Encara amb el “subidón” a sobre de la
Challenge de Calella d’ahir, o potser per culpa de la energia rebuda de tot
aquell munt d’atletes-herois, avui m’he decidit ja a preparar les meves cames
per agafar resistència per encarar, amb certes garanties, “la Behòbia”. Pel desplaçament i control de divendres amb el
cotxe, ja sabia amb el que m’enfrontava: uns 2,350 quilòmetres de gran
desnivell positiu. I tot i que durant el dia “he caminat descalç sobre vidres
trencats” (per les moltes hores que vaig passar dret ahir) tot ha estat
posar-me les sabatilles com desaparèixer: ni rastre. No ho entenc.
He enfilat la primera de les rampes fins
arribar al carrer del cole alemany, corrent, sense afluixar el ritme. Però he
arribat bastant fos a dalt, així que en lloc de girar cua i deixar-ho per un
altra dia (cosa que hagués fet la setmana passada quan estava dins la “espiral
negativa”), m’he posat a caminar a bon ritme, sense parar ni afluixar, fins arribar a dalt de Plaça Mireia per les seves dures rampes. Un cop dalt m’he
trobat en Rubén, que havia anat a córrer per Les Aigües amb una noia que,
precisament, també anirà a fer la Behòbia. Una estona de xerradeta i... cap
avall corrent, corrent, corrent. Total, 4,330 quilòmetres i la constatació de que,
d’aquí al 11 de novembre, hauré de fer moooltes “Mireies” com la d'avui si no vull fer el préssec.
Ara, i aquí, “em comprometo”, com a repte, a fer la
Behòbia-Sant Sebastiá (de 20 quilòmetres) en 2:30 ; aquest serà el meu objectiu: sí, ja sé que no és
rés del altre mon: una mitja de 7:05 el quilòmetre, però que tenint en
compte els dos grans desnivells positius que hi ha, no em sembla -avui per
avui- gens malament. Com a mínim, la "Mount-Mireia" d'avui l'hauré de fer un cop per
setmana, al principi, i anar veient com milloren (o no) les sensacions.
(C.Q. 788 96-291-497)
No hay comentarios:
Publicar un comentario