La primera en la frente…

(… i mai millor dit, us ho asseguro).

Avui m’estrenava com a voluntari al B-12, dins de l’àrea de transports. El vehicle que m’han assignat ha estat el nº 27, una Mercedes Benz “Viano” (que no “Vito”) de 7 places.

El primer servei ha estat anar des del Estadi fins el Aeroport (T-1) a recollir l’únic representant de Madagascar (Lucka Raherindrainy) un atleta que correrà els 400 metres (i que sembla ser que té bona marca). D’entrada, me l’han canviat d’hotel: l’havia de portar al Expo Hotel i en arribar ens han dit:

- "Antes del cheeck-in, tiene que acreditarse en la 3ª planta".

Així doncs, i sense tenir perquè fer-ho, l’he acompanyat a ell i la seva maleta a la tercera planta.

- "Os traigo al único representante de Madagascar para que le acreditéis", els he dit...

- "No, Madagascar lo han trasladado al hotel Barceló Sants" (per sort, a menys de 200 metres).

Hem tornat a pujar al cotxe i me l’he endut cap al nou hotel.

- "Os traigo al único representante de Madagascar para que le acreditéis", els he dit en aquests també...

- "No, no, las acreditaciones son sólo en el Expo Hotel" (en aquest moment volia matar a la noia del Expo Hotel que podia haver-nos dit "se acredita aquí, pero el hotel en el que se va a alojar es otro").

He aconseguit que li deixessin fer el cheeck-in sense acreditació, li he dit que anés a deixar la maleta a l’habitació i, en baixar, l’he tornat a portar altra cop al Expo Hotel (a tot això, el paio parlava un fluixot francès i un deplorable anglès...). Els he explicat la situació als companys d’acreditacions i com que, abans que ell, hi havia encara uns 30 atletes per acreditar-se, allà l’he deixat, tot dient a la gent d’acreditacions que me’l cuidessin, que el paio anava sol, sense familiars, ni directius, ni entrenador. En anar-me’n, els ulls del madagascarí (de poc més de 17 anyets)  eren tot un poema, com dient "no em deixis aquí sol..."; però li he explicat que tranquil, que els companys no el deixarien i que jo tenia que anar-me'n cap el aeroport (no vull ni imaginar-me el què li hagués passat al pobre madagascarí si, com fan tota la resta de companys, en lloc d’acompanyar-lo fins a dins del hotel l'arribo a deixar a la porta perquè s’espavilés sol...).

Però no, aquesta no ha estat "la primera en la frente", no.

El segon servei ha estat, un cop aparcat altra vegada al Aeroport, portar al Director del Equip dels Jutges- Àrbitres del Campionat, un paio “molt campechano y jovial”; tant, que ha volgut pujar ell mateix la maleta al vehicle, tot i jo insistir-li que ja ho feia jo. Estaven tots dos al darrera, i jo he obert el porton de la Mercedes i ell, calculant malament el temps i la distància, s’ha ajupit per agafar la maleta just quan el porton s’aixecava per obrir-se i ... pata-pam ! s’ha fotut una hòstia de mil parell de collons al front amb el canto viu del porton, que li ha fet un trau d’uns 5 ó 6 cms, que no feia més que sagnar i sagnar. Me l’he endut als banys del aeroport perquè s’hi fiqués aigua i s’ho netegés, i li he dit que es tapés la sangria apretant-se el trau amb un gran troç de paper higiènic i me l’he endut, a tota castanya, cap al hotel Aire BCN (Gran Vía cantonada amb carrer Mèxic). Durant el trajecte, jo li anava preguntant

- “¿ qué cómo va...?”, “¿se marea...?”, “¿sigue sangrando...?” “¿se encuentra mejor...?”

I tot i que ell, amb la seva veu, volia transmetre’m tranquil·litat, veia la seva mirada assassina pel retrovisor del cotxe clavada al meu clatell. He “llençat” literalment el cotxe sobre l’acera, hem entrat a l’hotel i li he demanat als de recepció que el curessin, o que li donessin quelcom per fer-s’ho ell mateix (finalment li han donat Betadine, unes gases, cotó fluid, i una tirita); m’he acomiadat d’ell repetint-li que em sabia molt de greu i, amb la veu continuava tractant de tranquil·litzar-me, tot i que la seva mirada continuava volent-me assassinar, tot i que la culpa havia estat del tot seva (en aquells moments ja no era només el tall profund, que continuava sagnant, sinó el “chichón” enorme que ja tenia al front i que demà diumenge serà com una pilota de ping-pon).
El que jo deia: "la primera, en la frente !"

He donat “el parte del accident” a la gent del Estadi (tranquilo, m’han dit...) i he sabut que fins a les nou no hi hauria cap més servei, així que me n’he anat cap al Estadi “a fer temps” en lloc d’anar-me’n a fer-lo al aeroport. I al cap de poca estona d’estar a la sala de voluntaris, nou servei: acompanyar a dos representants de la delegació sueca des del Expo Hotel al Hotel Vinci, a la zona de Diagonal Mar. Un cop recollits i deixats a lloc, he tornat altra cop al Estadi, i d’allà ja no m’he mogut perquè no ha calgut. He sopat una mica amb tres companys (un pic-nic ad-hoc preparat per a nosaltres els voluntaris) i després hem anat aparcant tots els vehicles a un pàrquing diferent, al costat del Estadi.

Per ser el primer dia, no ha estat malament. I demà diumenge, tornem-hi !.