The day after....

 

Ho subscric plenament ! (...per això hi torno aquest any, i tornaré l'any vinent, i l'altre, i l'altre)

M’estan sortint tots els cops de la caiguda en moto d’ahir...

Per sort, el genoll no em fa gens de mal; però sí l’espatlla esquerra (aquella part del cos que “tota la vida” li havíem dit “hombro”) i tinc certa dificultat en aixecar i moure el braç. Espero, confio i desitjo que no em molesti per “bracejar” quan corri diumenge. I, en general, tinc tot el cos adolorit lleugerament. Però soportable.

Behobia-Sant Sebastià 2012

Avui pensava sortir una estoneta a córrer, però prefereixo no forçar el tema, no fos cosa que em passi com l’altra cop, que vaig córrer “la Sansi” al cap de només dos dies després de l’accident... i em va sortir aquella bursitis brutal, que vaig arrastrar després tants i tants dies.

Així les coses, afrontaré la magistral, màgica, impressionant, meravellosa, incommensurable, irrepetible i única cursa “Behobia-Sant Sebastià” del proper diumenge, amb la meva samarreta de tirants  Tribanda ... sense haver corregut ni un sol metre des de diumenge passat al Cros de Sants; "coses d’en Txabi".

Però, això sí, també us dic una cosa: tot i que altra cop sota la pluja, "esclafaré" el meu temps de  1:49:45  de la cursa del 2012; això són, també, "coses d’en Txabi !"

 

(Objectiu 2013: baixar de 1:45:00... I és que SEMPRE s'ha de córrer amb un objectiu, sempre; veurem !)

 

 



Èpica...

 Per si no té prou èpica ja de per sí la pròpia “Behobia-Sant Sebastià”, a mi m’agrada (pel que sembla), afegir-li un xic més:

- Aquest matí, a uns 300 metres de sortir de casa, he anat per terra amb la moto... per culpa d’un incompetent i inútil Guàrdia Urbà a la rotonda de la Nestlé. Parodiant la cèlebre frase del APM... “ és de ser inútiles ” (ni us ho explicol què ha passat, perquè n’hi hauria per matar-lo).

Total: no he picat de cap contra la vorera de la rotonda de miracle perquè aquest cop he caigut pel costat esquerra... i cap a la Teknon; més cop que rascada al genoll esquerra (ara mateix em molesta per caminar, així que ni t’ho explico per córrer...), ungla partida del polze dret (?) i fprt cop a l’espatlla esquerra (del que me n’he adonat al cap de gaire bé tres hores, ja en arribar al despatx). Veurem demà, quan em llevi...
Per sort, la moto no ha sofert gaires desperfectes: el caballet entregirat, el manillar una mica “doblegat” i s’ha rascat l'altra logo-placa de Triumph del dispòsit de benzina (ara ja els porto tot doscostats iguals...). Altra cop la resistència i duresa de l’estrep ha evitat mals majors a la moto.

Per sort, sembla que plourà, i força, el diumenge a la cursa. Seguim amb la èpica (...però a mi ja m’agrada la pluja, ja ho sabeu).

I aquest vespre, d'aqui a una estoneta, altra cop cap el Camp Nou a veure aquest “Barça en crisis” jugar el seu partit d'avui de la Champions contra l’A.C. Milan. 

Té collons la cosa:
- el millor inici de temporada,
- líders,
- el Madrid ja a sis punts...
i... els maleïts periodistes marejant la perdiu amb el joc del Barça. Jo crec que, en el fons en el fons, el problema és de les emissores de ràdio, amb programes DIARIS de quatre hores -mínim- dedicades al sport (i en un 80% a parlar del Barça); i dels “Manolo’s”, els “Punto pelota”, els “Hat-trick Barça”, els “Efectivament”, i dels canals de TV 100% esportius, i dels diaris (TRES) diaris esportius aquí a casa nostre: si no hi ha notícies, les creen, les provoquen; han d’emplenar el temps de ràdio, la graella de televisió i els fulls dels diaris:

-ara parlen del "ensopiment del Barça",
-ara parlen de "que si el Tata això, que si el Tata allò"
-ara parlen "...del què li passa a Messi",
-i d’aquí a no rés "...perquè no juga Song".
...i bla, bla, bla.

Què coi faran tota aquesta colla de periodistes i tertulians (aquests últims són encara molt pitjors) el dia que perdem ? (...que arribarà, això és un joc). 

A molts d’ells -com el maleït Guàrdia Urbà d’aquest matí- n’hi hauria per penjar-los.

 

¿Seis en uno... ?

Noooo,  2 en 3 ; i m’explico.

Es veu que no en vaig tenir prou aquest divendres, "polint-me" la dura Cursa de l’Amistat, que només dedicant-li el dissabte a fer “pseudo-recuperació activa” al sofà de casa toooota la tarda, vaig decidir que avui correria el Cros Popular de Sants (10 quilòmetres pel meu barri “de tota la vida”). I, compte, que ho vaig decidir sobre la marxa, ja ben entrada la nit, passades les 11 i (literalment) quan ja estava pràcticament ficat dins el llit. Coses meves.

Cros Popular de Sants, limitat (...i no és un número casual) a només   1714   corredors: i és que els de Sants som així, Junqueras !.

Però degut a aquest “pronto” que em va donar, se’m presentava un inconvenient logístic important: en no haver-me inscrit al Cros, no tenia dorsal i -per tant- no tenia possibilitat de deixar la motxilla al guarda-roba (Marta no podia acompanyar-me avui). Però vaig fer com la mateixa Scarlett O’Hara, i vaig dir-me:
  “... pensaré en ello mañana” (tot es veu millor pel matí, un cop has dormit).

Avui m’he llevat “a lo Guardiola”, i amb unes molèsties als sòleus prou considerables, “ressaca” dels forts desnivells positius dels 12 quilòmetres de pujada al Tibidabo de divendres. El d'avui també ha estat un altra matí lluminós i radiant de sol com el de divendres (quan arribarà el fred ?), i m’he plantat a la Rambla Brasil amb l’ambient festiu i familiar de sempre que hi ha cros; perquè no només hi ha la cursa de 10: hi ha cursa per “enanos”, de nens, de menys-nens, de disminuïts físics i de psíquics... (jo he acompanyat a un d’aquets últims en la seva, d’uns llarguísims per ell, 300 metres).  

La solució “a lo de la motxilla” ha vingut de la ma de la sempre present, incansable i animosa Wai-Shan que no només se l’ha quedat, sinó que -com sempre- no ha parat de fer-nos fotos a tots.

Per “un de Sants”, córrer aquest Cros és molt més què “córrer una cursa” (per a mi al menys): és córrer pels carrers pels que has passat, un i mil cops, des de que erets ben petit, te’ls coneixes, mesures molt bé les distàncies, les petites dificultats del traçat: “corres a casa”. I a sobre, aquesta edició, amb la samarreta de "Sants-Montjuic" de la cursa del "Correbarri". Un orgull !.

Entrant a meta "...como un iluminado"

Com ja acostuma a ser habitual he arrancat a córrer sense gaire bé ni escalfar ni estirar (deia en Jessie Owens que si els cavalls no escalfaven abans d’una cursa, perquè coi tenia que fer-ho ell); però avui tenia una “excusa”: aquest Cros el pensava fer “xino-xano” (no va per tu, Wai-Shan), com una mena d’entrenament de 10 quilòmetres de cara a continuar preparant la Behobia-San Sebastià del proper diumenge.

 

Però la veritat és que, com també ja acostuma a ser habitual, no sé anar a poc a poc (excepte el primer quilòmetre cara amunt per la carretera de Sants, amb un embús considerable de corredors) i he agafat ben aviat el meu “ritmo de crucero” gaire bé habitual.

 

Total, que l’he acabat molt “fresc”, bé de forces i gens de cansament, en  51:45 , només 11 segons més lent que el 2008 (l'any que la vaig córrer per primer cop... i ja en van 4 en 6 anys).

Total (bis): 22 en 3, dues curses en tres dies . No està gens malament !

Però avui el temps era el que menys m’importava, tot i que, en passar les dades al meu “excel històric de control dels temps de curses” me n’he adonat que aquesta d’avui era la cursa número 90 que corria (entre maratons, mitges maratons, curses de distàncies “rares” i curses de 10) des d’aquell no tan llunyà desembre de 2008.

Està clar que vaig començar a córrer tard, però que he “anat fent via”... i m'ha permés el poder anar coneguent a gent tant meravellosa com la d'aquest ramet de flors d'aquí baix: Cecilia, Olga, Marcela, Rosa i Teresa (... entre d'altres moooolts/moltes: aquest és el millor premi per un runner, la gent que l'envolta abans, durant i després de les curses).

"Los Ángeles de.... Txabi"

Propera parada:   B e h o b i a  !!!

 

(C.Q.   857  85-175-682) 

Imatges Cursa de la Amistat 2013

 
 

 

 

Qui any passa…

… any empeny !.

I avui, per segon any consecutiu, he corregut la inqualificable “Cursa de l’Amistat”; i el fet de denominar-la “inqualificable” no té, ni molt menys, un to pejoratiu; tot el contrari. Les meves cames ja han corregut moltes curses, en llocs molt diferents, amb distàncies molt diferents i us puc assegurar que com la Cursa de l’Amistat no n’hi ha cap... i quan dic cap, vull dir cap ni una.

D’entrada, el xip es queda a casa. Es corre pel fet del córrer, així de senzill.

Una cursa fàcil ? Nooooo, ni molt menys: perquè és arrancar des de dalt de tot del Castell de Montjuic, baixar quatre quilòmetres fins al Paral·lel (en l'únic tram de baixada de tot el recorregut) per enfilar ja pel carrer Entença amunt, cap a la Diagonal, i continuar amunt per Avinguda Sarrià, i continuar amunt per San Juan Bosco, i continuar amunt per Major de Sarrià, i continuar amunt per la dura Carretera de Vallvidrera, i continuar amunt, amunt, amunt... fins arribar a Vallvidrera, per seguir amunt, amunt, cap el Parc d’Atraccions del Tibidabo. Així que, de cursa fàcil -i amigable, en aquest aspecte- rés de rés.

I perquè dic que no n’hi ha cap com la Cursa de l’Amistat ? Doncs, per exemple: si en qualsevol cursa cau un corredor als pocs metres d’iniciada la cursa, poc li faltarà perquè la “manada” li passi per sobre, sense importar-li gens ni mica el què li ha passat ni cóm es troba... estant competint!. Avui, per contra, això mateix ha passat i no menys de 8-10 corredors s’han aturat per interessar-se pel company caigut.

Més detalls. L’esperit distés d’abans de la sortida (...no anem a competir) i els primers quilòmetres, fets “com el qui surt a passejar”, amb la suau pendent cara avall dels primers 4,5 quilòmetres.

Més detalls. Els voluntaris. Ja sabeu que jo en soc... però sempre ho he fet en grans esdeveniments esportius, amb una gran quantitat de gent -que cobra- per organitzar-ho tot i que és la que dirigeix i controla els voluntaris. Aquí no, aquí son tots “voluntaris purs” (amb una mitja d’edat força alta, cal ressaltar-ho) que hi posen tot i més de la seva part i que, en donar-te els molts i generosos obsequis en acabar la cursa al peu de l'avió, no paren de dir-te “gràcies per haver participat”. Què collons, gràcies a ells !.

I seria un no parar de petits i grans detalls que són els que fan d’aquesta cursa una cursa única. Esperem que l’entusiasme amb el que sortim cada any tots i cadascun dels que hi participem i en gaudim, no porti la cursa a una massificació i al descontrol d’una petita joia runner. Tranquils, la Myrna no ho permetrà.

Amb el pas ben coordinat, a uns 600 metres de meta.

I a mi cóm m’ha anat aquest any la Cursa de l’Amistat?. Val a dir, abans que rés, que si l’any passat la vaig fer “sol com un mussol”, avui he tingut al meu costat a dos “escuderos” de luxe (la Susanna i en Rubén) que m’han portat fins dalt de tot del Tibidabo... en gaire bé 4 minuts menys que l’any passat. També és veritat que, com que anava amb ells, he parat per caminar a estonetes  molts menys cops que l’any passat en els trams de dura pendent. Així, tot i que el meu Garmin es va tornar boig tant l’any passat com aquest, el meu temps final d’avui ha estat de...

            1:38:28  

Això s'ha acabat... gràcies companys !

per fer els poc més de 16 quilòmetres de la cursa. Però ha estat una cursa que se’ls ha fet mooooolt llarga als meus dos “escuderos” i és que, cara amunt, la vida passa molt a poc a poc corrent  al meu costat.

Ells dos era el primer cop que la corrien i, sincerament, no crec que l’hagin pogut gaudir com cal; en Rubén ha pogut fer, tot corrent,  unes 3.000 ó 5.000 fotografies amb el seu mòbil -és un dir- de lo “sobrat” que anava; però a mi m’ha ajudat, i molt, el dur-lo al meu costat (...i a Susanna, revolotejant amunt i avall, també molt “sobrada” ella, tot i que diu que les pendents no són el seu terreny) en un dia esplèndid i lluminós per córrer, amb tot Barcelona als nostres peus (ho he pogut comprovar un parell de cops en que he aconseguit aixecar la vista del asfalt... hehe).

Estic content, i satisfet, del cóm i el què he fet un any després. En lloc d’alentir, amb el pas dels anys  vaig accelerant.  Que algú m'ho expliqui. 

Espero, confio i desitjo que, com l’any passat, la dura cursa d’avui m’hagi servit de bon entrenament per la Behobia-Sant Sebastià del proper -ja molt proper- dia 10 de novembre (per a la que encara no tinc lloc per dormir, per cert).

I aquest vespre, a les nou, partit al Estadi contra “els periquitos”. I, ho sento,  però “el cuerpo me pide sangre!”: rés de guanyar per 1-0  ó  2-1, no: hem d’esclafar-los ! (una maneta mínim, com deia aquest matí en Rubén).

(C.Q.   847  84-175-672)

Sí, ja ho sé...

... s’ha d’entrenar. Si vols córrer bé, i fer-ho en progressió, s’ha d’entrenar. Però, què voleu què us digui ? a mi entrenar m’avorreix, i molt. És més, puc fer 5 quilòmetres entrenant, sol (com gaire bé sempre) i acabar rebentat, esgotat, fet pols;  per contra, si en aquell mateix moment, en aquell mateix instant o situació, el que hagués tingut al davant -en lloc d’un trist entrenament- hagués estat una cursa, o fins i tot una mitja marató, l’hagués fet -la faig- sense problemes. És curiós el que em passa, no ?.
D’aquí a no rés faré 57 anys. Vaig començar a córrer tard, molt tard, amb 51, i sense haver corregut mai abans en ma vida; i no tan sols això: ho trobava quelcom gaire bé estúpid (córrer ? perquè ? a què treu cap ?). I no només això; no tan sols vaig començar a córrer molt tard, sinó que -al cap només de 2 anys- em vaig enfrontar (i aconseguir acabar en 4:13:29) la meva primera Marató, a Berlín l’any 2010. I ho vaig fer i aconseguir... sense haver corregut mai , mai, més de 21 quilòmetres seguits abans  d’enfrontar-me als duríssims 42,195 quilòmetres d’una marató!. Recordo que aquell dia -plovent, com he corregut 3 de les meves 4 maratons- vaig fer la primera part de la Marató -la mitja- molt “suelto”, sense gaire bé esforç, i que em vaig dir a mi mateix: “bé, Txabi, i ara què ?... mai abans has passat d’aquí” (el meu “extra”, una setmana abans d’anar a Berlín, va ser córrer 15 quilòmetres a la cinta del club, a ritme 6:00). I a Berlín, en creuar la mitja vaig anar tirant, tirant... i, segons el crono, cada 10 quilòmetres una mica més ràpid (una mica) que els 10 anteriors. I la vaig acabar. I no us podeu ni imaginar el que per a mi va representar fer-ho, allà sol, en mig d’aquella multitud de runners desconeguts que m’envoltaven, i que ens miràvem, i que amb les nostres mirades ens ho dèiem tot, sense dir-nos rés.
Bé, al que anava. D’aquí a no rés en faré 57 deia... i crec que conec el meu cos. I crec que sé fins a on el puc portar. I sé que el meu cos respon a estímuls; i, per córrer, no conec cap millor estímul pel meu cos que la competició. I no pel fet de competir en sí mateix, sinó per tot el que rodeja a la competició, ja sigui una cursa, una mitja marató o, ja ni què dir-ho, una marató (en porto ja 3 i ¾ , perquè a la de Barcelona de 2011 vaig “petar” al quilòmetre 30): l’ambient -el previ, el durant i el després- els companys, els desconeguts al teu costat al calaix de sortida, els que vas avançant o t’avancen... I, sobre tot sobre tot, el saber que tinc “premi”; i el premi és, ni més ni menys, el acabar la cursa; independentment del temps en que l’acabi (...si milloro marca, ja ni us ho explico). El premi és arribar al final.
I és això, precisament, el que em manca quan entreno: que quan acabo “no hi ha premi”. Fins i tot aquest febrer passat, el fet de córrer la “Maratest” se’m va fer molt muntanya amunt (tot i que vaig fer-la en un temps molt més que digne 2:53:10, per sota de les tres horetes): sabia que estava corrent 30 quilòmetres “p’a ná”; que acabaria la cursa i em diria a mi mateix, com finalment em vaig dir: “val, has corregut 30 quilòmetres... i ?”.

Al que anava. Vaig córrer diumenge passat, i no gaire... i no he tornat a fer rés més ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres ni avui. I demà tinc la duríssima “Cursa de la Amistat”; i no només això: d’aquí a 10 dies, la no menys dura “Behobia-Sant Sebastià. I las faràs sense entrenar ?. Doncs sí, gaire bé sí. Però és que la competició és el meu entrenament. És cert que podria haver sortit “a estirar les cames” una estona aquest dimarts, per exemple... però no m’hagués aportat rés: guardo forces. I la cursa de demà “em serveix d’entrenament” per la Behobia. Ja l’any passat, inconscientment, em vaig apuntar a la Cursa de la Amistat (de 18 quilòmetres, amb desnivell continuo positiu des del quilòmetre 4,5 i que la vaig acabar en 1:44:19) sense adonar-me’n de la proximitat de la Behobia-SS, a la que ja estava inscrit de temps enrere  (de 20 quilòmetres, de “tobogans” contínues, i que vaig acabar-la en 1:49:45). Doncs bé, recordo que mentre pujava cara amunt per Vallvidrera em deia: “Txabi, l’has ben cagat... fotràs el préssec a Behobia”. I no; contra el que em pensava, la dura Cursa de la Amistat va ser una bona prova de foc -un bon entrenament, competint- per afrontar amb garanties la Behobia-SS.

D’aquí a no rés en faré 57, deia... i només espero que, un any més tard, les coses no canviïn per a mi, i que demà faci una bona cursa i que pugui gaudir, d’aquí a 10 dies, de la enoooooorme festa que és la Behobia-San Sebastiá.

 

... i continuo desitjant que el córrer i jo puguem envellir plegats !.

Ah... i un dia, no sé quan, però a aquesta Marató hi aniré ! (com em dic Txabi).

http://bit.ly/1aKUpTR  (mireu-lo, val la pena).

Go, Txabi, goooo !

Halloween ?, nooooo... Castanyada, collons !!!

Sortideta prèvia a L’Amistat

Avui, a les 8, que eren realment les 9 (p… canvi d’hora!) m’he llevat per fer una tiradeta curta (6 quilòmetres, però amb desnivell), prèvia a la Cursa de l’Amistat que, com que  sempre es corre l’1 de novembre (caigui el dia de la setmana en que caigui) aquest cop la correrem en divendres (per tant, "em tocarà" tornar a sortir a fer uns quilometrets aquest dimarts).

Tot i que som ja a 27 d’octubre i que he sortit d’horeta... collons quina calda !. Tenia intenció prèvia “de fer unes Aigües” però visto lo visto amb el "Lorenzo" brillant i escalfant des d'allà el cap de munt, he decidit quedar-me per aquí baix. Sense aturar-me, me n’he anat des de casa i fins a la Creu de Pedralbes; he baixat fins a la Diagonal i he tirat Diagonal amunt fins el Parc de Cervantes. He fet una paradeta per “recuperar el resuello” (anava ja ben xop) i he creuat el Cervantes cara amunt i altra cop fins a casa.

Com d’aquí a divendres això no canvií (pel que fa a temperatura) les passaré ben putes pujant fins el Tibidabo !.

 

I de veritat que no exagero: aquesta foto és d’avui mateix, a quarts de dues, a la platja de La Barceloneta: estàvem a uns 30 graus, amb la platja plena a vessar de gent, i amb força gent banyant-se... un 27 d’octubre. Érem allà per fotre’ns una paelleta prop del mar.

 

I del partit d’ahir, què ?
Primer de tot, el mosaic, quina passada !.
Segon, el cant del himne “a capela”, què ja és tot un clàssic quan ve el Real Madrid al Camp Nou...
i tercer el resultat: 2-1 i els merengones ja a 6 punts a aquestes alçades de la temporada (... que podrien haver estat 8 de no haver fet nosaltres “el passerell” la setmana passada contra Osasuna).
Que lo d’en CR7 va ser penalty ? potser sí; però recordo perfectament una jugada, encara molt més clara, fa un parell de jornades sobre Neymar i llavors allò es va titllar de “piscinazo”; doncs el d’ahir també es deuria considerar “piscinazo” (...o és que es canvia de criteri segons el color de la samarreta?).
I la ja clàssica trepitjada “Pepera” a Cesc  dins l’àrea...?  
i el perdonar la segona groga a Sergio Ramos només començar de la segona part...?.
Del partit, però, em quedo amb la “sotana” d’Alves a CR7 (i si a sobre la jugada acaba en gol, ja ni us ho explico !).
I, per descomptat, amb el golás d’Alexis, una vaselina magistral!.

(C.Q.  831  83-175-656)

No t’enfadis...

... no et facis mala sang; no li donis voltes; no perdis el temps... no pensis el perquè ho ha fet, el perquè ha dit o ha pensat així, o què pots haver fet o haver dit tu per haver arribat a aquesta situació. Potser no et mereix ni la pena. El cas és que t’ha decebut.

La meva amiga, lla exitosa bloguera  Moli  (heu de visitar, avui mateix sens falta, http://www.cosasqmepasan.com i us fareu al acte "Moliadictes", i de la que us recomano que llegiu el seu primer i exitós llibre: "Cosas que le pasan a una madre sin superpoderes")   s’ha “inventat” una expressió, un lloc, què us convido a visitar, a conèixer. Us pot ser útil.

Moli és madrilenya, molt de Madrid, així que li perdonarem que ho hagi escrit "en la lengua del Imperio". I no la traduiré, perquè aquí la majoría tenim l'avantatge de dominar -al menys- dues llengües...

Endavant, passeu, passeu cap el seu...

B Barranco de la Indiferencia   

El camino hacia el barranco de la indiferencia es largo.

Caer en el barranco de la indiferencia es el final. Nunca saldréis de ahí. Jamás voy a sacaros. Aunque soy malísima persona, en mi barranco de la indiferencia no hay mucha gente. Hay algunos y, contra lo que muchos puedan pensar, he tardado muchísimo en echarlos allí, en darme la vuelta y pirarme. Para mí, la peor sensación que me puede provocar alguien es serme completamente indiferente. Si me haces feliz, me diviertes, te quiero, me haces reír, me enseñas, es obvio que no me eres indiferente. Pero si me cabreas hasta sacarme de mis casillas, si me pones de una mala leche que haces que me rechinen los dientes, si no te soporto, si por tu culpa lloro hasta ahogarme…tampoco estás en el barranco de la indiferencia.

Echar a alguien al barranco de la indiferencia no es fácil y no todo el mundo es capaz.

Obviamente alguien empieza a pedir a gritos que le muestres el camino a ese abismo cuando empieza a putearte. Para que alguien empiece a putearte antes ha tenido que tener algún tipo de relación “cercana” contigo (vale...los políticos son de otra especie) ya sea de amistad, de parentesco, de trabajo, en el gimnasio, de vecindad, lo que sea. Esa relación de cercanía de algún tipo se ha fraguado porque tú te has dejado o porque no te ha quedado más remedio, en el caso de los compañeros de curro y la familia, pero aún así la oportunidad de que lo que haga esa persona te afecte emocionalmente se la has dado tú. En algún momento pensaste que merecía la pena esa cercanía, en algún momento te abriste un pelín la coraza y tuviste confianza. Por eso mismo, cuando alguien empieza a putearte tiendes a pensar que no lo hace aposta, que seguro que todo se arregla o que en el fondo no te afecta tanto. Pero sí, te afecta y mucho, por una parte por lo que el otro está haciendo y por otra porque te sientes mal por haber sido tan pardillo de haberte confiado. Jode darse cuenta de que te equivocaste en tu apreciación… Cuando el puteo, el sufrimiento y el dolor continúan en el tiempo lo normal, si no eres un masoquista absurdo, es cabrearte e indignarte. Cuando caes del limbo de buenismo que traemos de serie, y que te hace pensar que ser malo es malo, lo suyo es cabrearte mucho con esa persona, enfadarte, gritar y elucubrar posibles escenarios en los que el otro sufra y tú lo veas. El sufrimiento y el cabreo no son etapas sucesivas en el camino hacia el barranco de la indiferencia, se van alternando durante un periodo más largo o más corto dependiendo del roce entre esas personas y del aguante que tenga la que está más puteada. Hay gente increíblemente fuerte que es capaz de aguantar ese ritmo durante años y años pasando de un extremo a otro del espectro, pasando del cabreo absoluto a las lágrimas más amargas aderezado todo con unas gotas de “buenísimo paralizante” que le hace decir cosas como: yo no voy a ser como él/ella.

Yo no.

Yo alterno esas dos etapas un tiempo hasta que un día, normalmente, después de un cabreo monumental de los que me hacen vomitar, un rayo de lucidez me atraviesa la cabeza y empujo a esa persona al barranco de la indiferencia.

La oigo caer y aterrizar en el fondo.

No se espachurra ni se muere. No desaparece. No dejo de saber que existe. Es mucho peor. Sé que existe. Sé que sigue viviendo, puedo incluso saber lo que le sucede de bueno o malo, pero me es completamente indiferente. Me resbala. No me afecta. Por supuesto caer en el barranco de la indiferencia supone que jamás volveré a verte, puedo encontrarme contigo por la calle y mirar a través de ti. No es que seas transparente, es que no te veo. Puede incluso que me hables y puedo oír tu voz, pero no te escucho. Todo lo que esa persona era en mi vida, desaparece en el barranco de la indiferencia sin dejar rastro. La persona y todo lo que le rodea se convierte en nada. Me da igual lo que le pase. No me alegra lo bueno que le pase y no me da pena lo malo. Sencillamente no siento nada. Me afecta más lo que le ocurra a un desconocido en la calle, al personaje de un libro, a Meg Ryan en una película, a Bob Esponja, que lo que le ocurra a esa persona. No es una sensación desagradable. No tengo remordimientos ni nada. Encuentro extrañamente placentero el hecho de que cuando esa persona persiste en su empeño de hacer algo para putearme, ese algo me de exactamente igual.

Cuando tiro a alguien al barranco de la indiferencia, sencillamente me doy la vuelta y respiro tranquila.

Es liberador.

Es en defensa propia.

"Comodón"...

- “Ding-dong... Señores pasajeros, anunciamos la salida del vuelo de la compañía Vueling con destino San Sebastián-Fuenterrabia…”

 

Sí nois, sí, m’he tornat “comodón” i, en lloc de fotrem la pallissa d’anar-me’n fins a Sant Sebastià  en cotxe per córrer la Behòbia (BSS) com l’any passat, aquest cop he decidit anar-me’n en avió dissabte a les 7 del matí, córrer diumenge la cursa i tornar el mateix diumenge a un quart de vuit del vespre. Em faig gran, què voleu que hi faci ! (tot i que jo prefereixo dir que “em torno més pràctic”). Ara només falta trobar un lloc per dormir la nit del dissabte (i que em deixin estar fins que torni de la cursa, per dutxar-me i canviar-me). Faré una crida per mitjà dels de @correnmiciudad, que tant bé m’ha funcionat fins ara.

 

(parèntesis: estic meravellat del Google Chome; el blog està escrit, com ja veieu, en català... i el paio ho identifica com a tal, t’indica -expressament- que està escrit en català, et dona la opció de traduir-ho -al castellà- i ho fa gaire bé al 100% correcte, paraula per paraula, tot i que la meva manera d’escriure és bastant col·loquial, poc acadèmica...és  al·lucinant !. Si el teniu, proveu-ho, perquè, ja dic, a mi em té meravellat; tanco parèntesis).

La importància del “saber córrer de nit”. M’explico. No és tant saber córrer, sino saber cóm t’has de vestir per sortir a córrer per la nit; perquè fa una estona no me n’he endut a quatre pel davant amb la moto, en un pas de vianants, i perquè el cinquè, que tancava el grup portava una samarreta “pelín fosforito” i l’he vist de chiripa, perquè els altres quatre anaven amb samarretes fosques, molt fosques i, literalment, no els he vist. Compte amb això, nanos!.

D’aquí a una estona, Champions i -altra cop- un sempre interessant i intens (amb Balotelli o sense) AC Milan-FC Barcelona. Esperem que “lo de Pamplona” només hagi estat un mal son...

Deixeu-me, per acabar avui, posar-vos la lletra d’una cançó; jo sé perquè ho faig...

 

“… hace más de un año ya que en casa no está tu pequeña. Un lunes de noche la vi salir, con su impermeable amarillo, sus cosas en un atillo y cantando: “quiero ser feliz”. Te dejó sobre el mantel su adiós de papel. Te decía que en el alma y la piel se le borraron las pecas y su mundo de muñecas pasó; pasó veloz y ligera como una primavera en flor. ¿ Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de ti ?. Esperaste en el sillón, y luego en el balcón, a la pequeña; y de punta a punta de la ciudad  preguntaste a los vecinos y saliste a los caminos… quién sabe dónde andará.Y hoy te preguntas porqué un día se fue tu pequeña, si le diste toda tu juventud, un buen colegio de pago, el mejor de los bocados y tu amor, amor sobre las rodillas, caballito trotador. ¿ Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de ti ? ”

Avui tenia dues opcions…

Xavier's...

… després de la Mitja Marató d’ahir:

-quedar-me a casa “llepant-me les ferides” (avui tinc els quàdriceps ben trinxats),

-...o fer una sessió de “recuperació activa”.

i m’he decidit per lo últim.

He sortit de casa amb la idea d’anar-me’n muntanya amunt cap a la Plaça Mireia i fer un tros de la Carretera de les Aigües (caminant), però sobre la marxa he canviat d’idea i he decidit “matar dos ocells d’un sol tret”:

Susanna

Me n’he anat fins a casa els pares, a fer-los una visita expréss. Total, poc més d’una hora i quart, caminant a un ritme promig de 10:10 fent 7,5 quilòmetres, els darrers 3,5 d’ells de fort desnivell positiu i constant (ni un sol “repechoncito”) des de la benzinera de Collblanc i fins arribar a casa a Esplugues.

M'encanten, particularment, aquestes dues fotos fetes ahir, després de la Mitja Marató d'ahir: la de dos grans corredors, dos enoooormes runners,  dues grans persones, dos amics... que corren -confío en que només momentàniament- curses diferents ara per ara...

 

Confirmada, definitivament, la meva inscripció per a la “Behobia-Sant Sebastiá 2013”; li he pagat, via Pay-Pal al fotógraf Mauro A. Fuentes els 38€ de la inscripció i ell m’ha fet el canvi de titularitat del dorsal (que serà “blau”), i que posteriorment m’ha re confirmat la organització via e-mail. Només haig d’intentar ara canviar la talla de la samarreta. (ell es va demanar una "M" i jo nescessito una "L"). 

 

Això ja no hi ha qui ho pari !.

(C.Q.  825  82-175-650)

Una altra Mitja Marató al sac !

Tot i la previsió de pluja per avui al matí, el temps no ha fet cas de les prediccions i “lo puto Sol” ens ha volgut fer companyia aquest matí durant la Mitja Marató del Mediterrani. Com sempre, els del temps "l'han cagat"...

Abans que res, les bones notícies, com sempre :

El meu temps final ha estat de...

  11:55:43  

que vol dir que l’he corregut gaire bé 7 minuts més ràpid que la de Sant Cugat de fa tres setmanes.

L’altra bona noticia ha estat, altra cop, les sensacions. Què bé que em trobo ara corrent i, sobre tot, cóm ha canviat el meu ritme “chaca-chaca” a les curses llargues: i és que avui, excepte en el quilòmetre 15 (el del avituallament, on he caminat una estoneta a ritme ràpid mentre em fotia gaire bé tot un Aquarius de mig litre jo solet, acompanyat del últim dels tres gels), no he corregut cap quilòmetre per sobre de 6:00.

El pas per quilòmetre ha estat: 4:48, 4:51, 5:03, 5:10, 5:18, 4:58, 5:16, 5:14, 5:25, 5:20, 5:42, 5:24, 5:36,  5:38, 6:17, 5:38, 5:42, 5:47, 5:44, 5:49 i 5:36... una passada !  (...per a mi, és clar); ppromig final de 5:26 , amb temps de pas als 5 quilòmetres de 25:40 i als 15 de 1:20:43. Al final he entrat en la posició 1.180 (de 1.820 corredors que l’han acabat), he estat el 1.095 en categoria homes ("només" han entrat -davant meu- 85 noies/dones... si no ho dic, “rebento”) i he estat el 96é classificat en la meva categoria, la dels “juràssics runners”.

No ha estat, ni de lluny, la meva Mitja més ràpida (la meva MMP són 1:50:04); n’hi han unes altres 9 pel davant, de les 17 que ja porto corregudes, però sí que en aquesta “no he patit gaire bé gens” i he acabat molt més enllà de “viu”, que era com em passava i sentia fins ara en acabar-les. Sí, l’he gaudit molt -de sensacions- aquesta avorrida mitja.

I continuo corrent sense música.

Bé, Txabi , bé...!

Abans el meu ritme mig “normal” era molt més alt i ara, tot i que continuo sortint com una cabra boja els primers quilòmetres, aguanto molta més estona un ritme més ràpid i constant, i sense anar “estossegant”, ni amb el cor “disparat”, doncs he anat amb una freqüència cardíaca mitja (FCM) de 162, amb un parell de “puntes” a 167 molt breus coincidint, crec, amb la pujada pels ponts. Només com a curiositat, haig de comentar aquestes dades el proper dijous amb la meva cardiòloga, a veure què en pensa...

La Mitja del Mediterrani continua sent una Mitja “avorrida”, que només té l’al·licient de que pots anar-te creuant amb els companys: en Xavier, en Javi, en Jorge, la Su, en Ruben, tots ells -com sempre- amb molt bons temps avui també. Capítol apart per Laura (que pel que es veu, ja s’ha integrat en un altra grup runner, al marge de la bona gent del BDR) que, tot i estar lesionada, ha volgut córrer la mitja marató sencera; i ho ha acabat fent gaire bé un quilòmetre pel davant meu... deuen ser els avantatges de tenir 30 anys menys, suposo; però li passarà factura, perquè no està bé.

Tema gels: m’he acostumat a prendre’n a les Mitges; però recordeu-me que escanyi al venedor de “Evasion running” perquè, dels tres gels que vaig comprar per avui (“...llévate estos, que son mucho más líquidos”) el primer d’ells -que a sobre, com que “era más líquido”, me l’he pres sense aigua, perquè ho he fet abans del quilòmetre 7 i l’avituallament era al 5, aquest primer gel, dic, era pura “mermelada de manzana de la de mi abuela”, d’aquella que gaire bé havies de treure del pot amb una pala enlloc de poder fer-ho amb la cullera: era espès i dens de collons el puto gel ! (però de bon gust, això sí). Qui el va parir al paio ! (els altres dos no, els altres dos sí que eren molt més líquids).

Altra cop, agrair a Lady-flash-papparazzi-Núria l’esforç d’anar-nos “buscant” per la cursa, per tal d’immortalitzar-nos en alguns dels nostres patidors moments... i també dels moments previs i post-cursa (que em proporcionen aquest material que veieu).

 I d’ara en endavant què, Txabi...? 

Doncs a entrenar (hauré de buscar a la Wikipedia què coi vol dir això) ...i entrenar bé, de cara a la Cursa de l’Amistat del 1 de novembre i la “Behòbia-Sant Sebastià” del 10 novembre.

 Cóm i cóm m'agrada córrer...! 

(C.Q.  818  81-175-643)

Vigília de Mitja Marató…

Sembla com si fos ahir que vaig córrer la Mitja Marató de Sant Cugat (29 de setembre)… i ja hi tornem a ser-hi demà amb aquesta altra Mitja del Mediterrani, havent-hi hagut pel mig abans la “Correbarri” diumenge passat; i tenint encara pel davant:

-l’1 de novembre la Cursa de l’Amistat, de Montjuic al Tibidabo,

-la Behóbia-Sant Sebastiá 10 dies després,

-i la Jean Bouin com a punt final d’aquest apretat calendari el 24 de novembre:

2 Mitges Marató, una cursa de 20 km, 1 cursa de 16 km i 1 cursa de 10 km en menys de dos mesos. Pas mal!  què diria un francés.

Hem anat pel matí a Vic, i per la tarda a recollir els dorsals (el meu, el d’en Javi, en Jordi i la Laura). Allà m’he trobat, per fi, amb la menuda e incombustible Rosa Sánchez, que avui i demà no farà de runner, sinó de voluntària; Rosa va ser la corredora que vaig portar al meu davant a la primera Mitja Marató, el març de 2009: em va fer “de llebre”, sense ella saber-ho, des de més o menys el quilòmetre 5 i fins el 13 ó 14 (va ser una gran ajuda, i un molt bon al·licient per a mi, pel seu ritme chaca-chaca constant, com un metrònom musical).....  I ara, a continuar escoltant el Barça -mal partit avui- i sopar una mica de pasta i cap a clapar aviat !.

 

Un parell d'imatges i...

… un parell de bones notícies !

 Per una banda, ahir us parlava de la Myrna Mates, l’alma mater de la Cursa de la Amistat. Doncs aquí la teniu, atractiva, tota vitalitat, tot simpatia... Ella avui m’ha ensenyat el model de sabatilles Mates que jo vaig tenir a principis dels 70 (les blanques, amb la filigrana M blava... i que encara fabriquen !) i que resulta ser que el seu pare, el gran Francesc Mates, va crear quan ella va néixer l’any 58: fetes en pell, amb els tres “forats” a la sola, de color blanc (com ara ja és el seu curt cabell, i que li escau molt bé) i blau (com els seus ulls profunds, intensos, sincers): és per això que el model es diu “Myrna classic”; me n’he oblidat de fer-ne una foto in situ, i això que les he tingut a la mà (...però l’acabo de trobar al seu catàleg).

Bona noticia (1)

  Torno a la Behòbia-Sant Sebastiá !!!   

Un company meu de feina, en Jordi, va veure ahir a twitter que jo demanava si algú tenia ja assignat dorsal i que, per les raons que fossin, no pogués córrer finalment la cursa... i dit i fet: un conegut seu de Madrid li ha confirmat “que me’l passa” !!. Així doncs, un any després, tornaré a Donostia per córrer i viure una de les curses amb més ambient del món mundial. I, amb una mica de sort, fins i tot puc aconseguir baixar de 1:49:45, que va ser el meu temps (gens dolent) de l’any passat sota la intensa pluja. Ara només haig de trobar un lloc per clapar... que no serà gens fàcil.

Bona noticia (2) - ...i la prova de resistència que tenia que fer avui, què ? .

Doncs, tot sota control: com sempre, engego a córrer ja amb les pulsacions força altes (74-76) per posar-me, ràpidament, a 110-115... però difícilment arribo/sobrepasso els 140. El metge m’ha dit que:

“...Txabi, ja firmava jo -ara mateix- estar com tu a la teva edat” .

Així doncs:  -ecocardiograma (...com un torete) -electrocardiograma (...com un torete) -pressió controlada i equilibrada (13-8) -prova d’esforç (...com un torete).

Em falta encara per veure els resultats de l’analítica completa que em vaig fer, i que analitzarem conjuntament amb la meva cardiòloga la setmana vinent.

(...amb tant “torete” podria acabar muntant una “ganadería de reses bravas”).

Bé, Txabi, bé.. !