’ha aturat el Garmin i m’he atabalat...
- ................

 

Aquestes, i d’altres més (quan volem, els runners som molt enginyosos) son les excuses que ens auto-expliquem per “justificar-nos”. Doncs bé, jo ja les tinc; però quelcom em diu que no les hauré de fer servir perquè, ho sento però...

 

...demà, “ho petaré”!.

 

No us dic que caurà la MMP del Clot, però sí que l’esperit competitiu d’en Txabi no te rés a veure amb l’esperit runner d’en Txabi quan entrena en solitari (o al menys, així ho vull pensar).

En menys de 18 hores, el desenllaç...

 

Un propòsit és un propòsit…

... perquè si no és així, no és res!. I el meu ferm propòsit per aquest any (i més després del “parón” forçat per culpa del punyeter abductor trencat) era el de ser constant en l’exercici: arribar a fer-ne un dia sí-dia no. Doncs bé, avui és 14 i he sortit a córrer/fer bici 7 dies. El meu propòsit s’està complint. I mira que avui en tenia unes ganes...!. A sobre (el fred no em preocupa per córrer) avui fotia un vent de cara, a la primera part del recorregut, que donaven ganes de girar cua i entornar-se’n cap a casa.

Tampoc vull enganyar a ningú: no estic bé. Em canso molt ràpid, m’ofego, em pesen les cames... Tot un poema, vaja. Però no puc abaixar la guàrdia. Vull creure que el meu estat actual és fruit de la inactivitat perllongada i que això “només es cura” corrent, tornant a córrer. I córrer sol, que és com normalment he entrenat sempre (...que ja te collons la cosa).  

Avui, he sortit de casa sense saber -com d’habitual- què fer de recorregut, i he anat tirant cap a La Creu de Pedralbes. No anava bé; anava “forçat”, així que he desistit, en arribar-hi, d’allargar el recorregut fins a l’Església de Sarrià. I el que he fet -altra cop- ha estat agafar cara avall Avda. Pedralbes fins a la Diagonal i tirar Diagonal amunt cap el Parc de Cervantes. Però avui no m'he aturat per fer un “break” en arribar-hi: l’he creuat sense aturar el crono i he continuat corrent, a un ritme de passes curtes però constants (Rubén dixit) fins a dalt de la Font. I d’allà cap a casa i, com sempre, amb final en pujada, cara amunt, “p’a rematar la faena”. Estem parlant de que he fet només 6,5 quilòmetres a un ritme promig final de 5:12 que tenint en compte que era Diagonal amunt, i cara amunt el Cervantes, no està gens malament (“dadas las circunstancias”).

Diumenge, primer test de veritat: després de 63 dies tornaré a córrer una cursa. I ho faré amb molt poc bagatge d’entrenament. Se’m farà llarga, moooolt llarga. Ara mateix, no aposto ni per un 52 alt... no us dic més.

Però competiré, i això és el que m’agrada. La cursa en sí mateixa  (suposo que "per l'element psicològic i social de veure'm immers en alguna cosa “gran”", com diu el psicòleg Dr. Luis Rojas Marcos) i tot el que la rodeja, abans i -sobre tot- després.

I és que “el després” dona molt de joc als corredors. Primer de tot, la germanor, el sentir-te part d’un club “no establert”, de pertanyer a una mateixa casta de persones -incompreses "pels seus" la majoria dels cops- que fan junts el mateix, el què els agrada. És el moment de comentar, de compartir, de felicitar, d’animar, de les fotos i més fotos... I també, inevitablement, és a la post-cursa on “las menterijillas” de tot runner que se precie arriben en tot el seu esplendor:

- “...no havia entrenat gens”, - “no m’he trobat bé a partir del quilòmetre...”, -“... no he dormit gaire aquesta nit”, -“tinc la panxa remoguda”, -“he tingut molèsties als sòleus” (...o a un munt de músculs que, no fa ni mig any, ni sabies que tenies). I, curiosament, els que més es “queixen” són aquells als que millor els ha anat.

Però les post-curses... ay les post-curses !

(C.Q.  58  7-13-45)

B M L …. what's that ?

Doncs no, no tenia previst rés pel diumenge 2 de març… fins que la meva cunyada m’ha passat fa uns minuts un link de ”Barcelona Magic Line” (http://barcelonamagicline.org ).

...però què coi és això de “Barcelona Magic Line” ?.

SANT JOAN DE DÉU  BARCELONA MAGIC LINE

http://www.youtube.com/watch?v=HfAifOfUfsw   (vídeo promocional)

1-La BML és una travessa solidària no competitiva que recorre set turons emblemàtics de Barcelona. Els fons recaptats es destinen a projectes socials a Sant Joan de Déu.

2-Per a participar-hi cal formar part d’un equip. Cada equip pot tenir entre 3 i 25 components, sense limitacions d’edat.

3-Cada equip assumirà un doble repte: solidari i esportiu, que haurà de concretar en el moment de la inscripció.

4-El repte solidari és la quantitat de diners que l'equip es compromet a recaptar (50€, 200€, 500€, 1000€, 3000€, 10.000€...) per als projectes socials de Sant Joan de Déu.

5-El repte esportiu consisteix en triar una distància a assolir del recorregut total de la BML. Les distàncies són 10, 20 i 30km.

6-Tots els recorreguts acaben a la Plaça de la Catedral, on se celebrarà una festa final oberta a tothom.

7-La inscripció es farà on line en aquest web http://barcelonamagicline.org   i té un cost de 30€ per equip.

Què...? algú s’anima a fer-ho amb mi ?. Podem fer-ho “xino-xano”, caminant, trotant o corrent i ens ho podem passar d’allò més bé, petant la xerrada, rient, discutint, “jalant pel camí”... També, de tant en tant, ha de ser bo -i fins i tot sa- fer quelcom sense esperit competitiu (tipus “La Cursa de l’Amistat”, sense anar més lluny). Ve a ser quelcom semblant a una “Trailwalker” o “Oncotrail”, de menys recorregut, però més lúdica i amb el mateix afany solidari: Projectes Socials a Sant Joan de Déu.

A mi m’encanta la idea... ens hi apuntem ?. Serà una bona manera "d'estirar les cames" després del a Maratest 30 km. del diumenge anterior... 

Ja hi ha 26 equips inscrits. Vinga va, que ens ho podem passar d’allò més bé!. Jo m’encarrego de la logística del muntatge si decidim tirar-ho endavant.

El temps se’ns fot a sobre, així que hem de decidir-nos aviat.

Què..?  Som-hi ?.