... però jo diria que des de que vaig començar a córrer (als 51 "tacos") mai, mai, m’he trobat tan bé corrent com avui, mai he corregut tant bé com avui (...i no em refereixo a ràpid, que també).
Córrer per sensacions és quelcom genial.
Després de molt i molt de temps, massa, avui
dimecres he tornat a sortir a córrer amb els companys del Tribanda. Bé, aquesta
era la intenció, perquè per un dia que hi vaig, les desercions avui han
estat copioses: només la Núria i l’Albert (també ha vingut en Ramón, però no és
“tribanderu”).
Per cert, la secció "triatlonera" del Tribanda està "a la recerca i captura" de noies per formar equip femení de Triatló... i acompanyar així a la Núria, que ara per ara, "defensa sola el pendó" (no, ella no és un "pendó" -com la Sue Ellen de Dallas- no, ni molt menys; vull dir que -ara per ara- ella sola defensa el pendò del Tribanda femení en exclusiva a les proves de Triatló).
Noies, animeu-vos, què com diu la mateixa Núria a facebook:
"Missatge per les noies indecises: a Tribanda hi ha uns nois molt simpàtics, intel·ligents, educats (i nets) i amb uns cuerpazosss d' infart!!! Però a part d'això, disfrutareu de l'esport en un grup ben xulo!!! Ea!".
Tornem a avui. No sé, no em pregunteu perquè però avui, des
dels primers metres, “m’he vist bé”, m’he trobat bé, fresc. Ràpid, de ritme constant.
I això que l’esquena m’ha estat donant pel sac tooooota la tarda.
El recorregut ha estat el clàssic “Can Mèlich-Parc Cervantes i tornar”, però
a l'anada per la variant del carrer Major cara amunt i Col·legi Alemany cara amunt. Tot i
el desnivell (...amb el que a mi m’agrada) el meu amic en Garmin diu que he
estat força constant: 7,700 quilòmetres en 39:33, a ritme promig de 5:08 (i això tenint
en compte el desnivell de l’anada i el paron al semàfor abans d’agafar el
carrer Major amunt). Però més què el que diguin els números, el que més m’importa
son les sensacions que he tingut, i aquestes han estat molt bones (ha ajudat també molt la foscor, que no em deixava veure els temps que anava fent).
I avui, per primer
cop, no he vist allunyar-se els companys davant meu, tot el contrari: he estat jo el que els he portat al darrera tota
l’estona i he anat deixant d’escoltar, poc a poc, el que anaven dient perquè jo m’allunyava,
m’allunyava... però no té realment gaire mèrit aquest punt, perquè Núria ja ha avisat
que “ha tornat tocada d’anar a visitar aquest estiu a la Heidi” (s’ha cruspit
un munt de corriols i desnivells de vertígen als Alps francesos i suïssos amb la seva mountain bike) i per tant, l’Albert
ha anat al seu costat al seu ritme tota l'estona (i en Ramón també anava “tocadet” de la seva
mitja marató del Vendrell de diumenge); però, “para los anales de la historia”,
en Txabi aquest cop els ha tingut que esperar a ells, i no poca estona per cert, tant al
Cervantes com a l’arribada. Ea !. (però, repeteixo, mèrit ni un, donades les
circumstàncies...).
El més important, ja dic, és cóm m’he sentit corrent: com
mai !.
La tornada l’he fet força ràpida (5:58, 5:34 -pel desnivell- 5:04 i 4:54 a l’anada... 4:41, 5:00, 5:03 i 4:41 a la tornada). Crec que, en tots aquests anys, mai havia baixat de 40:00 ni de lluny. El
genoll ? no m’ha dit ni mú.
A veure si encara tindrà raó l'Albert amb això de que haig d'entrenar més i competir menys (... però passar dels gaire bé 82 quilos als 76,8 d'aquest matí tambè ha hagut d'ajudar lo seu, dic jo).
Ja tinc assignat el calaix (el 3) i el dorsal (el
4603) per la Correbarri de diumenge. A correré altra cop defensant els colors de
Sants-Montjuic. Van ser 27 anys vivint al barri, i ja són dos els cops que els
defenc. L’any vinent defensaré els colors de Les Corts (vaig viure-hi uns
altres 13 anys); i l’altre, els de Sarrià-Sant Gervasi (que és on està el carrer
Islas Canarias... i és que jo hi vaig viure -a les Illes Canàries, no en aquest
carrer, 4 anys ben bons...).
(C.Q.
781 78-175-606)
No hay comentarios:
Publicar un comentario