… les coses que no és preparen, no poden sortir bé.
Recapitulem.
Què coi he fet per preparar la mitja marató que he corregut aquest matí ?. Doncs des del 26 de febrer -en que vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona- només he corregut/entrenat la “friolera” de... 27 quilòmetres (27 !); sí, d'acord, he pedalejat quatre dies, en el mateix període, 51 quilòmetres; però córrer, el que se’n diu córrer... només 27 miserables quilòmetres en tot un mes ! (5 el dia 7, 10 el dia 12, 7 el dia 15 i 5 el dia 21). D’això se’n diu: “malpreparar una mitja marató, versió Txabi”; té collons la cosa. I és clar, les coses acaben com acaben (tot i que no em puc queixar, ateses les circumstàncies).
Primera decisió d’avui: sortir a córrer amb “les discretes”; bona elecció o, sí més no, decisió no equivocada; s’han comportat (amb el que sí m’he equivocat és amb els mitjons, massa gruixuts per la calda que fotia avui).
Segona decisió, arrancar a córrer una mica més tard (volia fer-ho, a la Meridiana, a tres quarts de 10, i finalment ho he fet gaire bé a un quart d'onze); perquè ? doncs perquè m’he quedat força estona animant a la gent al quilòmetre quatre, a l’alçada de El Corte Inglés. D’allà, he agafat la moto fins a Plaça Espanya, per anar-me’n fins a Meridiana amb el metro. M’he plantat al quilòmetre 21 i m’he arribat fins al seu avituallament, on estava la Trini (“Boixos pel running” i companya al “B-10”) que m’ha guardat el tallavents que portava... ja veurem quan ens podem trobar per tornar-me’l i sinó, tan se val.
Tercera decisió, prendre-m’ho amb calma perquè el matí s’ha llevat calorós, molt calorós, el meu pitjor enemic; i així, al tran-tran, he decidit anar-me menjant quilòmetres; he anat força bé fins a dalt de tot de la Diagonal, al girar a la Torre Agbar (metres abans, el Per -que anava amb la “llebre” del 3’15”- m’ha avançat... anava fort el paio). I he aguantat bé, sense parar-me en cap moment fins que no portava correguts 10 quilòmetres (Diagonal Mar, quilòmetre 31 de Marató); a partir d’allà, he procurat anar caminant durant alguns dels avituallaments mentre bevia -molt necessari avui- però sense menjar rés. A partir del Arc del Triomf (passar per sota, a vessar de gent animant, continua sent tota una experiència impressionant), he anat parant un parell o tres de vegades per fer un tros caminant, uns 200/300 metres cada cop.
Quarta decisió, aquesta equivocada: agafar fruits secs al quilòmetre 35, al Parc, abans del Arc del Triomf (se m’han quedat trossets al coll una bona i llarga estona entre avituallaments).
Me quedat sense música al quilòmetre 5,5 més/menys perquè no m’havia assegurat de portar carregat el iPod; se m’ha quedat sense piles al poc d’avançar-me en Per a la Diagonal (primer creia que l’havia espatllat mullant-lo en els avituallaments, perquè s'ha parat de cop).
No, la música no m’aïlla de les curses: tinc el forat de les orelles petit; és un miracle que no em caiguin els auriculars però, per aquesta raó, aquests “no em bloquegen” el conducte auditiu, cosa que fa que pugui escoltar la música... però també escoltar, perfectament bé, l’ambient, les meves petjades i les dels companys, i tot el que passa i diuen al meu voltant. Ves per on!.
No sé que coi li ha passat avui al meu Garmin... o amb els putos satèl·lits, però el cas és que l’he engegat, exactament, al creuar per sota del arc que marcava la Mitja Marató i l’he parat, exactament, en creuar meta: 1:59:45; però m’ha marcat 20,670 quilòmetres en llocs dels 21,097 que haurien de ser (se m’han “perdut” pel camí 427 metres); el temps és correcte (1:59:45... pobre, molt pobre) però la distància... Tot i així, quelcom sí que ha passat, perquè m’ha marcat el primer quilòmetre en 7:01:20 i ni de conya he anat a aquesta velocitat, en baixada, i en el primer quilòmetre (serà cosa de la calor que també li afecta al pobre...).
El fet de sortir a córrer més tard del que pensava ha provocat que la pobre Marta s’estigués palplantada gaire bé una hora, sota el sol, a la línea d’arribada per poder fer les fotos de rigor.
Evidentment, no he deixat que em pengessin la medalla un cop creuada la meta (nobleza obliga...).
Avui, literalment, ni de conya hagués pogut córrer la Marató sencera, el que reafirma la meva pròpia incredulitat per haver pogut córrer, acabar -i sobreviure- a la Marató de Berlín (... i dos mesos després, a la de Donosti). Però, com diria en Guardiola: “aquesta te l’havies preparat eh ...”; i és que sí, aquella meva primera marató berlinesa -i aquí enllaço amb el inici d’aquest post- sí que mitjanament la vaig preparar. Però avui he sortit a córrer tot una mitja marató havent corregut només 27 quilòmetres en el darrer més precedent (... 27 miserables quilòmetres!).
Txabi, estàs ben sonat !.
Avui, en principi, “tocava” córrer, tenint com
tinc la cursa dissabte el vespre; però no en tenia gens de ganes i tampoc em
venia de gust tornar a pedalejar com dimarts. Per sort, rondava pel club
Mercedes i el que he fet ha estat jugar unes partides a soft-ràquet. He
guanyat, bé, les tres primeres, hem fet un 15-13 a la quarta i quan anàvem 8-6
al meu favor... l’ensurt: li he donat una forta pilotada al pòmul, a escassos mil·límetres
del ull, justament en el moment en que s’apagava el llum de la pista, transcorreguda
ja la mitja hora. Per sort, tot ha quedat en això, en un ensurt (dolorós de
collons, però ensurt).
.jpg)
