ULTIMA NIT A BARCELONA…

... abans de volar demà al migdia amb Swiss Air cap a Berlín. Serà un viatge llarg perquè, al final, em vaig “embolicar” a l’hora de fer la reserva i faig una escala de 4 hores a Zurich, escala que aprofitaré per visitar-la perquè -segons en Nacho- tinc temps de sobres.

Fa una estona he arribat del club, de fer l’última sessió abans de la cursa i seguint -i culminant- el “Barrachina’s Training Plan”: uns altres 30 minutets a la cinta a ritme de tranqui els primers 25 (a 10) i accelerant una miqueta en els últims 5 (a 12); total: 5,150 quilòmetres cremant 440 calories, rematant-ho amb una sessió d’estiraments.

En acabar li he dit a l’Albert que em donés sis gels per portar al cinturó durant la Marató... però en arribar a casa me n’adono que són massa gruixuts perquè encaixin en els departaments elàstics del cinturó, així que hauré de córrer amb els tres gels que jo ja tenia i només amb un dels del Albert, perquè no hi ha altra manera de fer-ho. Jo crec que amb 4 gels (un per cada 10 quilòmetres) i les begudes, els fruits secs i la fruita que ens aniran donant en els avituallaments, podré anar tirant.

Beure, sobre tot, haig de beure força...

Avui me n’he adonat de que he estat fent el mateix que quan l’any 1998 vaig deixar de fumar (jo, que fumava més de dos paquets de ros americà al dia...): ho vaig deixar d’avui per avui, en sec, i sense ajuda de cap tipus; però el que sí vaig fer és dir-li a tot el món que pensava deixar de fumar l’1 d’agost (com vaig fer). Doncs amb aquesta Marató, conscientment inconscient (o inconscientment conscient, no ho sé del cert) he tornat a fer el mateix: dir-li a tothom que anava a córrer la Marató (fins i tot li he dit al ficus que tenim a la terrassa i als geranis de la veïna del davant i a un gos que passava pel carrer aquest migdia...); no crec que ningú del meu entorn no sàpiga que aquest diumenge corro la meva primera Marató. Suposo que aquesta és una manera, sinó de posar-me pressió, sí de que m’ajudi en els moments de possible feblesa durant la cursa, pensant: no els pots fallar a tanta i tanta gent !, què els diràs ?.

No sé; hi ha molta, molta gent, que corre Maratons i ja no li donen importància... però córrer aquesta primera Marató als meus 53 “tacos”, sol, i lluny de casa, és quelcom molt, molt important per a mi.

Aquesta setmana, l’Andrea va començar la “diàspora” familiar (Roma-Bratislava, encara que ja ha tornat); avui la Marta ha marxat (fins diumenge estarà a Las Palmas) i jo marxo demà cap a Berlín. La única que no s’ha mogut de casa ha estat la Martona. Serà una Mercè “diferent” la d’aquest any per a tots nosaltres...

.

Me’n vaig a sopar amb els “Millonarios”, que ara ja fa mesos que no ens veiem (i així poder retornar-li al meu cos les 440 calories que acabo de perdre fa una estona...).

.

NO SÉ CÓM ACABARÀ " LO DE BERLÍN "…

... però, sigui com sigui, de moment, ja m’he apuntat a una nova MITJA MARATÓ:  la del MEDITERRANI del proper diumenge  24 d’octubre.

L’any 2008 ja vaig córrer ”la versió de 10 quilòmetres”, aquell cop en que gaire bé tots ens varem “despistar” del recorregut i vàrem acabar corrent per la sorra de la platja una bona estona; llavors, com ara, es corren a la vegada la Marató, la Mitja Marató i la cursa de 10 quilòmetres. I ara que ja ho he provat, em ve més de gust fer la Mitja que tornar a fer la de 10 quilòmetres (encara que també depèn de lo “tocat” que hagi sortit de Berlín, és clar...). El que no podré fer, per dates, és el Cross de Sants, perquè és el diumenge següent.

Run, Txabi, run...!!!
.

C.E. : 3

"Tres eran tres las hijas de Elena; tres eran tres, y ninguna era buena…".

TRES, només 3 dies… i a córrer per Berlín !

DIA DE PARTIT…

… i dia de descans. Continuant fil per randa amb el “Barrachina's Training Plan” ideat per a mi, avui em tocava descans, així que he pogut anar al Estadi al vespre a veure un soporífer partit amb l’Sporting de Gijón (1-0, amb gol d’un asturià, en David Villa).

Demà, últim dia per sortir a córrer abans de la Marató: em toquen uns altres 30 minuts, aquest cop 25 altra vegada a “ritmo suavessito” i 5 forçant una mica. I en acabar, "soparet amb els Millonarios".

Estic nerviós, molt nerviós, inquiet... però tremendament il·lusionat (bé: gaire bé tant il·lusionat com espantat, aquesta és la veritat). 42 quilòmetres... són molts i molts quilòmetres (per a mi al menys); ara me’n penedeixo de no haver fet algunes “tirades llargues”, de 25 ó 30 quilòmetres “per veure què tal”.

Però em consola el pensar en una cosa; veureu:

Me n’he adonat fa temps que, sigui la distància que estigui pensant fer en cada moment, sempre se’m fa llarga, ja siguin -inclús- els breus 30 minuts a la cinta d’ahir. I és perquè en aquell moment sé on haig d’arribar: en el cas d'ahir córrer durant 30 minuts. Doncs el mateix em passa quan haig de córrer 10 quilòmetres: sé fins on d’arribar, així que no defalleixo abans de temps. Però és que també és el mateix em passa en una Mitja Marató: com que sé que haig de córrer 21 quilòmetres i l'objectiu final són aquests 21 quilòmetres, no defalleixo ni als 30 minuts, ni quan ja n’he fet 10, perquè l’objectiu que m'havia fixat encara és lluny; no sé si m’explico.

Doncs bé, confio i dessitjo que a Berlín, tot i que sé que és una passada el tenir que córrer 21 quilòmetres després d’haver-ne fet ja uns altres 21, també sé que arribaré bé fins a la meitat de la Marató, perquè “el meu objectiu encara em quedarà lluny” i mentalment així m'ho diré. I de la mateixa manera que en una mitja marató vaig sumant quilòmetres fins arribar al 10 i, a partir d’aquí, el que faig mentalment és deixar d’anar sumant quilòmetres i passar a dir-me:

-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 10, te’n falten 9, te’n falten 8...

doncs sé -o vull creure al menys- que això mateix em passarà a Berlín: que aniré contant i sumant quilòmetres fins arribar al 21 i que a partir d’aquí començaré a dir-me:

-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 21, te’n falten 20, te’n falten 19... i així fins arribar ( fet pols ! ) a meta.

Va, Txabi, va, que això ja està en marxa i ja no hi ha qui ho pari... !.

.

C.E.: 4

... a partir d'avui, i degut a la ja immediata proximitat del dia de la Marató, el compte enrere ja va inevitablement acompanyat de la sempre inquietant musiqueta de la peli "Tiburón" (recordeu cóm feia ...?).

Per cert, Sandrusco, gràcies per fer jugar el partit d’aquest vespre al Estadi a les 20,00.

I pel que fa al resultat d’ahir al vespre al Bernabéu (un 3-0 els hi van fotre els merengones al seu equip "filial", els “periquitos”) ...quina tranquil·litat pel Real Madrid saber que, abans de començar cada temporada, ja tenen assegurats 6 punts ! (...els sis punts de Lliga que és disputen cada any contra el Español).
.

ORGULL DE PARE !

... i no puc dir-vos res més (encara que, els que coneixeu a l'Andrea i a la Marta, em podeu entendre perfectament..).

Avui, tornant de Binéfar-Igualada, “he fet bondat” i un cop he arribat al Club he seguit el "Barrachina's training plan" previst per una setmana de marató per un paio com jo:

30 minuts corrent  a la cinta “muy suavessito”, així que -cremant 445 calories- he fet finalment 5,350 quilòmetres i la corresponent sessió d’estiraments.

La foto no és bona, però el resultat és el mateix que ja avançaven ahir: divendres, pluja; dissabte pluja i diumenge núvols, amb una temperatura máxima de 13 i una minima de 6.

.

C.E. : 5

… ja podem comptar, només amb els dits d’una ma, els dies que falten ( 5 ) per poder començar a córrer pels carrers de Berlín !. Per cert, climatologia prevista:

- divendres, pluja

- dissabte, pluja

- i diumenge: núvols... però sense pluja, i amb una temperatura prevista d’uns 16-17 graus, ideals per córrer.

Quins nervis !.

..

EL FET…

.

… de que " lo d’en Messi " hagi quedat només en un mal ensurt, no li treu gens de "bestialitat" a l’entrada salvatge del jugador xec Tomás Ujfalusi. Perdoneu, però algú ho havia de dir...

Avui, dilluns post-cursa, era dia de la "recuperació activa" habitual, així que després de quedar requetexop com un pop -anant en moto des del despatx de Badalona i fins a casa- m’he secat, m’he canviat de roba ...els calçotets els portava abeurats ! ("empapados" en la llengua del Imperi) i me n’he anat cap al Club a fer 10 quilòmetres en bici i una bona sessió d’estiraments. Per cert, tinc una lleu molèstia al quàdriceps de la cama dreta, a la part de dalt; esperem que no sigui rés...

He planejat amb l’Albert la resta de la setmana; m’aconsella sortir a córrer dimarts i dijous, però " de tranqui ": dimarts 20 minuts a ritme suau, suau i acabant amb 10 minuts "accelerant" una mica; i dijous, 25 minuts també a ritme suau, suau i acabant amb 5 minuts "accelerant" una mica. Rés de sèries ni de tirades llargues...

Demà, "palizón" en cotxe fins a Binéfar, rematant la tornada a Igualada; si no plou, i no arribo gaire tard, el que faré serà sortir al vespre a córrer pels voltants de casa (tot i lo fet pols que quedo sempre de l’esquena després d’una llarga tirada amb cotxe).

.

C.E. : 6 ... AIXÒ "JA HO TENIM A TOCAR".

... "enfilem" la setmana de la Marató de Berlín, la setmana definitiva, la última... ja no hi ha marxa enrere.

Per cert, “ lo del tal Ujfalusi” d’ahir al vespre és com per pensar-hi: fa mal només veure la foto (i és que el paio ni es mira a Messi quan li fot l’entrada, ni mira on trepitja / clava els seus tacs...). Encara que també és ben cert que si això mateix li passa a un jugador del Levante FC o del Sporting de Gijón ni se’n parlaria... el que no treu gravetat al assumpte.

Ah, per cert, ja és definitiu: a Berlín correré amb les Saucony. Ahir durant la Cursa en cap moment no se’m van “adormir” els dits dels peus en córrer, com sí m’ha passat sovint amb les noves Asics (no en tinc ni idea de quin pot ser el “problema”); potser sí que les Saucony han perdut una mica, només una mica, d’amortiment, però ho prefereixo a la sensació d’anar “amb els dits adormits”, amb aquell formigueig tant molest i desagradable. Així que, a la Marató de Berlín:
- samarreta Saucony,
- pantalons Saucony (són genials per córrer, sembla que vagis sense...) i
- sabatilles Saucony.

(... està clar que m’hauré de buscar, d’aquí a dijous, uns mitjons Saucony, no ?).
.

MIREU FINS EL FINAL....

NO SOC FILL DE QUI JO CREIA ..!!!

Després de més de 53 anys, avui he descobert que “soc fill” (potser no natural) d’en Rudolf Diesel !. Veureu.

Ahir mateix -al vespre- vaig decidir córrer la Cursa de la Mercè d’aquest matí solejat de diumenge (per cert... on ha quedat tota aquella “litúrgia” dels dies de pre-cursa de no fa gaire, planificant la setmana, preparant-ho tot, amb aquell neguit ?); ahir, en un plis-plas em dic: demà corro (gaire bé el mateix que vaig fer el dia abans de la Mitja Marató de Sabadell, i això que era una mitja).

Doncs bé, l’idea per la cursa d'avui era “acumular quilòmetres” i, sobre tot, intentar aconseguir portar un ritme constant de 6:00 / 6:15 per anar-me acostumant pel proper diumenge a la Marató de Berlín. Però noi, no hi ha hagut manera: he descobert, de repent, que el meu pare era el famós enginyer Rudolf Diesel, inventor del motor que porta el seu nom, perquè jo no porto dins un cor, porto un motor Diesel (*) perquè la carrera d’avui la he fet a un ritme Diesel perfecte: 5:01 el quilòmetre... cha-ca-cha-ca-cha-ca, com el d’un excel·lent i fiable motor Diesel (per cert, era ciutadà francès i no alemany, com creu/creiem la majoria de gent, desaparegut misteriosament en mig del Canal de la Manega l’any 1913 a bord d’un vaixell camí d’Anglaterra).

I és clar, anant a aquest ritme ha aparegut altra cop el “5” en el meu temps final. Decebut ? gens ni mica, cap problema, tot el contrari: ha estat la cursa més plàcida de la meva "curta carrera com a corredor de mig fons"; avui ha estat "com anar de passeig"; he sortit sense preses (m’havia “colat”, això sí, en el segon dels calaixos per temps, per evitar-me la riuada de gent) he fet els dos primers quilòmetres també sense cap presa, i els quatre següents el mateix, i els darrers quatre... l’únic problema era que no anava ni a 6:00 ni a 6:15 com pretenia, sinó que “machaconament”, “Dieselment”, han anat caient els quilòmetres, un rere l’altra, a un temps de 5:01 clavats. Per tant, temps final: 50:10 (ah, David, i fent un gran esforç per “bracejar”, per tal de no tenir rígid el terç superior del tronc).

He dit abans que “no estava decebut” per aquests 50 i pico... però sí que em preocupa: sembla ser que no sé anar més a poc a poc, i mira que avui “m’hi he esforçat”. Em conec i, si a Berlín porto aquest ritme de 5:00 el quilòmetre, acabaré fos. M’hauré de mentalitzar, i molt, però crec que el que m’ha passat avui és el mateix que em passa quan corro a la cinta a ritme de 6:00, que els quilòmetres passen taaaaant a poc a poc, que sense voler-ho, apujo el ritme.

Com diu l’Albert, l’Alberto, en Jose, en Marco, en Per i tota la colla: Txabi has córrer amb el cap !... i està clar que a la Marató de Berlín ho hauré de fer més que mai (be, si corro una mica amb les cames tampoc m’anirà malament...).

Altres resultats de companys i coneguts:

43:40  Alberto (a 4:22)

44:51  Marco

50:40  “Cobarde” Mª José

50:42  “Cobarde” Montse
54:37  Mireia

57:31  Belén (bieeeen !)

59:07  Trini

59:49  Olga (bieeen, por debajo de la hora !).

(*) un motor Diesel "dels d'abans", perquè els d'ara tenen reprise, acceleració...

.

C.E. : 7

Són les  7 del matí... i també només són  7 els dies que falten per córrer la Marató de Berlín. I avui com cada dia de cursa tampoc no he dormit gens, i ja he esmorzat (torrades, una mica d'embotit, un gran got de suc de préssec, cafè -doble- amb llet, mel i cereals).

He quedat poc abans de les 9 amb Olga i Trini (companyes voluntàries del B-10) a les Torres Venecianes; i una mica més tard amb Belén, Mireia, Marco i Alberto al costat de les Fonts; l'Alberto, seguint el seu rigorós "plá d'entrenament maratoniá berlinés", fará fins i tot 10 quilòmetres abans de començar la Cursa de la Mercé, perqué avui "li toca fer-ne 20" (i és que el seu repte és acabar la Marató de Berlín per sota de les 3:10:00; jo li he pronosticat 3:08:15; jo confio en poder arribar a meta una hora i quart despés d'ell... aquest "és el meu repte": passar per sota de la Porta de Brandenburgo en menys de 4:25:00

(per cert, si la cosa avui no canvia d'aquí a l'hora de la Cursa, tindrem un vent de collons aquest matí i temperatura de tardor -ara mateix, uns "refrescants" 17 graus- encara que fa sol...).

.

C.E.: 8

.

... i el proper dissabte dia 25, més o menys a aquesta mateixa hora, ja estaré a l'habitació del Hotel Holiday Inn de Berlín, intentant dormir el més intensament que pugui (...això sí que és tota una quimera en una vigilia de cursa) per poder llevar-me l'endemà ben descansat per afrontar els seus 42,195 quilòmetres de la Marató.

8 dies, només falten 8 dies...

Acabo de decidir-ho ara mateix: demà diumenge correré La Cursa de la Mercè (no hi estic inscrit, però tant se val); i és que, per consell de gaire bé tothom, pocs quilòmetres més correré durant la propera setmana, per tal d'arribar a Berlín ben descansat, així que crec que m'anirá bé aquesta cursa a set dies vista de la meva primera Marató...
Demà correré amb "l'uniforme Saucony berlinés", per tal de comprovar que no tindré "problemas de rozaduras" ni amb els pantalons (als engonals) ni amb la camiseta (ni a les aixelles ni als mugrons)...
.

C.E. : 9

Doncs si que anem bé. Ahir, els dolors a l'esquena (que continuen)... i aquesta pasada nit, al sopar "amb els del cole" a El Masnou, una explosiva combinació de "fideuá amb rap i all-i-oli" rematada amb un sorbet de llimona, vainilla i stratachela m'ha deixat "grogui" tota la nit.
Haurà estat realment això... o hauran estat els nervis que se m'han possat a la panxa, ara que ja només falten 9 dies pel gran dia ?. M'acabo de llevar fa poca estona (són gaire bé les dues) i sembla que la cosa ha millorat bastant, i que només caldrà rematar-ho amb el clàssic "arrós bullit que ho cura tot" que m'està preparant la Martona...
.

PUNYETERA i MALEÏDA ESQUENA….

.

... justament ara que entrem a la recta final del compte enrere, que només falten 10 dies per la ”gran cita”, per la Marató de Berlín, la meva punyetera i maleïda esquena comença a reclamar el seu “paper protagonista”. Té collons la cosa !. Això em passa per parlar (“... ara fa dies que l’esquena no se’m queixa”, deia jo dies enrere). Aquest matí, en ajupir-me per glopejar després de raspallar-me les dents, ha anat de poc que no em dona “la fiblada” característica a la zona lumbar que em deixa “retratat” quatre o cinc dies, derrotat, encarcarat i adolorit. Ha anat d’un pel, però durant tot el dia d’avui “va amenaçant-me” en fer-se visible, en tornar-hi.

No, no em pot passar això a mi, no ara, després de tot el que he posat en marxa per la Marató Berlinesa, la primera Marató de la meva vida. Per tant, ja porto dos dies seguits amb el meu cocktail explosiu preferit de “Myolastan-Normulen-Estomil” (on estigui aquest cocktail, que s’apartin els Bloody Mary’s, els Gin-tonics i demés) que m’alleuja força el dolor, però que em deixa grogui durant els migdies/primeres hores de la tarda: avui mateix, i això no m’havia passat mai fins ara en ma vida, després de dinar m’he quedat ben clapat -estirat tot lo llarg que soc- en un banc del Passeig Marítim de Badalona, prop del despatx: m’ha despertat el so dels meus propis roncs, així que imagineu lo derrotat i aixafat que estava. Patètic !.

Ahir, el gran David, el fisio del Club (“l’àngel de la guarda” d’en Marco i la seva pubàlgia i que va ser qui em va fer el test de resistència el mes de gener de 2006, als pocs dies de fer-me’n soci de Can Mèlich) ahir, deia, mentre ell feia una sessió de recuperació a un dels socis, i veient-me córrer a mi a la cinta, em va comentar que “corro massa rígid” del terç superior del troc i que no “bracejo” gaire, cosa que em pot acabar provocant contractures (que les tinc); em va aconsellar que faci estiraments, forces estiraments, de la part superior de l’esquena (ara només em cal preguntar-li quina classe d’estiraments, perquè els desconec...).

El que està clar és que cadascú corre com corre. Hi ha coses que es poden intentar corregir amb la pràctica... però al final acabes corrent com tu, per naturalesa, has corregut sempre.
Per exemple, jo corro amb el tronc tirat endavant, quan els canons diuen que com més recte corres, millor que millor, perquè hi ha menys resistència en aixecar les cames per fer la passa, aixeques més els genolls i la passa pot ser més llarga. I a fe que ho he intentat, que he intentat corregir la meva posició del tronc... però acabo sempre tornant a la meva manera de córrer original. El mateix passa amb les passes (“la zancada”): jo la tinc de curt recorregut, passets curts, aixecant poc els genolls i, per tant, tampoc els talons no s’aixequen gaire del terra pel darrera, perquè de seguida “han de tornar a lloc”; i és això, la “passa curta”, el que em provoca el dolor a la “cintilla iliotibial”, perquè el genoll és doblega poc i tensiona el tendó; en canvi, si fas la passa llarga, els genolls -endavant- van més amunt, avances més distància, els talons pugen gaire bé fins a les teves natges i els genoll -pel darrera- es dobleguen gaire 90 graus.

I jo, en canvi, corro tirat cap endavant i amb les passes curtes... genial !.

Reflexions prèvies berlineses:

- Quan el desembre de 2007, sense cap tipus de preparació, vaig córrer la meva primera cursa de 10 quilòmetres, no havia corregut mai abans, mai, més de 3 quilòmetres seguits... I no vaig fer-ho malament (vaig acabar-la en 54:48).

- Quan el març de 2009, sense cap tipus de preparació específica vaig córrer la meva primera Mitja Marató (21,097 quilòmetres) no havia corregut mai abans, mai, més de 10 quilòmetres seguits (... i vaig acabar-la en 1:54:08 un temps més que acceptable; i fins ara ja en porto cinc de mitges maratons corregudes).

- I dic jo: quan comenci a córrer pels carrers de Berlín els 42,195 quilòmetres de la meva primera Marató, encara que preparant-la una mica més, no hauré corregut mai abans, mai, més de 21 quilòmetres “del tirón”... em passarà el mateix que a les altres dues experiències prèvies, que me’n sortiré ?.

Sincerament, ho dubto però.... ho intentarem, segur !.
.

C.E. 10 ... això s'acaba !!!

El compte enrere esgota els digits de dues xifres.

A partir de demà hi haurà ja només un digit a cadascun dels números del definitiu "compte enrere" final, ja sabeu, els clàssics :   9 ,  8 ,  7 ,  6 ,  5 . . .

.

770 CALORIES CREMADES...

.

... en 51:30  i fent  9 quilòmetres corrent a la cinta: quin avorriment !.

He arribat al club totalment desganat, sense ganes de fer rés, abúlic, cansat. I què fer en aquests casos, per “trencar” amb aquestes tendències negatives ? Doncs... córrer, què si no ?. I això és el que he fet.

He pujat a la cinta amb la intenció de fer una bona tirada a “ritme de Marató Txabi”, que vol dir anar a un ritme constant de 10 (realment, a Berlín hauria d'aconseguir poder anar a ritme gaire bé constant de 9, què es anar, més o menys, a un promig de 6:10/6:15 el quilòmetre); però collons, què llaaargs es fan els quilòmetres anant a un ritme tan “cansino” de 10 (6 minuts el quilòmetre) i més a la cinta; tot i així, he corregut durant 5 quilòmetres a 10, per anar després passant a un ritme “mini-in crescendo” de 10,5 - 11 - 11,5 i 12 a cadascun dels 4 següents quilòmetres.

Continuen “adormint-se'm” els dos dits petits dels dos peus al cap de poca estona de córrer i estic convençut de que és per culpa de les Asics. A partir de demà, o del primer dia que surti a córrer, tornaré a fer-ho amb les Saucony, igual que faré a Berlín. I alguna cosa “deu estar canviant” en el meu cos, perquè mai havia suat, corrent, com suo des de fa uns mesos (m'estaré fent gran ?).

Demà toca descans, perquè tinc sopar "amb els del cole" a El Masnou.

.

C.E.: 11

... només falten tants pocs dies com jugadors d'un equip de futbol.

SEMBLA DIFÍCIL...

Sí, sembla difícil d'explicar el que un partit, de Champions, que acabi amb un escandalós resultat de 5-1, amb no poc menys d'uns altres cinc gols cantats fallats, i fallant fins i tot un penal... no t'agradi, que no t'acabi de convèncer, que et crei molts dubtes el joc desplegat. Però és així. Com diría un castizo "a este Barça me lo han cambiao". Però... el futbol són gols, i avui al Panathinaikos li hem clavat "una manita". Ens hauran acostumat malament aquests jugadors, després de dos excel·lents temporades d'èxits ?. Potser és això.

.

CÓM FER BAIXAR LA XIFRA D'ATURATS

"Una persona, cuando está formándose, está trabajando; está trabajando para el país...".

I el paio es va quedar tan ample !.  El fet de que mientras se está formando no cobri ni un "duro" i de que no arribi a fi de mes ni de conya, tant se val; el cas és que "trabaja para el país"; no deixa de ser una manera molt "sui generis" de fer baixar, artificialment, el acollonant número de parats (perquè, mentre fan cursos de formació, "desapareixeran" de les llistes... mira tu què senzill que era el rebaixar la xifra d'aturats !).
Molt propi d'en Bambi...

Quins collons !.

Sabeu què ? me'n vaig cap a Can Barça, a veure el debut a la Champions contra els grecs del Panathinaikos, primera de les etapes que ens han de dur a la Final de Wembley... i intentant oblidar "lo del Hércules" de dissabte.
.

C.E.: 12

TORNANT “A LA FEINA”...

.

Aquesta tarda me n'he anat al Club a estirar una mica les cames ( una mini-sèrie “in crescendo” de 4 quilòmetres a ritmes 10, 11, 12 i 13 ) i a fer uns estiraments. Ah!, per cert: ahir a Puig-l'Agulla vaig veure un cartell que deia que, per el GR 2 (el camí de la carena) des del Santuari i fins a Sant Julià de Vilatorta -i que és el que jo faig sempre- la distància és de 6 quilòmetres (i no de gaire bé cinc, com he cregut tot aquest temps); per tant, ahir, i tot l'estiu, el que vaig fer van ser 12 quilòmetres entre pujar i baixar (... i amb aquelles maleïdes Adidas).

Vull sentir els vostres aplaudiments de reconeixement:

L'Albert va acabar el seu “Extrem Man” (una “Mitja Iron-Man”, parlant en plata) en un esplèndid temps de 5:10:07 ! (millor marca personal).

Eren 290 inscrits, i es van classificar finalment 236 i... l'Albert va acabar a la 60ª posició final (l'ultim va fer un esgarrifós temps de....7:25:57 !); l'Albert va fer el tram de natació (1.900 metres) en 34:50 acabant en el lloc 70; el tram en bici (90 quilòmetres) en 2:42:04 en el lloc 85; i va recuperar temps en la cursa a peu (una mitja marató, amb els seus 21,095 quilòmetres) en 1:50:07, acabant en el lloc 66.

Quina passada ! ... i quina enveja !.

.

C.E: 13....

... mal número aquest 13, mal número ( però, què hi farem: un compte enrere és un compte enrere, i no hi ha qui el pari...! ).

I, a sobre, el número del compte enrere d'avui coincideix exactament amb el número del dia del mes, perquè avui - com molt bé sabeu- és... 13 de setembre.

AVUI FA EXACTAMENT 2.500 ANYS ...

.

... de la Batalla de Marató; s'ha calculat que el 12 de setembre de l'any 490 A.C. grecs i perses van lluitar a la platja de Marató; van guanyar els grecs i va néixer “el mite de Marató”: Filípides, soldat grec, va córrer des del lloc de la batalla fins a Atenes (... uns 42 quilòmetres) per donar la noticia; però no només per anunciar la victòria, sinó per evitar una enorme desgràcia; i és que els perses havien dit, abans de la batalla, que després de derrotar als grecs anirien fins a Atenes a matar a tots els seus fills i violar i matar a totes les seves dones. Els grecs van decidir, a Atenes, que si no tenien notícies de la batalla, ells mateixos es matarien (dones i nens); és per això que Filípides va córrer i córrer després de la batalla, per evitar una desgràcia.

I va néixer el mite de Marató, en arribar a Atenes i morir després d'anunciar la victòria i evitant així la massacre per part dels propis grecs.

Potser és per això, pel fet de ser aquest any 2010 el d'un aniversari tant “sonat”, pel que jo estava predestinat, gaire bé obligat, a córrer -precisament aquest any- la que serà la meva primera Marató, afegint-me així als actes de tan magna celebració. És cosa dels déus...

Cap de setmana “santjulianero”; ahir, barbacoa amb els companys del Cau per celebrar l'aniversari de la Marta (i en van...); avui, pujada i baixada per la carena fins al Santuari de Puig-l'agulla, com he fet tot aquest mes de d'agost. Aquest matí ja m'havien desaparegut les agulletes als abdominals i a les cames pels exercicis de dijous (les vaig arrossegar divendres i dissabte), així que ja era hora de tornar a córrer; però creia que a Sant Julià havia deixat “les meves velles Asics”... i no era així, per tant he tingut que sortir a córrer amb unes Adidas, més velles encara, però del tot inadequades per córrer. I vaja si m'hi he notat ! (en la petjada, que no en els temps: sota un sol de justícia, he pujat caminant en 52 minuts, m'he pres a dalt el Trina de rigor, i he fet la baixada, corrent, en 31).

Em queden dues setmanes completes per la Marató de Berlín. Demà parlaré amb l'Albert per veure què faig durant els propers 12 dies (per exemple, si és bo o no el que corri el proper diumenge la Cursa de la Mercè: serien 10 quilòmetres per “anar escalfant”...).

Del Barça, ni en parlem, si us plau...

.

C.E.: 14

... cada cop falta menys !.

COM SEMPRE...

.

... genial en FORGES a la seva vinyeta d'avui a El País.

Aquesta és la interpretació gràfica real de la reconstrucció que ell mateix s’ha fet d’en Pepe,"el dinosaure geperut" que han descobert a Cuenca:

NO era una "gepa" el que tenia a l'esquena. Sent "espanyol" com era, és veu que això "del cazo", del "parar la ma" ja ens ve de lluny...

Genial !.

C.E.: 16

AVUI, CANVI DE RUTINA...

.

Ahir dimecres no vaig fotre ni brot; vaig anar al club, sí... però només per anar a buscar el cinturó que m'havia deixat dimarts tirat pel terra al vestuari.

Continuo sense córrer ni un metre després de la Mitja de Sabadell i la meva “cintilla” (amb l'ajuda del meu bon amic Normulen) m'ho està agraint, perquè el dolor és gaire bé només un mal record.

Avui he decidit que, al club, em tocava fer “reforçament de cames” (i si no, que li preguntin als meus quàdriceps, ben adolorits que els tinc ara) i ho he rematat amb un parell d'exercicis de màquina de reforçament de braços... i la classe d'abdominals amb l'Albert. Però córrer, el que és córrer... ni un metro. Demà a la tarda-nit, igual surto a córrer per Sant Julià... perquè Berlín és cada dia més aprop. I cada cop tinc més clar que la correré amb les Saucony, tot i la sensació de menys amortiment que crec que ja tenen (però és que “no me'n refio” de les noves Asics).

.

C.E.: 17

... tic-tac, tic-tac
el rellotge avança, i avança... tic-tac, tic-tac.

2:03:59 .... A PER ELL !!!

Haile Gebrselassie, Berlín 2007

.

... és conya, clar.

30-09-2007: Haile Gebrselassie bat el rècord del món de Marató a Berlín, aturant el crono en 2:03:59 (no és just: jo vaig fer diumenge només Mitja Marató en 2:01:10, gaire bé en el mateix temps que ell en fa una de sencera !); i ho va fer només un any després de batre el rècord del món, també a la Marató de Berlín, en un temps de 2:04:26. Gebrselassie va assolir, als seus 35 anys (... jo ara en tinc els mateixos, però “canviats” : 53) trencar la barrera del les 2:04:00 i aconseguint un rècord del món de Marató d’una altra dimensió. L’any 2006 va aconseguir prendre-li el rècord mundial a Paul Tergat (que també l’havia aconseguit a la Marató de Berlín, però el 2003). Per tant, els tres últims rècords del Món de Marató s’han batut a Berlín. (2003-2006-2007).

Gebrselassie va dir en acabar que tot havia estat perfecte: el clima, les “llebres” i els espectadors, que el van animar i recolzar durant tot el recorregut, durant els 42,195 quilòmetres; el pas per la mitja marató ja el va fer en 1:02:04, o sigui, 26 segons més ràpid que l’any 2006 (està clar que va “apretar” a la primera meitat de la cursa, "calcant" el temps de la segona part de la Marató del 2006, perquè va millorar el seu propi rècord en 27 segons...).

Està clar : no podia haver escollit un millor escenari per debutar en una Marató.

.

C.E.: 18

... majoria d'edat !.

Divuit dies, ja només falten divuit dies...

JA TINC DORSAL PER LA MARATÓ DE BERLÍN.. ! ! !

Doncs sí, el meu dorsal berlinés serà el :   30.968 

I per "celebrar-ho", i donat que la punyetera "cintilla" encara em donava guerra ( molt alleujat el dolor, però, pel miraculós efecte del antiinflamatòri  "Normulen" ) en arribar al club m'he donat un bon tute, a ritme suau, de 20 quilòmetres en bici, rematats amb una sèrie d'exercicis de reforçament de braços a les màquines i acabant-ho amb la clàssica sessió d'estiraments (he "passat" de fer la classe d'abdominals amb en Pau...).

Em trobo bé, força bé, fort... amb ganes !.

.

C.E. 19: CANVI DE DÍGIT… ! ! !

... i Berlín cada dia més a prop

(i jo, mentrestant, ben “xutat” de Myolastan, Normulen i un protector d’estòmac per culpa de la punyetera “cintilla”...).

RETROBAR-SE AMB UN VELL AMIC…

.
... no té perquè ser -necessariament- un moment de joia, d’alegria. I ho sé del cert, perquè ahir em vaig retrobar amb un “vell amic”: el dolor a la cintilla tibial de la cama esquerra!. Ja ho vaig notar durant l’últim terç de la Mitja Marató d’ahir a Sabadell, però es que avui, ja en fred -i en baixar escales sobre tot- el ja conegut i odiat dolor ha tornat amb força. Sort que, al menys, ja sé el que em toca: donar-li descans, cosa, però, que “frenarà” el ritme de preparació per la Marató de Berlín i el objectiu previst “d’anar afegint quilòmetres” a les meves cames.

El “parte de guerra” d’ahir: apart “de lo de la cintilla”, tinc força carregats els soleus i els quàdriceps de les dues cames, però "ho porto bé"; per contra, no tinc cap sensació “d’esgotament” i l’esquena no m’emprenya: n’he sortit bastant ben parat d’aquesta Mitja Marató.

Sabeu el que va ser lo més “descollonador” en arribar ahir a meta ?. Doncs el pensar que a Berlín, d’aquí a 20 dies, quan arribi al quilòmetre 21,097 (que estarà específicament marcat) això no s’haurà acabat per mí, sinó que hauré de tornar a fer, sense aturar-me, uns altres 21,097 quilòmetres !. Ahir, sincerament, m’hagués costat un horror el intentar fer-ho, no crec ni que ho hagués intentat; però confio en que “la màgia berlinesa”, l’emoció del moment, l’ambient que s’hi respirarà, i el fet de ser la meva primera vegada, em donin ales, forces i empenta per a completar sencera la Marató (al meu ritme, però completar-la).  Per cert, crec que una cosa sí que em va quedar clara ahir: si vull parar per hidratar-me i descansar una mica -com segur hauré de fer a Berlín- el que no haig de fer és “parar” (anar caminant) sinó afluixar el ritme el màxim que pugui, a “trote cochinero” si cal, però no parar ni un segon de “trotar”: ahir, els dos cops que vaig aturar-me per beure i anar una bona estona caminant, em va costar després un bon esforç durant 150/250 metres el “tornar-me a posar a córrer”, el tornar-me a posar a ritme de cursa. Afluixar, molt si cal, el ritme sí; parar i caminar, no; aquesta és la clau.

Bé, com que amb el tema de “lo de la cintilla” avui estava fotut lo de córrer, el que no m’he resignat és a no fer l’habitual “recuperació activa” post cursa: així que per "fer moure les cames" m’he fet 12 quilòmetres en bici i la, avui més necessària que mai, sessió d’estiraments.

En Pau ja ha tornat de vacances; l’Albert no va poder completar ahir la Triatló de Banyoles (per uns problemes abdominals durant la cursa de bici, però que la va acabar; així que va fer la seva particular “duatló”: natació i bici; ja té al cap la seva EXTREME MEN Triathlon a Menorca); i l’Alberto va acabar finalment la seva Mitja d’ahir en un temps de 1:37:02, a un ritme de 4:36. Alberto, “con tus ojos me gustaría llorar”...

.

C.E.: 20.... A PUNT JA DE CANVIAR DE DÍGIT.

Tres setmanes... només tres setmanes i les soles de les meves sabatilles (siguin les que siguin, perquè ahir no vaig quedar gaire satisfet de cóm em va anar amb les Asics *) ja "trotaran" de bon matí per Berlín i la seva Marató !.




(*) a mitja cursa, i ja fins el final, "se'm van adormir" els dos dits menuts dels dos peus, potser per no pitjar bé en córrer; no sé, però era una desagradable e incòmode sensació...
.

C.E. 21 ... I, SI ARA SÓN TRES QUARTS DE VUIT...

... (que ho són); si avui és diumenge (que ho és); si estic a Sabadell (que hi estic); si estic dins del cotxe escrivint en el portàtil (que ho estic); i si el cotxe està aparcat, com sempre, a prop de la línia de sortida (que ho està) això vol dir que...

TENIM UNA NOVA MITJA MARATÓ PER CÓRRER !!!.

He quedat a dos quarts de nou amb l'Alberto al Poliesportiu de la Plaça de la Creu Alta, lloc de lliurament de dorsals (per ell, perquè jo no hi estic inscrit) per donar-li la caixa de gels  “quelevantanaunmuertoamediamaratónyyanitecuentoenunamaratónentera”.

M'he llevat avui amb tantes ganes de córrer com de llençar-me per un barranc... però què hi farem, així van les coses. He vingut fins aquí amb el cotxe tot el camí badallant, mig adormit (i això que, contra pronòstic, he dormit d'una tirada tota la nit).

Me'n vaig cap allà; quan acabi la Mitja i arribi a casa continuo...

.....

... doncs, ja soc aquí, a punt per dinar.

Què cóm ha anat la cosa ?, doncs jo diria que bé.

La d’avui no era una Mitja Marató per millorar marca sinó per “acumular quilòmetres” de cara a Berlín; però tot i això no em puc queixar: la he fet en 1:54:10, gens malament tenint en compte la “soleá” que queia. El que passa és que el meu temps “real” de sortida y arribada a meta ha estat de 2:01:10 perquè, amb bon criteri i amb el cap fred, en creuar el quilòmetre 10 el que he fet ha estat “ir un rato andando para repostar líquidos” -durant 3 minuts exactes- i prendre’m el sobre del gel

 “quelevantanaunmuertoamediamaratónyyanitecuentoenunamaratónentera”;

aquests primers 10 quilòmetres els he fet en 54:10, massa ràpid inclús del “temps ideal de marató” que hauria d’haver portat a ritme “dièsel”: 1:02.30, que voldria dir que hauria anat a un ritme de 6:15 el quilòmetre enlloc dels 5:24 a que he anat (haig de saber “refrenar-me”, si no vull acabar ofegat a Berlín...). Després, més tard, ja en l’avituallament del quilòmetre 17, he tornat a caminar durant 4 minuts i uns tres-cents metres, per poder beure aigua tranquil·lament i afrontar “sense arrastrar-me” els darrers quatre quilòmetres “en continua pujadeta punyetera” per la Rambla i fins a meta.

Dues novetats:

- sembla que ja sé, a poc a poc i a “glopets”, beure aigua mentre corro sense ofegar-me (avui ho he aconseguit fer sense problemes), tot i les dues parades que he fet (perquè hi havia quatre avituallaments).

- i que, per molt que els simpàtics bombers de Sabadell (gràcies, nanos) hagin improvisat una “font refrescant” per a nosaltres per quan passàvem per davant de la seva caserna, NO t’hi has de ficar a sota: me’n he escapolit de fer-ho a la primera volta, però no així a la segona; tot i que s’agraïa amb la calor que feia (sobre tot ja a la segona volta), l’aigua “t’empapa” i acabes corrent amb la desagradable sensació d’anar sentir el xof-xof de les teves petjades en tenir els teus mitjons xops dins les sabatilles (i la samarreta empapada i enganxada al cos).

Ah!, com sempre, en arribar jo a meta l’Alberto ja no hi era, o jo no l’he vist (ha degut fer un temps proper a 1:25, així que no era qüestió de refredar-se i d’anar-me esperant a mi més de mitja hora després...).

Una altra Mitja Marató al sac ! i ja en van cinc (dues del Maresme, “la de Barcelona”, la de Granollers i aquesta). Qui m’ho havia de dir a mi que les correria com aquell que va a buscar el diari ! (“fantasmades” apart, m’ho diuen fa dos anys això de córrer mitges maratons i no m’ho crec...).

.

C.E.: 22 ... I TOT A PUNT PER SABADELL...

El compte enrere continua avançant, tic-tac, tic-tac...

Només 22 dies per poder trotar finalment pels carrers de Berlín.

Demà, com “aperitiu”, la Mitja de Sabadell, a la que -ja és definitiu- fotrà calor, moooolta calor... serà una bona prova de foc per poder calibrar el meu estat real de forma... i de forces.

. 

ESTIRANT LES CAMES i ... “EL GRAN DUBTE”

.
Com que la Mitja Marató és diumenge, avui el que he fet és anar a “estirar les cames” al Club: 10 quilòmetres en bici, a ritme suau, per “estovar” i desengarrotar una mica la musculatura de les cames i fer després una tanda d'estiraments.

És curiós el tema: estic a menys de 36 hores de córrer una Mitja Marató i jo aquí tant tranquil i, a la vegada, tant confiat (tot i que sembla que sí, que diumenge ferà calor); és curiós que el fet d'afrontar una cursa de 21 quilòmetres em sembli tan “normal”, i més tenint en l'horitzó més proper la meva primera Marató sencera; i, a sobre (o precisament per això) després de la setmana d'entrenaments que he fet:

- la sèrie ràpida de diumenge de 5,5 quilòmetres,

- l'hora i mitja i els 15 quilòmetres de dilluns a la cinta,

- i els 6 quilòmetres "seriats" de dimecres.

(que tot junt ja són 26,5 quilòmetres en 4 dies, una mica més d'una “mitja marató per etapes”) i rematant-ho amb els 10 quilòmetres en bici d'avui.

-D'això se'n diu “estat de forma”, Txabi ...

... m'ha dit l'Albert mentre jo pedalejava i comentàvem temes varis; i té raó: el fet de “no haver parat de córrer” durant l'agost, i tal i com he començat corrent aquest setembre, sembla ser que està donant els seus fruits: recupero bé i puc fer dos entrenaments exigents en dies alterns “sense morir” ni patir-ne les conseqüències físiques. És confirma, doncs, que això de córrer té més a veure amb “cap” que amb les “cames”, i jo -està clar- ja tinc ficats dins del cap els 63 quilòmetres de cursa (21+42) que tinc per davant en els propers 22 dies ... i als que hauré d'afegir-hi els quilòmetres d'entrenament entre mig de la Mitja de Sabadell i la Marató de Berlín.

El Gran Dubte

I el gran dubte.... córrer amb les  SAUCONY  o amb les  ASICS ?.

Està clar que vaig més còmode amb les Saucony, les tinc “més fetes” als meus peus, s'acoplan molt millor, tot i que tinc la sensació de que ja han perdut una mica d'amortiment (no gens greu en una cursa de 10 quilòmetres, però sí com per pensar-s'ho en una Mitja, i ja no et dic, en una Marató).

Per contra, amb les noves Asics sempre he tingut la sensació, des del primer dia, que el peu esquerra -la part interna del taló- no s'acomodava bé a la plantilla ergonòmica de la sabatilla, sensació que em desapareix -gaire bé sempre- als pocs quilòmetres de córrer; però el que és segur és que l'amortiment d'aquestes és molt millor per estar molt menys desgastades. I és amb aquestes, les Asics, amb les que he estat entrenant tota aquesta dura setmana.

Així les coses, diumenge a Sabadell correré la Mitja Marató amb les Asics Gel Nimbus 10 “naranja chillón”, a veure què tal aguanto amb elles la distància.

.

C.E.: 23

.... i ja van faltan menys i menys dies per la

MARATÓ de BERLÍN 

I aquest diumenge, cap a Sabadell per córrer -espero que sencera- la seva Mitja Marató.

(sí, esteu en lo cert: qui escriu això és un paio que, fins fa poc més de dos anys, no havia corregut mai...).
.

C.E. : 24 .... I EL MEU "COMPI BERLINÉS"

Gràcies, Alberto, per acompanyar-me en aquesta meva primera aventura maratoniana a Berlín...

List of participants Berlin Marathon 2010

3244 Albert, Reinhold - 1960

3245 Albert, Stefan Spiridon Frankfurt - 1960

3246 Albert, Thiemo - 1974

3247 Albert, Uwe Turbo-Schnecken, Lüdenscheid - 1951

3248 Albert, Wolfgang Carrier GmbH - 1969

........ Albert, Xavier Can Mèlich Runner´s - 1957 (no vaig poder "colar-hi" el TXABI pel tema del DNI...)

(el que no sabia era que tenia tanta "familia" a Alemanya... i el que no sé és perquè encara jo no tinc assignat dorsal... "Presiento", però, que me'n tocará un de "capicúa").
.

C.E.: 25

ALBERTO: “ NI P’A TI, NI P’A MI ”…

.

No he fet la tirada en bici que pensava fer avui en arribar al club, ni tampoc no he fet els 8 quilòmetres corrent "a buen ritmo" que m’aconsellava de fer l’Alberto: el que finalment he fet ha estat pujar a la cinta i plantejar-me (així, "a bote pronto") una sèrie de 6 quilòmetres "in crescendo-decrescendo" bastant atípica:

1 quilòmetre a ritme 10,5 - 1 a 11 - 1 a 11,5 - 1 a 12 - 1 a 11 - 0,5 a 10 .... i, "como p'a chulo, yo", he acabat la sèrie amb un esprint final de 0,5 a... 15.

M’he tornat a trobar bé, encara que -com en "Puyi"- el soleu de les dues cames els tinc força carregats; no m’impedeix córrer, però és una molèstia del tipus "toca-collons/mosca cojonera" que fa que hi hagis d'estar pendent mentre corres. Però tot i així, si rés no canvia (i encara que no hi estic apuntat "oficialment" i, per tant, no tindré ni obsequis ni temps "oficial") diumenge correré amb l’Alberto la Mitja Marató de Sabadell, però amb tranquil·litat, "al meu ritme", sense pressions de cap tipus (espero que no foti gaire calor), amb l’únic objectiu d’anar afegint, acumulant, quilòmetres a les meves cames de cara a la Marató de Berlín de 3 setmanes després (que segons m'ha dit l'Albert, és temps suficient per a recuperar-me).

La cosa va bé... va bé.

.