sábado, diciembre 11

UNA GRAN DECEPCIÓ...


Tot i concedint-li la presumpció d’innocència, la triste noticia de dijous passat -pel que fa a l'atleta palentina Marta Domínguez- ha suposat una gran decepció per a mi. Perquè us en feu una lleugera idea, només teniu que recordar l’entrada plena d'admiració que li feia en el blog aquest estiu passat, amb ocasió del Campionat d’Europa d’Atletisme. Si finalment aquest maleït tema acaba malament per a ella, aquesta sí que serà una bona i dura caiguda...

sábado 31 de julio de 2010
JA TINC “EL MEU MOMENT” DELS CAMPIONATS…
… però avui divendres he tingut "el meu moment", un moment màgic, breu, fugaç, intens... Veureu.
Vaig escriure diumenge passat:
"prometo foto amb Marta Domínguez".
No em pregunteu el perquè, però sento una verdadera debilitat -no carnal- per aquesta ja veterana atleta palentina, rosa tenyida, amb una molt cursi cinta rosa al front, boca massa gran per culpa d’una dentadura desproporcionada, però amb un somriure irresistible. Com a corredora és una lluitadora i una triomfadora, però "de les que s’ho ha tingut que currar". És per això que jo avui estava força content perquè en ser la meva posició al podi la de sempre -hissant la bandera del guanyador/ra, la de la medalla d’or- podria mirar a la cara a Marta mentre la bandera s’enlairava i sonava l’himne i poder fer-li des d'allà baix algun gest de complicitat. Però finalment ha quedat segona -sots campiona d’Europa dels 3.000 metres obstacles, que no està gens malament- i m’ha tocat hissar la bandera de la russa. Però "el meu moment" ha arribat quan, enlairades ja les banderes i sonant l’himne de la Federació russa, ens hem creuat els dos una mirada (jo no havia deixat de fer-ho des de que ella ha pujat al seu calaix), li he clucat l’ullet -algun dia tindré un seriós problema amb aquesta, del tot innocent, mania que tinc- li he fet un gest d’assentiment amb el cap i li he llançat un llarg mig somriure de complicitat que volia, a més, fer-li arribar la meva admiració. El "meu moment" ha estat quan Marta, mirant-me fixament als ulls durant uns segons -que se m’han fet deliciosament llargs- també m’ha clucat l’ullet, m’ha retornat l’assentiment amb el cap i m’ha deixat anar un dels seus encisadors somriures. I no, no ha estat un somni, no m’ho he imaginat: ha estat així com us ho dic (pregunteu-li quan la veieu...).
Ja no necessitava cap foto. Ja tenia "el meu moment".
Repeteixo, no em pregunteu el perquè sento debilitat per aquesta atleta, però és que la sento.
.

2 comentarios:

  1. Quin momentàs! Esperem que no sigui veritat tot e que s'ha dit d'aquesta atleta que admirem

    ResponderEliminar
  2. Recuerdo el cariño y el mimo con el que la aplaudimos en Barcelona.
    Tengamos una mica de esperanza.

    ResponderEliminar