SENZILLAMENT AL·LUCINANT !

Aquesta és la última crònica del viatge Costa Rica-New York però... quin final de viatge:

Corrent A la Mitja Marató de Nova York !

Diumenge 16: SENZILLAMENT AL·LUCINANT. No em baixeu del núvol , si us plau...!!!

La cosa ha anat així.
M'he llevat molt d'hora (per ser diumenge i no tenir res més que fer fins a les 10,30 en que obrien les portes del MOMA, que era l'objectiu d'aquest matí).

Diuen que les coses no passen mai per casualitat, que sempre hi ha un perquè, una raó. I sembla que la desconeguda raó per haver-me llevat tan d'hora era que, aquest meravellós darrer dia a Nova York, em tenia preparada una grata i del tot inesperada sorpresa:

AVUI CORRERIA  A  LA MITJA MARATÓ DE NEW YORK CITY !
(la NYC-HALF MARATHON, que diuen ells... de 13,11 milles).

 I és que, només sortir del hotel, veig que la 7th Avenue (la següent a la meva) estava bloquejada al pas... 

I ho estava perquè per allà passava la Mitja Marató (a tan sols un carrer del meu hotel ! amb lo gran que és la ciutat de Nova York !). 
Eren poc més de les 07,40 del matí i els primers corredors ja trotaven per la 7thAv. 
M'ho he pensat tres o quatre segons (no gaires més), he saltat la tanca i m'hi he llençat de cap.
He entrat a la cursa a la milla 6,2 (o sigui, amb 9 quilòmetres i 976 metres ja recorreguts pels altres corredors, així que encara quedaven 11 quilòmetres i 116 metres de Mitja Marató, que són els que jo he fet, o sigui, un 53% del seu recorregut).

Però mentre corria la Mitja Marató pels carrers de Nova York - i m'allunyava del hotel més i més- anava pensant:
     -Nano, no portes a sobre ni un puto dòlar i no saps on collons acaba això ...cóm tornaràs a l'hotel si no et podràs pagar ni el bitllet del metro ?; ni tampoc tens un mòbil per trucar a la Marta i avisar-la del què estàs fent (...amb lo patidora que és la Marta).
Però m'he dit sobre la marxa (i mai millor dit):
     -Ho resoldré en arribar a meta, perquè des de dins la cursa tampoc no hi puc fer-hi res.
M'ha tocat anar corrent -acompanyat de no gaires corredors perquè, a sobre, “corria amb els bons”, amb els primers- per tota la 7thAv des de Central Park, arribar fins a Times Square (quina passada la quantitat de gent que hi havia a aquelles hores del matí, quina brutalitat de música a tota castanya !); he girat a la dreta per la 42thSt fins al West River side i he anat baixant, baixant per gaire bé tota la 11thSt, bordejant la “zona zero”, per finalment arribar -en olor de multituds- fins a Battery Park, a la part més baixa de Manhatan, enfront mateix de l'estàtua de la Llibertat (i a sobre, en menys de 55 minuts).

No us podeu fer ni una lleugeríssima idea del “subidón”: poder córrer pels carrers de Nova York la seva Mitja Marató, envoltat de gent xisclant-te amb anglès, animant-te, tocant música...

La història dirà (perquè així ho reflectirà el vídeo) que he creuat la meta en 1 hora 40 minuts, encara que -està clar- aquest no ha estat el meu temps, perquè jo no he fet sinó que una mica més de mitja marató (per això abans he escrit “correria A la mitja marató” i no que “correria LA mitja marató”). 
Però... i a mi què ? que me quiten lo bailao !. Un regal increïble, impagable i totalment inesperat ! I, a sobre, m'he endut la meva (immerescuda) medalla i m'he fet la “foto oficial” davant del photo-call de la Mitja Marató de Nova York 2009.

I a tot això... a on era la Marta ?. Doncs la Marta dormint a l'hotel, aliena a tota aquesta “moguda”, perquè el MOMA no obria fins a les 10,30 (que estava a tres carrers del nostre hotel, però a la mateixa 54th St); jo li he dit en sortir de l'habitació:
- “Ara torno...”,
perquè del que realment és tractava inicialment era només d'anar a trotar una estoneta per Central Park com a “comiat” i tornar al hotel (cosa de mitja horeta/tres quarts...).
En creuar meta, recollir medalla i fer-me les fotos, a dos quarts de deu passats, i acabada feia estona la cursa, he començat a buscar catalans entre el públic -o espanyols- pels voltants de meta (el dia abans n'estava “a petar”); però en Murphy ha acabat fent acte de presència i avui no ni havia ni un !. Jo cridava:
     -¿ ... algún español ?,

però rés de rés.
Per sort, introvertit i tímid que és un, m'he enrotllat amb un corredor ianqui, mulatito ell -en Joaquín- que parlava espanyol (era de mare dominicana, que estava allà amb ell a meta). Li he explicat el meu cas (no money, no phone, dona preocupada...) i s'ha ofert a trucar amb la seva blackberry al hotel; hem trucat a la Marta...però ella ja no hi era a l'habitació. M'ha dit en Joaquin que no em preocupés, que ell em pagava el bitllet del metro i que aniríem junts (ells també tenien que agafar la mateixa línia que jo per anar a casa seva, la línia 2 cap el Bronx). 
Camí de l'estació m'he creuat -per fi- amb una parella que parlava en català; els hi he explicat el què em passava i els hi he demanat de fer un trucada amb el seu mòbil: cap problema... si no fos perquè la Marta no ha contestat la trucada. Els hi he dit si no els feia rés que li envies un SMS i el noi mateix me'l ha escrit i enviat. Ja estava més tranquil...

Després d'un bon recorregut amb metro, en arribar a la meva estació i dins del vagó m'he tret la meva samarreta i li he regalat al Joaquín com agraïment (no tenia altra cosa); així que he sortit del metro, i arribat al hotel, caminant per Broadway St durant quatre carrers amb el cos nu... i la meva medalla penjada al coll !.

Després de la necessària, reconfortant i pertinent dutxa, he fet la meva maleta (ja eren gaire bé les onze) i les he baixat a la recepció del hotel, moment en el que la Marta entrava (venia del MOMA, de treure les entrades).
Ens en hem anat a esmorzar (jo encara amb la meva medalla penjada del coll i amb un somriure d'orella a orella permanent de satisfacció) i després a veure (durant un parell d'horetes) el MOMA, bàsicament l'exposició de la dècada de 1880 i la dècada de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet, Rousseau, Miró i molts d'altres).

Ja amb el temps a sobre ens en hem anat a donar un darrer tomb per Central Park (“a petar” de gent en aquest diumenge assolellat), ens hem fotut un parell de “perritos calientes” a peu de carrer, hem anat cap al hotel, ens han enviat una limusina negre impressionant... i aquí em teniu, al aeroport fent temps per sortir volant cap a Barcelona (embarquem d'aquí a una hora i quart).

                                Si us plau, NO em baixeu del núvol... !!!

...perquè el que m'ha passat avui al matí amb la Mitja Marató no té nom; ni en el millor dels meus somnis podia imaginar que em podia passar una cosa així !. Ho preparo expressament i no em surt tant bé (perquè en dos dies que portàvem a Nova York no havia vist ni un punyeter cartell que ho anunciés...).
Al·lucinant, senzillament al·lucinant; llàstima -per haver acabat d'arrodonir la festa- que avui no corria amb la samarreta “naranjito” del club, perquè estava bruta i suada de l'altra dia...
Cambio y corto !
Estem ja dalt l'avió; sortirem amb 40 minuts de retard. Per davant, 6.300 quilòmetres i set hores i escaig de vol. Tornem a estar asseguts, com a l'anada, a la fila 16 (que és la còmoda sortida d'emergència, per poder estirar les cames i reclinar els respatllers).
Si tot va bé, aterrarem a BCN a les nou i deu del matí de demà dilluns 17.

Cambio y corto... per darrer cop !

.

SOMNI REALITZAT. . . !

.

Les meves cames ja han "trotat" per Central Park; haurem d'anar pensant en un altra somni, perquè aquest ja está al sac !.
Tres dies "desconnectat"... així que aixó d'aquí baix és la crónica del darrer matí a Costa Rica i els dos dies a Nova York.

”Part SEVEN” - dies 13, 14 i 15 d'agost de 2009”
Merda, merda i merda... !

Algun dia em tenia que passar... i avui m'ha passat. Escric des de l'avió que ens porta de San José a Nova York i portem unes 3 hores de vol (com m'avorreix l'avió, collons !).
Ens hem llevat poc abans de les set. Després d'esmorzar al majestuós saló del Gran Hotel Costa Rica, hem agafat per darrer cop el cotxe per arribar-nos fins a Arajuela, a uns 8 ó 10 quilòmetres de San José; a un parell de quilòmetres del aeroport teníem que retornar el cotxe a Adobe Rent a car (com tota la gent del país, súper amables en tot moment). Hem arribat allà molt abans de les 10, hora prevista per retornar el cotxe, així que -acompanyats per personal d'Adobe- hem arribat poc abans de les 10 al aeroport... quan el vol no sortia sinó fins a les 13,45 hora local.
Hem passat l'estona llegint, fent les darreres compres (samarretes i cafè) i llegint el hotmail de cadascun de nosaltres a veure què hi havia (una connexió súper ràpida la del wi-fi del aeroport).
En arribar el moment d'embarcar he estat escollit, aleatòriament entre tots els passatgers, per passar un control de seguretat addicional de la companyia (Continental) del equipatge de ma... i, merda! havia desat la meva vella navalla suïssa -que sempre duc amb mi a tot arreu- a la butxaca de la motxilla. I es que aquest matí la Marta me l'ha donat, en lloc de deixar-me-la ahir nit dins el meu necesser, i com que jo ja tenia la meva maleta tancada, sense pensar-hi l'he guardat a la motxilla. Merda !.
He demanat, implorat, demanat que no me la fessin deixar allà, que no se la quedessin, que per favor, si li podien donar al comandant del avió i que me la tornessin altra cop en arribar ja a Nova York; que no era tant pel valor de l'eina, com pel seu valor sentimental (feia mes de 17 anys que la tenia; la vaig comprar a Gibraltar aprofitant una visita de feina; ho recordo perfectament com si fos ara). Doncs, ni por esas: el comandant ha dit que na-nai, que ell no la volia agafar... així que la meva estimada navalla suïssa s'ha quedat de record a Costa Rica.
Merda !.
I pensar que, en el viatge d'anada, aquesta mateixa companyia ens va donar -amb el menjar- uns fantàstics forquilla i ganivet de metall, com “els de casa”, molt més perillosos que la meva navalla...
D'aquí a poc més d'una horeta i mitja aterrarem a Nova York.
Cambio i corto.
We are (per fí...) on the big apple ! (amb aterratge a Newark més de mig hora abans del previst).
Quin contrast, collons... venim d'un lloc tranquil, de natura pura i dura, amb la gent més amable que m'he topat mai, i aterrem aquí amb uns polis duaners de lo més bordes (com acostuma a ser habitual).
A Newark és genial el tema taxis: primer dius on vas a una assistant (de lo més borde també) que et diu el preu exacte que has de pagar i et dona el rebut corresponent. A nosaltres ens ha tocat de xofer el doble d'en “Dany Gloover”(el poli negre de la saga “Arma Letal”) un haitià que portava sintonitzada una emissora de ràdio en francès, que no ha parat de parlar pel mòbil (en francès) que ens ha portat a tota llet fins a l'hotel (passant-se pel forro, i de molt, les limitacions de velocitat) i que a sobre s'ha encabronat quan al pagar li hem donat només 4 dòlars de propina... (creiem que “ens l'havia colat” en afegir-nos al import de 57 dòlars uns altres 11 dòlars dels dos peatges pels que hem passat, túnel de Lincoln inclòs... i era correcte).
L'hotel, en situació immillorable (Theater District): la 54th amb Broadway, a tres passes mal comptades de Times Square, així que en arribar i deixar les maletes, hem fet la obligada visita nocturna a la zona; aquest sí que no n'entenen (o tan se'ls hi en fot) de “contaminació lumínica”; com sempre, Times Square plena de gom a gom. Estem també igualment a unes altres quatre passes (tres carrers) de...Central Park ! així demà al matí compliré el meu somni de córrer per allà. La roba ja està llesta, només cal que surti el sol, que me la posi, esmorzi i que comenci a córrer Central Park amunt, Central Park avall.
Per cert, aquest puto hotel no té wi-fi de franc... i no penso pagar el 14$ per dues hores de connexió; té collons la cosa, a Costa Rica sempre de franc a tot arreu (entenen el que és “donar servei”) i aquí en canvi només entenen de “bussines”. Però... sempre trobaré per aquí un “Starbucks”.
Cambio y corto !

Divendres 14: Running day.... i shopping day at New York !
Què pots fer a Nova York sinó córrer i anar de compres ?, doncs això (bé, n'hi ha més... però això queda per demà dissabte).
Poc abans de les deu del matí la camiseta “naranjito” de Can Mèlich ja trotava, primer pels carrers de Nova York i després per Central Park. Quina quantitat de gent corrent ! Joves, nens, avis, nois, noies... Jo he entrat a Central Park per la porta que hi ha al costat del Hotel Plaza, a la cantonada de la 5th avinguda amb Central Park South. He anat des d'allà fins al llac gran (“The Reservoir”), l'he rodejat, i he tornat per l'altra banda, bordejant el Metropolitan Museum i el Zoo (que es troben dins mateix del recinte del parc). Una horeta de trote i una suadeta considerable perquè feia un dia esplendorós, amb un sol de justícia (sort que més de tres quartes parts del trajecte les fas per sota els arbres).
I després del running... shopping, des de les onze del matí fins a les cinc de la tarda, amb una breu paradeta per dinar a la frontera del barri de Tribeca i el de Soho, a Canal St. a les portes de Chinatown. Si córrer cansa... anar de shopping amb la Marta ni us ho explico !. Ens hem cruspit, apart d'aquests tres barris, part de Little Italy, Nolita i de Greenwich Village west, que és on la Marta ha dit prou, hem parat un taxi i cap al hotel (bé, n'hem parat dos, perquè el primer que hem parat ens ha demanat on anàvem i ha passat de nosaltres...).
Ara estem fent una paradeta al hotel, per dutxar-nos i recuperar forces. Ja veurem cóm acabem el dia.
Ens queda tant per veure...
Cambio y corto.
Ens acabem de fotre una de les millors pizzas que m'he menjat en ma vida: a “Angelo's Pizza”, a Broadway St., cantonada amb la 54th, al costat mateix del nostre hotel (abans, però, la Marta m'ha donat una pasejadeta fins a “Abercrombie & Fitch”... una bogeria de gent comprant-hi toooot el sant dia (aquest matí, minuts abans de que obrissin, la cua arribava a donar la volta a la cantonada).
Segueixo sense poder connectar. Demà o tornarem a intentar.
Cambio y corto.

Dissabte 15: Visita turística.... i més shopping at New York !
El dia s'ha enlairat molt assolellat, amb una calor enganxosa; hem esmorzat, prop de Times Square a un autèntic “cafè-bar dels de les pelis”, amb els cambrers fotent crits als de la cuina, i aquests passant les comandes per la finestreta.
El darrer cop que vàrem baixar fins el downtown, les Torres Bessones encara estaven dempeus. Avui, després de gaire bé 8 anys d'aquell episodi, el solar on hi havien les dues enormes torres encara és un espai vuit, desolador, en obres...
Ens hem arribat fins al pont de Brooklyn (com no!) i ens hem entretingut a la zona de Fulton St. on hi havia (a Watter St.) un “mercadillo dels de la Marta”; abans però, al mateix Fulton St.... un altra botiga de Abercrombie & Fitch ! i aquest no me'n he pogut lliurar: la Marta m'ha tingut que acabar comprant una samarreta (i es que corren veus de que aquest any, si arribes al aeroport i declares que NO has comprat res a A&F, et fan tornar a NYC i no pots sortir dels EEUU fins que hagis comprat quelcom allà a la botigueta de marres!).
Hem dinat al mateix Fulton St.; per cert, els americans estan grassos, sí... però és que les racions que et posen, sigui del que sigui, son “extra-king-size!” (que vols Coca-cola per dinar ?, doncs, que sigui de 591 cl).
Per tornar hem agafat el metro, però justament l'única línia que no teníem que agafar... i gaire bé acabem al Bronx!. Recuperada l'orientació, hem aterrat a Times Square i, després de treure altra cop el nas pel fotimer de botigues que hi ha per allà, estem una estona a l'hotel recuperant l'alè.
Avui és la darrera nit que passem a Nova York. Demà... cap a casa !. Depèn de cóm em llevi, faré un altra corredissa per Central Park, potser no tanta estona com ahir, però sí per “acomiadar-me” del meu somni.
Cambio y corto !
.

ADEU COSTA RICA.... HOLA NEW YORK !!!

.”Part SIX” - dimecres 12 d'agost de 2009”

Doncs no, avui tampoc “lo puto volcà” ens ha volgut ensenyar la cara; és més, avui no es veia res, de res de res... tot boira. Viatge fins a la costa del Pacífic acompanyats de Emilio José, Els Pecos, Dyango i molta música dels anys 70... i es que aquesta és la música “actual” que sona per les ràdios.
I amb boira hem anat fins a San Rafael, a mig camí del Pacífic. Riu-te'n de la boira de Vic... Però després el primer dia de Sol esplendorós per a nosaltres des de que estem a Costa Rica.
Hem vist per fi el Pacífic en arribar a Puntarenas i després ens hem apropat fins a les Playas de Doña Ana, un indret preciós. I es curiós que havent tingut -fins ara- possibilitat de tenir problemes amb animals, no ha estat fins arribar a aquesta platja que a la Marta no l'han mossegat... dos gossos al turmell; té collons la cosa !. Per sort, només “li han marcat les dents”, sense ferida.
Al bosc enganxat a peu de platja hem pogut veure -i fotografiar- a un grapat de mones “titís”, a les que els humans han malacostumat en donar-lis sovint de menjar (fruits, xuxes...).
De les platges del Pacífic ens hem endinsat altra cop cap al centre del país, camí de San José, per unes carreteres secundàries amb uns paratges meravellosos.
En arribar a San José (recordo: totalment “prescindible” de veure) hem aprofitat la tarda per anar a visitar el centre de la ciutat, els seus “carrers comercials peatonals”; realment decebedor... el mateix tipus de comerç de l'Espanya de finals dels 60.
Abans de marxar del país unes consideracions curioses:
1- No hi ha el nom a l'entrada de cap, cap, ciutat o poble pel que passes...
2-La ratlla continua a les carreteres es merament “decorativa”.
3-Les racions de menjar, sempre moooolt abundants, mengis on mengis.
4-La gent, tota, moooolt amable i carinyosa, gens “empalagossa”.
5-El país està abocat a l'ecologia, a la protecció i conservació de la natura, des del primer al últim dels seus habitants...
6-... tant que tenen un seriós problema de “poca lluminositat”: suposo que per no produir “contaminació lumínica”, a tot arreu hi ha manca de llum (costa llegir al llit, per exemple i tot te una semblança al tango “... i todo a media luz”).
Costa Rica, un país per anar-hi... i per tornar-hi !. Ens ha quedat bastant per veure.
Cambio y corto !
.

LA CINQUENA CRÓNICA

..
(”Part FIVE” - dimarts 11 d'agost de 2009” )

Quin fiasco ahir al vespre... Després de sopar varem apropar-nos (de nit tancada i per una carretera infernal durant 12 quilòmetres) fins al “observatorio” (a l'altra cara del volcà) per tractar de veure quelcom d'activitat d'erupció, que n'hi ha. Però després de destroçar-nos l'esquena dins el cotxe, en arribar a una tanca en diuen que “paso sólo para los residentes del hotel”. Així que, mitja volta i fent el ferm propòsit de no estrangular al porter del hotel per no avisar-nos d'aquest “petit inconvenient” quan ens va animar a anar-hi.

... i avui dimarts “tocava” CANOPY (pels que no son de Costa Rica, això son les nostres famoses “tirolines”). Però clar, estan com estavem gaire be a la selva, no eren unes tirolines qualsevol.
D'entrada, estaven incrustades ben endins del bosc tropical de la muntanya del volcà Arenal (que sabem que hi és perquè surt als mapes i els “lugareños” ens ho han confirmat, perquè el que és veure'l, el que se'n diu veure'l, encara no l'hem vist; aquest matí, abans d'entirolinar-nos la boira ens la deixat quasi al descobert, per tan sols quasi...). No desesperem de poder veure'l abans de marxar de la zona.
Com deia, ens hem endinsat en una gran camioneta cap el bosc amunt, amunt amunt... per començar a fer les 15 tirolines (canopy) del recorregut. Quina passada ! unes pel mig dels arbres, d'altres per sobre d'aquests, i les més llargues, moppoolt llargues, sobrevolant (literalment) distàncies a cel obert, entre tros de bosc i tros de bosc.
Però la “tirolinada” ens reservava una sorpresa: el “Tarzan Swing”, oséase, llançar-te agafat a una “liana” des d'una plataforma, amb una caiguda al vuit d'uns 12/15 metres per, a continuació, “fer el tarzán”, agafat com anaves a la liana i vinga, cap amunt, amunt, amunt.... i cap avall, avall, avall.... i cap amunt, i cap avall, com un “puto pèndol humà”, fins que els monitors es decideixen a aturar-te. Quan veus saltar al primer, el que et dius és: “jo passo...”; però desprès penses: “te'n penediràs si no ho fas”.. i ho acabes fent, què collons !. Us ho recomano.
I la Marta ?; doncs la Marta ha anat bé fins a la tercera tirolina. Allà se'ns ha “bloquejat” i la seva primera idea ha estat la de llençar la tovallola, així que tenia que baixar caminant des de dalt de la muntanya tot fent una llaaarga i solitària passejada. Però el bon fer dels monitors -tots ells molt professionals i encantadors- han aconseguit que acabés fent tota la resta del recorregut, baixant les altres 12 tirolines amb un monitor al darrera d'ella, separats, però amb la mateixa subjecció al cable el dos, però ell era el que frenava a les baixades, de manera que la Marta anava molt tranquil·la, gaudint només del paisatge i de les excel·lents sensacions de la tirolinada, ja que el “frenar” és el que la “travava/bloquejava”. I no, ella no ha fet el “Tarzan” (ni la Jean, ni la Chita...); això ja era massa per un mateix dia.
Ara ja estem de tornada al hotel, després d'haver dinat. Anirem, després de descansar una miqueta, a tractar de veure (ja !) el volcà, però per la part del llac, a veure si tenim sort.
Cambio y corto !.
El puto volcà continua amagant-se; acabem de venir de bordejar gaire be tot el llac Arenal, per tractar de veure una altra de les cares del volcà, la que justament “escup” lava (quan ho fa...); però na nai... Això sembla més un fragment de “Gorilas en la niebla” que una altra cosa. En canvi, la tarda ha estat molt solejada a estones, amb núvols d'altres, per acabar descarregant un xàfec dels habituals de la zona quan estàvem a La Florida fent “shopping artesanal”.
Demà marxem d'horeta cap a Punta Arenas, ja al oceà Pacífic, a veure què tal el sol per allà.
Cambio y corto !.
.

CRÓNICA, part 4

-
(”Part FOUR” - dilluns 10 d'agost de 2009”)

Volcà Arenal, Hotel Arenal Volvano Inn.

Abans d'ahir dissabte, varem sopar a Puerto Viejo a un restaurant argentí. Ens va passar una cosa ben curiosa: la Marta es va demanar un “vacio” i jo en “entrecot big”; quan ens anaven a portar el “vacio” ens avisen de que, un cop posat a fer, han vist que quedava molt “reduidet”, així que n'havien posat un altra a fer (el que li van portar a la Marta d'entrada ja era més gran que qualsevol “vacio” que et puguis prendre per Barcelona); i dit i fet: abans de que se'l acabés, ja en tenia a taula un altra, que amb prou feina ens varem poder acabar entre tots dos.
És, era, molt curiosa la sensació auditiva des del llit a l'hotel de Puerto Viejo: per un costat podies sentir -sobreposats- els sorolls propis de la selva (estàvem literalment “incrustats” dins d'ella) i per l'altra, la forta i constant remor del mar Carib en rabietat...

Ahir diumenge, després de ploure a brots i barrals toooota la nit, i llevar-nos amb un dia ennuvolat, el que varem fer va ser anar fins a Punta Uva, tot resseguint el litoral caribeny de Costa Rica, gaire be fins a tocar a Panamà. Amb sol, hagués estat un dia preciós, perquè les platges eren espectaculars. Acabat el tour per la costa, ens varem arribar fins a la reserva indígena que hi ha a uns 38 quilòmetres de Puerto Viejo (una decepció, perquè del que es tractava realment és d'haver “urbanitzat” una zona a la muntanya per fer-els-hi les cases als indígenes (que, a més a més, en ser ahir diumenge, anaven d'allò més mudats pro-occidentals). De baixada, per una carretera infernal, varem recollir (amb la “bronca” consegüent de la Marta) a un parell d'indígenes per apropar-los uns 6 quilòmetres fins al poble de baix (Bribri); aquests dos indígenes van poder viure una autèntica experiència “a lo Carlos Sainz”, perquè el 4x4 em va sortir de la carretera en intentar esquivar un forat, varem anar uns 10/12 metres pel voral ple de rocs i amb fort desnivell, amb gas a fondo i fent un hàbil contra volant per poder sortir d'aquell perillós embolic. No és va sentir ni un mot mentre va durar la maniobre... però els vaig mirar pel retrovisor en sortir-me'n i semblàvem més clarets de pell i tot...
El dinar a Puerto Viejo no va estar malament (racions sempre molt abundants), però seguia plovent i amb un dia fosc, així que de panxing pel hotel tota la tarda, xerrant molta estona amb la parelleta catalana amb la que ja hem coincidit un parell de cops des de que varem sortir de Barcelona i sopant -també amb ells- al mateix hotel (varem sopar molt be...).

I avui dilluns ens tocava gaire be creuar de costat a costat tot el país, des de Puerto Viejo fins a Volcà Arenal, que és on som ara (m'ho he cruspit en menys de cinc hores i mitja, descomptant la parada per dinar, contra les 8 ó 9 hores que deien els “lugareños” que trigaríem). No ha parat de ploure durant la primera meitat del viatge, ha lluit el sol en gran part de la segona, un cop dinats, per “enfosquir-se” (però sense plore) fins arribar fins aquí. Abans d'arribar-hi, però, hem fet una paradeta a les “Cataractes de La Fortuna”, a uns 10 quilòmetres del hotel i que també estan al peu del volcà. Són precioses... però te les has de currar, baixant per un “sendero” molt empinat i d'esglaons (el que vol dir que, per tornar, has de pujar-los); val a dir que la Marta s'ha comportat com una jabata, tot i que -quan érem a baix- ha descarregat un xàfec digne del mateix Noè. Però, tot té la seva recompensa i, la de la currada a les cataractes, ha estat l'hotel... quina passada !!!, des del llit (dos enooormes llits de matrimoni) per una grandiosa finestra del xalet (perquè no és una habitació, es un xalet ben gran) podem veure el volcà gaire be a tocar (i diuen que les vistes de nit són espectaculars). No ho sé, ja os ho diré.
Cambio i corto !!!.

.

CRÓNIQUES DEL VIATGE, PARTS 1, 2 i 3

.

Per no fer-ho pesat de llegir, aquí va un "adelanto" de les cròniques del viatge, des de la sortida de BCN el dijous 6, fins ahir dissabte 8.

CRÓNICA, SOBRE LA MARXA I “EN CALENT”, DEL VIATGE
A COSTA RICA, i NOVA YORK

( ”Part ONE” - 6 d'agost de 2009” )

Sortida puntual amb la companyia Continental Airlines a les 10,45 hores. Abans d'això, un bon “madrugón” per tal de no deixar rés al atzar i per tractar de no deixar-nos sorprendre per cap imprevist: toc de diana a les 05,45 perquè el taxi ens recollia a casa a les 06,30.
Sí, ja ho sé: estar a l'aeroport gaire bé quatre hores abans de la sortida de l'avió potser sí que és un pel exagerat... però tenint en compte “l'anècdota” del lapsus horari d'ahir i que el darrer cop em vaig presentar al aeroport amb el carnet de conduir en lloc del DNI per anar a Amsterdam, no volia tenir cap ensurt (o, al menys, sí que volia comptar amb un marge de temps sobrat com per poder superar-lo). Podeu imaginar-vos la gràcia que li ha fet a la Marta “el madrugón”.
Però es que, a més a més (i fonamental) el arribar amb marge, moooolt de marge, ens donava l'oportunitat de poder escollir els seients, i això, en un vol transoceànic de nou horetes no te preu; així que aquí ens teniu, a la Marta i a mi, a la fila 16 (una amplia sortida d'emergència) seients A i C (un seient vuit entre nosaltres, per anar encara més amples...) i fets ja 3.889 quilòmetres i a poc més de 2.730 quilòmetres de Nova York i a poc més de 3 hores 30 minuts per arribar-hi, ben be al mig de l'oceà Atlàntic.
Cambio y corto !
Ja hi som... Exactament 9 hores de vol i ja hem aterrat fa una estona al aeroport de Newark-Liberty Int., a Jersey, amb les conseqüents cues a immigració (després d'emplenar uns qüestionaris que ja et fan omplir prèviament per internet). Per cert, estava equivocat: “border”, en anglès, no vol dir “frontera”, com jo creia, sinó que vol dir: “què bordes son els d'immigració !”; després de recollir l'equipatge i deixar-lo a la nova cinta perquè l'embarquessin cap a Costa Rica, altra cop més cues pel nou cheeking (fora cinturó, fora sabates, fora rellotge, fora tot..); m'han obert la motxilla perquè deien que “sospitaven” del meu note-book (?). Evidentment, quan hem anat fins a la porta 86... ens l'havien canviat per la 71 (sort que anàvem amb temps).
Passejant per l'aeroport ja constates, certament, el mal que han fet MacDonald's i els d'altres fast-foods a la gent d'aquest país (quins culs, quins volums, quina quantitat de gent híper-grassa, deformes, gaire be mastodòntiques...!!!). Però tot i així, al costat de la porta 74 hi ha un MacDonald's i cap allà que me'n aniré d'aquí uns minutets a fotrem un Big-Mac “made in USA” (que a l'avió fins a San José només ens donaran “un aperitivo a bordo”).
Cambio y corto !
Tornem-hi... Fa estona que ja estem dalt l'avió, camí de Sant José; no seguim l'horari previst perquè, quan ens tocava enlairar-nos de Newark, al Comandant li han dit que teníem al davant nostre... 50 avions !!!; però la cosa ha anat més ràpid del que ell (i jo) esperàvem i només 55 minuts més tard del previst ens hem enlairat. Ara ja portem més de dues hores de vol, una mica menys de la meitat del trajecte que hem de fer. Així que, quan arribem finalment al aeroport de San José ens haurem “empassat” : 4 hores “fent temps” al Prat, 9 hores de vol fins a NY, 4 hores i mitja d'espera a Newark i unes gaire bé 5 hores més de vol fins arribar a destí; total: 22 hores “dansant”. Calculo que, amb sort, arribarem a l'hotel cap a les 21,30 hora local... i demà ens passen a recollir a les 06,30 per anar al Parc Nacional de Tortuguero.
Visca les vacances !!!.
Cambio y corto !

( ”Part TWO” - 7 d'agost de 2009” )

Finalment ahir varem arribar ben fosc, poc després de les deu del vespre al Gran Hotel Costa Rica (que, sense estar malament, està clar que “vivió mejores triempos...” ).
Tots tenim “in mente” (alguns inclús, anotats per algun costat), els noms de llocs imprescindibles de veure o d'anar-hi; avui, en llevar-nos, he tingut clar que també podria escriure una llista de llocs “prescindibles”, i entre ells estaria la ciutat de San José de Costa Rica. Què lletja, collons !. Tot i que només té 3.000 quilòmetre quadrats (dels 51.000 que té el país), arreplega el 65% de la població.
Hem començat amb un bon esmorçar a les sis del matí per després agafar l'autobús i travessant la A-32, una relativament nova autovia que -des de San José- s'endinsa pel Parc Nacional “Braulio Carrillo”, i que uneix el centre del país (la vall central) amb el Carib. Els parcs naturals son part de la riquesa ecològica d'aquest verd, moooolt verd país: el 25% del seu territori son “parcs nacionals” i prop d'un 7%, propietats particular protegides. Durant el recorregut inicial et sorprèn lo espessa, i frondosa que és la seva vegetació. El que no havia previst era que a les vuit i quart pararíem a Guapiles a esmorzar... “gallo pinto”, una especialitat del país (arrós i frèjoles), amb ou, salsitxes, banana fregida, suc de taronja, café... i molt menys que, en retornar al autobús l'aire condicional s'hagués espatllat: quina calor i quina xafogor durant la resta del viatge que, a sobre, hem fet plovent i passant, una rere l'altra, plantacions i plantacions de banana, pinya, banana, pinya...
Poc després de les onze hem arribat al lloc on havíem d'embarcar-nos per anar a Tortuguero. Hora i mitja amb llanxa a motor (i gaire bé plovent tota l'estona) hem arribat a l'Hotel “Pachira Lodge”, dinar... i a les tres estàvem creuant la gran llacuna de Tortuguero per visitar el poble i la platja (ja Carib) on desouen les tortugues. I a les cinc de tornada a l'hotel on, fa una estona, m'han confirmat que en el sorteig de torns per anar a veure a les tortugues cóm arriben per la nit a la platja per pondre els ous a la sorra, ens ha tocat el segon torn, el de les 22,00; apanyats estem, perquè demà ens hem de llevar a les 5 del matí per fer el recorregut amb barca pel Parc Nacional de Tortuguero, bàsicament veient canals, canals i més canals (altra cop a dormir poc i malament...). Ara son poc més de les sis i mitja de la tarda i em sembla que me'n vaig a la piscina a donar-me un banyet abans de, cap allà les vuit, sopar i esperar el moment “de las tortugas de los huevos”... i mai millor dit.

( ”Part THRE” - dissabte 8 d'agost de 2009” )

Quina experiència la d'ahir a la nit (amb sensacions contraposades, però...).
Abans de sortir, varem poder connectar-nos a internet des de la recepció del hotel i passar-li a les peques els telèfons dels hotels on estaríem aquests dies i fer-els-hi un “avançament” d'aquesta crònica del viatge amb un parell de fotos.
Ho tenen molt ben organitzat (el govern) això de les visites nocturnes a la platja per veure cóm arriben les tortugues a la platja, cóm fan el forat, cóm posen els ous, cóm els tapen, cóm camuflen l'amagatall.. i cóm tornen al mar cansament, lentament: ho fem en grups de 10 persones i un guia que esperen per entrar a la platja a que un “ojeador” els indiqui que una tortuga ha arribat a la platja (únic moment en que no se les pot destorbar). I cadascun dels grups es va tornant en veure cadascuna de les fases que va passant la tortuga durant la nit... o res de res, perquè és possible que paguis (30 euros per barba) i que aquella nit no arribi cap tortuga, o que arribi i marxi sense fer res de res... o que no la vegis perquè és nit tancada (les preferides de les tortugues, per raons obvies).
Doncs ahir varem estar de sort: ho varem poder veure tot, en cadascuna de les fases; impressionant. Ara que, i aquests són els sentiments creuats: la tortuga “fent la seva feina, una feina del tot íntima” i un bon grapat de borinots al seu voltant mirant-s'ho. I jo em pregunto: què passaria si les tortugues, un bon dia, prenguessin interès en conèixer cóm neixen els humans i es reuneixin en grupets de 10 ó 12 per mirar-s'ho des de dins de la sala de parts... què faríem ?. Doncs això.
I no ens va ploure ni gota i la nit era de lluna plena, que semblava que hi havia focus a la platja per poder veure l'espectacle.
Amb el bon regust de boca per la fascinant experiència “tortuguil” viscuda, cap al llit, que ja eren passades les dotze i avui tocàvem diana a les 5 del matí. I a fe que ha valgut la pena.
El “madrugón” ens ha permès veure unes imatges matineres impressionants i, si ahir vàrem fer ple amb les tortugues, la matinada d'avui no li ha anat al darrera. Amb la boira encara llevant-se per sobre el bosc plujós, els colors eren multi-verds (quina gama de verds tan absolutament innumerable). I pel que fa a les “captures visuals”, cap queixa:
monos congo cridaners, monos aranya, tucans, martín pescador, rats penats, garsa pescadora, buitres i d'altres ocells de noms autòoctons, iguanes diverses, nodries, tortugues, un “perezoso”, papallones de colors impressionants i, per acabar... un caiman tot a tocar (literalment). Ha valgut realment la pena el llevar-se tant d'hora, sense ni temps per dormir, per poder viure la sortida amb barca d'aquest matí pel Parc Nacional de Tortuguero.
Després d'esmorzar, i ja de tornada a l'hotel, recollir maletes i altra cop amb barca (amb un Sòl esplèndid, que ja no ens ha deixat en tot el dia) per desfer el camí que varem fer ahir al migdia pels canals i fins arribar a Caño Blanco on, com ahir, hem pujat al autobús per tornar a recórrer durant una llarga hora i mitja les mateixes plantacions de pinya i plàtan per l'infernal seguit de sotracs a la carretera. Arribada al “restaurant” previst, dinar i recollir el 4x4 per continuar el viatge ja tot pel nostre compte. Destí final d'avui: Puerto Viejo, gaire bé frontera amb Panamà, fent una paradeta al Parque Nacional Cahuita, una estreta franja de bosc al costat mateix de la sorra de la platja caribenya, amb tota sèrie d'animalons. I ara, ja dutxats i descansant una mica al hotel (un “cucada” d'edificacions de dues plantes, amb quatre habitacions cadascuna) a punt per sortir a donar un tomb per Puerto Viejo i sopar d'hora, que portem son acumulada.
Cambio y corto !
-

MENYS MAL ...

.

... que a la Marta li ha donat aquest vespre per mirar els bitllets; jo estava totalment convençut de que volàvem demà a les vuit del vespre cap a Nova York... i resulta que sortim demà, sí, però a les 10,45 del MATÍ. Per tant, les maletes sense fer i estant ja a punt de sortir a sopar per celebrar el cumple de la Marta... quin desastre ! (una mica més, i demà ens quedem a terra i amb una espantosa cara de gilipolles, que és el pitjor...).

Després de les corredisses fent les maletes -segur que hem deixo quelcom...- hem anat a donar-nos un homenatge a Can Majó, a la Barceloneta (amanides de llamàntol i de foie i una “paella pelada” de marisc, regat tot amb cervesa ben fresqueta i un excel·lent vi de Rueda blanc) en previsió del poc i malament que menjarem els proper dotze dies...

Costa Rica, Nova York... prepareu-vos !!!

.

A PUNT DE COMPLIR UN VELL SOMNI…

I aquest somni no és un altra que el de poder fer

una sessió d’entrenament al aire lliure per... CENTRAL PARK !!!

(fer la marató de Nova York, un altra dels somnis, ho deixarem per un altra dia...).

A la meva maleta pel viatge a Costa Rica/Nova York viatjaran amb mi les meves estimades Asics, els pantalos curts... i la camiseta dels Runners de Can Mèlich, of course !. Per uns minuts (una horeta més/menys) serè un més d’els personatges anònims que tantes i tantes vegades hem vist córrer per Central Park a les pelis que tenen com a fons la ciutat de Nova York.

Si en Marco pot entrenar-se “por la Casa de Campo de Madrid”... perquè no puc jo entrenar-me a Central Park ?.

.

25 ANYS I UN DIA ...

.
... sembla ben be com una sentència, com una comdemna; doncs sabeu què us dic ? : que m'encanta aquesta comdemna, en vull més !. Vull continuar pres de la Marta !.
.

NO, NO M’HE ESTAT AMB ELS BRAÇOS PLEGATS, NO…

.
.... encara que no hagi “rendit comptes” de la meva activitat esportiva.

La setmana passada va estar força be:

dilluns, una mica de bici, els oblidats exercicis de braços i classe d’abdominals;

dimarts, Susana em va deixar “tirat” i no vaig poder jugar amb ella a soft-ràquet... això va possibilitar el que en Martí (primer cop que jugava amb ell), m’apallissés en els quatre partits que varem jugar;

dimecres, descans;

dijous, una mica de bici i un “comiat de vacances d’abdominals” amb una classe amb l’Albert ... i el seu “puto parabrises”! (té collons la cosa: tot l’any amb el ventre gaire be pla i ara, que toca “ensenyar-lo”, faig una mica de “panxeta”; si es que...).

I diumenge, baixant de Sant Julia, 10 quilòmetres en bici, exercici de braços i estiraments.

Ahir per la tarda -ja fem jornada intensiva- em vaig donar festa (tenia que anar a comprar algunes cosetes, entre elles, les entrades pel Gamper per la Marta i en Roger) i per avui ja vaig aparaular dijous passat amb en Jordi jugar a soft-ràquet, també a modo de “comiat”estiuenc.

Com veieu, de córrer més bé poc/gens i és que dilluns passat, en fer un dels exercicis de màquines a les cames, vaig sentir una forta punxada a la part superior del genoll esquerra, l’opera’t del menisc, així que per consell de l’Albert no he estat corrent des d’aleshores;

Dos dies, només dos dies.... i sortim volant cap a Costa Rica-Nova York; aquest dijous per la tarda la Marta i jo emprenem el vol !!!

(... i què me’n dieu d’aquest sofisticat aparell que ha sortit fa poc al mercat per “marcar abdominals” ....? el de la foto, evidentment, NO SOC JO ).

.

SEMBLA COM SI FOS AHIR ....

... i crec que això és el millor que puc dir.

Avui, 3 d'agost, fa 25 anys que la Marta i jo ens vam casar a l'Església de Vilalleons.

25 anys ! (... es diu ràpid, eh ?).

Sempre he dit que el temps és la unitat de mesurar més relativa que existeix: segons perquè et passa volant i, segons perquè, no passa ni empenyent-lo... Si em poso a pensar en coses o en fets concrets, potser que sí que és molt, molt de temps. 25 anys !. Però jo us dic que, en el seu conjunt, aquests 25 anys al costat de la Marta m'han passat volant (espero que a ella també; ja li preguntaré...).

Per altra banda cal reconèixer que la vida, en aquests 25 anys, ens ha tractat de manera ben diferent a la Marta i en a mi: els que la coneixeu coincidireu en que, la molt bruixa, està igual -jo diria que inclús millor- que fa 25 anys (quina sort per mi, oi ?). I no exagero: em vaig casar amb un autèntic bombó d'encara no 24 anyets... i ara tinc al meu costat un excel·lent vi Gran Reserva (i a quí li agraden ja els dolços ?); i els que no la coneixeu, tot això que us perdeu... I pel que fa a mi, ja ho sabeu: me las veig i me las desitjo per tractar “mantenir-me” al seu nivell, per tractar de no desentonar massa al seu costat quan anem junts...

Costa Rica i Nova York viuran els primers dies dels nostres segons 25 anys...
.

ENHORABONA, “PERIQUITOS”...

D'aquí a poc més d'una hora, “els pericos estrenen casa”.

Un, que de nano ha viscut molts i molts partits al vell Sarrià (és el que té el tenir ancestres “pericos”), no pot més que alegrar-se'n. Sincerament (a Montjuïc només he vist un sol partit, aquell en el que l'Òscar García es va empassar la llengua).

Dotze anys “de lloguer” a Montjuïc han desembocat, finalment, en un preciós, modern i molt “british” estadi (amb el públic “a sobre” dels jugadors, pressionant) ideal per veure i per jugar al futbol.

De la meva llarga etapa futbolera viscuda de nen recordo, molt especialment, certs “flash” d'infantessa, dels tants i tants partits viscuts a les graderies del vell estadi de Sarrià:

- Que els pares eren socis “de general” (jo també vaig arribar a ser-ho tres o quatre anys) i, per tant, ens ubicàvem -d'en peus- al gol de l'Avda. de Sarriá; i que en acabar el partits, i en ser jo “petit”, encongia les cames i sortia del camp sense trepitjar el terra “aprissionat” pels afeccionats que sortien per la única porta que hi havia a la cantonada de la graderia.
- Que abans d'anar a Sarrià retallàvem el tros del “Dicen” o de “El Mundo Deportivo” on sortien la resta de partits de la jornada per poder anar controlant els resultats en el “marcador simultáneo” que hi havia al darrera nostre (només alguns tenien aparells de ràdio per anar-ho seguint en directe).
- Que allà vaig aprendre, en aquelles grades sempre repletes, els insults més grollers que mai fins aleshores havia sentit (i que, obviament, a l'endemà següent al partit "estrenava" al cole...).

- Que els partits es jugaven a les cinc de la tarda (perquè collons s'ha trencat aquesta tradició, que tants i tants "nanos" portava als camps de futbol ?).
- Que em compràvem, sempre, uns caramels rodons, de colors...
- Que no se'm oblidará mai la meva primera semi-alineació que vaig arribar a memoritzar: la dels "Cinco Delfines": Amas, Marcial, Ré, Rodilla i José María.

- Que s'omplia Sarrià de blanc cada cop que venia el Reial Madrid (per cert, el primer partit de Lliga al nou "Estadi Perico" és contra el Reial Madrid d'en Cristianito Ronaldo i Kaká, precissament).
- Que les històriques i brutals patades d'en Gallego al Amiano se sentíem nítidament des de la grada.
- Que allà vaig aprendre el què és "el sentiment anti-culé més profund".

- Que les cues i els problemes per aparcar el cotxe els dies de partit no eren gens diferents a les d'ara.

... i el que avui, tants i tants anys després, ma mare encara no sàpiga de què va això del fora de joc !.

Periquitos... Felicitats !!!

-

BYE & THANKS, SIR....

Se'n ha anat tot un senyor del futbol; la demostració més palpable de que no fa falta ser un groller, ni una “prima donna” per deixar empremte en tant poc temps.

Aquest home discret, educat, elegant, ens va donar -temporada 1996/97- una Recopa enfront el Paris Saint Germain, una Copa del Rei, després d'una vibrant final guanyada per 3-2 al Betis... i havent jugat abans aquells quarts de final a l'Estadi enfront l'Atletic de Madrid...; sí home, sí, aquella del "Pizzi, sós macanudo..". que, per cert, ha estat l'únic partit en ma vida en el que he marxat del camp molt abans de que s'acabi el partit, i tot per culpa d'en Vitor Baía i la seva “cantada” en el quart gol d'en Pantic (per cert: què frustrant ha de ser, per un jugador com en Pantic, marcar-li quatre gols al Barça al seu propi camp...i acabar eliminat).

I, per acabar de rematar-ho, en Robson ens va donar també la Super Copa d'Espanya.

D'aquella temporada, a la retina ens quedaran per sempre, sense poder oblidar-los, els gols d'en Ronaldo (quan encara no estava com un bacó): davant del Compostela, arrancant de camp propi (ni oblidarem tampoc la cara d'en Robson quan el marca) ; el que va fer davant del València a l'Estadi, arrambant amb tots els ché que se li posaven per davant... i tants i tants d'altres; ni aquella semi-final de Copa a l'Estadi davant l'Atlètic de Madrid que us deia abans... ni tampoc els dos partits perduts en Lliga davant l'Hèrcules d'Alacant (que, per a més INRI, va acabar baixant a Segona) que ens van costar el títol de Lliga, ja que varem quedar segons.. (ay aquells sis punts perduts !).

Però, sense treure-li mèrits a Sir Bobby (i sense oblidar que encara hi havia “en Nuñito de la Calzada” de presi) és de justícia el reconèixer que aquella temporada, la plantilla del Barça era de “cromo”:

Luis Enrique, Figo, Ronaldo, Popescu, Vitor Bahia, Ferrer, Guardiola, Stoichkov, Giovanni, Baquero, Ivan de la Peña, Bakero, Nadal, Amor, Couto, Blanc, Pizzi, Busquets, Cuéllar, Abelardo, Celades, Sergi, Óscar García.... y, sobre tot, l'Amunike !!!.

Després, l'any següent el van passar “al staff de l'àrea tècnica” del Club, va arribar “lo Van Gal”, borde com ell sol... però triomf rere triomf; però borde.

Repeteixo... gràcies Sir Bobby Robson.

.-

ELS TROBAREM A FALTAR …

.

... Ja !

Quina “parelleta” que ens hem tret de sobre ! (... al menys, de moment).

El fitxatge d’aquests dos -en Hleb i en Martín Cáceres- són d'aquells que fan aflorar el dubte de si hi ha o no “egipcis” en els traspassos de jugadors; perquè de no ser així, no s’entén de cap manera el seu fitxatge; recordareu que, en “la gloriosa era Gaspart” , no es fitxava cap jugador amb la carta de llibertat, tot i haver autèntics “chollos” en el mercat; què poderosos són “els egipcis” !.

Tots sabem que “Loputogusiluz” ja va enlairar-se ben amunt la passada temporada; i, pel que es veu, i per tal de continuar pujant i pujant, sembla que s’ha estat entrenant amb avions; i haureu observat que, tot i l’admiració que com a futbolista (i, perquè no, com a persona) professo per l’Iniesta, he tingut el bon gust de no col·locar en el meu blog cap fotografia de la seva “casa de los horrores blaugrana” de Fuentealbilla; aquest blog té un nivell i el incloure en ell aquestes fotos l’abaixarien molt i molt (... perquè son d'autèntica vergonya aliena).

Sé que em compreneu...

...

CADA COP QUE EL NEN OBRA LA BOCA ...

...sembla ser que només és per cagar-la.
Joan Laporta, en declaracions a Ona FM, va parlar ahir de l’au que haurà de cohabitar amb el Club en les seves instal·lacions del futur “Barça Parc” de Viladecans. Es tracta d’un animal aquàtic, que pertany a la família dels “ràl·lids” i que acostuma a tenir la mida d’una gallina (de 30 a 38 cm). I, en tenir tons blauossos i el bec vermell, el nostre “ocurrent” president va decidir batejar-la com a... “la polla blaugrana”; i segur que es va creure d’allò més enginyós. Serà gili...polla el paio !.
Després de quedar-se en calçotets al aeroport, de lo de "...al loro, que no estamos tan mal" i altres tontades per l'estil, ara això... què serà el següent ?.

(per cert, quin curiós quasi paralelisme fonétic entre i "laporta" i "la polla" no?)
.

PER SI ALGÚ ENCARA NO L’HA VIST SENCER...

.

... aquest es el vídeo d’Estrella Damm complert d'aquest estiu, de gaire bé quatre minuts, que sembla, però, una vídeo-promoció de Formentera.

http://www.youtube.com/watch?v=1VRZlSSIrwY

.

NO SE'LS POT DEIXAR SOLETS... ! ! !

.
Si és que... Per un cop que no acompanyo als nanos a una de les seves Triatló, quin desastre !!!.

-Començant per en Pau, que es passa la nit de dissabte vomitant (o amb descomposició, no recordo bé què m'ha dit) i per tant no surt a fer-la.
-Continuant per l'Alexis, que quasi li cau el xip a la cursa a l'aigua, i que es para per intentar que no li caigui... i li passen gaire bé tots els “triatleros” per sobre.
-Pel que fa a l'Enric, “l'averiao”, va ser la seva primera Triatló i tot i no “tenir-me allà” amb ell, encara no va fer mal temps (crec que 1h 29').
-D'en Marc, no sé res... però “visto lo visto”, prefereixo no preguntar ni saber què tal li va anar.
-I per acabar de rematar-ho, l'Albert per un cop no va baixar el seu temps de Triatló.

El que jo dic... no se'ls pot deixar anar solets pel món (... crec que acabaré cobrant-lis per anar a veure'ls córrer i motivar-los).

Després de no haver fet gaire bé rés la setmana passada (només les partides de dimarts de soft ràquet amb Sussana) estava fet pols... i avui he reprès l'activitat:

5 quilòmetres en bici, un quilometret d'estiraments de cames a la cinta, mig quilòmetre de cinta caminant "en pujada" (desnivell 10), exercicis de braços a les màquines... i la classe d'abdominals.

Cada cop tinc més clar que, la setmana que no faig res, estic més baldat. Quina paradoxa, no ?.

.

D’ACORD, SÍ ....

... era només un partit de pre-temporada; però tot i que es van buscar un rival del tipus “Santa Coloma de Gramanet, F.C.” o un “Gratallops, C.F.” per poder arrasar i maxi-golejar en el seu "gloriós" debut al Bernabéu amb els nous “galácticos que lo ganarán todo”, un empat a 1 amb aquest voluntariosos àrabs no sembla que sigui gran cosa, no ?

(perquè... algú havia sentit parlar mai d’aquest “poderós equip de primera fila mundial”, l’Al Ittihad).

I mentrestant, nosaltres jugant per aquests mons de Déu amb els “cadellets” i fent-ho gaire bé de la mateixa manera que quan juguem amb els “primeros espadas”...

Ho dic ara i aqui: en Pelegrini no arriva al Nadal ni de bon tros... Dues entropessades seguides en Lliga i bye-bye...

.

HOME, SWEET HOME….

.

Doncs ja estem a casa, després d’un molt calorós cap de setmana.

Al CAP de Vic finalment només ens van posar la vacuna del tètanus, ja que la zona a la que anem de Costa Rica no és de gran risc de malària (apart de que, per aquesta malaltia no hi ha vacuna, sinó prevenció) i pel que fa a la hepatitis A, per edat tant la Marta com jo ja l’hem hagut de passar. Cal que, en tornar, si ens fan una analítica pel motiu que sigui, demanen que ens facin la prova de la hepatitis. Dir que la punyetera vacuna del tètanus m’ha deixat ben atontat la tarda de dissabte i tot el dia d’avui; veurem com amaneixo demà. A més a més, com sempre, el llit de Sant Julià m’ha deixat baldada l’esquena; ni amb Myolastan, ni més tard amb Espidifen, se’m ha alleugerat i ara, quasi les nou del vespre de diumenge, continuo ben “tocat” (tinc el cos “baldat”, tot adolorit, com un pre-avís de refredat en que et fa mal tot el cos...).

A Sant Julià, es varen suspendre els actes de Festa Major de divendres, “la botifarrada popular” entre d'altres, com a mostra de condol per la mort del cinquè bomber (era fill de la vila) del incendi d’Horta de Sant Joan. I aquest migdia, a la “barbacoa cubellenca tot be, com sempre (la “entranya” estava senzillament impressionant); abans de marxar hem pogut arreplegar del hort d’en Xavi un munt de tomàquets, uns mega–carbassons, albergínies i pebrots (res a veure amb els que mengem sovint, us ho asseguro).

Calor, molta calor per a un paio com jo, que soc dels de “tardor-hivern”.
.

ACLARIT EL PANORAMA “FINDESEMANERO”...

.

La conjunció “espai-tems” dels diversos actes del cap de setmana s’aclareix.

Finalment, he decidit que me’n vaig aquesta tarda amb la Marta cap a Sant Julià a passar un “cap de setmana curtet”; ens vacunarem i, cap al vespre, aniré a recollir a l’Andrea a l’estació. Per tant, no hi haurà “akelarre cervecera” per a mi aquesta tarda amb els friday-runner’s (ahir vaig passar pel Club per deixar-li el meu “cinturó d’ampolletes” a l’Alexis per la Triatló de Barcelona que corre diumenge).

I com que el dinar amb els muntanyencs s’ha traslladat finalment al diumenge, serà llavors quan la Marta i jo baixarem a mig matí de Sant Julià cap a Cubelles, pararem “a comprar els postres” i ens embarcarem a la “barbacoa dominguera”; per tant, tampoc podré anar a veure als companys que corren la Triatló.

I, colorín colorado, este lio se ha acabado...

(...aquest, perquè el de "Florència vs. Jean Bouin" encara em ronda pel cap donant voltes..).

.

ENTENC PERFECTAMENT A HAMLET….

.… el sempre dubitatiu príncep danès d’en W. Shakespeare. Si el seu dilema era el de "...to be or not to be " ?, el meu és: “...Marató de Florència acompanyant als nanos de la colla, o superar el meu millor temps a la Jean Bouin 2008 ” ?.

Els dos esdeveniments esportius tenen lloc, casualment, a la mateixa data: el 29 de novembre.

Perquè això d’anar a Florència amb els de la colla pot estar súper bé, però... el desig de demostrar-me que els 47’58” de l’any passat a la Jean Bouin no va ser “una flor d’estiu”, pura “chiripa”, i que puc superar-me ... què voleu que us digui.
Tardaré poc a decidir-me, perquè hi ha el tema de les reserves de vol i d’hotel pel mig, cas d’anar a Florència.

¿ Maratò de Florència – Jean Bouin ?, qui sap què serà finalment...
.

SE’M ACUMULA LA FEINA …

.

Sense gaire be adonar-me’n, hi ha hagut una "coincidència d'espai-temps" d’actes i/o activitats que haig de dur a terme aquest cap de setmana, que comença demà migdia.

Per una banda, ens en havíem d’anar a Vic amb la Marta divendres a primera hora de la tarda, i passar allà el cap de setmana, per tal de vacunar-nos del tètanus i de la hepatitis (previsorament de cara al viatge a Costa Rica). No em pregunteu el perquè ens hem d’anar a vacunar a Vic, perquè és quelcom "kafkià"...

Per altra banda, demà divendres, cap a les 19,00 és la "sortida de l’akelarre cervecera" de final de temporada amb els companys "friday-runner’s".

Per acabar d’adobar-ho, abans d’ahir els meus amics muntanyencs han "despertat l’àpat barbacoa" que teníem pendent a casa d’en Xavi a Cubelles per fer-ho aquest mateix dissabte, possiblement traslladable a diumenge. Però només possiblement.

I per si això fos poc, diumenge hi ha la Triatló de Barcelona al matí, a la Barceloneta.

Així les coses, ara per ara, el més probable és que:

a/ la Marta pugi finalment sola a Vic demà divendres i es vacuni (jo passo); i que l’Andrea pugi amb tren a passar el cap de setmana amb ella.
b/ jo em quedi aquí i pugui fer "l’akelarre cervecera" amb els nois divendres tarda.
c/ si no hi ha canvi de data, dissabte només pujaré jo a Cubelles al dinar amb els muntanyencs.
d/ si l’àpat el passen finalment al diumenge, la Marta podrà baixar de Vic al matí, jo veure la Triatló, i desprès anar tots dos cap a Cubelles amb moto.

Però com dic, ara per ara "all is in the air"...

I tot això l’endemà d’un boníssim i molt agradable i engrescador sopar ahir a “La Venta”, convidats per "la prima Montse" a compte dels seus "quelcom més de 40 anys...".

No, els Mossos no em van enxampar ahir a la nit, no...

Per cert, avui fot una calor que aplasta....

.

BENVINGUT, NANO . . .

... i ara, a justificar el que han pagat per tu.

AQUESTA MALAIDA ESQUENA . . .! ! !

.

Fa un parell de dies, des de diumenge al vespre, que em torna a fer mal l'esquena; be, no, la veritat és que no em fa mal l'esquena: només és que hi ha un punt d'inclinació de la columna en que em fot una fiblada que em deixa “tieso i encarcarat”. I, casualment, sempre és després d'haver anat amb cotxe (és massa baix i el gest d'entrar i sortir-hi em destrossa l'esquena). És també per aquest motiu pel que mai, mai, no em podré comprar el cotxe dels meus somnis, el Porsche Carrera (sigui del color que sigui...). Què hi farem !.
Tot i el mal d'esquena, avui era dimarts, i els dimarts toca soft-ràquet amb la Susanna: hem tornat a fer una bona suada en el decurs dels quatre partits que hem fet. Però el pitjor de tot és que demà em toca anar amb cotxe altra cop...

Vaig tot el dia mig zombie per culpa del Myolastan, el meu màgic relaxant muscular.

Però ens en sortirem !.

.

QUAN EL TEU VEÍ FA OBRES . . .

.
... i no de caritat, precisament (... i tu hi vius a sota)

Portem a la vora de dos mesos amb els nostres nous veïns de dalt fent obres al seu pis (avui, en principi, les acaben); i es tracta de “obres EN MAJÚSCULES”; crec que només han deixat, tal i com estava, “l’espiell” de la porta d’entrada (la “mirilla”). Sorolls apart -de dilluns a dissabte, de vuit del matí fins a les vuit del vespre, parant només pel refrigeri dels migdies- hem “escapat” bastant bé de les obres... fins fa dues setmanes: a la banyera de les nenes hi va aparèixer “sorreta” que, evidentment, queia del sostre. Contactem amb el veí per posar-lo al dia del què ens passava, i varem acordar que -quan ells ho acabessin tot- baixarien els seus paletes, mirarien el què i ens ho arreglarien.

Però....

Aquest dissabte al matí, el bany de les nenes va aparèixer inundat d’aigua, que no parava de gotejar des del sostre. Ipsofacto varem pujar a parlar amb la quadrilla de romans (de Romania, no de Roma...) que hi treballen i s’hi van posar a reparar-ho des de les onze del matí i fins passades les tres de la tarda. En principi, tot llest... fins aquest matí en que, en llevar-se la Marta, ha vist el sostre del nostre bany “afluixant” aigua i que , altra cop, el bany de les nenes tornava a estar ple d’aigua. I, Sant Tornem-hi !.
Passats tres quarts de set d'aquesta tarda de dilluns, els romans en principi ens ho han deixat tot enllestit (fins la propera, dic jo...). Pel que es veu, era una fuita d’un dels tubs de la calefacció dels de dalt que, en anar ensorrats per terra, l’han degut “petar” ells fent alguna cosa i no se’n han adonat fins ben entrada la tarda, després de desmuntar totalment els sostres dels banys. Veurem el que ens dura.

Que et faci obres a casa el teu veí és molt semblant a quan et surt ploraner el nadó del veí: no hi pots fer rés, ni li pots dir rés, no li pots donar la culpa de rés, ni el pots esbroncar, entre d’altres motius perquè lo del “nadó - ploraner” no s’ho tria un mateix (la nostra Andrea, sense anar més lluny, va ser una autèntica i llaaaaarga “prova de paciència i comprensió” per part dels nostres veïns a l’altra pis); i pel que fa a les obres, tots en algun moment ens hi trobarem (o ens hi hem trobat) com a protagonistes...

Què hi farem... !

.

FIRENZE, ALLÁ VAMOS ... ! ! !

29 de novembre.... Florència ens espera !!!

.

CALENDARI DE CURSES PASSAT L'ESTIU ...

.

Si no me'n surt cap més, o si no me’n assabento d’altres, aquest és el meu Calendari de Curses a partir del mes de setembre:

- SETEMBRE
13 XIV CURSA FESTA MAJOR POBLE NOU (10)
20 XXXI CURSA DE LA MERCÉ (10)

- OCTUBRE
4 XIII CURSA FESTA MAJOR DE LA BARCELONETA (11).
18 XIX CURSA C.N. SABADELL (10)

- NOVEMBRE
8 XXXI CROS POPULAR DE SANTS (10)
29 MARATÓ DE FLORÈNCIA (ITALIA) (21,9); m’agradaria poder-ne fer, jo, mitja d'aqueste marató, la segona part, acompanyant al tram final al Marco, al Jose i al Xavi, que sí la faran tota.

- DESEMBRE
31 CURSA DEL NASSOS (10)

Aquestes son les que he trobat al “Calendari de Curses de fons de Catalunya 2009”; però com que els inscriure’s en aquest calendari “es de pago”, n’hi ha d’haver més, sobre tot al novembre i desembre; ja me’n assabentaré pels companys de Can Mèlich.

Però aquestes “cauen” segur. I, per descomptat, dues mitges marató al 2010: la mítica de “Granollers” al febrer i, ja per segon any, “la del Maresme” al març.

.

QUAN RÉS ÉS EL QUE SEMBLA . . .

.

És realment decebedor quan una de les teves icones “se’n va per l’aire”...

I això és el que sembla que em passarà amb la “històrica” fotografia de Robert Capa del milicià republicà mort al front durant la Guerra Civil espanyola. Sembla ser que està constatat que només es tracta d’un “muntatge fotogràfic” d’en Capa (que ha “aguantat” com a bo, però, gaire bé 75 anys...). A partir d’aquí se’n podrà fer un munt de conferències, estudis, discussions “sesudas”, de dir-hi cadascú la seva: per la foto, per les ombres, per el lloc on es va fer... (ara sembla ser que -obrint el camp de la foto- per las muntanyes que es veuen al fons allò no pot ser Cerro Muriano, Còrdova, com ho datava i situava en Capa).

El cert és que donàvem com a bo, com a impactant, com a valuós, el moment, el “haver estat allà” just en el precís moment... i si t’ho mires bé, ara sembla que el milicià fins i toc somrigui; i ara els núvols del dubte planegen, foscos i densos, sobre una de les nostres icones (meva al menys).

Quantes d’aquestes icones no n’hi ha, i n’hi hauran ... !

(Exposició fotogràfica “Això és la guerra - Robert Capa en acció”, mundialment reconegut com un dels fotògrafs més destacats del segle XX i com un dels mestres del foto periodisme modern, i “Gerda Taro”, una excel·lent foto periodista avançada a la seva època, companya sentimental i professional d’en Capa, morta al 1937 aixafada per un tanc mentre cobria la Batalla de Brunete. MNAC fins al 27 de setembre).

És punyetera casualitat que precissament avui faci aquesta reflexió i que avui sigui precissament 18 de juliol, fatídica data del cop d’estat del 36 (m’he trobat, remenant papers pel despatx, els díptics de la exposició -que us la recomano- que varem anar a veure amb la Marta diumenge passat).

.

AQUESTS NANOS ACABARAN AMB MI...

Avui al migdia he arribat a casa cansadot, “fluixot”, no sé realment perquè, però ho estava ... He dinat i he fet una llarga “siesta del borreguito” tombat al sofà. No tenia gens de ganes de sortir a córrer, perquè enganyant-se. En despertar-m'he dit, un cop i un altra:

- Txabi, fot molta calor, i sobre tot molta humitat... quedat a casa, passa de la sortida dels divendres amb els nanos, perquè faràs figa i, a sobre, t'emprenyaràs amb tu mateix..

Així que, sent conseqüent amb els meus pensaments, el que he fet ha estat... llevar-me, agafar la bossa i anar-me'n cap el Club !.

I què m'esperava per la sortida d'avui ? Doncs només 10,8 quilòmetres (per la Carretera de les Aigües fins a la font de passada la carretera de Vallvidrera i tornar). El que us deia: aquests nanos acabaran amb mi !. Però he aguantat bé, molt bé, i a bon ritme.

Definitivament, aquesta ha estat la meva última sortida dels divendres de la temporada: massa calor per córrer. Però divendres que ve el que sí farem serà l'autèntica "sortida humida de fi de temporada": pujarem corrent des del Club fins a la Carretera de les Aigües i allà farem un autèntic akelarre de cervessa al "quisquito" que hi ha allà dalt, i tornarem a baixar corrent fins al Club (una mica més “xispossos” que a la pujada, és clar...).

I, al Setembre... tornem-hi !!!.
.

QUÈ NO FAS PER UN COMPANY… ! ! !

.

Ahir per la tarda baixant de Girona -avantatges d’anar amb cotxe- vaig sentir per la ràdio que "els periquitos" farien una sessió d'entrenament a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià per la tarda abans de marxar avui cap a Peralada a fer el clàssic estage de pre-temporada.

I què collons l'importa això a un "culer"com jo ?

Doncs es que tinc un bon company de feina (en Jordi) que cada any passa per mi el tràngol de fer-me la declaració de Renda; però el paio no és perfecte: és “perico”. Així que ahir, en sentir lo de la sessió vespertina, vaig accelerar el ritme de baixada a Barcelona per tal de tractar de poder arribar a Sant Adrià abans de que acabessin. Sort que en Pochetino les fa llargues aquestes primeres sessions de pre-temporada (això sí, totalment físiques, sense "olorar" els jugadors la pilota) així que -després de passar per la botiga del Club- vaig poder veure la última mitja horeta, perquè per sort van acabar passat un quart de nou del vespre.

I el perquè de tantes presses ?. Doncs perquè no només volia regalar-li al Jordi la samarreta de la "estrella mediàtica" japonesa (en Nakamura) sinó que aquest me la signés. La cosa, però, té truc: el meu amic Miquel Carrasco, un dels meus companys/jugadors del "Millonarios H.C." (l’històric/histèric equip de futbol-sala dels anys 80 en el que jugàvem junts) és des de fa molts anys un dels "utilleros de can perico" (com en Corbella a can Barça); així que abans de que acabés la sessió li vaig llençar des de la tribuna la bossa amb la samarreta i un rotulador gruixut, la va entrar al vestidors, li va fer signar al "japo" i me la va donar; coneixent-lo, en Miquel es deuria limitar a dir-li al "japo", taxativament, sense sotilesa de cap mena, i sense cap possibilitat de rèplica:

-"Tú, Nakamura, firma aquí..."

(i és que en Miquel és així; el que fa fer la veterania d’un i la "inexperiencia del recién llegado" del altra...!!! ).

Avui, amb la samarreta, hi ha un "perico" content... al menys, un.

.

PRIMERA LLIÇÓ DE JAPONÈS PER "PERIQUITOS" ...

中村俊輔

( Shunsuke Nakamura, per als no iniciats....)

.

COMENCEM LA SETMANA EN FORMA ! (.. i amb ganes)

.
Ahir en arribar al Club vaig fer poc més d'un quilòmetre a la cinta, a 12, per “desengreixar” les cames. I després, exercicis de força de cames, també força oblidats com els de braços. Vaig rematar la sessió amb una bona sèrie d'abdominals i estiraments, moooolts estiraments.
Avui dimarts, “SantSoftRàquet”; com que la setmana passada vaig ser fora tota la setmana, vaig deixar “penjada” a Susanna així que he fet que Damaris, des del Club, la truqués per preguntar-li si volia fer avui unes partidetes i la resposta ha estat que sí: finalment, 4 partits, 2 per cadascun; a aquest ritme, si segueix jugant amb mi, Susanna no avançarà, no progressarà... Es nota que pren classes amb l'Oriol, perquè la seva progressió es molt bona. Jo em diverteixo molt jugant amb ella, perquè va a totes i em permet fer una bona suada i gaudir del joc, lluitant, però sense tenir la sensació de que l'altra s'avorreix, ni de que m'avorreixo. Avui gaire bé hem “institucionalitzat” el jugar junts cada dimarts -mitja horeta- a partir de tres quarts de vuit (el que tardo jo en arribar al Club des del despatx els dimarts que soc allà).
Demà, Girona (Fornells de la Selva, Cassà i Blanes), així que no sé si podré passar pel Club.
Avui ha fet molta, mooolta, xafogor... he anat tot el dia amb la sensació d'anar humit per totes bandes (ja amb el casc ni us ho explico). I m'acabo de fotre un cop al turmell en pujar a la moto per entornar-me'n cap a casa: algun “graciós” m'ha baixat “l'estribera” del darrera i com que el gest de pujar a la moto és mecànic i els moviments precisos i inconscientment conscients... patapam ! un bon bony (i mal) al turmell, que espero que la frega amb Thrombocid alleugi d'aquí a demà al matí..
.

JA TENIM TOTA LA DOCUMENTACIÓ..

.

Sí, ja la tenim amb nosaltres. Sempre que compres, el que sigui, per Internet et queda el dubte del...
- “hay alguien ahí ?”.
I fins avui aquest dubte persistía, inquietant, en la reserva i compra dels bitllets d'avió i la reserva d'hotels de COSTA RICA i NOVA YORK; perquè aquest estiu, a l'agost, amb la Marta ens en anem a recórrer el país centreamericá, “de punta a cabo”, amb tot terreny creuant-lo per la seva impresionant selva...

... i acabant el viatge amb 3 dies a Nova York per poder descansar una mica (ja !) i anar de compres.

..

RES MILLOR...

.

... que una bona pedalejada en bici a la sala del Club per fer una bona suada perquè se’t passin totes les tonteries. 10 quilòmetres pedalejant a molt bon ritme i samarreta “empapada” com mai (però cremant només menys d'una quarta part de les calories que cremes fent els mateixos 10 quilòmetres corrent...). A més, he recordat que feia mesos (un any potser?) que havia abandonat, oblidat, el fer exercicis “del tren superior” a les quatre màquines de la sala i avui els he recuperat, fent sèries llargues d’exercicis de braços. No sé qui em recordava fa poc la importància del equilibri en l’alternança dels exercicis del tren superior i del inferior (un article d’en David a la revista, crec recordar...) i ja feia massa temps que només em dedicava a les meves cames.
Desprès de cinc dies solejats i de calor per “la capital del reino”, avui gaire bé no he vist el Sol, però fot una xafogor enganxosa; sembla ser que demà sí que podrem baixar a la piscina a prendre el Sol en tornar del MNAC. Veurem.

Sembla ser que tenim Eto’o per una temporadeta més: però preveig que aquesta temporada -que pot ser la seva darrera a ca’n Barça- no serè tan bassa d’oli com la passada: a Guardiola se li gira feina... i, si us plau, que algú li posi un morrió a Laporta, please....

.

QUÈ CÓM ESTIC ... ?

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. DICCIONARIO DE LA LENGUA ESPAÑOLA - Vigésima segunda edición

TEDIO (Del lat. taedĭum).
1. m. Aburrimiento extremo o estado de ánimo del que soporta algo o a alguien que no le interesa.

Però tranquils, que se’m passarà. De tant en tant, moooolt de tant en tant, em don aquesta apatia, aquestes ganes de no fotre absolutament res. Per exemple, he passat quatre nits a Madrid, sol; m’he emportat “a la Lisbeth” amb mi i ni ganes de llegir ni una sola pàgina (el llibre no ha sortit ni de la bossa); m’he emportat l’Ipod, i ni l’he engegat; quasi ni he vist la tele del hotel; no he sortit cap nit ni a fer una cervesa...
I lo fotut es que en situacions com aquesta, el que no puc suportar -el que em fot del nervis- és que la gent del meu entorn, amb tota la bona fe, per ajudar-me a “sortir-me’n” es capfiqui en fer-me fer coses, en parlar-ne, quan el que vull, el que necessito, el que únicament desitjo, és que em deixin “anar a la meva bola”, que deixin que passin els dies (son poquets) i tot tornarà al seu lloc. Igual és demà mateix.
De tota manera, aquesta tarda aniré al Club a córrer una miqueta i a estirar, que ja sabeu que això del cotxe em deixa com fet un “quatre”.
Tranquils... en Txabi de sempre torna d’aquí a un parell de dies.

.

CÓMO ME GUSTA EL VERANO...!!!

..... la mare que el va parir al estiu...!!! (per estar treballant al menys...).

Menys mal que les coses (a nivell "bussines") m'estan anant be per Madrid, perquè d'altra banda això sería insoportable.... (menúo "pelotazo" he pegat avui...).

Ni ganes de tornar al "Castellana 1986" tinc.

Això no fa res més que reafirmar-me en la meva convicció de que soc home de "tardor-hivern-potsertambédeprimavera"; si fins i tot estic de mala llet ! jo, en Txabi de mala llet (inversemblant...).

.