lunes, agosto 17

SENZILLAMENT... AL·LUCINANT !!!!



Aquesta és la última crònica del viatge Costa Rica-New York però... quin final de viatge:


corrent a la Mitja Marató de Nova York !

Diumenge 16: SENZILLAMENT AL·LUCINANT... !
No em baixeu del núvol , si us plau...!!!
La cosa ha anat així.
M'he llevat molt d'hora (per ser diumenge i no tenir res més que fer fins a les 10,30 en que obrien les portes del MOMA, que era l'objectiu d'aquest matí); diuen que les coses no passen mai per casualitat, que sempre hi ha un perquè, una raó. I sembla que la desconeguda raó per haver-me llevat tan d'hora era que, aquest meravellós darrer dia a Nova York, em tenia preparada una grata i del tot inesperada sorpresa..



AVUI CORRERIA  a  LA MITJA MARATÓ DE NEW YORK CITY !

(la NYC-HALF MARATHON, que diuen ells... de 13,11 milles).

 


I és que, només sortir del hotel, veig que la 7th Avenue (la següent a la meva) estava bloquejada al pas... 
I ho estava perquè per allà passava la Mitja Marató (a tan sols un carrer del meu hotel ! amb lo gran que és la ciutat de Nova York !). 
Eren poc més de les 07,40 del matí i els primers corredors ja trotaven per la 7thAv. 
M'ho he pensat tres o quatre segons (no gaires més), he saltat la tanca i m'hi he llençat de cap.
He entrat a la cursa a la milla 6,2 (o sigui, amb 9 quilòmetres i 976 metres ja recorreguts pels altres corredors, així que encara quedaven 11 quilòmetres i 116 metres de Mitja Marató, que són els que jo he fet, o sigui, un 53% del seu recorregut).

Però mentre corria la Mitja Marató pels carrers de Nova York - i m'allunyava del hotel més i més- anava pensant:
-Nano, no portes a sobre ni un puto dòlar i no saps on collons acaba això ...cóm tornaràs a l'hotel si no et podràs pagar ni el bitllet del metro ?; ni tampoc tens un mòbil per trucar a la Marta i avisar-la del què estàs fent (...amb lo patidora que és la Marta).
Però m'he dit sobre la marxa (i mai millor dit):
-Ho resoldré en arribar a meta, perquè des de dins la cursa tampoc no hi puc fer-hi res.

M'ha tocat anar corrent -acompanyat de no gaires corredors perquè, a sobre, “corria amb els bons”, amb els primers- per tota la 7thAv des de Central Park, arribar fins a Times Square (quina passada la quantitat de gent que hi havia a aquelles hores del matí, quina brutalitat de música a tota castanya !); he girat a la dreta per la 42thSt fins al West River side i he anat baixant, baixant per gaire bé tota la 11thSt, bordejant la “zona zero”, per finalment arribar -en olor de multituds- fins a Battery Park, a la part més baixa de Manhatan, enfront mateix de l'estàtua de la Llibertat (i a sobre, en menys de 55 minuts).


No us podeu fer ni una lleugeríssima idea del “subidón”: poder córrer pels carrers de Nova York la seva Mitja Marató, envoltat de gent xisclant-te amb anglès, animant-te, tocant música...

La història dirà (perquè així ho reflectirà el vídeo) que he creuat la meta en 1 hora 40 minuts, encara que -està clar- aquest no ha estat el meu temps, perquè jo no he fet sinó que una mica més de mitja marató (per això abans he escrit “correria A la mitja marató” i no que “correria LA mitja marató”)

Però... i a mi què ? que me quiten lo bailao !. Un regal increïble, impagable i totalment inesperat ! I, a sobre, m'he endut la meva (immerescuda) medalla i m'he fet la “foto oficial” davant del photo-call de la Mitja Marató de Nova York 2009.

I a tot això... a on era la Marta ?. Doncs la Marta dormint a l'hotel, aliena a tota aquesta “moguda”, perquè el MOMA no obria fins a les 10,30 (que estava a tres carrers del nostre hotel, però a la mateixa 54th St); jo li he dit en sortir de l'habitació:
- “Ara torno...”,
perquè del que realment és tractava inicialment era només d'anar a trotar una estoneta per Central Park com a “comiat” i tornar al hotel (cosa de mitja horeta/tres quarts...).

En creuar meta, recollir medalla i fer-me les fotos, a dos quarts de deu passats, i acabada feia estona la cursa, he començat a buscar catalans entre el públic -o espanyols- pels voltants de meta (el dia abans n'estava “a petar”); però en Murphy ha acabat fent acte de presència i avui no ni havia ni un !. Jo cridava:

-¿ ... algún español ?,
però rés de rés.

Per sort, introvertit i tímid que és un, m'he enrotllat amb un corredor ianqui, mulatito ell -en Joaquín- que parlava espanyol (era de mare dominicana, que estava allà amb ell a meta). Li he explicat el meu cas (no money, no phone, dona preocupada...) i s'ha ofert a trucar amb la seva blackberry al hotel; hem trucat a la Marta...però ella ja no hi era a l'habitació. M'ha dit en Joaquin que no em preocupés, que ell em pagava el bitllet del metro i que aniríem junts (ells també tenien que agafar la mateixa línia que jo per anar a casa seva, la línia 2 cap el Bronx). 
Camí de l'estació m'he creuat -per fi- amb una parella que parlava en català; els hi he explicat el què em passava i els hi he demanat de fer un trucada amb el seu mòbil: cap problema... si no fos perquè la Marta no ha contestat la trucada. Els hi he dit si no els feia rés que li envies un SMS i el noi mateix me'l ha escrit i enviat. Ja estava més tranquil...

Després d'un bon recorregut amb metro, en arribar a la meva estació i dins del vagó m'he tret la meva samarreta i li he regalat al Joaquín com agraïment (no tenia altra cosa); així que he sortit del metro, i arribat al hotel, caminant per Broadway St durant quatre carrers amb el cos nu... i la meva medalla penjada al coll !.

Després de la necessària, reconfortant i pertinent dutxa, he fet la meva maleta (ja eren gaire bé les onze) i les he baixat a la recepció del hotel, moment en el que la Marta entrava (venia del MOMA, de treure les entrades).
Ens en hem anat a esmorzar (jo encara amb la meva medalla penjada del coll i amb un somriure d'orella a orella permanent de satisfacció) i després a veure (durant un parell d'horetes) el MOMA, bàsicament l'exposició de la dècada de 1880 i la dècada de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet, Rousseau, Miró i molts d'altres).


Ja amb el temps a sobre ens en hem anat a donar un darrer tomb per Central Park (“a petar” de gent en aquest diumenge assolellat), ens hem fotut un parell de “perritos calientes” a peu de carrer, hem anat cap al hotel, ens han enviat una limusina negre impressionant... i aquí em teniu, al aeroport fent temps per sortir volant cap a Barcelona (embarquem d'aquí a una hora i quart).

Si us plau, NO em baixeu del núvol... !!!

...perquè el que m'ha passat avui al matí amb la Mitja Marató no té nom; ni en el millor dels meus somnis podia imaginar que em podia passar una cosa així !. Ho preparo expressament i no em surt tant bé (perquè en dos dies que portàvem a Nova York no havia vist ni un punyeter cartell que ho anunciés...).

Al·lucinant, senzillament al·lucinant; llàstima -per haver acabat d'arrodonir la festa- que avui no corria amb la samarreta “naranjito” del club, perquè estava bruta i suada de l'altra dia...

Cambio y corto !

Estem ja dalt l'avió; sortirem amb 40 minuts de retard. Per davant, 6.300 quilòmetres i set hores i escaig de vol. Tornem a estar asseguts, com a l'anada, a la fila 16 (que és la còmoda sortida d'emergència, per poder estirar les cames i reclinar els respatllers).
Si tot va bé, aterrarem a BCN a les nou i deu del matí de demà dilluns 17.

Cambio y corto... per darrer cop !

.

2 comentarios:

  1. Salut!

    Coi, quina història!
    Déu n'hi dó això de l'afegitó mig inconscient a la mitja. Fas bé de carregar il·lusió, però també faries bé de compensar la teva dona que si no et fa morros és perquè deu estar resignada a les teves bogeries! No money, no phone, ja,ja,ja ...

    P.S.: En previsió d'incomunicació, lesió o similar sempre surto a córrer amb una moneda de dos euros a la butxaqueta. No l'he utilitzat mai, però per una trucada o un bitllet de metro n'hi ha prou. I la parella ho agraeix ...

    ResponderEliminar